El gènere novel·la es nodreix de la realitat i la reflecteix. I, com la realitat, és proteica; de vegades caòtica. Descriu terres que són i terres que no són. Ressuscita els morts, mata els vius. Interpel·la els homes, els déus, les feres, les coses. Els barreja o enfronta. Les novel·les no tenen regles ni lleis. Els explica una persona; o dos; o una persona i un animal; o un àngel; o un diable. Parlen en primera, segona o tercera persona del singular o del plural. Qualsevol relat, si és verídic (no només si és sincer), té interès i consistència interna és una novel·la. Hi ha qui diu que la Fenomenologia de l'esperit es pot llegir com una novel·la. Qui parla és l'esperit.
La novel·la catalana, sobretot, la del segle XX, té tendència al roman fleuve a l'estela dels Rougon-Macquart, els Budenbrook o la Saga dels Forsyte. Això que els historiadors diuen que és el reflex literari de l'era burgesa. Ysabel és també una novel·la riu que abasta quatre generacions. Però, en sent poeta l'autora, Montserrat Manent, el relat és breu, concís. Ho explica en primera persona l'heroïna epònima. Tot just hi ha descripcions o referències exteriors. Tota la força de la narració es concentra al monòleg de Ysabel. Els lacanians ho considerarien una manifestació del desig de reconeixement i subconscient desig de l'Altre. A més d'una novel·la riu, és una novel·la de formació (Bildungsroman) a mesura que assistim al procés pel qual la protagonista es fa a si mateixa i es projecta en el futur. És, per tant, una autobiografia.
L'autobiografia d'una dona rebel de classe pagesa a la segona meitat del segle XIX. El destí la introdueix en una família de l'lta burgesia amb unes conseqüències que en condicionaran la vida posterior. Aquesta es desplega al llarg dels anys en una sèrie de testaments, més testaments, dots, contractes, matrimonis de conveniència, emfiteusi, hipoteques i fins i tot pressupostos d'obra fidelment reflectits més que res pel valor lingüístic. Tot com correspon a una nissaga amb molt reconeixement social. No falta ni el viatge obligat a París propi d'una classe benestant i molt afrancesada. I la foto de família en un fotògraf de categoria.
La peculiar posició de Ysabel dins la família, neix del tarannà d'aquesta, que és una mena de matriarcat comprensiu poc freqüent en aquella època. Els seus tres membres, la mare i matriarca, el fill i la seva dona són la contrapartida dels altres tres decisius, la Ysabel, la seva filla, la Maria i la mare putativa d'aquesta, Francisca. Sis personatges darrere els quals s'amaga l'autora. En aquest mitjà Ysabel té clara consciència de la seva dignitat i autonomia personals. De fet, hi ha un passatge en què, davant de la imatge de Maria Magdalena, nega que sigui assumpta i afirma que puja per si mateixa. Aquesta actitud l'enfronta a les convencions del moment i amenaça de destruir el bon nom de la família.
La intervenció de la matriarca possibilita una solució de compromís que permet a la nissaga conservar la seva posició social i Ysabel prosseguir el seu projecte de vida. Allò que en principi va semblar ser un atemptat contra l'ordre burgès constituït, acaba sent la seva consolidació i perpetuació. Aquesta mutació és possible gràcies a l'amor de mare de la protagonista que sap que, com se li va anunciar, mai no seria admesa a la família. Però la seva filla, Maria, sí, encara que per això hagués de renunciar a viure amb ella.
Val la pena aquest sacrifici? El resultat sembla testificar-ho a ulls de l'heroïna. Es tracta d'un triomf al pla psicològic i també al sociològic. Al riu de la vida, els Pasqués han desaparegut, substituïts pels Manent. Roman l'orgull de l'estirp. Amb sang nova. L'ordre es manté.
De sobte, acabada la història, apareix l'autora, besneta de Ysabel, convertida en personatge, a la manera de les obres de Pirandello I escriu sengles cartes, una a la seva besàvia i una altra a la seva àvia Maria. Molt diferents totes dues. Perquè la figura essencial és Ysabel, la que possibilita la perpetuació de la saga, la que es val de Maria per aconseguir-ho i deixa oblidada una llibreta manuscrita en un calaix, perquè la seva filla la llegís, però que va llegir cent anys després la seva besneta, que així se'n va assabentar quina sang corre per les seves venes. La sang renovada dels Pasquès. Els Manent només han posat el nom, per això, more lacanià, els pares no tenen carta.
El llibre es va escriure el 1962 i, des de llavors fins al 2022 en què es va publicar, l'autora ha afegit cinc poemes, un dels quals s'acaba: “l'avi Tomàs em dona la mà/el pare Cinto em fa un petó al front/hereva d'una nissaga beneïda”.
