Els bons generals encapçalen la confrontació, sobretot si és intel·ligent. Els revolucionaris prediquen amb l'exemple. Hi ha hagut generals revolucionaris, com Napoleó.
La candidatura del MHP Puigdemont és obligada, ja que és el president de la República de tots els independentistes, siguin del partit que siguin i encara que no siguin de ningú. El fet de presentar-la al capdavant d'un partit és necessitat del guió legal. La legitimitat del president és personal, carismàtica, però, per actualitzar-la, li cal l'eina d'un partit. Aquest, JxC, al seu cop, part amb un actiu extraordinari a la figura del president. És el que els economistes diuen win/win, que sona una mica xinès i per això inspira confiança.
La candidatura del president és inexcusable per aclamació popular d'un poble que l'ha triat per dur-l a la independència. Les conseqüències de la candidatura poden ser diferents, però la candidatura ha de ser.
No és difícil fer-se càrrec de la tensió que deu patir el president, a escala personal i política, però no hi ha marxa enrere. A escala personal, l'alternativa és una carrera d'eurodiputat, interpretant el rol de la consciència moral kantiana, bella però ineficaç. Res a veure amb l'ambició d'alliberar el teu país. A escala política, l'alternativa són unes eleccions entre partits convencionals amb un risc que l'abstenció extingeix el foc de la independència.
La no candidatura del president no és cap opció.
Tornant a Napoleó, sembla haver dit d'abord, on s'engage; puis, on voit; i, si no l'ha dit, l'ha fet.
