La imputació a Zapatero ha sacsejat els ídols del teatre, que deia Bacon. Acostumades al lawfare, les esquerres van prendre la notícia a benefici d'inventari. Alguns van parlar de “persecució política” i la majoria la va atribuir a l'estratègia judicial d'una dreta assilvestrada.
Vint-i-quatre hores després, a la vista dels 88 folis de la interlocutòria de processament les reaccions s'han moderat. Donant a entendre que ho ha llegit, Rufián assegura que “està molt ben escrita”, cosa que no té cap sentit jurídic, perquè una interlocutòria no és un poema. Suposo que vol dir que està molt ben argumentada I, com sembla estar ben argumentada, les esquerres continuen donant suport Zapatero, però demanen explicacions respecte al contingut.
El president Sánchez continua fent pinya amb el seu correligionari i proclama la seva fe indestructible en el principi de presumpció d'innocència. Encara que sembli mentida, es tracta de dos plans diferents. En el pla polític, fa pinya amb el seu correligionari, defensa encesament la seva gestió, especialment el final d'ETA i torna els atacs per corrupció al PP com un bumerang. En el pla judicial, s'atén la presumpció d'innocència, que és un principi tantum iuris; mentre no es demostri el contrari.
Els comentaristes i todòlegs d'esquerra veuen l'acusació com a un mal a un símbol compartit, com si s'intentés desarborar la nau capitana de la flota progressista. Zapatero, el governant il·lustrat per la “tercera via”, d'Anthony Giddens i el “republicanisme cívic” de Philip Pettit, tenia un estatus i havia aconseguit gairebé una acceptació universal d'una esquerra a matadegolla perpètua. Tot i la seva relativa joventut, això li donava una aura patriarcal que transpirava eticitat.
Ione Belarra diu que la cosa “pinta malament” per a Zapatero. Suposo que és un wishful thinking perquè aquests de Podem s'han desmarcat del consens progressista. Però és cert que Zapatero sembla haver-se ficat en intricats assumptes que hom diria poc compatibles amb l'assossec que tot jubilat hauria de gaudir.
Si d'aquest processament se'n derivassen conseqüències negatives per a l'esquerra, això de frenar a la dreta i la ultradreta es posarà difícil. El seu obsessiu “no passaran!” tindrà el mateix efecte que el de fa noranta anys. Que, per cert, segueixen aquí.
Sentint la crida de la història, Rufián es proposa com a líder d'un front comú de les esquerres espanyoles, encara que, generós, admet que també ho podrien ser Irene Montero o Pablo Bustinduy. Aquest front estaria compost per les esquerres espanyoles (Podemos, Sumar IU, Más Madrid) i ningú més perquè a la negativa de Bildu i BNG, s'hi ha afegit Adelante Andalucía. En realitat ni els del seu propi partit estan disposats a acompanyar Rufián en el viatge a Wokilàndia.
