divendres, 20 de novembre del 2020

Una guerra bruta que "et cagues"

Ho va dir Rufián fa uns dies: espereu-vos la màxima brutícia de la història. Era un eco d'en Jordi Cañas -aquest Rufián sempre està en sintonia amb els més espanyols dels espanyols- quan va prometre muntar "un Ulster que et cagues". A tuiter guanya JxC per golejada. A les enquestes del CIS, el CEO, organismes del Gobierno i el govern respectivament, és a l'inrevés. Com també als resultats de les empreses demoscòpiques que venen llurs dades als periòdics. 
 
Si algú demana la raó d'aquesta discrepància, sona una rialla d'autosuficiència al fons a la dreta. Només els tronats gosen comparar la conya de les "enquestes" a tuiter amb la seriositat dels estudis demoscòpics, que fan públics les dades amb objectivitat.
 
Vaja, pura ideologia. Les enquestes públiques i privades projecten sempre el punt de vista dels que els paguen, siguin governs de partit, partits aspirants als governs o llurs aparells de propaganda als mitjans de comunicació. No vull dir que es falsifiquen descaradament, encara que de vegades o sembli. Allò seu és més professional, es diu "cuina", però, tot plegat, arriba al mateix, la projecció d'un desig, un wishful thinking, millor o pitjor cuinat.
 
Al seu torn, la internet, les xarxes, i sobretot tuiter, són el mar lliure, la terra de tots i ningú, on tothom pot ficar cullerada, un àmbit sense límits ni condicionants, on es barregen ideòlegs, provocadors, pirates, policies amb autorització i sense, gent del comú, fantasmes i tota mena de creatures que el bon Déu ha posat sobre la terra. Un àmbit on ningú no pot donar cap ordre ni imposar cap criteri. Per això mateix, les seves enquestes, improvisades, fetes al llarg del camí, són més creïbles que els sondeigs cuinats fins i tot pels millors chefs ideològics.
 
Au, va, bon home! És evident que ERC ha perdut la batalla a les xarxes, però això és un mal menor, car el tuiter és una "bombolla", segon dictamen de Rufián, que es passa el dia a tuiter i, com Charlot als Temps moderns, quan no tuita, quan parla, també tuita i, a més, guinyola. La gran majoria no està a tuiter, les iaies, les simbòliques iaies del catalanisme, envoltades de calats i records, no estan al tuiter. A aquest terreny de la majoria i les iaies reina incontrovertible l'aparell de propaganda d'ERC, de TV3 i RadioCatalunya, dirigides amb mà de ferro per Vicent Sanchis, a les ordres del comissari polític republicà, Sergi Sol. Nosaltres definim la realitat. La realitat és nostra. Les iaies són nostres. Les nostres enquestes són les vàlides.
 
Davant l'aclaparador monopoli partidista republicà dels mitjans de comunicació, castell temible en defensa de la castellanitat de Catalunya, les reivindicacions del tuiter són això: piulades d'ocells quasi espirituals, sense cap ressò entre les masses de votants de les majories i les iaies televisives. 
 
OK. És el repte del nostre temps: qui té més impacte a l'opinió pública, les xarxes socials o els mitjans convencionals? 
 
En tres mesos ho sabrem. No em direu que no és un repte ben interessant.

dijous, 19 de novembre del 2020

Si us plau, atureu el ridícul

Els persistents escarafalls d'ERC no fan més que atiar les passions al pati de grillats del govern. No hi passa dia sense algun escàndol d'incompetència o negligència. L'espectacle és lamentable i de vegades, esgarrifós. Que, per amagar la ineptitud a la gestió de les seves conselleries de partit, el president vicari no tingui altra solució que teatralitzar un altre escàndol trencant un comitè de la COVID mostra un grau màxim d'irresponsabilitat. I té un punt d'ironia, llevar-se de l'única taula a la qual mai s'ha assegut. 
 
Res de nou sota el sol, business as usual a la maquinària de propaganda d'ERC. Sembla que han estat els mateixos republicans a fer les filtracions que han aprofitat per trencar la taula demanant lleialtat com si sabessin quina cosa és. Hores més tard de l'espectacle calderonià, molt dolents per les ferides morals rebudes, els republicans recomponen la taula trencada sempre que no hi hagi retrets. No és magnífic?
 
Per cert, el conseller de Treball tenia preparada una altra mostra de la munificència i larguesse del poder cap a la Cultura pel molt avisat mètode conegut com "el primer que hi arribi, se l'endut!" i la va retirar a correcuita. Les magres ajudes vindran segur, però cal pensar el mètode. Mentrestant es demanen disculpes i es promès que no tornarà a passar, cosa molt tranquil·litzadora. 
 
Tot plegat pot ser veritat, no que no torni a passar un desastre, sinó que no passi res. El president vicari de Catalunya no té gens d'interès a governar-la, sinó a guanyar unes eleccions a les quals ell és candidat. Res se l'en fa el govern "efectiu", ja que aspira a presidir-ne el nou. 
 
La seva figura no té empenta ni tan sols entre els seus que el consideren, a la rufianesca, gasosa; per no parlar dels adversaris que l'anomenen "cigró". Conscient de la situació, l'endiumenjat i repentinat homenet ha decidit assolir per setge pacient i avorrit l'objectiu que sap que no pot assaltar. Per això conclou els seus tuits, com si fos un Cató el censor, recordant, parli del que parli, que Catalunya demana un Estat propi, no a la manera que Carles V demanava Milan, sinó a la dels cristians quan demanen el "pa nostre de cada dia".

dimecres, 18 de novembre del 2020

La guerra bruta d'ERC

Quina mandra! Fa uns dies que el xicot d'ERC al parlament espanyol, el seu portaveu, ha descendit al camp clos de l'honor a defensar a braç armat la seva causa i atacar a l'enemic. Cert que ho fa amb el to barroer, el gest agressiu i l'estil masclista i prepotent del seu tarannà d'escuder. Tanmateix, al clos també es barallaven els escuders amb els escuders. 
 
Dues preguntes cal fer a aquest brau lluitador: quina és la seva causa i qui l'enemic? En termes de l'interès general, col·lectiu, la causa és un discurs nuvolós i incomprensible, un mumbo-jumbo de vaguetats, un llenç incoherent on es fiquen pêle mêle propostes sovint contradictòries: govern efectiu, república, diàleg, amnistia, referèndum, independència a les calendes gregues, esquerra, hegemonia, aixecar majories, unanimitat, pragmatisme, sense cap lligament ni sentit. En termes generals, col·lectius, no hi ha causa; no hi ha programa.
 
Sí que n'hi ha, de causa, en termes concrets, de partit, de casta, personals. Es tracta d'aconseguir que res no es mogui, que no hi hagi independència (que és cosa d'"hiperventilats") i que es mantingui l'statu quo. En roman paladí: hegemonia de partit, cadires i sous públics assegurades per quatre anys. Això es mereix una guerra, si cal. 
 
Pel que fa a l'enemic, res d'ambigüitat ni incerteses; clar i meridià: l'enemic principal a batre pels guerrers d'ERC és JxC i molt específicament, el MHP Puigdemont. L'enemic no és el gobierno espanyol, amb el qual els republicans fan mans i mànigues perquè són "d'esquerres" i l'esquerra, ja se sap, és internacionalista. Tampoc no ho és la dreta espanyola. A Rufian l'encanta confraternitzar amb gents del PP o VOX i fer-se fotografies de fira amb els seus geníssers. Sembla motiu d'orgull per a ell i amb prou feines aconsegueixen els seus col·legues que no faci manifestacions catalanòfobes entre tuit en castellà i tuit en castellà.
 
El bel·licós portaveu no amaga el seu acendrat patriotisme espanyol que, diu, és part de les seves arrels, i es queda curt perquè no és part, sinó l'única arrel. No en té d'altres. I per això mateix diu que ell no és independentista. Amb aquests antecedents, és clar que l'avís del portaveu a JxC sobre la brutícia de la campanya electoral és molt més que un avís. És una amenaça. Cal estar preparats perquè als pròxims temps es deslluiran sobre nosaltres totes les potències del cel enfurismades. 
 
Ai dels vençuts! 
 
El més fascinant de tot plegat és que ni tan sols aquest anunci de brutal confrontació "bruta" farà reflexionar als abduïts de la secta. Seguiran ploriquejant que els crítics d'aquesta política de farsants són "infiltrats que divideixen l'independentisme." Són ànimes beneites de les que serà el regne del cel, ja que el de la terra...

dimarts, 17 de novembre del 2020

El discurs del colon

Fa uns anys, Alfonso Guerra va publicar unes memòries i un dels volums es titllava "Cuando el tiempo nos alcanza". Els malintencionats sospitaran que, atesa la mitomania del personatge, hi ha una referència soterrada a l'univers proustià, a la cerca del temps perdut. Perquè això sembla ser el temps que Guerra diu que l'assolit: un temps perdut; un temps perdut pel que fa a la saviesa que, des de Sèneca i Ciceró, es presumeix a la gent gran.

Sentir-ho en aquest vídeo, amb el to seriós, preocupat, fins i tot indignat, sense fer cap dels seus insuportables acudits, fa palesa la distància abismal que hi ha entre els colons espanyols i els colonitzats catalans. Una distància infranquejable, una oposició sencera, total, dos mons a part. Escandalitzat, esquinçant-se les vestidures de l'ànima espanyola, brama, en un grit d'angúnia, com el súmmum de l'afront nacional, que a Catalunya, a Barcelona, tot està en català.
 
Ja, clar, i a França en francès, a Alemanya en alemany i a la Xina en xinès. 
 
Ja, clar, reconeixerà Guerra, que és home conreat, però França, Alemanya i la Xina són nacions. 
 
I també Catalunya! 
 
Això és el que els espanyols mai acceptaran. De fet, cal recordar-ho?, som aquí per una sentència del Tribunal Constitucional negant la condició nacional de Catalunya. Mai, mai acceptaran els espanyols que Catalunya sigui una nació. Si l'ONU els obliga a reconèixer-la com a tal, abandonaran l'ONU. No ho reconeixeran mai no perquè no n'estiguin convençuts a llur fòrum intern, sinó perquè materialment no poden. Sense Catalunya, Espanya deixa d'existir.
 
Com que no poden permetre-ho, tracten, com han fet sempre, de liquidar la consciència nacional catalana atacant el seu cor: la cultura i la llengua. I per això emboliquen tot el que poden amb la qüestió lingüística, l'educació, els drets dels ciutadans i les fantasies del "bilingüisme" que és el nom de la colonització lingüística. Per aquesta tasca són imprescindibles els bufons ideològics d'un patriotisme espanyol "d'esquerres", centralista, partitocràtic i monàrquic. I Guerra, el del temps perdut, ho fa molt bé, encara que els xicots de la veritable esquerra communard i llurs cosís, els republicans catalans, ja li donen lliçons.. 
 
No podem oblidar que darrere aquests bufons ideològics de l'Espanya eterna està l'exèrcit, el pilar de l'oligarquia espanyola i el seu minvant imperi, el veritable partit polític dels espanyols, siguin de dretes o d'esquerres. 
 
Pregunteu a la ministra socialista de Defensa.

dilluns, 16 de novembre del 2020

La llista del president

Fa uns dies que Palinuro insisteix que la llista del president sigui la llista del president i aquesta fórmula de posar-l'hi com a candidat simbòlic per damunt el candidat "efectiu" sembla encertada perquè fa palès que "l'efectivitat" depèn de la legitimitat. Els electors som com un sant Tomàs col·lectiu; volem tocar. Amb el MHP Puigdemont al capdavant es basteix una llista de president, formalment de partit, però oberta a tothom, és a dir, una llista de país amb dos objectius prioritaris: lluitar contra la pandèmia i fer la independència per la via unilateral.Al mateix temps.
 
Una altra notícia i símptoma de la situació política a Catalunya és la sortida d'ERC de l'expresident de Súmate, Eduardo Reyes, que es suma al seu torn a Demòcrates, una organització molt més independentista que ERC, cosa gens difícil. Atès que Reyes va ser el "pare" ideològic de Gabriel Rufian, segons llegenda urbana, es tractaria d'un cas de complex d'Èdip però vet aquí que l'Egist va ressuscitar a un altre projecte polític. 
 
Ignoro el ressò que la decisió de Reyes tindrà a Súmate, però sigui el que sigui, tampoc no hi serà beneficiós per als republicans. Malgrat el control gairebé asfixiant d'ERC sobre els mitjans de comunicació, hi ha una percepció general que la seva tàctica ha estat una estafa i, a més a més, una estafa fracassada. Els atacs ferotges, fora de tota mida, al MHP Puigdemont no amaguen pas la por a perdre les eleccions. Una possibilitat que mai se'ls havia ocorregut, ensuperbits com eren amb la victòria de 2019. 
 
Resten tres mesos per a les eleccions amb la campanya electoral de fet més llarga de la història.

diumenge, 15 de novembre del 2020

Que no ens abandoni la intel·liguèntsia

No tinc cap mena dubte que els dos candidats a presidir JxC són partidaris de la independència sense embuts, sense jocs de paraules, ambigüitats, contextos, repúbliques de Peter Pan, mentides, pragmatismes i taules de tafur. Clar i català: la independència. Ja li ho he escoltat a Laura Borràs i, sense dubte, Damià Calvet també ho expressarà al seu torn.

Suposo que, com estan les coses ara mateix, independència vol dir per la via unilateral. Ni hi ha cap alternativa perquè totes les altres, totes, han fracassat i, qui els proposi, no pot fer-ho de bona fe. Suposo; però convé dir-ho, com ja ho ha fet el MHP Puigdemont.

 Declaració unilateral d'independència, DUI. Molt senzill. No calen més paraules que només poden servir per embolicar i obrir el camí a debats sobre el sentit, el re-sentit, el rere sentit, el context i resta de litúrgies d'ERC. I tot per acabar conreant l'hortet autonòmic una altra vegada i munyint les vaques afamades.

 Per això em sembla un error que els dos diputats hagin contestat a dues entrevistes a "La Vanguardia" com ho han fet a la pregunta capciosa de com s'assoliria la independència. Calvet diu que hi calen abans unes victòries parcials fins a arribar a un "referèndum acordat". Borràs diu que "marcar-se objectius temporals és lligar-se de mans i peus". Tanmateix no vaig escoltar-ho al vídeo que, per altra part torna a afirmar l'objectiu d'independència amb claredat, però si l'Ara l'afirma, serà veritat.

És a dir, tots dos van caure al parany saduceu, tractant de sortir-se'n amb l'habitual nuvolositat argumental d'ERC, o fent voltes a la drecera, com diu el poeta: paraules inútils. I això no és gens intel·ligent, em sembla.

És clar: ningú no pot posar data a la independència perquè depèn de factors fora de l'abast de tothom, d'imponderables. El que sí que es pot és posar data a la declaració d'independència perquè només depèn d'un factor que estarà clar el 14-F: si hi ha prou majoria parlamentària per fer-la. Si n'hi ha, serà a les 24 hores de la proclamació dels resultats. I d'això es tracta i això és el que cal dir. 

Aquest és el nus gordià de les eleccions i cal tallar-ho. Ho deixa caure el conseller Calvet al parlar al final d'una ruptura a un to de gestor benèfic. 

Sí, una ruptura com la del nus gordià, a la manera alexandrina.

dissabte, 14 de novembre del 2020

D'heroi a malvat

El viatge del major Trapero a través els tribunals espanyols ha acabat amb bon resultat per a ell, reconegut innocent. El vaixell ha tocat a bon port. Guaita que a la travessia de tres anys, el que partí com a heroi ha arribat com a malvat! Quan el van fer fora de la feina, els independentistes l'acomiadaren lloant la seva competència i professionalitat al cas dels atemptats del 17 d'agost de 2017. Fins i tot van presentar el seu processament com una persecució política. Els mateixos independentistes que treuen foc pels queixals amb les declaracions de l'interessat a l'acte de restitució al càrrec, posant-se a disposició de les forces d'ocupació a Catalunya. 
 
No hi ha raó per a la sorpresa, encara que si per a la indignació. Trapero no ha estat mai independentista ni tan sols per aproximació. Coneixem la conversa entre ell i el MHP Puigdemont abans de l'1-O. El policia va comunicar al president que, si rebia ordre de detenir-ho, ho faria, i el president li va dir que fes el seu deure. Tot clar i meridià: d'independentisme res de res.
 
Mentrestant, el Major va patir la injusta persecució judicial del lunatic fringe de les forces d'ocupació en connivència amb els jutges més franquistes; la part que li pertocava de la causa general contra l'independentisme. Una persecució per acabar amb la seva carrera, engrescada pels mateixos cossos a disposició dels quals es posa amb to solemne, ara que la seva gestió ha estat exonerada pels tribunals espanyols. 
 
Es tractava d'una injustícia flagrant, i calia una reparació. Sens dubte és la raó per la qual el conseller d'Interior l'ha restituït al càrrec. No ha estat una decisió política, però si justa pel que fa a la persona, encara que el resultat sigui decebedor pel que fa a la causa.
 
I perquè decebedor? Perquè en posar-se a disposició dels seus acusadors, en lloc de querellar-se contra ells per fals testimoni, el Major s'hi ha abaixat, s'hi ha humiliat sense necessitat. Ha parlat per la seva íntima submissió personal a l'Estat que primer l'ha perseguit i després l'ha perdonat. I, amb ell,  ha humiliat el cos dels mossos, i deixa veure una intenció de sotmetre-ho a la seva doctrina. En fer-ho, però, ha palesat que només no és independentista sinó que aquests tres anys d'injustícia judicial espanyola han fet d'ell un nacionalista espanyol.
 
Les eleccions estan properes. Cal no perdre el temps en petiteses. És essencial que el vot independentista es concentri a una candidatura compromesa amb la via unilateral.
 
I que el Major faci el seu deure. Pot triar entre tornar a ser heroi o seguir de malvat.

divendres, 13 de novembre del 2020

El discurs de la unitat independentista

Sembla que fa uns dies es van reunir els cervells, els que trenquen el bacallà ideològic a ERC, per tal d'endurir el to de la campanya electoral, de fotre'n més veu. La veu (vox) és important. Això s'aprèn a Madrid. Els bacallaners ideològics van concloure que hi calia recuperar el terreny perdut amb una campanya més agressiva, més incisiva que no es pot deixar als apocats i pobres d'esperit com Pere "l'emprenyat". El seu pla és un triangle: 1) les eleccions són una confrontació entre Iceta i "l'emprenyat". 2) el MHP Puigdemont, no existeix. 3) es ressuscita el fantasma de la independència. Total, ens surt de franc. Com la taula. És un triangle pervers com el de les Bermudes i tan real com ell. 1) Iceta no és ningú; "l'emprenyat", menys que ningú; 2) No es pot ocultar la figura del president Puigdemont i molt menys endarrere d'Iceta, de "l'emprenyat" o d'ambdós superposats; 3) la independència d'ERC no se la creu ningú, ni tan sols les famoses "iaies que només s'informen per TV3".

Rufian va posar en pràctica la nova línia de combat contra JxC ahir al Parlament espanyol. La sessió era per debatre sobre les esmenes a la totalitat dels PGE. Com que ERC ha d'amagar el seu vot contrari, preludi del vot final favorable, que farà soroll a Catalunya, aprofita l'ocasió per fer el soroll abans. Amb aquest atac, quasi càrrega de cavalleria, directe a JxC, és prova la voluntat d'unitat "estratègica" de la que parlen els corifeus d'ERC i reciten els cors als mitjans públics de comunicació i propaganda. Atac de vademècum republicà (Pujol, Majestic, investidura d'Aznar, 3%, Diba) concentrat després en la persona de Laura Borràs, cercant-li la jugular, com els gossos, però sense mencionar el seu nom.
 
Les belles consciències diran que va ser un discurs lamentable per què els draps bruts es renten a la casa pròpia. És una apreciació errònia car el parlament espanyol és la casa pròpia de Rufian, polític més que molt espanyol i molt més espanyol que polític. 
 
Breu digressió: Rufian, que té una xarxa de seguidors al tuiter i tuitea per a la seva parròquia tot tipus de plagis i provocacions elementals, diu sovint que el tuiter és una bombolla i no reflecteix el món real. Tanmateix, el seu discurs ha estat una resposta obsessiva als atacs que rep a les xarxes, on no li passen ni una. 
 
Com a pretext ha pres la Laura Borràs. No va aconseguir treure-la de la campanya electoral en complicitat amb els tribunals espanyols, seguint el costum d'ERC de fer fora als independentistes amb l'ajuda del lawfare espanyol, però va aprofitar l'ocasió per un discurs plagat d'atacs personals contra la diputada. L'acusa de viure d'un sou públic; ell, que cobra encara més per fer molt menys, gairebé res. I de ser una política professional; ell que la sola professió que té és la política i de taverna. Fins i tot, va ficar-se amb la indumentària i el preu de la bossa de la diputada en una prova de la tafaneria de corrala madrilenya, grollera i masclista. És molt adient que el noi digui que "això és el Parlament", voldria dir, amb molt orgull, "d'Espanya". Però no li fa falta. 
 
Un discurs de macarra. Idees, cap ni una. Arguments, encara menys. Només afirmació de principis tot fals, inventats. Diu que ERC és indepe. Però és mentida. Ell mateix, el portaveu del partit, diu que no és independentista. I, per dissimular aquesta ficada de pota, addueix el que li sembla una idea intel·ligent: que ser independentista és una condició transitòria fins que s'hagi aconseguit la independència i es pugui deixar de ser-ho. És un joc de paraules infantil que aquest home és incapaç d'entendre perquè és incapaç d'entendre que, per deixar de ser el que sigui, abans has de ser-ho. I si dius que no ho ets, no podràs deixar de ser el que no ets. Si, ja sé que això és massa complicat per a segon qui. 
 
Palinuro és un desvergonyit partidari de la llista del president Puigdemont. Per consegüent no tinc més que paraules de felicitació pel primer discurs de combat guerrer d'ERC a la campanya electoral catalana; lliurat, és clar, a la casa del Pare, a la corrala madrilenya. On correspon, sense dubte. I afegeixo a la felicitació un desig: 
 
seguiu parlant! 
 
keep talking!

dijous, 12 de novembre del 2020

La llista del president és la llista del president

Avui podria estalviar-me el Palinuro. La declaració que el MHP Puigdemont va penjar al You Tube dissipa qualsevol dubte sobre el sentit de les primàries al si de JxC. És el discurs d'un líder que té una visió i marca un camí. Que actua com a líder i no com a ploraire. El que els militants de JxC elegiran com a candidat a president de la Generalitat és el candidat a presidir l'equip del president Puigdemont. El que es presenta a les eleccions és el president Puigdemont per persona interposada. El que assumeix la direcció del projecte, el compromís clar amb la independència i la responsabilitat de fer-la és el president Puigdemont. Un compromís total i una responsabilitat total. 
 
Calia dir-ho i calia dir-ho així, directament a la gent. El guió legal exigeix que la llista del president sigui una llista de partit. Però és el partit del president, de l'equip del president. La llista del president. No li calen més explicacions. 
 
Ha estat el primer discurs electoral d'aquesta campanya tan estranya a la qual el candidat real és virtual i el candidat virtual és real. Mireu-ho com al contrapunt a la Carta Oberta del president interí, Pere l'Emprenyat, que fa un parell de dies presentava la seva candidatura amb un discurs cosmètic ple d'estereotips, popurri de generalitats i figures d'engalipadors professionals com allò de la "mirada llarga".
 
El candidat Puigdemont es presenta per culminar la feina iniciada l'1-O i fer efectiu el seu mandat, paralitzat durant tres anys de govern "efectiu". Tres anys amb un balanç demolidor. Cap de les iniciatives proposades per l'independentisme ha trobat resposta a l'Estat que, tanmateix, ha intensificat la repressió. Tres anys més per comprovar per enèsima vegada que l'Estat no té cap intenció de resoldre la qüestió catalana sinó per a la repressió i la violència. Tres anys per comprovar també per enèsima vegada que el govern de la colònia catalana no té capacitat de maniobra i no pot ser "efectiu", encara que fos capaç; que, almenys a les conselleries d'ERC no sembla ser el cas.
 
L'única efectivitat real, molt clar al discurs del president, és fer efectiu el mandat de l'1-O i això vol dir declaració unilateral d'independència si els resultats de les eleccions ho permetin que és com dir que n'hi obliguen. Una fita i una responsabilitat històrica.
 
El president demana el vot per assolir un objectiu nacional, no de partit; no de classe; no d'ideologia. 
 
El meu el té.

dimecres, 11 de novembre del 2020

El bàlsam de l'efectivitat

L'efectivitat ha estat l'autojustificació del govern que Catalunya ha patit als tres últims anys. Tothom se'n recorda la monòtona doctrina d'ERC, difosa com el tam-tam de la tribu per tots els mitjans de comunicació i propaganda, sobre la necessitat d'un govern "efectiu". Un govern que oblidés les quimeres de la "turboindependència" i es dediqués a resoldre els problemes "reals" de la gent, la sanitat, l'educació, la intendència, etc. La humil eficàcia de la gestió callada de la vida quotidiana, sense caure a paranys "hiperventilats". 
 
Doncs, una mentida, un hocus pocus com el del mag d'Oz. El govern ha estat un desastre. I encara, mentre ho presidia el MHP Torra, hi havia un relatiu ordre, s'adoptaven decisions més o menys exitoses, però adients i es feia una política coherent de confrontació amb l'Estat. Això molestava als espanyols i aquests, amb la inestimable ajuda d'ERC, li van fer fora. Amb aquesta "jugada mestra", ERC va assumir a correcuita la responsabilitat del govern "efectiu". Era l'ocasió d'engrescar la campanya electoral comptant amb dos actius essencials: el govern i el control tancat dels mitjans de comunicació.
 
Doncs, ni amb aquest control ha aconseguit ERC amagar els escàndols de paorosa ineficàcia, gairebé ineptitud, de les seves conselleries. Després de l'espectacle de la censura al Dr. Mitjà, la consellera responsable, un prodigi d'incompetència, es fica en un conflicte del temps de la inquisició, tancant teatres, cines, bars, però permetent una missa de 600 persones. La consellera va balbucejar unes "explicacions" sobre que el dret a la religió és superior al dret a la cultura i no se li ocorre que no és, ni pot ser, superior al dret a la vida. Després, el torn del conseller de treball i afers socials que no té ni idea de ciberpolítica. Una activitat probablement pensada com propaganda electoral va provocar un conflicte amb un col·lectiu de mig milió de persones. A més inri, autònoms, els més afectats per la pandèmia; o cal dir per la gestió de la pandèmia? 
 
Ningú dels responsables d'aquests desastres va dimitir, per descomptat; ni tan sols va donar explicacions formals. El president vicari va dir que s'havia "emprenyat" molt amb l'assumpte dels teatres i les misses i després es va encarregar, sembla, de la gestió de la conselleria de Treball, com si això fos garantia de res. Els portaveus van reconèixer que s'hi havien comès errors però que no es repetirien. I aquí pau i després, glòria.
 
És clar, el govern "efectiu" ha estat un desastre, mitigat al temps del president Torra i sense pal·liatius després. L'efectivitat sembla un bàlsam. El bàlsam de Fierabràs. 
 
Per això no sona bé la idea que la llista del president Puigdemont sigui encapçalada per algú que no sigui el president Puigdemont, amb el pretexte que cal un president "efectiu". Si, per causa de força major, aquest lloc ha de ser ocupat per un altre, haurà de ser per qui designi el president legítim. Només així serà del president la llista del president, encara que formalment sigui de partit. 
 
Qualsevol altre president ho serà de la llista del partit. Amb el perill que també es cregui un president "efectiu".

dimarts, 10 de novembre del 2020

Transferència de poders

Els temps canvien. La república romana -la mare de gairebé totes les institucions polítiques occidentals- va esdevenir la immensa estructura de l'imperi sense deixar de ser república. Molt abans de designar una forma d'organització política, l'imperium era una condició, un atribut d'algunes magistratures republicanes. Hi havia magistrats sense i amb imperium. L'imperium era la facultat del magistrat de fer complir les seves ordres, d'aplicar la coerció, d'emetre comandaments. El magistrat amb imperium era un comandant. I aquest atribut es podia transferir de persona a persona. És el que van fer els emperadors millor o pitjor durant quatre-cents anys. D'ençà del primer, August, fins al final, van escollir el títol d'imperator per damunt de princeps i per descomptat de rex, títol execrat a Roma. I l'imperi creixerà sobre la base d'aquesta transmissió personal.
 
Fins que Constantí declarà el cristianisme religió oficial a Roma. L'església, llavors, va esdevenir part de l'imperi. I, després de l'enfonsament d'aquest, va pensar que, si havia estat part de l'imperi i l'imperi hi havia desaparegut, li corresponia deixar de ser una part per esdevenir l'imperi sincer. I vet aquí que es va descobrir que, al seu testament, Constantí havia donat l'imperi a l'església, havia fet una translatio imperii. Ja només es transmetia un atribut personal, si no l'estructura política sencera. Però aquesta és una altra història que no fa aquí al cas. Ja n'hi ha prou amb saber que mil anys després del testament constantinià, es va descobrir que la donació era falsa. I es va descobrir al Vaticà. Lògicament.
 
Avui no parlem a aquests termes. Però debatem les mateixes idees. Anomenem legitimitat al imperium. Hi ha qui, més hiperbòlic, li diu "carisma". En qualsevol cas, es tracta d'un atribut subjectiu, personal, com l'era l'imperium, que es pot transferir també personalment. No a la manera constantiniana, sinó sense engany. El MHP Puigdemont és el president legítim de Catalunya. Té la legitimitat, l'imperium, i pot transferir-ho si les circumstàncies ho fan necessari. 
 
Consideracions de conveniència i pertinència aconsellen al president fer un pas al costat i donar via lliure a una translatio imperii personal. El president farà la translació a la persona que surti elegida a les primàries del partit. Cap problema, encara que aquesta no va ser la forma que ell va ser triat, sinò per delegació directa. No es veu perquè aleshores no es pot fer el mateix i hem d'aceptar un candidat triat pels militants del partit i no per l'electorat. En qualsevol cas, sembla que l'important és que hi hagi una llista del president, encara que, per raons de logística, hagi de ser de partit; i que la gent la reconeix com la "llista del president". 
 
Però perquè la gent vegi com legítima aquesta transferència de legitimitat, hi ha tres observacions  pertinents: 
 
1. La legitimitat que el president transfereix es basa al clar compromís amb la via unilateral.
2. La translació es farà sobre la persona electa per la militància entre els candidats. Candidats del partit, militants del partit. És a dir on tothom esperava una llista encapçalada pel president, la gent sense partit (que som la immensa majoria del poble) es trobarà amb una altra encapçalada per algú que ha escollit la militància d'un partit al qual mai votaria si no estigués el MHP Puigdemont.
3. És molta la responsabilitat del president Puigdemont en demanant a la gent el vot no per a ell, sinó per al seu partit.

dilluns, 9 de novembre del 2020

El candidat buit

Aquesta campanya promet. Pere Aragonès s'ha emprenyat molt en assabentar-se que el govern que ell mateix presideix vicàriament ha permès una missa amb 600 persones al mateix temps que té tancats teatres, cines, i hostaleria en general. I ha aprofitat per fer una declaració de principis al sentit que ell "és més de teatre que de missa", com si hi hagués alguna diferència. I res més. La incompetent consellera Alba Vergès seguirà al seu càrrec, els mossens seguiran fent el que els roti i els cambrers, actors, restauradors seguiran menjant-se les mans. Cal recordar que ERC es diu una organització d'esquerres. 
 
Pere "l'emprenyat", que ja havia anunciat la seva candidatura a la TV3 o televisió del partit a prime time, fa valer la premsa per repetir la presentació. En format de "carta oberta a l'Ara". És un mètode pintoresc. D'entrada, les cartes obertes no s'adrecen als periòdics; aquests són els vectors; les cartes s'adrecen a un tercer, sigui persona, institució o el poble sencer. Tret que la intenció de l'autor sigui donar a conèixer la seva candidatura només al periòdic "Ara" que hauria de publicar-la com "publicitat"; si pagada o no, resta a reserva del règim de subvencions a la premsa que controla el candidat.
 
El noi no coneix res de la vida real dels seus compatriotes i dels seus costums en matèria de cartes obertes o qualsevol altra cosa que no sigui viure al partit, pel partit i del partit. El buròcrata perfecte i complaent que ja es presenta admetent que ho fa perquè dos altres amb millor dret no poden fer-ho per força major. És a dir el que es proposa com primer als catalans és el tercer al partit. Un president de la Generalitat que tindrà una secretària general i un altre president (o president del president) per damunt. 
 
Res d'estrany, doncs, que a l'escrit (quina creu, Senyor!) no s'esmenti ni una vegada la independència; ni tan sols la República. Només es parla dels "valors republicans" que és com parlar dels bons de la guerra del 14. Res de concret; tot vagarós, líquid, ambigu, hipòcrita; estil de la casa.
 
Pere "l'emprenyat" es presenta al capdavant d'un equip que es vol "ampli, obert i de mirada llarga", cap a l'infinit, suposo. Això de la "mirada llarga" treu la seva incomprensible autoritat de l'Oriol Junqueras, l'únic, sembla, que sap el que vol dir. Les mirades totes tenen la longitud que els permet la realitat. Si estàs tancat a una cel·la, no serà molt llarga. Però, és clar, l'home es refereix a una mirada transcendental, metafísica, per damunt i més enllà dels ulls de la carn. I la vol llarga, llarguíssima, fins al fi dels temps.
 
No és l'única peça surrealista d'aquest plumbi escrit, literalment plagat de frases fetes, tòpics, vulgaritats, fins a bastir un grandiós buit sense significat Com la història de Macbeth "contada per un idiota i que no significa res", encara que aquesta vegada no hi hagi "soroll i fúria", sinó silenci i mansuetud.
 
 L'important, doncs, per Pere "l'emprenyat", és que la mirada sigui llarga. I al fi d'aquesta llarguera serà la independència que no té lloc al discurs de presentació del candidat. 
 
Si Déus hi vol.

diumenge, 8 de novembre del 2020

Estat de pànic

Pànic. No només por, sinó pànic. Que l'Estat veu amb terror la possibilitat que guanyen els republicans. Amb temor i tremolor davant la força d'aquests lluitadors.

Els republicans, oi? No l'independentisme. No que guanyi un altre partit que sí que és independentista, com JxC. No. Pànic a una victòria d'aquesta secta de buròcrates i endollats que pensa, com ho fa Joan Tardà, que la independència de Catalunya l'han d'aprovar tots els catalans. De la mateixa forma que segon Felipe González tots els espanyols havien de votar sobre la independència de Catalunya. Tardà és encara més tanoca i antiindependentista que González, ja que aquest només demana una majoria de vots contra la independència mentre Tardà demana la unanimitat per fer-la, és a dir, no vol la independència de cap manera.

Quin pànic pot fer a l'Estat que guanyi un partit com ERC que col·labora amb ell (parlant sempre d'estabilitat i falòrnies similars), fa de braç executor de la seva repressió a Catalunya, l'aprova els pressupostos i no té cap projecte independentista? Per què, doncs, diu aquest senyoret, amb esperit de majordom, que fa pànic a l'Estat el que òbviament no el fa gens pànic, ans al contrari, li dóna esperances d'aturar la independència de Catalunya? Tots els mitjans unionistes espanyols, fins i tot TV3 i Catalunya Ràdio, donen suport a ERC i menystenen el MHP Puigdemont. Per què, doncs, pànic?

Senzill, perquè és una consigna de partit per a les eleccions: parleu fort i alt; parleu dur; sigueu agressius; els fem por; pànic. Fa uns dies, els "cervells" d'aquesta màfia, els Rufians, Soles, Voltas, van concloure que cal una remuntada, car les eleccions (la sola cosa que els importa) pinten fosques. Són ells els que van decidir engrescar la campanya perquè estan en estat de pànic. Volen apujar el to, atacar a l'adversari que, per descomptat, no és l'Estat (paralitzat de pànic) sinó JxC. La consigna és atacar a JxC, fer oblidar l'1-O i silenciar al MHP Puigdemont, fer-li el buit. Dir que les eleccions (proposa el geni Rufián) es juguen entre Aragonès i Iceta. Risum teneatis.

I, sobretot, cal parlar molt d'independència sense concretar gaire. Al cap i a la fi, el paio que proposa no deixar-se arravatar la bandera de la independència, el portaveu del partit, sempre Rufian, diu que ell no és independentista.

Pànic! La tàctica electoral d'ERC consisteix a mentir a tot arreu sense moure un muscle, a l'estil Trump. En realitat, l'Estat, els mitjans espanyols, l'església espanyola (a la que ERC està sotmesa de ple) fan tot el que poden perquè ERC guanyi les eleccions, ja que aquesta és, com sap tothom, la quinta columna espanyola dins el moviment independentista.

A qui fa pànic la hipotètica victòria d'ERC és als catalans.

dissabte, 7 de novembre del 2020

Els mitjans públics de comunicació com a aparell de propaganda

Arran de la filtració d'unes converses privades ha esclatat l'escàndol més o menys amagat del control partitocràtic dels mitjans públics de comunicació a Catalunya. Sembla que es tracta de gravacions obtingudes il·legalment i l'advocat Boye ha presentat la consegüent reclamació en via judicial. És el que cal fer per defensar els drets dels justiciables, fins a aconseguir la nul·litat del procés o, almenys, el rebuig de les proves il·legals a través la ficció jurídica de no prendre'ls en consideració. Les proves il·legals no existeixen. 
 
Això a l'àmbit jurídic. Però la realitat humana s'imposa a la ficció. Il·legal o no il·legal la seva obtenció, les converses s'hi han produït. Existeixen. Una altra cosa és la filtració que probablement també serà delicte. Tanmateix, il·legalment obtingudes i il·legalment filtrades, les converses existeixen. 
 
Es planteja la relliscosa qüestió de si les converses de les persones públiques són, o no, privades, si el principi de "privacitat" o "intimitat" (vàlid per als particulars) és aplicable quan es tracta de persones amb projecció pública que defensen opcions polítiques. La resposta espontània serà sí. I si les converses tracten d'aspectes que farien canviar l'actitud dels seus seguidors si els haguessin conegut?   Si fins i tot estan preparant un delicte? Cal matissar el sí, oi? Fins que s'apropa al no. Si les persones públiques tracten qüestions públiques en privat, són públiques. La gent té dret a saber sempre les opinions dels seus representants o persones que parlen al seu nom, que exerceixen el ius predicandi per defensar unes o altres coses com tertulians o el que sigui. Es tracta d'un conflicte de drets. Cadascú donarà preeminència al que vulgui. Jo, al de la gent de saber amb qui es juga els diners. 
 
La qüestió ha provocat un escàndol i el director de TV3 ha estat forçat a comparèixer al Parlament a defensar la seva gestió dels mitjans públics, jurant que són imparcials i plurals. Deixem de banda la vergonya de la compareixença mateixa, encara que sigui per una petició filibustera. En realitat el director Sanchis no volia respondre a la petició, sinó aturar un malestar generalitzat per l'evident control que ERC exerceix sobre els mitjans públics sota la seva direcció. Ahir mateix, el consell d'informatius i el comitè professional van publicar un comunicat parlant d'ingerències polítiques. És el segon en uns dies i, encara que redactat amb l'ambigüitat habitual, sense assenyalar responsabilitats concretes per por a les represàlies de la secta erki, marca el camí. 
 
El discurs justificatiu només cerca dissipar els negres núvols de l'escàndol del control d'ERC sobre els mitjans públics catalans, convertits a l'aparell de propaganda d'aquest partit d'estafadors. També es vergonyós que el responsable del desastre tracte de descarregar la culpa sobre els subordinats, els directors dels programes. Aquest saben molt bé (de fet, és domini públic) quin és el protocol que s'aplica a TV3 a tot arreu, tertúlies, informatius, el que faci falta: es pot criticar a Espanya. Es pot criticar a Jxc i el MHP Puigdemont, els Comuns, la CUP i tutti quanti. Fins i tot es pot criticar "l'independentisme" en general. També es pot lamentar la seva desunió i desori i fer vots per una unitat "estratègica". El que no es pot és criticar a ERC. Està prohibit.
 
 I, com que això és evident, la compareixença del director ha estat una burla.

divendres, 6 de novembre del 2020

President candidat

Els bons generals encapçalen la confrontació, sobretot si és intel·ligent. Els revolucionaris prediquen amb l'exemple. Hi ha hagut generals revolucionaris, com Napoleó. 
 
La candidatura del MHP Puigdemont és obligada, ja que és el president de la República de tots els independentistes, siguin del partit que siguin i encara que no siguin de ningú. El fet de presentar-la al capdavant d'un partit és necessitat del guió legal. La legitimitat del president és personal, carismàtica, però, per actualitzar-la, li cal l'eina d'un partit. Aquest, JxC, al seu cop, part amb un actiu extraordinari a la figura del president. És el que els economistes diuen win/win, que sona una mica xinès i per això inspira confiança. 
 
La candidatura del president és inexcusable per aclamació popular d'un poble que l'ha triat per dur-l a la independència. Les conseqüències de la candidatura poden ser diferents, però la candidatura ha de ser. 
 
No és difícil fer-se càrrec de la tensió que deu patir el president, a escala personal i política, però no hi ha marxa enrere. A escala personal, l'alternativa és una carrera d'eurodiputat, interpretant el rol de la consciència moral kantiana, bella però ineficaç. Res a veure amb l'ambició d'alliberar el teu país. A escala política, l'alternativa són unes eleccions entre partits convencionals amb un risc que l'abstenció extingeix el foc de la independència. 
 
La no candidatura del president no és cap opció.
 
Tornant a Napoleó, sembla haver dit d'abord, on s'engage; puis, on voit; i, si no l'ha dit, l'ha fet.

dijous, 5 de novembre del 2020

Tots contra el MHP Puigdemont!

El MHP Puigdemont és l'enemic públic num. 1 de l'Estat espanyol, els seus jutges, mitjans de comunicació i el seu gobierno d'esquerres, el del PSOE i Unidas Podemos. És el malson de l'oligarquia espanyola a totes les seves variants. Tres anys de campanya per terra, mar, aire i clavegueres, no han fet més que engrandir la seva dimensió de líder legítim de la independència. 

L'actual batalla entre JxC i ERC, un partit independentista i un altre autonomista, al congrés, és un episodi de l'hostilitat entre les dues forces al voltant d'un assumpte sensible com la immersió lingüística. Sembla més raonable la proposta de JxC que la d'ERC, que no hi protegeix la immersió, encara que els republicans diguin que si perquè ja estan en campanya electoral. Al capdavall, es tracta de qüestions polítiques parlamentàries i, des de la perspectiva dels espanyols, irrellevants; picabaralles entre independentistes.

El problema més greu, el veritable enemic, és el president Puigdemont i l'unionisme mobilitza totes les seves forces, fins als reservistes. Els capos prenen el control. Rufian i Sergi Sol passen a l'atac sense contemplacions. Parlen sense fre a tots els mitjans i semblen haver entès que els cal reconquistar les xarxes socials que se'ls han girat en contra. Es tracta d'imposar una política antipuigdemont més agressiva que les jeremiades dels intel·lectuals orgànics i els escolanets a sou que tenen al tuiter. Com brillant exemple, Rufian proposa polaritzar la campanya entre Iceta i Aragonès, amb la perversa intenció de fer el buit al president Puigdemont. Com si dos gallinàcies poguessin mesurar-se amb una àguila.

Tots contra Puigdemont!, és el desperta ferro de l'unionisme hispanocatalà. L'assessor del president, Aleix Clarió, ha fet una recopilació de peces periodístiques que proven com El Periódico fa campanya permanent contra el president Puigdemont. Fins a tenir com a col·laborador al diputat Tardà que fa unes llunes pretenia "sacrificar-ho", com si fos un Abraham. Sembla tanmateix que el sacrificant ha estat sacrificat. 

Tot un Estat contra un home a l'exili i no pot fer res més que magnificar-ho. L'enemic públic núm. 1 és l'amic núm. 1 del poble. 

Resten tres mesos i escaig per a les eleccions i és d'esperar una intensificació de la campanya contra el president Puigdemont que haurà d'estar preparat per resistir l'irresistible. 

I serà així com la història dirà d'ell: "Vet aquí un home" (Shakespeare, "Juli César")

dimecres, 4 de novembre del 2020

Que és l'experiència?

Trobo aquest tuit de Javier González molt significatiu. Denuncia una decepció, una frustració amb Podemos. Es diu que l'experiència és la mare de la ciència. L'autor confessa que Podemos li va enganyar però que aleshores ja coneix la realitat amb tanta radicalitat que, enfurismat, desitja la desaparició dels que van enganyar-li. 
 
No és una situació nova. Es domini comú que Podemos ha decebut a molta gent; gent que va creure el seu discurs audaç, rupturista, revolucionari, hereu, deien de la memòria del gloriós 15 maig de 2011. El discurs de lluita contra la casta.
 
La realitat ha estat una integració fulminant a la mateixa casta que es volia combatre. Entendre aquesta ficció és la part de ciència de l'experiència i encara que hagi trigat, mai és tard per veure la realitat. Tanmateix, era ja evident molt abans d'aquests fets que evidencien el gir copernicà de la suposada "veritable esquerra".
 
Podemos va néixer com a un experiment neocomunista animat per l'indomtable esperit anguitià d'acabar amb l'hegemonia del PSOE, el famós "sorpasso". Com que, de sorpasso, res de res, va aplicar l'escepticisme (i pragmatisme) de la dita popular: "si no pots vèncer-les, suma't a ells". És la ciència del savoir vivre. Per cert, als que vàrem criticar els primers la farsa de Podemos ens van atacar sense mesura; que si enveja, odi malaltís, pastilleta, bogeria, deliri, una pluja de crítiques imaginatives. 
 
El mateix que amb ERC. Molta gent diu aleshores que els republicans els ha defraudat, que no són el que eren, que s'han venut, capgirat, que s'han oblidat de la independència, que són esdevinguts botiflers, etc., etc. ERC ha palesat el que tenia amagat, ha mostrat la seva duplicitat de parlar d'independència i fer contra-independència.
 
Hi ha altra gent que veu amb escepticisme la idea que l'experiència sigui la mare de la ciència. En realitat, diuen, anomenem experiència, a l'acumulació de les nostres errades. ERC, a tota màquina a aprovar els pressupostos del gobierno on es perpetua l'espoli fiscal i maltractament a Catalunya. El diuen "treva pressupostària", com si hi hagués alguna guerra. Sembla que fins a JxC vol "negociar" els pressupostos. "Negociar" és un heterònim de "votar sí". Res més, perquè tothom sap que no hi ha res a negociar amb Espanya i quan n'hi ha, és mentida. Dels dos diputats del PDeCat que votaran si als pressupostos, millor no en parlar. 
 
L'errada típica i tradicional de l'independentisme ha estat la col·laboració amb la metròpoli que sempre aprofita i aprofitarà qualsevol col·laboració per pujar l'espoli i la repressió a Catalunya. 
 
En acumular un episodi més, s'eixampla l'experiència com s'està eixamplant la base.

dimarts, 3 de novembre del 2020

L'acte fallit de la taula de diàleg

(El meu article d'avui a elMón.cat).
 
Venim de celebrar el tercer aniversari de l'1-O i esdeveniments posteriors a aquell mes amb una barreja de sentiments alegres i tristes. D'una banda, els tristos, hem viscut tres anys de decepció continuada. Un govern independentista sostingut per un Parlament de majoria absoluta independentista no ha fet res per assolir la independència. Tampoc no ha sigut capaç de ser un govern "efectiu"; ans al contrari, en aspectes decisius, com l'ordre públic o la sanitat, ha estat catastròfic. Ha permès i col·laborat a la repressió estatal de dos presidents reals (MHPs Puigdemont i Torra) i dos potencials (Sánchez i Turull). Fins i tot, la meitat del govern i de la majoria parlamentària, ERC, mira de fer oblidar l'1-O, substituint el seu mandat per una falsa taula de diàleg. És a dir substituint la mobilització popular revolucionaria per una política de despatxos i tripijocs parlamentaris. 
 
De l'altra banda, l'alegre, tenim el record d'un acte heroic, gairebé èpic, d'un poble dempeus anant a votar pacíficament davant una repressió salvatge, de les forces de seguretat del Estat; millor dit, de les forces d'ocupació, perquè la seguretat de l'Estat és la inseguretat de Catalunya. Uns dies que, com diu Jordi Borràs i li plagia Gabriel Rufian, "duraran anys". De fet, tota nostra vida. Un acte que ha fixat la independència com l'objectiu necessari d'una generació. Un acte del que es segueix un mandat clar i rotund. El poble va dir l'1-O "volem la independència. Feu-la. Anirem fins a on calgui". El va dir i el va provar. Recordeu els vídeos de la jornada. La vergonya d'un Estat i la glòria d'un poble.
 
La substitució de la veu del poble l'1-O per la veu dels polítics al voltant d'una taula tan real com la del rei Artur no és més que un acte fallit. Un miserable acte fallit contra un acte èpic, revolucionari. Un acte fallit que revela el subconscient d'ERC: impedir la independència. No van fer res per preparar-la al seu moment perquè no hi creien, i després van tractar d'esborrar el record del mandat o almenys hi reduir el seu abast dient-se independentistes "pragmàtics", "realistes", davant els "màgics" o "hiperventilats". Pura mentida i excusa d'acte fallit: no són independentistes pragmàtics, ni dogmàtics, ni flegmàtics. Simplement, no són independentistes i estan contra la independència, però no volen (no poden) reconèixer-ho perquè terminarien d'enfonsar-se a Catalunya. L'acte fallit és sempre un mecanisme de defensa. 
 
Per això cal més que mai mantenir viu el record de l'1-O i el seu mandat de fer la independència, que ja hem perdut tres anys. No per denunciar la claudicació d'ERC, en primer lloc perquè no és cap claudicació, ja que mai ha estat independentista i, en segon lloc, perquè el seu destí, a tres mesos i mig d'unes eleccions decisives, és irrellevant. Cal mantenir viu el record del mandat de l'1-O per ell mateix i perquè ha estat el tret de sortida de la nova etapa de la revolució catalana cap a la independència. 
 
Però la gent no viu tan sols de records. Calen fets. I el fet que tothom celebraria a cor obert seria la unitat dels partits que es diuen independentistes. No una boirosa unitat "estratègica" dins una desunió tàctica, pràctica, actual i hostil. Una unitat tàctica, aquí i ara, al voltant d'una plataforma d'independència unilateral per guanyar les eleccions i complir el mandat del 1-O. 
 
Però tothom sap que això és impossible. No només perquè "els partits independentistes siguin incapaços d'arribar a la unitat", com ploren totes les beneites ànimes equidistants, com si el Déu omnipotent hagués repartit ex-aequo les responsabilitats del fracàs. Per descomptat, JxC és (parcialment) un partit i, per tant, maquinària d'interessos creats, però la seva responsabilitat al fracàs de la unitat és insignificant comparada amb la d'ERC. I, a més a més, ha fet de la unitat l'eix del seu discurs. D'ençà de l'1-O, els republicans no ha fet una altra cosa que boicotejar-la i a les hores no volen ni sentir parlar-ne. Comparar els dos partits no es pot fer de bona fe. Només es fa per afavorir l'insostenible posició d'ERC. I, com que, de fet ja som al mig de la precampanya electoral, els equidistants, com els infiltrats a les manifestacions, resulten ser companys del ordre; del orde republicà.
 
No hi ha veritable lluita entre els dos partits per dues raons. D'una part, i com que són partits, parlen la mateixa llengua i s'entenen. De l'altra, pel que fa a l'objecte de la discòrdia, la independència unilateral, més coneguda com DUI, l'adversari d'ERC no és JxC sinó el MHP Puigdemont. I aquesta és la veritable raó per la que no hi ha unitat, perquè la unitat és el que sempre ha demanat el president Puigdemont i, per tant, és la bitxa d'ERC. 
 
Puigdemont és un líder a l'altura de l'èpica del moment. Aquests no són moments normals, sinó excepcionals. Que el VP Junqueras i els seus no hagin sigut capaços d'entendre-ho no farà res al resultat. El president Puigdemont simbolitza i personifica la independència i per això el votaran tots els independentistes catalans, fins els que no ho farien en condicions de normalitat. Ho faran perquè li reconeixen una dimensió de heroisme hegelià. És la història la que l'ha posat on és, malgrat ell mateix: al capdavant d'un moviment de alliberament.

Aquest és el problema

Els tripijocs retòrics del VP Junqueras per seguir al capdavant d'una força contrària a la independència sense que es noti, són cada cop més lamentables. Ningú que jo sàpiga nega la necessitat de mantenir obertes vies de comunicació amb els governants espanyols. Els de JxC, tot afirmant la via unilateral, sempre afegeixen que no renuncien al diàleg. Per descomptat. És obvi. No cal recordar l'IRA, el SinnFein o els carbonaris.

El problema no és que hi hagi una línia de comunicació amb el gobierno, l'Estat i el que calgui. El problema és reduir tota l'activitat de l'independentisme a aquesta comunicació i fer-la dependre de les decisions dels governants espanyols.

Insistir al diàleg amb qui no vol dialogar després d'un temps raonable d'espera no té cap sentit i és una pèrdua de temps. Tanmateix cadascú perd el seu temps com vol. Però a banda de perdre el temps amb unes propostes buides de diàleg, que més fan els republicans per a la independència?
 
 Aquest és el problema: que no només no fan res sinó que hi treballen en contra.
 
 

dilluns, 2 de novembre del 2020

La unitat és impossible, com sap tothom

La qüestió de la unitat de l'independentisme, de la que tothom parla, per a bé o per a mal, sembla ser un misteri. Si és unitat, lògicament, haurà de ser una, i per això es parla d'"unitat de l'independentisme", en singular; no d'unitat dels independentistes. Tanmateix, si contradiem a Rousseau i no descartem els fets, els fets reals de la verinosa realitat quotidiana, trobem la unitat fracturada en uns no menys misteriosos "partits independentistes", una constatació que lleva universal lamentació, més ploranera que les ruïnes de Palmira. Ah! Si l'independentisme pogués anar unit a les eleccions! 
 
Ningú no entén que mai s'hagi pogut dir en públic que la desunió, com que treu més vots, ens fa més forts, com va sostenir el VP Junqueras. És una afirmació que contradiu una experiència universalment compartida, que la unió fa la força i la desunió, la feblesa. Fins i tot els seus seguidors amaguen com poden aquest desbarat parlant d'unitat "estratègica", que no vol dir res. Res de res. La unitat estratègica, la independència, es dóna per descomptada. El que cal és la unitat tàctica, aquí i ara, per anar junts a les eleccions i fer realitat l'objectiu estratègic de la independència. 
 
Aquesta unitat tàctica és la que ERC rebutja sense més explicacions. La negativa dels republicans a la vicepresidència del Consell de la República per a Marta Rovira n'és l'últim i més contundent exemple.
 
Qui no vol la unitat no vol la independència. Qui no vol la independència, no vol la unitat, oi?
 
En conseqüència, la desesperació de Comín, que es pot entendre al pla personal, no es compadeix amb una visió realista de la situació. Mai s'assolirà la unitat tàctica perquè ERC no és un partit independentista. Que hagi fet creure que ho és a força de discursos ambigus de doble o múltiple sentit és u dels goigs d'aquesta secta. Sobretot quan es comprova que, tot monopolitzant els mitjans públics de comunicació tenen l'opinió pública independentista en contra, i les eleccions es presenten fosques. 
 
Cert, cal defensar la unitat independentista amb la lògica de l'experiència humana citada a tot arreu i sempre. Unitat aquí i ara, unitat d'acció, unitat de candidatura independentista a les eleccions. Per descomptat. No boiroses "unitats estratègiques" i d'altres hocus pocus. Però no val la pena embolicar-se al joc curt amb gent que va de mala fe i és capaç d'insinuar (mai no diran res amb claredat) una voluntat independentista mentre treballen per enfortir el règim autonòmic colonial, al mateix temps que els seus trolls tenen la barra de dir que els crítics d'ERC "divideixen l'independentisme".