Sánchez, el comunista proislamista

Dimecres, 5 d'agost, vaig pujar un post titulat “Sánchez trenca la UE”. Avui, el Telegraph publica un article dient bàsicament el mateix. Lliurat al wokisme, enfrontat a Trump, a l'OTAN, als Estats Units i a la resta dels països europeus, Sánchez està enfonsant Espanya i, de passada, la Unió Europea.

Que l'home no té cap principi moral es va encarregar ell mateix de demostrar-ho. Després de les eleccions de desembre de 1915 va voler formar govern amb la dreta populista de Ciutadans. Però només sumaven 130 escons i el pacte va fracassar perquè el PP i Podem hi van votar en contra.

Fa més de sis anys que governa amb l'esquerra “transformadora”, la que diu que és més d'esquerra que el PSOE. El resultat és el que es descriu al post citat i l'article de The Telegraph: el govern més woke, propalestí (és a dir, proislamista) i més antisemita d'Europa.

Ara, la crisi de Ceuta l'ha esclatat a la cara i, en lloc de reconsiderar la seva actitud, s'ha afrontat a Itàlia, empitjorant la seva situació per a quan aquesta crisi torni a esclatar. Ell l'havia donat per resolta i se'n va anar de vacances a les Canàries, on sembla que fa ús dels vaixells de la guàrdia civil, com un sultà del golf.

Però tot apunta a una crisi més greu cap al 12 o 15 d'agost, quan es pot produir una nova “marxa verda” sobre Ceuta. És el que es mou a les xarxes. Quan aquesta nova invasió es produeixi, que es produirà, sigui el 12, el 15 o qualsevol altre dia, com reaccionarà Sánchez, l'esquerrà antisemita, propalestí, proislamista?

De moment, els aliats moros l'han enganyat. El seu govern se sent burlat. Està disposat a islamitzar Espanya, però n'ha de guardar les formes. Fa anys que la política exterior espanyola està dictada per aquest “Príncep dels creients” que resideix a París. Tothom es pregunta què deu el govern o el rei d'Espanya al Marroc. I tothom pensa el pitjor de tots dos.

Espanya no compta amb Europa i encara menys amb l'OTAN. No podrà defensar Ceuta, com no va poder defensar el Sàhara. Fins i tot un conegut defensor de les essències hispanes com el notari López Burniol vaticina un desastre com el del 98. El 98, Espanya va combatre; demà, a Ceuta, no ho farà. Més que un nou 98, això sembla un 29 d'Alexandre Deulofeu.

Per molta retòrica de drets humans que Sánchez faci valer, aquí el que compten són els diners amb què els sultanats del golf tenen comprats als wokes en totes les seves escales: en la política (espanyola i europea), els mitjans (cas BBC), la Universitat (vegeu la Universitat de Cambridge), l'Església (el papa del qual vol confraternitzar amb l'islam, igual que el rei d'Anglaterra). El wokisme és el gran negoci de l'esquerra.

Mentre Zapatero no aclareixi l'origen de la partida de joies, tinc dret a pensar que va ser el preu que els islamistes van pagar per aquella proposta seva de “l'aliança de les civilitzacions”, o sigui, l'aliança dels invasors i el envaïts. Això de regalar joies s'escau molt a la mentalitat àrabe-oriental, aquella que Edward Saïd diu que és una invenció dels occidentals.

El partit és el partit

(Sobre un article de Joan Puig)

Joan Puig és un home de conviccions fermes i, rara avis, un que fa allò que diu. És l'únic independentista de debò que conec, tret de la Sílvia Orriols. És la cara visible d'un grup de militants d'ERC entossudit en una regeneració del partit cap a la recuperació d'un passat d'integritat i independentisme. En el cas que n'hagi existit, no crec que sigui de recuperació possible, a la vista del grau de corrupció i col·laboracionisme que s'ha assolit. Però m'agradaria que ho aconseguissin. Cosa poc probable si reïx la campanya d'alguns dels seus caps per diluir la seva presència en un vagarós front de l'esquerra catalana, amb què intenten amagar el seu fracàs de partit.

Ja s'ha vist com el junquerista Puigtió intentava subsumir ERC al si del seu Moviment Gironí. (I com grinyola això de Moviment!). Una entitat celestial que amagava el logotip d'ERC, però s'aprofitava de les seves prerrogatives electorals. Curiosa mostra de parasitisme polític.

Puig, que és home de partit, té una visió interna de l'afer Puigtió que ens permet un millor judici als que el veiem des de les grades. Ens fa entrar al terreny de joc i amb un titular que condensa la situació en els seus termes exactes: “operació”, “desbandada”, “oportunisme” i, la cirereta, la famosa “militància decidim”.

El titular ho diu tot. El menys important és la peripècia de Puigtió i la seva desintegració personal sota les ordres del padrí. L'important és com queda el partit (i, de passada, Girona i Catalunya; però això ho afegeix el sotasignat). I no queda bé, no pot quedar gens bé quan el protegit del cap màxim és un bocamoll malintencionat, el comportament del qual ni tan sols a ERC es pot justificar.

Aquí és on la lleialtat de Puig al partit el perd i afebleix la crítica. Culpa Puig de l'afer al grup de la militància decidim i exigeix ​​als òrgans del partit que siguin vigilants i no tolerin més assaltadors de camins. Això està molt bé, però el responsable últim de la militància decidim, per una banda, i dels òrgans del partit per l'altra és el mateix que el de la candidatura de Puigtió. I és el que hauria de donar explicacions.

Però a l'article no se l'esmenta.

Anar-se'n de la llengua

Quina ficada de pota de Puigtió! Tants anys en la política i se'n va de la llengua com un col·legial amb qui no convé. Acostumats a parlar així entre ells, els polítics, de vegades, no calibren l'interlocutor. I passa això. L'alcaldable ja s'enfronta l'esquadra d'afusellament disposada a fer foc amic, el pitjor de tots. Monsenyor Junqueras qualifica les paraules de desafortunades. El que és desafortunat no són les paraules, sinó que hagin transcendit. Les paraules són les que fan servir els polítics entre ells quan creuen que ningú no els sent; recordeu-vos el "les mamelles més grans".

Ah, però han transcendit! Han provocat un terratrèmol a l'assossegada Catalunya. Tan intens que a l'interessat li ha faltat temps per a escriure una carta circular a la militància en què lamenta les seves paraules, se'n disculpa i dona a entendre, amb tot el morro, que considera l'assumpte tancat. Totalment mancat de sentit comú, fins i tot utilitza la fórmula del Borbó, prometent que en el futur no es repetirà i donant per suposat que té un futur.

L'incendi és de tal dimensió que el partit ha ressuscitat una de les comissions internes beatífiques de colgar assumptes disciplinaris. Una comissió com la que presideix Tardà (el que té la filla endollada a l'Ajuntament de Barcelona) per aclarir la sinistra trama B de l'organització i de la qual se sap tant com de l'Atlàntida. Aquesta comissió altra diu que actua “d'ofici” i ho repeteix, com si això li donés més autoritat. Perquè l'assumpte és, també diu, de gravetat extrema.

Doncs sí, però sense exagerar. Si som realistes, és business as usual en el funcionament de la partitocràcia catalana, especialment Esquerra Republicana que, en realitat, és una empresa de col·locació d'afins i patrimonialització de l'administració pública. El PRI, vaja, en què, de vegades algun despistat fica la pota.

¿Com es pot creure en un partit que fa mesos que intenta amagar l'escàndol de la DGAIA amb una altra comissió composta pels mateixos investigats?

Un partit que controla els mitjans de comunicació a extrems inversemblants, que té tot el dia parlant a Tardà, Junqueras i la seva gent, com si tinguessin alguna cosa a dir.

Un partit amb una estructura familiar endògena en què parents en primer, segon i tercer grau constitueixen una espessa xarxa d'influències i endolls que drena els recursos públics de la nació. 

Sánchez trenca la Unió Europea

Totes les associacions voluntàries tenen una regla d'or: cap part no pot prendre mesures pel seu compte que afectin les altres sense consultar-les prèviament i obtenir-ne l'aprovació. Les comunitats de veïns, sense anar més lluny, es basen en aquesta regla. La Unió Europea (UE) és una comunitat de veïns. Ningú no vegi aquí cap falta de respecte. Les comunitats de veïns són entitats digníssimes, com els consells municipals, on se'ls poden permetre.

D'altra banda, la mateixa UE que, fins ara, s'ha anomenat CEE, CE, i UE, fa gairebé setanta anys que canvia i busca una definició de si mateixa. Els europeus sabem què no és la UE. Però no sabem què és. No és una organització internacional governamental o no governamental perquè té una pretensió de sobirania. Com si fos un estat. Però no és un estat centralitzat, ni descentralitzat, ni federal, ni confederal. És una realitat sui generis, en permanent mutació; una realitat que els especialistes anomenen “in fieri”, cosa que s'està fent. I és molt difícil posar un nom a alguna cosa que està canviant sense parar, com era molt difícil agafar Proteu.

Per això, la comunitat de veïns n'escau. Coincideix, a més, amb aquest europeisme que parla d'una “identitat” europea, atès que això de l'”orgull” queda reservat als trans. Però preguntin a uns europeus què pensen dels altres europeus i comparin-ho amb el que pensava Kant a l'Antropologia. La identitat es manté. Prova: que BCE treurà bitllets amb l'efígie dels grans fills i filles d'Europa. Cada país voldrà imprimir els seus. Perquè som una comunitat de veïns, de vegades ben, de vegades mal avinguts.

L'europeisme progressista vol avançar cap a una república europea. Però sempre que es vol avançar, cal comptar amb la possibilitat de retrocedir. Pel govern woke de Sánchez, cal fer realitat la universalitat dels drets humans que tots proclamem i incomplim. Els sembla una veritat tan indiscutible que no et deixen discutir-la.

Però a la comunitat de veïns consideren mesures per protegir-se dels efectes no desitjats de les decisions unilaterals de Sánchez. La primera és l'estructura d'una Comunitat on una part pot prendre decisions que afecten les altres sense consultar-les prèviament. Espanya és sobirana, diu el govern. Vet aquí la qüestió de fons: si no hi ha el que els constitucionalistes alemanys anomenen “Bundestreue”, i prevalen les agendes ideològiques "sobiranes" dels governs de torn, fa fallida no només l'espai Schengen, sinó la mateixa comunitat de veïns. Per això les forces polítiques anomenades d'extrema dreta més importants d'Europa, l'alemanya i la francesa parlen de sortir de la UE.

L'eix França Alemanya és la paret mestra de la UE. Si totes dues marxen la UE s'enfonsa, objectiu tradicional de l'esquerra comunista, sigui dit sense cap ànim pèrfid. Cert, la UE is too big to fall. Una cosa així no és previsible. Però tampoc era previsible l'enfonsament de la Unió Soviètica.

L'esquerra pot agitar l'espantall de l'extrema dreta, però és ella mateixa la que l'està incitant amb decisions unilaterals que trenquen la confiança que hi hauria d'haver entre els membres de la "identitat" europea.

Quan et governen cretins d'esquerra

Ho havia dit Deulofeu: l'imperi espanyol caurà el 2029.

Efectivament.

El moro ha pres la mesura a Sánchez.

Es passejava ufanós pel món, presumint de ser molt d'esquerres.

Es va enfrontar Trump.

Va reconèixer l'inexistent estat de Palestina

Va boicotejar l'estat d'Israel.

Va boicotejar Eurovisió per Israel.

Va fer costat a la flota de feixistes fripalestain.

Va donar suport al boicot a la vuelta ciclista.

Va regularitzar 500.000 immigrants il·legals.

Els seus aliats de Podem i altres feixistes d'esquerra l'aplaudien

La ministra comunista palestina, Sira Rego, li donava les ordres.

Era el governant més antisemita d'Europa.

Ara els seus amics moros l'han traït. I l'han deixat en ridícul.

I en alguna cosa pitjor que ridícul

L'islam és pur engany, però ell no ho sap, perquè no en sap res.

Espanya, internacionalment, gràcies a Sánchez i als seus amics fripalestain, està aïllada.

Europa talla els llaços amb Espanya.

L'OTAN no la protegirà.

El moro repetirà la marxa verda.  Ceuta ha estat una amenaça i un avís.

I Espanya caurà

I, amb ella, Catalunya.

És el moment de recordar la legió de cretins del volem acollir a Catalunya i a Espanya.

                                            *********************

La banda woke (polítics i periodistes) pensa que Ceuta i Melilla són colònies i que cal tornar-les.

Però no gosa dir-ho.

Hipòcrites i endollats

Déu-n'hi-do, l'escàndol que han muntat tots els vividors de la partitocràcia d'esquerra i dreta amb les oposicions de la filla d'Orriols a Ripoll! Ha estat com llançar una pedra a un estany ple de granotes. Les televisions, les ràdios, els digitals, els de paper, tots els subvencionats; i tots els subvencionadors esquinçant-se a una les vestidures. La que donava lliçons d'integritat, enxampada in fraganti!

Les oposicions de la discòrdia es presenten com la prova que Orriols és com tots, que diu una cosa i en fa una altra, que menteix, enganya i defrauda. Tots parlen per experiència. Llegiu-vos els Twitts de Rufián que ja sap que, Orriols serà la que més subvencions cobri. L'experiència és un grau; el cinisme, un altre.

L'alcaldessa ha donat completes (i innecessàries) explicacions sobre la legalitat i rectitud de les actuacions amb el resultat conegut. Jo no ho hauria fet així. Entenc el raonament de l'alcaldessa i la mare, però, com que no soc cap de les dues coses, hauria deixat passar l'ocasió, més que res per a estalviar-me la càrrega de la indignació partitocràtica. Que, entre altres coses, mai no se sap fins on pot arribar.

Digui el que digui, ningú no l'alliberarà de la campanya d'insinuacions, difamacions i pures calúmnies. És la guerra oberta. Els títols del degà del wokisme antisemita, VilaWeb, ja permet albirar per a on aniran ls trets: més lawfare. La gent que va fer-la contra Laura Borràs té encara més interès a destruir la carrera d'Orriols. La seva obsessió els porta a la bogeria. Orriols és l'extrema dreta, anatema que li escau com a un sant un parell de pistoles, atès el seu fervorós catolicisme. És catòlica, sí, però la seva teologia és satànica, diuen els nous clergues de la fraternitat universal. Orriols és la nèmesi del pseudoindependentisme que veu l'abisme de la irrellevància als seus peus.

A les guerres, és essencial triar el terreny de la batalla. Anar a la càrrega contra Orriols en el terreny de la corrupció per endollisme demostra la mateixa intel·ligència que els escribes i fariseus que acusaven la dona adúltera. Ja se sap: qui estigui lliure d'endoll que faci la primera acusació. La dona de l'evangeli de Joan no se'n va anar més intacta que Orriols d'aquesta mostra de misèria col·lectiva.

Si algú té interès a conèixer amb noms i cognoms algunes de les persones més rellevants de la política endollades pels seus companys, parents o amics, podeu consultar-la al Twitter de Toni Ros (llista ampliada).  El cas més fastigós i cridaner, Marcela Topor, dona romanesa del "independentista" Carles Puigdemont, endollada a la Diputació de Barcelona pels socialistes, amb 7.000 € mes fa ja vuit anys. Nomenaments a dit, res d'oposicions i concursos i amb sous de cinema. I no s'acaba aquí la cosa. La xarxa de relacions profitoses, privilegis, endolls, etc. és molt més densa. Tota la partitocràcia catalana és un negoci de l'estabilitat i la prosperitat del qual depenen milers de famílies.

L'atemptat de Berlín i "El rinoceront", de Ionesco

Abdul ha sobreviscut només unes hores a l'atemptat que ha comès a Berlín a més glòria d'Al·là. No hi ha hagut temps de vestir la informació, d'avisar contra la “islamofòbia”. Ni d'escriure articles explicant que a Europa, això d'atropellar la gent intencionadament, ho fan totes les religions. Ni de parlar de cas aïllat, ni tan sols d'un “brot psicòtic”. No hi ha hagut temps d'embellir la barbàrie musulmana amb el Mumbo Jumbo del multiculturalisme.

El tal Abdul, amb ple mètode a la seva bogeria, com deia Poloni de Hamlet, ha carregat contra una desfilada de gais, un “gai pride”. A aquest màrtir li correspon doble quantitat d'hurís perquè no només mata cristians sinó cristians gais, que són doblement infidels. Als exèrcits de déu, els galons es guanyen matant en totes direccions.

Ja veurem si hi ha condemnes dels corresponents col·lectius gais i LGTIB+. Perquè, inexplicablement, la desfilada estava abarrotada de banderes palestines, segellant l'aliança gai-trans-esquerra amb l'islam, mentre l'amic Abdul exterminava infidels. És una de les actituds més incomprensibles enguany, en intensa competència amb les dones que diuen que són feministes islamistes.

Perquè una explicació d'aquest comportament sigui racional (en termes de costos/beneficis), cal considerar el masoquisme com a factor explicatiu, d'acord amb la teoria freudiana. Freud el vincula a la dona per diverses raons i la seva deixebla, Helene Deutsch, el converteix en l'element femení essencial. A aquests efectes, també es pot atribuir als gais i trans.

Però l'explicació no és tal. Mostra què és irracional, però no com s'arriba a aquesta irracionalitat. I aquí, l'explicació és a l'obra de teatre d'Eugène Ionesco, El rinoceront, del 1959. La peça es considera una crítica als totalitarismes, en especial, el nazi i el comunista, que eren els que aleshores es coneixien.

El rinoceront, però, no és una crítica de les societats totalitàries en si mateixes, sinó una descripció del procés pel qual una societat lliure, normal, es converteix de mica en mica en una de totalitària, de rinoceronts. Una pacífica ciutat de províncies pateix una epidèmia de "rinocerontitis". Dia rere dia, a poc a poc, sense adonar-se'n, cada cop més ciutadans es van transformant en rinoceronts que pensen i actuen com a rinoceronts. Al final, a la ciutat, només queden rinoceronts i Bérenguer, el nostre heroi, decidit a no devenir un rinoceront.

Us heu empassat el vel fins i tot al Parlament, el halal, les classes de religió, les mesquites, la indumentària de Halloween a l'estiu. D'aquí poc us empassareu la sharia i direu que és el millor que es pot fer a la vida.

A la vida dels rinoceronts.

Les relacions perilloses

La mina del Twitter: cartell anònim que reflecteix aquest fenomen tan característic de la nostra època: l'aliança entre l'esquerra i una doctrina de fanàtics que tenen com a finalitat expressa acabar amb tots els que no siguin ells.

No és nou. L'esquerra persa es va aliar amb els musulmans del seu país contra la tirania del Xa el 1979 i en suport de Khomeini. Quan Khomeini va arribar al poder, el primer que va fer va ser exterminar-la. Tot i això, tota l'esquerra europea va donar suport entusiasta a la “revolució” d'aquell clergue feudal. El mateix Foucault, mandarí de les esquerres occidentals, va viatjar dues vegades a Teheran amb motiu de la revolució i va deixar dit que la política iraniana era ni més ni menys que una inspiració espiritual.

No, res de nou. L'aliança d'avui és la del 1979. Però la consciència no avança debades. Si el 1979 (i el 1948, 1967, 1973, totes les guerres àrabs contra Israel) es podia creure que es tractava d'ingenuïtat o manca d'informació; fins i tot que fos un engany musulmà a la bona fe de l'esquerra, aquesta teoria ja no funciona. Avui, es tracta d'una aliança conscient d'una força política de tradició occidental teòricament il·lustrada i racionalista amb un fanatisme bàrbar que intenta destruir occident per implantar un règim no només totalitari en el sentit de Hannah Arendt, sinó en el d'un termiter. El procés d‟individuació de les societats musulmanes està a l'inici. Els acadèmics fabulen sobre la gran diversitat dins de l'islam, però la realitat mostra un col·lectivisme ofegant. La islamització és la supressió de l'individualisme. Només cal mirar la seva vida social i saber que la Sharia governa tots els aspectes de la vida de l'individu, públics i privats. I no diguem ja de la indivídua.

L'esquerra woke dominant fins ara està presa del seu propi discurs, com Merlin a l'arbre en què el tancà Viviana. És conscient que la política de portes obertes està destruint l'estat del benestar. I ho és, no perquè pateixi directament aquesta destrucció, sinó perquè creixen les opcions electorals de l'extrema dreta europea, únic termòmetre que atén la classe política.

Els aliats musulmans de l'esquerra ja naveguen pel seu compte i l'esquerra no trigarà a patir-ho. El batlle de Nova York, abans que socialista, és musulmà. El seu objectiu no és gestionar amb eficàcia i equitat la ciutat més important del món, sinó posar fi a l'estat d'Israel. El seu intent d'empresonar Netanyahu, com si fos el xèrif del lloc, demostra que, com a persona no és gaire despert; com a musulmà, però, és un perill per a la societat.

El procés és molt avançat. Anglaterra té un remei difícil. Es diu que el rei s'ha convertit a l'islam. No pot dir-ho, perquè seria perjuri i ja no regeix el principi de cuius regio eius religio. Ha de fer valer la Takiya y esperar pacientment que una Cambra dels Comuns en què hi hagi majoria musulmana, proclami la Sharia com a llei del regne. En aquell moment la monarquia s'haurà convertit en un califat, el British Caliphate.

Sembla un conte de la bigarrada fantasia àrab. No ho és. És un pla de conquesta generosament finançat amb petrodòlars que tenen comprat a mig món en la política, els mitjans, la indústria i les universitats occidentals. Els petrodòlars que financen 2.500 mesquites en Alemanya i el corresponent clergat.

El gir a la dreta d'Occident és espectacular.

Per un Tarzan negre

(A propòsit de l'Odissea, de Christopher Nolan). 

En alguns dels drames més famosos de Shakespeare s'escenifica una obra de teatre (teatre dins del teatre) com a part de la trama. Hamlet, La tempesta, El somni d'una nit d'estiu, La feréstega domada, són les més conegudes. El sentit d‟aquest recurs metateatral és plantejar una doble interpretació dels fets. Una cosa és la història que s'explica i una altra allò que la peça dins de la peça narra, que acostuma a ser un reforç o variant de l'altra. Hamlet escenifica l'assassinat del pare. A la riallera El somni d'una nit d'estiu, s'explica la trista història de Píram i Tisbe. A La feréstega domada, l'obra imaginària pinta la realitat com si fos ficció.  

El teatre dins del teatre és un joc de miralls i remet a un metallenguatge.  

L'equivalent a aquest truc és avui el costum de Hollywood d'encaixar gent de color en papers de personatges històrics, llegendaris, èpics, caucàsics, és a dir, blancs, per a obrir una nova perspectiva. Una Blancaneus mestissa, un Arsène Lupin negre, una Helena de Troia africana. Per què pas?  

Sí, per què pas? No s'ha de ser racista criden els wokes onejant banderes palestines.  

Senzillament, perquè les històries en què s'encaixen aquests personatges tenen un context cronològic i territorial que envolta les llegendes, les històries que ara es reprodueixen. Cada cultura té el seu Hinterland espiritual, a l'interior del qual hi ha una harmonia i un equilibri propis. Arsène Lupin negre en un París blanc és ridícul; com ho és una Blancaneus marró o una Helena de Troia negra.  

Aquests trucs no dupliquen la història ni li donen una perspectiva nova perquè són inversemblants. Són l'enèsima ingerència de la política i el poder a l'art. S'ha acabat el maleït Baudelaire de "l’art pour l’art”. Torna l'època de l'art militant, dels artistes compromesos, segons els quals, l'art està al servei de llurs messianismes. No hi ha cap diferència entre la política de Hollywood en matèria de races i la soviètica en matèria de classes. Si Stalin li deia a Xostakóvitx com cal compondre, Christopher Nolan li diu a Homer com cal escriure. El realisme socialista equival avui a la “ceguesa als colors" (colour blindness) de Hollywood. És una consigna.

Els blancs pensen que la seva mil·lenària cultura occidental els pertany perquè l'han fet ells. Sembla prou raonable. Però raonable també és compartir, i la cultura occidental en això, és insuperable. Ella mateixa és el producte de diverses comparticions al llarg de la història, té elements jueus, cristians, aràbics, grecs, romans, nòrdics, germànics, etc. I tampoc no hi ha hagut inconvenient a compartir amb altres cultures i civilitzacions. L'orientalisme que es queixava Edward Said tenia un precedent a la “chinoiserie” del segle XVIII. I la moda japonesa, l'art africà i el cubisme, fins i tot del budisme zen té influències la cultura occidental.

Una Helena de Troia negra, per què no? És una proposta moderada. Hi ha wokes radicals que haguessin proposat un trans. Helena era la Miss Univers de l'època, car Afrodita va comprar el vot de París prometent-li la dona més bella del món. Aquí el judici públic és el jurat, sovint negatiu, perquè la innovació i la llegenda casen molt malament.

No hi ha cap inconvenient, suposo, a representar a Xahrazad com una jove mare soltera de Brooklyn, tatuada amb els cabells fúcsia, però les “Mil i una nits” (sublim monument de la cultura àrab-persa) durarien un cap de setmana. 

Tampoc no hi hauria inconvenient, imagino, a representar un Tarzan negre. Però a veure qui gosa fer-ho.

Fins i tot, a Hollywood.

Les dones són l'esperança d'Occident

No em cansaré mai de dir que Charles Fourier va tenir la genial intuïció de trobar la fórmula definitiva del progrés humà “Els progressos socials i els canvis d'època s'operen per raó del progrés de les dones cap a la llibertat, mentre que les decadències de l'ordre social s'operen per raó del decreixement de la llibertat de les dones.” (Teoria dels quatre moviments, 1808). Caldria inventar un “fourieròmetre”, per mesurar el grau del progrés de les societats. Hi es pot imaginar, les societats occidentals estarien al més alt i les musulmanes, al més baix.

En el conjunt de les doctrines islàmiques, a més de les conegudes insuficiències, contradiccions, imprecisions, ineptituds i pures imbecil·litats, hi ha dos principis inqüestionables: a) la finalitat de l'islam és conquerir el món i exterminar els pobles no islàmics a sang i foc si cal; b) les dones són inferiors als homes en tots els aspectes i han de ser conseqüentment (malament) tractades.

Aquests dos principis són la columna vertebral de l'islam per tot arreu i totes les èpoques. L'esquerra woke pot dir el que vulgui, sostenir que l'islam és una religió de pau, que els homes i les dones són iguals a ulls d'Al·là, que l'islam busca el diàleg amb les altres cultures i que té un esperit multiculturalista. Aquests dos principis regeixen, encara que l'esquerra woke i els acadèmics postcolonials tractin d'amagar-los.

La invasió sarraïna, avui en curs amb el suport d'una esquerra totalitària, cerca imposar la jihad (la guerra santa contra l'infidel, és a dir contra nosaltres) i la misogínia islàmica fins a l'extrem del feminicidi que actualment es practica a l'Iran i l'Afganistan.

Els homes occidentals, els que antany van fer les croades i van rebutjar els moros a Poitiers el 732 i els turcs a Lepant el 1571, a Viena el 1529 i de nou el 1683, són aquells dels quals Carl Schmitt va deixar dit que: “en la pugna mil·lenària entre el cristianisme i l'islam no se li va acudir mai a cap cristià entregar Europa a l'islam en comptes de defensar-la per amor als sarraïns o als turcs” (El concepte del fet polític, 1932). Avui, aquests homes europeus contagiats del virus woke, ja no gosen combatre; els falten pebrots per defensar llur pàtria, llurs famílies, llurs temples. Prefereixen tenir cura de les seves mascotes (ja no tenen fills) i desfilar a l'orgull gai, disfressats de pots de melmelada de gerds.

Així que són les dones de Fourier les que han fet un pas endavant per combatre la invasió dels nous bàrbars. Les dones, les que saben quin destí espera els fills, sobretot les filles, si els moros acaben dominant occident, les que no volen tornar a l'esclavatge d'un patriarcat pedòfil. Són les que es posen al capdavant d'una lluita civilitzatòria que els homes han abandonat.

El feminisme ha fracassat en posar-se en mans d'unes wokes que són partidàries de l'extermini de les dones si, amb ell, s'aconsegueix el fi del "capitalisme", del que ni tan sols saben quina cosa és.

Gràcies a les dones, deportarem tots els delinqüents i il·legals i la resta haurà d'integrar-se a les normes de la civilització occidental. I, si no, cap a casa. 

Junqueras, la vergonya de Catalunya

He tret aquesta il·lustració de Twitter. És anònima i no sembla que Junqueras s'hagi expressat en aquests exactes termes en cap de les seves innombrables aparicions als mitjans. Però recull força bé l'esperit del seu discurs permanent a tot arreu. A la ràdio, a la televisió, a la premsa de paper o digital, a Catalunya, a Espanya. Per tot arreu. I no és ningú. No ocupa cap càrrec, està inhabilitat. Malgrat tot, no para de parlar, de dir als altres el que han de fer, inclòs el govern autonòmic que ell ha investit.

I els periodistes es maten entre ells per portar-lo a llurs programes, per entrevistar-lo, per deixar-lo esplaiar-se amb la seva facúndia habitual. Si no ho fan, poden quedar-se sense feina. Si ho fan amb prou diligència, poden aconseguir un bé remunerat lloc al Parlament, al Congrés, al govern o als òrgans directius dels mitjans de comunicació, al Politburó de TV3 o, fins i tot a l'Olimp mediàtic de RTVE.

Catalunya és a mercè d'aquest cacic agrari amb la figura i les dites del pare Ubu. En una ostentació d'enginy, ha convertit ERC en una mena de PRI mexicà, adaptat a Catalunya. Qui vulgui saber què era el PRI mexicà, pot mirar la pel·lícula La ley de Herodes ("te chingas o te jodes") de Luis Estrada que està en obert a YouTube i és genial. El PRI era una agència de col·locació de militants, com ERC. I és el partit, és a dir, Junqueras en aquest cas, qui decideix qui puja, qui baixa, qui cobra i qui no. Milers de persones depenen del caprici d'aquest sàtrapa.

Això dona a ERC, és a dir a Junqueras, un poder immens sobre l'esfera pública mediàtica i no mediàtica (educativa, de negocis, etc.) catalana. I sobre la política. El cacic té diversos centenars de clients al govern, molts d'ells empastifats fins a les celles en la corrupció de la DGAIA, el robatori de les subvencions a empreses dels amics, el saqueig de fons públics o l'endoll dels parents i familiars dels militants més ben situats.

Aquest poder immens li permet predicar contra una persona i un partit a tots els mitjans de comunicació i sense deixar-los drets de rèplica. Prèdica que després orquestren els todòlegs i periodistes a sou a les tertúlies en què maleeixen i difamen Sílvia Orriols i AC, que tampoc poden respondre en igualtat de condicions.

És impossible que ningú no s'adoni de la degradació col·lectiva de Catalunya, convertida en un pantà de lladres, administrada per una caterva d'inútils endollats. Impossible que ningú no vegi com l'àmbit públic està reservat als sicaris, mentre es condemna a l'ostracisme als crítics o s'intenta silenciar-los usant tripijocs legals o calumniar-los mitjançant activitats presumptament delictives de fustigació, finançades pel partit i ocultades per Joan Tardà, un altre puntal d'aquesta banda de pocavergonyes.

Hi va haver un temps en què Catalunya aspirava a una merescuda independència. Avui, sota la dictadura corrupta de PSOE/PSC/ERC no és més que una regió corrupta de la corrupta Espanya.

I gràcies a aquest papa del Palmar de Troia que només vol ser visir en lloc del visir.

Illa i la veritat

Hi ha gent dolenta, molt dolenta. Gent que només pensa fer mal. Gent a qui li ha faltat temps per recordar aquella tancada oposició d'Illa a l'amnistia, moguda per un genuí amor a la unitat de la pàtria espanyola. I no ho fan per celebrar el seu encendrat esperit hispànic. Ho fan per deixar-lo en evidència per haver saludat amb albíxeres aquella mateixa amnistia que ja no dissol Espanya, sinó que la recús. L'acusen de contradir-se en qüestions de principis. L'acusen de ser Groucho Marx, cosa que no és gaire original, però sí realista. Fins i tot fa curt. No és només Groucho; és els quatre germans en un: Chico quan explica els seus plans; Harpo quan contesta Orriols; i Beppo sempre, per la manca de personalitat.

Però no és just criticar-lo per aquest acte d'oportunisme. Són exigències de la vida política. El governant ha de triar dia a dia entre l'ètica de la convicció i la de la responsabilitat, com deia Weber. I el semigovernant, encara més. I Illa és un semigovernant responsable. No en el sentit vulgar i pedestre de ser responsable dels seus actes, sinó en el més noble d'adoptar sempre la decisió que més li convé.

El mateix que fan i han fet els seus superiors a la cadena de comandament. Acabat d'arribar de Bristol, Pedro Sánchez va anar a Almeria al peu del terrible foc que es va cobrar tretze vides humanes. I va parlar que cal prendre's seriosament el canvi climàtic. Aleshores, ja se sabia que la causa del foc va ser la caiguda d'un pal de la xarxa elèctrica viu abandonat des de feia vint anys. Com sempre: fenomen natural o error humà i, si és el segon, se n'amaga.

Els governants mai no tenen la culpa de res i mai dimiteixen. És l'escola de Felip II, que no havia enviat l'armada a lluitar contra els elements. Atemptat terrorista musulmà, black-out del país sencer, inundacions de dimensions bíbliques; descarrilaments ciclopis. Ha dimitit algú? Elements.

És la política. Cal sacrificar-se per la causa. No és difícil imaginar-se Zapatero quan, en contemplar les seves joies, recordi les seves paraules sobre que ser socialista és tenir molt poc i estar disposat a donar-ne molt. Un principi encomiable, encara que moderat i molt socialdemòcrata per al gust de la veritable esquerra. Aquí tenen vostès el camarada Rufián que, al seu perfil de Twitter, anuncia el principi patafísic de la política: "Per a tots, tot; per a nosaltres, res", que ell segueix fil per randa.

Així que els crítics no tenen dret a ficar-se amb Illa per fer el que fa tothom a la política, faltar a la seva paraula.

Un altre assumpte és la seva promesa del 2021 d'abaixar el sou del president de la Generalitat. En lloc de baixar-lo, s'ho ha pujat en 10.000 €. I aquí no hi ha res de partit, ni de pàtria, ni de convivència.

Aquí, el MHP Illa s'ha retratat. L'home pot faltar a la seva paraula, però no pas a la seva butxaca.

Torna a haver-hi moros a la costa

Fa uns dies, vaig pujar un post titulat Orriols arrasarà, per dir (espero que amb elegància) el que tothom sap: que a les pròximes eleccions, Sílvia Orriols i Aliança Catalana guanyaran sense dificultat, mentre que l'estrambòtic edifici d'enganys de la partitocràcia catalana s'enfonsarà estrepitosament. Aquesta victòria serà el resultat de la persecució que tots aquests partits, els organismes públics, les fundacions partidistes, les universitats de ratolins ideológics, els mitjans de comunicació subvencionats, els periodistes a sou, els intel·lectuals sicaris, en fi tota la brossa institucional han desfermat contra l'alcaldessa de Ripoll i, després, contra les dues valentes diputades d'AC.

Ho vaig dir des del principi. Orriols arribarà al poder als braços de l'efecte Streisand. Res mobilitza més el suport de la bona gent que veure tota una immensa maquinària perseguint una persona per tot arreu sense permetre'l defensar-se. Educat en la cristiana tradició de la cavalleria errant, considero que aquest comportament immoral és propi de covards, és a dir, de tots els diputats que, a canvi d'una paga (això sí, generosa), mostren la podridura del seu esperit.,

Ara, la confederació de miserables ha fet una volta més de rosca a la seva ignomínia intentant fer callar l'única veu autèntica d'aquest parlament de serfs del poder. I, com que no s'atreveixen a fer-ho directament perquè els falten pebrots, inciten els partits perquè ho facin per ells, anant als tribunals. Exactament, la mateixa covardia que van mostrar quan van descarregar sobre els directors dels centres educatius la tasca d'oposar-se a les imposicions dels espanyols. La mateixa.

I que ho facin acusant Orriols del delicte de discurs d'odi (ells diuen “delicte d'odi” perquè ni parlar-ne saben) per dir el que és evident: que presentar-se al parlament amb el parrac musulmà al cap és embellir la barbàrie misògina de l'islam. El mateix que diu la justícia europea.

L'odi és, precisament, allò que aquesta banda de corruptes defensa; odi és el que representa el parrac morú: és l'anunci que, si la ideologia totalitària que aquest parrac simbolitza triomfa, els no musulmans, o sigui tots els altres, tindrem tres opcions: 1) sotmetre'ns a l'islam; 2) no sotmetre'ns a l'islam i pagar tribut com a esclaus; 3) no sotmetre'ns a l'islam, no pagar tribut i morir.

Aquesta és la barbàrie que els cretins de l'esquerra woke estan defensant

Però no ho aconseguiran perquè Orriols i els orriolistes ens avisen que, com sempre, des de fa segles, hi torna a haver “moros a la costa”, fan el crit d'alarma i la gent sabrà defensar-se.

Lladres

A la reunió de l'OTAN a Ankara, van assistir Sánchez, Robles (ministra de Defensa) i Albares (ministre d'Exteriors), cadascun en un avió de l'exèrcit, un Airbus per a Sánchez, que per això és el "barana" i dos Falcons per als ministres. L'Airbus té capacitat per a vuitanta persones. Que menys per contenir l'ego incommensurable d'aquest ocellot, Sánchez! Després d'Ankara, el president va continuar viatge al mateix avió buit fins a Bristol, per assistir a la graduació de la seva filla en una universitat de Bristol, una d'aquelles cerimònies copiades dels ianquis i que encanten els carrinclons hispans televisius estil Begoña Gómez, mare de la criatura.

Aquesta notícia, prou escandalosa, no la veuran vostès als mitjans del règim, “El País”, “TVE”, “el plural”, etc. Només la veuran a la premsa de dretes com “The Objetive”, “El confidencial”, “OK diari”, la COPE o “ABC”, els únics que controlen i fiscalitzen el poder d'aquests sàtrapes que, quan no roben per un lloc, ho fan per un altre. Òbviament, quan governen les dretes, és a l'inrevés. Delícies del bipartidisme que els podemites volien abolir fins que es van afegir al negoci.

Aquesta gent està borratxa de poder i creu que es pot riure impunement de la ciutadania. I no creu malament. Tot plegat, s'estima que els vols han cremat 25.000 litres de combustible. Sí, d'aquell que cal estalviar pel canvi climàtic, cosa que t'obliga a tu, ciutadà corrent, a no anar en cotxe i agafar un transport públic que sis de cada deu vegades et deixarà tirat. És clar, l'emergència climàtica no resa amb els oligarques de l'esquerra. Típic comportament dels comunistes.

I què dir de la continuació del viatge de Sánchez a la graduació de la nena en una universitat d'Anglaterra? Potser és el més fastigós d'aquesta història fastigosa i immoral. El preu del curs a la Universitat de Bristol, que és pública, però per als alumnes estrangers el preu és de 50.000-60.000 € l'any, com si fos privada, doncs.  Sánchez i la seva quadrilla bramen contra els centres educatius privats i aconsellen a la gent que vagi als públics, però ells, sí que van als privats. I els més cars. I encara tracten d'amagar-ho enganyant la gent com en aquest cas. Sánchez, Iglesias, etc. són els típics pocavergonyes de “fes el que dic i no el que faig”.

I no és només l'estafa econòmica. Hi ha alguna cosa més. Molt més, en realitat: enviar els fills a centres estrangers (com també ho fa el rei) desprestigien els espanyols. Aquí teniu uns patriotes que prefereixen el que és forà al nacional, però diuen que estan molt orgullosos d'Espanya.

La guàrdia pretoriana de periodistes de què aquest grapat de lladres s'ha envoltat, Cintora, Ruiz, Santaolalla, Intxaurrondo, Bueno, Franganillo, Escario, etc., etc. compleixen la seva funció a ulls clucs: amaguen el que molesta el govern, l'animen i aplaudeixen, practiquen l'antisemitisme més repugnant i ataquen l'oposició cada vegada que tenen oportunitat. I cobren.

L'esquerra woke no té res a veure amb l'esquerra i tampoc amb la dreta que ataca sense límit. S'organitza com la màfia dels privilegiats i segueix fil per randa les consignes dels amics i finançadors musulmans.

PS. Per cert, tota aquesta tropa, el pare, la mare, l'avi, l'avia i la nena, es van tornar tots a Madrid a l'airbus que el president-lladre ha piratejat a la col·lectivitat que diu representar? Com van tornar?

Aquest menyspreu a l'ètica democràtica més elemental l'hauria de pagar Sànchez, l'amic d'Ábalos, Cerdán, Koldo i José María "el tempranillo", amb la presó.

Orriols arrasarà

L'única cosa valuosa d'aquesta enquesta és que no s'hagi pogut ocultar Sílvia Orriols i hagi calgut adjudicar-li una xifra raonable d'expectativa de vot, encara que sempre per sota de la del PSC i ERC, que són els que paguen a aquesta colla de demoscòpics morts de fam. Tot i que el cos els demanava deixar-la per sota de la CUP, que ja és estar baix, la prudència els va obligar a dissimular i acceptar que algú podria votar la batllessa de Ripoll.

Més que considerar l'enquesta, caldria psicoanalitzar els que l'han perpetrat, que no són només els funcionaris del CEO, els que obeeixen ordres, sinó també els polítics més interessats i els que la paguen. ¿Algú creu que ERC, el partit més corrupte de Catalunya i potser d'Espanya, quedarà segona? Algú que Oriol Junqueras, l'individu més desprestigiat del país, responsable directe de la seva lamentable condició, tingui alguna probabilitat?

Es comprèn que els sociòlegs a sou de la partitocràcia odien Puigdemont tant com els seus caps, però deixar-lo per sota d'un pinxo tavernari com Rufián és passar-se d'adulador. Igualment, s'entén que aquesta colla vulgui que pocavergonyes com els comuns o cretins com la CUP estiguin al parlament per destorbar, però deixar-los més o menys com estan ara és absurd.

Per més enquestes que facin, cuinin i s'inventin, aquí l'única qüestió que importa a tothom, diguin el que diguin a les entrevistes als venuts que anomenen periodistes, és si Orriols continuarà pujant. I és evident que sí. Per això, l'endemà de l'enquesta, la partitocràcia va donar l'ordre al conill atemorit d'en Josep Rull perquè iniciï una sinistra tasca de censura contra tres diputats. Els altres dos estan de decorat i serveixen perquè no es noti que és una cacera d'autèntics bandits contra l'única persona capaç d'entusiasmar l'auditori i obtenir un suport ampli.

Però és inútil. Sílvia Orriols és imparable perquè parla la llengua del poble i és una persona honrada capaç de regenerar la política catalana i portar Catalunya a la independència. Res a veure amb la llengua de drap, la logomàquia i la gerigonsa de la classe política catalana, una colla de lladres només interessats a continuar cobrant els seus sous estratosfèrics mentre deixen anar vulgaritats, buidades i mentides cada dia de l'any.

Encara recordo aquell pocavergonya d'Aragonès parlant dia sí i dia també que “no quedaria ningú enrere” i que construiria una societat més justa, democràtica, ecològica i feminista. I ha deixat un país arruïnat, sotmès a la violència i on les dones no poden caminar soles pel carrer. 

Però ell se l'emporta calent.

Per tot això guanyarà Orriols.

Cosa que sap tothom, i això explica el nerviosisme dels endollats de la partitocràcia i dels periodistes a sou dels corruptes.

El papa woke

El papat és una institució única. L'Església catòlica compta 267 papes fins avui, des de Sant Pere. És l'organització religiosa i política més antiga de la història si se n'exceptua l'imperi egipci. Aquest va canviar diverses vegades de forma, però no l'Església catòlica, que fa vint segles substancialment idèntica a si mateixa. En tant de temps ha complert moltes funcions. Però la més important (des d'un punt de vista no teològic) la més perdurable és haver estat la mestra d'Europa.

Novalis, en els seus rampells romàntics, deia que Europa era la Cristiandat. I el diputat conservador, Juan Donoso Cortés, advertia que tots els conceptes polítics de la seva època (segle XIX) eren conceptes eclesiàstics secularitzats, visió que li manllevaria Carl Schmitt per a la seva Teologia Política.

En aquesta tradició de magisteri s'hi ha instal·lat Lleó XIV, el nom del qual enllaça amb Lleó XIII, el de la Rerum novarum i la doctrina social de l'Església. Extrems que l'actual pontífex recorda sovint. El seu ensenyament, per entendre'ns, és el que podríem anomenar un digest woke. Els seus llargs anys de servei apostòlic al Perú, país la nacionalitat del qual ha adoptat, juntament amb la seva originària nord-americana, l'ha abocat al món dels populismes.

El papa sosté que els cristians i els musulmans poden viure junts i ser amics. És un enunciat no només contraintuïtiu, sinó contra fàctic. D'on treu el Sant Pare que això sigui possible? No serà de la raó, incapaç de cohonestar principis antagònics. I tampoc de l'experiència que indica més aviat el contrari. Només el pot venir de la fe, única llum que uneix “el cel i la terra”, segons assegura a la seva encíclica Magnifica Humanitas, d'enguany. És el "fecisme", de Jerry Coyne.

I encara sort que diu que els cristians i els sarraïns podem conviure, en el terreny de la possibilitat i no diu que hàgim de conviure. Això ja seria temptar la paciència del poble de Déu i potser del mateix Déu.

A banda de llegir la Rerum novarum, el papa faria bé familiaritzant-se amb el contingut del llibre Milestones ("mil·liaris", "etapes") best-seller als països musulmans. Va ser publicat per l'influent intel·lectual egipci Sayyid Qutb, el 1964, dos anys abans que Nasser el manés penjar, donant-li així l'aura del martiri. Aquest teòric dels “germans musulmans” diu que “l'islam no pot acceptar barrejar-se amb la Jahiliyyahh (és a dir, allò que no és l'islam i és corrupció, és a dir, nosaltres), ja en el seu concepte, ja en les formes de vides que es deriven del concepte. O preval l'islam o la Jahiliyyah; l'Islam no pot acceptar o acordar una situació que sigui mig islam i mitjana Jahiliyyahh" (p.146).

No sé com es pot conviure amb qui no vol conviure amb tu, sinó exterminar-te.

Ni que m'ho expliqui el papa de Roma.

La mort de Déu

Diu Gianni Vattimo, que la postmodernitat comença amb la declaració de Nietzsche que Déu ha mort. La tomba l'havia preparat el hegelià Ludwig Feuerbach, quan explicava que no és Déu qui ha creat l'home sinó l'home qui ha creat Déu. Nietzsche converteix l'antropologia en filosofia: si la recerca de la veritat és de debò, l'home renuncia a la mentida; inclosa la de Déu. I, Déu mort, la metafísica es dissipa com la boira en clarejar. Així, llançats a aquest món sense Déu, els éssers humans hem de buscar-nos la vida de cara a la mort, segons Heidegger. És l'anomenada “condició postmoderna”.

Embrancats en tan angoixants dilemes, ens oblidem de mirar al voltant. A l'hora d'estendre la seva orfandat a tot l'univers món, els nihilistes postmoderns podrien preguntar-se quin Déu ha mort? El dels cristians és possible. Vattimo és un pensador catòlic; ell sabrà. El dels musulmans és viu i, com sempre, en combat contra tots els altres. El dels jueus també viu i, com sempre, defensant-se dels seus enemics. Els tres pobles del Llibre. Ah! I els seus tres Déus, en principi, són el mateix. Un assumpte de família, diria un cristià. O d'avatars, diria un hindú.

Se'm dirà que no he captat el fons de l'assumpte, que és l'Home qui s'ha quedat sense Déu, reduït al nihilisme en un temps d'hermenèutica universal. Els musulmans i els jueus també, però no ho saben. I no, no és evidència d'una pretensió universalista. A l'horitzó de l'imperatiu categòric tots els déus pesen el mateix.

I on no hi ha déus? Els pobles del Llibre no estan sols al món. No són ni la majoria. A la Xina, el Japó, les Corees i, en general, el sud-est asiàtic no hi ha déus, fora dels importats, cristians i musulmans, molt minoritaris. A més de l'indiferentisme majoritari, el budisme no té cap déu, ni el jainisme, ni el confucianisme, ni el taoisme, ni el sintoisme. Algunes porcions de la població professen creences religioses primitives, animistes o de culte als avantpassats. No té sentit dir aquí que Déu és mort. Com tampoc ho té a l'Índia, país d'un politeisme fantàstic i els déus del qual moren i ressusciten en cicles.

Anem al fons de l'assumpte. Déu ha mort, d'acord. Qui ho diu? L'home occidental, que parla per tots els éssers humans. No és “occidentalocentrisme” i molt menys “cristianismecentrisme” (com podria?), sinó pura raó humana universal. Però no havíem quedat que la postmodernitat era el reconeixement de la igualtat epistèmica de les cultures i que totes tenen el mateix relatiu valor, inclosa la de la raó occidental que es proclama universal? Aquí hi ha una cosa que grinyola.

Déu ha mort, d'acord. Alliberat dels ídols de Bacon, sobretot el del teatre, l'home postmodern té la tasca de fer realitat el superhome. I és difícil pensar que ho aconsegueixi quan tot allò que la filosofia posa a la seva disposició és un "pensament feble".

(Ah! La il·lustració és un gravat d'Aubrey Beardsley, de 1896).

Un país de lladres i pocavergonyes

El 1971, un psicòleg rabiosament conductista, Burrhus F. Skinner, va escriure un llibre, Més enllà de la llibertat i la dignitat, per explicar el seu enfocament de la psicologia. A la línia de Watson i Pavlov i, abans, de La Mettrie, veia l'ésser humà com un mecanisme el comportament del qual podia condicionar-se per mètodes científics. Aplicant la seva tècnica dels “reforços”, positius o negatius, calia orientar l'acció humana en el sentit que es desitgés, ja que la idea filosòfica de “l'autonomia de l'individu” era una il·lusió.

A Catalunya, un grapat d'estafadors i de presumptes delinqüents, militants d'ERC, l'organització més corrupta del país, protagonitza un experiment distòpic skinnerià, una mena de “Walden tres”, per demostrar que els catalans són un poble de xais al qual es pot estafar impunement i, a sobre, sortir en prime time a TV per fer-se aplaudir.

Que un home com Campuzano, un trànsfuga de diversos partits, vivint de la paga pública des de fa quaranta anys i implicat en l'escàndol de la DGAIA, d'on s'han pispat milions d'euros fraudulentament, s'atreveixi a treure el cap per la TV demostra que el país està governat per lladres de l'escola conductista.

Al costat de l'altre oportunista, Francesc-Marc Álvaro, vol ocupar el centre polític proclamant-se, mirabile dictu, “sobiranistes”. El terme que usen també els falsaris del neocomunisme per a un espai intermedi entre el centralisme i l'independentisme en què cobrar la paga. El “sobiranisme” és la presa de pèl amb què treballen els amics del conyac “Soberano”.

¿I què em diuen vostès de l'exconseller Joan Ignasi Elena, el de les percepcions, imputat ara en un delicte, però a qui han dit que no es faci veure gaire perquè pugui continuar cobrant i ningú no s'acordi que cal llençar-lo del Parlament a puntades de peu, com es va fer al seu dia amb Laura Borrás?

Què em diuen també del quinqui de Santako, Rufián, que, per 130.000 € l'any, està disposat a continuar insultant la intel·ligència a les seves lamentables intervencions parlamentàries per a vergonya generalitzada?

És clar, Skinner tenia raó i amb els catalans es pot fer el que es vulgui. Degudament “reforçats” a través de TV3, i els mitjans a sou dels estafadors, s'empassen el que sigui.

I els espanyols? Voleu una prova del seu caràcter submís, servil, indigne? Una prova què se'ls pot explicar el que es vulgui que es deixaran robar? Escoltin vostès el discurs de Pedro Sánchez en què, per demostrar la conveniència, la justícia i l'encert de la seva política de facilitar la invasió immigratòria indiscriminada, posa d'exemple Extremadura, regió espanyola sense delinqüència i sense problema de l'habitatge perquè la immigració (4%) és pràcticament inexistent.

Es pot ser més borrec? 

El rei traïdor

El rei d'Anglaterra és el cap de l'Església del país des del segle XV. Enric VIII Tudor, monarca catòlic que va iniciar el seu regnat complint religiosament amb la llei del levirat, va contreure segones núpcies en vida de la seva dona i el papa de Roma el va excomunicar. Enric va contestar amb l'Acta de Supremacia del 1534, que el declarava Cap Suprem de l'Església d'Anglaterra.

Els anglesos estimen les paradoxes. La seva monarquia és una democràcia; la seva Constitució, no escrita; les escoles públiques, privades; el guanyador al criquet s'emporta les cendres, i l'estat està separat de l'església. De veritat; no com aquí. L'estat no subvenciona l'església i aquesta s'autofinança, raó per la qual, encara que el rei sigui el cap material, el cap espiritual és l'arquebisbe de Canterbury que, per cert, actualment és l'arquebisba Sarah Mullally. Prefectura material, prefectura espiritual. A Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar.

Bé, doncs, el cap material de l'Església d'Anglaterra fa la impressió d'haver-se convertit a la postmodernitat perquè, en un discurs recent, s'ha manifestat desitjós de ser sobirà no d'un, sinó de diversos credos. Això no vol dir que ell, personalment, professi el relativisme en qüestions de fe. I tampoc que s'hagi convertit a l'islam, com diuen molts, encara que s'expressi en termes ridículament ditiràmbics i absolutament falsos sobre la fe del profeta i li agradi disfressar-se de beduí.

Suposo que el seu propòsit és mantenir-se anglicà (o sigui, mitjà protestant/mitjà catòlic) però regnar per sobre dels diferents credos en una Anglaterra multicultural en què cadascú adora el Déu de la seva preferència. És a dir, fer realitat el deliri habermasià que també professa el papa actual, partidari del diàleg entre el cristianisme i l'islam.

O sigui, Carles III es mou en l'esperit dels anomenats “polítics”, seguidors del canceller Miquel de L’Hôpital, qui, en plena guerra de religió a França, recomanava a Francesc II que tolerés totes les religions perquè l'important no és el que les gents creuen, sinó que siguin súbdits lleials i paguin els seus impostos. El problema és si procediment tan esclarit es pot aplicar quan un dels credos per amalgamar és l'islam. Perquè no hi ha diàleg possible entre el cristianisme i l'islam, un dels objectius del qual és exterminar tots els kafirs (infidels), especialment cristians i jueus.

Per a molta gent a la Gran Bretanya, el rei s'ha convertit a l'islam i, per tant, és perjur i traïdor al seu país. Efectivament, amb la seva actitud, el rei falta al seu jurament de coronació llevat que s'hagi convertit en veritat a l'islam. De ser aquest el cas, el jurament no té valor, atès que, gràcies a la takiya, cap jurament musulmà en matèria de fe té valor. I no només trenca el jurament, sinó que està trencant el mateix pacte social. Hobbes s'ho explicava clarament al seu amic Carles I: el govern està per alliberar-nos de la por; si no ho fa, perd el dret a governar i potser, el cap. Obrir les portes a un credo que intenta exterminar els altres no és alliberar-los de la por, sinó condemnar-los a patir-la.

La darrera vegada que els anglesos van tenir una república va ser en temps de Cromwell. La van anomenar Commonwealth, bé comú.

Poden repetir-la.

Inch Al·lah!

 

És la batalla final

S'entén per què tota l'esquerra woke, els terroristes fripalestain, els islamòfils de les flotilles i els seus amics de Hamàs, Hezbollah, etc., els germans musulmans i la resta de Dar al-islam, així com els antisemites a l'estil de Sánchez, Macron, Starmer, volen tancar Twitter.

Bé Starmer volia; però Twitter el va tancar a ell.

El volen tancar perquè és l'únic mitjà de comunicació que no poden controlar. Per això ho acusen de mentir, sembrar odi, ser una empresa capitalista, desinformar i difondre fake news. Les mateixes raons que han esgrimit sempre els dèspotes a la història. Des de Torquemada fins a Stalin, passant per Fidel Castro. Els censors d'avui, una miqueta més ximples, ataquen Twitter des de Twitter, sense adonar-se que així ho legitimen. Els atacs més ferotges contra Twitter es llegeixen a Twitter,

Twitter és l'únic lloc on durant 48 hores i gratis es pot veure la pel·lícula d'Uwe Boll ja prohibida a Alemanya i al Regne Unit i cap a ser-ho a molts països. Per què aquest rebuig tancat? Perquè, amb un cru esquematisme, gairebé de còmic, planteja un problema que el mateix film enuncia al començament: quan no hi ha justícia, l'instint empeny la venjança.

Però això és un fet o un desig? Els governs diuen que és enlairament del crim racista. I, en conseqüència, ho han prohibit. Pur efecte Streisand: fins ara l'han vist a Twitter més de deu milions de persones, i l'han retuitat més de 40.000. Un èxit de taquilla sense taquilla.

La pel·lícula com a tal és simple i tremendament tòpica, però és que no és una pel·lícula, sinó una expressió del wishful thinking de milions de persones, moltes de les quals tenen experiències directes mediates o immediates de fets com els que narra el film. És un missatge en forma de bomba gràfica adreçada al cor de tots els europeus. I dic “els”, sense cap ànim inclusiu, que em perdonin els wokes: “Deixarem que violin les nostres dones i filles?”

La postmodernitat woke veurà aquí una crida al masclisme més patriarcal i al que cal oposar-se en nom del multiculturalisme. Ja només ens faltava això: lluitar contra el masclisme islàmic amb masclisme occidental.

La pel·lícula va directa com una fletxa al cor dels homes els avantpassats dels quals van fer Europa, aquells que, segons Èsquil, a Salamina, van cridar: “Aneu, fills dels grecs, allibereu la pàtria, allibereu els vostres fills i les vostres dones, els santuaris dels déus dels vostres pares i les tombes dels vostres avantpassats: és la batalla final!"