dimarts, 20 d’octubre del 2020

Nega, que alguna cosa queda

És una negativa absurda.
 
La idea que els tribunals decideixen de què es pot parlar i de què no forma part d'una ideologia que situa els tribunals per damunt de la sobirania popular. Això que, de vegades, molt excepcionals (l'exemple típic són les lleis racistes) pot ser necessari, com a pràctica general és inadmissible a un Estat de dret i més encara si es fa preventivament. 
 
Prima facie, prohibir parlar a un Parlament, que deriva el seu nom precisament d'allò que es vol prohibir, és com ordenar al riu que corri capdamunt. Però això és només la part còmica d'aquest disparat de sentència. 
 
El greu és que la interferència dels tribunals als parlaments suposa un atac directe al principi de sobirania popular. Els parlaments, a diferència dels tribunals, representen directament la voluntat popular.
 
La sentència, diu el tribunal, no és per raó de la ideologia, sinó per desobediència a una llei que faculta al Tribunal Constitucional a interferir els debats parlamentaris a Catalunya, una llei, doncs, contrària a l'Estat de dret i que el mateix TC hi hauria d'anul·lar per inconstitucional, ja que no ho demana el gobierno "d'esquerres". 
 
Però la idea que els tribunals han d'aplicar lleis materialment inconstitucionals i la gent ha d'obeir-les és part d'una ideologia judicial reaccionària de submissió al poder polític i negació de la divisió de poders. Una ideologia dictatorial.
 
És des d'aquesta ideologia des de la qual s'ha jutjat la ideologia dels acusats. 
 
I se'ls ha trobat culpables. Exactament de què? D'haver permès que el Parlament fes la seva tasca, malgrat l'arbitrària prohibició d'un òrgan no competent. 
 
I aix`no és, ni serà mai justícia.