El rei traïdor

El rei d'Anglaterra és el cap de l'Església del país des del segle XV. Enric VIII Tudor, monarca catòlic que va iniciar el seu regnat complint religiosament amb la llei del levirat, va contreure segones núpcies en vida de la seva dona i el papa de Roma el va excomunicar. Enric va contestar amb l'Acta de Supremacia del 1534, que ho declarava Cap Suprem de l'Església d'Anglaterra.

Els anglesos estimen les paradoxes. La seva monarquia és una democràcia; la seva Constitució, no escrita; les escoles públiques, privades; el guanyador al criquet s'emporta les cendres, i l'estat està separat de l'església. De veritat; no com aquí. L'estat no subvenciona l'església i aquesta s'autofinança, raó per la qual, encara que el rei sigui el cap material, el cap espiritual és l'arquebisbe de Canterbury que, per cert, actualment és l'arquebisba Sarah Mullally. Prefectura material, prefectura espiritual. A Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar.

Bé, doncs, el cap material de l'Església d'Anglaterra fa la impressió d'haver-se convertit a la postmodernitat perquè, en un discurs recent, s'ha manifestat desitjós de ser sobirà no d'un, sinó de diversos credos. Això no vol dir que ell, personalment, professi el relativisme en qüestions de fe. I tampoc que s'hagi convertit a l'islam, com diuen molts, encara que s'expressi en termes ridículament ditiràmbics i absolutament falsos sobre la fe del profeta i li agradi disfressar-se de beduí.

Suposo que el seu propòsit és mantenir-se anglicà (o sigui, mitjà protestant/mitjà catòlic) però regnar per sobre dels diferents credos en una Anglaterra multicultural en què cadascú adora el Déu de la seva preferència. És a dir, fer realitat el deliri habermasià que també professa el papa actual, partidari del diàleg entre el cristianisme i l'islam.

O sigui, Carles III es mou en l'esperit dels anomenats “polítics”, seguidors del canceller Miquel de L’Hôpital, qui, en plena guerra de religió a França, recomanava a Francesc II que tolerés totes les religions perquè l'important no és el que les gents creuen, sinó que siguin súbdits lleials i paguin els seus impostos. El problema és si procediment tan esclarit es pot aplicar quan un dels credos per amalgamar és l'islam. Perquè no hi ha diàleg possible entre el cristianisme i l'islam, un dels objectius del qual és exterminar tots els kafirs (infidels), especialment cristians i jueus.

Per a molta gent a la Gran Bretanya, el rei s'ha convertit a l'islam i, per tant, és perjur i traïdor al seu país. Efectivament, amb la seva actitud, el rei falta al seu jurament de coronació llevat que s'hagi convertit en veritat a l'islam. De ser aquest el cas, el jurament no té valor, atès que, gràcies a la takiya, cap jurament musulmà en matèria de fe té valor. I no només trenca el jurament, sinó que està trencant el mateix pacte social. Hobbes s'ho explicava clarament al seu amic Carles I: el govern està per alliberar-nos de la por; si no ho fa, perd el dret a governar i potser, el cap. Obrir les portes a un credo que intenta exterminar els altres no és alliberar-los de la por, sinó condemnar-los a patir-la.

La darrera vegada que els anglesos van tenir una república va ser en temps de Cromwell. La van anomenar Commonwealth, bé comú.

Poden repetir-la.

Inch Al·lah!

 

És la batalla final

S'entén per què tota l'esquerra woke, els terroristes fripalestain, els islamòfils de les flotilles i els seus amics de Hamàs, Hezbollah, etc., els germans musulmans i la resta de Dar al-islam, així com els antisemites a l'estil de Sánchez, Macron, Starmer, volen tancar Twitter.

Bé Starmer volia; però Twitter el va tancar a ell.

El volen tancar perquè és l'únic mitjà de comunicació que no poden controlar. Per això ho acusen de mentir, sembrar odi, ser una empresa capitalista, desinformar i difondre fake news. Les mateixes raons que han esgrimit sempre els dèspotes a la història. Des de Torquemada fins a Stalin, passant per Fidel Castro. Els censors d'avui, una miqueta més ximples, ataquen Twitter des de Twitter, sense adonar-se que així ho legitimen. Els atacs més ferotges contra Twitter es llegeixen a Twitter,

Twitter és l'únic lloc on durant 48 hores i gratis es pot veure la pel·lícula d'Uwe Boll ja prohibida a Alemanya i al Regne Unit i cap a ser-ho a molts països. Per què aquest rebuig tancat? Perquè, amb un cru esquematisme, gairebé de còmic, planteja un problema que el mateix film enuncia al començament: quan no hi ha justícia, l'instint empeny la venjança.

Però això és un fet o un desig? Els governs diuen que és enlairament del crim racista. I, en conseqüència, ho han prohibit. Pur efecte Streisand: fins ara l'han vist a Twitter més de deu milions de persones, i l'han retuitat més de 40.000. Un èxit de taquilla sense taquilla.

La pel·lícula com a tal és simple i tremendament tòpica, però és que no és una pel·lícula, sinó una expressió del wishful thinking de milions de persones, moltes de les quals tenen experiències directes mediates o immediates de fets com els que narra el film. És un missatge en forma de bomba gràfica adreçada al cor de tots els europeus. I dic “els”, sense cap ànim inclusiu, que em perdonin els wokes: “Deixarem que violin les nostres dones i filles?”

La postmodernitat woke veurà aquí una crida al masclisme més patriarcal i al que cal oposar-se en nom del multiculturalisme. Ja només ens faltava això: lluitar contra el masclisme islàmic amb masclisme occidental.

La pel·lícula va directa com una fletxa al cor dels homes els avantpassats dels quals van fer Europa, aquells que, segons Èsquil, a Salamina, van cridar: “Aneu, fills dels grecs, allibereu la pàtria, allibereu els vostres fills i les vostres dones, els santuaris dels déus dels vostres pares i les tombes dels vostres avantpassats: és la batalla final!"

La responsabilitat de Sánchez

És fama que Felipe González va dir en certa ocasió "Els expresidents som com gerros xinesos en un apartament petit. Se suposa que tenen valor i ningú s'atreveix a llençar-los a les escombraries, però en realitat destorben a tot arreu". Aquests dies, amb les seves sovintejades ingerències en la política espanyola, molts li han recordat la seva famosa reflexió perquè l'apliqui.

Sempre m'ha intrigat, no l'apotegma, sinó la facilitat amb què els comentaristes es fan càrrec del problema. Com si tots tinguessin un valuós gerro xinès a casa. És l'èxit del polític: convèncer l'auditori que té allò que no hi té. Podria haver parlat dels bonsais, que li són més familiars, però González, aquest gat de mirada "tontiastuta", com el va definir Ferlosio, sabia que els bonsais abunden encara menys que els gerros xinesos i a ell li agrada dirigir-se a la majoria.

Parlant de gats, en tornar d'un viatge a la República Popular de la Xina el 1985, González va citar una frase famosa de Deng Xiao-ping, llavors líder suprem del país: "No importa si el gat és blanc o negre. El que importa és que caci ratolins". Un relativisme pragmàtic que desconstrueix en dues línies totes les ruminacions postmodernes. La veritat és subjectiva. Lyotard podia haver llegit el senyor Ramón de Campoamor: res no és veritat ni mentida, tot és segons el color del vidre amb què es mira.

Amb tot el pes de la tradició taoista i l'aura confuciana de l'antiguitat, per no sortir-nos de la Xina, González s'ha llançat a fons contra Pedro Sánchez. Ho ha fet a Toledo, en presència de García Page, que representava el seu segon cognom. Ha estat un atac contundent, immisericorde: dos homes de la seva màxima confiança, condemnats a llargues penes. Ha d'assumir la responsabilitat política i optar entre dimitir o convocar noves eleccions. Pel que fa a Rodríguez Zapatero, li toca tornar els vidrets i, després, ja es veurà com se'n surt judicialment.

Tot això és obvi i inqüestionable. És d'una claredat meridiana. Tant que cega i no permet veure els clarobscurs. Amb Felipe González no només van anar a la presó el governador del Banc d'Espanya i el cap de la Guàrdia Civil, a més d'una segona fila de càrrecs intermedis, fins i tot del PSOE, sinó també un ministre de la seva màxima confiança i intimitat i el seu sequaç. Ell mai va assumir responsabilitat política en els termes peremptoris que li imposa a Sánchez. D'on se segueix que no vol la seva dimissió en pro del bé comú, sinó com la venjança per algun greuge personal que li hagi fet l'altre.

L'anterior no és un intent vergonyós de defensar el president espanyol. Al meu entendre fa temps que hauria d'haver dimitit. Però no per aquests jocs burocràtics politicocriminals que són el business as usual de la política convertida en professió, sinó per haver obert la porta a la islamització del seu país i, de passada a Catalunya.

Això comporta més que una responsabilitat política. Comporta una responsabilitat històrica.

Starmer K.O.

Es desfà el triangle antisemita de les Bermudes, Starmer, Macron, Sánchez. Tres genets de l'Apocalipsi. El quart és una dona, Ursula von der Leyen; von der Leiden per als seus adversaris. Els tres cavallers, entossudits a islamitzar Europa, van reconèixer l'estat de Palestina. Només per atacar Israel. Gaudien del beneplàcit dels ulemes i els petrodòlars del Golf. Eren temps de Yihad.

Starmer, havia guanyat les eleccions de 2024 amb 411 escons dels 650 dels Comuns, 85 més de la majoria absoluta. La tercera majoria de la història del partit laborista. Davant d'ella, els 121 escons dels tories no eren res. L'oposició no existia. Tota la muntanya era woke. Es podia fer el que es volgués. I es va fer.

De sobte, però, a mitjan mandat, Starmer se'n va. Com s'explica això? Els analistes acumulen raons: l'indigest Brexit, els resultats electorals recents adversos, la rebel·lió d'un quart dels diputats, el triomf d'Andy Burnham, les crítiques dels sindicats i l'oposició del seu propi govern. No són, però, les causes de l'enfonsament de Starmer, sinó els seus efectes.

A Starmer li ha enfonsat la seva pròpia hybris i els dos anys de destrucció de l'estat de dret anglès, amb els grooming gangs protegits, l'antisemitisme de les autoritats, el racisme antiblanc de la policia, la parcialitat dels jutges woke, l'esgotament de l'estat del benestar a favor dels immigrants, les tàctiques intimidatòries sarraïnes i el terrorisme islàmic.

I, sobretot, li han enfonsat les xarxes, especialment Twitter. Per això l'home volia intervenir-les i censurarles. Per protegir-nos, és clar.

L'esquerra woke britànica va exagerar la importància dels seus suports electorals. Els 411 escons tenien darrere el 33,7% del vot. El percentatge més baix de suport a un govern en la història del Regne Unit. En proporció del cens, encara menys: 20,13%. Amb aquest suport real no hi ha gaire marge per reformes encara que siguin lleugeres. No diguem per islamitzar el país, implantar la xaria, imposar tribunals islàmics, destruir l'Església anglicana i reintroduir el “delicte/pecat” de blasfèmia, com sembla que pretenen el primer ministre i la família reial anglesa.

Aquest mateix destí espera Macron i Sánchez, els altres dos irresponsables que han sumit Europa en una crisi cultural de dimensions incalculables. El vot antiimmigracionista de l'altre dia al'Europarlament és un indicador de què pensa l'electorat europeu.

Una darrera observació. Tots els wokes amb comandament a la política, els mitjans, les universitats, les fundacions, etc. parlen de drets i valors. Però la realitat obliga a fer un follow the money. On van a parar els diners de l'Iran, l'Aràbia Saudita i els emirats del golf? Qui finança els milers de mesquites a Europa, on hi ha gairebé cinquanta milions de musulmans? Qui paga als ulemes, els imans i totes les associacions islàmiques? Qui finança els aldarulls fripalestain i antisemites a les universitats? Qui paga la legió de mitjans occidentals que difonen la propaganda islàmica? Qui als ganduls de les flotilles? Qui als periodistes, intel·lectuals, professors universitaris, jutges i polítics woke?

Hi ha molta gent fent-se d'or a costa de la solidaritat amb els "palestins", la invenció antisemita més gran del segle.

Al Regne Unit no n'hi ha prou amb un relleu dins del laborisme. No és (només) cosa de persones. La gent va votar un partit que ha defraudat. La meitat de la legislatura és una bona ocasió per a un vot de recall.

Violadors i assassins musulmans

La corrupció dels mitjans de comunicació i els polítics catalans sobresurt en dos camps. Un és el silenci, la censura que apliquen per no informar dels casos de robatoris flagrants, de fraus i estafes sistemàtiques perpetrats per tots els partits de la partitocràcia. Especialment, Esquerra Republicana. El partit que presumia de no tenir ni un sol cas de corrupció és, en realitat, un pou de lladrocini i bandidatge que viu de parasitar l'administració pública. Els periodistes, molts d'ells, militants o endollats del partit, cobren per amagar la informació o per mentir directament.

L'altre camp del silenci d'aquests mitjans és la seva indigència mental, que els porta a seguir a ulls clucs el pensament únic woke a favor de la invasió i la conquesta islàmiques d'Europa. Tots hi estan d'acord (i per això cobren suculentes subvencions oficials i diners dels suborns de les tiranies del Golf) en què cal manipular i ocultar la informació a la ciutadania per no incrementar la violència comunitària.

El periodisme occidental és un acudit. Si un policia blanc mata un ciutadà negre, els mitjans muntaran un espectacle mundial, parlant de supremacisme i demanant mà dura contra el racisme blanc. Si un negre (policia o no policia) mata un blanc, es fa un silenci mundial. El racisme negre no existeix.

Tots els mitjans occidentals estan comprats per l'agenda woke, que acusa els blancs de racisme i xenofòbia vis-a-vis dels musulmans. Quan se'ls diu que l'islam no és una raça, sinó una religió de fanàtics i criminals, responen que sí que és racisme, però no biològic o ètnic, sinó cultural. Racisme cultural, s'entén? O sigui, si no crec a l'islam soc un racista perquè ho diu un grapat de cretins que passen per gent llegida, becaris i directors de diari.

Fins i tot han inventat un terme irracional i absurd, la islamofòbia, que demostra clarament la raó que tenia Sòcrates en pensar que l'estupidesa i la immoralitat sempre van juntes. Acompanyades de la lletjor. Només cal veure els retrats d'alguns membres de les bandes musulmanes de torturadors i violadors de nens/es al Regne Unit.

Perquè aquí estem. Finalment, s'ha fet públic l'informe independent sobre les bandes musulmanes que fa anys que violen, torturen i assassinen nens i nenes a la Gran Bretanya. Resultava molt difícil creure que una cosa tan bèstia i inhumana estigués passant en Gran Bretanya. Però les proves són ja incontrovertibles. El govern i els mitjans han estat ocultant-lo i reprimint qui ho denunciava. És un front antidemocràtic i antiblanc format, entre altres, per el batlle de Londres (un musulmà), el rei i el primer ministre (dos conversos a jutjar per les seves manifestacions) i tot el corrupte cos de policia britànica; i corruptes mitjans britànics; i corruptes mitjans espanyols; i corruptes mitjans catalans.

Tots els que afavoreixen la conquesta del Vell Continent pels bàrbars musulmans que, amb el suport de què un dia va ser l'esquerra, venen a imposar les salvatjades, la pedofília, la misogínia, el feminicidi, el totalitarisme, llurs abjectes costums.

Només cal llegir les coses que diuen i escriuen els Partals, Antichs, Llachs, Ustrells, Bastés, Cruanyes, Albiachs, Cids, Vallejos, etc., etc.

Rufián, el nostre home a Madrid

En algun moment, els dirigents d'ERC van pensar que era una bona idea que Gabriel Rufián encapçalés la llista del partit a Madrid, escullera de les Espanyes. Un cartell molt prometedor. El candidat era català, però no excessivament, ja que també és fill de l'emigració de Jaén i té un tarannà espanyol. Un exemple de l'Espanya plurinacional. El partit afirmava la seva catalanitat a Madrid, alhora que obtenia informació sobre la política de l'altiplà transmès per algú a qui els espanyols, sobretot els d'esquerres, consideren un dels seus.

Però la comprensió de la política hispànica del republicà no és gaire aguda. Els grans triomfs que ha venut a bombo i tweet han resultat falsos. El blindatge del català, el doblatge de no sé quines sèries, la taula de diàleg del finançament singular, fins i tot la prova de la connexió russa de Cipollino-Puigdemont-007. Els espectacles histriònics a la tribuna s'expressen en un castellà de Chamberí.

Li passa el que al James Wormold de la novel·la de Graham Greene, El nostre home a l'Havana que, com que no és capaç d'enviar cap informació d'interès al servei secret britànic, MI6, per al qual treballa, se la inventa. Rufián fa el mateix. Inspirat pel seu mentor, Tardà, pren les seves faules per un senderi lluminós.

Durant anys, el diputat de Santa Coloma de Gramenet, Santako, pels moderns, ha portat dues vides, ha estat dues persones, ha conviscut amb el seu Doppelgänger. Es repeteix l'esquizofrènia que Alcalá Zamora atribuïa a Cambó, que volia ser el Bismarck d'Espanya (en el cas de Rufián, de l'esquerra espanyola) i el Bolívar de Catalunya.

Viure la vida ja és complicat. Viure dos deu ser esgotador. La convivència amb el doble és un turment i sovint acaba fatalment. Vegeu què li passa a Dorian Gray o al William Wilson, d'Allan Poe, per no parlar de l'infeliç Goliadkin, de Dostoievski. Si la figura Rufián ha de sobreviure, un dels dos personatges, Bismarck o Bolívar, ha de morir. Bolívar, kaputt. Rufián no ha estat mai independentista. L'odi que desprèn cada cop que parla del president Puigdemont, no és un odi de partit o de classe. És un odi nacional, un odi al fet català per part d'aquest espanyol nascut a Santako.

Prevaldrà el Bismarck de l'esquerra espanyola, fragmentada en taifes d'egos wokes. Les esquerres “transformadores” espanyoles, a la recerca d'un líder carismàtic, ho aplaudeixen i confirmen en allò que ell veu com una “destinació manifesta”. I, com a bon cabdill espanyol, ja ha posat condicions als seus, ara per ara, hipotètics seguidors, cosa que treu de polleguera els seus soferts companys de bancada.

Si ERC vol conservar el cap de llista de Madrid, la condició principal serà passar sota les forques caudines d'un Front Espanyol d'Esquerres per a una Espanya plurinacional. El referent, sens dubte, és l'actual Constitució de Bolívia, del 2009, inspirada, entre altres fonts en la Pachamama i, segons la qual, el país és un estat unitari plurinacional que garanteix el dret a l'autodeterminació de les nacions i pobles “en el marc de la unitat de l'estat”.

So far, so good.

Belfast. Això anirà a més

Els mitjans de comunicació públics i privats segueixen tots fil per randa la partitura del pensament únic woke. És una monodia gregoriana impregnada d'encens ideològic: antisemitisme, canvi climàtic, immigració lliure, dret a l'ocupació, submissió a l'islam, antifeixisme. Les discrepàncies es ventilen al refectori.

L'opinió seriosa, solvent, pilar de l'ordre constituït, veu exemplar que el sant pare vingui a demanar al seu ramat que obri les fronteres i deixi entrar el poble del Senyor. Al Vaticà, però, la darrera monarquia absoluta d'Europa, la immigració il·legal és un delicte penalment castigat. Acresolat exemple de dissonància cognitiva pontifical.

La rentada mediàtica de cervell és terrible. Moltes societats europees estan convulses, en una inseguretat creixent. Els mitjans oculten o manipulen la informació sota pretext de “no exacerbar-hi els ànims”. Les autoritats no protegeixen les víctimes (cas Henry Nowak), i ajuden els victimaris. I no parlem d'uns jutges que confonen la llei penal amb les benaurances del sermó de la muntanya.

L'esquerra defensa el disbarat que, els que no contribueixen, accedeixin a unes prestacions socials que paguen els contribuents, sense poder beneficiar-se'n. Sempre hi ha un forà que té més drets. Perquè és vulnerable.

Interpretada pels wokes, la vulnerabilitat és tan laxa que ha destruït el principi d'igualtat davant la llei, base de l'estat de dret. Tots els ciutadans són responsables dels seus actes, menys els vulnerables que, si roben, agredeixen, okupen és en estat de necessitat. No justificava Sant Tomàs el furt en cas de necessitat?

Si se sap tot això és gràcies a les xarxes socials, especialment Twitter. En conseqüència, els polítics i periodistes van bojos per tancar-ho, en nom, és clar, de la llibertat d'expressió. Qui protesti és un sembrador d'odi i un racista. Igual que si protesta pels degollaments al mig del carrer, el vandalisme i les violacions a go-go.

Han treballat tant per erradicar el racisme dels blancs que s'han passat al racisme dels negres i marrons. No és estrany que els blancs estiguin organitzant-se i fent justícia pel seu compte. Un desastre? Sí, però, com diu Locke, quan el govern es converteix en tirania, el poble té dret a rebel·lar-se.

Que ho fa l'extrema dreta? Per descomptat. Però el poble s'ha afegit. I, en tot cas, qui va provocar-ho?

És estrany que els wokes, de dreta i esquerra, a qui se suposa algun grau de racionalitat, no vegin que aquesta situació d'anòmia social a Europa s'anirà agreujant progressivament. Tan estrany que només es pot explicar per dues raons: a) estan comprats; b) desitgen la destrucció de llur pròpia cultura.

O totes dues coses.

Manifest Orriolista

 Actualització del començament del cèlebre Manifest Comunista de Karl Marx i Friedrich Engels, de febrer de 1848. El best-seller més gran del món, després de la Bíblia:

"Un fantasma recorre Catalunya – el fantasma de l'orriolisme. Tots els poders de la vella Catalunya s'han aliat en un cordó sanitari contra aquest fantasma, el virrei espanyol i l'exiliat de Waterloo, Junqueras "amoespaña" i la neocomunista Albiac, els periodistes venuts i els policies de la CUP".

Front tancat de totes les forces vives i mortes de Catalunya contra la batllessa de Ripoll, a qui pretenen silenciar i aïllar com si fos una leprosa a l'estil de l'Edat Mitjana. Orriols és objecte de tota mena d'atacs, retòrics, judicials, demagògics, difamadors, físicament violents. Per part de tots els centres de poder polític i mediàtic del país.

Difícil veure un cas semblant de fustigació i persecució d'una persona des del govern català, la presidència del Parlament, la partitocràcia nostrada, la premsa, la televisió i la ràdio del règim. I, per descomptat, la murga fripalestain finançada pels petrodòlares i els governs europeus. Coincidència total de gent molt diversa que només té en comú l'antiorriolisme com ara Jordi Borràs, Lluís Llach, Xavier Antich, Vicent Partal, Mònica Terribas, Ricard Ustrell, Jordi Basté, etc, etc, etc. Realment, un espectacle que recorda la conjunció de totes les instàncies espirituals i seculars, angleses, borgonyones i franceses contra Joana d'Arc al seu dia.

Tots ells saben que aquesta vergonyosa cacera és contraproduent, que aconsegueix el contrari del que pretén, que apuja la popularitat d'Orriols i les seves expectatives de vot. Però no poden fer una altra cosa, en part perquè qui els paga els ho exigeix ​​i en part perquè la batllessa de Ripoll els ha desposseït de les seves disfresses, ha desmentit els seus enganys i n'ha demostrat la corrupció moral.

Orriols té en contra tot l'establishment mediàtic català que, no només impedeix la seva presència i veu als mitjans, sinó que és una maquinària d'agressió tous azimuts contra una persona per raó de les seves idees, un infame atac ad feminam. Que aquí tothom presumeix de feminisme, però part de l'odi que suscita Orriols entre la pintoresca fauna de sipais de la colònia deriva de la seva condició de dona.

L'auge d'AC, que aquests conjurats proespanyols no poden evitar, s'ha aconseguit a les xarxes. AC és un partit nascut i criat al Twitter, i el seu triomf electoral serà la prova més contundent del poder de les xarxes davant de la maquinària corrupta dels mitjans tradicionals.

El programa d'AC és una proposta senzilla, clara, breu, com si ho haguessin redactat a l'uníson Occam i Gracián: Independència, estat català democràtic, control de la immigració, lluita contra la islamització i govern honrat.

El vot per Orriols és un vot per la independència de Catalunya.

L'únic.

No teniu cap perdó

Finalment, per la pressió de la gent, el govern britànic es va veure obligat a publicar el vídeo policial, la "bodycam", de la detenció d'un jove anglès moribund (de fet, va morir durant la detenció), apunyalat per un musulmà sikh que, a més, acusava la víctima de racisme. Són imatges molt dures. L'Henry Nowak (18 anys) va estar una hora agonitzant, a terra, emmanillat, mentre deia als policies que l'havien apunyalat. Aquests no se'l van creure. L'assassí ja ha estat condemnat a perpetuïtat, però, en fer-se públic el vídeo, va començar una reacció popular que té pinta d'estendre's per tot el país.

En va buscarà el lector cap notícia al respecte als mitjans de comunicació. El silenci és absolut. El diari més woke de tots, El País, recargola la notícia per a culpar l'extrema dreta de Nigel Farage. El noi mort en les horribles circumstàncies del vídeo, a segon pla.

Si aquest cas es coneix, si se sap cert que el jove Henry Nowak va patir una agonia i una mort terribles, si, finalment, la policia s'ha vist obligada a publicar el vídeo, ha estat gràcies a Twitter. Per això, els mitjans subvencionats i els governs subvencionadors volen tancar-la, per mantenir el monopoli de la comunicació política, convertida en adoctrinament woke.

Què és ser woke? És completar el principi universal que "cada persona és responsable dels seus actes" amb un orwellià “però uns són més responsables que els altres”.

És una ideologia que neix del fracàs pràctic del comunisme, de la mala consciència occidental pel passat imperialista, de la desaparició del subjecte històric i d'una desconfiança postmoderna davant de la raó que aboca el món a un relativisme gairebé nihilista.

Com hem arribat fins aquí? Perquè l'esquerra woke, aliada als musulmans, ens hi ha dut. No sé com explicaran aquesta barbaritat els multiculturalistes ni com s'imaginen el futur. La seva acusació de racisme a tots els que avisen del perill de la islamització té el nivell moral de la mateixa acusació de l'assassí a la seva víctima. La mateixa. La Umfunktionierung de totes les institucions des del govern fins a la judicatura, el sistema públic d'ensenyament, les esglésies, els mitjans de comunicació (és a dir, tots els aparells ideològics de l'estat, d'Althusser) en la lluita contra el racisme blanc ha acabat en un creixent racisme antiblanc. La invenció de la islamofòbia és el seu estrambot.

La mort el 2021, a mans de la policia, de l'afroamericà George Floyd va provocar un escàndol mundial, la campanya del Black Lives Matter, milers d'hores de ràdio i televisió, articles de premsa a go-go. Fins i tot se li han elevat estàtues. La del blanc Henry Nowak no ha provocat res més que un dens silenci. Hi ha coses difícils d'entendre, però no hi ha més remei que entendre-les perquè, com se sap, “tot el que és real és racional i tot el que és racional és real”. Una cosa tan monstruosa com la mort del noi Nowak hauria de ser impensable. Però és real i, per tant, pensable.

De fet, si s'hagués pensat abans, pot ser ens hauríem estalviat aquesta decadència d'Occident.. 

Que no, que no se'n va

Un govern cau per dos motius: per la via judicial en un procés penal i per la via política, en perdre una moció de censura. La primera, de moment, no es dona i cal veure que es doni. Per a la segona, no sumen els números.

Més ben dit, sí que sumen. Però no sumen les ànimes. Els 170 diputats de PP i VOX semblen un Tàntal bifront. Només els falten sis vots. I tenen a mà 59 més de 7 o 8 partits. Sobren per a la majoria absoluta. Però cap vol votar una moció de censura del PP i VOX, els dots diplomàtics dels quals per fer amics estan a la vista.

Si no hi ha moció de censura, el govern no caurà. Passi el que passi. Els todòlegs profetitzen l'enfonsament imminent de Sánchez perquè, diuen, “així no es pot seguir”. Així se seguirà mentre no hi hagi moció de censura.

No n'hi haurà. Els partits nacionalistes no propiciaran l'arribada de les dretes perquè saben que els tocarà la pitjor part. Podem, encara que diu que la legislatura és morta, no pot votar amb la dreta; és contra natura. Sumar és al govern i seria patafísic que votés en contra.

No hi ha possibilitat de moció de censura. El parlament és impotent davant del govern que cada cop recorrerà més a governar per decret. Escoltin la seguretat, amb un toc d'arrogància amb què Sánchez s'expressa als mítings entre crits i aplaudiments. Animat per la voluntat nietzscheana de poder, impulsat per la fidelitat dels seus, embriagat per l'aplaudiment de la premsa internacional, Sánchez mira el 2027 i més enllà. Plus ultra.

Sosté que el 2027 augmentarà la seva majoria, aprofitant que ningú se'n recorda que ara no en té, car el 2023 va perdre les eleccions davant del PP (121/137). Fa tres exercicis sense pressupostos i va camí d'acabar la legislatura de la mateixa manera. Però això no l'impedeix continuar una política woke de permissivitat que està causant una catàstrofe social a Catalunya, Espanya i Europa.

En l'àmbit col·lectiu, la barbàrie multicultural desencadenada a París és un vaticini de què ens espera a la nit. Pel dia, els cinc precs de cara a la Meca. Que els propagandistes d'aquest disbarat, començant pel papa Lleó XIV, que vol agermanar cristians i musulmans, no vegin aquesta fatalitat demostra la veritat del famós adagi grec: aquell a qui els déus volen perdre, primer el tornen boig.

A escala individual, el repugnant acte d'antisemitisme a una sauna de Barcelona és una mostra palpable i gens infreqüent del deliri retronazi que arrossega les esquerres. I tots aquests són els que diuen que el perill és la islamofòbia.

Sobre Catalunya

Per una vegada, Palinur no es comunica per escrit sinó oralment. El que presenta no és un text, sinó una conferència. Per a un auditori mexicà. Els amants de l'hermenèutica clàssica i la moderna ho tenen una mica més difícil. L'escrit, roman, es pot rellegir i fins i tot ressaltar. El parlat vola i no para. No es pot tornar a escoltar, ni retrocedir en allò que ja s'ha sentit. Per això, la paraula parlada captiva, és la forma preferida del falogocentrisme derridià. En la seva forma més elemental, els dictadors sovint són verbosos, fins i tot xarlatans. Castro va edificar la seva tirania a base de discursos interminables.

La paraula escrita, en canvi, és aspra; llegir és treballós. I, encara que es digui que “ad astra per aspera”, l'oïda va més directament al cervell i al cor que no pas la vista. Aquest és el secret de la música, capaç de encendre audiències. Hi va haver un temps en què els melòmans europeus es dividien entre wagnerians i antiwagnerians. Els dibuixa amb molta gràcia Aubrey Beardsley. Tolstoi i Nietzsche, dos escriptors genials, treien foc pels queixals en sentir parlar de Wagner.

La lectura obre camins que poden ser difícils de transitar o potser portar-nos per rumbs erronis. En canvi, ens dona la distància que ens permet imaginar-nos històries. Jugar amb l'episteme, que diria Foucault. Podem interrogar el que s'ha llegit; fins i tot dialogar-ne. El lector infon vida a un text en seguir el camí que el traça. Vida, camí, només falta la veritat per donar la raó a Sant Joan (14,6).

La veritat, però, a diferència del camí i la vida, és un ben espiritual com aquells dels que estan fets els somnis.

En fi, això és només una explicació de per què apareix Palinur en conferència, amb el desig que, si l'escolteu, sigui del vostre gust. Des dels temps de Larra, els escriptors es preocupen pel públic. Volen saber qui és i on es troba, probablement per afalagar-ho. Els escriptors són pur narcisisme: llancen la llavor al vent, però volen assegurar-se que cau a terra favorable.

ERC = Esquerra Republicana Corrupta

Mira que van donar la murga amb els vuitanta (després, 90) anys sense cap cas de corrupció. Avui ja ningú no ho repeteix precisament per no esmentar la soga a casa del penjat; per a no reconèixer que ER és un partit estructuralment corrupte. Recordeu-vos: estructura i funció. Sense la corrupció, ER no funcionaria.

A la cort dels miracles en què s'ha convertit el Regne d'Espanya, Catalunya ocupa un lloc prominent a compte, sobretot, d'ER. L'episodi de la DGAIA, gairebé sempre en mans de republicans, sembla una d'aquelles joint ventures en què l'administració feia les despeses i els particulars se n'emportaven els beneficis. L'organigrama de la DGAIA revela un espès entramat d'alts càrrecs d'ERC administrant, sembla, en llur profit, els recursos públics.

De la subestructura B del partit, no se'n sap res des de fa dos o tres anys, gràcies a la diligent investigació de Tardà. Pel que es coneix, els seus actes revelen tanta inhumanitat que només poden ser concebuts per gent molt malalta. La persona a qui sembla atribuir-se oficialment una brutícia tan gran, Sergi Sabrià, és ara directiu o empleat d'una empresa relacionada amb Zapatero.

Aquest Sabrià, juntament amb Sergi Sol, formaven fa uns anys el comissariat polític d'ER a TV3 i són els que es van encarregar de purgar-la per convertir-la en un aparell de propaganda del partit. La tasca s'ha culminat amb èxit amb l'actual directora de la CCMA, Rosa Romà, fidel militant d'ER. Fidelitat a un partit, no pas al país, que és pluripartidista. I parlen de democràcia i de llibertat d'expressió.

A la pluja d'imputacions judicials n'ha caigut també una a Joan Ignasi Elena, exconseller d'interior d'ER, l'home que anomenava “percepcions” a les protestes de la gent per la inseguretat ciutadana. No estic gaire segur que l'Elena tingui clar el significat de percepció. Sospito que volia dir “il·lusió”. Finalment, l'home formava part de la comissió parlamentària de recerca sobre la DGAIA que, probablement, també li semblaria una “percepció”. I ho era, però percepció de diners.

Per la via Zapatero arriba també una altra “amistat perillosa” amb Time Out que, dirigida per l'intel·lectual orgànic erqui Eduard Voltas, sembla haver invertit una quantitat respectable a comprar informes de l'expresident. Probablement funciona aquí com a intermediari, pagant Zapatero amb els diners que la Generalitat atorga a la publicació.

El món de la cultura, controlat per ER, és un món meravellós. Ara que s'acosten les eleccions, l'alcalde Collboni ha decidit comprar el vot de la gent acudint al vell "pa i circ" dels emperadors romans. Prendran la forma de vals de 20 € (menys dona una pedra) que plouran del cel per a fins “culturals”. La gestió, règiament pagada, anirà a càrrec d'Abacus, una cooperativa ungla i carn amb ER. I els ciutadans actuen també com a intermediaris que canalitzen els diners de la Generalitat a les butxaques d'Abacus i empreses afins. El govern vol comprar el vot dels ciutadans amb els seus propis diners i, a sobre, canalitzar-los a les butxaques dels amics.

 

Si Sánchez convoca eleccions...

... les primeres a posar-se nervioses seran les esquerres autodenominades “transformadores” o “a l'esquerra del PSOE”. I mira que aquest camp és més extens que ampla és Castella. Gairebé tothom és avui a l'esquerra del PSOE, fins i tot els de missa i comunió diàries. Bé, aquests, els primers, a la vista de la invasió sarraïna que Sánchez, com un nou comte Don Julián, ha propiciat.

Les esquerres més o menys atees mantenen diferents relacions amb els fills d'Al·là, des dels qui els toleren en un exercici de multiculturalisme propi de beocis, fins als qui s'hi identifiquen frenèticament a força de solidaritzar-se amb els àrabs anomenats “palestins”. Només cal escoltar la parella antisemita Irene Montero i Ione Belarra, demanant un estat palestí “des del riu al mar”, o sigui l'extermini dels jueus de la “llar nacional” que els havia promès la Declaració Balfour el 1917.

Aquestes esquerres, en totes les seves policromes variants, ara estan neguitoses, com el ramat quan sent que s'aproxima un depredador. El depredador és l'extrema dreta que, segons la visió de Rufián, les trobarà totes pasturant pel seu compte i se les menjarà d'una en una. Davant tant sagaç com original avís, les esquerres espanyoles desitgen que Rufián les lideri, unides en un front amb els germanets de les "nacionalitats històriques" vernacles. Aquests germanets, però, no accepten cap front amb les esquerres espanyoles. En conseqüència, a reserva del que passi a Catalunya amb ER, és patent que l'Espanya plurinacional de l'esquerra espanyola, com sempre, queda reduïda a Castilla. 

Si, forçat per les circumstàncies i l'independentisme burgès basc-català, Sánchez convoca eleccions anticipades, poden agafar les esquerres enmig de bizantines i consuetudinàries discussions sobre l'ésser de la nació espanyola. I en les pauses del cafè discutiran sobre la societat sense classes i sense estat i sense societat. O sobre el Armageddon del canvi climàtic, o sobre el sexe dels àngels, aprofitant que ara hi ha un munt de sexes per a triar.

Per evitar els bizantinismes recorren a Rufián que és home clar, parc en paraules i més parc en idees. Ell mateix s'ha proposat si amb això, diu, s'assoleix la unitat. Voluntat de servei i sacrifici. Qui vegi poc sacrifici a postular-se per a continuar cobrant 140.000 € l'any per no fer res, tret de xerrar al Congrés com si fos la taberna del tío Paco, està contaminat pel nihilisme feixista d'extrema dreta. Es incapaç d'entendre la magnanimitat i la generositat d'una esquerra que professa el franciscà enunciat de Rufián al seu perfil de Twitter: “Para todos todo, para nosotros nada" (sic). Aquesta frase és un pur disbarat i no només gramatical. Si tots ho reben tot, però nosaltres, res, o nosaltres no som tots o no tots ho reben tot.

I això, sense comptar que, si vint anys és un no res, segons el tango, 140.000 € l'any és un no res tan voluminós com l'ésser de Parmènides. Fer el contrari del que diu ha esdevingut costum arrelat a l'esquerra, aquella que deia que "el que és personal és polític". Viuen com rics a força de predicar als pobres la rebel·lió contra els rics. Òbviament, esperen que la tal rebel·lió no arribi mai. No és mal negoci, però li cal la confiança de la gent i, com que la gent autòctona no sembla massa disposada a atorgar-la, se'n van buscar-la a l'estranger, fent de la immigració en massa una font de vots. 

Sánchez, l'antisemita. II

Fa uns dies vaig pujar un post titulat Sánchez l'antisemita, amb motiu de la imposició de l'ordre del mèrit civil a  Francesca Albanese. Ja dirà l'actual ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, quins són els “serveis rellevants a l'Estat” que exigeix ​​la llei per atorgar la medalla i que hagi prestat a Espanya la senyora Albanese. Personalment, no en trobo cap i Pedro Sánchez, tampoc. Però a ell no li calen.

Des d'aquell infaust 7 d'octubre del 2023, el govern de Pedro Sánchez fa dos anys i mig que fustiga per tots els mitjans l'estat d'Israel. No només perquè és un govern favorable a Hamàs, sinó perquè és antisemita, el govern més antisemita d'Europa. Un repàs a la seva executòria ho prova.

A la seva declaració de 23/11/2023, Sánchez, reconeixent la monstruositat dels atacs de Hamàs, va exposar les línies del seu govern que són les de la internacional woke: Israel té dret a defensar-se, però proporcionalment; cal aconseguir la pau a la zona i implementar la solució dels dos estats. Solució que els àrabs han rebutjat sempre i continuen rebutjant perquè el seu objectiu és exterminar els jueus “des del riu fins al mar”.

Com que aquest objectiu no es va complir Sánchez i els seus van intensificar la seva hostilitat. Van parlar de genocidi i ho continuen fent, malgrat que el fiscal del Tribunal Penal Internacional reconeix que no n'hi ha cap.

Parlant de genocidi, s'ha fet cèlebre el moment en què Sánchez diu al Congrés que el 7 d'octubre va ser la data de la invasió israeliana de Gaza. (Va ser el 27 d'octubre). No es cap lapsus linguae. És el resultat de documentar-se en fonts de Hamàs, com l'organització de defensa de drets humans Al-Hak que, en la seva edició de 20 d'octubre de 2023, una setmana abans de l'operació d'Israel, deia textualment: “On 7 October 2023, Israel launched a la large scale retaliatory military offensive on Gaza”, data que repetia la carta col·lectiva adreçada al fiscal del TPI. Tampoc no és cap lapsus calami. O Hamàs té dots profètics o és una mostra palesa d'ofuscació i alienació mental.

Cosa que li passa al president espanyol. Es va erigir en capdavanter de la suposada causa palestina a la Unió Europea a qui insta sistemàticament a trencar tota mena de relacions amb Israel, com ha fet ell amb les relacions comercials d'Espanya amb l'estat jueu. Alhora que s'afanyava a reconèixer l'inexistent estat de Palestina en un acte d'evident hostilitat cap a Israel.

Així mateix, s'ha involucrat en la política antijueva i prohamàs de l'esquerra woke. Ha donat suport als boicots a esdeveniments internacionals com la volta ciclista o el festival d'Eurovisió y demana excloure Israel de totes les competicions internacionals només perquè es tracta de jueus. Ah, der ewige Jude!

També ha donat suport oficial a les flotilles de propaganda de Hamàs, fins al punt de mobilitzar un vaixell de l'armada amb intenció intimidatòria cap a Israel, risum teneatis. I ha obligat tots els contribuents de l'estat espanyol a finançar amb llurs impostos el retorn d'aquests eixelebrats.

Com alguns van ser detinguts pels israelis, sánchez va tornar al seu to intimidatori, beligerant: “no tolerarem que ningú maltracti els nostres ciutadans”. Unes hores després, l'Ertzainza apallissava amb tota raó aquells ciutadans que havien arribat a Bilbao i tot seguit, van començar els habituals aldarulls fripalestain dels que ja n'està fart tothom.

Arrumacus

Aquesta fúria, aquesta còlera que envaeix molts diputats catalans cada cop que Orriols puja al faristol és digne d'un estudi antropològic. Com les tribus malaies que entren en trànsit col·lectiu i es llancen en amok contra l'objecte del seu odi. Són apassionants les sessions del Parlament, tant per les clares i ben argumentades exposicions de la senyora Orriols com per les cares i els gestos de l'auditori. Els més divertits, per gesticulants, gairebé com els micos del zoo, són els de la CUP i els Comuns. També els d'ERC, sobretot la diputada islàmica del vel que, com que té la cara emmarcada per una peça tant empoderant, resulta més expressiva. Els de Junts, com són de bona família, dissimulen el seu enuig barrejat amb por. Els del PSC suporten l'aguda i aclaparadora crítica de l'alcaldessa amb la resignació de qui és justament apallissat. (Dit sigui, en passant, i sense ànim d'ofendre: quina executòria la del govern de tots a mig mandat!).

Entre els 133 restants diputats, no n'hi ha cap capaç de veure que aquesta animadversió col·lectiva, aquest overkilling de tot un parlament i el seu govern i els seus mitjans de comunicació i les seves universitats contra una sola persona sense més recursos que una tribuna, és una vergonya? Siguin els que siguin els atacants i l'atacat. Això, simplement, no es fa, ganyons.

No els atura la consideració estètica que una lluita de molts contra un no pot ser res més que obra de covards o d'indígenes en amok. I tampoc la consideració pragmàtica que, després de dos anys no han fet res més que fracassar i aconseguir el contrari del que pretenien. Han ajudat Orriols a ascendir espectacularment a les enquestes.

¿Creureu que, en comptes de moderar la seva tírria a la vista d'aquests auguris, els antiorriolistes han augmentat la murga?

El diputat Cid, un cunyat comunista que pot recitar el seu historial laboral estant sobre un sol peu, com el savi Hillel sintetitzava l'essencial del Talmud, només parla per atacar Orriols. Si a allò que fa se li pot dir “parlar”. I es pronuncia amb la grolleria que segurament fa servir a casa seva. En esmentar els “arrumacos”, aquest camarada, expert a parasitar els recursos del comú, segurament volia dir una cosa tan original com que AC i VOX són el mateix i que Orriols diu una cosa en públic, però després en fa una altra en privat, als passadissos.

Cal reconèixer-li autoritat en aquest aspecte perquè aquest és exactament el comportament d'uns comunistes que han renunciat al nom, però no a la paga i viuen de parasitar el comú.

Zapatero, a les teves sabates

La imputació a Zapatero ha sacsejat els ídols del teatre, que deia Bacon. Acostumades al lawfare, les esquerres van prendre la notícia a benefici d'inventari. Alguns van parlar de “persecució política” i la majoria la va atribuir a l'estratègia judicial d'una dreta assilvestrada.

Vint-i-quatre hores després, a la vista dels 88 folis de la interlocutòria de processament, les reaccions s'han moderat. Donant a entendre que l'ha llegit, Rufián assegura que “està molt ben escrita”, cosa que no té cap sentit jurídic, perquè una interlocutòria no és un poema. Suposo que vol dir que està molt ben argumentada I, com sembla estar ben argumentada, les esquerres mantenen el suport a Zapatero, però demanen explicacions respecte al contingut.

El president Sánchez continua fent pinya amb el seu correligionari i proclama la seva fe indestructible en el principi de presumpció d'innocència. Encara que sembli mentida, es tracta de dos plans diferents. En el pla polític, fa pinya amb el seu correligionari, defensa encesament la seva gestió, especialment el final d'ETA i torna els atacs per corrupció al PP com un bumerang. En el pla judicial, s'atén la presumpció d'innocència, que és un principi tantum iuris; mentre no es demostri el contrari.

Els comentaristes i todòlegs d'esquerra veuen l'acusació com a un mal a un símbol compartit, com si s'intentés desarborar la nau capitana de la flota progressista. Zapatero, el governant il·lustrat per la “tercera via”, d'Anthony Giddens i el “republicanisme cívic” de Philip Pettit, tenia un estatus i havia aconseguit gairebé una acceptació universal d'una esquerra a matadegolla perpètua. Tot i la seva relativa joventut, això li donava una aura patriarcal que transpirava eticitat. Per això va proposar el deliri woke de l'"Aliança de les civilitzacions".

Ione Belarra diu que la cosa “pinta malament” per a Zapatero. Suposo que és un wishful thinking perquè aquests de Podem s'han desmarcat del consens progressista. Però és cert que Zapatero sembla haver-se ficat en intricats assumptes que hom diria poc compatibles amb l'assossec que tot jubilat hauria de gaudir.

Si d'aquest processament se'n derivassen conseqüències negatives per a l'esquerra, això de frenar a la dreta i la ultradreta es posarà difícil. El seu obsessiu “no passaran!” tindrà el mateix efecte que el de fa noranta anys. Que, per cert, segueixen aquí.

Sentint la crida de la història, Rufián es proposa com a líder d'un front comú de les esquerres espanyoles, encara que, generós, admet que també ho podrien ser Irene Montero o Pablo Bustinduy. Aquest front estaria compost per les esquerres espanyoles (Podemos, Sumar IU, Más Madrid) i ningú més perquè a la negativa de Bildu i BNG, s'hi ha afegit Adelante Andalucía. En realitat ni els del seu propi partit estan disposats a acompanyar Rufián en el viatge a Wokilàndia. 

Sis personatges i una autora

El gènere novel·la es nodreix de la realitat i la reflecteix. I, com la realitat, és proteica; de vegades caòtica. Descriu terres que són i terres que no són. Ressuscita els morts, mata els vius. Interpel·la els homes, els déus, les feres, les coses. Els barreja o enfronta. Les novel·les no tenen regles ni lleis. Els explica una persona; o dos; o una persona i un animal; o un àngel; o un diable. Parlen en primera, segona o tercera persona del singular o del plural. Qualsevol relat, si és verídic (no només si és sincer), té interès i consistència interna, és una novel·la. Hi ha qui diu que la Fenomenologia de l'esperit es pot llegir com una novel·la. Qui parla és l'esperit.

La novel·la catalana, sobretot, la del segle XX, té tendència al roman fleuve a l'estela dels Rougon-Macquart, els Budenbrook o la Saga dels Forsyte. Això que els historiadors diuen que és el reflex literari de l'era burgesa. Ysabel és també una novel·la riu que abasta quatre generacions. Però, en sent poeta l'autora, Montserrat Manent, el relat és breu, concís. Ho explica en primera persona l'heroïna epònima. Tot just hi ha descripcions o referències exteriors. Tota la força de la narració es concentra al monòleg de Ysabel. Els lacanians ho considerarien una manifestació del desig de reconeixement i subconscient anhel de l'Altre. A més d'una novel·la riu, és una novel·la de formació (Bildungsroman) a mesura que assistim al procés pel qual la protagonista es fa a si mateixa i es projecta en el futur. És, per tant, una autobiografia.

L'autobiografia d'una dona rebel de classe pagesa a la segona meitat del segle XIX. El destí la introdueix en una família de l'alta burgesia amb unes conseqüències que en condicionaran la vida posterior. Aquesta es desplega al llarg dels anys en una sèrie de testaments, més testaments, dots, contractes, matrimonis de conveniència, emfiteusi, hipoteques i fins i tot pressupostos d'obra fidelment reflectits més que res pel seu valor lingüístic. Tot com correspon a una nissaga amb molt reconeixement social. No falta ni el viatge obligat a París propi d'una classe benestant i molt afrancesada. I la foto de família en un fotògraf de categoria.

La peculiar posició de Ysabel dins la família neix del tarannà d'aquesta, que és una mena de matriarcat comprensiu poc freqüent en aquella època. Els seus tres membres, la mare i matriarca, el fill, i la seva dona són la contrapartida dels altres tres decisius, la Ysabel, la seva filla, la Maria i la mare putativa d'aquesta, Francisca. Sis personatges darrere els quals s'amaga l'autora de la qual és trasssumpte la Ysabel. En aquest mitjà Ysabel té clara consciència de la seva dignitat i autonomia personals. De fet, hi ha un passatge en què, davant de la imatge de Maria Magdalena, nega que sigui assumpta i afirma que puja per si mateixa. Aquesta actitud l'enfronta a les convencions del moment i amenaça de destruir el bon nom de la família.

La intervenció de la matriarca possibilita una solució de compromís que permet a la nissaga conservar la seva posició social i a Ysabel prosseguir el seu projecte de vida. Allò que en principi va semblar ser un atemptat contra l'ordre burgès constituït, acaba sent la seva consolidació i perpetuació. Aquesta mutació és possible gràcies a l'amor de mare de la protagonista que sap que, com se li va anunciar, mai no seria admesa a la família. Però la seva filla, Maria, sí, encara que per això hagués de renunciar a viure amb ella.

Val la pena aquest sacrifici? El resultat sembla testificar-ho a ulls de l'heroïna. Es tracta d'un triomf al pla psicològic i també al sociològic. Al riu de la vida, els Pasqués han desaparegut, substituïts pels Manent. Roman l'orgull de l'estirp. Amb sang nova. L'ordre es manté.

De sobte, acabada la història, apareix l'autora, besneta de Ysabel, convertida en personatge, a la manera de les obres de Pirandello I escriu sengles cartes, una a la seva besàvia i una altra a la seva àvia Maria. Molt diferents totes dues. Perquè la figura essencial és Ysabel, la que possibilita la perpetuació de la saga, la que es val de Maria per aconseguir-ho i deixa oblidada una llibreta manuscrita en un calaix, perquè la seva filla la llegís, però que va llegir cent anys després la seva besneta, que així se'n va assabentar quina sang corre per les seves venes. La sang renovada dels Pasquès. Els Manent només han posat el nom, per això, more lacanià, els pares no tenen carta. 

El llibre es va escriure el 1962 i, des de llavors fins al 2022 en què es va publicar, l'autora ha afegit cinc poemes, un dels quals s'acaba: “l'avi Tomàs em dona la mà/el pare Cinto em fa un petó al front/hereva d'una nissaga beneïda”. 

Junqueras i la segona investidura

Els d'ERC estan tan satisfets amb la gestió del president Illa que, a mig mandat, li reiteren la confiança perquè arribi sense sobresalts al final d'aquesta legislatura de la reconquesta espanyola. Per això li aproven els pressupostos perquè la Generalitat pugui continuar administrant els cabals públics amb l'honradesa i l'eficàcia que li són pròpies; perquè es paguin les nòmines estratosfèriques d'una sobredimensionada classe política d'endollats, militants del tripartit de fet que governa Catalunya; i perquè es continuïn malbaratant els diners públics en projectes ideològics sense cap mena sentit. 

Junqueras està judicialment inhabilitat, no és conseller, ni diputat, ni alcalde, ni tan sols regidor. Però és el que dona el vistiplau als pressupostos del govern. Illa no repara en minúcies de protocol. Vol els pressupostos per continuar descatalanitzant Catalunya a les ordres de l'antisemita president Sánchez. I sap que el té, perquè Junqueras no pot fer res més. No pot permetre que hi hagi eleccions anticipades perquè no es pot presentar i, a més, el seu partit patiria un càstig fort i ja es veurà si en benefici de l'abstenció o d'AC.

Aquesta aprovació estava cantada des de la investidura fa dos anys i la seva postergació es devia només a la necessitat de Junqueras de recórrer a l'histrionisme per simular oposició. Arribat el moment de la veritat, no s'han molestat gaire a justificar la firma i s'han limitat a oferir una faula tecnològica que ja havien venut a unes eleccions de fa deu anys.

Res més fàcil. Els mitjans no són cap problema. Tots ells, convenientment subvencionats, diran allò que el govern ordeni i continuaran silenciant la corrupció de la DGAIA. Per si quedés algun indecís o crític, Junqueras apareix l'endemà a la RAC1, que per això és seva, a convèncer els dubitatius i fulminar els infidels i enemics, aquells que diuen que els polítics han de fer el que diuen i complir les seves promeses.

Calia infligir aquesta ignomínia al país, després de la traïció a l'1-O? 

El costat correcte de la història

Dissabte, Israel va quedar segon a Eurovisió. Per segon any consecutiu. El segon de 35 participants, perquè al boicot que va demanar Espanya només s'hi van afegir quatre països, Irlanda, els Països Baixos, Islàndia i Eslovènia. Un èxit de la diplomàcia musical espanyola.

Vint-i-quatre hores abans de l'inici, el president Sánchez va pujar un vídeo a Twitter (arma de l'extrema dreta encapçalada pel plutòcrata Musk), explicant que Espanya no participa a Eurovisió perquè vol estar al “costat correcte de la història”.

No era la mateixa TVE la que, fent ús de la seva independència, es va retirar de l'esdeveniment i va demanar el seu boicot? Òbviament, no; va ser el govern, la ministra palestina Sira Rego, suposo, la que va ordenar a TVE boicotejar Eurovisió, com van boicotejar la volta ciclista.

En encendre's els llums, obedientment, la televisió pública va anar a negre emetent una pantalla fixa parlant dels drets humans i de Palestina. Palestina no existeix i, com que Sánchez no és el demiürg, el seu reconeixement no la fa existir. Pel que fa als drets humans sembla que no inclouen el dret dels espanyols a accedir als espectacles que es transmeten en obert. Perquè el canal es va negar a transmetre l'espectacle. O sigui, ho va censurar, i els aficionats ho van haver de veure per internet, mentre que a TVE apareixien dos fantasmes del passat.

Sí que es va poder veure una final d'un campionat mundial de bàsquet Espanya contra Israel. El bàsquet, sí; el festival, no. És que la música és hàram, caram, que cal explicar-ho tot.

I, per a la final, decostruim la frase grandiloqüent del “costat correcte de la història”. De quina història? Només n'hi pot haver tres: la passada, la present i la futura. El present no és història. Filosòficament parlant, ni tan sols és. Només resten la història passada i la futura. Pel que fa a la primera, quin és el seu costat "correcte"? Segons opinió molt estesa, el dels vencedors, que són els que l'escriuen. D'altres poden pronunciar-se pels vençuts. Un exemple fàcil: quin és el costat correcte a les tres guerres servils de la República romana? Els esclaus o els romans? Des d'una perspectiva pragmàtica, els romans, els vencedors; des d'una perspectiva ètica, que diu és la de Sánchez, els esclaus, els vençuts. No hi ha cap “costat correcte de la història” passada.

Però el president parla del costat correcte de la història futura. Vol estar segur que, quan el conflicte s'acabi i sigui història passada, ell haurà estat al “costat correcte” i, com que ja l'en té decidit, vol influir en els esdeveniments, pren partit, és bel·ligerant a favor d'un dels contendents. Per això intenta mobilitzar l'antisemitisme, sempre present a Espanya.

L'antisemitisme ha estat el “costat correcte de la història” durant gairebé dos mil anys. Però fa uns setanta-cinc que ja no.

Mai més.

Parlon i les espies

L'espionatge és una activitat de guerra. Abunden els processos famosos per espionatge. El capità Alfred Dreyfus va ser degradat sota la falsa acusació d'espionatge. I Margaretha Geertruida Zelle, més coneguda com a Mata-Hari, per espia a la Primera Guerra Mundial. La Segona Guerra Mundial va ser un festival d'espies que es va prolongar durant la guerra freda als anys 50-60. Amb casos sonadíssims com el de Richard Sorge, els esposos Rosenberg o els “cinc de Cambridge”. I, després, les novel·les de John le Carré.

Al costat d'aquesta faceta tràgica, la còmica. El cas de les espies de la Generalitat sembla una paròdia a l'estil del neorealisme italià, del tipus d'I soliti ignoti. Respon a la guerra que el govern té declarada tous azimuts, avui als professors, ahir als metges, demà als pagesos, etc. Ja ho va dir Illa: governaré per a tots. Ningú s'ho estalvia.

A ell l'agafa lluny. Segons la Generalitat, està de visita a Berkley i Stantford, dues ciutats imaginàries, com Amaurot i Laputa, des d'on lliura singular batalla contra Ayuso per veure qui és més espanyol. Perquè Illa és un home global, una mena de Trumpilla. Mentrestant, les seves conselleres donen la cara al Parlament. Una cara que ja tenen molt “boxejada” arran dels episodis de la canya de pescar extensible i el brot psicòtic, dos gags millors que els de Buster Keaton, un personatge que recorda molt la senyora Parlon, amb la seva impostada seriositat.

La compareixença de Parlon i Trapero, té quelcom d'absurd. Es tracta d'un acte polític per a dir que l'assumpte no és polític, que no és de la seva competència. Com quan un jutge s'inhibeix a una causa. No és un assumpte polític, però la consellera sap de bona tinta que ha estat un error. I, ja se sap, un error el pot cometre qualsevol. Sobretot en una feina repetitiva que fa anys que es practica. Això és el que hom diu diplomàticament "ficar la pota".

Doncs, molt bé. Ara només queda saber quants anys, a qui s'ha espiat, perquè i amb quin motiu. Llarg camí. La compareixença d'aquests dos capitostos ha empitjorat l'assumpte perquè ara és obligada una comissió de recerca sobre les investigacions de la policia.

Els mossos se senten ara abandonats i atacats pels polítics. Molt ofesos, ses veuen com un cap de turc, si encara es pot dir això sense ser processat per "islamofòbia".

És clar que cap dels dos personatges no reuneix les condicions idònies per als llocs que ocupen. Una manera elegant de dir que aquesta parella d'incompetents ha organitzat un embolic fenomenal. A més de la tempesta parlamentària que, en lloc d'amainar, s'ha intensificat, tots dos afronten sengles processos judicials. El d'un grup d'advocats i el de la CGT.

Seran els jutges els que posin fi a aquest desori que ha esdevingut un govern tan inepte, lladre i anticatalà que s'ha fet mereixedor que l'estel de la tramuntana l'aprovi els pressupostos.