Sense independència, no hi ha any nou

La tradició de celebrar l'any nou a tot el planeta, inclosa l'apoteosi del mal gust i la vulgaritat de la televisió espanyola, és una manifestació d'una llegenda mil·lenària. És un mite de mort i resurrecció que es fonen en un sol acte durant la nit màgica del 31 de desembre. És la repetició de la llegenda d'Osiris, mort i esbocinat pel seu germà Set, però ressuscitat per Isis a la figura d'Horus.

Mort i resurrecció en un bucle que es repeteix sense atur i dona forma a la idea de l'etern retorn, el Samsara dels hindús o cicle de les reencarnacions segons el karma. Aquesta doctrina recollida després, segons alguns, a la filosofia de Pitàgores, treia de polleguera Sant Agustí d'Hipona, per a qui la reencarnació era una negació de la resurrecció, gràcies a la qual, el cristianisme havia trencat la fatalitat de l'etern retorn.

Efectivament, la tradició cristiana mostra el naixement d'un déu, Crist, destinat a morir per ressuscitar en un cicle on els cristians veuen la promesa de la salvació universal de tots i cadascun dels éssers humans. Perquè la teologia cristiana és individualista, parla del destí de l'home i la seva relació amb Déu, però fent ús del seu lliure arbitri, a través del qual la criatura és capaç de trencar l'etern retorn i és infinitament superior al Ragnarok de la mitologia escandinava i l'ocàs dels déus.

La tradició de l'any nou, per tant, conté la promesa d'una vida nova que només es farà si evita la maledicció de l'etern retorn mitjançant una resurrecció que posi fi a l'ananké de la repetició. El cicle es transforma en una doctrina d'alliberament per la qual l'ésser humà, com a individu i espècie, arriba a la perfecció, superant l'alienació del món i trobant-se ell mateix. Mutatis mutandis, aplicant-ho al cas de Catalunya, la resurrecció de la vella nació a la seva independència secularment negada mitjançant la violència.

Tot el que no sigui recuperar la seva independència, assassinada fa més de tres-cents anys, serà una continuació del karma, de la repetició de l'alienació i el patiment. La independència, aquesta anhelada condició que està feta del material de què estan fets els somnis, com diu Shakespeare. Però són els somnis, els somnis dels éssers humans, els que donen sentit a la seva acció col·lectiva. Sense ells, sense la perspectiva de la seva realització, cap any no pot ser nou, sinó una humiliant repetició donada la condició de subalternitat descomptada en els càlculs miserables dels administradors de la colònia.

Sense independència no hi ha cap any nou ni veritable Catalunya; només hi ha perseverança en la lluita per l'alliberament. Tota la resta, com també diu el mateix poeta, “és silenci”.

 

Socialisme i barbàrie

El 1915, al seu assaig sobre la crisi de la socialdemocràcia alemanya, conegut com el “fullet de junius”, Rosa Luxemburg va encunyar la disjuntiva “socialisme o barbàrie” per definir la perspectiva de la Primera Guerra Mundial. Una disjuntiva que va reviure després el 1949 en un grup de l'extrema esquerra trotskista francesa per al qual l'única alternativa al socialisme era la barbàrie capitalista. El grup va acabar dissolent-se el 1965 i avui, per a molts, aquella disjuntiva va acabar convertida en una coincidència: socialisme i barbàrie. 

Que avui hi ha “aliança” entre el socialisme i la barbàrie musulmana és un fenomen que pocs gosen negar. L'alcalde de Londres, Sadiq Khan, és laborista i musulmà i el recentment elegit batlle de Nova York, molt celebrat per l'esquerra woke, és demòcrata i musulmà. La major part de l'esquerra woke s'ha posicionat a favor d'una quimera, com "Palestina", què és com fer causa comuna amb l'islamisme.

Aquesta aliança és incomprensible si s'atén la tradició de l'esquerra europea entre el segle XIX i la meitat del XX. La història en té la clau. A partir de la caiguda de Constantinoble el 1473, Europa va viure sota l'amenaça musulmana. Tot i que això va acabar consolidant un sentit de comunitat europea no va impedir que, en els seus continus enfrontaments entre si, alguns països europeus arribessin a aliances amb els turcs otomans que els papes sempre van qualificar de “aliances impies”.

L'aliança actual és una d'aquestes “aliances impies” i neix a la segona meitat del segle XX, quan la guerra freda va enfrontar els Estats Units (i els seus aliats) amb la Unió Soviètica i els seus, especialment, l'esquerra europea. La guerra de 1947/48 entre Israel i els països àrabs va afegir un altre enemic a l'estatunidenc que, a més, permetia canalitzar el vell antisemitisme europeu.

Fracassada l'URSS, l'esquerra, incapaç de reconèixer la derrota, va optar per canviar de nom (ja no queden partits comunistes als països europeus) però mantenir el discurs de confrontació antiamericà i antisionista,

Aquesta reacció va obrir el camí a l'anomenat “pensament postcolonial”, la principal mostra del qual va ser el llibre d'Eward Said, Orientalisme, que asseia les bases d'una ideologia revengista del radicalisme musulmà i que és el que l'esquerra europea, òrfena ja de tota referència moral occidental tradicional, ha acabat comprant.

I, en fer-ho, com un nou Comte Don Julián, ha obert la porta a una nova invasió i conquesta musulmana que té com a objectiu destruir la civilització accidental. 

Ens pertoca a nosaltres tancar-la, recordant el crit de guerra dels grecs a la batalla de Salamina: "Oh fills dels hel·lens, aneu!/Allibereu la pàtria, els fills, les dones,/els santuaris dels déus patris/i les tombes dels avantpassats!/Ara és la lluita per tot això!" 

Èsquil. "Els perses"

 

La corrupció de Junts

L'autoimatge dels catalans els vol recelosos i poc amics d'expressar-se amb claredat. Hi ha qui ho atribueix a l'experiència de submissió secular a una dominació política i militar estrangera i qui, per contra, creu que és un tret de la personalitat col·lectiva del poble.

“Qui diu les veritats, perd les amistats” resa un refrany molt popular del qual jo sé alguna cosa. D'aquí que tot el que es diu ve carregat de matisos i innuends i els debats públics es mouen entre el subentès i el sobreentès. Ningú vol comprometre's. “Tu ja m'entens”.

Ahir Palinur va dedicar un post a la tirania d'ERC, amb les veritats avui evidents, però que ha costat un munt treure a la llum: que és partit estructuralment corrupte i el pitjor enemic de la independència de Catalunya. La resistència a admetre-ho ha estat immensa i encara els mitjans de comunicació, tots ells comprats per la partitocràcia governant, es refereixen a ERC i Junts com els dos “partits independentistes”, sabent que no ho són.

La corrupció d'ERC és aclaparadora. La DGAIA, la seva organització clientelar que viu de patrimonialitzar l'estat, el pistolerisme intimidatori dels adversaris polítics i l'ús de la violència contra aquests a càrrec de Sonderkommanden juvenils coronen l'experiència.

I què passa amb l'altre partit pseudoindependentista, Junts per Catalunya? En un primer moment es va pretendre convertir-lo en hereu de la corrupció que va acabar amb el binomi CiU, però, amb el pas del temps, va aconseguir desvincular-se'n i el fet de portar uns anys apartat de tota responsabilitat de govern permet veure'l com aparentment lliure d'aquesta xacra.

Però només ho està aparentment. La corrupció de Junts no és del tipus tosc de comissions, mossegades o pistolerisme, a l'estil d'ERC. És més subtil, però simbòlicament molt més perjudicial,amb més gran capacitat deslegitimatòria. La dona del líder del partit a l'exili està endollada en un òrgan de l'estat administrat pel partit PSC que és l'obstacle més gran a la independència, un endoll que no és ètica ni estèticament compatible amb l'autenticitat de l'independentisme del partit del seu cònjuge. És un tema sobre el qual tothom passa de puntetes a Catalunya, i ningú no vol parlar-ne clarament, en aplicació de l'autocensura popular esmentada.

Els qui justifiquen aquest privilegi recorren a l'argument que es tracta d'una activitat privada i, en tot cas, personal. Deixant de banda que la línia publicoprivat en el cas de personalitats públiques és borrosa, aquí s'aplica de ple l'encert de què potser és l'expressió més revolucionària del feminisme de la segona onada, habitualment atribuït a Carol Hanish, que “el que és personal és polític”. O algú imagina la dona de qualsevol president endollada pel partit de l'oposició?

 

La tirania d'ERC

La destrucció en marxa de Catalunya és obra del règim partitocràtic que la desgoverna. Sobretot, d'ERC, una organització d'endollats en què la major part de la militància depèn d'un sou públic administrat pel partit, cosa que garanteix la seva obediència a les consignes de la direcció. Gent sense capacitat crítica ni autonomia, dedicada al culte a la personalitat d'un líder fracassat, però sempitern, que ningú no gosa qüestionar. Aquesta organització ha lliurat Catalunya al seu pitjor enemic, els espanyols del PSC.

El resultat és un règim de corrupció general, l'última escandalosa manifestació del qual és el suposat robatori milionari de la DGAIA, però que s'estén per totes les activitats de l'organització de llarg a llarg de la societat. Empreses públiques, fundacions, universitats, editorials, observatoris i multiplicitat de guinguetes gestionades pels amics i clients de la direcció, tots els quals formen una oligarquia de vividors dels diners públics enriquint-se sense cap control públic.

Ni cap responsabilitat pels escàndols quan es produeixen. Per molt indignant que sigui el resultat de la seva incompetència, malversació o apropiació il·lícita, ningú no dimiteix. Feu el que feu. Poden morir els ciutadans als carrers sense protecció policial, els funcionaris a les presons, els pacients als hospitals. Ningú reconeix la més petita responsabilitat. Ni encara que s'emporti el botí cru i a la vista de tothom.

Ningú no pot controlar els desaforaments d'aquest règim corrupte que es nega a retre comptes. Els mitjans de comunicació estan tots comprats pel govern de torn i plens de periodistes mediocres que només saben fer propaganda del règim, afavorint i vetant, fins i tot atacant, qui se'ls ordena. Sempre a  canvi de diners i/o càrrecs públics. Catalunya és un erm moral i intel·lectual habitat per conills lletraferits.

Aquest monopoli de la comunicació permet que el líder inqüestionat estigui cada dia als mitjans, tot i que no ocupa cap càrrec institucional i està inhabilitat per participar en política fins al 2031. La seva missió és repetir sense gens de vergonya unes mentides sobre l'honradesa del partit que tothom sap que són mentides, però ningú no pot desmentir perquè els mitjans, sobretot els audiovisuals, estan literalment al servei de l'oligarquia corrupta.

No és que ja ni es parli d'independència. La tirania dels cipais d'ERC és l'arma principal per al subjugament de Catalunya a Espanya i el que resulta incomprensible és que encara hi hagi qui vota el pocavergonya que ha destruït un país.

La destrucció dels pessebres

Quan Eugeni D'ors va dir que “tot el que no és tradició és plagi” a la seva Aforística de Catalunya, el 1911, estava apuntant a quelcom més profund que a una concepció conservadora de l'art. Deia que la creativitat és un brollador que sorgeix d'un pou de tradicions, que és un fruit que neix a partir d'unes arrels del passat de l'activitat de l'artista i del poble.

Els pessebres cristians són una tradició que es remunta al segle XIII, quan San Francisco, il poverello d'Assissi, va importar la idea a Itàlia d'un viatge a Terra Santa. Ho va fer amb persones i animals vius (al cap i a la fi, era Sant Francesc, el patró dels drets dels animals) i la idea va prosperar, encara que ja amb figures en efígie, per tota la cristiandat, fins avui.

Aquesta tradició ha nodrit la creació artística cristiana al llarg dels segles amb una sèrie incomptable de pintors (hi ha molts pessebres anònims) que han rivalitzat en genialitat, des de Giotto de Bondone al segle XIV fins a Edward Burne-Jones al XIX (el de la il·lustració), passant per les magnífiques creacions de fra Angèlic, Van der Weyden, Bosch, Brueghel, Mantegna, David, etc., etc. Fins i tot l'irrespectuós Quentin Massys té un naixement.

Avui dia, una mena d'ideologia irracional, barreja de barbàrie, prejudici i ignorància, que es presenta com la culminació del pensament crític i desconstructor, pretén eliminar la tradició betlemista (o tot Nadal, de passada). El seu argument és que és una mostra d'alienació popular i una imposició religiosa d'intolerància i fanatisme. La defensen uns corrents polítics d'esquerra woke que han oblidat la també tradicional secularització de les societats cristianes, on la conservació de les tradicions cristianes conviu amb l'avenç i el ple desenvolupament de la ciència i la il·lustració a un maridatge que és la glòria del coneixement contemporani.

Cal esperar que no ho aconsegueixin i que una reacció dels pobles occidentals en defensa de les seves arrels i tradicions ho impedeixi. Perquè, si ho aconseguissin, si destruïssin la tradició, les arrels de la identitat dels pobles, què plagiarien? Quina seria la font de la seva creativitat? La barbàrie islàmica que està envaint les nostres societats i destruint-ne el patrimoni artístic?

De la barbàrie no en surt res. Del no-res no en surt res, com molt bé sabien els filòsofs presocràtics.

Un Parlament de porcs (amb perdó)

He vist que, quan Sílvia Orriols fa ús de la paraula al Parlament, gairebé tots els parlamentaris s'aixequen dels seients i, com un ramat de porcs (amb perdó), es dirigeixen a la sortida per a no sentir-la.

No comentaré la grolleria de tal actitud. Amb els porcs (amb perdó), això és inútil.

Tampoc espero que cap pseudoperiodista dels que escriuen a sou dels partits i es creuen Kants digui alguna cosa. Menys que ho faci el president d'aquesta mil·lenària institució, avui prostituïda, i encara menys que ho faci el del govern, aquest buròcrata gris de passat fosc que es limita a acumular sous de càrrec en càrrec.

Ho faré jo i des de 5 punts de vista.

Jurídic: l'abandó de la sessió és un desistiment de funcions. Els ciutadans trien els parlamentaris perquè parlamentin. No perquè se'n vagin al bar.

Filosòfic: escoltar els arguments aliens és el mínim que es pot demanar a algú que després ha de votar sobre ells.

Ètic: quina ètica permet a aquests individus trencar la regla moral universal de no fer als altres allò que no vols que et facin a tu?

Econòmic: cap empresa no autoritza l'absència injustificada del lloc del treball sense la corresponent sanció econòmica o, potser, l'acomiadament.

Polític: si tants partits enfrontats es posen sempre d'acord per a dues coses, apujar-se el sou i boicotejar Orriols, serà que no estan tan enfrontats entre si i que, en el fons, riuen dels ciutadans als quals haurien de respectar perquè els han votat (118.000 en concret a Sílvia Orriols) i paguen els seus immerescuts sous.

És clar, però, que demanar respecte als porcs (amb perdó) és inútil.

El terrorisme islàmic i l'esquerra woke

"S'ha de prohibir l'islam a Occident?"

El principal perill d'Occident és avui la invasió musulmana amb el suport de la cinquena columna proislamista, composta bàsicament per uns polítics de l'esquerra woke i uns mitjans de comunicació que són el seu aparell de propaganda.

Tracten d'embellir l'islam, afirmant que aquesta visió és exagerada i que és l'islam el que està en perill. Per això han inventat el terme “islamofòbia”. Amb aquesta actitud suïcida els atemptats, que formen part de la guerra de l'islam contra Occident, no cessaran, sinó que pujaran. Ja ningú no pot aturar el frenesí embogit dels fanàtics musulmans.

Els comunicadors més abjectes al servei de l'islam han intentat contrarestar l'horror del pogrom de Sydney posant èmfasi que l'home que va desarmar un dels assassins era musulmà. Com si això compensés per l'horror del pogrom. Però, a més, silencien que, al començament, dos ciutadans més, Boris i Sofia Gurman, que van desarmar un dels terroristes, van ser assassinats perquè aquest tenia un segon fusell.

Mentrestant, en el termini de dos dies, hi ha hagut un intent de pogrom a Los Angeles, un altre atemptat frustrat a Polònia, dos atemptats frustrats més a Alemanya, Magdeburg i Dingolfing.

Una realitat ofegadora de la qual els mitjans wokes no van informar. Com tampoc ho fan de la invasió islamista del mercat de Nadal a Brussel·les o de la cancel·lació del concert de cap d'any a París per por als atacs.

Sembla increïble, però RAC1, afirma que això dels atemptats per Nadal  és invenció de l'extrema dreta.

Són mitjans de comunicació al servei dels invasors. La seva funció és falsejar i tergiversar la realitat. Arribarà un moment en què tots aquests enemics de la llibertat i la democràcia hauran de reconèixer que formen part de la guerra del bàndol islàmic.

Ara com ara, la irresponsabilitat històrica d'aquesta tropa, que va contra els fonaments ideològics d'Occident, és immensa. Sobretot, cap a les generacions futures.

El pogrom de Sydney

Ahir deia Palinuro que Gaza és l'inici de la tercera guerra mundial. I l'experiència de la història ens diu que la primera víctima de tota guerra és la veritat. La propaganda, la mentida, és una arma estratègica essencial. A la guerra menteix tot déu. No, diu Sant Anselm, Déu no pot mentir. Però el sant home s'equivocava: fins i tot Déu menteix a la guerra, com ho va fer quan va enganyar el rei d'Israel, Ahab, perquè anés a la batalla de Qarqar sabent que hi moriria (1 Re, 22, 22).

I, si Déu menteix, què no faran les seves criatures? Un repàs als titulars dels mitjans escrits o audiovisuals d'ahir és com un viatge al país de les meravelles, on les mots signifiquen el que diu Humpty Dumpty. Un atac de dos islamistes a un grup de jueus per ser jueus amb 16 morts, de moment, i no sé quants ferits, o sigui un pogrom, es convertia en un “tiroteig”, com una baralla de bandes, oi? Coronava el dia una “informació” de 3Catinfo que els vídeos sobre la situació dels mercats de Nadal a Alemanya que tothom coneix són una campanya “islamofòbica”.

I encara sort que no han pogut amagar el pogrom, és a dir que no han pogut silenciar-ho, com van fer amb el frustrat atemptat d'ahir al sud de Baviera, en què uns musulmans preparaven un acte de terrorisme amb un cotxe i explosius, a l'estil d'atemptat de Magdeburg del 2024. 

Contrapunt al cor de periodistes, el dels polítics tant woke i antisemites com ells. El llorer correspon a Pedro Sánchez horroritzat pel pogrom. Fa mesos que atia la judeofòbia: ha reconegut l'estat de Palestina, cosa que és una provocació a Israel, amb qui ha trencat relacions comercials; ha donat suport a la flotilla antisemita i l'ha defensada amb un vaixell de guerra; ha recolzat i finançat el boicot fripalestain a la tornada ciclista; retira Espanya d'Eurovisió, cosa que li agraeixen els amants de la música. Però està horroritzat. Horroritzats estan també els governants woke de França i Anglaterra. Són líders molt per sota de la seva responsabilitat a la història. Encara que resta un esclaó fins arribar al cinisme de l'esquerra. Aquí teniu Jean-Luc Mélenchon, líder de La France Insoumise explicant que el vel cristià implica submissió a l'home, però el musulmà, no. Sic.

Els votants d'aquests líders occidentals es van anar animant i, a la nit, una multitud de fripalestains va anar a atacar un concert de Hanukkà a Amsterdam. De l'atemptat d'avui a Brown University, Rhode Island amb dos estudiants morts i nou ferits, estem pendents de saber si l'assassí és musulmà o no i si és o no un pertorbat mental. 

En diverses ciutats europees, americanes i fins i tot d'Austràlia, hi ha hagut turbulències fripalestain de tota mena. La consigna és: globalitzar la Intifada, perquè la guerra és avui tous azimuts.

La pregunta és: qui finança tot això? Qui paga les armes, la infraestructura, les organitzacions, les mobilitzacions, les mesquites, els periodistes (han comprat fins a la BBC), els imams, la informació, els polítics wokes, els agitadors als campus? Qui finança la guerra?

La judeufòbia espanyola

Gaza és la primera batalla de la pròxima guerra mundial. La segona serà Europa, on està molt avançada la nova invasió sarraïna, aquesta vegada per mitjans civils. Les altres tres, 711, 1529 i 1683, ho van ser per mitjans militars, però van fracassar. I justament quan la UE decideix posar fi a la bogeria de les portes obertes d'Angela Merkel, Espanya és l'únic país que vota en contra. Aquí veiem el president del govern afirmant orgullós que Palestina és un país germà.

Germà de gent com Sánchez, és possible. País ni ho és ni ho ha estat mai. Defensar la causa Palestina és, a més d'una mostra de judeofòbia, acceptar una mentida secular que ens duu a l'edat mitjana i admetre la invasió islàmica d'Occident.

El govern espanyol és el més judeòfob i el més islamista d'Europa. De fet, un instrument de la política exterior del Marroc. Fa anys que finança la UNWRA i altres agències i ONG que són organitzacions terroristes. El país que va patir els atemptats islamistes de l'11 de març de 2004 i el 17 d'agost de 2017, i sap que en tindrà un altre de monstruós en el futur, el que està envaït per musulmans que imposen la seva religió i els seus bàrbars costums i converteixen en un infern la vida quotidiana de milers de compatriotes. El país que els va expulsar fa cinc-cents anys mitjançant una guerra que va durar vuit-cents anys

Sánchez explica que els que han perpetrat el genocidi han de respondre per això, referint-se òbviament a Israel. Un primer ministre no pot parlar sense saber què diu, sobretot perquè està calumniant un estat. Fora dels mitjans de comunicació propalestins (pràcticament, tots), cap institució internacional jurídica i/o política ha admès que hi hagi un genocidi a Gaza. Ni tan sols el Tribunal Penal Internacional, aquesta cort plena d'amics dels terroristes sarraïns; ni l'ONU, una organització de pantalla del terrorisme internacional. Aquest home està abduït per la propaganda de l'esquerra woke, tipus Sumar i Podem, aliats de la barbàrie islàmica.

En canvi, Espanya no ha patit mai un sol atemptat israelià. Aquells a qui va expulsar injustament el 1492 no han fet res en contra del país; ni aleshores ni ara. Però a Espanya, les autoritats toleren, si no encoratgen una judeofòbia irresponsable. Es fan assetjaments i pintades en locals jueus que recorden les dels nazis. Es prohibeixen conferències jueves sense cap raó. Es prohibeixen estrenes jueves, mentre es subvencionen d'altres pro-musulmanes.

Per no ser menys judeòfoba que el seu president, la comunista Yolanda Díaz afirma que "hoy, nuestro Auschwitz está en Gaza".  Vol dir que Gaza és l'Auschwitz de la nostra època, però la seva ignorància,  judeofòbia i antisemitisme no li deixen veure la monstrousitat del que ha dit: "nuestro Auschwitz".

(Si hi ha algun dubte respecte a la legitimitat de l'ús del terme judeofòbia, recordeu que va néixer a l'últim terç del segle XIX a Alemanya (on es diu Judenhass), juntament amb el d'antisemitisme. Res a veure amb aquesta invenció recent de la “islamofòbia”, com sempre un plagi dels jueus, per tal de robar-les fins i tot el seu passat de poble secularment perseguit).  

La cosa nostra catalana

Com és possible que una nació moderna i avançada estigui sotmesa a la tirania colonial d'una altra de més endarrerida en tots els conceptes? És una curiositat que comparteix molta gent, però de la qual els independentistes catalans afirmen que només ells en poden parlar. Compte amb gosar opinar si hom no és català de naixement. Catalunya, com les mònades de Leibniz, és perfecta, no necessita res de l'exterior i viu al millor dels mons. Tot judici aliè només pot ser dictat per la ignorància o la mala voluntat. És una mostra d'arrogància i covardia, un complex de superioritat que n'amaga un altre d'inferioritat perquè, si són tan avançats i moderns, per què el país continua sotmès a l'amo?

Els independentistes, dividits en diversos partits enfrontats, diuen entendre's entre si, com a catalans que són. No necessiten opinions alienes. Però l'experiència mostra que, amb qui s'entén bé cadascun per separat és amb els espanyols. L'independentisme s'esgota en baralles per la gestió d'un poder delegat i el repartiment de sous i endolls de l'administració colonial. Tot acompanyat d'un discurs fet de jeremiades, frustració i mistificació de l'objectiu independentista.

Un bon dia, empesos per la contingència de la història, els partits van demanar el concurs del poble per arribar a la anhelada independència. Van fer un referèndum. Era un viatge a la fi de la nit. La gent va respondre, deixant veure el nervi de la nació. Però quan els espanyols van tornar a bombardejar  Barcelona com cada cinquanta anys, els dirigents van fugir d'estudi. Els partits es van desinflar com un globus punxat i van tornar a la posició del gestor complaent, acceptant de retruc, la legalitat il·legítima del colonitzador.

Tot el discurs independentista dels partits, des de la deserció del 2017, ha estat una impostura. Han governat més de deu anys i no només no han fet res, sinó que ho han destrossat tot. El capgròs Aragonès va demanar el vot per “culminar la independència” a les eleccions del 2021 i va entregar Catalunya el 2024 al govern més anticatalà de la història recent. 

Ara tots viuen còmodament instal·lats en un règim de corrupció que no té res a envejar a l'espanyola. És una realitat que ofega la societat catalana, fet de fabulosa incompetència, robatori sistemàtic de les arques públiques, malbaratament sense taxa en detriment de la població i control autoritari dels mitjans de comunicació, convertits en un festival en què uns pallassos ben pagats canten les excel·lències del govern.

Els partits independentistes no són independentistes. Només són partits, i la seva política no és nacional-catalana, sinó nacional-espanyola. Han tornat a jugar la carta del “catalanisme polític”, aquesta vegada orientat a l'esquerra. La simulació va a càrrec de la indescriptible troica d'ERC, Junqueras, Tardà i Rufián, tres demagogs oportunistes només atents als seus interessos personals i als quals la independència els produeix urticària.

Del marasme de Junts no paga la pena parlar i del festival de hippies vintage de la CUP encara menys.

L'objectiu de l'independentisme partitocràtic català és avui clar. Impedir que es consolidi una alternativa independentista. Al preu que sigui. Faran el que calgui per a perpetuar la submissió a Espanya.

El feminisme misogin

Fourier era un geni: "Els progressos socials i els canvis d'època s'operen per raó del progrés de les dones cap a la llibertat i les decadències de l'ordre social s'operen per raó del decreixement de la llibertat de les dones." Exactament. La història ho avala. Per això era tan important el feminisme. I per això avui és tan lamentable la seva degeneració.

Convertit en ideologia política de gènere, el feminisme de la tercera onada ha destruït la seva raó de ser. L'accés a les institucions no ha fet disminuir els indicadors de misogínia i violència sexual enlloc. Al contrari, han augmentat. En canvi, ha contaminat el vell moviment de les sufragistes amb el clientelisme i la corrupció del poder polític.

A Espanya hi ha un Ministeri de la Igualtat, creat el 2008, la titularitat del qual, pel que sembla, està reservada a dones (visca la igualtat!), per incompetents que siguin. Esdevingut el Sant Ofici, aquest ministeri vigila les xarxes socials, per censurar els delictes d'odi al selvàtic àmbit digital. L'odi, bèstia negra dels nous Torquemades. Empèdocles deia que l'odi és un dels dos principis que fan possible l'ésser, el món, l'univers. L'altre és l'amor. Però, en la seva ignorància supina i ànim podrit, les feministes governamentals diuen que l'odi és un delicte. Com assaltar un banc, vaja.

Per detectar-ho, rastregen les xarxes a la recerca del sintagma “Charo”, codi secret dels odiadors. El país està pagant una milionada a gent sense cap capacitat, buròcrates del partit del qual han xuclat tota la vida, per impedir que els ciutadans s'expressin lliurement.

El Ministeri compta amb un Institut de les Dones de recent creació, que no és més que una guingueta per a pagar nòmines altíssimes a companyes de confessió política. Un Institut la primera directora del qual va haver de ser destituïda a menys d'un any de gestió per activitats lucratives impròpies de la seva condició. Això sí, discutint molt sobre si els trans i els queer són dels nostres o no.

Mentrestant, el partit d'aquests censors continua sent un niu d'abusos sexuals, protegits pels superiors, com es prova amb el cas de Paco Salazar.

El paroxisme de la incongruència s'assoleix quan el feminisme apadrina causes contràries a les dones i la civilització. L'exministra de la Igualtat, Irene Montero (que no acceptarà mai que la seva llei de “només sí que és sí” va ser un disbarat), identifica la teoria feminista amb una causa palestina que barreja l'antisemitisme i l'islamisme. El primer és tradicional a l'esquerra espanyola, ignorant de l'aportació jueva a la cultura del país. El segon es presenta amb tota la seva parafernàlia de misogínia, pederàstia, fanatisme i totalitarisme disposat a purificar els nostres costums de societats capitalistes i decadents.

Una bona teoria pot degenerar i acabar il·luminant una pràctica desastrosa. A l'enginyeria social, els experiments es fan amb gasosa. Bé que ho sabia Hölderlin: “el que fa de l'estat un infern és que l'ésser humà vulgui convertir-lo en un paradís".

El poder dels diners

A Catalunya, la premsa digital està comprada pel poder polític. La no digital, també. I els mitjans audiovisuals. No cal parlar de la radiotelevisió pública, en què els periodistes venen a ser funcionaris del govern. Tota l'esfera mediàtica catalana és premsa oficial.

Per què se subvenciona amb diners públics els mitjans, que són empreses privades i no les sastreries, per exemple, que també ho són? És fàcil d'entendre: els mitjans poden pressionar els governs. Els sastres, no. Per això, els governs compren diaris, no sastreries.

No és una caricatura; és el rostre real de la política catalana. El país està governat per una casta política privilegiada, amb un programa orientat a espatllar l'estat del benestar a força de rebentar-lo per la política de portes obertes. Si per maldat o per estupidesa és cosa que encara s'ha d'esbrinar. La justificació va a càrrec de la premsa comprada. Per descomptat, dins del cor mediàtic, n'hi ha varietat: uns mitjans són tipus butlletí oficial; altres, simulen una posició més crítica.

Però quan apareix una amenaça a l'hegemonia del pensament woke, tots els mitjans comprats invoquen el punt set del credo legionari, “l'esperit d'anar al foc”, a defensar el credo woke, la multiculturalitat i l'antisemitisme. I, sobretot, a amagar la corrupció. Cap dels mitjans comprats no ha prestat atenció a la DGAIA. Cap no s'ha plantejat mai investigar l'apropiació clientelista que de l'administració pública fan els partits, base de la corrupció estructural que pateix la nació. I no ho fan perquè en són part.

Cap tampoc no pregunta per una llista d'activitats "solidàries" en que s'esvaneixen 36 milions d'euros.  Projectes amb títols surrealistes que semblen les mines del rei Salomó,  guinguetes d'amics per anar-se'n de vacances a llocs exòtics amb la motxilla plena de bella consciència i superioritat moral.

Entre l'espoli espanyol i el de la casta politicomediàtica de depredadors, el país està exsangüe. I ho estarà cada cop més mentre continuï governat per aquesta partitocràcia, veritable oligarquia unida com una pinya al voltant dels seus privilegis, els seus espectaculars sous, còmodes condicions laborals (que els permeten cobrar in absentia), les seves pensions i la resta de prebendes que la situen molt per sobre (i al marge) de la ciutadania que diuen representar.

El partit que faci seu el programa d'honradesa, austeritat i lluita contra els privilegis i la corrupció, així, clarament, tindrà prou suport popular.

Sobretot si és creïble.

 

L'orriolofòbia

En aquests moments hi ha quatre opcions independentistes amb representació parlamentària a Catalunya. És veritat que, com que és un contenciós polític, no en té cap límit moral. La freqüent afirmació dels polítics que en política no tot s'hi val és la prova que en política tot s'hi val. Dir que un partit independentista no és independentista, si no es disposa d'una prova documental fefaent, és realment un insult. Tot i que no tant com l'agressió amb violència física.

En principi, la gent és el que diu ser, excepte, insisteixo, prova fefaent en contra; i té dret a ser tractada d'acord amb la seva condició.

Atès que els quatre partits comparteixen objectiu únic, per què no poden competir en igualtat proporcional de condicions i en un clima de joc net? I, quan s'arribi a una opció guanyadora, que sigui aquesta la que aglutini les altres en la seva finalitat comuna.

De les quatre opcions, tres compten amb sengles líders reconeguts. Junqueras i Puigdemont són dos veterans de mil batalles i mil derrotes; tenen la imatge deteriorada i estan embolicats en lluites entre ells dos i dins de cada partit. El seu suport electoral és declinant i buscar la raó als alambins demoscòpics en comptes de la seva venerable perpetuïtat sembla absurd.

D'altra banda, concentren l'escassa legitimitat que resta al procés car cap altre els fa ombra. ERC té davant seu la tasca de reinventar-se com a partit i no com a màfia (DGAIA) i Junts la de recuperar el crèdit després dels seus esvaïments madrilenys i la incertesa de la seva acció.

Sílvia Orriols presenta una altra imatge. Una dona que, després d'haver passat per nombroses instàncies partidistes, ha aconseguit presentar-se abanderant la regeneració política de Catalunya. Amb un estil nou de fer política, que tothom entén perquè parla de l'aquí i ara i que té un gran ressò a les xarxes. De fet, el seu partit és, en bona part, un producte de les xarxes, aquest món difús, incomprensible per als que confonen informació amb adoctrinament. L'origen del sobtat zel d'Illa contra els discursos d'odi a les xarxes neix en la l'orriolofòbia, una malaltia que pateixen tots els processistes i antiprocessistes que ens han portat fins aquí.

Aquest lideratge té un fort element simbòlic concentrat a la llegenda ripollesa, un altre polític a la restauració de l'Estat Català i un altre biogràfic per la forta personalitat de la batllessa. En definitiva, tres punts per incloure Orriols a la llista d'herois de Carlyle i donar-li de retruc un toc de feminisme. La seva afirmació que Catalunya va ser la nació dels pares i serà l'estat dels seus fills recorda la definició de nació d'Edmund Burke, patriarca del conservadorisme liberal: la nació és la suma dels que van ser, els que són i els que seran.

El seu perill més gran és sortir de la zona heroica dels principis i deixar-se arrossegar a lluites ideològiques de facció, a polèmiques sobre futuribles, siguin les pensions, el servei militar o el sexe dels àngels, territoris on, en efecte, tot s'hi val.

 

Cinc observacions sobre la misèria actual

Eurovisió. En què beneficia Palestina la retirada d'Espanya d'Eurovisió? Òbviament, en res. És la prova que el que importa el govern antisemita espanyol no és la causa palestina, sinó l'odi als jueus. Espanya és el país més antisemita d'Occident. Després de l'ocupació musulmana de vuit-cents anys no és estrany. Continua sent un país sarraí, governat per autèntics judeòfobs com Pedro Sánchez o Yolanda Díaz.

Censura a les xarxes. Parlant d'odi, els antisemites de l'esquerra woke pretenen censurar les xarxes socials perquè no les poden controlar. És a dir, no poden fer el que fan amb els mitjans convencionals, comprar als periodistes perquè aquests diguin el que interessa al poder, perquè menteixin, censurin i, si cal, sotmetin a campanyes d'assetjament els crítics. Per aconseguir-ho, homes sense dignitat ni cap sentit democràtic, sense mèrits personals, aprofitats i vividors dels partits, com Salvador Illa, recorren a la repressió perquè no saben fer otra cosa. Són els fills dels feixisme, la guardia mora de Franco esdevinguts islamosocialistes.

El grup de periodistes “Ramon Barnils” és la central de la desinformació, com ha demostrat Arnau Borràs. Un grapat de gent sense professionalitat ni moral personal. Aquesta tropa es dedica a linxar els crítics, a lloar el poder a còpia de donar-se premis els uns als altres i embutxacar-se milionades de diners públics en forma de subvencions que els polítics roben literalment dels fons públics per pagar aquests minyons. Són pregoners de la corrupció i els embellidors dels corruptes, estil Jordi Basté, Ricard Ustrell, Toni Cruanyes o José Antich.

L'esquerra feixista espanyola. Aquest grup de manipuladors és el centre informatiu d'una esquerra que ha trobat, per fi, el sentit de la seva acció a la renúncia a la democràcia, al lliure examen, a la tolerància que li feien massa nosa. El que cerquen és imposar una dictadura totalitària que, fracassada la comunista/atea, ara és de base teocràtica islàmica, com fan Oriol Junqueras, Jèssica Albiach obrint les portes del sistema polític català de bat a bat al totalitarisme islàmic.

El feminicidi. Una esquerra que, després de fer com que defensava el moviment d'emancipació de les dones, ha tornat per on solia, a la casa del patriarcat més salvatge. La seva acció s'orienta cap al masclisme desfermat,inhumà i feminicida de l'islam, on les dones són tractades com a esclaus sexuals, amb l'aplaudiment d'unes suposades feministes com Ione Belarra o Irene Montero.

Orriols. Tot mogut per la dèria d'acabar amb el perill que representa Sílvia Orriols per a les seves guinguetes de submissió cap als espanyols. Una operació coordinada que sembla un orfeó disposat al linxament col·lectiu, en què participen tots, rivalitzant a veure qui diu més mentides i insults, els acadèmics, els intel·lectuals i els portadors de valor eterns, tipus Vicent Partal, Oriol Bartomeus o Lluís Llach. 

Discursos d'odi

Ahir van signar un acord la Generalitat i una ministra d'Espanya per a monitorar les xarxes socials pels discursos d'odi.

Monitorar. S'entén? Ens tracten com a malalts. Volen dir censurar, però no en gosen.

Malden per impedir la llibertat d'expressió a les xarxes. Si poguessin, les prohibirien, però això quedaria massa xinès, així que es limitaran a censurar.

El què? Els discursos d'odi.

Els censors d'“esquerra” han aconseguit imposar aquesta expressió que, fins i tot ha entrat al Codi Penal a l'article 510, exemple de dret penal woke, per la imprecisió del concepte. Com a tipus no pot ser més difús. Perquè què és l'odi? L'odi és un sentiment, una passió, com l'amor, i moltes vegades van plegats “Odio et amo”, deia Catul. I, com a bon sentiment, il·legislable. L'odi és una qüestió d'interpretació.

Per exemple, l'article castiga com a delicte, via odi, expressament, el delicte d'antisemitisme, però ningú no denuncia com a delictes d'odi les reiterades amenaces i manifestacions públiques contra Israel i el seu dret a existir, ni els atacs als jueus i les seves sinagogues a qualsevol país, només per ser jueus. Ningú tracta com a delicte d'odi les pintades a les parets de cases i negocis de jueus. Si acuses algú de genocidi ja es pressuposa que no ho fas per odi i que ets una ànima pura.

I, més a prop de casa, la catalanofòbia, molt acreditada, no està inclosa expressament a l'article 510, com sí que ho està l'antigitanisme. El legislador pensa sens dubte que està compresa a la prohibició genèrica de l'odi. Però no he vist que s'hagi considerat cosa d'odi qualsevol de les nombroses burles i befes que en espectacles i altres esdeveniments es fan dels catalans per ser catalans.

El paper que han firmat aquests dos polítics socialistes és un atac a la llibertat d'expressió amb l'aplaudiment, a més, dels mitjans convencionals que es veuen abocats a la ruïna per la competència de les xarxes. Pràcticament, ja no es venen diaris i els que sobreviuen són fulls parroquials del govern de torn que els subvenciona per fer-los servir d'aparell de propaganda i col·locació d'amics. Les televisions també van a la ruïna perquè la gent, que ara s'informa cada cop més a internet, ja no s'empassa els rotllos doctrinals que fabriquen uns periodistes que no són més que la veu del seu amo.

Per què se subvencionen els diaris, que són empreses privades i no les perruqueries o les clíniques veterinàries? Perquè els mitjans, diuen, transmeten informació, però això és tan mentida com la informació que transmeten. Hom els subvenciona per a mantenir el tinglat d'un govern corrupte. Diuen que volen acabar amb els discursos d'odi, però, en realitat, el que volen és acabar amb els discursos que ells odien per continuar gaudint del monopoli de la informació i la manipulació. 

I, sobretot, atès que som a Catalunya, governada des de fa anys per una partitocràcia feta de purs lladres, del que es tracta és de prohibir i castigar a les xarxes qualsevol crítica a la seva política corrupta, literalment mafiosa. Del que es tracta és que la gent es deixi robar per delinqüents militants de partits polítics capaços d'organitzar una estafa mil milionària com la DGAIA. Per fer-ho estan disposats a passar per sobre de l'estat de dret i el poder judicial i fer de l'administració pública una eina de repressió de la discrepància i la crítica, al servei dels sicaris dels partits totalitaris, com va fer la consellera Tània Verge (ERC) multant una diputada per dir el que també diu la justícia europea. 

Per desgràcia per a aquests nous inquisidors, això no és possible a la Web.

L'esquerra islamista

Sembla mentida que l'esquerra occidental hagi oblidat la tradició il·lustrada de què, en gran manera, procedeix. La que va posar al centre el govern per consentiment i els drets humans. La que va separar l'església de l'estat i va coronar el procés de desmitificació, de secularització que el mateix cristianisme havia propiciat. La que es va tancar amb l'apotegma de Nietzsche, de "Déu ha mort".

L'ha oblidat completament forjant una aliança amb l'islamisme, una doctrina política religiosa de dominació totalitària. Els wokes amaguen aquesta aliança, de la qual no els agrada parlar, darrere d'una campanya d'agitació i turbulències a tot Europa i Amèrica del nord amb una causa imaginària immediata envoltada d'una propaganda aclaparadora. Si el Déu dels cristians ha mort, ho substitueixen pel Déu dels sarraïns.

Realment, el wokisme és un virus, una mena d'alienació. He sentit la periodista del règim, Gemma Nierga, parlant castellà a Barcelona i formulant l'estrafolari desig que es produeixi a les gales la mateixa anòmia, la mateixa substitució cultural i demogràfica que a molts barris pateixen els ciutadans. Barris que aquesta casta de privilegiats mai trepitja. És gent que viu a un altre planeta, fet de corrupció i ideologia.

L'esquerra islamista rebutja que hi hagi terrorisme islàmic (l'anomena "resistència") i per a la resta de delictes (robatoris, violacions, ocupacions, aldarulls) demana clemència i elabora la teoria de la vulnerabilitat. Els immigrants il·legals musulmans no són responsables dels seus actes, atès que són vulnerables. És el que pensen molts jutges wokes. No només és un abús, és trencar el principi fonamental del dret que s'ha aplicat i respectat des dels temps de Roma: que l'home és responsable dels seus actes. És obrir la porta a la barbàrie.

No cal rebuscar gaire per trobar algun esquerrà argumentant que només l'extrema dreta vincula la immigració il·legal (ell dirà “la immigració”, per enverinar el debat) amb la delinqüència. Són terraplanistes. La seva premsa subvencionada fa anys que oculta la nacionalitat dels delinqüents i han hagut de ser les policies basca i catalana les que les han fet públiques.

Però la bogeria friplalestain woke no pot defugir l'enorme responsabilitat que contreu en un ordre social més gran. Les xarxes estan plenes no només d'exemples permanents de barbàrie islàmica, sinó també de formulacions ideològiques dels seus dirigents en què anuncien que el seu pla és acabar amb la democràcia i l'estat de dret i implantar la Xaria. O sigui, eliminar els drets humans, convertir els cristians en a) islamistes; b) ciutadans de segona; c) cadàvers; persecució dels homosexuals i els trans; eliminació dels drets de les dones i dels nens; mutilació genital i esclavitud sexual.

 

Els mandarins i les xarxes

Arnau Borràs ha publicat un vídeo molt interessant sobre els mitjans a Catalunya. El grup de què parla, Ramon Barnils, és una taula dels senyors de la premsa, els que remenen les cireres, ben situats a la conxorxa politicomediàtica https://www.lrp.cat/opinio/article/2126998-la-conxorxa-politicomediatica.html. Poca cosa a envejar a la dictadura estalinista i la premsa del Moviment. Una oligarquia de nul·litats a centres de poder i una situació de benefici eclesial. A més de la radiotelevisió pública, amb un pressupost de Hollywood que, per cert, malgasta, els mitjans privats són un jardí del govern, pròdigament regat amb diners públics. Per subvencionar, la Generalitat subvenciona fins i tot una guia d'espectacles, atès que ens governen els fills de la societat de l'espectacle.

Aquests mandarins formen un monopoli d'adoctrinament informatiu, ideològic que opera amb un criteri maniqueu, de bons i dolents o d'amic/enemic a la manera schmittiana. A l'amic, tot; a l'enemic, res; a l'indiferent, la legislació vigent.

L'oligarquia mediàtica viu al globus de pensament únic, el que els comunistes anomenen “hegemonia” via Gramsci. No hi ha informació. La consciència crítica no creu en la informació objectiva. Hi ha adoctrinament permanent i propaganda de la partitocràcia, especialment del tripartit. Els mitjans tots, públics i privats subvencionats transmeten el punt de vista del govern. Aquest no té res a veure amb la realitat; al contrari, consisteix a amagar-la i embellir-la. O, com diuen aquests wokes d'esquerra, més racistes que el Ku-Klux-Klan, “blanquejar-la”. És la dictadura woke. https://cotarelo.blogspot.com/2025/09/la-fi-de-la-dictadura-woke.html

Passa amb les enquestes com amb els horòscops. Ningú no hi creu, però tothom les mira. El resultat de l'última és la consigna de no parlar d'AC sense penjar-li la llufa d'extrema dreta. És una campanya mediàtica densa, tancada, permanent. S'hi afegeixen erudits, experts i tota mena de jerarquies, començant per la suprema per a qui AC és una creació dels serveis secrets espanyols. Realment, el cel és el límit. Ens esperen dos anys d'hipocresia veïnal indignada contra la Hester Prynne de Ripoll.

Mentrestant, la realitat que es pretén amagar o embellir es fa palesa a través de la web. O creu algú que l'escàndol de la DGAIA s'hagués destapat sense les xarxes socials, singularment Twitter? Fins ara, els mitjans han mantingut un silenci de cartoixans.

Els mandarins estan indignats amb les xarxes, que els han pres el crèdit i els estan arrabassant l'audiència. Per això les volen intervenir per via legislativa. El president Sánchez anuncia la seva intenció de coartar la llibertat d'expressió a les xarxes. Per descomptat, en nom de la llibertat d'expressió. Es tracta, diu, d'acabar amb la “desinformació”. És a dir, amb la informació que a ell no li agrada.

Però la web no és la premsa. La qüestió, per tant, no és si vol o no emmordassar les xarxes, sinó si en pot.

Un Front no Comú

Els espanyols acaben fent sempre el que fan els francesos. Sovint, malament. El maig de 1935, els comunistes francesos van fer un gir de 180° a la política sectària de la III Internacional (que considerava “social feixistes” els socialistes) i es van presentar a les eleccions municipals en un Front Popular amb aquests mateixos socialistes i els radicals. La fórmula va tenir èxit i, al febrer i maig de 1936, sengles Fronts Populars van guanyar les eleccions legislatives a Espanya i França.

Actualment, en un clima d'excitació davant del perill de l'extrema dreta europea similar al que hi havia a Europa als anys trenta amb el feixisme, el comunisme francès repeteix la fórmula. En les eleccions a l'Assemblea Nacional, el Nou Front Popular (França Insubmisa, de Mélenchon, el Partit Socialista, el Partit Comunista i altres menors) va obtenir la majoria simple d'escons, 180, davant dels 142 de l'extrema dreta i els 159 dels republicans de Macron, cosa que ha deixat França en situació d'inestabilitat, mirant d'evitar noves eleccions.

Com sempre, a Espanya li toca copiar. El que amb tanta insistència promou Rufián, com es podia esperar, és una còpia de l'NFP francès. El projecte de Front Popular espanyol, tanmateix, provoca molta reticència a ERC, partit del diputat. Junqueras està en contra i el mateix Rufián s'ensuma que no triomfarà. Per una vegada que se li acudeix alguna cosa, encara que sigui prestada, ningú no li fa gens de cas, malgrat l'entusiasme avuncular amb què li dona suport Tardà a uns maons periodistics antediluvians. 

La raó és que la proposta és un cúmul de disbarats.

El NFP francès inclou el Partit Socialista. L'espanyol no. És un pacte al marge si no en contra del PSOE que, poca broma, és partit de govern. 

La lluita contra l'anomenada “islamofòbia” -eix central de la campanya de Mélenchon- no té el mateix efecte que a França. Aquesta és terra de cristians.

A Espanya hi ha un eix nacional conflictiu que no n'hi ha a França. El plurinacional hi té la mateixa recepció que un trans partidari de Palestina a Palestina.

En aquest eix nacional, ERC té qüestions pròpies per renyar amb Junts i AC que no es veurien afavorides amb ERC formant part d'un Front Popular espanyol.

Junqueras els ho ha explicat amb paciència de mestre: unió de l'esquerra, sí, a les eleccions europees, que són circumscripció única, però, a les altres, el mas de cadascú és el seu mas. I cadascú té la seva DGAIA.

No és segur que hi hagi eleccions aviat a Espanya, però, si n'hi ha, les perspectives electorals d'aquests partits que no volen ser caçats per separat sinó en grupet són minses. 

 

L'objectiu de l'islam

Recentment, l'esquerra woke ha encadenat tres fracassos a la seva aclaparadora propaganda fripalestain: la flotilla de ganduls, la vaga que no va seguir ningú i el partit sense públic. Els mitjans, però, els presenten com a triomfs. Per això els compren o subvencionen els governs. Amb diners públics, és clar; diners que sostreuen el bé comú perquè, diuen, hi ha un bé superior, que és la llibertat d'un ens de ficció que anomenen Palestina. Qui vulgui estar informat i no ser adoctrinat ha d'oblidar-se dels mitjans tradicionals i acudir a les xarxes socials.

L'esquerra woke és la cinquena columna de l'Islam. La seva responsabilitat històrica (més ben dit, la seva irresponsabilitat) és enorme. Amb l'excusa de la lluita contra el racisme i la xenofòbia està obrint les portes a una invasió islàmica aquesta sí, racista, totalitària i, sobretot, misògina, que pateix occident. Ja no poden continuar negant-ho. A tots els països democràtics s'estan prenent mesures per frenar i revertir la invasió.

A banda dels actes de terrorisme i resta de delictes que fan un malson de la vida quotidiana, la invasió s'està produint sigil·losament, per infiltració, aprofitant els diferents índexs de natalitat i el règim de drets i llibertats occidentals. L'exemple més clar són els tribunals i consells de la Xaria que ja existeixen a la Gran Bretanya, per exemple. Són el cap de pont de la islamització del país. De moment, aquests tribunals i consells són voluntaris. Però l'objectiu és fer-los obligatoris.

Voleu un exemple? Al segle III, els cristians a l'Imperi romà havien aconseguit el reconeixement de fet d'una jurisdicció episcopal, al marge de la romana. L'episcopalis audientia exercia un mandat disciplinari, entenia en assumptes de fe i pronunciava l'excomunió. També funcionava com a òrgan arbitral entre cristians que l'acceptaven voluntàriament. L'Edicte de Constantí el 312 va confirmar aquests extrems i els va ampliar. El cristianisme anava pel camí de ser l'única religió de l'estat. I ho va aconseguir, va passar d'estar perseguida a ser la religió dominant a tot Occident.

És allò que l'islam pretén gairebé dos mil anys després. Es comença establint jurisdiccions islàmiques paral·leles a la llei del país. Es trenca així un principi fonamental de l'estat de dret, com és la seva unitat jurisdiccional. Els wokes no hi donen importància perquè només la té voluntàriament. Però, passat un temps, quan els musulmans tinguin més pes a les institucions, aquesta jurisdicció islàmica deixarà de ser voluntària i eixamplarà el seu abast. Fins que, pel principi de la majoria, els islamistes imposin la substitució de l'ordenament jurídic nacional per la Xaria.

Aquest plantejament no és una teoria conspiratòria, sinó els objectius explícitament formulats a tot arreu pels ideòlegs de l'islam i que els mitjans tradicionals amaguen sota una capa de propaganda antisemita. Però resten les xarxes socials, resta l'indòmit Twitter que ningú no pot silenciar. Per això Pedro Sánchez vol controlar les xarxes, per acabar, diu, amb els “discursos d'odi”.

L'aliança entre l'esquerra i l'islamisme és inexplicable. Només pot estar moguda, alhora, per l'odi. D'on la seva dèria de definir com a delicte de discurs d'odi el discurs que ella odia.

 

L'abjecció de Junqueras

La naturalesa humana és insondable. Mai es pot endevinar quin grau de degeneració i abjecció pot assolir. La insinuació de Junqueras (que, com a bon vaticanista, mai parla clar i tot ho insinua) que AC és una operació de l'estat espanyol és tan fastigosa, cínica i immoral que ha aixecat un tsunami de protesta a Catalunya. Fins i tot els mandarins s'han escandalitzat i només els sicaris han sortit, com els "monosabios", a protegir llur matador. Tot plegat, han assegurat un bon grapat més de vots a la Sílvia Orriols.

L'home garlava en castellà i a una televisió espanyola. Com sempre, un discurs bífid. D'un costat, malparla del CNI, cosa molt d'esquerres en Espanya; de l'altre, menteix sobre Catalunya i els catalans, cosa molt d'espanyols, d'esquerres i dretes. Que AC no sigui independentista només es pot dir en castellà i a espanyols, que no saben un borrall de Catalunya i ni tan sols entenen el català, que els sembla polonès. És la mateixa duplicitat del fatxenda que ERC té al Congrés.

És obvi que la partitocràcia està terroritzada perquè se li enfonsa el règim mafiós que té muntat a compte d'una independència en la qual no creu. Un règim amb els trets següents, entre d'altres: robatori permanent (la DEGAIA n'és el cim de l'iceberg), saqueig de l'erari, endolls a parents, amics i militants, corrupció de la gestió pública, abandonament i descapitalització dels serveis socials de tota mena, manca d'inversió en infraestructures, espanyolització general, menyspreu de la llengua i la catalanitat, malversació de cabals en favor d'immigrants il·legals per sobre els drets dels autòctons i cotitzants, tracte oficial de favor a tota mena de criminals, assassins i violadors si són immigrants, política de suport a les organitzacions terroristes i els estafadors de les ONG, asfíxia fiscal a la població treballadora per alimentar paràsits partidistes.

Sembla mentida que perduri una situació tan clarament injusta, tan iniqua, tan criminal. Això és possible perquè es basa en una aliança de governs corruptes, partits que són màfies (ERC, Junts, Cup, Comuns, PSC) i uns mitjans de comunicació venuts al poder polític. Una conxorxa politicomediàtica amb una TV3 que és un aparell de propaganda d'ERC i de censura brutal de tota la resta, uns periodistes venals, adaptats al monopoli oficial de la informació i uns intel·lectuals més o menys orgànics que viuen d'afalagar els governants a canvi d'un càrrec públic, un lloc a una llista de diputats, una fundació o una tertúlia.

Tot això, certament, interessa Espanya.

I Espanya paga a aquest abjecte agent seu, @junquerass, i li permet llançar falsedats -si no calumnies- sobre els seus adversaris. Tracta de fer-se passar per independentista, cosa que no és ni n'ha estat mai. A més, l'experiència mostra que, arribat el moment de demostrar-ho, correrà a lliurar-se a l'amo i dir-li, amb veu de xai, que ell "ama a España".

Tanmateix, AC farà bé aconsellant aquest sac de cobdícia, ambició i enveja que continuï amb les difamacions. L'en fa la millor propaganda possible.