La suma dels colors és la llum

(A propòsit de l'Odissea, de Christopher Nolan).

En alguns dels drames més famosos de Shakespeare s'escenifica una obra de teatre (teatre dins del teatre) com a part de la trama. Hamlet, La tempesta, El somni d'una nit d'estiu, La feréstega domada, són les més conegudes. El sentit d‟aquest recurs metateatral és plantejar una doble interpretació dels fets. Una cosa és la història que s'explica i una altra allò que la peça dins de la peça narra, que acostuma a ser un reforç o variant de l'altra. Hamlet escenifica l'assassinat del pare. A la riallera El somni d'una nit d'estiu, s'explica la trista història de Píram i Tisbe. A La feréstega domada, l'obra imaginària pinta la realitat com si fos ficció. 

El teatre dins del teatre és un joc de miralls i remet a un metallenguatge. 

L'equivalent a aquest truc és avui el costum de Hollywood d'encaixar gent de color en papers de personatges històrics, llegendaris, èpics, caucàsics, és a dir, blancs, per a obrir una nova perspectiva. Una Blancaneus mestissa, un Arsène Lupin negre, una Helena de Troia africana. Per què no? 

Sí, per què no? No s'ha de ser racista criden els wokes onejant banderes palestines. 

Senzillament, perquè les històries en què s'encaixen aquests personatges tenen un context cronològic i territorial que envolta les llegendes, les històries que ara es reprodueixen. Cada cultura té el seu Hinterland espiritual, a l'interior del qual hi ha una harmonia i un equilibri propis. Arsène Lupin negre en un París blanc és ridícul; com ho és una Blancaneus marró o una Helena de Troia negra. 

Aquests trucs no dupliquen la història ni li donen una perspectiva nova perquè són inversemblants. Són l'enèsima ingerència de la política i el poder a l'art. S'ha acabat el maleït Baudelaire de "l’art pour l’art”. Torna l'època de l'art militant, dels artistes compromesos, segons els quals, l'art està al servei de llurs messianismes. No hi ha cap diferència entre la política de Hollywood en matèria de races i la soviètica en matèria de classes. Si Stalin li deia a Xostakóvitx com cal compondre, Christopher Nolan li diu a Homer com cal escriure. El realisme socialista equival avui a la “ceguesa als colors" (colour blindness) de Hollywood. És una consigna.

Els blancs pensen que la seva mil·lenària cultura occidental els pertany perquè l'han fet ells. Sembla prou raonable. Però raonable també és compartir, i la cultura occidental en això, és insuperable. Ella mateixa és el producte de diverses comparticions al llarg de la història, té elements jueus, cristians, aràbics, grecs, romans, nòrdics, germànics, etc. I tampoc no hi ha hagut inconvenient a compartir amb altres cultures i civilitzacions. L'orientalisme que es queixava Edward Said tenia un precedent a la “chinoiserie” del segle XVIII. I la moda japonesa, l'art africà i el cubisme, fins i tot del budisme zen té influències la cultura occidental.

Una Helena de Troia negra, per què no? És una proposta moderada. Hi ha wokes radicals que haguessin proposat un trans. Helena era la Miss Univers de l'època, car Afrodita va comprar el vot de París prometent-li la dona més bella del món. Aquí el judici públic és el jurat, sovint negatiu, perquè la innovació i la llegenda casen molt malament.

No hi ha cap inconvenient, suposo, a representar a Xahrazad com una jove mare soltera de Brooklyn, tatuada amb els cabells fúcsia, però les “Mil i una nits” (sublim monument de la cultura àrab-persa) durarien un cap de setmana. 

Tampoc no hi hauria inconvenient, imagino, a representar un Tarzan negre. Però a veure qui gosa fer-ho.

Fins i tot, a Hollywood.                        

Les dones són l'esperança d'Occident

No em cansaré mai de dir que Charles Fourier va tenir la genial intuïció de trobar la fórmula definitiva del progrés humà “Els progressos socials i els canvis d'època s'operen per raó del progrés de les dones cap a la llibertat, mentre que les decadències de l'ordre social s'operen per raó del decreixement de la llibertat de les dones.” (Teoria dels quatre moviments, 1808). Caldria inventar un “fourieròmetre”, per mesurar el grau del progrés de les societats. Hi es pot imaginar, les societats occidentals estarien al més alt i les musulmanes, al més baix.

En el conjunt de les doctrines islàmiques, a més de les conegudes insuficiències, contradiccions, imprecisions, ineptituds i pures imbecil·litats, hi ha dos principis inqüestionables: a) la finalitat de l'islam és conquerir el món i exterminar els pobles no islàmics a sang i foc si cal; b) les dones són inferiors als homes en tots els aspectes i han de ser conseqüentment (malament) tractades.

Aquests dos principis són la columna vertebral de l'islam per tot arreu i totes les èpoques. L'esquerra woke pot dir el que vulgui, sostenir que l'islam és una religió de pau, que els homes i les dones són iguals a ulls d'Al·là, que l'islam busca el diàleg amb les altres cultures i que té un esperit multiculturalista. Aquests dos principis regeixen, encara que l'esquerra woke i els acadèmics postcolonials tractin d'amagar-los.

La invasió sarraïna, avui en curs amb el suport d'una esquerra totalitària, cerca imposar la jihad (la guerra santa contra l'infidel, és a dir contra nosaltres) i la misogínia islàmica fins a l'extrem del feminicidi que actualment es practica a l'Iran i l'Afganistan.

Els homes occidentals, els que antany van fer les croades i van rebutjar els moros a Poitiers el 732 i els turcs a Lepant el 1571, a Viena el 1529 i de nou el 1683, són aquells dels quals Carl Schmitt va deixar dit que: “en la pugna mil·lenària entre el cristianisme i l'islam no se li va acudir mai a cap cristià entregar Europa a l'islam en comptes de defensar-la per amor als sarraïns o als turcs” (El concepte del fet polític, 1932). Avui, aquests homes europeus contagiats del virus woke, ja no gosen combatre; els falten pebrots per defensar llur pàtria, llurs famílies, llurs temples. Prefereixen tenir cura de les seves mascotes (ja no tenen fills) i desfilar a l'orgull gai, disfressats de pots de melmelada de gerds.

Així que són les dones de Fourier les que han fet un pas endavant per combatre la invasió dels nous bàrbars. Les dones, les que saben quin destí espera els fills, sobretot les filles, si els moros acaben dominant occident, les que no volen tornar a l'esclavatge d'un patriarcat pedòfil. Són les que es posen al capdavant d'una lluita civilitzatòria que els homes han abandonat.

El feminisme ha fracassat en posar-se en mans d'unes wokes que són partidàries de l'extermini de les dones si, amb ell, s'aconsegueix el fi del "capitalisme", del que ni tan sols saben quina cosa és.

Gràcies a les dones, deportarem tots els delinqüents i il·legals i la resta haurà d'integrar-se a les normes de la civilització occidental. I, si no, cap a casa. 

Junqueras, la vergonya de Catalunya

He tret aquesta il·lustració de Twitter. És anònima i no sembla que Junqueras s'hagi expressat en aquests exactes termes en cap de les seves innombrables aparicions als mitjans. Però recull força bé l'esperit del seu discurs permanent a tot arreu. A la ràdio, a la televisió, a la premsa de paper o digital, a Catalunya, a Espanya. Per tot arreu. I no és ningú. No ocupa cap càrrec, està inhabilitat. Malgrat tot, no para de parlar, de dir als altres el que han de fer, inclòs el govern autonòmic que ell ha investit.

I els periodistes es maten entre ells per portar-lo a llurs programes, per entrevistar-lo, per deixar-lo esplaiar-se amb la seva facúndia habitual. Si no ho fan, poden quedar-se sense feina. Si ho fan amb prou diligència, poden aconseguir un bé remunerat lloc al Parlament, al Congrés, al govern o als òrgans directius dels mitjans de comunicació, al Politburó de TV3 o, fins i tot a l'Olimp mediàtic de RTVE.

Catalunya és a mercè d'aquest cacic agrari amb la figura i les dites del pare Ubu. En una ostentació d'enginy, ha convertit ERC en una mena de PRI mexicà, adaptat a Catalunya. Qui vulgui saber què era el PRI mexicà, pot mirar la pel·lícula La ley de Herodes ("te chingas o te jodes") de Luis Estrada que està en obert a YouTube i és genial. El PRI era una agència de col·locació de militants, com ERC. I és el partit, és a dir, Junqueras en aquest cas, qui decideix qui puja, qui baixa, qui cobra i qui no. Milers de persones depenen del caprici d'aquest sàtrapa.

Això dona a ERC, és a dir a Junqueras, un poder immens sobre l'esfera pública mediàtica i no mediàtica (educativa, de negocis, etc.) catalana. I sobre la política. El cacic té diversos centenars de clients al govern, molts d'ells empastifats fins a les celles en la corrupció de la DGAIA, el robatori de les subvencions a empreses dels amics, el saqueig de fons públics o l'endoll dels parents i familiars dels militants més ben situats.

Aquest poder immens li permet predicar contra una persona i un partit a tots els mitjans de comunicació i sense deixar-los drets de rèplica. Prèdica que després orquestren els todòlegs i periodistes a sou a les tertúlies en què maleeixen i difamen Sílvia Orriols i AC, que tampoc poden respondre en igualtat de condicions.

És impossible que ningú no s'adoni de la degradació col·lectiva de Catalunya, convertida en un pantà de lladres, administrada per una caterva d'inútils endollats. Impossible que ningú no vegi com l'àmbit públic està reservat als sicaris, mentre es condemna a l'ostracisme als crítics o s'intenta silenciar-los usant tripijocs legals o calumniar-los mitjançant activitats presumptament delictives de fustigació, finançades pel partit i ocultades per Joan Tardà, un altre puntal d'aquesta banda de pocavergonyes.

Hi va haver un temps en què Catalunya aspirava a una merescuda independència. Avui, sota la dictadura corrupta de PSOE/PSC/ERC no és més que una regió corrupta de la corrupta Espanya.

I gràcies a aquest papa del Palmar de Troia que només vol ser visir en lloc del visir.

Illa i la veritat

Hi ha gent dolenta, molt dolenta. Gent que només pensa fer mal. Gent a qui li ha faltat temps per recordar aquella tancada oposició d'Illa a l'amnistia, moguda per un genuí amor a la unitat de la pàtria espanyola. I no ho fan per celebrar el seu encendrat esperit hispànic. Ho fan per deixar-lo en evidència per haver saludat amb albíxeres aquella mateixa amnistia que ja no dissol Espanya, sinó que la recús. L'acusen de contradir-se en qüestions de principis. L'acusen de ser Groucho Marx, cosa que no és gaire original, però sí realista. Fins i tot fa curt. No és només Groucho; és els quatre germans en un: Chico quan explica els seus plans; Harpo quan contesta Orriols; i Beppo sempre, per la manca de personalitat.

Però no és just criticar-lo per aquest acte d'oportunisme. Són exigències de la vida política. El governant ha de triar dia a dia entre l'ètica de la convicció i la de la responsabilitat, com deia Weber. I el semigovernant, encara més. I Illa és un semigovernant responsable. No en el sentit vulgar i pedestre de ser responsable dels seus actes, sinó en el més noble d'adoptar sempre la decisió que més li convé.

El mateix que fan i han fet els seus superiors a la cadena de comandament. Acabat d'arribar de Bristol, Pedro Sánchez va anar a Almeria al peu del terrible foc que es va cobrar tretze vides humanes. I va parlar que cal prendre's seriosament el canvi climàtic. Aleshores, ja se sabia que la causa del foc va ser la caiguda d'un pal de la xarxa elèctrica viu abandonat des de feia vint anys. Com sempre: fenomen natural o error humà i, si és el segon, se n'amaga.

Els governants mai no tenen la culpa de res i mai dimiteixen. És l'escola de Felip II, que no havia enviat l'armada a lluitar contra els elements. Atemptat terrorista musulmà, black-out del país sencer, inundacions de dimensions bíbliques; descarrilaments ciclopis. Ha dimitit algú? Elements.

És la política. Cal sacrificar-se per la causa. No és difícil imaginar-se Zapatero quan, en contemplar les seves joies, recordi les seves paraules sobre que ser socialista és tenir molt poc i estar disposat a donar-ne molt. Un principi encomiable, encara que moderat i molt socialdemòcrata per al gust de la veritable esquerra. Aquí tenen vostès el camarada Rufián que, al seu perfil de Twitter, anuncia el principi patafísic de la política: "Per a tots, tot; per a nosaltres, res", que ell segueix fil per randa.

Així que els crítics no tenen dret a ficar-se amb Illa per fer el que fa tothom a la política, faltar a la seva paraula.

Un altre assumpte és la seva promesa del 2021 d'abaixar el sou del president de la Generalitat. En lloc de baixar-lo, s'ho ha pujat en 10.000 €. I aquí no hi ha res de partit, ni de pàtria, ni de convivència.

Aquí, el MHP Illa s'ha retratat. L'home pot faltar a la seva paraula, però no pas a la seva butxaca.

Torna a haver-hi moros a la costa

Fa uns dies, vaig pujar un post titulat Orriols arrasarà, per dir (espero que amb elegància) el que tothom sap: que a les pròximes eleccions, Sílvia Orriols i Aliança Catalana guanyaran sense dificultat, mentre que l'estrambòtic edifici d'enganys de la partitocràcia catalana s'enfonsarà estrepitosament. Aquesta victòria serà el resultat de la persecució que tots aquests partits, els organismes públics, les fundacions partidistes, les universitats de ratolins ideológics, els mitjans de comunicació subvencionats, els periodistes a sou, els intel·lectuals sicaris, en fi tota la brossa institucional han desfermat contra l'alcaldessa de Ripoll i, després, contra les dues valentes diputades d'AC.

Ho vaig dir des del principi. Orriols arribarà al poder als braços de l'efecte Streisand. Res mobilitza més el suport de la bona gent que veure tota una immensa maquinària perseguint una persona per tot arreu sense permetre'l defensar-se. Educat en la cristiana tradició de la cavalleria errant, considero que aquest comportament immoral és propi de covards, és a dir, de tots els diputats que, a canvi d'una paga (això sí, generosa), mostren la podridura del seu esperit.,

Ara, la confederació de miserables ha fet una volta més de rosca a la seva ignomínia intentant fer callar l'única veu autèntica d'aquest parlament de serfs del poder. I, com que no s'atreveixen a fer-ho directament perquè els falten pebrots, inciten els partits perquè ho facin per ells, anant als tribunals. Exactament, la mateixa covardia que van mostrar quan van descarregar sobre els directors dels centres educatius la tasca d'oposar-se a les imposicions dels espanyols. La mateixa.

I que ho facin acusant Orriols del delicte de discurs d'odi (ells diuen “delicte d'odi” perquè ni parlar-ne saben) per dir el que és evident: que presentar-se al parlament amb el parrac musulmà al cap és embellir la barbàrie misògina de l'islam. El mateix que diu la justícia europea.

L'odi és, precisament, allò que aquesta banda de corruptes defensa; odi és el que representa el parrac morú: és l'anunci que, si la ideologia totalitària que aquest parrac simbolitza triomfa, els no musulmans, o sigui tots els altres, tindrem tres opcions: 1) sotmetre'ns a l'islam; 2) no sotmetre'ns a l'islam i pagar tribut com a esclaus; 3) no sotmetre'ns a l'islam, no pagar tribut i morir.

Aquesta és la barbàrie que els cretins de l'esquerra woke estan defensant

Però no ho aconseguiran perquè Orriols i els orriolistes ens avisen que, com sempre, des de fa segles, hi torna a haver “moros a la costa”, fan el crit d'alarma i la gent sabrà defensar-se.

Lladres

A la reunió de l'OTAN a Ankara, van assistir Sánchez, Robles (ministra de Defensa) i Albares (ministre d'Exteriors), cadascun en un avió de l'exèrcit, un Airbus per a Sánchez, que per això és el "barana" i dos Falcons per als ministres. L'Airbus té capacitat per a vuitanta persones. Que menys per contenir l'ego incommensurable d'aquest ocellot, Sánchez! Després d'Ankara, el president va continuar viatge al mateix avió buit fins a Bristol, per assistir a la graduació de la seva filla en una universitat de Bristol, una d'aquelles cerimònies copiades dels ianquis i que encanten els carrinclons hispans televisius estil Begoña Gómez, mare de la criatura.

Aquesta notícia, prou escandalosa, no la veuran vostès als mitjans del règim, “El País”, “TVE”, “el plural”, etc. Només la veuran a la premsa de dretes com “The Objetive”, “El confidencial”, “OK diari”, la COPE o “ABC”, els únics que controlen i fiscalitzen el poder d'aquests sàtrapes que, quan no roben per un lloc, ho fan per un altre. Òbviament, quan governen les dretes, és a l'inrevés. Delícies del bipartidisme que els podemites volien abolir fins que es van afegir al negoci.

Aquesta gent està borratxa de poder i creu que es pot riure impunement de la ciutadania. I no creu malament. Tot plegat, s'estima que els vols han cremat 25.000 litres de combustible. Sí, d'aquell que cal estalviar pel canvi climàtic, cosa que t'obliga a tu, ciutadà corrent, a no anar en cotxe i agafar un transport públic que sis de cada deu vegades et deixarà tirat. És clar, l'emergència climàtica no resa amb els oligarques de l'esquerra. Típic comportament dels comunistes.

I què dir de la continuació del viatge de Sánchez a la graduació de la nena en una universitat d'Anglaterra? Potser és el més fastigós d'aquesta història fastigosa i immoral. El preu del curs a la Universitat de Bristol, que és pública, però per als alumnes estrangers el preu és de 50.000-60.000 € l'any, com si fos privada, doncs.  Sánchez i la seva quadrilla bramen contra els centres educatius privats i aconsellen a la gent que vagi als públics, però ells, sí que van als privats. I els més cars. I encara tracten d'amagar-ho enganyant la gent com en aquest cas. Sánchez, Iglesias, etc. són els típics pocavergonyes de “fes el que dic i no el que faig”.

I no és només l'estafa econòmica. Hi ha alguna cosa més. Molt més, en realitat: enviar els fills a centres estrangers (com també ho fa el rei) desprestigien els espanyols. Aquí teniu uns patriotes que prefereixen el que és forà al nacional, però diuen que estan molt orgullosos d'Espanya.

La guàrdia pretoriana de periodistes de què aquest grapat de lladres s'ha envoltat, Cintora, Ruiz, Santaolalla, Intxaurrondo, Bueno, Franganillo, Escario, etc., etc. compleixen la seva funció a ulls clucs: amaguen el que molesta el govern, l'animen i aplaudeixen, practiquen l'antisemitisme més repugnant i ataquen l'oposició cada vegada que tenen oportunitat. I cobren.

L'esquerra woke no té res a veure amb l'esquerra i tampoc amb la dreta que ataca sense límit. S'organitza com la màfia dels privilegiats i segueix fil per randa les consignes dels amics i finançadors musulmans.

PS. Per cert, tota aquesta tropa, el pare, la mare, l'avi, l'avia i la nena, es van tornar tots a Madrid a l'airbus que el president-lladre ha piratejat a la col·lectivitat que diu representar? Com van tornar?

Aquest menyspreu a l'ètica democràtica més elemental l'hauria de pagar Sànchez, l'amic d'Ábalos, Cerdán, Koldo i José María "el tempranillo", amb la presó.

Orriols arrasarà

L'única cosa valuosa d'aquesta enquesta és que no s'hagi pogut ocultar Sílvia Orriols i hagi calgut adjudicar-li una xifra raonable d'expectativa de vot, encara que sempre per sota de la del PSC i ERC, que són els que paguen a aquesta colla de demoscòpics morts de fam. Tot i que el cos els demanava deixar-la per sota de la CUP, que ja és estar baix, la prudència els va obligar a dissimular i acceptar que algú podria votar la batllessa de Ripoll.

Més que considerar l'enquesta, caldria psicoanalitzar els que l'han perpetrat, que no són només els funcionaris del CEO, els que obeeixen ordres, sinó també els polítics més interessats i els que la paguen. ¿Algú creu que ERC, el partit més corrupte de Catalunya i potser d'Espanya, quedarà segona? Algú que Oriol Junqueras, l'individu més desprestigiat del país, responsable directe de la seva lamentable condició, tingui alguna probabilitat?

Es comprèn que els sociòlegs a sou de la partitocràcia odien Puigdemont tant com els seus caps, però deixar-lo per sota d'un pinxo tavernari com Rufián és passar-se d'adulador. Igualment, s'entén que aquesta colla vulgui que pocavergonyes com els comuns o cretins com la CUP estiguin al parlament per destorbar, però deixar-los més o menys com estan ara és absurd.

Per més enquestes que facin, cuinin i s'inventin, aquí l'única qüestió que importa a tothom, diguin el que diguin a les entrevistes als venuts que anomenen periodistes, és si Orriols continuarà pujant. I és evident que sí. Per això, l'endemà de l'enquesta, la partitocràcia va donar l'ordre al conill atemorit d'en Josep Rull perquè iniciï una sinistra tasca de censura contra tres diputats. Els altres dos estan de decorat i serveixen perquè no es noti que és una cacera d'autèntics bandits contra l'única persona capaç d'entusiasmar l'auditori i obtenir un suport ampli.

Però és inútil. Sílvia Orriols és imparable perquè parla la llengua del poble i és una persona honrada capaç de regenerar la política catalana i portar Catalunya a la independència. Res a veure amb la llengua de drap, la logomàquia i la gerigonsa de la classe política catalana, una colla de lladres només interessats a continuar cobrant els seus sous estratosfèrics mentre deixen anar vulgaritats, buidades i mentides cada dia de l'any.

Encara recordo aquell pocavergonya d'Aragonès parlant dia sí i dia també que “no quedaria ningú enrere” i que construiria una societat més justa, democràtica, ecològica i feminista. I ha deixat un país arruïnat, sotmès a la violència i on les dones no poden caminar soles pel carrer. 

Però ell se l'emporta calent.

Per tot això guanyarà Orriols.

Cosa que sap tothom, i això explica el nerviosisme dels endollats de la partitocràcia i dels periodistes a sou dels corruptes.

El papa woke

El papat és una institució única. L'Església catòlica compta 267 papes fins avui, des de Sant Pere. És l'organització religiosa i política més antiga de la història si se n'exceptua l'imperi egipci. Aquest va canviar diverses vegades de forma, però no l'Església catòlica, que fa vint segles substancialment idèntica a si mateixa. En tant de temps ha complert moltes funcions. Però la més important (des d'un punt de vista no teològic) la més perdurable és haver estat la mestra d'Europa.

Novalis, en els seus rampells romàntics, deia que Europa era la Cristiandat. I el diputat conservador, Juan Donoso Cortés, advertia que tots els conceptes polítics de la seva època (segle XIX) eren conceptes eclesiàstics secularitzats, visió que li manllevaria Carl Schmitt per a la seva Teologia Política.

En aquesta tradició de magisteri s'hi ha instal·lat Lleó XIV, el nom del qual enllaça amb Lleó XIII, el de la Rerum novarum i la doctrina social de l'Església. Extrems que l'actual pontífex recorda sovint. El seu ensenyament, per entendre'ns, és el que podríem anomenar un digest woke. Els seus llargs anys de servei apostòlic al Perú, país la nacionalitat del qual ha adoptat, juntament amb la seva originària nord-americana, l'ha abocat al món dels populismes.

El papa sosté que els cristians i els musulmans poden viure junts i ser amics. És un enunciat no només contraintuïtiu, sinó contra fàctic. D'on treu el Sant Pare que això sigui possible? No serà de la raó, incapaç de cohonestar principis antagònics. I tampoc de l'experiència que indica més aviat el contrari. Només el pot venir de la fe, única llum que uneix “el cel i la terra”, segons assegura a la seva encíclica Magnifica Humanitas, d'enguany. És el "fecisme", de Jerry Coyne.

I encara sort que diu que els cristians i els sarraïns podem conviure, en el terreny de la possibilitat i no diu que hàgim de conviure. Això ja seria temptar la paciència del poble de Déu i potser del mateix Déu.

A banda de llegir la Rerum novarum, el papa faria bé familiaritzant-se amb el contingut del llibre Milestones ("mil·liaris", "etapes") best-seller als països musulmans. Va ser publicat per l'influent intel·lectual egipci Sayyid Qutb, el 1964, dos anys abans que Nasser el manés penjar, donant-li així l'aura del martiri. Aquest teòric dels “germans musulmans” diu que “l'islam no pot acceptar barrejar-se amb la Jahiliyyahh (és a dir, allò que no és l'islam i és corrupció, és a dir, nosaltres), ja en el seu concepte, ja en les formes de vides que es deriven del concepte. O preval l'islam o la Jahiliyyah; l'Islam no pot acceptar o acordar una situació que sigui mig islam i mitjana Jahiliyyahh" (p.146).

No sé com es pot conviure amb qui no vol conviure amb tu, sinó exterminar-te.

Ni que m'ho expliqui el papa de Roma.

La mort de Déu

Diu Gianni Vattimo, que la postmodernitat comença amb la declaració de Nietzsche que Déu ha mort. La tomba l'havia preparat el hegelià Ludwig Feuerbach, quan explicava que no és Déu qui ha creat l'home sinó l'home qui ha creat Déu. Nietzsche converteix l'antropologia en filosofia: si la recerca de la veritat és de debò, l'home renuncia a la mentida; inclosa la de Déu. I, Déu mort, la metafísica es dissipa com la boira en clarejar. Així, llançats a aquest món sense Déu, els éssers humans hem de buscar-nos la vida de cara a la mort, segons Heidegger. És l'anomenada “condició postmoderna”.

Embrancats en tan angoixants dilemes, ens oblidem de mirar al voltant. A l'hora d'estendre la seva orfandat a tot l'univers món, els nihilistes postmoderns podrien preguntar-se quin Déu ha mort? El dels cristians és possible. Vattimo és un pensador catòlic; ell sabrà. El dels musulmans és viu i, com sempre, en combat contra tots els altres. El dels jueus també viu i, com sempre, defensant-se dels seus enemics. Els tres pobles del Llibre. Ah! I els seus tres Déus, en principi, són el mateix. Un assumpte de família, diria un cristià. O d'avatars, diria un hindú.

Se'm dirà que no he captat el fons de l'assumpte, que és l'Home qui s'ha quedat sense Déu, reduït al nihilisme en un temps d'hermenèutica universal. Els musulmans i els jueus també, però no ho saben. I no, no és evidència d'una pretensió universalista. A l'horitzó de l'imperatiu categòric tots els déus pesen el mateix.

I on no hi ha déus? Els pobles del Llibre no estan sols al món. No són ni la majoria. A la Xina, el Japó, les Corees i, en general, el sud-est asiàtic no hi ha déus, fora dels importats, cristians i musulmans, molt minoritaris. A més de l'indiferentisme majoritari, el budisme no té cap déu, ni el jainisme, ni el confucianisme, ni el taoisme, ni el sintoisme. Algunes porcions de la població professen creences religioses primitives, animistes o de culte als avantpassats. No té sentit dir aquí que Déu és mort. Com tampoc ho té a l'Índia, país d'un politeisme fantàstic i els déus del qual moren i ressusciten en cicles.

Anem al fons de l'assumpte. Déu ha mort, d'acord. Qui ho diu? L'home occidental, que parla per tots els éssers humans. No és “occidentalocentrisme” i molt menys “cristianismecentrisme” (com podria?), sinó pura raó humana universal. Però no havíem quedat que la postmodernitat era el reconeixement de la igualtat epistèmica de les cultures i que totes tenen el mateix relatiu valor, inclosa la de la raó occidental que es proclama universal? Aquí hi ha una cosa que grinyola.

Déu ha mort, d'acord. Alliberat dels ídols de Bacon, sobretot el del teatre, l'home postmodern té la tasca de fer realitat el superhome. I és difícil pensar que ho aconsegueixi quan tot allò que la filosofia posa a la seva disposició és un "pensament feble".

(Ah! La il·lustració és un gravat d'Aubrey Beardsley, de 1896).

Un país de lladres i pocavergonyes

El 1971, un psicòleg rabiosament conductista, Burrhus F. Skinner, va escriure un llibre, Més enllà de la llibertat i la dignitat, per explicar el seu enfocament de la psicologia. A la línia de Watson i Pavlov i, abans, de La Mettrie, veia l'ésser humà com un mecanisme el comportament del qual podia condicionar-se per mètodes científics. Aplicant la seva tècnica dels “reforços”, positius o negatius, calia orientar l'acció humana en el sentit que es desitgés, ja que la idea filosòfica de “l'autonomia de l'individu” era una il·lusió.

A Catalunya, un grapat d'estafadors i de presumptes delinqüents, militants d'ERC, l'organització més corrupta del país, protagonitza un experiment distòpic skinnerià, una mena de “Walden tres”, per demostrar que els catalans són un poble de xais al qual es pot estafar impunement i, a sobre, sortir en prime time a TV per fer-se aplaudir.

Que un home com Campuzano, un trànsfuga de diversos partits, vivint de la paga pública des de fa quaranta anys i implicat en l'escàndol de la DGAIA, d'on s'han pispat milions d'euros fraudulentament, s'atreveixi a treure el cap per la TV demostra que el país està governat per lladres de l'escola conductista.

Al costat de l'altre oportunista, Francesc-Marc Álvaro, vol ocupar el centre polític proclamant-se, mirabile dictu, “sobiranistes”. El terme que usen també els falsaris del neocomunisme per a un espai intermedi entre el centralisme i l'independentisme en què cobrar la paga. El “sobiranisme” és la presa de pèl amb què treballen els amics del conyac “Soberano”.

¿I què em diuen vostès de l'exconseller Joan Ignasi Elena, el de les percepcions, imputat ara en un delicte, però a qui han dit que no es faci veure gaire perquè pugui continuar cobrant i ningú no s'acordi que cal llençar-lo del Parlament a puntades de peu, com es va fer al seu dia amb Laura Borrás?

Què em diuen també del quinqui de Santako, Rufián, que, per 130.000 € l'any, està disposat a continuar insultant la intel·ligència a les seves lamentables intervencions parlamentàries per a vergonya generalitzada?

És clar, Skinner tenia raó i amb els catalans es pot fer el que es vulgui. Degudament “reforçats” a través de TV3, i els mitjans a sou dels estafadors, s'empassen el que sigui.

I els espanyols? Voleu una prova del seu caràcter submís, servil, indigne? Una prova què se'ls pot explicar el que es vulgui que es deixaran robar? Escoltin vostès el discurs de Pedro Sánchez en què, per demostrar la conveniència, la justícia i l'encert de la seva política de facilitar la invasió immigratòria indiscriminada, posa d'exemple Extremadura, regió espanyola sense delinqüència i sense problema de l'habitatge perquè la immigració (4%) és pràcticament inexistent.

Es pot ser més borrec? 

El rei traïdor

El rei d'Anglaterra és el cap de l'Església del país des del segle XV. Enric VIII Tudor, monarca catòlic que va iniciar el seu regnat complint religiosament amb la llei del levirat, va contreure segones núpcies en vida de la seva dona i el papa de Roma el va excomunicar. Enric va contestar amb l'Acta de Supremacia del 1534, que el declarava Cap Suprem de l'Església d'Anglaterra.

Els anglesos estimen les paradoxes. La seva monarquia és una democràcia; la seva Constitució, no escrita; les escoles públiques, privades; el guanyador al criquet s'emporta les cendres, i l'estat està separat de l'església. De veritat; no com aquí. L'estat no subvenciona l'església i aquesta s'autofinança, raó per la qual, encara que el rei sigui el cap material, el cap espiritual és l'arquebisbe de Canterbury que, per cert, actualment és l'arquebisba Sarah Mullally. Prefectura material, prefectura espiritual. A Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar.

Bé, doncs, el cap material de l'Església d'Anglaterra fa la impressió d'haver-se convertit a la postmodernitat perquè, en un discurs recent, s'ha manifestat desitjós de ser sobirà no d'un, sinó de diversos credos. Això no vol dir que ell, personalment, professi el relativisme en qüestions de fe. I tampoc que s'hagi convertit a l'islam, com diuen molts, encara que s'expressi en termes ridículament ditiràmbics i absolutament falsos sobre la fe del profeta i li agradi disfressar-se de beduí.

Suposo que el seu propòsit és mantenir-se anglicà (o sigui, mitjà protestant/mitjà catòlic) però regnar per sobre dels diferents credos en una Anglaterra multicultural en què cadascú adora el Déu de la seva preferència. És a dir, fer realitat el deliri habermasià que també professa el papa actual, partidari del diàleg entre el cristianisme i l'islam.

O sigui, Carles III es mou en l'esperit dels anomenats “polítics”, seguidors del canceller Miquel de L’Hôpital, qui, en plena guerra de religió a França, recomanava a Francesc II que tolerés totes les religions perquè l'important no és el que les gents creuen, sinó que siguin súbdits lleials i paguin els seus impostos. El problema és si procediment tan esclarit es pot aplicar quan un dels credos per amalgamar és l'islam. Perquè no hi ha diàleg possible entre el cristianisme i l'islam, un dels objectius del qual és exterminar tots els kafirs (infidels), especialment cristians i jueus.

Per a molta gent a la Gran Bretanya, el rei s'ha convertit a l'islam i, per tant, és perjur i traïdor al seu país. Efectivament, amb la seva actitud, el rei falta al seu jurament de coronació llevat que s'hagi convertit en veritat a l'islam. De ser aquest el cas, el jurament no té valor, atès que, gràcies a la takiya, cap jurament musulmà en matèria de fe té valor. I no només trenca el jurament, sinó que està trencant el mateix pacte social. Hobbes s'ho explicava clarament al seu amic Carles I: el govern està per alliberar-nos de la por; si no ho fa, perd el dret a governar i potser, el cap. Obrir les portes a un credo que intenta exterminar els altres no és alliberar-los de la por, sinó condemnar-los a patir-la.

La darrera vegada que els anglesos van tenir una república va ser en temps de Cromwell. La van anomenar Commonwealth, bé comú.

Poden repetir-la.

Inch Al·lah!

 

És la batalla final

S'entén per què tota l'esquerra woke, els terroristes fripalestain, els islamòfils de les flotilles i els seus amics de Hamàs, Hezbollah, etc., els germans musulmans i la resta de Dar al-islam, així com els antisemites a l'estil de Sánchez, Macron, Starmer, volen tancar Twitter.

Bé Starmer volia; però Twitter el va tancar a ell.

El volen tancar perquè és l'únic mitjà de comunicació que no poden controlar. Per això ho acusen de mentir, sembrar odi, ser una empresa capitalista, desinformar i difondre fake news. Les mateixes raons que han esgrimit sempre els dèspotes a la història. Des de Torquemada fins a Stalin, passant per Fidel Castro. Els censors d'avui, una miqueta més ximples, ataquen Twitter des de Twitter, sense adonar-se que així ho legitimen. Els atacs més ferotges contra Twitter es llegeixen a Twitter,

Twitter és l'únic lloc on durant 48 hores i gratis es pot veure la pel·lícula d'Uwe Boll ja prohibida a Alemanya i al Regne Unit i cap a ser-ho a molts països. Per què aquest rebuig tancat? Perquè, amb un cru esquematisme, gairebé de còmic, planteja un problema que el mateix film enuncia al començament: quan no hi ha justícia, l'instint empeny la venjança.

Però això és un fet o un desig? Els governs diuen que és enlairament del crim racista. I, en conseqüència, ho han prohibit. Pur efecte Streisand: fins ara l'han vist a Twitter més de deu milions de persones, i l'han retuitat més de 40.000. Un èxit de taquilla sense taquilla.

La pel·lícula com a tal és simple i tremendament tòpica, però és que no és una pel·lícula, sinó una expressió del wishful thinking de milions de persones, moltes de les quals tenen experiències directes mediates o immediates de fets com els que narra el film. És un missatge en forma de bomba gràfica adreçada al cor de tots els europeus. I dic “els”, sense cap ànim inclusiu, que em perdonin els wokes: “Deixarem que violin les nostres dones i filles?”

La postmodernitat woke veurà aquí una crida al masclisme més patriarcal i al que cal oposar-se en nom del multiculturalisme. Ja només ens faltava això: lluitar contra el masclisme islàmic amb masclisme occidental.

La pel·lícula va directa com una fletxa al cor dels homes els avantpassats dels quals van fer Europa, aquells que, segons Èsquil, a Salamina, van cridar: “Aneu, fills dels grecs, allibereu la pàtria, allibereu els vostres fills i les vostres dones, els santuaris dels déus dels vostres pares i les tombes dels vostres avantpassats: és la batalla final!"

La responsabilitat de Sánchez

És fama que Felipe González va dir en certa ocasió "Els expresidents som com gerros xinesos en un apartament petit. Se suposa que tenen valor i ningú s'atreveix a llençar-los a les escombraries, però en realitat destorben a tot arreu". Aquests dies, amb les seves sovintejades ingerències en la política espanyola, molts li han recordat la seva famosa reflexió perquè l'apliqui.

Sempre m'ha intrigat, no l'apotegma, sinó la facilitat amb què els comentaristes es fan càrrec del problema. Com si tots tinguessin un valuós gerro xinès a casa. És l'èxit del polític: convèncer l'auditori que té allò que no hi té. Podria haver parlat dels bonsais, que li són més familiars, però González, aquest gat de mirada "tontiastuta", com el va definir Ferlosio, sabia que els bonsais abunden encara menys que els gerros xinesos i a ell li agrada dirigir-se a la majoria.

Parlant de gats, en tornar d'un viatge a la República Popular de la Xina el 1985, González va citar una frase famosa de Deng Xiao-ping, llavors líder suprem del país: "No importa si el gat és blanc o negre. El que importa és que caci ratolins". Un relativisme pragmàtic que desconstrueix en dues línies totes les ruminacions postmodernes. La veritat és subjectiva. Lyotard podia haver llegit el senyor Ramón de Campoamor: res no és veritat ni mentida, tot és segons el color del vidre amb què es mira.

Amb tot el pes de la tradició taoista i l'aura confuciana de l'antiguitat, per no sortir-nos de la Xina, González s'ha llançat a fons contra Pedro Sánchez. Ho ha fet a Toledo, en presència de García Page, que representava el seu segon cognom. Ha estat un atac contundent, immisericorde: dos homes de la seva màxima confiança, condemnats a llargues penes. Ha d'assumir la responsabilitat política i optar entre dimitir o convocar noves eleccions. Pel que fa a Rodríguez Zapatero, li toca tornar els vidrets i, després, ja es veurà com se'n surt judicialment.

Tot això és obvi i inqüestionable. És d'una claredat meridiana. Tant que cega i no permet veure els clarobscurs. Amb Felipe González no només van anar a la presó el governador del Banc d'Espanya i el cap de la Guàrdia Civil, a més d'una segona fila de càrrecs intermedis, fins i tot del PSOE, sinó també un ministre de la seva màxima confiança i intimitat i el seu sequaç. Ell mai va assumir responsabilitat política en els termes peremptoris que li imposa a Sánchez. D'on se segueix que no vol la seva dimissió en pro del bé comú, sinó com la venjança per algun greuge personal que li hagi fet l'altre.

L'anterior no és un intent vergonyós de defensar el president espanyol. Al meu entendre fa temps que hauria d'haver dimitit. Però no per aquests jocs burocràtics politicocriminals que són el business as usual de la política convertida en professió, sinó per haver obert la porta a la islamització del seu país i, de passada a Catalunya.

Això comporta més que una responsabilitat política. Comporta una responsabilitat històrica.

Starmer K.O.

Es desfà el triangle antisemita de les Bermudes, Starmer, Macron, Sánchez. Tres genets de l'Apocalipsi. El quart és una dona, Ursula von der Leyen; von der Leiden per als seus adversaris. Els tres cavallers, entossudits a islamitzar Europa, van reconèixer l'estat de Palestina. Només per atacar Israel. Gaudien del beneplàcit dels ulemes i els petrodòlars del Golf. Eren temps de Yihad.

Starmer, havia guanyat les eleccions de 2024 amb 411 escons dels 650 dels Comuns, 85 més de la majoria absoluta. La tercera majoria de la història del partit laborista. Davant d'ella, els 121 escons dels tories no eren res. L'oposició no existia. Tota la muntanya era woke. Es podia fer el que es volgués. I es va fer.

De sobte, però, a mitjan mandat, Starmer se'n va. Com s'explica això? Els analistes acumulen raons: l'indigest Brexit, els resultats electorals recents adversos, la rebel·lió d'un quart dels diputats, el triomf d'Andy Burnham, les crítiques dels sindicats i l'oposició del seu propi govern. No són, però, les causes de l'enfonsament de Starmer, sinó els seus efectes.

A Starmer li ha enfonsat la seva pròpia hybris i els dos anys de destrucció de l'estat de dret anglès, amb els grooming gangs protegits, l'antisemitisme de les autoritats, el racisme antiblanc de la policia, la parcialitat dels jutges woke, l'esgotament de l'estat del benestar a favor dels immigrants, les tàctiques intimidatòries sarraïnes i el terrorisme islàmic.

I, sobretot, li han enfonsat les xarxes, especialment Twitter. Per això l'home volia intervenir-les i censurarles. Per protegir-nos, és clar.

L'esquerra woke britànica va exagerar la importància dels seus suports electorals. Els 411 escons tenien darrere el 33,7% del vot. El percentatge més baix de suport a un govern en la història del Regne Unit. En proporció del cens, encara menys: 20,13%. Amb aquest suport real no hi ha gaire marge per reformes encara que siguin lleugeres. No diguem per islamitzar el país, implantar la xaria, imposar tribunals islàmics, destruir l'Església anglicana i reintroduir el “delicte/pecat” de blasfèmia, com sembla que pretenen el primer ministre i la família reial anglesa.

Aquest mateix destí espera Macron i Sánchez, els altres dos irresponsables que han sumit Europa en una crisi cultural de dimensions incalculables. El vot antiimmigracionista de l'altre dia al'Europarlament és un indicador de què pensa l'electorat europeu.

Una darrera observació. Tots els wokes amb comandament a la política, els mitjans, les universitats, les fundacions, etc. parlen de drets i valors. Però la realitat obliga a fer un follow the money. On van a parar els diners de l'Iran, l'Aràbia Saudita i els emirats del golf? Qui finança els milers de mesquites a Europa, on hi ha gairebé cinquanta milions de musulmans? Qui paga als ulemes, els imans i totes les associacions islàmiques? Qui finança els aldarulls fripalestain i antisemites a les universitats? Qui paga la legió de mitjans occidentals que difonen la propaganda islàmica? Qui als ganduls de les flotilles? Qui als periodistes, intel·lectuals, professors universitaris, jutges i polítics woke?

Hi ha molta gent fent-se d'or a costa de la solidaritat amb els "palestins", la invenció antisemita més gran del segle.

Al Regne Unit no n'hi ha prou amb un relleu dins del laborisme. No és (només) cosa de persones. La gent va votar un partit que ha defraudat. La meitat de la legislatura és una bona ocasió per a un vot de recall.

Violadors i assassins musulmans

La corrupció dels mitjans de comunicació i els polítics catalans sobresurt en dos camps. Un és el silenci, la censura que apliquen per no informar dels casos de robatoris flagrants, de fraus i estafes sistemàtiques perpetrats per tots els partits de la partitocràcia. Especialment, Esquerra Republicana. El partit que presumia de no tenir ni un sol cas de corrupció és, en realitat, un pou de lladrocini i bandidatge que viu de parasitar l'administració pública. Els periodistes, molts d'ells, militants o endollats del partit, cobren per amagar la informació o per mentir directament.

L'altre camp del silenci d'aquests mitjans és la seva indigència mental, que els porta a seguir a ulls clucs el pensament únic woke a favor de la invasió i la conquesta islàmiques d'Europa. Tots hi estan d'acord (i per això cobren suculentes subvencions oficials i diners dels suborns de les tiranies del Golf) en què cal manipular i ocultar la informació a la ciutadania per no incrementar la violència comunitària.

El periodisme occidental és un acudit. Si un policia blanc mata un ciutadà negre, els mitjans muntaran un espectacle mundial, parlant de supremacisme i demanant mà dura contra el racisme blanc. Si un negre (policia o no policia) mata un blanc, es fa un silenci mundial. El racisme negre no existeix.

Tots els mitjans occidentals estan comprats per l'agenda woke, que acusa els blancs de racisme i xenofòbia vis-a-vis dels musulmans. Quan se'ls diu que l'islam no és una raça, sinó una religió de fanàtics i criminals, responen que sí que és racisme, però no biològic o ètnic, sinó cultural. Racisme cultural, s'entén? O sigui, si no crec a l'islam soc un racista perquè ho diu un grapat de cretins que passen per gent llegida, becaris i directors de diari.

Fins i tot han inventat un terme irracional i absurd, la islamofòbia, que demostra clarament la raó que tenia Sòcrates en pensar que l'estupidesa i la immoralitat sempre van juntes. Acompanyades de la lletjor. Només cal veure els retrats d'alguns membres de les bandes musulmanes de torturadors i violadors de nens/es al Regne Unit.

Perquè aquí estem. Finalment, s'ha fet públic l'informe independent sobre les bandes musulmanes que fa anys que violen, torturen i assassinen nens i nenes a la Gran Bretanya. Resultava molt difícil creure que una cosa tan bèstia i inhumana estigués passant en Gran Bretanya. Però les proves són ja incontrovertibles. El govern i els mitjans han estat ocultant-lo i reprimint qui ho denunciava. És un front antidemocràtic i antiblanc format, entre altres, per el batlle de Londres (un musulmà), el rei i el primer ministre (dos conversos a jutjar per les seves manifestacions) i tot el corrupte cos de policia britànica; i corruptes mitjans britànics; i corruptes mitjans espanyols; i corruptes mitjans catalans.

Tots els que afavoreixen la conquesta del Vell Continent pels bàrbars musulmans que, amb el suport de què un dia va ser l'esquerra, venen a imposar les salvatjades, la pedofília, la misogínia, el feminicidi, el totalitarisme, llurs abjectes costums.

Només cal llegir les coses que diuen i escriuen els Partals, Antichs, Llachs, Ustrells, Bastés, Cruanyes, Albiachs, Cids, Vallejos, etc., etc.

Rufián, el nostre home a Madrid

En algun moment, els dirigents d'ERC van pensar que era una bona idea que Gabriel Rufián encapçalés la llista del partit a Madrid, escullera de les Espanyes. Un cartell molt prometedor. El candidat era català, però no excessivament, ja que també és fill de l'emigració de Jaén i té un tarannà espanyol. Un exemple de l'Espanya plurinacional. El partit afirmava la seva catalanitat a Madrid, alhora que obtenia informació sobre la política de l'altiplà transmès per algú a qui els espanyols, sobretot els d'esquerres, consideren un dels seus.

Però la comprensió de la política hispànica del republicà no és gaire aguda. Els grans triomfs que ha venut a bombo i tweet han resultat falsos. El blindatge del català, el doblatge de no sé quines sèries, la taula de diàleg del finançament singular, fins i tot la prova de la connexió russa de Cipollino-Puigdemont-007. Els espectacles histriònics a la tribuna s'expressen en un castellà de Chamberí.

Li passa el que al James Wormold de la novel·la de Graham Greene, El nostre home a l'Havana que, com que no és capaç d'enviar cap informació d'interès al servei secret britànic, MI6, per al qual treballa, se la inventa. Rufián fa el mateix. Inspirat pel seu mentor, Tardà, pren les seves faules per un senderi lluminós.

Durant anys, el diputat de Santa Coloma de Gramenet, Santako, pels moderns, ha portat dues vides, ha estat dues persones, ha conviscut amb el seu Doppelgänger. Es repeteix l'esquizofrènia que Alcalá Zamora atribuïa a Cambó, que volia ser el Bismarck d'Espanya (en el cas de Rufián, de l'esquerra espanyola) i el Bolívar de Catalunya.

Viure la vida ja és complicat. Viure dos deu ser esgotador. La convivència amb el doble és un turment i sovint acaba fatalment. Vegeu què li passa a Dorian Gray o al William Wilson, d'Allan Poe, per no parlar de l'infeliç Goliadkin, de Dostoievski. Si la figura Rufián ha de sobreviure, un dels dos personatges, Bismarck o Bolívar, ha de morir. Bolívar, kaputt. Rufián no ha estat mai independentista. L'odi que desprèn cada cop que parla del president Puigdemont, no és un odi de partit o de classe. És un odi nacional, un odi al fet català per part d'aquest espanyol nascut a Santako.

Prevaldrà el Bismarck de l'esquerra espanyola, fragmentada en taifes d'egos wokes. Les esquerres “transformadores” espanyoles, a la recerca d'un líder carismàtic, ho aplaudeixen i confirmen en allò que ell veu com una “destinació manifesta”. I, com a bon cabdill espanyol, ja ha posat condicions als seus, ara per ara, hipotètics seguidors, cosa que treu de polleguera els seus soferts companys de bancada.

Si ERC vol conservar el cap de llista de Madrid, la condició principal serà passar sota les forques caudines d'un Front Espanyol d'Esquerres per a una Espanya plurinacional. El referent, sens dubte, és l'actual Constitució de Bolívia, del 2009, inspirada, entre altres fonts en la Pachamama i, segons la qual, el país és un estat unitari plurinacional que garanteix el dret a l'autodeterminació de les nacions i pobles “en el marc de la unitat de l'estat”.

So far, so good.

Belfast. Això anirà a més

Els mitjans de comunicació públics i privats segueixen tots fil per randa la partitura del pensament únic woke. És una monodia gregoriana impregnada d'encens ideològic: antisemitisme, canvi climàtic, immigració lliure, dret a l'ocupació, submissió a l'islam, antifeixisme. Les discrepàncies es ventilen al refectori.

L'opinió seriosa, solvent, pilar de l'ordre constituït, veu exemplar que el sant pare vingui a demanar al seu ramat que obri les fronteres i deixi entrar el poble del Senyor. Al Vaticà, però, la darrera monarquia absoluta d'Europa, la immigració il·legal és un delicte penalment castigat. Acresolat exemple de dissonància cognitiva pontifical.

La rentada mediàtica de cervell és terrible. Moltes societats europees estan convulses, en una inseguretat creixent. Els mitjans oculten o manipulen la informació sota pretext de “no exacerbar-hi els ànims”. Les autoritats no protegeixen les víctimes (cas Henry Nowak), i ajuden els victimaris. I no parlem d'uns jutges que confonen la llei penal amb les benaurances del sermó de la muntanya.

L'esquerra defensa el disbarat que, els que no contribueixen, accedeixin a unes prestacions socials que paguen els contribuents, sense poder beneficiar-se'n. Sempre hi ha un forà que té més drets. Perquè és vulnerable.

Interpretada pels wokes, la vulnerabilitat és tan laxa que ha destruït el principi d'igualtat davant la llei, base de l'estat de dret. Tots els ciutadans són responsables dels seus actes, menys els vulnerables que, si roben, agredeixen, okupen és en estat de necessitat. No justificava Sant Tomàs el furt en cas de necessitat?

Si se sap tot això és gràcies a les xarxes socials, especialment Twitter. En conseqüència, els polítics i periodistes van bojos per tancar-ho, en nom, és clar, de la llibertat d'expressió. Qui protesti és un sembrador d'odi i un racista. Igual que si protesta pels degollaments al mig del carrer, el vandalisme i les violacions a go-go.

Han treballat tant per erradicar el racisme dels blancs que s'han passat al racisme dels negres i marrons. No és estrany que els blancs estiguin organitzant-se i fent justícia pel seu compte. Un desastre? Sí, però, com diu Locke, quan el govern es converteix en tirania, el poble té dret a rebel·lar-se.

Que ho fa l'extrema dreta? Per descomptat. Però el poble s'ha afegit. I, en tot cas, qui va provocar-ho?

És estrany que els wokes, de dreta i esquerra, a qui se suposa algun grau de racionalitat, no vegin que aquesta situació d'anòmia social a Europa s'anirà agreujant progressivament. Tan estrany que només es pot explicar per dues raons: a) estan comprats; b) desitgen la destrucció de llur pròpia cultura.

O totes dues coses.

Manifest Orriolista

 Actualització del començament del cèlebre Manifest Comunista de Karl Marx i Friedrich Engels, de febrer de 1848. El best-seller més gran del món, després de la Bíblia:

"Un fantasma recorre Catalunya – el fantasma de l'orriolisme. Tots els poders de la vella Catalunya s'han aliat en un cordó sanitari contra aquest fantasma, el virrei espanyol i l'exiliat de Waterloo, Junqueras "amoespaña" i la neocomunista Albiac, els periodistes venuts i els policies de la CUP".

Front tancat de totes les forces vives i mortes de Catalunya contra la batllessa de Ripoll, a qui pretenen silenciar i aïllar com si fos una leprosa a l'estil de l'Edat Mitjana. Orriols és objecte de tota mena d'atacs, retòrics, judicials, demagògics, difamadors, físicament violents. Per part de tots els centres de poder polític i mediàtic del país.

Difícil veure un cas semblant de fustigació i persecució d'una persona des del govern català, la presidència del Parlament, la partitocràcia nostrada, la premsa, la televisió i la ràdio del règim. I, per descomptat, la murga fripalestain finançada pels petrodòlares i els governs europeus. Coincidència total de gent molt diversa que només té en comú l'antiorriolisme com ara Jordi Borràs, Lluís Llach, Xavier Antich, Vicent Partal, Mònica Terribas, Ricard Ustrell, Jordi Basté, etc, etc, etc. Realment, un espectacle que recorda la conjunció de totes les instàncies espirituals i seculars, angleses, borgonyones i franceses contra Joana d'Arc al seu dia.

Tots ells saben que aquesta vergonyosa cacera és contraproduent, que aconsegueix el contrari del que pretén, que apuja la popularitat d'Orriols i les seves expectatives de vot. Però no poden fer una altra cosa, en part perquè qui els paga els ho exigeix ​​i en part perquè la batllessa de Ripoll els ha desposseït de les seves disfresses, ha desmentit els seus enganys i n'ha demostrat la corrupció moral.

Orriols té en contra tot l'establishment mediàtic català que, no només impedeix la seva presència i veu als mitjans, sinó que és una maquinària d'agressió tous azimuts contra una persona per raó de les seves idees, un infame atac ad feminam. Que aquí tothom presumeix de feminisme, però part de l'odi que suscita Orriols entre la pintoresca fauna de sipais de la colònia deriva de la seva condició de dona.

L'auge d'AC, que aquests conjurats proespanyols no poden evitar, s'ha aconseguit a les xarxes. AC és un partit nascut i criat al Twitter, i el seu triomf electoral serà la prova més contundent del poder de les xarxes davant de la maquinària corrupta dels mitjans tradicionals.

El programa d'AC és una proposta senzilla, clara, breu, com si ho haguessin redactat a l'uníson Occam i Gracián: Independència, estat català democràtic, control de la immigració, lluita contra la islamització i govern honrat.

El vot per Orriols és un vot per la independència de Catalunya.

L'únic.

No teniu cap perdó

Finalment, per la pressió de la gent, el govern britànic es va veure obligat a publicar el vídeo policial, la "bodycam", de la detenció d'un jove anglès moribund (de fet, va morir durant la detenció), apunyalat per un musulmà sikh que, a més, acusava la víctima de racisme. Són imatges molt dures. L'Henry Nowak (18 anys) va estar una hora agonitzant, a terra, emmanillat, mentre deia als policies que l'havien apunyalat. Aquests no se'l van creure. L'assassí ja ha estat condemnat a perpetuïtat, però, en fer-se públic el vídeo, va començar una reacció popular que té pinta d'estendre's per tot el país.

En va buscarà el lector cap notícia al respecte als mitjans de comunicació. El silenci és absolut. El diari més woke de tots, El País, recargola la notícia per a culpar l'extrema dreta de Nigel Farage. El noi mort en les horribles circumstàncies del vídeo, a segon pla.

Si aquest cas es coneix, si se sap cert que el jove Henry Nowak va patir una agonia i una mort terribles, si, finalment, la policia s'ha vist obligada a publicar el vídeo, ha estat gràcies a Twitter. Per això, els mitjans subvencionats i els governs subvencionadors volen tancar-la, per mantenir el monopoli de la comunicació política, convertida en adoctrinament woke.

Què és ser woke? És completar el principi universal que "cada persona és responsable dels seus actes" amb un orwellià “però uns són més responsables que els altres”.

És una ideologia que neix del fracàs pràctic del comunisme, de la mala consciència occidental pel passat imperialista, de la desaparició del subjecte històric i d'una desconfiança postmoderna davant de la raó que aboca el món a un relativisme gairebé nihilista.

Com hem arribat fins aquí? Perquè l'esquerra woke, aliada als musulmans, ens hi ha dut. No sé com explicaran aquesta barbaritat els multiculturalistes ni com s'imaginen el futur. La seva acusació de racisme a tots els que avisen del perill de la islamització té el nivell moral de la mateixa acusació de l'assassí a la seva víctima. La mateixa. La Umfunktionierung de totes les institucions des del govern fins a la judicatura, el sistema públic d'ensenyament, les esglésies, els mitjans de comunicació (és a dir, tots els aparells ideològics de l'estat, d'Althusser) en la lluita contra el racisme blanc ha acabat en un creixent racisme antiblanc. La invenció de la islamofòbia és el seu estrambot.

La mort el 2021, a mans de la policia, de l'afroamericà George Floyd va provocar un escàndol mundial, la campanya del Black Lives Matter, milers d'hores de ràdio i televisió, articles de premsa a go-go. Fins i tot se li han elevat estàtues. La del blanc Henry Nowak no ha provocat res més que un dens silenci. Hi ha coses difícils d'entendre, però no hi ha més remei que entendre-les perquè, com se sap, “tot el que és real és racional i tot el que és racional és real”. Una cosa tan monstruosa com la mort del noi Nowak hauria de ser impensable. Però és real i, per tant, pensable.

De fet, si s'hagués pensat abans, pot ser ens hauríem estalviat aquesta decadència d'Occident.. 

Que no, que no se'n va

Un govern cau per dos motius: per la via judicial en un procés penal i per la via política, en perdre una moció de censura. La primera, de moment, no es dona i cal veure que es doni. Per a la segona, no sumen els números.

Més ben dit, sí que sumen. Però no sumen les ànimes. Els 170 diputats de PP i VOX semblen un Tàntal bifront. Només els falten sis vots. I tenen a mà 59 més de 7 o 8 partits. Sobren per a la majoria absoluta. Però cap vol votar una moció de censura del PP i VOX, els dots diplomàtics dels quals per fer amics estan a la vista.

Si no hi ha moció de censura, el govern no caurà. Passi el que passi. Els todòlegs profetitzen l'enfonsament imminent de Sánchez perquè, diuen, “així no es pot seguir”. Així se seguirà mentre no hi hagi moció de censura.

No n'hi haurà. Els partits nacionalistes no propiciaran l'arribada de les dretes perquè saben que els tocarà la pitjor part. Podem, encara que diu que la legislatura és morta, no pot votar amb la dreta; és contra natura. Sumar és al govern i seria patafísic que votés en contra.

No hi ha possibilitat de moció de censura. El parlament és impotent davant del govern que cada cop recorrerà més a governar per decret. Escoltin la seguretat, amb un toc d'arrogància amb què Sánchez s'expressa als mítings entre crits i aplaudiments. Animat per la voluntat nietzscheana de poder, impulsat per la fidelitat dels seus, embriagat per l'aplaudiment de la premsa internacional, Sánchez mira el 2027 i més enllà. Plus ultra.

Sosté que el 2027 augmentarà la seva majoria, aprofitant que ningú se'n recorda que ara no en té, car el 2023 va perdre les eleccions davant del PP (121/137). Fa tres exercicis sense pressupostos i va camí d'acabar la legislatura de la mateixa manera. Però això no l'impedeix continuar una política woke de permissivitat que està causant una catàstrofe social a Catalunya, Espanya i Europa.

En l'àmbit col·lectiu, la barbàrie multicultural desencadenada a París és un vaticini de què ens espera a la nit. Pel dia, els cinc precs de cara a la Meca. Que els propagandistes d'aquest disbarat, començant pel papa Lleó XIV, que vol agermanar cristians i musulmans, no vegin aquesta fatalitat demostra la veritat del famós adagi grec: aquell a qui els déus volen perdre, primer el tornen boig.

A escala individual, el repugnant acte d'antisemitisme a una sauna de Barcelona és una mostra palpable i gens infreqüent del deliri retronazi que arrossega les esquerres. I tots aquests són els que diuen que el perill és la islamofòbia.