Per a ningú no és un secret que ERC boicoteja sistemàticament la independència, ja abans l'1-O. Si hi restaven dubtes, els llibres del MHP Puigdemont els han escombrat com l'aurora dissol els últims esquinçalls de la boira. Als moments decisius, escriu el president, els líders republicans es feien enrere o desapareixien, com l'home invisible. I ningú no ha desmentit aquestes informacions. Ploriquegen a cor que els llibres són plens de retrets. Però ningú n'hi ha desmentit res. Ergo, les informacions són certes i fa més de tres anys que ERC boicoteja la independència amb una tàctica hipòcrita, atès que al mateix temps afirma ser-ne d'independentista.
A l'inici, aquesta doble parla va ser un èxit. Fins i tot els va fer guanyar eleccions. Tot era triomf i, llavors, no es podia criticar a ERC. Era intocable. Havia creat un relat fals de sacrificis i heroïcitat al servei del poble sense fonament real, inventant-se tot. I quan els esdeveniments van fer palès el que estava amagat darrere la doble parla, que els republicans no només no volen la independència sinó que hi estan en contra, van reaccionar amb virulència.
Tota crítica es vista com a un "atac" i, llavors, els que van gosar criticar en públic, jo mateix, es van guanyar un assetjament brutal durant ja dos anys a tot arreu: insults a les xarxes, mentides, difamacions i calúmnies dels cents de trolls d'ERC, vet absolut a tots els mitjans públics de comunicació, pressions i amenaces incloses. Una màfia. Penseu: tot un aparat de partit amb milers de militants, controlant tots els mitjans i un munt d'institucions, amb diputats, consellers, regidors, contra una sola persona reduïda al tuiter i un parell de digitals. I no han pogut evitar que es fes manifest el que estava latent, amagat i ningú no en parlava.
De vegades, els més simples reprodueixen les "raons" de Franco contra la llibertat d'expressió: la llibertat és permissible; el llibertinatge, no. Per descomptat era ell qui decidia què era que. Aleshores, "raonen" els republicans una cosa és la crítica (sempre sana, sempre benvinguda, etc., etc.) i una altra, els atacs. Per descomptat, ells mateixos decideixen què és que i, s'arroguen el dret a perseguir per terra, mar i aire els que anomenen "atacs".
Cal recordar que quan els ciutadans critiquen els governants als termes que vulguin estan al seu dret i els governants tenen el deure d'acceptar les crítiques, siguin quines siguin. O és que no es pot dir que el exrei espanyol és un presumpte lladre o el seu fill un catalanòfob d'extrema dreta? No es pot dir que Trump està boig o que Sánchez és un irresponsable i ha fet una gestió criminal de la pandèmia? No es pot dir que Podemos és casta, casta corrupta, fastigosa i prepotent? Per què doncs no es pot dir que ERC és una colla de buròcrates i endollats que viuen d'estafar a la gent? No es pot dir perquè la colla d'endollats considera un "atac" tota crítica a ERC o el seu govern fent passar les crítiques al govern com a atacs al partit i les crítiques al partit com a atacs al govern.
Fins ara, la mentida els ha funcionat: el personal estava callat i
ningú no gosava dir en públic que els republicans són uns estafadors que
viuen d'enganyar a la gent amb allò que n'estima més: la independència
de Catalunya.. Ningú no podia dir res crític d'ERC perquè perdia la feina amb la política de terror psicològic d'ERC. Feien valer l'espiral del silenci.
Com a govern i com a partit, ERC fa tres anys lluita contra l'independentisme. La prova els discursos sobre "l'espai convergent", el 3%, "la dreta", la negativa a investir en president Puigdemont, la inhabilitació del president Torra, etc. Tres anys atacant al president Puigdemont, al qual volien "sacrificar" com a víctima propiciatòria. Sembla un acudit que, sense solució de continuïtat, els mateixos acusen els crítics de voler "dividir l'independentisme".
Als estats democràtics, l'únic que pot atacar la gent és el govern i és el que fa sovint mitjançant tota mena d'eines: declaracions, normes, persecucions, manipulacions, clavegueres, etc. Correspon a la ciutadania criticar i resistir-se als atacs dels governants, fins a fer-les fora, si s'escau i es pot.
Els ciutadans no "ataquen" el govern ni al seu partit; els critiquen perquè és el seu dret i prohibir-ho, justament, és el feixisme.
