Els temps canvien. La república romana -la mare de gairebé totes les institucions polítiques occidentals- va esdevenir la immensa estructura de l'imperi sense deixar de ser república. Molt abans de designar una forma d'organització política, l'imperium era una condició, un atribut d'algunes magistratures republicanes. Hi havia magistrats sense i amb imperium. L'imperium era la facultat del magistrat de fer complir les seves ordres, d'aplicar la coerció, d'emetre comandaments. El magistrat amb imperium era un comandant. I aquest atribut es podia transferir de persona a persona. És el que van fer els emperadors millor o pitjor durant quatre-cents anys. D'ençà del primer, August, fins al final, van escollir el títol d'imperator per damunt de princeps i per descomptat de rex, títol execrat a Roma. I l'imperi creixerà sobre la base d'aquesta transmissió personal.
Fins que Constantí declarà el cristianisme religió oficial a Roma. L'església, llavors, va esdevenir part de l'imperi. I, després de l'enfonsament d'aquest, va pensar que, si havia estat part de l'imperi i l'imperi hi havia desaparegut, li corresponia deixar de ser una part per esdevenir l'imperi sincer. I vet aquí que es va descobrir que, al seu testament, Constantí havia donat l'imperi a l'església, havia fet una translatio imperii. Ja només es transmetia un atribut personal, si no l'estructura política sencera. Però aquesta és una altra història que no fa aquí al cas. Ja n'hi ha prou amb saber que mil anys després del testament constantinià, es va descobrir que la donació era falsa. I es va descobrir al Vaticà. Lògicament.
Avui no parlem a aquests termes. Però debatem les mateixes idees. Anomenem legitimitat al imperium. Hi ha qui, més hiperbòlic, li diu "carisma". En qualsevol cas, es tracta d'un atribut subjectiu, personal, com l'era l'imperium, que es pot transferir també personalment. No a la manera constantiniana, sinó sense engany. El MHP Puigdemont és el president legítim de Catalunya. Té la legitimitat, l'imperium, i pot transferir-ho si les circumstàncies ho fan necessari.
Consideracions de conveniència i pertinència aconsellen al president fer un pas al costat i donar via lliure a una translatio imperii personal. El president farà la translació a la persona que surti elegida a les primàries del partit. Cap problema, encara que aquesta no va ser la forma que ell va ser triat, sinò per delegació directa. No es veu perquè aleshores no es pot fer el mateix i hem d'aceptar un candidat triat pels militants del partit i no per l'electorat. En qualsevol cas, sembla que l'important és que hi hagi una llista del president, encara que, per raons de logística, hagi de ser de partit; i que la gent la reconeix com la "llista del president".
Però perquè la gent vegi com legítima aquesta transferència de legitimitat, hi ha tres observacions pertinents:
2. La translació es farà sobre la persona electa per la militància entre els candidats. Candidats del partit, militants del partit. És a dir on tothom esperava una llista encapçalada pel president, la gent sense partit (que som la immensa majoria del poble) es trobarà amb una altra encapçalada per algú que ha escollit la militància d'un partit al qual mai votaria si no estigués el MHP Puigdemont.
3. És molta la responsabilitat del president Puigdemont en demanant a la gent el vot no per a ell, sinó per al seu partit.
