... les primeres a posar-se nervioses seran les esquerres autodenominades “transformadores” o “a l'esquerra del PSOE”. I mira que aquest camp és més extens que ampla és Castella. Gairebé tothom és avui a l'esquerra del PSOE, fins i tot els de missa i comunió diàries. Bé, aquests, els primers, a la vista de la invasió sarraïna que Sánchez, com un nou comte Don Julián, ha propiciat.
Les esquerres més o menys atees mantenen diferents relacions amb els fills d'Al·là, des dels qui els toleren en un exercici de multiculturalisme propi de beocis, fins als qui s'hi identifiquen frenèticament a força de solidaritzar-se amb els àrabs anomenats “palestins”. Només cal escoltar la parella antisemita Irene Montero i Ione Belarra, demanant un estat palestí “des del riu al mar”, o sigui l'extermini dels jueus de la “llar nacional” que els havia promès la Declaració Balfour el 1917.
Aquestes esquerres, en totes les seves policromes variants, ara estan neguitoses, com el ramat quan sent que s'aproxima un depredador. El depredador és l'extrema dreta que, segons la visió de Rufián, les trobarà totes pasturant pel seu compte i se les menjarà d'una en una. Davant tant sagaç com original avís, les esquerres espanyoles desitgen que Rufián les lideri, unides en un front amb els germanets de les "nacionalitats històriques" vernacles. Aquests germanets, però, no accepten cap front amb les esquerres espanyoles. En conseqüència, a reserva del que passi a Catalunya amb ER, és patent que l'Espanya plurinacional de l'esquerra espanyola, com sempre, queda reduïda a Castilla.
Si, forçat per les circumstàncies i l'independentisme burgès basc-català, Sánchez convoca eleccions anticipades, poden agafar les esquerres enmig de bizantines i consuetudinàries discussions sobre l'ésser de la nació espanyola. I en les pauses del cafè discutiran sobre la societat sense classes i sense estat i sense societat. O sobre el Armageddon del canvi climàtic, o sobre el sexe dels àngels, aprofitant que ara hi ha un munt de sexes per a triar.
Per evitar els bizantinismes recorren a Rufián que és home clar, parc en paraules i més parc en idees. Ell mateix s'ha proposat si amb això, diu, s'assoleix la unitat. Voluntat de servei i sacrifici. Qui vegi poc sacrifici a postular-se per a continuar cobrant 140.000 € l'any per no fer res, tret de xerrar al Congrés com si fos la taberna del tío Paco, està contaminat pel nihilisme feixista d'extrema dreta. Es incapaç d'entendre la magnanimitat i la generositat d'una esquerra que professa el franciscà enunciat de Rufián al seu perfil de Twitter: “Para todos todo, para nosotros nada" (sic). Aquesta frase és un pur disbarat i no només gramatical. Si tots ho reben tot, però nosaltres, res, o nosaltres no som tots o no tots ho reben tot.
I això, sense comptar que, si vint anys és un no res, segons el tango, 140.000 € l'any és un no res tan voluminós com l'ésser de Parmènides. Fer el contrari del que diu ha esdevingut costum arrelat a l'esquerra, aquella que deia que "el que és personal és polític". Viuen com rics a força de predicar als pobres la rebel·lió contra els rics. Òbviament, esperen que la tal rebel·lió no arribi mai. No és mal negoci, però li cal la confiança de la gent i, com que la gent autòctona no sembla massa disposada a atorgar-la, se'n van buscar-la a l'estranger, fent de la immigració en massa una font de vots.
