Aquesta fúria, aquesta còlera que envaeix molts diputats catalans cada cop que Orriols puja al faristol és digne d'un estudi antropològic. Com les tribus malaies que entren en trànsit col·lectiu i es llancen en amok contra l'objecte del seu odi. Són apassionants les sessions del Parlament, tant per les clares i ben argumentades exposicions de la senyora Orriols com per les cares i els gestos de l'auditori. Els més divertits, per gesticulants, gairebé com els micos del zoo, són els de la CUP i els Comuns. També els d'ERC, sobretot la diputada islàmica del vel que, com que té la cara emmarcada per una peça tant empoderant, resulta més expressiva. Els de Junts, com són de bona família, dissimulen el seu enuig barrejat amb por. Els del PSC suporten l'aguda i aclaparadora crítica de l'alcaldessa amb la resignació de qui és justament apallissat. (Dit sigui, en passant, i sense ànim d'ofendre: quina executòria la del govern de tots a mig mandat).
Entre els 133 restants diputats, no n'hi ha cap capaç de veure que aquesta animadversió col·lectiva, aquest overkilling de tot un parlament i el seu govern i els seus mitjans de comunicació i les seves universitats contra una sola persona sense més recursos que una tribuna, és una vergonya? Siguin els que siguin els atacants i l'atacat. Això, simplement, no es fa, ganyons.
No els atura la consideració estètica que una lluita de molts contra un no pot ser res més que obra de covards o d'indígenes en amok. I tampoc la consideració pragmàtica que, després de dos anys no han fet res més que fracassar i aconseguir el contrari del que pretenien. Han ajudat Orriols a ascendir espectacularment a les enquestes.
¿Creureu que, en comptes de moderar la seva tírria a la vista d'aquests auguris, els antiorriolistes han augmentat la murga?
El diputat Cid, un cunyat comunista que pot recitar el seu historial laboral estant sobre un sol peu, com el savi Hillel sintetitzava l'essencial del Talmud, només parla per atacar Orriols. Si a allò que fa se li pot dir “parlar”. I es pronuncia amb la grolleria que segurament fa servir a casa seva. En esmentar els “arrumacos”, aquest camarada, expert a parasitar els recursos del comú, segurament volia dir una cosa tan original com que AC i VOX són el mateix i que Orriols diu una cosa en públic, però després en fa una altra en privat, als passadissos.
Cal reconèixer-li autoritat en aquest aspecte perquè aquest és exactament el comportament d'uns comunistes que han renunciat al nom, però no a la paga i viuen de parasitar el comú.
