El patriotisme i els diners

Patriotisme, altura de mires, generositat, millora de les condicions de vida de tothom, progresso, reducció de l'atur juvenil, pujada de les pensions, ingrés mínim vital, la presidenta del PSOE, Cristina Narbona, ha fet una ditiràmbica defensa del projecte de pressupostos del gobierno. No li manca pràctica. La també senadora del PSOE porta gairebé quaranta anys ininterromputs a la política a tota mena de càrrecs, ministerials, diplomàtics, parlamentaris, municipals. És una política professional. Domina la retòrica, fa valer els aspectes positius i amaga els negatius.

 

 Aquests comptes porten una pujada dels diners de la casa reial, compensacions injustes als bancs, grans empreses, compres desbaratades d'armament inútil en milers de milions), finançament il·legítim de l'església (no només finançament directe, sinó també lucre cessant; més milers de milions), de l'exèrcit (els privilegis dels militars són escandalosos), la injustícia de l'ensenyament concertat, prossecució del tractament fiscal injust de la població i resta de desequilibris econòmics i financers d'un país tradicionalment governat per i per a l'oligarquia. I ací segueix. 

 

Encara que la xerrameca de la Senadora contingués un xic de veritat (al cap i a la fi, ha de veure's que es tracta d'un gobierno "d'esquerres"), els pressupostos mantenen les desigualtats actuals, l'espoli fiscal i l'infrafinançament de Catalunya. Els pressupostos, doncs, seran bons per a l'oligarquia espanyola i dolents per a Catalunya. 

 

Els darrers mesos de la col·laboració d'ERC amb el gobierno han mostrat que la investidura va ser de franc o a canvi d'una taula de diàleg més difícil de trobar que el sant grial. A més a més, està clar que el gobierno no té cap intenció d'aturar la repressió; ans al contrari, l'intensifica. "L'esquerra" espanyola creu possible acabar políticament amb l'independentisme fomentant l'autonomisme d'ERC, al mateix temps que destrueix el moviment per mitjans repressius, policials i judicials amb el segell de la "marca Espanya".

 

L'experiència diu que només hi ha una actitud independentista digna: dir no als pressupostos. Votar si és perpetuar l'actual situació colonial, enfortir la metròpoli i afeblir Catalunya, deixant-la indefensa davant una repressió creixent i que es farà insuportable al voltant de les eleccions. Part del xantatge que fa valer la política professional Narbona és que, sense pressupostos, Espanya no tindrà accés als fons europeus extraordinaris. Doncs, si l'independentisme vota no als comptes, el gobierno l'acusarà d'insolidari i gens "patriòtic", cosa que farà al capdavall, sigui quin sigui el vot. Però això tampoc no és veritat. Els fons europeus es concedeixen segons criteris objectius per països i no tenen res a veure amb els pressupostos. Una altra qüestió serà la seva administració, gestió i distribució i, en tractant-se d'Espanya, seria convenient que l'UE fos molt a prop i controlés com es fan.

 

Patriotisme. Recordeu: el patriotisme és el darrer refugi dels canalles, segons el molt vitriólic Dr. Johnson.

Les responsabilitats del ministre

Les relacions del ministre Grande Marlaska amb Europa mai han estat bones. Hauria de figurar al Guiness de jutges rebutjats per la justícia europea per no investigar tortures a les seves instruccions. El ministre Grande Marlaska, com bon basc, serà admirador del seu paisà Unamuno i voldrà "espanyolitzar Europa", continent d'enemics d'Espanya.. 

 

Aleshores, com la persecució judicial del MHP Puigdemont ha fracassat al mig del riure universal, el ministre Grande Marlaska demana en seu parlamentària que el president torni "per assumir responsabilitats". Com a ministre, el ministre Grande Marlaska és un acudit i com a jutge, una calamitat. En comptes de demanar-se com és possible que un govern de la UE persegueix un ciutadà exonerat per la justícia de la mateixa UE, el ministre es posa al costat dels tribunals com prova de la divisió de poders a Espanya perquè el seu objectiu és el mateix: sotmetre el president Puigdemont a una farsa judicial com la del judici de l'1-O.

 

La persecució judicial a Puigdemont és, en realitat, una persecució política com es prova precisament per la intervenció d'aquest pintoresc ministre, Grande Marlaska. Vol que el president torni per "assumir responsabilitats". A un país on ningú no assumeix mai cap responsabilitat, des del rei emèrit fins a l'última consellera d'un govern autonòmic. L'expresident M. Rajoy no ha assumit cap responsabilitat pel desastre sense pal·liatius del seu govern de lladres, incapaços d'esbrinar qui era el suposat delinqüent M. Rajoy. Ningú. Mai, tret dels que no tenen cap altra sortida perquè els seus desmanes són als papers. 

 

D'altre costat, quines responsabilitats vol el ministre Grande Marlaska que assumeix el president Puigdemont? Una pregunta ociosa. Que no sabeu que a Espanya, país de conquistadors, molt abans de la "justícia de l'enemic" ja hi havia la "justícia de Peralvillo", a la qual primer s'executa el reu i després s'instrueix la causa? Aquí és el mateix: primer, el president ha de lliurar-se a Peralvillo i, després la guàrdia pretoriana farà les acusacions que algun jutge donarà per bones sense més proves que el relat de la guàrdia del pretori. 

 

El rei emèrit, en canvi, també autoexiliat, i por suposats delictes comuns, no només no assumeix cap responsabilitat, sinó que el ministre Grande Marlaska es preocupa per la seva seguretat i ens la fa pagar a tots sense revelar ni la raó ni el coste. Al cap i a la fi, el fiscal tanca la seva investigació i diu que no hi ha cap prova de delicte comés per l'exrei després de la seva abdicació; sí, en cavi, abans, quan era cap de l'Estat i, per tant, inviolable. 

 

Al ministre Grande Marlaska no li consta que el nom d'"operació Volkshov", triat per la guàrdia del pretori tenga res a veure amb la Blau Divisió. Mai és tard per aprendre, ministre: està al himne de la Blau Divisió. 

 

Et ve gran el Grande, ministre.

 

Post Scriptum afegit a les 13:12, 30/10/2020.

 

Suposo que, amb l'expressió "responsabilitats" del president Puigdemont, el ministre Petit Marlaska es refereix a les penals. Però, en tractant-se d'aquest altre tros de quòniam, potser es refereix a les "responsabilitats" que dimanen del càrrec que li pertany de President de la República catalana.

La guerra de l'Estat contra Catalunya no s'atura

Ha estat assabentar-se la penya de les motivacions de la nova razzia de la guàrdia pretoriana i esclatar la befa a les xarxes, amb memes genials. La novella de la Russian Connection té els seus triennis. La ministra de Defensa, De Cospedal va descobrir el 2017 que el MHP Puigdemont era, en realitat, el temible espia rus "Cipollino". El mateix any, un trio d'experts espanyols en espionatge, guerra digital, etc., va comparèixer davant una comissió del Parlament britànic per demostrar que hi havia hagut una decisiva influència russa als resultats del referèndum de l'1-0. (La compareixença es troba en aquest deliciós vídeo a You Tube). La senyora Mira Milosevich (Reial Institut Elcano), i els senyors David Alandete (El País) i Borja Las Heras (ECFR, que no sé què és) van reconèixer que no, que no tenien cap prova.

 

I, com que aquests experts no tenien proves de les seves acusacions d'interferència de Russia a Catalunya, la guàrdia pretoriana ha decidit trobar-les i ho fa amb l'esperit en què va cercar les urnes. Porta ordre judicial perquè ha trobat un jutge que creu el conte de Cipollino i la Russian Connection. La guàrdia pretoriana deixa clares les seves intencions polítiques titllant la seva operació d'operació Volkhov, en honor a la Blau Divisió i per això, també, procedeix a les detencions als domicilis, de sobte, in der Nacht und Nebel, com feien els nazis.

 

La burla i el riure a les xarxes són sans, però cal no oblidar que aquesta guàrdia pretoriana, pràcticament independent del poder polític, sota comandament directe de jutges franquistes, és una molt greu amenaça a la llibertat en Catalunya. Per dir-lo ras i curt, sense circumloquis de polítics, és una prova de la situació colonial de Catalunya. 

 

L'estat d'alarma de sis mesos comença amb escorcolls de la guàrdia civil tot arreu i ningú no sap com terminarà. Si termina. Tres mesos i escaig per a unes eleccions catalanes decisives amb uns resultats que faran trontollar el malmès règim del 78. La "nova normalitat" és massa perillosa. Cal denunciar a Europa la deriva de l'Estat espanyol cap a una dictadura pretoriana, com han fet JxC i ERC. 

 

I cal fer-li front, des de les institucions i la ciutadania.

The Russian connection

És fascinant. La història que ha excogitat la cúpula de la seguretat nacional i sembla que ha comprat el jutge, és absolutament fascinant. No per la història en si mateixa, que és un mena de conjura dels savis de Sion actualitzada a l'era digital, sinó pel fet que hi hagi algú que doni crèdit a aquesta bestiesa. Gents molt ufanes amb càrrecs altisonants a departaments de "seguretat", "intel·liguèntsia", etc., amb temps i mitjans per deixar anar llur fantasia, barreja de pulp fiction i notícies mal traduïdes i pitjor enteses del fenomen Trump.

 

En qualsevol cas, no són els primers governants espanyols que visiten el jardí de la imaginació oriental. Fa uns anys, la llavors ministra de Defensa (Defensa) ja sabia de molt bona tinta que sota l'aparença del MHP Puigdemont s'amagava l'espia rus conegut com a "Cipollino". Doncs, Cipollino, pensa el jutge i els membres del Consell de Seguretat, ha tornat a fer de les seves. 

 

Amb quina finalitat? Només els fanàtics de la llegenda negra poden ignorar-ho: amb la finalitat d'aprofitar la força, solidesa i prestigi internacional d'Espanya per desestabilitzar l'UE i l'OTAN. És la mateixa fantasia d'omnipotència infantil que va convèncer Aznar a les Azores que portar el cafè a la taula dels dos pirates internacionals, Bush Jr. i Blair, faria d'ell un líder mundial. 

 

La seguretat dels espanyols depèn d'aquests genis. Cap problema, però, perquè ningú no amenaça Espanya. Espanya no és ningú a Europa i el món. Una altra cosa és Catalunya. Aquest consell sap que l'autèntica amenaça a Espanya ve de Catalunya.

 

Quan la Llei de Seguretat Nacional es va aprovar amb els vots del PSOE, llavors a l'oposició (de fet, es va aprovar a la seva iniciativa) el gobierno i el PSOE van negar que fos una llei contra Catalunya. Ja es veu. El Consell de Seguretat és un Consell d'Inseguretat, un estat major de la guerra contra Catalunya. Els seus oficials són els jutges i els seus soldats, la policia i la guàrdia civil, que és una guàrdia pretoriana del gobierno d'Espanya.

La crítica i l'atac

Per a ningú no és un secret que ERC boicoteja sistemàticament la independència, ja abans l'1-O. Si hi restaven dubtes, els llibres del MHP Puigdemont els han escombrat com l'aurora dissol els últims esquinçalls de la boira. Als moments decisius, escriu el president, els líders republicans es feien enrere o desapareixien, com l'home invisible. I ningú no ha desmentit aquestes informacions. Ploriquegen a cor que els llibres són plens de retrets. Però ningú n'hi ha desmentit res. Ergo, les informacions són certes i fa més de tres anys que ERC boicoteja la independència amb una tàctica hipòcrita, atès que al mateix temps afirma ser-ne d'independentista.

 

A l'inici, aquesta doble parla va ser un èxit. Fins i tot els va fer guanyar eleccions. Tot era triomf i, llavors, no es podia criticar a ERC. Era intocable. Havia creat un relat fals de sacrificis i heroïcitat al servei del poble sense fonament real, inventant-se tot. I quan els esdeveniments van fer palès el que estava amagat darrere la doble parla, que els republicans no només no volen la independència sinó que hi estan en contra, van reaccionar amb virulència. 

 

Tota crítica es vista com a un "atac" i, llavors, els  que van gosar criticar en públic, jo mateix, es van guanyar un assetjament brutal durant ja dos anys a tot arreu: insults a les xarxes, mentides, difamacions i calúmnies dels cents de trolls d'ERC, vet absolut a tots els mitjans públics de comunicació, pressions i amenaces incloses. Una màfia. Penseu: tot un aparat de partit amb milers de militants, controlant tots els mitjans i un munt d'institucions, amb diputats, consellers, regidors, contra una sola persona reduïda al tuiter i un parell de digitals. I no han pogut evitar que es fes manifest el que estava latent, amagat i ningú no en parlava.

 

De vegades, els més simples reprodueixen les "raons" de Franco contra la llibertat d'expressió: la llibertat és permissible; el llibertinatge, no. Per descomptat era ell qui decidia què era que. Aleshores, "raonen" els republicans una cosa és la crítica (sempre sana, sempre benvinguda, etc., etc.) i una altra, els atacs. Per descomptat, ells mateixos decideixen què és que i, s'arroguen el dret a perseguir per terra, mar i aire els que anomenen "atacs".

 

Cal recordar que quan els ciutadans critiquen els governants als termes que vulguin estan al seu dret i els governants tenen el deure d'acceptar les crítiques, siguin quines siguin. O és que no es pot dir que el exrei espanyol és un presumpte lladre o el seu fill un catalanòfob d'extrema dreta? No es pot dir que Trump està boig o que Sánchez és un irresponsable i ha fet una gestió criminal de la pandèmia? No es pot dir que Podemos és casta, casta corrupta, fastigosa i prepotent? Per què doncs no es pot dir que ERC és una colla de buròcrates i endollats que viuen d'estafar a la gent? No es pot dir perquè la colla d'endollats considera un "atac" tota crítica a ERC o el seu govern fent passar les crítiques al govern com a atacs al partit i les crítiques al partit com a atacs al govern.

 

Fins ara, la mentida els ha funcionat: el personal estava callat i ningú no gosava dir en públic que els republicans són uns estafadors que viuen d'enganyar a la gent amb allò que n'estima més: la independència de Catalunya.. Ningú no podia dir res crític d'ERC perquè perdia la feina amb la política de terror psicològic d'ERC. Feien valer l'espiral del silenci. 

 

Com a govern i com a partit, ERC fa tres anys lluita contra l'independentisme. La prova els discursos sobre "l'espai convergent", el 3%, "la dreta", la negativa a investir en president Puigdemont, la inhabilitació del president Torra, etc. Tres anys atacant al president Puigdemont, al qual volien "sacrificar" com a víctima propiciatòria. Sembla un acudit que, sense solució de continuïtat, els mateixos acusen els crítics de voler "dividir l'independentisme".

 

Als estats democràtics, l'únic que pot atacar la gent és el govern i és el que fa sovint mitjançant tota mena d'eines: declaracions, normes, persecucions, manipulacions, clavegueres, etc. Correspon a la ciutadania criticar i resistir-se als atacs dels governants, fins a fer-les fora, si s'escau i es pot. Els ciutadans no "ataquen" el govern ni al seu partit; els critiquen perquè és el seu dret i prohibir-ho, justament, és el feixisme.

El pres polític Cuixart

El cobrefoc encén el foc. Ahir, Ricard Ustrell va fer un "hit" grandiós. Una molt esperada entrevista a Jordi Cuixart que va petar l'audiència. Tant que, gratament sorprès, l'entrevistador va trencar amb la tradició de l'omertà als mitjans i es va queixar de les dificultats que se li havien posat, sembla que des de la conselleria de Justícia, d'ERC.

 

D'ERC? Doncs, ja tenim un altre affaire Mitjà amb els republicans fent el rol del malvat, atacant la llibertat d'expressió i el dret a la informació. A la lluita de tv3cat contra l'independentisme, el destí ha posat l'Ustrell al costat equivocat, el del censurat, quan ell ha estat sempre un bon noi. Els bons nois saben que criticar ERC té un costo. Ell mateix s'ho va dir al Dr. Mitjà, enemic públic núm. 2 d'ERC. De segur la cosa no passarà d'una advertència, però Ustrell saura que hi ha de vigilar les seves formes. 

 

El que no em sembla bé és que es digui que Cuixart no és cap pres polític perquè "no és un polític". Es vol dir, sense dubte, que no pertany a cap partit polític, perquè polític n'és fins als cabells, possiblement, el més polític de tots ells. La confusió neix en entendre falsament l'expressió "pres polític". "Polític", aquí, no és substantiu, sinó adjectiu. El substantiu és "pres", que ho és per raons polítiques; per tant Cuixart, n'és. I encara més que "pres polític", ja que és pres de consciència. Amb això no vull dir que els altres no ho siguin perquè, per exemple, fossin presos per raons de partit, però podria passar.

 

Òbviament no és el cas de Cuixart, pres polític, pres de consciència. Un esperit lliure.Vet aquí l'origen de les "dificultats"

Cap a la catàstrofe

Per fi el gobierno ha gosat prendre les mesures que el president Torra venia demanant inútilment fa sis mesos. Les ha preses després d'haver inhabilitat a qui les havia proposades. Una prova més de la lògica hispànica. Es menysprea, ignora i condemna una persona, però se li copien les idees.

 

Com hispànica ha estat la visita del president Sánchez i Sra. al Vaticà, que ha obligat a ajornar un dia el consell de ministres urgent i extraordinari. Sí, el que havia d'aprovar el decret de l'estat d'alarma. A un moment que els dies, les hores compten per salvar vides, es posterga la decisió quaranta-vuit hores perquè el matrimoni Sánchez vol fer-se una foto amb el Papa i regalar-li algú còdex miniat, algú Beato de Lièbana, i sense mascaretes. Això de les mascaretes és només per a la xusma i ells són casta, oi?

 

El grau d'irresponsabilitat dels governants espanyols va ser gran amb la primera onada i ha estat immens a la segona, quan van repetir els errors i també van arribar tard. D'altra banda, no van fer cap política d'esquerres, encara que fos nominal. Tampoc no van fer res per enfrontar el problema de Catalunya amb un sentit constructiu, ans al contrari. I han provat ser un gobierno catastròfic per a la salut de la població. Tot un balanç pel primer govern d'esquerres d'Espanya.

 

Els mitjans europeus adverteixen horroritzats de la greu situació a Espanya, una amenaça per a tot el continent, i anuncien una catàstrofe sanitària i seguidament una catàstrofe econòmica. Mentrestant el president Sánchez segueix parlant de "guanyar batalles" quan té el país a punt de col·lapsar. Recorda el general boig Jack D. Ripper ("el destripador") del film Dr. Strangelove.

 

I els seus aliats catalans de l'ERC? Bé, tan hispànics com llurs cosins espanyols. L'affaire Mitjà ha fet públic que la consellera de Sanitat, d'ERC i el seu cap, Pere Aragonès, fa mesos que van rebutjar la intervenció del Dr. Mitjà, proposada pel president Torra. Amb les conseqüències que veurem aviat perquè sembla que la conselleria de Sanitat no ha fet res per eixamplar el nombre de llits i espais a les UCIs, que no ha fet res per enfrontar la segona onada. Que el "govern efectiu" no ha fet més que l'inefectiu gobierno espanyol per preservar els drets dels ciutadans.

 

El primer, el dret a la vida.

La guerra bruta d'ERC contra el MHP Puigdemont

Encara queden quatre mesos i els republicans ja estan en plena campanya electoral contra el MHP Puigdemont. Controlen els mitjans de comunicació i els han omplert de fidels a la causa, des dels comissaris polítics fins als més ximples sicaris. I com que tots diuen el mateix i gairebé amb les mateixes paraules, cosa típica de les sectes, l'esfera pública catalana sembla un cant gregorià, monòdic, un gori-gori amb l'avorrit discurs derrotistes de les expectatives decreixents. 

 

Unes jeremiades confoses sobre la prudència, el realisme, la conveniència de mantenir el cap sobre les espatlles, com deia el vers de Kipling i la necessitat d'acabar amb el MHP Puigdemont o, almenys, sotmetre-ho a l'ostracisme mediàtic, silenciar-ho. Aquesta censura mediàtica, aquest abús de poder i negació del principi d'isegoria (o igualtat de dret a l'expressió) és una mostra especialment repugnant del joc brut d'ERC contra el MHP Puigdemont i l'independentisme de debò. Especialment repugnant perquè ho és el fet d'atacar a qui no pot defensar-se en igualtat de condicions.

 

Al programa de Preguntes Freqüents de la il·lustració (que he tret del tuiter de Marc Portet Bruguera), el MH Vicepresident en funcions de president, va anunciar la seva candidatura a les eleccions vinents. A prime time. Aquesta oportunitat no l'ha tingut Carles Riera, de la CUP, ni la tindrà el que sigui a JxC. Perquè la TV3 és seva, és la televisió orgànica d'ERC. Per descomptat, la resta de declaracions, a l'altura: balons a fora i simples mentides. Un majordom complaent, però verinós. 

 

Atac també al president Puigdemont de la secretària general de l'ERC a l'exili, que no ha mogut un dit per la independència, però surt sempre a dir el que li ordenen dir. En aquest cas toca defensar la incompetent consellera de Sanitat d'ERC perquè és d'ERC contra el Dr. Mitja. I, tot plegat, atribueix tot al "soroll" de JxC!

 

Publiquen enquestes del departament corresponent d'agit prop "académic", el CEO, que també controlen i que els donen sempre la majoria i deixen en mal lloc els independentistes de debò. És obvi que, qui està disposat a defendre la incompetència política per raons partidistes contra l'opinió d'experts, també ho està per manipular el que sigui, enquestes o dades oficials.

 

Com que no van poder "sacrificar" el president Puigdemont, com volia, Joan Tardà, cecina del vell estalinisme català van impedir que fos investit president i ara cal silenciar-ho, invisibilitzar-ho. És la tasca del portaveu Rufian, l'anti-independentista Rufian, típic "pícaro" espanyol, que viu d'enganyar al personal: explicar al públic que les eleccions vinents aniran entre Iceta i Aragonès. Com fan les tribus primitives: si no s'esmenta el nom del perill, el perill desapareix. Un típic wishful thinking, propi del seu caràcter infantil, encara que cobdiciós.. 

 

Estan desesperats. És una guerra a mort per preservar l'autonomia colonial davant l'onada revolucionària de la independència.

Compartint catàstrofes

Fa dos mesos ningú no hauria previst el retorn a l'estat d'alarma i molt menys, la restricció nocturna. El ritme dels esdeveniments supera les autoritats que només trontollen endarrere dels fets amb la llengua fora, improvisant malament mesures pels quals no tenen ni nom. "Toc de queda", diuen alguns; "queda", diuen altres i d'altres precisen "queda nocturna". Si es pogués, jo faria valer la traducció de l'anglés "curfew", cobre foc, és breu i recorda els temps dels bombardeigs aeris. 

 

En qualsevol cas, el desori, la confusió de les administracions és la conseqüència previsible de la desastrosa gestió de la pandèmia per part del gobierno espanyol. Ho diu el director de "The Lancet", que té força autoritat a la matèria i no es tracta de la llegenda negra sinó la llegenda habitual que té a tothom en Europa bocabadat i indignat. Una vegada més, els europeus s'assabenten que a Espanya es combat la pandèmia amb una bandera com un camp de futbol. No és cosa d'ideologia, ni de política, és cosa de neurones. 

 

La gestió del gobierno no ha estat només catastròfica sinó d'una incompetència, ineptitud, negligència gairebé criminals. I és que és impossible que un Estat fallit pugui protegir la seva població. El grau d'irresponsabilitat dels governants espanyols i específicament madrilenys és aclaparador. 

 

I que dir de la gestió del govern de la Generalitat? És un govern, sorgit d'una bruta maniobra dels espanyols en connivència amb ERC per fer fora al legítim president Torra i posar al seu lloc al molt més "raonable" Pere Aragonès amb la missió de guanyar les eleccions vinents i tornar Catalunya al camí de la sana autonomia. És un govern de caretakers, de delegats. 

 

El problema és que, faci el que faci, el govern no té cap autoritat moral. Pel que fa a l'ERC, és un govern de partit que només mira pel partit, que exerceix un control absolut sobre els mitjans de comunicació i tota mena d'institucions amb la complicitat d'un munt de periodistes; que imposa un discurs únic de claudicació i nega la llibertat d'expressió; que practica una política clientelar consistent en posar incompetents als llocs de responsabilitat, però fidels militants del partit i guardians de la seva línia general. 

 

La notícia que els republicans van rebutjar les recomanacions del Dr. Mitjà per raons partidistes ha tret tota mena de credibilitat al govern. I no en guanyarà amb un president en funcions que és un buròcrata partidista sense cap projecte que no sigui impedir la independència.

El MHP Puigdemont com a Fu-Manchú

Ahir vaig trobar al tuiter, jardí dels cents flors de la tradició xinesa, un interessant debat entre partidaris de "Tintin" i partidaris d'"Astèrix". Són genials còmics generacionals que han obert el camí a molts altres, a un esclat de còmics. El món s'hi ha "comicitat" fins a envair terrenys tradicionalment més circumspectes.

 

"La Razón" és un còmic diari o un periodicómic. Aquest titular és una peça d'autor que es fa passar per notícia amb molta imaginació literària, com volia el venerable "nou periodisme". En realitat, és un article d'opinió i d'opinió incendiària molt escorada contra el president Puigdemont. Se'l presenta com un sinistre conspirador, una mena de Fu-Manchú, capaç dels més intrincats i artificiosos plans per dominar el món o, almenys la part més sana d'aquest, ERC. 

 

La fabulosa invenció que ens permet donar com notícia el coneixement dels plans secrets del malèvol Dr. No pel futur i pel futur del futur té el seu mèrit.  Lògic que hagi descobert la intenció dels conspiradors d'incloure a les llistes a Palinuro. El vell timoner d'Eneas vessarà una llàgrima per les neiges d'antan i es farà creues del poder de la imaginació.

 

No perdem el món de vista. Apagats els focs d'artifici, es fa palesa la voluntat espanyola: un enemic a batre, el president Puigdemont i un aliat al qual fer costat, ERC. Això és el que s'anomena "nova normalitat" que els republicans han comprat al per major i al detall. No s'adonen els unionistes que com més ataquin el president, fins a fer-ho l'enemic públic nº 1, més gran ho fan; i com més suport donin a ERC, titllada d'independentisme pragmàtic, més l'empetiteixen.

El punt d'inflexió

Trepitgem arenes movedisses, terrenys eriçats de trampes i paranys sobretot lingüístics. La declaració de la vicepresidenta de JxC indueix a confusió. Dir que, amb el 50% superat la independència no serà immediata no és dir res, és una bajanada. Clar que la independència no serà immediata ni tan sols amb una DUI. O el que es vol dir és que allò que no serà immediat és la DUI? Perquè aleshores seríem en un altre escenari. 

 

Fins ara se sobreentenia que ERC renúncia a la independència si no és amb una majoria molt superior al 50% que no es pren la nosa de quantificar. No volen la independència ni per unanimitat. No és qüestió de vots; és qüestió de marc mental espanyol. 

 

De l'altra banda també se sobreentenia que JxC postulava la DUI en línia amb la idea del MHP Puigdemont. És veritat que aquesta no tret el cap sovint a les declaracions dels dirigents del partit, però es deduïa d'afirmacions com que el fet de passar el 50% hauria de tenir conseqüències polítiques vinculants. Doncs, pensava l'auditori per al seu colet, la DUI. Les paraules de la vicepresidenta són ambigües, però, i cal clarificar-les: que és el que no serà immediat, la independència o la DUI?

 

Artadi espera que hi hagi un punt d'inflexió, però això tampoc no és dir res. Quina inflexió, cap amunt o cap avall? I quina inflexió pensa la vicepresidenta Artadi que triaran els d'ERC i CUP als que reclama un pronunciament? 

 

Cal que quedi clar abans de començar la partida: la llista per a la independència, la llista del "sí" a les eleccions vinents plebiscitàries, la llista del president Puigdemont demana el vot per una DUI immediata si el resultat supera el 50%. dels escons. 

 

La independència real dependrà d'aquesta DUI.

L'absolució del major Trapero

La pregunta immediata l'ha fet José Antic en elNacional.cat: qui rescabalarà ara el major Trapero? Per més vegades que es digui mai serà prou: que la justícia lenta és injustícia, que ocasiona danys irreparables, que destrossa vides, tanca futures. Encara que la sentència (que no és firma) sigui motiu de celebració, és impossible contenir la indignació per la injustícia que s'ha fet a les persones ara absoltes. Una injustícia que no hi ha forma de rescabalar. Que qui rescabalarà el major Trapero? Doncs, el maestro armero.

 

 L'absolució ha comptat amb el vot en contra de la presidenta de la sala, senyora Concepción Espejel, figura eminent de la brigada judicial al servei del gobierno. Un exemple més de la lawfare que, en aquesta ocasió, no s'ha imposat. 

 

Cap poder a la terra podrà mai compensar els danys fets a les persones injustament acusades. Però sí que es pot -i cal fer-ho- compensar a la societat per l'abús de la justícia. Si l'acusació de sedició, etc. al major Trapero es basava en el testimoni del seu superior, Colonel de los Cobos i l'acusat ha estat absolt, potser el testimoni era fals? 

 

De los Cobos hauria de respondre davant la justícia. És el mínim que es pot exigir a qui no té inconvenient en llevar fals testimoni per raons polítiques.

El tribunal contra el parlament

El meu article d'avui a elMón.cat. La sentència del botxí. 

 

Quan es diu que la justícia espanyola fa "lawfare" contra els justiciables catalans es diu una veritat com a un temple. O dos o tres temples, perquè és evident. Però també massa abstract. Cal concretar on i com es fa realitat aquesta guerra judicial. Per exemple: fa temps que els jutges espanyols no actuen com a jutges, sinó com a botxins, executors d'ordres superiors de caràcter ideològic. Per "superiors" entenem no només més altes jerarquies administratives, fins i tot el cap de l'Estat, sinó també el "superior" que porten els mateixos jutges a dins, amb forma d'ideologia política. És el superego freudià nacional espanyol, heretat del franquisme i que òbviament els obsessiona i els fa actuar com a botxins, com a activistes judicials encarregats d'executar l'abús de poder. 

 

Tanmateix, no cal prendre el terme "botxí" com denigratiu de la funció d'aquests funcionaris de l'Estat. Ans al contrari: en invocar-la es tracta de ressaltar una figura fonamental per a la preservació de l'ordre social, indegudament preterida. El gran pensador conservador Joseph de Maistre, pare de tots els reaccionaris i monàrquics del planeta, va enaltir la figura del botxí fins a fer-ho portador últim del secret de la civilització, condensació simbòlica de l'ànima de la col·lectivitat, fosca i turmentada, car no vol veure el preu d'horror que es paga per tal de conservar la pau i l'ordre social. Per això amaga el rostre quan es disposa a complir la seva tasca.El botxí veu, però no escolta ni parla. El jutge parla, però no veu i tampoc no escolta. I tots dos són figures neutres, fosques, inhumanes, sense biografia. 

 

El botxí som tots i no és ningú. Com el jutge. Fa el que l'ordre legalment vigent l'ordena. Es limita a aplicar la legalitat quan l'u decapita amb la força de la llei i quan l'altre dicta una sentència parlant les seves paraules. Missió noble i necessària la de tots dos. En realitat, la mateixa. Però el mínim que podem exigir és que l'execució sigui neta, sense tortura, i la sentència lògica i racional, sense arbitrarietat. Doncs, la sentència no ho és, es miri com es miri. Quelcom dirà que és il·lògica perquè és política. Sense dubte, però és interessant seguir el fil del "raonament" il·lògic perquè ens durà a veure la seva autodestrucció. 

 

El tribunal subratlla que els acusats tenien motivacions polítiques però a correcuita subratlla també que aquest fet no tindrà cap influència a la seva posterior decisió. Era necessari? No se'l pressuposa imparcialitat? Ell mateix palesa la seva inquietud retòricament admetent que "malgrat que pugui semblar ociós haver-ho de dir, no és cert que aquí es jutgi la ideologia dels acusats". Pel que fa a l'estil (cosa que està perdent-se a la prosa judicial), tanta insistència recorda als botiguers dolents que et fan saber amb grans espavents que t'han rebaixat un 10% per tractar-se de tu. 

 

Però hi ha més i més greu. La sentència diu que no es condemna als acusats pel que fan quan fan funcions parlamentàries sinó pel que fan a les funcions no parlamentàries. La idea que la mesa del Parlament pugui tenir una doble naturalesa, una bona i una altra dolenta, de vegades, parlamentària i de vegades civil ordinària, com passava amb el Dr. Jeckyll i Mr. Hyde, és ridícula. El parlament és una totalitat integral i tot el que fan les seves parts està protegit pel privilegi parlamentari que val tant per als diputats individuals com per a llurs òrgans i mitjans d'acció col·lectiva. 

 

És una sentència política perquè està animada per l'esperit de la "lawfare", terme que tradueix a l'àmbit jurídic el vell principi d'en Carl Schmitt que la política és una relació conflictiva amb la lògica d'amic-enemic. També es pot expressar amb una fórmula castellana molt més grollera que no fa al cas. En qualsevol cas és un exemple del dret penal de l'enemic. 

 

Però el fet patètic és que la sentència és autodestructiva a força de contradictòria. La millor prova que, en contra del que diu, la sentència és "un judici a la ideologia dels acusats" i que en Espanya no és veritat que l'independentisme sigui "perfectament assumible pel nostre ordenament constitucional" és ella mateixa com a sentència. 

 

La falta de lògica de la decisió li dóna un aire surrealista, equivalent al quadre de Magritte que representa una pipa amb el títol "això no és una pipa". "Aquesta sentència ideològica no és pas una sentència ideològica". Només que el surrealisme és un estil i no fa mal a ningú, mentre la sentència no té estil i fa molt de mal a la justícia.

Nega, que alguna cosa queda

És una negativa absurda.

 

La idea que els tribunals decideixen de què es pot parlar i de què no forma part d'una ideologia que situa els tribunals per damunt de la sobirania popular. Això que, de vegades, molt excepcionals (l'exemple típic són les lleis racistes) pot ser necessari, com a pràctica general és inadmissible a un Estat de dret i més encara si es fa preventivament. 

 

Prima facie, prohibir parlar a un Parlament, que deriva el seu nom precisament d'allò que es vol prohibir, és com ordenar al riu que corri capdamunt. Però això és només la part còmica d'aquest disparat de sentència. 

 

El greu és que la interferència dels tribunals als parlaments suposa un atac directe al principi de sobirania popular. Els parlaments, a diferència dels tribunals, representen directament la voluntat popular.

 

La sentència, diu el tribunal, no és per raó de la ideologia, sinó per desobediència a una llei que faculta al Tribunal Constitucional a interferir els debats parlamentaris a Catalunya, una llei, doncs, contrària a l'Estat de dret i que el mateix TC hi hauria d'anul·lar per inconstitucional, ja que no ho demana el gobierno "d'esquerres". 

 

Però la idea que els tribunals han d'aplicar lleis materialment inconstitucionals i la gent ha d'obeir-les és part d'una ideologia judicial reaccionària de submissió al poder polític i negació de la divisió de poders. Una ideologia dictatorial.

 

És des d'aquesta ideologia des de la qual s'ha jutjat la ideologia dels acusats. 

 

I se'ls ha trobat culpables. Exactament de què? D'haver permès que el Parlament fes la seva tasca, malgrat l'arbitrària prohibició d'un òrgan no competent. 

 

I aix`no és, ni serà mai justícia.

Fabianisme cupaire

Amb eleccions al voltant de la cantonada, els partits anomenats "independentistes" es troben davant un nou repte de formular programes que siguin creïbles, factibles, raonables; programes seriosos on no es prometin solucions màgiques, sinó passos i mesures realistes que ens apropen al desitjat objectiu de la independència. No es pot demanar el vot a la gent, després del que va passar (o, millor dit, del que no va passar) els tres últims anys, amb les mateixes vaguetats i tripijocs que ens han portat fins aquí.

 

La CUP està en procés deliberant per tal d'aprovar una proposta positiva amb aquestes característiques. ERC no té cap proposta programàtica nova. La taula del diàleg, si no naixí morta, va morir pel camí i és ara per ara una taula zombi. I no es pot fer passar per proposta positiva l'assetjament sistemàtic i per tots els mitjans de l'opció independentista del MHP Puigdemont. Incidentalment, aquesta opció sembla enfortir-se per moments. La JNC trenca amb el PDeCat i se suma a l'opció de Puigdemont. Com que no hi ha proposta positiva nova d'ERC, ens limitarem a considerar la de la CUP, exemple de programa raonable, factible, realista que no ens deixarà caure al parany de l'independentisme "màgic".

 

Quintus Fabius Maximus Verrucosus, anomenat "cunctator" (el que posterga) va donar nom a una tàctica militar, el fabianisme, consistent en fugir la batalla frontal i afeblir l'enemic amb atacs esporàdics, fins a derrotar-ho. Del militar, el fabianisme passà a la política i, al voltant de fins del segle XIX va aparèixer una "societat fabiana" de socialistes britànics que proposaven derrotar el capitalisme com el romans varen derrotar els cartaginesos a Zama. 

 

D'Anglaterra, a Catalunya. La CUP s'ha fet fabiana. Proposa assolir la independència, després d'un procès de desgast de l'Estat que trigarà, calculen, almenys tres anys. A l'ínterim, un dels programa d'activitats exposat gairebé al detall per tal de fer evident el seu realisme davant els interrogants que obre la proposta de DUI després de les eleccions. Com ens enfrontarem a la repressió subsegüent? 

 

El problema és que la proposta raonable i factible té els mateixos defectes que la DUI, però tres anys més tard. Lleis socials que traspassin les competències de la Generalitat? Ok. Desobediència al Tribunal Constitucional? Ok I com ens enfrontarem després a la repressió per desobediència? 

 

L'interrogant és exactament el mateix. Doncs, per què esperar tres anys?

Jugar amb els morts

Això de llençar-se els morts al cap es fa sovint a les baralles polítiques de més baixa estofa. Els morts s'han guanyat un respecte universal per estar morts i, al capdavall, "deixa que els morts enterren els seus morts", diu Crist (Lucas, 6, 90). Jugar amb ells per a les batalletes dels vius és macabre. 

 

En qualsevol cas, la crítica de la senyora Conchi Abellán, coordinadora de Podem Catalunya, pot ser encertada. La gestió de la pandèmia que fa el govern deixa molt a desitjar i així l'ha dit l'epidemiòleg Dr. Oriol Mitjà a TV3. I també és possible que la gestió de la conselleria de Sanitat, en mans d'ERC, a més de dolenta, sigui clientelar. Serà qüestió de demanar les responsabilitats pertinents. 

 

Això no és un problema. El problema està en l'autoritat de la senyora Abellán per dir el que diu. El seu partit és part del partit espanyol Podemos, avui mateix governant a Madrid. Governar a Madrid significa treure milers de milions de Catalunya i no tornar-hi sinó una minsa part. És a dir, el seu partit podria restituir els diners espoliats a Catalunya per tal de finançar-hi una millor sanitat.

 

A més a més, la pèssima i potser criminal gestió de la pandèmia del gobierno del seu partit, que té a tota Europa terroritzada, ha estat responsable de moltes més mortes. Si afegim que el gobierno "d'esquerres" no ha mogut un dit per revertir les privatitzacions del PP podem, sí, podem afirmar sense temor a equivocar-nos que aquesta senyora no sap el que diu sobre la gestió de la pandèmia i els morts. Hauria de deixar-les en pau. 

 

Però sí que sap el que diu quan parla de política: cal oblidar la independència i concentrar-se a la gestió dels problemes de la vida quotidiana, els serveis públics i el benestar de tothom gràcies als "avenços que s'estan aconseguint" (sic). Aquests són els aliats dels "independentistes" pragmàtics.

Fer-se català

Voilà l'entrevista que ens ha fet en Pere Bosch per a La República.cat, l'il·lustre hebdomadari d'El Punt Avui. Resumir a una entrevista de mitja hora una altra que ha trigat mesos i s'ha desenvolupat amb els naturals meandres del riu de la vida és una fita periodística. Moltes gràcies, Pere.

 

L'entrevista ha estat una agradable xerrada al voltant del llibre, publicat a l'editorial gironina Llibres del segle, l'empresa familiar de la saga dels Pau-Costa, dedicada a publicacions de qualitat (i no ho dic pel nostre text), en especial al camp de la poesia, amb un ull per la més avançada contemporània. En fi, hi ha qui diu que els llibres enemisten les persones. Un conegut exemple,  "L'obra", d'Emile Zola, va ser causa de la ruptura d'una amistat de més de trenta anys amb Paul Cézanne. En aquest cas l'obra em va dur a noves amistats, amb historiadors, escriptors, poetes i fins i tot cinèfils, amb quins compartesc la febre del cel·luloide. 

 

En qualsevol cas, l'amable lector em permetrà la minsa vanitat de subratllar que és el primer llibre que escriu directament en català en la part que em pertoca.

Tot si val

Sentir una periodista retreure a la ràdio a un ciutadà particular les seves crítiques d'expert a un governant causa molt mala impressió. Si la periodista dirigeix un programa a la ràdio pública, la cosa s'agreuja. Si les critiques en qüestió van ser fetes a un altre programa d'un altre mitjà, la llibertat d'expressió entra en joc. Si, a més a més, la persona afectada no pot defensar-se, es tracta d'un abús de poder, d'una instrumentalització dels mitjans públics per perseguir els ciutadans crítics. Hi posem un nom?

 

I això és només la punta de l'iceberg. Tot l'aparell d'ERC està en peu de guerra contra l'independentisme. Ahir, el comissari polític Sergi Sol, inquisidor i martell de conversos amb cadira permanent als mitjans catalans, va publicar una de les seves verinoses homilies. Es tracta de l'habitual barreja de retrets, acusacions i fabulacions, dictades per l'enveja, sense una sola idea d'interès. Una confusa bambolla de vagaroses acusacions i infàmies i grolleries concretes. Un vademècum de combat per a ús dels sicaris als mitjans. Estan desesperats perquè veuen que perdran les eleccions per haver enganyat a la gent fent-se passar per independentistes i no ho són.

 

Hi han contribuït a encendre una il·lusió per raons partidistes (l'hegemonia dels vells camaradoskis) i ara no saben com aturar-la. Parlaven d'independència, però no la volien i no esperaven que les coses arribassin tan lluny. Com quan els comunistes donaven suport al dret d'autodeterminació dels pobles a l'enteniment que no s'exercitaria. Resulta tanmateix que la gent vol exercitar-ho aquí i ara. 

 

La tàctica hipòcrita i jesuítica de la doble-llengua, independentisme-autonomisme "d'esquerres", ha fracassat. La gent, sobretot els indepes, s'ha adonat de l'estafa. Doncs, ERC perdra les eleccions i això els té enfurismats, a l'extrem de mostrar el seu veritable semblant d'organització sectària i autoritària, sense cap respecte pels drets dels ciutadans, com la llibertat d'expressió i el dret a la informació. 

 

Enfurismats sense raó aparent. Ser independentista no és obligatori. Es pot no ser-ho, com no ho són el PSC, els Comuns i tutti quanti. És el seu dret. Però a ERC no li interessa fer-ne ús perquè, en reconeixent el seu autonomisme perdria els vots dels indepes que encara es creuen les seves mentides i quedaria reduïda al que és: partit d'esquerres espanyoles nominals, com són totes les esquerres de l'Estat.

 

La situació és desesperada. ERC ha de triar entre un tripartit autonomista on no seria la primera força i un govern independentista on tampoc ho seria, car l'independentisme de debò, el del president Puigdemont, augmentarà el seu avantatge. No estic segur de quina opció trigarien els republicans, però si ho estic que cap opció donarà a ERC l'únic que l'interessa: la presidència de la Generalitat i l'hegemonia del seu partit.

 

Aquesta és la raó del seu enfuriment.

Maximitzar la incompetència

Pregunta de fàcil resposta: el mateix que fa malament el govern català: posar incompetents a llocs de decisió de molta responsabilitat. L'ha dit amb plena raó el doctor Mitjà, Asclepi li tingui de la seva mà. A Madrid, l'equivalent d'incompetència és el ministre Illa, però li guanya de lluny la presidenta Ayuso, anterior portadora del tuiter del gos de la senyora Aguirre. 

Què ha fet malament el gobierno espanyol? Com que és un gobierno "d'esquerres", aprofitar la primera ocasió per congraciar-se amb la dreta, per mostrar el temple del seu acer toledà, la seva voluntat d'unitat de destí en l'universal, que deia Primo de Rivera jr. La pandèmia ha estat aquesta primera ocasió. En un tancar i obrir d'ulls havien desplegat l'exèrcit i la guàrdia civil, al crit d'"aquest virus ho aturem junts!", com si fos una guerra contra l'invasor. 

Què ha fet malament? Emprar criteris polítics de centralització en comptes dels mèdics d'aïllament. Pels espanyols podia ser raonable, ja que, segons ells, "el virus no entén de territoris"; pels catalans i resta d'europeus és la prova que "ils sont fous ces espagnols". 

Si les esquerres espanyoles són incompetents, les catalanes afegeixen el sadisme. Estic bocabadat de la virulència dels atacs del comissari polític Sergi Sol cap a l'independentisme. Atacs des dels nombrosos mitjans catalans que controla i els que els espanyols posen a la seva disposició, per tal de fer costat a "l'independentisme raonable", o sia l'independentisme no independentista d'ERC. Amb Sergi Sol com Big Brother i la neollengua, on la veritat és la mentida i la desunió, la unitat. I els zombis del partit repetint a les xarxes com possessos que tota crítica a ERC "divideix" l'independentisme.

Els del comissari són atacs brutals, molt recomanats per la seva parròquia, amb una prosa tant flamígera com buida. És una palinòdia, un cant de desesperació en veure que el corrent cap a la independència no s'atura. 

Desobeeix les advertències de la por.

D'una vegada per totes

Estan a l'aguait, preparats, amb tots els recursos llests, esperant l'ocasió, l'oportunitat, el pas de la fortuna, vigilant un moment favorable per terminar amb el malson de la crisi política a Catalunya, d'una vegada per totes. Per sempre mai amén. Definitivament. Que ja n'hi ha prou amb aquest rotllo de l'autodeterminació! 

 

Llavors, aquí els tenim, amb un somriure i els braços oberts, disposats a tot per tal de "retrobar-nos", tan aviat com sigui possible, que l'anhel de concòrdia i convivència no deixa viure a aquesta gent tant d'esquerres i tant progressista.

 

Quin és el moment, l'oportunitat única que ens permetrà reemplaçar l'afrontament per a l'enteniment? Òbviament, les eleccions i el seu resultat. El president Sánchez mostra la millor voluntat de trobar solució als dos conflictes antagònics que, a parer seu, obstaculitzen la normalitat política espanyola: el conflicte entre Espanya i Catalunya i el conflicte entre els mateixos catalans. El primer és un conflicte real, i el president Sánchez hi és part bel·ligerant. El segon és inventat, com discurs de la part bel·ligerant cap a l'enemic, per afeblir-ho i desmoralitzar-ho.

 

 Per resoldre el conflicte d'una vegada per totes, a més de la seva bona voluntat i proverbial simpatia, el president Sánchez proposa una "agenda para el reencuentro". És el document que va proposar el febrer passat al president Torra, al qual, mentrestant, ha inhabilitat judicialment, com prova irrefutable de la seva voluntat d'avançar a la des-judicialització del conflicte.

 

 L'"agenda para el reencuentro" no menciona ni tan sols per al·lusions cap referèndum i no es digui "autodeterminació". És la lògica del gobierno espanyol d'esquerres, desitjós que els catalans, que són gent raonable, s'avenguin a la promesa de la més amplia autonomia que hagin vist els cels dins Espanya, una, gran i lliure. 

 

Però no pot ser la lògica d'un govern català amb majoria parlamentària absoluta independentista.També d'una vegada per totes ha de quedar clar que votar partits independentistes significa independència. 

 

O no? El discurs del president Sánchez s'alimenta de l'esperança que part de l'independentisme no sigui independentista; que part de l'independentisme faci el que ha fet fins ara tot l'independentisme: postergar la declaració d'independència. Això és el que vol dir "d'una vegada per totes".