La dictadura erki a Catalunya

Estava un servidor al mur de les lamentacions de Jerusalem, dialogant amb l'altíssim sobre les eleccions a Israel, quan el missatger Gabriel em va notificar que la Diputació de Lleida, presidida per Joan Talarn i Gilabert, prohibia la meva conferència sobre l'aliança entre l'esquerra i l'islam. Era una decisió que ja esperava d'aquest buròcrata obedient del partit proislàmic ERC en què fa vint-i-tres anys que milita sense haver fet altra cosa que cobrar diners públics per no fer res.

Gabriel estava consternat per una decisió tan obscurantista i inquisitorial que considerava un atac a la llibertat d'expressió. Vaig haver de consolar-lo, fent-lo veure que, en el meu cas, la persecució per les meves idees ve de molt lluny. Vaig néixer durant la dictadura de Franco i m'hi vaig oposar. Cert que no tant com García Margallo, però per aquesta oposició vaig passar dos anys a la presó.

Quan la dictadura va caure, vaig simpatitzar amb el que va venir després, el socialisme, per creure que era una organització d'esquerra que lluitaria per la llibertat i la democràcia a Espanya, però m'hi vaig haver d'enfrontar en ser el primer que va denunciar els GAL. L'enfrontament va continuar més tard amb els governs del PP i del PSOE i va aconseguir la màxima expressió quan vaig defensar el dret d'autodeterminació de Catalunya i em vaig solidaritzar amb la seva independència.

Aquesta vegada no em van ficar a la presó, però em van fer el buit, em van expulsar de tots els mitjans de comunicació audiovisuals i escrits en què col·laborava, em vaig quedar sense editors per als meus llibres i vaig patir una campanya d'assetjament i ostracisme que dura fins avui.

Per ser conseqüent amb les nostres idees (les compartia amb la meva dona), vam decidir venir a viure a Catalunya, aprendre la llengua i lluitar per la seva independència i, si no vaig errat, crec que hem estat els únics espanyols que ho han fet. Vam estar la nit de l'1 d'octubre defensant les urnes, encara que no podíem votar. I aquí seguim. Ara ja votem.

En un primer moment, els tres partits pseudoindependentistes, la CUP, ERC i Junts per Catalunya ens van rebre amb els oberts i fins i tot em van incloure successivament a les llistes electorals per tancar-les en lloc d'honor. El van demanar ells; no jo, que mai, ni aleshores ni ara, he demanat res de la partitocràcia catalana.

Quan vaig descobrir -i vaig denunciar- que aquests partits no eren independentistes, sinó grups més o menys mafiosos que vivien d'enganyar l'esperit independentista de la gent per muntar les seves estructures de poder i enriquiment, les coses es van posar realment brutes. Com m'havia passat a Espanya, vaig ser sotmès a una campanya d'assetjament i persecució. Exclòs de nou dels mitjans de comunicació, vaig patir tot gènere d'abusos, insults i amenaces a les xarxes (els tinc tots documentats), especialment per part d'ERC.

Aquest partit no només no és independentista, sinó que és una organització de presumptes lladres (DGAIA), gàngsters capaços de muntar provocacions de falsa bandera (cartells de l'Alzheimer, estructures B), endollats i paràsits que viuen de perpetuar-se en càrrecs públics pels quals cobren milionades sense fer res i servidors dels espanyols, com el brivall d'en Rufián.

Els altres dos partits, encara que guarden una mica més les formes, no són gaire diferents, tant la CUP, una organització de nens agressius i feixistes com Junts, el partit del marit de Marcela Topor.

La proximitat d'unes eleccions que no esperaven els ha posat neguitosos i en el cas d'ERC ha muntat una campanya pròpia del cretinisme woke que el caracteritza, mirant de presentar-me com a xenòfob i racista. Per desgràcia per a ells hi ha proves incontrovertibles de la falsedat d'aquestes acusacions. Però això no els ha impedit ordenar al president àgraf de Lleida que em calumniï, cosa que aquest lacai ha intentat fer perquè, si no ho fa, probablement haurà d'anar a l'atur.

El cas és fer-me callar, censurar-me, com els espanyols.

Dues darreres observacions:

Primera: em sap greu per les persones que van tenir la idea de convidar-me a fer la conferència i em faria molt mal que paguessin el seu esperit obert a les mans d'aquests indesitjables.

Segona: com poden confiar els independentistes catalans en aquests estafadors de la partitocràcia? Ja no es tracta només de veure com és de lamentable que no siguin capaços d'oposar-se a l'abús i la injustícia contra la gent de conviccions. És que, així, mai no aconseguiran la independència, sinó més submissió i humiliació.

A Catalunya es prohibeix parlar del que no agrada la dictadura dels delinqüents d'ERC.

Doncs, continuo defensant la independència de Catalunya i lluitant contra la seva submissió a l'islam.

L'avarícia i la por

L'episodi d'Elif Eralp és un símbol de la catàstrofe civilitzatòria que vivim. L'esquerrana d'origen turc s'ha traït a si mateixa i ha deixat al descobert la profunda immoralitat de l'aliança actual entre l'esquerra occidental i l'islam. Ella, el seu marit, la seva família són ostatges de la barbàrie islàmica amb què s'han aliat públicament. I, en lloc de reconèixer netament aquest fet, es proposa litigar contra Der Spiegel per haver-ho fet públic.

O sigui, va contra la llibertat d'expressió, conquesta de la civilització occidental i pretén continuar amb la seva carrera política basada en la promesa de seguretat als berlinesos quan no és capaç de garantir la seva pròpia i la dels seus. Amb la denúncia, pretén amagar la seva mentida. Fa ús d'aquesta llicència inhumana que els moros anomenen “takiya”: mentir per amagar les teves veritables intencions.

Segons diuen les esquerres wokes, aquestes intencions són acabar amb el capitalisme, el racisme, el patriarcat, la desigualtat, l'explotació dels treballadors i el risc de canvi climàtic. I, per aconseguir-ho, ara que el famós proletariat amb què comptava antany, ha desaparegut, ha anat a buscar-lo entre els “condemnats de la terra”, s'ha aliat amb els sempre abundants i molt agressius moros. Ha construït un relat fantàstic, parlant d'una Palestina que només existeix al seu cap, però que li permet destruir la civilització a Occident mentre oneja les insuportables banderes jordanes sense l'estela. Ajuden els dirigents europeus estil Sánchez, Macron o Burnham que propalen la calúmnia del “genocidi” israelià, creient que, amb aquesta mentida apaivaguen els terroristes que han envaït Europa i controlen les organitzacions d'esquerra, com ara Die Linke alemanya, la France Insoumise francesa, la CUP o l'ERC catalanes.

En realitat, l'objectiu d'aquestes esquerres i llurs aliats terroristes oberts o ocults, com els batlles de Nova York o Londres i, en general, tots els moros que ocupen càrrecs polítics a les democràcies, és destruir l'estat de dret i implantar la tirania d'una ideologia totalitària i misògina, la Xària. Per això es valen de dos elements. El primer, que ja és a la vista de tot el món, és el finançament del terror a càrrec de les immensament riques tiranies petrolíferes: la compra de polítics, organitzacions senceres, departaments d'universitats, mitjans de comunicació, capellans i figures públiques. És a dir, la corrupció de les institucions democràtiques occidentals.

El segon, que l'episodi d'Elif Eralp ha posat al descobert és la por que aquests esquerrans tenen els seus aliats terroristes. Els dirigents de l'esquerra woke són uns corruptes venuts als suborns musulmans i, a més, uns covards que no gosen dir la veritat, és a dir, que són la cinquena columna de la barbàrie sarraïna a tot Europa.

Robinson Crusoe "decolonial"

Fa una temporada que llegeixo assajos postcolonials, de manera que, entre altres coses, m'he assabentat que molts dels llibres que vaig llegir d'adolescent són literatura colonial. Els herois d'antany són els dolents d'enguany. Els personatges literaris, Tarzan, Alan Quatermain, She, les mines del rei Salomó, barrejats amb els reals, Stanley, Livingstone, el Mahdi, Kitchener, Gordon, van a les escombraries de la història. Els noms que un dia van ser llegenda, Khartum, el Nil blau, el Nil blanc, els Boers, el Mau Mau són avui infàmia. Realitat i ficció es confonen en una imatge que l'imperi projecta de si mateix i el seu implícit “manifest destiny”.

Una imatge vintage contraposada a un memorial de greuges colonials de dimensions ciclòpies. En un d'aquests assaigs postcolonials he llegit una menció despectiva a Mungo Park, un dels meus herois de jove. Escocès, va ser el primer europeu a navegar pel riu Níger, els anys 1795 i 1797 i 1805-1806. Mentre Napoleó lliurava les seves batalles, Mungo es defensava a trets dels nadius que l'atacaven contínuament, atiats pels moros. Tot un personatge que va convèncer el món d'haver descobert les famoses muntanyes Kong, una cadena que creuava el continent d'Est a Oest. A primers del segle XX s'imprimien mapes de l'Àfrica amb els monts Kong imaginaris.

Mungo Park té una estàtua a Selkirk, capital de Selkirkshire, Regne Unit, on va néixer. Selkirk també és el cognom del pirata escocès que va passar quatre anys tot sol en una illa de l'arxipèlag de Juan Fernández, a l'Oest de Xile entre 1704 i 1708. Home prudent, va demanar quedar-se a l'illa i no embarcar perquè desconfiava del vaixell i de la capacitat de la tripulació. Efectivament, el Cinque Ports se'n va enfonsar a 250 milles de Colòmbia. Ningú va sobreviure.

Daniel Defoe, va convertir Alexander Selkirk en Robinson Crusoe el 1721. I si algun llibre és literatura colonial, és Robinson Crusoe. Sobre el personatge s'han escrit biblioteques i les interpretacions són centenars, des de la trobada del camí cap a Déu fins a la confrontació amb l'Altre hegelià, Divendres, que cal reconèixer. Robinson, que aprofità la seva desgràcia per convertir-se al cristianisme, fa de Divendres un home civilitzat. Li ensenya a llegir i escriure i la doctrina de Crist. Aquesta és la visió colonial tradicional, la que defensen els espanyols per justificar la conquesta d'Amèrica: civilitzar i cristianitzar. Però per aconseguir-ho ha hagut de donar mort als caníbals.

En un curiós llibre d'un francès, Octavi Mannoni, deixeble de Lacan, on pretenia explicar la psicologia de la colonització, es relaciona Robinson Cruoe amb La tempesta, de Shakespeare. Robinson és Pròsper i Divendres, Ariel. Però els caníbals es converteixen en el seu anagrama, Calibà, que el príncep esclavitza per haver intentat violar la seva filla, Miranda.

Aimé Césaire, el poeta que va inventar la négritude, identificava Calibà amb els pobles colonials, esclavitzats. Aquí es tanca el cercle del pensament postcolonial.

Calibà s'ha revoltat, sota l'impuls de la doctrina occidental dels drets humans universals. Però Miranda és violada cada dia a Occident.

Aquest és el drama.

L'esquerra menjaconys

Mai he sentit aquesta parella de conveniència electoral, que diu que és d'esquerra, parlar de res d'interès. Mai de llibres, teories, idees o autors, coses a què l'esquerra és molt aficionada. Mai li he sentit citar Marx, Lenin, Trotski, Gramsci, Sartre, Althusser, Foucault, Chomsky, Habermas, Negri, Said, i la resta de la galàxia crítica. Mai.

Així que, quan tots dos, cadascú en el seu estil, es declaren d'esquerra no sé a què fan referència ni què volen dir. Bé, no només jo; ningú. I quan diuen voler la unitat de l'esquerra encara se sap menys.

Fins que han aparegut al famós programa de TVE, deixant les coses clares d'una vegada per totes. Per esquerra entenen menjar-se respectivament el cony, la cigala, el cul i pràctiques semblants.

Molts dels alienats que els adoren celebren el gran pas endavant que significa tanta desinhibició, un pas endavant en la revolució sexual, que ja proclamava l'al·lucinat Wilhelm Reich, pare de la teoria de l'“orgó”, fa vuitanta anys. La novetat és que ara es predica des de la televisió pública, la que paguem tots i que miren persones per a qui aquest llenguatge és repulsiu. Com també la miren els nens, a qui Montero vol veure cardant amb persones adultes, probablement perquè com ella no els té propis, no li importa l'efecte que els pugui causar.

Suposo que, en aplicació de la doctrina marxista de la unitat de la teoria i la praxi (11a Tesi sobre Feuerbach) tots dos hauran donat exemple del que prediquen. Al capdavall, menjar cigales, conys, culs no és delicte i si se'n pot fer la revolució, aconseguir un món més humà i més justícia social, per què no practicar-ho?

Quantes cigales, conys o culs caldrà menjar per passar de repartidor de magatzem a portaveu d'un grup parlamentari pseudoindpendentista sense visitar una sola biblioteca i només pantalles de Tik-Tok? I la valquíria? És menjar la cigala del mascle alfa la millor manera d'arribar a ministra i després donar lliçons de feminisme?

Les expectatives electorals de tots dos teòrics menjaconys són molt reduïdes. Tot i això, compten amb el suport d'una televisió pública que, a més de confondre el cul amb les témpores, com fa sempre, ara també confon el periodisme amb el mengacigalisme. Tot sigui per tal d'aconseguir que aquesta parella de menjaconys tregui un escó al Congrés i, amb ell, la pagueta de 120.000 € l'any, l'única cosa que els interessa.

Una darrera observació. Com que està pràcticament en període electoral, tot i tenir la boca plena de cigales i conys, la nostra sacrificada parella desgrana el seu programa electoral perquè no els acusin de frívols: reducció de lloguers del 40%, jornada laboral de 30 hores, immigració il·limitada conys i cigales per menjar, i extermini d'Israel.

El filòleg Talarn i l'islam

Ai, amics! Estava jo l'altre dia tan content preparant una conferència que m'havia encarregat la revista Fonoll sobre el tema d'indubtable actualitat “La decadència d'Occident. L'aliança de l'esquerra i l'islam”. De sobte es va rebre una carta del president de la Diputació de Lleida, Joan Talarn i Gilabert, ordenant retirar el logotip del cartell de convocatòria. Es va estendre el desconcert entre les altres entitats i se'm va comunicar que el cartell quedava anul·lat (vegeu la imatge) i la conferència, ja veuríem.

El senyor Talarn i Gilabert és filòleg (filologia catalana), però als 58 anys, no se'l coneix cap treball d'interès en aquest immens camp del saber. Un parell de tristes pròlegs compartits i cap article, assaig o llibre. És a dir, és un filòleg pràcticament àgraf. No és estrany perquè ha dedicat la seva vida a la política. És militant de l'organització promusulmana Esquerra Republicana des de fa vint-i-tres anys, en llocs generalment molt ben remunerats, segons el menjòmetre, així que, per què tocar cap paper que no sigui el de curs legal i per ficar-s'ho a la butxaca?

En el seu escrit, el filòleg Talarn afirmava que la Diputació no havia estat consultada a l'hora d'incloure el seu nom al cartell, argument formal que em sembla just perquè crec que ningú no s'ha de sentir obligat a res al que no hagi donat prèviament el seu consentiment.

Però, com calia esperar d'un militant del partit de Rufián, Junqueras, Tardà i altres eminències, el senyor Talarn, a més de l'argument formal afegia les raons del rebuig de la Diputació a la conferència. Ho feia traient-les de la seva molt escassa minerva, car no tenen cap base factual o empírica. Deia en el seu escrit que la Diputació “no dona ni donarà suport, econòmic o institucional, a activitats de caràcter racista o xenòfob, que promoguin l'odi o la discriminació o que siguin contràries als drets humans”. D'on se segueix que la meva conferència tindria aquests trets sinistres. I d'on treu el filòleg Talarn aquesta convicció si ni em coneix, ni sap res del contingut de la conferència que encara no s'hi ha pronunciat? A més de filòleg àgraf, és profeta?

Òbviament, de dues fonts: una, de les mentides i calúmnies que el seu partit va escampar sobre mi amb motiu de la glossa de Ripoll de l'11 de setembre passat, propagades per la premsa a sou del règim erki i la falsedat de les quals ha quedat demostrada; una altra, de les ordres expresses del seu partit de vetar tota intervenció meva, que el militant Talarn obeeix com un gos perquè, òbviament, si no les hi obeeix, s'hauria de guanyar la vida com a filòleg i, per això, no en té curriculum ni edat.

A més, el filòleg fa una excursió en el terreny de la història, la filosofia política i la teologia, per als que està tan preparat com per a la filologia, i afirma que l'islam és una religió, quan, com tothom sap, és una ideologia totalitària, masclista, misògina, genocida que espera conquistar Europa amb l'ajuda de tota l'esquerra woke com aquest individu.

El filòleg àgraf és un exemple del caràcter totalitari, censor i proislamista del règim erki-sociata que està destruint Catalunya mentre els polítics corruptes i inútils s'enriqueixen.

Periodisme de pistolers

El 1871, el genial Mark Twain va escriure un conte titulat Journalism in Tennessee, al què presentava el periodisme, en aquell adorable estat del sud-oest dels EUA, com una activitat laboral que es resolia a trets. Llegiu-ho perquè té molta gràcia i mostra que aquest estil agressiu de first gun in town segueix tan viu com sempre, encara que s'hagi de recórrer a mentides més gruixudes que la Vall dels Caiguts.

El 24 d'octubre passat, VilaWeb, el diari més antisemita i reaccionari de Catalunya, publicava una peça titulada “Orriols defensa de votar VOX a les eleccions catalanes”. Era una crònica sobre una entrevista a Ràdio 4 en què en absolut deia tal cosa. Al contrari, explicava que, com que AC no es presenta a les eleccions espanyoles, els militants podien fer el que volguessin. En realitat, això és així a les eleccions espanyoles i les catalanes, atès que el vot és secret. Aquesta defensa clara (encara que redundant) de la llibertat individual és una cosa que un reaccionari de l'esquerra visigoda com en Partal no pot entendre. Per a ell, militar vol dir fer el que el partit ordena sense discutir. Per això ha tret aquest titular fals i enganyós, que és com un tret d'un pistoler de Tennessee. Cap periodista del diari ha volgut signar la peça i el que surt és producte d'aquell vertebrat gasós que s'anomena “redacció”.

Partal se la té jurada a Sílvia Orriols des de l'inici d'aquell cordó sanitari ignominiós. En veritat, continua mantenint-ho. No hi ha cop que hagi d'esmentar el nom d'Orriols que no tregui el cap l'extrema dreta. Quan parla dels cupaires mai els anomena d'extrema esquerra, el que demostra que, si l'ésser humà està fet de fusta torta, com deia Kant, la del senyor Partal és torta i retorta. Extrema dreta és el que al senyor Partal li sembla, com argumentava en lamentable editorial presumptuosament titulat: “Per què ningú no vol reconèixer que és –si ho és– d'extrema dreta? en què parafrasejava Raymond Aron. Però el que era d'extrema dreta era el editorial del senyor Partal.

Com un element essencial de l'extrema dreta de sempre, el senyor Partal aprofita també per sostenir que Orriols en ser contrària a l'islam –igual que un servidor– és racista. Que l'islam no sigui una raça, sinó una ideologia totalitària no li fa pensar dues vegades aquesta calúmnia, en el millor estil del pistolerisme de Tennesseee. “No hi ha cap invasió d’Europa, ni dels Països Catalans, tal com diu tota l’extrema dreta –inclosa Sílvia Orriols”, deia el senyor Partal en un altre dels seus tediosos i pedants escrits, el 2023.

A la vista dels esdeveniments recents a França, Itàlia, Espanya, és clar que, qui sostingui aquest punt de vista, no ho fa per ignorància, sinó per complicitat. L'aliança entre la vetusta esquerra obedient del senyor Partal reconvertit en woke i un islam embravit és ja una realitat contra la qual Europa haurà de lluitar si vol sobreviure.

I, a Catalunya, aquesta Europa que lluita es diu Sílvia Orriols. Per això tots volen eliminar-la com sigui.

Per això el senyor Partal fa titulars enganyosos.

El racisme de l'esquerra woke

El racisme és una teoria segons la qual els trets ètnics determinen comportaments intel·lectuals i morals. Va aparèixer a Europa arran dels descobriments geogràfics dels segles XVI a XVIII i va adquirir respectabilitat “científica” al XIX. Va servir per justificar l'imperialisme i el colonialisme i, al XX, l'holocaust. Després de la derrota de l'Eix el 1945, va caure en el descrèdit, i ser anomenat “racista” es va considerar un insult.

Ara el fa servir molt l'esquerra woke, juntament amb altres anatemes, com ara xenòfob, supremacista, islamòfob. Ho fan mancant arguments per defensar les seves conviccions. Sobretot, l'utilitzen per atacar els qui, com el que subscriu, s'oposen a la invasió islàmica d'Occident, als qui també en diuen “islamòfobs”.

Però l'islam no és una raça sinó una ideologia política totalitària. Oposar-se a aquesta invasió, oposar-se a abandonar la nostra cultura i sotmetre'ns a una altra inhumana, misògina, pedòfila i totalitària (islam vol dir “submissió”), no només no és racisme, sinó que és una actitud digna i racional, moralment obligada.

Aleshores, qui és aquí el racista? L'esquerra woke fa valer el desprestigiat terme racista, aprofitant la mala consciència occidental pel passat imperialista i colonial. Però això és injust i erroni. En primer lloc, la immensa majoria de països subsaharians estan avui, seixanta anys després de la independència, molt pitjor que en temps colonials; en conseqüència, la població vol emigrar en massa. Però, al marge d'això, sobre el que hi ha molt a discutir, la qüestió principal és saber si els fills han de pagar pels pecats dels pares, suposat que s'hagin produït.

Segons l'esquerra woke i els seus clients, sobretot els islamistes (que han sigut, i continuen sent, els traficants més grans d'esclaus negres del món), no hi ha dubte que som culpables i hem de pagar reparacions. Al marge que aital cosa és òbviament falsa, què passa amb aquestes hordes de musulmans que envaeixen els nostres països per assassinar, violar, robar, incendiar i destruir en nom de l'islam, alhora que viuen de saquejar l'estat del benestar i deixar a la misèria les poblacions autòctones?

Segons l'esquerra woke es tracta de gent desvalguda, en situació de vulnerabilitat, a qui cal emparar i protegir com si fossin nens indefensos. És a dir, menors. Exactament el que deien els racistes de sempre. Amb una diferència: aquests, els de sempre, ho feien per motius egoistes, segurament immorals, però racionals. Els racistes d'ara, els de l'esquerra que acusa els altres de racistes, ho fan per pur odi al pare i perquè la seva intel·ligència no els dona per adonar-se que els estan enganyant.

El 1979, els comunistes es van aliar amb els musulmans iranians per enderrocar la dictadura del Sha Reza Pahlevi. Arribat al poder amb la seva ajuda l'Ayatollah Khomeini, el primer que va fer va ser afusellar tots els comunistes; el segon, rebaixar les dones a condició d'esclaves sexuals.

L'esquerra woke és la veritable racista, masclista i, a més a més, estúpida.

Orriols, la veu del poble

Miro les intervencions parlamentàries de Sílvia Orriols a Twitter. Mai veig aquesta buina de propaganda erki sociata de TV3 ni escolto la ràdio del règim.

Els seus parlaments són peces d'una oratòria elegant, rigorosa, en un llenguatge que entén tothom i versen sobre la realitat que viu la gent. Res de la xarlataneria dels altres diputats quan es barallen entre si a veure qui diu la mentida més grossa i més avorrida. Encara que sempre guanya el trist buròcrata Illa, senyor de “i tu, més”.

Les seves peces es poden nomenar pel seu contingut, com les de Ciceró. Així, la seva al·locució Contra la DGAIA símbol de l'abjecció dels mitjans de comunicació que la continuen silenciant, posa al descobert l'estructura corrupta i mafiosa de la governació catalana.

La seva resposta a l'amonestació pública que se li ha fet, Adversus Josefus Rull, destrueix la mateixa legitimitat de l'acte sancionador en haver-se emparat aquest en els valors constitucionals. Els sancionadors tenen tan poca fe en la seva pròpia legitimitat que han de recórrer a una instància superior que, com a independentistes, repudien.

La Refutatio Parlonis o refutació de la consellera d'Interior arran dels actes vandàlics dels musulmans (majoritàriament) a França és insuperable. Aquesta ben pagada inútil ja no pot parlar de brots psicòtics i segueix sense explicar perquè només tenen brots assassins els musulmans, però no els cristians, els budistes, els sintoistes i, que déu em perdoni, els ateus. Que demani ajuda als periodistes a sou per amagar la barbàrie islàmica i seguir enganyant la gent amb el rotllo de la manifestació estudiantil per les qüestions de l'ensenyament, la inflació, els serveis públics, etc.

(La decisió adoptada pel govern italià de treure l'exèrcit al carrer és el primer pas cap a confrontar l'amenaça que el pacte de l'esquerra i l'islam suposa per a Europa. Cal esperar que es generalitzi si volem conservar la cultura occidental contra els bàrbars musulmans i els seus aliats els analfabets de l'esquerra woke).

L'atac al vel islàmic Damnatio velaminis com a símbol de la misogínia islàmica és irrefutable. Els restants 133 parlamentaris estan d'acord en el seu fur intern, però, com que tots es juguen la paga de la màfia partitocràtica, inclosa la que ho porta, diuen que és un element religiós. Orriols continuarà argumentant contra el vel islàmic, molt en línia amb la jurisprudència europea, que considera l'islam incompatible amb democràcia. No li caldrà mencionar expressament la diputada del mocador al cap. Tota crítica legítima al vel estarà sempre personalitzada, però no per la senyora Orriols sinó pel partit que, per càlcul electoral, va decidir posar una de les seves diputades en aquesta indigna situació de ser el símbol d'una ideologia politicoreligiosa incompatible amb la democràcia. 

Camarada Montero

Tenen raó els seus partidaris quan diuen que Irene Montero està sotmesa a campanyes molt agressives. Ells diuen d'odi, que està més de moda. Tenen raó. Fixeu-vos en la del seu propi partit.

A qui se li va acudir obrir el cicle electoral amb aquest cartell? El nom d'Irene, el més important, recorda el constructivisme soviètic, època en què mentalment viu el matrimoni de Galapagar. Al famós cartell d'Alexander Rodchenko s'anuncien llibres a crits, al de Podem, s'anuncia a crits la líder.

He dit Podem? Busqueu el nom; no hi és. En lletra petita s'informa que Irene Montero “és candidata a les eleccions generals”. No es diu per quin partit; el partit és ella mateixa. La seva candidatura no és parlamentària, sinó presidencialista, com als països germans de Llatinoamèrica. Els del populisme a l'estil d'Evita Perón.

I el color blau? Sant Pancraç ens assisteixi! És el de Falange. El llueix a la camisa “que tu vas brodar en vermell ahir”. No hi havia cap altre model a Zara? Les xarxes no perdonan. Max Pradera l'ha vestit de camisa vella, amb el jou i les fletxes.

Al contingut: el cartell promet pau, casa i feina. Sense res més a l'estil dels vint-i-cinc anys de Pau de Franco. Com a programa, és breu. Ni tan sols aclareix si vol portar aquestes benediccions o suprimir-les. Tot es refia a la vis atractiva, al carisma de la líder suprema. Pur culte a la personalitat.

Realment, estem segurs que aquest cartell no l'ha dissenyat algú de Sumar? És una campanya molt hostil.

De moment, no sembla que la camarada Montero compti amb alta intenció de vot. Les enquestes parlen d‟un escó. El seu, a l'ara del qual va sacrificar la unitat de l'esquerra. Necessitarà, però, tot el suport dels seus incondicionals, començant pel seu marit, que és qui, cavallerosament, va fer que la nomenessin ministra in illo tempore, quan eren joves i prometien limitar a dos els mandats de la casta.

Per si de cas, aquesta defensora de l'autodeterminació de Palestina, però no de Catalunya, no abandona el seu escó i nòmina al Parlament Europeu, on fa una tasca tan fecunda. No sigui que les masses oprimides, manipulades i enganyades pel capitalisme, el patriarcat, les fake news, la pseudoesquerra colaboracionista i la conjura sionista internacional decideixen no votar-la.

Tot abans de reconèixer que, si ha trencat la unitat de l'esquerra i s'ha de presentar sola amb l'únic suport del porter de la discoteca és perquè, fora del seu marit i complaent promotor i quatre fanàtics, aquesta senyora no l'aguanta ningú al país, que suscita un rebuig gairebé instintiu. 

I és psicòloga!

Follow the money

En un moment difícil de la investigació periodística més important del segle XX, la del Watergate, el Bob Woodward i el Carl Bernstein van recórrer a un confident de l'FBI perquè els donés una pista. Gola profunda, el confident, es va limitar a aconsellar-los: “Follow the money”, “seguiu el rastre dels diners”. 

(Aprofito per publicitar el meu llibre sobre el Watergate, Tots els homes del president).

El consell és molt útil per a considerar l'auge de la Gihad o guerra dels musulmans a Europa i el seu tractament mediàtic.

La barbàrie del 17 d'octubre passat no és un cas aïllat ni un “brot psicòtic”, oi?

Dic això perquè tots els mitjans espanyols i catalans van continuar amb el conte de les manifestacions escolars, sindicals, d'“armilles grogues” pel cost vida, les jubilacions, etc. I minimitzaven o ometien la informació (i les imatges) del vandalisme generalitzat a càrrec de població musulmana, majoritàriament magribina i subsahariana.

Cap no va tenir el detall de publicar el vídeo en què una manifestant francesa d'esquerra intenta impedir que els seus camarades li saquegin la botiga. Per sort que n'hi ha twitter.

És admirable que els mitjans persisteixin en la seva política de desinformació woke, quan n'hi ha les xarxes, n'hi ha twitter, que els desmunten totes les seves mentides. Tot i el desprestigi que aquesta actitud els suposa (cas BBC, enxampada in fraganti manipulant) continuen actuant com a aparells de propaganda dels seus governs, que són els que els paguen. Follow the money.

I els governs, per què ho fan? No sabien Starmer, Macron i Sánchez que, en reconèixer l'inexistent estat de Palestina, estaven donant ales a la gihad islàmica a Europa? No sap Pedro Sánchez quan acusa Israel de genocidi que aquesta acusació no la formula ni l'ONU ni el Tribunal Penal Internacional, que és mentida, una calúmnia? És clar que ho saben, però els seus interessos personals els aconsellen perseverar a la narrativa woke. Els diners dels califats petroliers arriben a tot arreu. Follow the money.

Qui ha pagat les dues mil cinc-centes mesquites que hi ha a Alemanya? I d'altres a França i Anglaterra. Qui paga als milers d'Imams que prediquen la guerra santa? Qui paga l'organització de disturbis fripalestain a totes les universitats americanes del DEI? Qui ha pagat la implantació del programa DEI (Diversitat, Equitat, Inclusió)? Qui ha pagat els claustres que li n'han imposat? Follow the money.

I aquesta gent que pot comprar universitats, no comprarà polítics, la tendència a la venalitat dels quals és mundialment famosa? Quants diputats de l'Europarlament estan a sou directe o indirecte dels sultanats del Golf? Follow the money.

Aquests diners financen també el discurs (i els actes) dels polítics wokes espanyols. Es dirà que no, que és impossible, que Hisenda, el rastreig de comptes bancaris i altres controls ho impedeixen. Tret que la compra o el pagament es faci en espècie, en forma de béns materials no fungibles, per exemple, joies. Són diners, també, però tenen una altra forma. Follow the money.

Crema París?

El 2 d'octubre, amb motiu dels disturbis de França, Palinur escrivia un post titulat França i els wokes en què es parlava de com avança a Europa la gihad islàmica. Hi va haver qui em va dir que exagerava i que només es tractava de l'habitual contundència juvenil amb alguns incidents violents aïllats. Els disturbis d'ahir a França reprodueixen la situació, però molt més agreujada, amb imatges que sorprenen i espanten el món sencer.

Quan es poden veure perquè els mitjans espanyols i catalans encara parlen de protestes estudiantils per la carestia de la vida i la situació calamitosa de l'educació alhora que censuren les imatges més impactants de les destrosses a tot el territori francès. La gihad continua, però els mitjans ho amaguen.

El mecanisme és sempre el mateix: els sindicats i l'esquerra woke, sobretot La France Insoumise (LFI), criden les manifestacions al carrer i tenen un gran seguiment. Molta altra gent s'uneix als estudiants i ahir es van manifestar entre 500.000 i 800.000 persones a diverses ciutats.

Entre els que s'hi afegeixen, hi ha els islamistes, de primera o última generació, qui, mentre els estudiants i els seus seguidors protesten, es dediquen al robatori, l'incendi i el pillatge. Les escenes de comerços i magatzems arrasats i saquejats, de monuments destruïts, cotxes bolcats, edificis públics incendiats expliquen sempre la mateixa història. És qüestió de temps que els gihadistes intentin amb el Louvre el mateix que han fet amb l'ajuntament de Llemotges o l'oficina de turisme de Lió.

Hi ha una òbvia aliança entre l'esquerra woke i l'islam, tots dos interessats a destruir els valors sobre els quals s'ha edificat Europa, l'estat de dret, la democràcia, el capitalisme, el liberalisme i, de retruc, els jueus.

L'esquerra woke, cinquena columna de la barbàrie islàmica, no n'ha après res. El 1979, una coalició de comunistes i islamistes va enderrocar el Shah Reza Pahlavi i va instaurar al poder l'Ayatollah Khomeini que el primer que va fer va ser afusellar tots els comunistes i el segon, degradar les dones perses a la condició d'esclaves, com mana la doctrina islàmica.

Hom pensa que l'esquerra woke, sobretot els feministes, no voldran que els passi una cosa semblant. O sí?

En un dia daurat de tardor fa un any, el trio de governants antisemites d'Europa, Starmer, Macron i Sánchez, reconeixien a Nova York l'inexistent estat de Palestina. Starmer ja no és primer ministre. Macron té els palestins al carrer, amb banderes de llur país ondejant a totes les destruccions. Sánchez espera el seu torn per alliberar l'estat que ha reconegut “des del riu fins al mar”, com demana la ministra comunista palestina Sira Rego.

El fracàs del tàndem Rufián/Montero

Gabriel Rufián reconeix haver fracassat. No hi haurà unitat de l'esquerra espanyola. Ell culpa els “egos”. Els dels altres, és clar, que, com deia Sartre, són l'infern.

L'ego de Rufián, per seguir-lo a la via freudiana, es confon amb el seu “allò”, aquesta força fosca, ancestral que el converteix en el macarra del Congrés. Com li passa a la seva companya, Irene Montero. Al cas de la dona, l'ego és tan desmesurat, tan "allò", que ha fet malbé amb tota l'operació d'unitat. Cherchez la femme. Convertida en una mena de frenètica demagoga, va proposar el xantatge d'unes primàries obertes per assaltar la prefectura de la unió de l'esquerra per aclamació. Tractava de venjar-se de la humiliació que li va infligir Yolanda Díaz -una altra harpia-, en excloure-la de les llistes. En algun lloc diu el masclista d'Eurípides que res no és més terrorífic que la ira de la dona despitada.

El defecte d'aquesta astuta proposta era que no funcionaria si els altres candidats a líders no queien a la trampa. I no van caure. L'única candidata, doncs, va obtenir el 90% del vot, però no li va servir de res, excepte per fer el ridícul, a l'estil búlgar.

Preveient aquesta possibilitat. Montero i el seu marit i agent promotor, Iglesias, havien seduït el pobre Rufián, afalagant-lo, com el dirigent indiscutible d'una esquerra espanyola renascuda. El xicot ja es veia al capdavant d'un front dels pobles d'Espanya cap a un futur radiant. Així, va segellar amb Montero un pacte d'ajuda mútua de partits, Podemos i ERC. Aquest acord ha suscitat les ires de la vella guàrdia erki, però Junqueras, el superego de Rufián, li ha donat un cop de mà assegurant que Podem és partidari del dret a decidir a Catalunya. Perquè Junqueras és molt amic de la veritat; però és més amic del Rufián. Així que aquest, en lloc de dimitir i tornar a la feina de mosso de magatzem, es troba avui amb un equip nou a Madrid per barallar-se i la possibilitat de recórrer la pell de toro en lluïts mítings de suport a Podem a Espanya. Perquè el que mana a ERC és Junqueras i no els babaus que es creïn la història del partit independentista, assembleari i etc., etc.

Enmig d'aquesta lluita desmesurada d'egos, a Madrid es produirà la batalla final entre el Front Ampli i Podem, o entre Ada Colau i Irene Montero amb Rufián de teloner. Tinc per a mi que cap de les dues no aconseguirà uns resultats acceptables. No veig els madrilenys, per molt d'esquerres que siguin, votant una catalana com Colau que representa el model perfecte del govern d'esquerra: corrupte, nepotista, lladre i desastrós, i tampoc veig els esquerrans, per molt madrilenys que siguin, votant una frenètica demagoga com ara Montero que, en la majoria de les seves crispades intervencions, no sap què diu.

La unitat de l'esquerra, un impossible metafísic, tenint en compte l'egocentrisme malaltís dels seus partidaris, s'ha estavellat davant les verinoses maniobres d'una dona que va començar la seva carrera ficant-se al llit del líder màxim per sortir després a donar lliçons de feminisme i que ha intentat fer el mateix afalagant la vanitat d'un neci Rufián que, per un moment, es va creure algú.

La cort dels miracles

Les xarxes socials són l'àgora planetària. I, dins d'elles, Twitter (X) s'emporta el palmell. És l'àmbit de la llibertat d'expressió més oberta que hi ha. I el més eficaç. L'únic en què es dona allò que els grecs anomenaven isegoria o dret de cadascú a dir la seva en públic. El dret a parlar, cosa que avui tenen tots els usuaris de Twitter i que no passa als mitjans convencionals, on es restringeix aquest dret a qui els poders públics i els partits polítics autoritzen.

Llibertat d'expressió i llibertat de creació, que són el mateix. El venerable Ferdinand de Saussure, pare de la lingüística estructural moderna, somiava una ciència de la semiologia universal. Twitter és el seu brou de cultiu. Hi caben tots els tipus de signes, els icònics, els simbòlics, tots, barrejats i interactuant.

Considereu la imatge de la il·lustració, procedent del compte oficial de Twitter del PP de Madrid. És un mem satíric amb tota la mala intenció del món i amb molta perícia. L'efecte és demolidor, però no hi ha res que no sigui cert. Tots els personatges han dit textualment el que se cita. I tots han fet el contrari del que deien. A Twitter s'estima molt un altre principi grec, el de la parresia, és a dir, que tots diguin la veritat i facin el que diuen. I no es perdona que els interessats no s'hi atenguin. En volen un exemple? La senyora Irene Montero, aquesta mena de frenètica Marianne, pretén assolir un tercer mandat, després d'haver-se compromès a limitar-los a dos. Com es justifica aquesta evident manca de paraula?

El senyor Zapatero va arribar al govern invocant l'austeritat i la virtut del “republicanisme cívic”, com un nou Cincinnat. És posseïdor, però, d'una partida de joies d'origen fins avui inexplicada i d'un valor pendent de taxació. Bé podria ser un pagament pel seu invent de “l'aliança de les civilitzacions”, un dels primers contes del wokisme proislàmic. Un pagament a l'estil oriental de les mil i una nits.

Al president Sánchez li treuen l'incompliment de l'amnistia que a mi, personalment, em sembla bé. Però té un motiu molt sòlid per figurar en aquest quintet de la falsedat, no pas perquè menteixi, com els altres, sinó perquè diu la veritat. Declara'n les intencions. Es considera un avançat de la lluita contra els “tecnooligarques” digitals que pretenen dominar el món, com el malvat Elon Musk, el Moriarty del nostre temps, i rentar-nos a tots el cervell amb el dogma del capitalisme. Els Protocols dels Savis de Sió són avui l'algorisme fatídic amb el que ens controlen. Per això, molt preocupat amb la nostra integritat mental, Sánchez intenta restringir el que pot les xarxes, ja que no és possible tancar-les, com a la Xina o Cuba, països als quals li uneixen evidents afinitats electives.

Cal lluitar, diu, contra els discursos d'odi que són els que ell i el seu govern de comunistes islamistes odien.

 Per exemple, els jueus.

Els altres farsants

Tres dies abans del tancament de termini per a presentació de candidatures, l'impuls unitari de l'esquerra s'ha saldat amb dues opcions antagòniques. Totes dues parlant d'unitat, cadascuna acusant l'altra d'impedir-la. Però què esperaven? Amb uns dotze aspirants al càrrec de gran timoner i unes expectatives electorals magres que a penes auguren mitja dotzena d'escons, la batalla per aconseguir un d'ells (i la paga corresponent), que és l'únic que els interessa, havia de ser molt renyida.

Ahir dèiem que el famós tàndem, Montero i Rufián, ensopegarà amb l'anticatalanisme ancestral dels espanyols. El mateix que anima l'eurodiputada Montero, per a qui els catalans són uns racistes. Aquesta senyora, que està en política pel molt femení truc d'enllitar-se amb el cap de la tribu, després d'haver expulsat la favorita anterior, no té cap altre principi que el seu profit personal. Per això s'ha ajuntat amb un altre oportunista com Rufián. Tots dos es menyspreen mútuament, però pensen que es necessiten per evitar la catàstrofe electoral que els espera. Sobretot: quedar-se sense la paga de més de 100.000 € a l'any. L'altre vividor la té segura, i per això no vol arriscar tant.

Una cosa semblant passa amb el Front Ampli que ho és de les dues Castelles i les Canàries (Cacania) i també es presenta sota la guia d'una política catalana, Colau. Per molt d'esquerra que siguin, els electors espanyols no votaran mai una candidatura encapçalada per una catalana. És estrany que l'esquerra espanyola no ho vegi. La veritat és que totes aquestes esquerres amb noms i cognoms de pelacanyes, paràsits i buròcrates de partits no tenen res d'esquerres.

Colau, una persona desagradable, falsa, i immoral va ser durant vuit catastròfics anys batllessa de Barcelona, i la que havia estat la perla de la Mediterrània va quedar convertida en una ciutat tercermundista, espanyola, plena de robatoris, violacions i assassinats, mentre l'alcaldessa i els seus amics i familiars s'enriquien. Tot gràcies a la política woke d'aquesta ignorant. Ara es presenta candidata al govern espanyol. Vol sembrar el caos i l'endarreriment al país com ho va fer amb Barcelona. Però ho té complicat, tenint en compte que, per a això, ja està Sánchez.

Ignoro d'on han tret els estrategs de l'esquerra la idea que presentar dos candidats catalans a unes eleccions espanyoles és un encert. Gairebé sembla que ho fan per perdre. Però, en realitat, han proposat el millor trio que tenen: una dona promocionada pel marit (Montero); una aventurera sense cap escrúpol (Colau) i un pinxo de barri a qui han fet creure que és una peça important de l'obra, com al Christopher Sly de "La feréstega domada".

L'hora dels farsants

Continua l'espectacle de l'esquerra.

Com a pas previ a la unitat, el derelicte de Podem va voler imposar unes primàries obertes. L'objectiu era enfrontar les altres esquerres amb el fet consumat d'un triomf d'Irene Montero, que es considerava segur, i la col·locaria com el cap lògic de qualsevol mena de formació unitària. L'únic defecte del pla era que necessitava la participació dels altres candidats. Com que aquesta no s'ha produït, el resultat de les primàries, quan se sàpiga, el dia 15, no tindrà valor.

Mentrestant, les forces que s'han abstingut de les primàries han creat una organització unitària, el Front Ampli (Cacania). Al seu torn, la mateixa Montero, que no les tenia totes respecte a les primàries, ha arribat a un acord pel seu compte amb Rufián i, de carambola, amb ERC.

És obvi. Es tracta d'una operació a la desesperada per salvar l'escó de la soldat Montero. Pablo Iglesias, convertit en herald del tàndem de l'esquerra autèntica, anuncia una allau de vots perquè entre tots dos (Montero i Rufián) compten amb més de tres milions de seguidors a les xarxes. Ves per on, les xarxes han passat de ser un pou infecte a anunciar l'arribada de la Messies.

No sé quines xarxes mirarà Iglesias. Les que jo miro venen carregades de rebuig a la dama de Galapagar en tots els tons possibles. Grosso modo, la imatge és la d'una estrident harpia a la qual tothom va sentir demanant a crit pelat que hi arribessin més immigrants, legals o il·legals. És a dir, la senyora té un rebuig generalitzat. L'acusació més freqüent és que fa personalment el contrari del que predica, que és insincera, que ignora el principi grec de parresia, dir la veritat i fer el que es diu.

Per no perdre el temps: si es diu que es lluitarà contra la casta i que, entre altres coses, es limitaran a dos els mandats, no es pot ser casta i pretendre perpetuar-se al poder i als privilegis. Per molts crits que s'hi donin i molt que s'amenaci amb l'extrema dreta.

El partenaire del tàndem de la victòria, Gabriel Rufián, també es juga la seva supervivència política en aquesta operació de doble terreny. A Espanya, per molt d'esquerres i confederals que siguin, els votants no veuran de gust una candidatura d'extrema esquerra agressiva avalada per un català. I molt menys si és candidat d'un partit català del qual diuen els habitants de Babia que és independentista.

A Catalunya, els electors tampoc veuran de bon grat una aliança d'ERC amb un partit que considera racistes els catalans. I això sense comptar la ruptura que suposa a l'esquerra no independentista del Front Ampli.

Com que aquesta ruptura es donarà també a Espanya, la conclusió només pot ser que la frenètica cursa cap a la unitat cada cop s'assembla més al jardí dels senders que es bifurquen.

Un èxit.

Demà, sobre el FA.

Cacania, radiografia de l'esquerra

 L'esquerra espanyola és un espectacle. Dividida en cinc partits i mig, feia un parell de mesos que intentava unir-se en una cosa semblant a un front, quan Sánchez, convocant eleccions, els va madrugar, com diuen al Mèxic.

Els partits són: IU (els vells comunistes), Comuns (els nous comunistes), Podem (els novíssims comunistes), Sumar i Més Madrid (els novíssims comunistes bis). El mitjà és ER, que ha deixat caure la C de Catalunya perquè mig partit és espanyol.

Com que les esquerres andalusa, valenciana, catalana, basca i gallega han rebujat la idea del front hispànic, la pugna és ara per veure quin dels mal avinguts aspirants a líders encapçala un Front Ampli reduït a les Castelles i les Canàries. Seria la Cacania d'Espanya, a imitació de la Kakania de Robert Musil.

El paladí Pablo Iglesias, des de les seves talaies mediàtiques, defensa agosaradament la senyora dels seus pensaments, Irene Montero, i la seva senyoreta de companyia, Ione Belarra. Ha culminat la seva carrera política com a palafrener de la seva dona i està indignat que les altres esquerres no acceptin enfrontar-se amb ella en unes primàries obertes. Ni se li acudeix que és perquè ningú no sembla suportar-la. Només en Rufián, a qui tampoc no suporta ningú al seu grup parlamentari. És literalment l'esquerra més insuportable del planeta.

Els altres aspirants volen constituir un òrgan unitari, via negociacions de sanedrins. Els poso per ordre alfabètic del primer cognom amb la seva adscripció política: Sira Abed Rego (IU); Pablo Bustinduy (Sumar); Ada Colau (Comuns); Emilio Delgado (Més Madrid); Mónica García (Més Madrid); Antonio Maíllo (IU); Verónica Martínez (Sumar); Gabriel Rufián (ERC); Ernest Urtasun (Comuns).

Amb les dues de Podem són quatre ministres, quatre diputats i tres alts càrrecs remunerats de partits, alguns dels quals fa quinze anys que estan en política i ningú no baixa de vuit. I venien a posar fi a la casta i a limitar a dos els mandats.

Encara que reflecteixen tota l'estructura social des dels fills de família bé (Bustinduy i Urtasun) fins als nens del carrer (Colau, Rufián), cap havia fet res rellevant a la vida abans de ficar-se en política. Molts, ni treballar en alguna cosa. I ja són grandets. Són paràsits ficats en política a viure dels diners dels contribuents.

Aquestes nobles tasques queden ara a càrrec de la nova onada de perroflautes a la Porta del Sol contra els quals la esquerra cacania ja col·locada enviarà la policia.

La lluita per la poltrona és molt renyida perquè, si no guanyen, hauran de treballar en feines pròpies de la seva nul·la formació i cultura.

Entre ells no hi ha més que odi i desitjos de figurar. La ministra mora Sira Abed vol acabar amb els jueus i implantar la xaria a Espanya. Bustinduy i Urtasun, continuar sent ministres i cobrar. Colau, cobrar, encara que no sigui ministra, Rufian vol espanyolitzat Catalunya des del País basc; Delgado, García, Maíllo i Martínez, sobreviure i figurar a la nòmina del partit.

I, tots plegats, esperen continuar sent la inspiració d'un govern antisemita presidit per un altre comunista camuflat.

La lluita per la cadira

La convocatòria d'eleccions in extremis ha posat a l'esquerra, fragmentada en mil taifes personalistes a buscar frenèticament la unitat. Els seus liderets intenten assegurar-se quatre anys més de suculents salaris en el pròxim repartiment de prebendes del 29 de novembre. Ells, personalment, és clar, no aspiren a res. Com el quillo de Santako que, al seu perfil de Twitter diu, amb les habituals faltes d'ortografia, "Per a tots tot, per a nosaltres res". Igual que el Zapatero, el de les joies: “Socialisme és..., etc., etc”. Sempre són els més lladres els que volen alliçonar els altres.

Els temibles revolucionaris de Sumar (que són govern i oposició alhora) s'enfronten a mort, però cap, només faltaria, aspira a manar, excepte Ada Colau, la més descarada, una mena de Pilar Rahola de l'esquerra. I ja se l'han tret del damunt. Més Madrid, una formació de clara vocació universalista, la vol al capdavant, però que es quedi a Catalunya, cosa que treu de polleguera aquesta indivídua, a la qual el que li agrada és fer la pilota al rei, com a tots els comunistes, començant pel mestretites Garzón.

Abans ja s'havien tret de sobre el Rufián, enviant-lo també a Catalunya quan ell viu al País Basc, una altra terra irredempta on es poden fer fabulosos negocis amb els diners públics. Creia el pollastre de Jaén que enganyaria els tafurs madrilenys. Doncs no li queden entrepans de calamars per menjar!

Els gallecs, bascos, andalusos, valencians i catalans ja s'han apartat per cultivar el seu jardí respectiu, com Voltaire, encara que sense tantes llums. Així que la unitat de l'esquerra, pomposament anomenada “Frente amplio” es redueix a un front de Cercedilla i rodalia.

I, així i tot, estan a matadegolla. Els revenants de Podem, que alimenten la festa de zombis de la porta del Sol, proposen primàries obertes en l'esperança d'imposar la seva candidata, Irene Montero, la dona del cap de l'invent, i a qui ningú no suporta, tret del seu marit, el que l'ha endollada. Però la casta de Sumar que s'aprofita descaradament del privilegi de l'incumbent, no li donarà permís. O aquesta milionària demagoga s'integra al Frente Amplio Español (FAE) i fa cua o es queda a la intempèrie, esperant que la votin els moros.

El FAE vol aprofitar el caos provocat pel govern islamicomunista del PSOE. Però el més probable és que es trobi: 1) una nova invasió ceutí; 2) el rebuig d'Europa a la política immigratòria suïcida d'Espanya; 3) creixent islamització del país (robatoris, violacions, assassinats); 4) triomf de la coalició dreta-extrema dreta; 5) triomf de l'independentisme a Catalunya de la mà de Sílvia Orriols.

Carta oberta al president Sánchez

President: he escoltat atentament la teva al·locució anunciant eleccions anticipades. T'ha costat molt, has necessitat tot el cap de setmana per calmar-te, car, si hagués estat per tu, hauries afusellat in situ tots els diputats díscols que van votar en contra de les teves ordres.

Dius que fa tres anys, els espanyols van decidir confiar-te la governació del regne. Mentida. Fa tres anys vas perdre les eleccions davant del PP, però les maniobres dels passadissos et van fer president. Dius representar una “majoria social”. Nova mentida. La majoria social no existeix. Hi ha la majoria electoral. I no és teva. D'aquelles primeres mentides pengen totes les altres.

Culpes a l'oposició d'anar contra els interessos d'Espanya, com si la funció de l'oposició no fos precisament aquesta: fer la vida difícil al govern.

En canvi, t'hi apuntes una sèrie d'èxits en macroeconomia. Però la gent no viu la macroeconomia, sinó la microeconomia: inflació del 4%, cistella de la compra, inseguretat al carrer, violacions i crims diaris, immigració desbocada, col·lapse de tots els serveis públics, habitatge.

No has esmentat ni una vegada Ceuta, ni València, ni ADIF, ni la corrupció a la teva família i partit, ni l'absència de pressupostos, ni la teva incapacitat per legislar al parlament, raó per la qual governes a base de decrets, com un cabdill. Però sí que has lliscat, com a bon hipòcrita viscós, la paraula “genocida”, dirigida, és clar, a Israel. Saps que ni l'ONU ni el Tribunal Penal Internacional no han formulat aquesta acusació. Acusar falsament un altre d'un delicte és una calúmnia, o sigui un delicte. Però suposo que, vista la teva trajectòria, això tant et fa.

Vas a eleccions perquè no tens cap altre remei i perquè els catalans finalment t'han deixat caure. Si gràcies a Nogueras o a Orriols, es veurà a les pròximes eleccions autonòmiques. Vas a eleccions arrossegat pel teu fracàs en intentar convertir en política d'un estat democràtic les iniquitats d'una esquerra islamo-comunista amb què t'has identificat.

Encara no t'has adonat que aquests aliats islamo-comunistes et necessiten més que tu a ells? Sense tu, mai no podrien governar, mai no podrien parasitar els recursos públics, robar a mansalva, endollar els seus amics i familiars, regalar l'estat del benestar als immigrants i deixar que la barbàrie islàmica destrueixi la nostra cultura. O sigui, que el responsable últim de tot això ets tu.

Tu, que pretens convertir el desastre de l'habitatge en l'eix de la teva campanya, sent així que n'ets l'únic responsable per tres raons: 1a. No has fet res per resoldre'l en vuit anys de govern. 2a Has gastat milers de milions a acollir Menas quan els podries haver utilitzat a construir habitatges. 3a. Has ficat al país dos milions d'immigrants, que són la veritable causa del problema.

Tinc entès que, com a bon tafur, intentes burlar el Parlament colant els dos decrets bolxevics via Diputació Permanent.

Fes-ho, valent.

El fantasma Orriols

El quilombo d'ahir al Congrés farà parlar. Les seves senyories van perdre els papers a crit pelat. Tots excepte la portaveu de Junts, Miriam Nogueras, que es va mantenir íntegra per dins i per fora. Algú, desesperat, va demanar votació de cara descoberta amb esperit tafaner. Sort que encara no hi ha cap diputada amb burca; que n'hi haurà a la bancada de l'esquerra woke.  L'empoderament de les dones és imparable. Altres es van posar magnífics. El president Sánchez va profetitzar als díscols votants el judici negatiu de la història; més negatiu del que imaginen. Sona a aquell “la història m'absoldrà” de Fidel Castro al començament de la seva aventura. Aquest ho fa al final. Els dictadors estan estan en contacte amb la història per a aprofitar-se'n o per condemnar llurs enemics. Perquè la història és seva.

Tota la turbamulta parlamentària l'ha provocat el vot negatiu de Junts, més hostil del que el bàndol governamental es pensava, car es podrien haver abstingut, deixant via lliure al decret, com recomana la corretezza parlamentaria. Però la situació a Catalunya no els deixava marge davant del creixement imparable d'AC a costa de tothom, però sobretot d'ells.

Així que la clau del quilombo és el fantasma de Sílvia Orriols que sobrevolava l'hemicicle fins que un exabrupte del brivall  Rufián el va materialitzar a la vista de tots, anomenant-la “salvatge”. És sabut que només els nens, els borratxos i els bojos diuen la veritat i em fa que Rufián té dels tres tocs. Així que la veritat li ha sortit del seu cor rústic: la salvatge Orriols. No fa referència al bon salvatge del romanticisme, sinó al temible caníbal dels exploradors d'Àfrica.

Fins a l'últim minut el president Sánchez devia pensar que la combinació de les pressions polítiques, partidistes, parlamentàries, mediàtiques i del carrer obligaria Junts a cedir davant la marxa de la història. Era el que esperava perquè és el que fa sempre: jugar fins al darrer moment.

I no va ser així. El resum el reflecteix la fotografia de la il·lustració. Aquesta mandíbula mussoliniana, aquesta mirada i gest iracund, semblant al Moisès de Miquel Àngel i ,a la vora, la ministra porta-papers empetitida, amb una mirada de terror escarmentat, és un missatge. Uy, uy, uy, el mascle alfa enfurismat!

Aquest cap de setmana, Moisès decidirà si convoca o no el poble.

Final de partida

Avui, divendres, Junts votarà, segons diu, contra els dos decrets Mari Carmen. Això té una lectura a Espanya i una altra a Catalunya. A Espanya, el president Puigdemont queda amb les mans lliures (i l'amnistia a la butxaca) i a Catalunya conté la sagnia del seu partit cap a AC. Li ha costat, ha hagut de patir pressions de tota mena.

I encara li queda la pitjor de totes, la del carrer, que es creu moralment superior perquè és això, “el carrer”. “El carrer” amenaça de prendre el Congrés. “El carrer” acampa a la Porta del Sol i, des d'aquí, entre rialles i danses alliberadores, vol dictar la llei al legislador. Això és, més o menys, el que diu la diputada Belarra, una mena de Madame Guillotine.

Tot aquest festival de carrer de l'extrema esquerra es podria eliminar amb l'acció de l'autoritat pública, moderada però ferma. Però cal que l'autoritat no simpatitzi amb el festival. Substituir el Parlament pel “carrer” a la Porta del sol és el disbarat que es va cometre amb el moviment 15 M, fa uns deu o dotze anys. Quan es va originar una nova casta política, la de Podemos, tan corrupta i incompetent com l'anterior que, per cert, continua, confraternitzant amb la nova.

El vot negatiu de Junts no només torna (ara per ara) la seguretat jurídica al sector immobiliari, específicament el de lloguers, sinó, de retruc, a tota la societat, sotmesa als capricis ideològics d'una elit d'irresponsables antisemites.

Ara per ara.