Sentir una periodista retreure a la ràdio a un ciutadà particular les seves crítiques d'expert a un governant causa molt mala impressió. Si la periodista dirigeix un programa a la ràdio pública, la cosa s'agreuja. Si les critiques en qüestió van ser fetes a un altre programa d'un altre mitjà, la llibertat d'expressió entra en joc. Si, a més a més, la persona afectada no pot defensar-se, es tracta d'un abús de poder, d'una instrumentalització dels mitjans públics per perseguir els ciutadans crítics. Hi posem un nom?
I això és només la punta de l'iceberg. Tot l'aparell d'ERC està en peu de guerra contra l'independentisme. Ahir, el comissari polític Sergi Sol, inquisidor i martell de conversos amb cadira permanent als mitjans catalans, va publicar una de les seves verinoses homilies. Es tracta de l'habitual barreja de retrets, acusacions i fabulacions, dictades per l'enveja, sense una sola idea d'interès. Una confusa bambolla de vagaroses acusacions i infàmies i grolleries concretes. Un vademècum de combat per a ús dels sicaris als mitjans.
Estan desesperats perquè veuen que perdran les eleccions per haver enganyat a la gent fent-se passar per independentistes i no ho són.
Hi han contribuït a encendre una il·lusió per raons partidistes (l'hegemonia dels vells camaradoskis) i ara no saben com aturar-la. Parlaven d'independència, però no la volien i no esperaven que les coses arribassin tan lluny. Com quan els comunistes donaven suport al dret d'autodeterminació dels pobles a l'enteniment que no s'exercitaria. Resulta tanmateix que la gent vol exercitar-ho aquí i ara.
La tàctica hipòcrita i jesuítica de la doble-llengua, independentisme-autonomisme "d'esquerres", ha fracassat. La gent, sobretot els indepes, s'ha adonat de l'estafa. Doncs, ERC perdra les eleccions i això els té enfurismats, a l'extrem de mostrar el seu veritable semblant d'organització sectària i autoritària, sense cap respecte pels drets dels ciutadans, com la llibertat d'expressió i el dret a la informació.
Enfurismats sense raó aparent. Ser independentista no és obligatori. Es pot no ser-ho, com no ho són el PSC, els Comuns i tutti quanti. És el seu dret. Però a ERC no li interessa fer-ne ús perquè, en reconeixent el seu autonomisme perdria els vots dels indepes que encara es creuen les seves mentides i quedaria reduïda al que és: partit d'esquerres espanyoles nominals, com són totes les esquerres de l'Estat.
La situació és desesperada. ERC ha de triar entre un tripartit autonomista on no seria la primera força i un govern independentista on tampoc ho seria, car l'independentisme de debò, el del president Puigdemont, augmentarà el seu avantatge. No estic segur de quina opció trigarien els republicans, però si ho estic que cap opció donarà a ERC l'únic que l'interessa: la presidència de la Generalitat i l'hegemonia del seu partit.
Aquesta és la raó del seu enfuriment.
