Arran de la filtració d'unes converses privades ha esclatat l'escàndol més o menys amagat del control partitocràtic dels mitjans públics de comunicació a Catalunya. Sembla que es tracta de gravacions obtingudes il·legalment i l'advocat Boye ha presentat la consegüent reclamació en via judicial. És el que cal fer per defensar els drets dels justiciables, fins a aconseguir la nul·litat del procés o, almenys, el rebuig de les proves il·legals a través la ficció jurídica de no prendre'ls en consideració. Les proves il·legals no existeixen.
Això a l'àmbit jurídic. Però la realitat humana s'imposa a la ficció. Il·legal o no il·legal la seva obtenció, les converses s'hi han produït. Existeixen. Una altra cosa és la filtració que probablement també serà delicte. Tanmateix, il·legalment obtingudes i il·legalment filtrades, les converses existeixen.
Es planteja la relliscosa qüestió de si les converses de les persones públiques són, o no, privades, si el principi de "privacitat" o "intimitat" (vàlid per als particulars) és aplicable quan es tracta de persones amb projecció pública que defensen opcions polítiques. La resposta espontània serà sí. I si les converses tracten d'aspectes que farien canviar l'actitud dels seus seguidors si els haguessin conegut? Si fins i tot estan preparant un delicte? Cal matissar el sí, oi? Fins que s'apropa al no. Si les persones públiques tracten qüestions públiques en privat, són públiques. La gent té dret a saber sempre les opinions dels seus representants o persones que parlen al seu nom, que exerceixen el ius predicandi per defensar unes o altres coses com tertulians o el que sigui. Es tracta d'un conflicte de drets. Cadascú donarà preeminència al que vulgui. Jo, al de la gent de saber amb qui es juga els diners.
La qüestió ha provocat un escàndol i el director de TV3 ha estat forçat a comparèixer al Parlament a defensar la seva gestió dels mitjans públics, jurant que són imparcials i plurals. Deixem de banda la vergonya de la compareixença mateixa, encara que sigui per una petició filibustera. En realitat el director Sanchis no volia respondre a la petició, sinó aturar un malestar generalitzat per l'evident control que ERC exerceix sobre els mitjans públics sota la seva direcció. Ahir mateix, el consell d'informatius i el comitè professional van publicar un comunicat parlant d'ingerències polítiques. És el segon en uns dies i, encara que redactat amb l'ambigüitat habitual, sense assenyalar responsabilitats concretes per por a les represàlies de la secta erki, marca el camí.
El discurs justificatiu només cerca dissipar els negres núvols de l'escàndol del control d'ERC sobre els mitjans públics catalans, convertits a l'aparell de propaganda d'aquest partit d'estafadors. També es vergonyós que el responsable del desastre tracte de descarregar la culpa sobre els subordinats, els directors dels programes. Aquest saben molt bé (de fet, és domini públic) quin és el protocol que s'aplica a TV3 a tot arreu, tertúlies, informatius, el que faci falta: es pot criticar a Espanya. Es pot criticar a Jxc i el MHP Puigdemont, els Comuns, la CUP i tutti quanti. Fins i tot es pot criticar "l'independentisme" en general. També es pot lamentar la seva desunió i desori i fer vots per una unitat "estratègica". El que no es pot és criticar a ERC. Està prohibit.
I, com que això és evident, la compareixença del director ha estat una burla.
