Per què no cau Sánchez (a) “el marroquí”?

Acabat el llarg i càlid estiu, un bronzejat Sánchez ha anat a col·locar la doctrina de tardor al seu predi de la SER, la ràdio d'El País. Aquest diari que fa poc presentava una 007 a sou del Marroc com si fos una mena nàufraga. La doctrina, de seguiment oficial a la tribu woke, diu que darrere del caos ceutí, hi ha una confusa internacional ultradretana que sembla una reedició dels protocols dels Savis de Sion. S'afegeixen les xarxes socials russes i israelianes que desinformen i ataquen el govern espanyol per ordre dels seus respectius governs. És la conspiració jueu-bolxevic-maçònica de Franco. "Rusia, culpable!".

Veiem: estan les xarxes socials espanyoles al servei del govern? No, oi? I per què les del proïsme sí? Perquè ho diu ell. I sense cap prova.

Les xarxes socials de Rússia i Israel, països que encenen l'hostilitat de Sánchez, li hi tornen i, si poden atacar-lo, l'ataquen; com fa ell amb Israel. O no acusa l'estat jueu de genocidi a Gaza, malgrat que ni l'ONU ni el Tribunal Penal Internacional no sostenen això? Això no és desinformar i atacar faltant greument a la veritat? Que té estrany que l'enemic faci el mateix?

Tots els autòcrates confonen discrepància amb agressió i crítica amb subversió. Si Sánchez pogués, tancaria les xarxes socials a Rússia i Israel. Bé, atès el seu caràcter, tancaria totes les xarxes socials del món.

Així podria col·locar més fàcilment la seva doctrina de la postveritat woke: el Marroc és un aliat fidel i aquí no passa res. Només cal donar una ullada a qualsevol xarxa social, per veure no només que està passant molt, sinó que, probablement, passarà més, quan el “germà” del rei Felip li doni per organitzar-ne una altra amb el vistiplau dels EUA. Sánchez suposa que, havent regalat el Sahara al Marroc, finançades les seves infraestructures i acollit la seva població excedentària, fins i tot la criminal, compta amb la lleialtat marroquina. És a dir, va de bluff.

Els de l'“esquerra alternativa” semblen haver-li vist ja per fi les orelles al moro i demanen ara ni més ni menys que la ruptura de relacions amb el Marroc. Fa uns mesos també demanaven trencar amb Israel. El somni de l'esquerra alternativa deu ser l'autarquia de Franco. Els seus socis de l'altra esquerra alternativa menys alternativa li fan mala cara.

El govern no en farà res perquè és ostatge dels musulmans. Això si no està pagat per ells, com gairebé tot l'antisemitisme proislamista. O una cosa pitjor: si no està sotmès a xantatge.

Com és possible que, en aquestes circumstàncies no caigui el govern que és incapaç de resoldre el problema sense distribuir-lo per tota la península?

Perquè compta amb el ferm suport dels pseudoindependentistes catalans. Això és el que diu la dreta. I té raó. La partitocràcia catalana, Junts i ERC, són el puntal de Sánchez. Tenen una retòrica independentista per enganyar l'electorat català i una pràctica espanyolista d'amagatotis, però fidel. El govern de Sánchez sap que els té segurs, no per les concessions que hagi fet a Catalunya (cap), sinó perquè són tan anticatalanistes com ell.

Aquí, els burlats són el poble ceutí ara i el català sempre.

L'infame

Parlar d'algú tan brut, immoral i mala persona com Junqueras sense perdre les maneres és molt difícil.

Aprofitant, com sempre, que altres donen la cara (i a algun se la parteixen) per defensar Catalunya i la bandera, aquest pocavergonya, tracta de treure'n partit sense moure un dit.

Fa anys que descatalanitza el seu partit. La C de Catalunya ha desaparegut del logotip oficial. Es manté a la URL perquè, en ser twitter, no la pot canviar. O segurament no en sap, atès que tampoc sap com funciona un llevataps.

Fa temps que l'estelada ha desaparegut dels actes oficials del partit d'endollats i corruptes que presideix. L'objectiu era “ampliar la base” i aconseguir el vot dels espanyols no independentistes i, sobretot, dels moros que no volen barallar-se amb els espanyols. Com ell.

Ha estat, i és, el més fidel aliat del PSOE. Més que els de Podem.

És el puntal fix del govern d'Illa, un ocell que cobra 140.000 a l'any per enfonsar Catalunya a la misèria.

I ara, aprofitant que la policia del règim al qual dóna suport, ha apallissat sense motiu un independentista, es presenta al Camp Nou envoltat de la bandera que fa anys que repudia. I, per descomptat, tots els mitjans que té comprats fent-li entrevistes.

Una infàmia.

Ceuta: the end, my friend

A López Burniol l'han fet fora de La Vanguardia per dir el que tothom sap: que el conflicte de Ceuta en pot ser un altre 98, aquest cop un 2029 profetitzat per Alexandre Deulofeu. I amb exactitud. Recordeu que l'apotecari de la matemàtica de la història situava el 2029 la fi de l'imperi espanyol. I les dues places de sobirania, Ceuta i Melilla, que ara es desprenen de la cua de l'estel caduc espanyol, són les últimes miques de l'imperi.

Una part de l'esquerra que és al govern (els comunistes i els palestins) es troba molt incòmoda, havent de defensar el que en el fons del seu cor islamomarxista veuen com les últimes colònies en sòl africà. Els titelles d'aquest mateix govern, ministres, periodistes i intel·lectuals en nòmina criden a veu al coll (si no, no serien espanyols, com diria León Felipe) que Ceuta i Melilla són espanyolíssimes, més espanyoles que Don Pelayo. I potser tenen raó. Però la raó té menys importància a la Realpolitik que la integritat física d'una dona cristiana i bella a terra de moros. L'únic que compta són els canons que, segons Napoleó, mesuren la teva força.

I la d'Espanya en aquest cas és nul·la. Els seus canons disparen amb pólvora mullada. Mullada per la ideologia woke i proislamista d'aquest govern d'absolutes mediocritats. L'estúpida obstinació de Sánchez per semblar el més progre de la facultat ha conduït el país al desastre. Fa anys que està aliat amb els musulmans i, com a bon antisemita, tracta de fer la vida impossible a Israel. També s'ha enemistat amb els Estats Units de Trump i el conjunt de la Unió Europea.

Ara els que ell creia els seus aliats, els moros, fent bona la seva fama de dobles i falsos, no només l'han abandonat sinó que són els seus enemics més ladins i li plantegen un problema demogràfic i militar a Ceuta que el govern espanyol és incapaç de resoldre, esperant el cop final, una nova marxa verda quan al sàtrapa marroquí li passi pel cap.

Incapaç d'enfrontar-se a aquesta crisi, Sánchez ha canviat les Canàries per Andorra, com si fos un influencer, però va continuar apartat, amagat davant la crisi ceutí com fa el seu amic Illa quan té un problema que és diàriament, cosa que li molesta el gaudi dels més de 140.000 € amb què aquest subdelegat espanyol endolceix la seva feina, amargada pel malson de la Sílvia Orriols.

El país sembla un episodi de la "Pantera Rosa". Els ministres del govern es contradiuen en públic i no es parlen en privat. Tota Espanya sembla una granja artificial d'espies marroquines, alguns lloats directament per El País i el seu bombàstic sentit de la seva pròpia importància. Ningú sap què fer amb els milers de persones que vaguen pels carrers de Ceuta robant, violant i delinquint mentre la creu vermella els reparteix queviures i altres menesters amb els nostres diners i la premsa del règim (tota) menteix més que els cretencs de Epiménides.

Tenia raó Deulofeu, l'imperi espanyol es dissol. Espanya cau a trossos, Sánchez és a Andorra, habitant de l'hotel de luxe a la vora de l'abisme, com deia Lukacs d'Adorno i els seus nois.

Això, si no està cobrant dels emirats petrolífers per combatre la Yahiliyyahh  a Espanya.

Sona l'hora dels catalans. Però la nostra corrupta partitocràcia, els lladres “amalgamats” del catalanisme fictici veuen la crisi de Ceuta com una ocasió per continuar robant recursos públics a través de la DGAIA.

O sigui, després de tot, allò que Deulofeu no va arribar a preveure, és que Catalunya s'enfonsaria amb l'imperi espanyol.

L'auca de la corrupció catalana

Sempre ho dic: Twitter és una capsa de sorpreses. Ara he trobat aquesta il·lustració d'un compte molt seguit de Twitter, amb un text magnífic. Ha tingut l'encert d'ajuntar en una auca algunes de les cares del règim català. La imatge recorda els famosos wanted de les pel·lis de l'Oest. L'auca explica una història en què també participen molts altres, els més rellevants de la política, el periodisme, els espectacles, les universitats, els negocis. És clar que no es poden reproduir tots els rostres. Seria un on és Willy? Cal conformar-se amb la selecció de l'auca.

Són cares conegudes. Hi ha periodistes vinculats al poder, militants fervorosos de partits que han tingut diferent sort, autoritats, exautoritats i exdirigents de partits. Massa ex. Semblen imatges per a un programa Ubi sunt? Alguns rostres es perden a les boires del passat. Un Wanted Vintage. És clar, el que s'ha dit, falten els que avui remenen les cireres, els que prediquen al personal el que ha de pensar, en primera línia de combat.

Però tots plegats, els de més brillantor i els més apagats, els que donen les ordres i els que les transmeten són com la marabunta. L'anomenat pluralisme democràtic és la pau dels romans, segons Tàcit, un desert. Colonitzen els mitjans fins al tedi en xous televisius que semblen fabricats per una subsecretaria, parlen per la ràdio sense parar, concedeixen entrevistes en què sempre diuen el mateix, escriuen el mateix als diaris, participen en actes públics alegres, funeraris o de civilitzada protesta. Formen el mosaic de la vida pública catalana en política. I en no política, atès que parlen de tot amb la mateixa competència. Alguns són consumats todòlegs. I algunes.

Aquesta gent té a les mans la gestió d'un quasi país a punt de rebentar. Però la seva obsessió és amagar-ho i disfressar-ho a la manera Potemkin vetant la discrepància i censurant la crítica. La gestió és irreprotxable. Els desastres i les corrupcions que s'acumulen no generen responsabilitat. Segurament perquè el govern és vulnerable, ningú dimiteix mai. I jo ho entenc; és una democràcia de veritat, no com aquests succedanis hipòcrites on un ministre dimiteix per pagar un esmorzar amb la targeta oficial.

El Parlament de la tribu és com la festa de no-aniversari d'Alícia al país de les Meravelles, un no-Parlament en què l'únic suport segur de què compta el govern és el del principal partit de l'oposició.

Els cartells de l'Oest solien precisar Dead or Alive, viu o mort.

Un diàleg amb data de caducitat

Costa de creure que el papa digui aquestes coses. Implica un desconeixement tan absolut de les relacions entre totes dues confessions que només es pot atribuir a ignorància. Al fet que és un “estranger”, un nord-americà reciclat al Perú. Sembla gairebé un marcià.

Hauria de saber que ell viu a un conjunt emmurallat que es va fer per defensar Sant Pere dels musulmans: la mura lleonina, del seu antecessor Lleó IV al segle IX i la mura vaticana dels Pius IV i V al XVI.

També hauria de saber que el diàleg entre el cristianisme i l'islam és impossible per raons dogmàtiques. La finalitat de l'islam és imposar-se a tot el planeta, acabar amb les societats yahili, és a dir, impures, corruptes, o sigui, per exemple, la cristiana. I islam només n'hi ha un. Això de l'islam radical i el moderat és un conte de les mil i una nits per posar-nos al dia.

Fa mil quatre-cents anys que els musulmans guerregen contra els cristians; tots els de l'hègira. Dedicats a la jihad, que pot ser de guerra directa (totes les conquestes territorials fins ara, que són immenses); o pot ser indirecta, esglaonada, amb una primera part pacífica i una segona que depèn d'Al·là.

Tot això és evident. SS hauria de llegir el llibre del principal intel·lectual (i màrtir) musulmà, Sayyid Qutb, Milestones. Aquí s'explica clarament que l'islam vol posar fi al cristianisme. Si cal dialogar, es dialoga. Però la finalitat, oh vicari de Crist a la terra, és deixar-te sense feina.

L'estratègia de Jihad pacífica està molt avançada, amb fruits insòlits. El rei d'Anglaterra passa el dia predicant l'islam, com un convers i amb ànim prewestfalià. L'islam inspira avui l'altar i el tron, els dos poders tradicionals a Europa que, segons Novalis, era sinònim de la Cristiandat.

I què cal dir dels alcaldes musulmans de Londres i Nova York, les dues ciutats anglosaxones més importants? Nova York, vint-i-cinc anys després de l'atemptat de les Torres Bessones, amb què el terrorisme va declarar inaugurat el mil·lenni.

I no es parli de la proliferació de mesquites a tot Europa occidental, financiades amb petrodòlars i dedicades a adoctrinar els guerrers del Jihad. La Xaria avança al sistema judicial d'alguns països europeus i les ciutats es divideixen en taifes religioses. Quan la ministra de l'Interior britànica, Shabana Mahmud diu que posa l'Alcorà al centre del que fa. Qui recorda la Jihad?

Putes i submises

Fa menys d'un mes, el 26 de juliol, una senyora musulmana britànica, Khadija Patel, rebia molt orgullosa un premi al ciutadà britànic (British Citizen Award) en reconeixement del treball empoderant dones joves. Cal suposar que estava molt orgullosa perquè va rebre el guardó enfundada en un nicab que només permetia veure'l els ulls. Òbviament, l'única seguretat que fos ella qui rebia el premi i no el seu avi és la seva paraula i la de les autoritats britàniques. Les dues coses d'escassíssim valor en un país el rei del qual sembla haver-se convertit a l'islam, ideologia que permet mentir per tal de guanyar la Jihad.

Cal posar fi a aquesta barreja d'estupidesa i hipocresia que ha convertit Occident en una tolla immunda on la paraula no val res. On la sinceritat, l'esforç, el sentit crític i la dignitat són trepitjats per una esquerra que s'ha tirat als braços del sinistre fanatisme islàmic. On si et dius Fàtima, ho pots fer tot, fins i tot rebre un premi personal sense mostrar la teva persona; però, si et dius Montserrat, has de complir la llei que, a més, és enemiga de la teva llibertat.

Precisament, una d'aquestes Fàtimes, Fadela Amara, va fundar el 2003 un moviment reivindicatiu anomenat “Ni putes ni submises”. No cal dir de que anava el llibre, però cal assenyalar que va catapultar l'autora al govern de França, que era per al que es va escriure. El llibre va ser un èxit a causa del títol: Ni putes ni submises. No senyor. Ja està bé de masclisme, misogínia i menyspreu a les dones que lluiten per la seva emancipació.

A Espanya es va estendre l'exemple i tothom coneix (i ha patit) el cas d'aquestes dues braves guerreres de l'extrema esquerra, Montero i Belarra que també han arribat al govern com Fadela Amara, fins i tot més amunt, sense escriure cap llibre.

La senyora Irene Montero s'esgargamella histèricament a favor de la immigració descontrolada que pateix la població mentre ella cobra 15.000 € al mes i viu en casalot privilegiat. Com ho ha aconseguit? Fent el que han fet sempre les putes i submises des que el món és món: ficant-se al llit del cap del ramat i ascendint gràcies a això al govern del país. No és una cosa del que cap dona pugui estar orgullosa i, de fet, quan un diputat se'l va retreure al Parlament Europeu, va recórrer a les seves armes de dona, i es va posar a plorar. Per a consolar-se va fer ministra a la seva companya de pupitre a la facultat, Ione Belarra, que té tants mèrits com ella per a fer el que fa.

Quan no plora, alliçona la població sobre empoderament femení, l'extrema dreta que ve, el masclisme cristià, mentre silencia el feminicidi quotidià a l'Afganistan, l'Iran i la resta del món islàmic, començant per això que anomena Palestina. I, com a tasca permanent, destruir Israel, l'únic país democrátic del Pròxim Orient i on les dones gaudeixen d'igualtat de drets amb els homes. També les musulmanes.

I ja no parlem de Ceuta, on cap de les putes i submises que governen Espanya al crit de “Llibertat per a les dones!” ha posat els peus.

Inaugurant el món

És sabut que, en el seu quart i últim viatge a Amèrica (1502/1503), Cristòfor Colom va naufragar al Carib i va quedar encallat durant mesos a la costa de Jamaica, a mercè dels elements, les malalties, els motins de la seva gent i l'hostilitat dels indis. Finalment, va aconseguir congraciar-se amb aquests (i amb llurs provisions i queviures) en predir un eclipsi total de lluna amb què els va terroritzar i els va posar al seu servei.

Sempre que els ha estat possible, els poderosos s'han valgut de la ciència per sotmetre la gent, aprofitant-ne la ignorància. Algunes vegades amb bons fins; les més, per enganyar-la. Però, a mesura que la força democratitzadora més gran de la humanitat, o sigui, la ciència, es va expandint, disminueix la possibilitat dels tirans de continuar oprimint i explotant el poble.

El president Illa ha aprofitat l'eclipsi del dia 12 per pronunciar un apassionat al·legat a favor de la ciència des de l'observatori des del qual ha contemplat el fenomen. Aquest ignorant, incapaç de predir un eclipsi de sol i fins i tot, l'arribada de l'alba després de la nit, no té cap més interès que cobrar 140.000 € a l'any per destruir Catalunya, xifra que ell mateix trobava escandalosa ja fa tres anys i que va prometre que rebaixaria en un 30% per acabar incrementant-la en un 10%.

Aquest pocavergonya que els corruptes d'ERC ens han encolomat per garantir-se ells també un espoli proporcional a favor de més de 200 paràsits endollats al govern de la satrapia socialista és incapaç de predir res. Però ha organitzat una “inauguració” de l'eclipsi del dia 12 passat, com el que obre una botiga de moda a la Rambla i amb els diners públics que acostuma a malgastar per enfonsar Catalunya. En la il·lustració els teniu una d'aquelles fotografies que són un insult al sentit humà del decòrum.

Mentre aquest fosc buròcrata, vividor del partit, compleix la seva sòrdida comesa, envoltat d'una plana de cretins que arruïnen tot el que toquen (però sense que en dimiteixi cap) part de les plagues d'Egipte han caigut sobre Catalunya.

Una falla elèctrica ha deixat l'aeroport del Prat sense vols i la gent tirada.

No hi havia trens de rodalies a Tarragona, on la gent també ha quedat tirada.

Per la imprevista densitat de trànsit, l'AP-7 col·lapsada i la gent de nou tirada.

Mentrestant, la vida normal: robatoris, violacions, assassinats al mig del carrer.

Un desastre vergonyós pel qual aquest govern hauria d'estar empresonat.

Però ja ho veuen: inaugurant un eclipsi.

De Ceuta, en parlem un altre dia.

Sánchez, el comunista proislamista

Dimecres, 5 d'agost, vaig pujar un post titulat “Sánchez trenca la UE”. Avui, el Telegraph publica un article dient bàsicament el mateix. Lliurat al wokisme, enfrontat a Trump, a l'OTAN, als Estats Units i a la resta dels països europeus, Sánchez està enfonsant Espanya i, de passada, la Unió Europea.

Just el programa de sempre del comunisme i l'islamisme.

Que l'home no té cap principi moral es va encarregar ell mateix de demostrar-ho. Després de les eleccions de desembre de 1915 va voler formar govern amb la dreta populista de Ciutadans. Però només sumaven 130 escons i el pacte va fracassar perquè el PP i Podem hi van votar en contra.

Fa més de sis anys que governa amb l'esquerra “transformadora”, la que diu que és més d'esquerra que el PSOE. El resultat és el que es descriu al post citat i l'article de The Telegraph: el govern més woke, propalestí (és a dir, proislamista) i més antisemita d'Europa.

Ara, la crisi de Ceuta l'ha esclatat a la cara i, en lloc de reconsiderar la seva actitud, s'ha afrontat a Itàlia, empitjorant la seva situació per a quan aquesta crisi torni a esclatar. Ell l'havia donat per resolta i se'n va anar de vacances a les Canàries. Tornarà a la península una estona per gaudir de l'eclipsi de sol.

Però tot apunta a una crisi més greu cap al 12 o 15 d'agost, quan es pot produir una nova “marxa verda” sobre Ceuta. És el que es mou a les xarxes. Quan aquesta nova invasió es produeixi, que es produirà, sigui el 12, el 15 o qualsevol altre dia, com reaccionarà Sánchez, l'esquerrà antisemita, propalestí, proislamista?

De moment, els aliats moros l'han enganyat. El seu govern se sent burlat. Està disposat a islamitzar Espanya, però n'ha de guardar les formes. Fa anys que la política exterior espanyola està dictada per aquest “Príncep dels creients” que resideix a París. Tothom es pregunta què deu el govern o el rei d'Espanya al Marroc. I tothom pensa el pitjor de tots dos.

Espanya no compta amb Europa i encara menys amb l'OTAN. No podrà defensar Ceuta, com no va poder defensar el Sàhara. Fins i tot un conegut defensor de les essències hispanes com el notari López Burniol vaticina un desastre com el del 98. El 98, Espanya va combatre; demà, a Ceuta, no ho farà. Més que un nou 98, això sembla un 29 d'Alexandre Deulofeu.

Per molta retòrica de drets humans que Sánchez faci valer, aquí el que compten són els diners amb què els sultanats del golf i altres despotismes islàmics rics tenen comprats als wokes en totes les seves escales: en la política (espanyola i europea), els mitjans (cas BBC), la Universitat (vegeu la Universitat de Cambridge), l'Església (el papa del qual vol confraternitzar amb l'islam, igual que el rei d'Anglaterra). Recordeu el Qatargate, amb la participació del Marroc.

Mentre Zapatero no aclareixi l'origen de la partida de joies, tinc dret a pensar que va ser el preu que els islamistes van pagar per aquella proposta seva de “l'aliança de les civilitzacions”, o sigui, l'aliança dels invasors i el envaïts. Això de regalar joies s'escau molt a la mentalitat àrabe-oriental, aquella que Edward Saïd diu que és una invenció dels occidentals.

El partit és el partit

(Sobre un article de Joan Puig)

Joan Puig és un home de conviccions fermes i, rara avis, un que fa allò que diu. És l'únic independentista de debò que conec, tret de la Sílvia Orriols. És la cara visible d'un grup de militants d'ERC entossudit en una regeneració del partit cap a la recuperació d'un passat d'integritat i independentisme. En el cas que n'hagi existit, no crec que sigui de recuperació possible, a la vista del grau de corrupció i col·laboracionisme que s'ha assolit. Però m'agradaria que ho aconseguissin. Cosa poc probable si reïx la campanya d'alguns dels seus caps per diluir la seva presència en un vagarós front de l'esquerra catalana, amb què intenten amagar el seu fracàs de partit.

Ja s'ha vist com el junquerista Puigtió intentava subsumir ERC al si del seu Moviment Gironí. (I com grinyola això de Moviment!). Una entitat celestial que amagava el logotip d'ERC, però s'aprofitava de les seves prerrogatives electorals. Curiosa mostra de parasitisme polític.

Puig, que és home de partit, té una visió interna de l'afer Puigtió que ens permet un millor judici als que el veiem des de les grades. Ens fa entrar al terreny de joc i amb un titular que condensa la situació en els seus termes exactes: “operació”, “desbandada”, “oportunisme” i, la cirereta, la famosa “militància decidim”.

El titular ho diu tot. El menys important és la peripècia de Puigtió i la seva desintegració personal sota les ordres del padrí. L'important és com queda el partit (i, de passada, Girona i Catalunya; però això ho afegeix el sotasignat). I no queda bé, no pot quedar gens bé quan el protegit del cap màxim és un bocamoll malintencionat, el comportament del qual ni tan sols a ERC es pot justificar.

Aquí és on la lleialtat de Puig al partit el perd i afebleix la crítica. Culpa Puig de l'afer al grup de la militància decidim i exigeix ​​als òrgans del partit que siguin vigilants i no tolerin més assaltadors de camins. Això està molt bé, però el responsable últim de la militància decidim, per una banda, i dels òrgans del partit per l'altra és el mateix que el de la candidatura de Puigtió. I és el que hauria de donar explicacions.

Però a l'article no se l'esmenta.

Anar-se'n de la llengua

Quina ficada de pota de Puigtió! Tants anys en la política i se'n va de la llengua com un col·legial amb qui no convé. Acostumats a parlar així entre ells, els polítics, de vegades, no calibren l'interlocutor. I passa això. L'alcaldable ja s'enfronta l'esquadra d'afusellament disposada a fer foc amic, el pitjor de tots. Monsenyor Junqueras qualifica les paraules de desafortunades. El que és desafortunat no són les paraules, sinó que hagin transcendit. Les paraules són les que fan servir els polítics entre ells quan creuen que ningú no els sent; recordeu-vos el "les mamelles més grans".

Ah, però han transcendit! Han provocat un terratrèmol a l'assossegada Catalunya. Tan intens que a l'interessat li ha faltat temps per a escriure una carta circular a la militància en què lamenta les seves paraules, se'n disculpa i dona a entendre, amb tot el morro, que considera l'assumpte tancat. Totalment mancat de sentit comú, fins i tot utilitza la fórmula del Borbó, prometent que en el futur no es repetirà i donant per suposat que té un futur.

L'incendi és de tal dimensió que el partit ha ressuscitat una de les comissions internes beatífiques de colgar assumptes disciplinaris. Una comissió com la que presideix Tardà (el que té la filla endollada a l'Ajuntament de Barcelona) per aclarir la sinistra trama B de l'organització i de la qual se sap tant com de l'Atlàntida. Aquesta comissió altra diu que actua “d'ofici” i ho repeteix, com si això li donés més autoritat. Perquè l'assumpte és, també diu, de gravetat extrema.

Doncs sí, però sense exagerar. Si som realistes, és business as usual en el funcionament de la partitocràcia catalana, especialment Esquerra Republicana que, en realitat, és una empresa de col·locació d'afins i patrimonialització de l'administració pública. El PRI, vaja, en què, de vegades algun despistat fica la pota.

¿Com es pot creure en un partit que fa mesos que intenta amagar l'escàndol de la DGAIA amb una altra comissió composta pels mateixos investigats?

Un partit que controla els mitjans de comunicació a extrems inversemblants, que té tot el dia parlant a Tardà, Junqueras i la seva gent, com si tinguessin alguna cosa a dir.

Un partit amb una estructura familiar endògena en què parents en primer, segon i tercer grau constitueixen una espessa xarxa d'influències i endolls que drena els recursos públics de la nació. 

Sánchez trenca la Unió Europea

Totes les associacions voluntàries tenen una regla d'or: cap part no pot prendre mesures pel seu compte que afectin les altres sense consultar-les prèviament i obtenir-ne l'aprovació. Les comunitats de veïns, sense anar més lluny, es basen en aquesta regla. La Unió Europea (UE) és una comunitat de veïns. Ningú no vegi aquí cap falta de respecte. Les comunitats de veïns són entitats digníssimes, com els consells municipals, on se'ls poden permetre.

D'altra banda, la mateixa UE que, fins ara, s'ha anomenat CEE, CE, i UE, fa gairebé setanta anys que canvia i busca una definició de si mateixa. Els europeus sabem què no és la UE. Però no sabem què és. No és una organització internacional governamental o no governamental perquè té una pretensió de sobirania. Com si fos un estat. Però no és un estat centralitzat, ni descentralitzat, ni federal, ni confederal. És una realitat sui generis, en permanent mutació; una realitat que els especialistes anomenen “in fieri”, cosa que s'està fent. I és molt difícil posar un nom a alguna cosa que està canviant sense parar, com era molt difícil agafar Proteu.

Per això, la comunitat de veïns n'escau. Coincideix, a més, amb aquest europeisme que parla d'una “identitat” europea, atès que això de l'”orgull” queda reservat als trans. Però preguntin a uns europeus què pensen dels altres europeus i comparin-ho amb el que pensava Kant a l'Antropologia. La identitat es manté. Prova: que BCE treurà bitllets amb l'efígie dels grans fills i filles d'Europa. Cada país voldrà imprimir els seus. Perquè som una comunitat de veïns, de vegades ben, de vegades mal avinguts.

L'europeisme progressista vol avançar cap a una república europea. Però sempre que es vol avançar, cal comptar amb la possibilitat de retrocedir. Pel govern woke de Sánchez, cal fer realitat la universalitat dels drets humans que tots proclamem i incomplim. Els sembla una veritat tan indiscutible que no et deixen discutir-la.

Però a la comunitat de veïns consideren mesures per protegir-se dels efectes no desitjats de les decisions unilaterals de Sánchez. La primera és l'estructura d'una Comunitat on una part pot prendre decisions que afecten les altres sense consultar-les prèviament. Espanya és sobirana, diu el govern. Vet aquí la qüestió de fons: si no hi ha el que els constitucionalistes alemanys anomenen “Bundestreue”, i prevalen les agendes ideològiques "sobiranes" dels governs de torn, fa fallida no només l'espai Schengen, sinó la mateixa comunitat de veïns. Per això les forces polítiques anomenades d'extrema dreta més importants d'Europa, l'alemanya i la francesa parlen de sortir de la UE.

L'eix França Alemanya és la paret mestra de la UE. Si totes dues marxen la UE s'enfonsa, objectiu tradicional de l'esquerra comunista, sigui dit sense cap ànim pèrfid. Cert, la UE is too big to fall. Una cosa així no és previsible. Però tampoc era previsible l'enfonsament de la Unió Soviètica.

L'esquerra pot agitar l'espantall de l'extrema dreta, però és ella mateixa la que l'està incitant amb decisions unilaterals que trenquen la confiança que hi hauria d'haver entre els membres de la "identitat" europea.

Quan et governen cretins d'esquerra

Ho havia dit Deulofeu: l'imperi espanyol caurà el 2029.

Efectivament.

El moro ha pres la mesura a Sánchez.

Es passejava ufanós pel món, presumint de ser molt d'esquerres.

Es va enfrontar Trump.

Va reconèixer l'inexistent estat de Palestina

Va boicotejar l'estat d'Israel.

Va boicotejar Eurovisió per Israel.

Va fer costat a la flota de feixistes fripalestain.

Va donar suport al boicot a la vuelta ciclista.

Va regularitzar 500.000 immigrants il·legals.

Els seus aliats de Podem i altres feixistes d'esquerra l'aplaudien

La ministra comunista palestina, Sira Rego, li donava les ordres.

Era el governant més antisemita d'Europa.

Ara els seus amics moros l'han traït. I l'han deixat en ridícul.

I en alguna cosa pitjor que ridícul

L'islam és pur engany, però ell no ho sap, perquè no en sap res.

Espanya, internacionalment, gràcies a Sánchez i als seus amics fripalestain, està aïllada.

Europa talla els llaços amb Espanya.

L'OTAN no la protegirà.

El moro repetirà la marxa verda.  Ceuta ha estat una amenaça i un avís.

I Espanya caurà

I, amb ella, Catalunya.

És el moment de recordar la legió de cretins del volem acollir a Catalunya i a Espanya.

                                            *********************

La banda woke (polítics i periodistes) pensa que Ceuta i Melilla són colònies i que cal tornar-les.

Però no gosa dir-ho.

Hipòcrites i endollats

Déu-n'hi-do, l'escàndol que han muntat tots els vividors de la partitocràcia d'esquerra i dreta amb les oposicions de la filla d'Orriols a Ripoll! Ha estat com llançar una pedra a un estany ple de granotes. Les televisions, les ràdios, els digitals, els de paper, tots els subvencionats; i tots els subvencionadors esquinçant-se a una les vestidures. La que donava lliçons d'integritat, enxampada in fraganti!

Les oposicions de la discòrdia es presenten com la prova que Orriols és com tots, que diu una cosa i en fa una altra, que menteix, enganya i defrauda. Tots parlen per experiència. Llegiu-vos els Twitts de Rufián que ja sap que, Orriols serà la que més subvencions cobri. L'experiència és un grau; el cinisme, un altre.

L'alcaldessa ha donat completes (i innecessàries) explicacions sobre la legalitat i rectitud de les actuacions amb el resultat conegut. Jo no ho hauria fet així. Entenc el raonament de l'alcaldessa i la mare, però, com que no soc cap de les dues coses, hauria deixat passar l'ocasió, més que res per a estalviar-me la càrrega de la indignació partitocràtica. Que, entre altres coses, mai no se sap fins on pot arribar.

Digui el que digui, ningú no l'alliberarà de la campanya d'insinuacions, difamacions i pures calúmnies. És la guerra oberta. Els títols del degà del wokisme antisemita, VilaWeb, ja permet albirar per a on aniran ls trets: més lawfare. La gent que va fer-la contra Laura Borràs té encara més interès a destruir la carrera d'Orriols. La seva obsessió els porta a la bogeria. Orriols és l'extrema dreta, anatema que li escau com a un sant un parell de pistoles, atès el seu fervorós catolicisme. És catòlica, sí, però la seva teologia és satànica, diuen els nous clergues de la fraternitat universal. Orriols és la nèmesi del pseudoindependentisme que veu l'abisme de la irrellevància als seus peus.

A les guerres, és essencial triar el terreny de la batalla. Anar a la càrrega contra Orriols en el terreny de la corrupció per endollisme demostra la mateixa intel·ligència que els escribes i fariseus que acusaven la dona adúltera. Ja se sap: qui estigui lliure d'endoll que faci la primera acusació. La dona de l'evangeli de Joan no se'n va anar més intacta que Orriols d'aquesta mostra de misèria col·lectiva.

Si algú té interès a conèixer amb noms i cognoms algunes de les persones més rellevants de la política endollades pels seus companys, parents o amics, podeu consultar-la al Twitter de Toni Ros (llista ampliada).  El cas més fastigós i cridaner, Marcela Topor, dona romanesa del "independentista" Carles Puigdemont, endollada a la Diputació de Barcelona pels socialistes, amb 7.000 € mes fa ja vuit anys. Nomenaments a dit, res d'oposicions i concursos i amb sous de cinema. I no s'acaba aquí la cosa. La xarxa de relacions profitoses, privilegis, endolls, etc. és molt més densa. Tota la partitocràcia catalana és un negoci de l'estabilitat i la prosperitat del qual depenen milers de famílies.

L'atemptat de Berlín i "El rinoceront", de Ionesco

Abdul ha sobreviscut només unes hores a l'atemptat que ha comès a Berlín a més glòria d'Al·là. No hi ha hagut temps de vestir la informació, d'avisar contra la “islamofòbia”. Ni d'escriure articles explicant que a Europa, això d'atropellar la gent intencionadament, ho fan totes les religions. Ni de parlar de cas aïllat, ni tan sols d'un “brot psicòtic”. No hi ha hagut temps d'embellir la barbàrie musulmana amb el Mumbo Jumbo del multiculturalisme.

El tal Abdul, amb ple mètode a la seva bogeria, com deia Poloni de Hamlet, ha carregat contra una desfilada de gais, un “gai pride”. A aquest màrtir li correspon doble quantitat d'hurís perquè no només mata cristians sinó cristians gais, que són doblement infidels. Als exèrcits de déu, els galons es guanyen matant en totes direccions.

Ja veurem si hi ha condemnes dels corresponents col·lectius gais i LGTIB+. Perquè, inexplicablement, la desfilada estava abarrotada de banderes palestines, segellant l'aliança gai-trans-esquerra amb l'islam, mentre l'amic Abdul exterminava infidels. És una de les actituds més incomprensibles enguany, en intensa competència amb les dones que diuen que són feministes islamistes.

Perquè una explicació d'aquest comportament sigui racional (en termes de costos/beneficis), cal considerar el masoquisme com a factor explicatiu, d'acord amb la teoria freudiana. Freud el vincula a la dona per diverses raons i la seva deixebla, Helene Deutsch, el converteix en l'element femení essencial. A aquests efectes, també es pot atribuir als gais i trans.

Però l'explicació no és tal. Mostra què és irracional, però no com s'arriba a aquesta irracionalitat. I aquí, l'explicació és a l'obra de teatre d'Eugène Ionesco, El rinoceront, del 1959. La peça es considera una crítica als totalitarismes, en especial, el nazi i el comunista, que eren els que aleshores es coneixien.

El rinoceront, però, no és una crítica de les societats totalitàries en si mateixes, sinó una descripció del procés pel qual una societat lliure, normal, es converteix de mica en mica en una de totalitària, de rinoceronts. Una pacífica ciutat de províncies pateix una epidèmia de "rinocerontitis". Dia rere dia, a poc a poc, sense adonar-se'n, cada cop més ciutadans es van transformant en rinoceronts que pensen i actuen com a rinoceronts. Al final, a la ciutat, només queden rinoceronts i Bérenguer, el nostre heroi, decidit a no devenir un rinoceront.

Us heu empassat el vel fins i tot al Parlament, el halal, les classes de religió, les mesquites, la indumentària de Halloween a l'estiu. D'aquí poc us empassareu la sharia i direu que és el millor que es pot fer a la vida.

A la vida dels rinoceronts.

Les relacions perilloses

La mina del Twitter: cartell anònim que reflecteix aquest fenomen tan característic de la nostra època: l'aliança entre l'esquerra i una doctrina de fanàtics que tenen com a finalitat expressa acabar amb tots els que no siguin ells.

No és nou. L'esquerra persa es va aliar amb els musulmans del seu país contra la tirania del Xa el 1979 i en suport de Khomeini. Quan Khomeini va arribar al poder, el primer que va fer va ser exterminar-la. Tot i això, tota l'esquerra europea va donar suport entusiasta a la “revolució” d'aquell clergue feudal. El mateix Foucault, mandarí de les esquerres occidentals, va viatjar dues vegades a Teheran amb motiu de la revolució i va deixar dit que la política iraniana era ni més ni menys que una inspiració espiritual.

No, res de nou. L'aliança d'avui és la del 1979. Però la consciència no avança debades. Si el 1979 (i el 1948, 1967, 1973, totes les guerres àrabs contra Israel) es podia creure que es tractava d'ingenuïtat o manca d'informació; fins i tot que fos un engany musulmà a la bona fe de l'esquerra, aquesta teoria ja no funciona. Avui, es tracta d'una aliança conscient d'una força política de tradició occidental teòricament il·lustrada i racionalista amb un fanatisme bàrbar que intenta destruir occident per implantar un règim no només totalitari en el sentit de Hannah Arendt, sinó en el d'un termiter. El procés d‟individuació de les societats musulmanes està a l'inici. Els acadèmics fabulen sobre la gran diversitat dins de l'islam, però la realitat mostra un col·lectivisme ofegant. La islamització és la supressió de l'individualisme. Només cal mirar la seva vida social i saber que la Sharia governa tots els aspectes de la vida de l'individu, públics i privats. I no diguem ja de la indivídua.

L'esquerra woke dominant fins ara està presa del seu propi discurs, com Merlin a l'arbre en què el tancà Viviana. És conscient que la política de portes obertes està destruint l'estat del benestar. I ho és, no perquè pateixi directament aquesta destrucció, sinó perquè creixen les opcions electorals de l'extrema dreta europea, únic termòmetre que atén la classe política.

Els aliats musulmans de l'esquerra ja naveguen pel seu compte i l'esquerra no trigarà a patir-ho. El batlle de Nova York, abans que socialista, és musulmà. El seu objectiu no és gestionar amb eficàcia i equitat la ciutat més important del món, sinó posar fi a l'estat d'Israel. El seu intent d'empresonar Netanyahu, com si fos el xèrif del lloc, demostra que, com a persona no és gaire despert; com a musulmà, però, és un perill per a la societat.

El procés és molt avançat. Anglaterra té un remei difícil. Es diu que el rei s'ha convertit a l'islam. No pot dir-ho, perquè seria perjuri i ja no regeix el principi de cuius regio eius religio. Ha de fer valer la Takiya y esperar pacientment que una Cambra dels Comuns en què hi hagi majoria musulmana, proclami la Sharia com a llei del regne. En aquell moment la monarquia s'haurà convertit en un califat, el British Caliphate.

Sembla un conte de la bigarrada fantasia àrab. No ho és. És un pla de conquesta generosament finançat amb petrodòlars que tenen comprat a mig món en la política, els mitjans, la indústria i les universitats occidentals. Els petrodòlars que financen 2.500 mesquites en Alemanya i el corresponent clergat.

El gir a la dreta d'Occident és espectacular.

Per un Tarzan negre

(A propòsit de l'Odissea, de Christopher Nolan). 

En alguns dels drames més famosos de Shakespeare s'escenifica una obra de teatre (teatre dins del teatre) com a part de la trama. Hamlet, La tempesta, El somni d'una nit d'estiu, La feréstega domada, són les més conegudes. El sentit d‟aquest recurs metateatral és plantejar una doble interpretació dels fets. Una cosa és la història que s'explica i una altra allò que la peça dins de la peça narra, que acostuma a ser un reforç o variant de l'altra. Hamlet escenifica l'assassinat del pare. A la riallera El somni d'una nit d'estiu, s'explica la trista història de Píram i Tisbe. A La feréstega domada, l'obra imaginària pinta la realitat com si fos ficció.  

El teatre dins del teatre és un joc de miralls i remet a un metallenguatge.  

L'equivalent a aquest truc és avui el costum de Hollywood d'encaixar gent de color en papers de personatges històrics, llegendaris, èpics, caucàsics, és a dir, blancs, per a obrir una nova perspectiva. Una Blancaneus mestissa, un Arsène Lupin negre, una Helena de Troia africana. Per què pas?  

Sí, per què pas? No s'ha de ser racista criden els wokes onejant banderes palestines.  

Senzillament, perquè les històries en què s'encaixen aquests personatges tenen un context cronològic i territorial que envolta les llegendes, les històries que ara es reprodueixen. Cada cultura té el seu Hinterland espiritual, a l'interior del qual hi ha una harmonia i un equilibri propis. Arsène Lupin negre en un París blanc és ridícul; com ho és una Blancaneus marró o una Helena de Troia negra.  

Aquests trucs no dupliquen la història ni li donen una perspectiva nova perquè són inversemblants. Són l'enèsima ingerència de la política i el poder a l'art. S'ha acabat el maleït Baudelaire de "l’art pour l’art”. Torna l'època de l'art militant, dels artistes compromesos, segons els quals, l'art està al servei de llurs messianismes. No hi ha cap diferència entre la política de Hollywood en matèria de races i la soviètica en matèria de classes. Si Stalin li deia a Xostakóvitx com cal compondre, Christopher Nolan li diu a Homer com cal escriure. El realisme socialista equival avui a la “ceguesa als colors" (colour blindness) de Hollywood. És una consigna.

Els blancs pensen que la seva mil·lenària cultura occidental els pertany perquè l'han fet ells. Sembla prou raonable. Però raonable també és compartir, i la cultura occidental en això, és insuperable. Ella mateixa és el producte de diverses comparticions al llarg de la història, té elements jueus, cristians, aràbics, grecs, romans, nòrdics, germànics, etc. I tampoc no hi ha hagut inconvenient a compartir amb altres cultures i civilitzacions. L'orientalisme que es queixava Edward Said tenia un precedent a la “chinoiserie” del segle XVIII. I la moda japonesa, l'art africà i el cubisme, fins i tot del budisme zen té influències la cultura occidental.

Una Helena de Troia negra, per què no? És una proposta moderada. Hi ha wokes radicals que haguessin proposat un trans. Helena era la Miss Univers de l'època, car Afrodita va comprar el vot de París prometent-li la dona més bella del món. Aquí el judici públic és el jurat, sovint negatiu, perquè la innovació i la llegenda casen molt malament.

No hi ha cap inconvenient, suposo, a representar a Xahrazad com una jove mare soltera de Brooklyn, tatuada amb els cabells fúcsia, però les “Mil i una nits” (sublim monument de la cultura àrab-persa) durarien un cap de setmana. 

Tampoc no hi hauria inconvenient, imagino, a representar un Tarzan negre. Però a veure qui gosa fer-ho.

Fins i tot, a Hollywood.

Les dones són l'esperança d'Occident

No em cansaré mai de dir que Charles Fourier va tenir la genial intuïció de trobar la fórmula definitiva del progrés humà “Els progressos socials i els canvis d'època s'operen per raó del progrés de les dones cap a la llibertat, mentre que les decadències de l'ordre social s'operen per raó del decreixement de la llibertat de les dones.” (Teoria dels quatre moviments, 1808). Caldria inventar un “fourieròmetre”, per mesurar el grau del progrés de les societats. Hi es pot imaginar, les societats occidentals estarien al més alt i les musulmanes, al més baix.

En el conjunt de les doctrines islàmiques, a més de les conegudes insuficiències, contradiccions, imprecisions, ineptituds i pures imbecil·litats, hi ha dos principis inqüestionables: a) la finalitat de l'islam és conquerir el món i exterminar els pobles no islàmics a sang i foc si cal; b) les dones són inferiors als homes en tots els aspectes i han de ser conseqüentment (malament) tractades.

Aquests dos principis són la columna vertebral de l'islam per tot arreu i totes les èpoques. L'esquerra woke pot dir el que vulgui, sostenir que l'islam és una religió de pau, que els homes i les dones són iguals a ulls d'Al·là, que l'islam busca el diàleg amb les altres cultures i que té un esperit multiculturalista. Aquests dos principis regeixen, encara que l'esquerra woke i els acadèmics postcolonials tractin d'amagar-los.

La invasió sarraïna, avui en curs amb el suport d'una esquerra totalitària, cerca imposar la jihad (la guerra santa contra l'infidel, és a dir contra nosaltres) i la misogínia islàmica fins a l'extrem del feminicidi que actualment es practica a l'Iran i l'Afganistan.

Els homes occidentals, els que antany van fer les croades i van rebutjar els moros a Poitiers el 732 i els turcs a Lepant el 1571, a Viena el 1529 i de nou el 1683, són aquells dels quals Carl Schmitt va deixar dit que: “en la pugna mil·lenària entre el cristianisme i l'islam no se li va acudir mai a cap cristià entregar Europa a l'islam en comptes de defensar-la per amor als sarraïns o als turcs” (El concepte del fet polític, 1932). Avui, aquests homes europeus contagiats del virus woke, ja no gosen combatre; els falten pebrots per defensar llur pàtria, llurs famílies, llurs temples. Prefereixen tenir cura de les seves mascotes (ja no tenen fills) i desfilar a l'orgull gai, disfressats de pots de melmelada de gerds.

Així que són les dones de Fourier les que han fet un pas endavant per combatre la invasió dels nous bàrbars. Les dones, les que saben quin destí espera els fills, sobretot les filles, si els moros acaben dominant occident, les que no volen tornar a l'esclavatge d'un patriarcat pedòfil. Són les que es posen al capdavant d'una lluita civilitzatòria que els homes han abandonat.

El feminisme ha fracassat en posar-se en mans d'unes wokes que són partidàries de l'extermini de les dones si, amb ell, s'aconsegueix el fi del "capitalisme", del que ni tan sols saben quina cosa és.

Gràcies a les dones, deportarem tots els delinqüents i il·legals i la resta haurà d'integrar-se a les normes de la civilització occidental. I, si no, cap a casa. 

Junqueras, la vergonya de Catalunya

He tret aquesta il·lustració de Twitter. És anònima i no sembla que Junqueras s'hagi expressat en aquests exactes termes en cap de les seves innombrables aparicions als mitjans. Però recull força bé l'esperit del seu discurs permanent a tot arreu. A la ràdio, a la televisió, a la premsa de paper o digital, a Catalunya, a Espanya. Per tot arreu. I no és ningú. No ocupa cap càrrec, està inhabilitat. Malgrat tot, no para de parlar, de dir als altres el que han de fer, inclòs el govern autonòmic que ell ha investit.

I els periodistes es maten entre ells per portar-lo a llurs programes, per entrevistar-lo, per deixar-lo esplaiar-se amb la seva facúndia habitual. Si no ho fan, poden quedar-se sense feina. Si ho fan amb prou diligència, poden aconseguir un bé remunerat lloc al Parlament, al Congrés, al govern o als òrgans directius dels mitjans de comunicació, al Politburó de TV3 o, fins i tot a l'Olimp mediàtic de RTVE.

Catalunya és a mercè d'aquest cacic agrari amb la figura i les dites del pare Ubu. En una ostentació d'enginy, ha convertit ERC en una mena de PRI mexicà, adaptat a Catalunya. Qui vulgui saber què era el PRI mexicà, pot mirar la pel·lícula La ley de Herodes ("te chingas o te jodes") de Luis Estrada que està en obert a YouTube i és genial. El PRI era una agència de col·locació de militants, com ERC. I és el partit, és a dir, Junqueras en aquest cas, qui decideix qui puja, qui baixa, qui cobra i qui no. Milers de persones depenen del caprici d'aquest sàtrapa.

Això dona a ERC, és a dir a Junqueras, un poder immens sobre l'esfera pública mediàtica i no mediàtica (educativa, de negocis, etc.) catalana. I sobre la política. El cacic té diversos centenars de clients al govern, molts d'ells empastifats fins a les celles en la corrupció de la DGAIA, el robatori de les subvencions a empreses dels amics, el saqueig de fons públics o l'endoll dels parents i familiars dels militants més ben situats.

Aquest poder immens li permet predicar contra una persona i un partit a tots els mitjans de comunicació i sense deixar-los drets de rèplica. Prèdica que després orquestren els todòlegs i periodistes a sou a les tertúlies en què maleeixen i difamen Sílvia Orriols i AC, que tampoc poden respondre en igualtat de condicions.

És impossible que ningú no s'adoni de la degradació col·lectiva de Catalunya, convertida en un pantà de lladres, administrada per una caterva d'inútils endollats. Impossible que ningú no vegi com l'àmbit públic està reservat als sicaris, mentre es condemna a l'ostracisme als crítics o s'intenta silenciar-los usant tripijocs legals o calumniar-los mitjançant activitats presumptament delictives de fustigació, finançades pel partit i ocultades per Joan Tardà, un altre puntal d'aquesta banda de pocavergonyes.

Hi va haver un temps en què Catalunya aspirava a una merescuda independència. Avui, sota la dictadura corrupta de PSOE/PSC/ERC no és més que una regió corrupta de la corrupta Espanya.

I gràcies a aquest papa del Palmar de Troia que només vol ser visir en lloc del visir.

Illa i la veritat

Hi ha gent dolenta, molt dolenta. Gent que només pensa fer mal. Gent a qui li ha faltat temps per recordar aquella tancada oposició d'Illa a l'amnistia, moguda per un genuí amor a la unitat de la pàtria espanyola. I no ho fan per celebrar el seu encendrat esperit hispànic. Ho fan per deixar-lo en evidència per haver saludat amb albíxeres aquella mateixa amnistia que ja no dissol Espanya, sinó que la recús. L'acusen de contradir-se en qüestions de principis. L'acusen de ser Groucho Marx, cosa que no és gaire original, però sí realista. Fins i tot fa curt. No és només Groucho; és els quatre germans en un: Chico quan explica els seus plans; Harpo quan contesta Orriols; i Beppo sempre, per la manca de personalitat.

Però no és just criticar-lo per aquest acte d'oportunisme. Són exigències de la vida política. El governant ha de triar dia a dia entre l'ètica de la convicció i la de la responsabilitat, com deia Weber. I el semigovernant, encara més. I Illa és un semigovernant responsable. No en el sentit vulgar i pedestre de ser responsable dels seus actes, sinó en el més noble d'adoptar sempre la decisió que més li convé.

El mateix que fan i han fet els seus superiors a la cadena de comandament. Acabat d'arribar de Bristol, Pedro Sánchez va anar a Almeria al peu del terrible foc que es va cobrar tretze vides humanes. I va parlar que cal prendre's seriosament el canvi climàtic. Aleshores, ja se sabia que la causa del foc va ser la caiguda d'un pal de la xarxa elèctrica viu abandonat des de feia vint anys. Com sempre: fenomen natural o error humà i, si és el segon, se n'amaga.

Els governants mai no tenen la culpa de res i mai dimiteixen. És l'escola de Felip II, que no havia enviat l'armada a lluitar contra els elements. Atemptat terrorista musulmà, black-out del país sencer, inundacions de dimensions bíbliques; descarrilaments ciclopis. Ha dimitit algú? Elements.

És la política. Cal sacrificar-se per la causa. No és difícil imaginar-se Zapatero quan, en contemplar les seves joies, recordi les seves paraules sobre que ser socialista és tenir molt poc i estar disposat a donar-ne molt. Un principi encomiable, encara que moderat i molt socialdemòcrata per al gust de la veritable esquerra. Aquí tenen vostès el camarada Rufián que, al seu perfil de Twitter, anuncia el principi patafísic de la política: "Per a tots, tot; per a nosaltres, res", que ell segueix fil per randa.

Així que els crítics no tenen dret a ficar-se amb Illa per fer el que fa tothom a la política, faltar a la seva paraula.

Un altre assumpte és la seva promesa del 2021 d'abaixar el sou del president de la Generalitat. En lloc de baixar-lo, s'ho ha pujat en 10.000 €. I aquí no hi ha res de partit, ni de pàtria, ni de convivència.

Aquí, el MHP Illa s'ha retratat. L'home pot faltar a la seva paraula, però no pas a la seva butxaca.

Torna a haver-hi moros a la costa

Fa uns dies, vaig pujar un post titulat Orriols arrasarà, per dir (espero que amb elegància) el que tothom sap: que a les pròximes eleccions, Sílvia Orriols i Aliança Catalana guanyaran sense dificultat, mentre que l'estrambòtic edifici d'enganys de la partitocràcia catalana s'enfonsarà estrepitosament. Aquesta victòria serà el resultat de la persecució que tots aquests partits, els organismes públics, les fundacions partidistes, les universitats de ratolins ideológics, els mitjans de comunicació subvencionats, els periodistes a sou, els intel·lectuals sicaris, en fi tota la brossa institucional han desfermat contra l'alcaldessa de Ripoll i, després, contra les dues valentes diputades d'AC.

Ho vaig dir des del principi. Orriols arribarà al poder als braços de l'efecte Streisand. Res mobilitza més el suport de la bona gent que veure tota una immensa maquinària perseguint una persona per tot arreu sense permetre'l defensar-se. Educat en la cristiana tradició de la cavalleria errant, considero que aquest comportament immoral és propi de covards, és a dir, de tots els diputats que, a canvi d'una paga (això sí, generosa), mostren la podridura del seu esperit.,

Ara, la confederació de miserables ha fet una volta més de rosca a la seva ignomínia intentant fer callar l'única veu autèntica d'aquest parlament de serfs del poder. I, com que no s'atreveixen a fer-ho directament perquè els falten pebrots, inciten els partits perquè ho facin per ells, anant als tribunals. Exactament, la mateixa covardia que van mostrar quan van descarregar sobre els directors dels centres educatius la tasca d'oposar-se a les imposicions dels espanyols. La mateixa.

I que ho facin acusant Orriols del delicte de discurs d'odi (ells diuen “delicte d'odi” perquè ni parlar-ne saben) per dir el que és evident: que presentar-se al parlament amb el parrac musulmà al cap és embellir la barbàrie misògina de l'islam. El mateix que diu la justícia europea.

L'odi és, precisament, allò que aquesta banda de corruptes defensa; odi és el que representa el parrac morú: és l'anunci que, si la ideologia totalitària que aquest parrac simbolitza triomfa, els no musulmans, o sigui tots els altres, tindrem tres opcions: 1) sotmetre'ns a l'islam; 2) no sotmetre'ns a l'islam i pagar tribut com a esclaus; 3) no sotmetre'ns a l'islam, no pagar tribut i morir.

Aquesta és la barbàrie que els cretins de l'esquerra woke estan defensant

Però no ho aconseguiran perquè Orriols i els orriolistes ens avisen que, com sempre, des de fa segles, hi torna a haver “moros a la costa”, fan el crit d'alarma i la gent sabrà defensar-se.