La claudicació

Hem arribat fins aquí per claudicar? 

El dia de la Verge de la Mercè és el de la indulgència i tradicionalment s'ha alliberat algú pres comú com a recordatori simbòlic d'aquesta cristiana virtut; el dia dels indults. Entenc que és el motiu pel qual es discuteix a l'esfera pública la possible concessió d'indults als presos/es polítics catalans. Es tracta, per tant, d'una qüestió doble, personal i política. 

L'indult és un acte de gràcia de l'executiu, de caràcter personal. Es pot fer a petició de part o d'ofici. Pot ser total o parcial. Extingueix la responsabilitat penal, però no el delicte i la condemna. 

L'amnistia és una decisió del legislatiu que extingueix totes les penes, la principal i les accessòries i tots els delictes, fins i tot els processos oberts als exiliats. És una llei de l'oblit amb el contingut, límits i altres circumstàncies que ella mateixa prevegi.

 Des del punt de vista polític, el preferible és l'amnistia perquè s'interpreta com a un reconeixement que la condemna no va ser justa. L'únic que es pot fer amb el desgavell del lawfare en què s'ha embolicat l'Estat és anul·lar per llei tota la farsa des del "judici" de l'1-0 a la inhabilitació del MHP Torra. 

Aconseguir-la, però, amb la relació de forces a l'Estat i a Catalunya, és impossible; el que no vol dir que no calgui plantejar-la com a condició a qualsevol taula de negociació, al mateix temps que el reconeixement del dret d'autodeterminació, cosa tan impossible com l'amnistia. 

Des del punt de vista personal és perfectament comprensible que alguns o tots els presos/es demanen l'indult. És el seu dret, la seva vida i, per tant, no hi ha res a dir. Però en la seva condició de presos polítics, la decisió personal és també política. 

Dubto molt que els independentistes accepten que tot el procés, tots els patiments, la ràbia continguda, els atacs permanents de l'Estat, des de l'1-0 a la persecució judicial del MHP Torra, la humiliació i repressió permanent de Catalunya acabin en una claudicant petició d'indult. Que la perspectiva sòlida d'independència que ens hem treballat als últims frenètics anys es tanqui amb un humiliant decret de perdó del gobierno que implica el reconeixement de culpabilitat. 

Insisteixo: les persones afectades estan al seu dret i la seva decisió és indiscutible. Però els partits no poden procedir de la mateixa forma; no és el seu dret. Sense posar cap obstacle al de les persones a recórrer a l'indult, han de mantenir les exigències d'amnistia i autodeterminació. Perquè són de justícia i interès general. La súplica de perdó que entonen els dirigents republicans està en la línia de submissió vergonyosa (i equivocada) de la defensa judicial de l'1-0. Fa palesa la renúncia a qualsevol via d'independència. Podria pensar-se que es tracta del desig d'unes "bones persones" de reduir o eliminar el patiment dels companys. Seria una petició d'indult per raons humanitàries. D'això no n'hi ha res. 

Com es pot veure al vídeo, la súplica d'indult es planteja com a un "do ut des", a canvi de l'aprovació dels pressupostos, com si ERC estigués en situació de votar en contra. Com si es tractés d'una altra "jugada mestra". Tothom sap que ERC votarà a favor. La petició és un exercici de fariseisme. El que vol en Sergi Sol no és facilitar l'aprovació dels pressupostos, sinó facilitar que l'accepti la gent. Presos/es per pressupostos.

 És per aquesta duplicitat per la qual ERC perdrà les pròximes eleccions.

La infal·libilitat dels censors.

Avui el post és una glossa de l'entrevista amb el director, del VilaWeb, Vicent Partal, a propòsit del llibre que hem publicat l'Enric Pujol i palinúric servidor, "Ramon Cotarelo: vivències i creences", edicions Llibres del segle. (Moltes gràcies, Enric; sort, ens veiem).

 

Tinc la impressió que he de fer-vos, amables lectors/es (observo que "lectrius" no existeix) una mena de teaser o, diguem, seducció, que és la pràctica per la qual s'hauria de substituir l'inventat delicte de "sedició" i no com a  delicte, és clar. És aquesta: 

 

Primer he de dir-vos que en Partal imposa una mica; no per la seva aparença física o el seu vestir, nom de Dieu, sinó per l'actitud, l'expressió, el que diu i com ho diu. Ho coneixia d'un parell d'ocasions als anys passats, que hem compartit meandres del riu de la vida. Però, quan t'asseguis i parles amb ell, t'adones que estàs davant un periodista que ho és per vocació al sentit de la Berufung de Max Weber. L'home que escriu els editorials de VW, peces analítiques al foc fort, parla de la mateixa forma.

 

En qualsevol cas, l'entrevista ha estat un plaer. Per a mi, l'ocasió d'explicar la meva peripècia els dos últims anys. I com que m'agrada aprofitar les ocasions, faig una síntesi: crec que és una vergonya llençar tota mena d'insults, difamacions, calumnies i amenaces a les xarxes a l'únic espanyol que ha fet seva la causa de la independència catalana en teoria i pràctica i ha esdevingut català per lliure elecció; doble vergonya per no haver estat defensat per gairebé ningú; triple vergonya perquè aquestes infàmies han estat recolzades per ERC que mai hi ha desmentit res o desautoritzat a ningú; i quàdruple vergonya perquè els mitjans públics i els privats subvencionats han fet seva la causa dels agressors, afegint el silenci dels censors i vetant-me l'accés a l'esfera pública (que no és el seu cortijo) encara que fos per defensar-me. 

 

No cal dir que no tinc el menor desig d'anar als mitjans. Sempre que ho he fet, he estat cridat per ells. No és una qüestió personal. És una qüestió de principi. Negar la llibertat d'expressió i el dret a la informació als ciutadans per motius de partit, aprofitant el control i manipulació dels mitjans de comunicació públics i subvencionats, hauria de ser delicte i, pels católics, a més a més, un sacrilegi per tant que pressuposa una pretensió d'infal.libilitat. Que ho faci la suposada esquerra, delicte amb traïdoria. Però mentre esdevé delicte, és una injustícia. I les injustícies em revolten, encara que se'm facin.

 

La pregunta ara per ara és: si a una situació de democràcia (encara que limitada, falsejada, intervinguda) un partit pot fer valer els mitjans de comunicació públics i subvencionats com a seu aparell de propaganda i per menystenir els altres, que ens pot esperar si guanya les eleccions? Ho diu el mateix partit: la seva hegemonia dins òbviament una societat d'hegemonitzats; el domini d'una mena de lliga dels justos i els sants.

 

I amb aquests è pericoloso sporgersi.

A l'ombra del tabú

La doctrina oficial del Parlament espanyol és que la monarquia com a institució i els monarques en actiu o passiu, són intangibles. Poques coses més segures hi haurà a l'univers que el front de rebuig de la majoria dels partits espanyols a qualsevol iniciativa per tímida que sigui de posar límits al desmesurat anacronisme d'aquesta institució, continuadora de la dictadura. La negativa tancada a controlar la impunitat d'acció dels reis, capaços de cometre tota mena de delictes contra llur poble. Resum de tan acresolada doctrina: institució antidemocràtica i llicència per a delinquir. 

 

Això ho sap tothom fins a l'avorriment. Són ja incomptables les vegades que la majoria parlamentària espanyola tomba iniciatives per investigar la institució i els seus beneficiaris. El cap d'Estat no només és inviolable sinó també indiscutible. Fins i tot, indicible, com el nom de Déu. Ho ha dit en tots els graus de la seva ineptitud la vicepresidenta Calvo, i ho rebla amb la seva fanfàrria ideològica el president Sánchez: aquest rei és republicà i, per tant, doblement intangible. 

 

Quin és doncs el sentit de la moció presentada per Mas país i Compromís per regular la inviolabilitat del rei? Botran, de la CUP, denuncia que la mesa del Congrés es negui sistemàticament a investigar la monarquia i la presidenta el tret la paraula. 

 

Que esperava l'orador? Sospito que aquestes propostes, presentades per un exigu nom de diputats només cerquen fer soroll i tenir minuts a alguna TV. Estan bé, sens dubte, per posar en evidència les carències democràtiques espanyoles, però sonen a déjà vu, fan l'efecte d'actes rituals buits.

 

 Exactament com els "tabús". Ben triada la paraula: un tabú és una prohibició a les cultures primitives.

 

 Com a Espanya.

Com que la història no es repeteix?

El 1918, fa gairebé cent anys, Espanya va tenir quatre governs amb un rigodon entre conservadors, liberals i algú de la Lliga. L'últim, presidit pel comte de Romanones, va suspendre les garanties constitucionals. Va, home, dirà l'amable lector, on és la sorpresa: quatre governs en un any, per no fer res, tret de suspendre (més) drets. Va i re-va, home, aleshores hem progressat un amunt. Tenim un govern estable i les garanties no se suspenen si no es tracta dels contumaços catalans.

 

Ja, OK, però tenim un punt en comú amb els governs del 1918: la que es va conèixer com la grip espanyola, que va contagiar uns 500 milions i causar 50 milions de morts. Llavors es va dir que l'atribució a Espanya era injusta i sembla cert, encara que no és difícil suposar que l'incapacitat tradicional dels governs espanyols multiplicada per quatre tindria un cert impacte.

 

Avui, la situació pel que fa a la pandèmia és la mateixa. No falta gaire perquè la pandèmia torni a ser coneguda com la grip espanyola segona ona. I tenim un govern estable. Serà que el molt dolent resultat de la gestió del molt estable govern no té res a veure amb l'estabilitat i sí, potser, amb la forma de gestionar. Avui és palès que Madrid és una amenaça per a tota Espanya; Espanya una amenaça per a tota Europa i Europa una amenaça per a tot el món. I això és el resultat d'una gestió desastrosa des de l'inici, incompetent, inepta, delirant, que feia desfilar militars i guàrdies civils en lloc de sanitaris i que veia en la pandèmia la possibilitat d'acabar amb el "problema català" recentralitzant competències. 

 

La compareixença de les dues presidentes, la de Madrid i el d'Espanya a un escenari del qual hi han desaparegut els militars, però han sigut substituïts per un mar de banderes, d'aquestes tan discretes "rojigualdas" és un espectacle encara més delirant que el de les forces militars fent el ridícul. 

 

Res no ha canviat. El Covid-19 serà la nova "grip espanyola", gràcies a la gestió absurda, demencial i possiblement criminal del primer gobierno d'esquerres d'Espanya.

Desobediència o submissió

No tinc cap dubte que aquest lleial servidor de l'Estat espanyol farà el que sigui per concloure el seu vergonyós mandat al davant del Parlament amb la claudicació definitiva. I com més aviat, millor. L'historial d'aquesta legislatura és gloriós: el Parlament (amb majoria absoluta independentista) no va investir el president legítim, tampoc no ho va fer amb el seu possible successor, va treure els sous dels diputats a l'exili, va despullar el MHP Torra del seu escó i fins i tot es va prohibir a si mateix publicar les seves decisions al DOGC.

 

 Baixant un cop més el seu bonic cap sense cervell i acatant una inhabilitació arbitraria, el president Torrent ha posat la marca de la covardia ben amunt. En té experiència. Fa uns anys avisava als auditoris que la independència era irreversible i els que tinguessin dubtes que s'apartessin si no volien ser aixafats sota les rodes de l'imponent carro de la República independent. El carro va aleshores tirat per a un ratolí acoquinat que només vol deslliurar-se de tota fantasia independentista i ser admès com a un bon ratolí espanyol de tancada barba. 

 

En qualsevol cas no és només ell; és tot el front espanyolista, des d'ERC (que no ha sigut mai un partit independentista) a VOX, passant per gairebé tots els mitjans el que desitja amb libidinosa fruïció el retorn als bons vells temps autonòmics on tothom podia viure i deixar viure tranquil. Temps de normalitat, coi. Per això demana tothom eleccions al variat ritme del Bolero de Ravel.

 

Els d'ERC tenen un front piulaire tuitant sòlida solidaritat amb el MHP Torra, esquinçant-se les vestidures, mesant-se els cabells i cobrint-se la cara amb cendra per l'arbitrarietat i la injustícia de l'Estat. A la seva esquena li pressionen perquè abans la inhabilitació (que donen per feta) convoqui les eleccions. Creuen que se'n sortiran beneficiats, encara que ja molts d'ells temen que es fotran la gran castanya. Que la gent no és idiota. 

 

Demanen "articular una resposta conjunta" amb la mateixa pesada cadència amb què demanen eleccions. Però mentrestant s'apressen per donar sortida al "problema" de com millor obeir a l'Estat. Com que les eleccions només pot convocar-les el president de la Generalitat i aquest sembla decidit a no fer-ho perquè planteja el conflicte en termes clarament polítics, els partidaris de la "normalitat" es troben un problema, ja que, per obeir a l'arbitrarietat espanyola, es veuen forçats a cometre una altra a Catalunya, convocant eleccions de forma il·legal. 

 

Es tracta, com sempre, de trobar enginyoses interpretacions dels reglaments per justificar la seva covardia i arbitrarietat. És gent molt reglamentària, avesada a l'art de Trismègist. Es va a cercar un precedent d'aquests malabarismes a una decisió del Consell d'Estat per resoldre un atzucac parell de seu vacant de la presidència i necessitat d'eleccions a Espanya. I es pretén aplicar-ho per analogia. Però el Consell d'Estat no és un òrgan judicial, sinó consultiu. Les seves decisions no són d'obligat compliment i fins i tot poden no ser-ho en absolut car, perquè siguin ha de ser consultat prèviament. Vull creure que, si el Parlament pren aquesta decisió serà amb el vot en contra dels diputats de JxC. El vot favorable d'ERC es pot donar per fet.

 

Vet aquí el nus de la qüestió i l'enfonsament complet de l'engany d'ERC: si el Parlament decideix consultar el Consell (o aplicar la seva decisió anterior com a precedent) el que està fent és donar per bona, legal, legítima la inhabilitació del MHP de la generalitat.

 

 Amb aquest esperit de submissió acovardida, quina posició "comú" volien articular els republicans? 

 

O el Parlament desobeeix i no acata la inhabilitació i potser, reprimit, deixi de ser Parlament en acte de dignitat o l'acata i deixa segur de ser Parlament en acte de submissió.

La lògica del botxí

Difícil donar crèdit als propis ulls, oi, companys? Cal llegir-lo dues o tres vegades: "Sánchez acusa l'independentisme de voler judicialitzar el conflicte català". Com si no l'estigués ja fins a la bandera i gràcies a ell. Sembla un acudit. El president espanyol és, ara per ara, el que, malgrat les seves promeses en contra, més ha fet valer la fiscalia i els tribunals que l'obeeixen, per anar contra l'independentisme. Sí, sembla un acudit o una creença fabulosa en la capacitat de la gent d'empassar mentides com catedrals.

 

La qüestió, però, és irrellevant. El president té les taules necessàries per negar l'evidencia, tot com el seu predecessor, el misteriós M. Rajoy i sense tartamudejar. I és irrellevant perquè l'òbvia falsedat de l'acusació, en realitat és una fulla de parra per amagar la lògica de la repressió, de la violència, del maltractador i el botxí. Si no haguessis desobeït la llei, no caldria inhabilitar-te. O sigui, si no fas el que dic m'obligaràs a castigar-te, ergo, el responsable de la meva decisió de castigar-te ets tu.

 

Diuen els espanyols i llurs sipais a Catalunya que la decisió de castigar l'incompliment de la llei no és personal del president o d'un ministre sinó de l'ordenament jurídic impersonal. Però això és fals de tota falsedat pel que fa a l'independentisme català. Clar que ha estat una decisió personal, d'un seguit de persones, de l'oligarquia que domina Espanya amb qualsevol govern i que ha fet valer els jutges per imposar un idea del país a cops d'anys de presó. Una causa general contra l'independentisme que va començar amb el ridícul judici/farsa de l'1 d'octubre i encara continua amb tota mena de processos penals i/o administratius a tot arreu en Catalunya.

 

Un intent de criminalitzar un poble. 

 

I és que aquesta és la lògica típica del maltractador: si no fas el que dic em veuré obligat a castigar-te i el responsable del càstig seràs tu. És el que el misteriós M. Rajoy deia al president Puigdemont: si no fas el que dic seràs responsable del 155. Si no fas el que dic, els meus "cuates" jutges i jo t'inhabilitarem i tu, només tu, seràs responsable de la teva inhabilitació. 

 

Si no et deixes, t'apallisso.

Delinqüència i demència com a forma de govern

Des dels primers temps de l'increïble mandat del misteriós M. Rajoy Palinuro tenia clar (i ho va dir) que es tractava d'un govern d'un partit que era una organització de malfaents, com han sentenciat després els tribunals, pensada per l'espoli d'Espanya. Un partit que governava per enriquir els seus militants, càrrecs, amics, intermediaris. Una altra cosa és que ningú no digués res, que els mitjans amaguessin la situació. Això és Espanya, oi? 

 

Tampoc ningú no va dir res que, a més a més alguns dels ministres eren veritables pertorbats mentals. Algú que diu que té un àngel de la guarda que és anomena Marcelo, que condecora estàtues de verges i envia contingents de la força pública a fer la conga a Lourdes no està bé del cap. És el cas d'aquest ministre, que sembla haver sigut el centre de l'acció delictiva del gobierno pel que fa a l'espionatge a Bàrcenas. Sens dubte, divisió del treball: per cometre delictes, res millor que la policia. 

 

Vostès creuen que aquest Estat té salvació? Ho dic perquè l'actual ministre de l'Interior no em sembla millor que el seu predecessor (del senyor Zoido no cal ni parlar). Aquest no té un àngel de la guarda perquè ell mateix n'hi és del rei lladre al seu refugi i es nega a comunicar al Parlament el cost de la seguretat del rei fugat. Perquè Espanya és sempre Espanya, oi?

 

Delinqüència i demència barrejades amb una acció de govern pròpia de la cort dels miracles. Com no se n'hi ha acut a aquesta senyora presidenta de la Comunitat de Madrid una cosa que saben fins els nens a l'escola, que si anuncies mesures dures amb més de 48 hores d'antelació, el més probable és que provoquis una estampida? És impossible ser tant inconscient. Hi ha d'haver una finalitat perversa, encara pitjor que delictiva, gairebé genocida: la d'escampar el virus tot arreu a l'Estat. Això és Espanya, oi?

D'ençà de les guerres de religió al segle XVI, tots els tractadistes reconeixen el dret de resistència del poble quan és el seu govern el que pretén assassinar-ho.

Un altre discurs fort i intel·ligent

Quan es vol exalçar la qualitat d'un polític se'n parla d'un "home d'Estat" per subratllar que no és de cap partit. És el que passa amb el MHP Puigdemont, també un home d'Estat. I tots dos són més que homes d'Estat. Com a polítics són veritables freaks. Per exemple, tenen paraula i diuen el que pensen. Al fons, com tothom sap, són més que homes d'Estat perquè no són polítics; o sigui, són polítics freaks.

 

El discurs del president Torra (que val molt la pena escoltar aquí) és un resum succint dels greuges històrics i actuals de Catalunya davant Espanya, sense oblidar cap ni u; exposa amb detall la corrupció estructural d'un Estat hereu d'una dictadura de la qual encara no s'ha lliurat; denuncia com mai s'havia fet a tan altes instàncies l'opressió política i l'espoli econòmic que pateix Catalunya a mans de l'Estat espanyol; afirma que aquest Estat és irreformable; i li nega la legitimitat per interferir (encara que amb pretextes judicials) a la política catalana. Això vol dir, pel que fa a ell mateix, que no té intenció d'acatar personalment la decisió del tribunal. Una altra cosa serà el que facin els seus socis al govern i Parlament. 

 

De fet, president, ets molt més que un home d'Estat. Ets un ésser humà admirable. Ha de ser molt difícil governar quan tens tres enemics entestats a fer-te fracassar: la pandèmia, l'Estat i els teus "socis" de govern i fins i tot fas un discurs fort i intel·ligent. Totes les forces unionistes, cada dia, a cada cop, els "socis" del govern i llurs bateries mediàtiques, demanen eleccions com si fossin comitives rogatòries. El propòsit amagat és aturar el procés de consolidació del lideratge del MHP Puigdemont al capdavant de JxC, un lideratge compartit pel president Torra, com es pot veure i escoltat al seu discurs, en el que ha sigut fins aleshores un govern de "duumvirat". 

 

El propòsit manifest, l'excusa que es fa, és que no podem permetre que un tribunal convoqui les eleccions catalanes perquè seria un insult. I la pregunta és: per què pas? Si s'accepta que un tribunal inhabiliti al President, per què no acceptar que convoqui el que vulgi? A banda deixem que el tribunal no necessita convocar res. Ja ho fa l'oficiós MHP del Parlament que diu que, si hi ha inhabilitació, posarà en marxa a correcuita els mecanismes prevists a l'Estatut i el reglament del Parlament per convocar eleccions. 

 

El president Torrent compleix sempre escrupolosament els reglaments espanyols encara que estiguin redactats en català.

 

 Desobeir és cosa dels altres. Dels que volen la independència.

Davant la injustícia

Si no fos per la gravetat d'aquesta crisi i les seves conseqüències, per la desmesura de les accions de l'Estat, pel seu caire venjatiu, l'avís de la vicepresidenta del gobierno espanyol faria riure amb el riure sà que inspira el personatge d'Ubu a les comèdies d'Alfred Jarry. A cada cop que parla del que sigui, el cap de l'Estat, la monarquia, el tribunal suprem, el constitucional, hom espera sentir la veu d'Ubu, "merdre!". La vicepresidenta Calvo és l'avantguarda del surrealisme mesetari. Amenaçar a algú amb l'exclusió d'una taula que no existeix sembla gairebé un exercici de budisme zen.

 

En qualsevol cas és clar que el gobierno no té cap intenció de convocar la taula, però s'arroga el dret a decidir no només la composició de la seva banda sinó també la de l'altra. Es diu respectuós amb la divisió de poders. Si els jutges parlen, l'executiu calla. Però això és una mentida i un parany obvi. D'ençà de l'inici de la renovada repressió contra Catalunya, el gobierno (primer Rajoy i després Sànchez) va mobilitzar el poder judicial com una eina de repressió política; aquest poder, trufat de franquistes, es va prestar i demanar dos ous durs més. Els dos poders han actuat a l'uníson, sota la direcció d'uns jutges que substitueixen avui els militars com a arma de la metròpoli contra la colònia. No hi ha divisió de poders a Espanya, ni respecte pels drets dels ciutadans. Doncs, com diu la Declaració Universal de 1789, el país no té constitució. Té una seudoconstitució, que es fa valer contra els pobles que hauria de protegir. Aquesta immensa injustícia és Espanya 

 

El pelegrinatge del MHP Torra a comparèixer a Madrid, davant la injustícia espanyola, recorda el relat de Kafka, "Davant la Justícia" i la impossibilitat d'accedir-hi. El cas del president Torra és encara més tràgic i simbòlic perquè no només no rebrà justícia, sinó injustícia. Compareix el president desobedient, el cap d'un territori en permanent estat de mobilització (o tumult, sedició, rebel·lió, segon els fiscals i jutges "afinen" després els fets), al que cal escarmentar i mostrar qui mana aquí. Com que ja tenen prou presos polítics, els dos poders es conformen amb una inhabilitació, que és una mena de detenció domiciliària. I a tot això la repressió de la gent normal al carrer, del "small fry", no s'atura. Ans al contrari. Per reprimir l'independentisme, l'Estat espanyol fa valer tots els seus recursos, siguin legals o no, les clavegueres de l'Estat, l'acció conjunta de jutges i governants i, si de cas una llei d'il·legalització d'organitzacions independentistes, que ja ha estat presentada i rebutjada...ara per ara.

 

Davant un atac tan brutal als símbols nacionals de Catalunya és inconcebible que uns suposats independentistes facin càlculs de rendiments electorals de partit o jugades amb forces polítiques de l'Estat espanyol que només volen (totes) la destrucció de l'independentisme català.

 

No sé quines seran les conseqüències de la inhabilitació, si n'hi ha. No sé si la gent sortirà al carrer i amb quins ànims però, sense dubtes, la pressió seguirà pujant. 

 

Crec que la resposta del Parlament hauria de ser renovar la seva confiança en el MHP Torra, però no sé si gosarà fer-ho.

El via crucis de la taula

El camí de la ignomínia s'hi ha de recórrer cap a les últimes conseqüències, a les últimes gotes del calze. La fabulosa taula de diàleg sembla tan irreal com l'espasa Excalibur, que ningú la pot agafar. Totes les amenaces i fanfarronades amb les que ERC va acompanyar el seu vot favorable a la investidura s'han dissolt a l'aire, com diu el Fausto que passa amb tot el que és sòlid. Imagineu el que és gasós.

 

D'ençà de la investidura, els republicans han ensopegat amb la crua realitat que no eren gens necessaris per a l'estabilitat del gobierno. Fins a la seva última arma, la votació dels pressupostos, s'ha encasquetat en comprovar la disponibilitat d'altres forces polítiques a acudir en auxili del vencedor. Aquest pot ara permetre's el luxe de triar aliats, sobretot amb la nova possibilitat que els quatre diputats del PDeCat votin a favor.

 

En qualsevol cas, el vicepresident Iglesias tindria difícil explicar als seus seguidors que governa amb uns pressupostos aprovats per la dreta i no per l'esquerra suposadament independentista. Farà doncs tota la pressió per guanyar-se els vots d'ERC i Bildu i prometrà el que sigui, encara que no podrà complir res. Pel que fa als independentistes hauran de conformar-se amb les promeses  buides perquè no poden quedar a banda dels comptes. Ignoro què podrà demanar Bildu a canvi; ERC no té més nassos que demanar una promesa per lleugera i alígera que sigui, de la llegendària taula.

 

Però això és cap sortida d'aquesta amarga posició perquè pot ser que la convocatòria de la taula arribi quan el MHP Torra sigui inhabilitat i, per tant no n'hi haurà cap taula, ni de diàleg ni de monòleg. 

 

Aleshores, amb la més que probable inhabilitació del president Torra, la corda es tensarà encara més a Catalunya. La urgència d'ERC per convocar eleccions és fàcil d'entendre des de la seva curta perspectiva partidista perquè sap que com més s'allunyi la convocatòria més vots perdrà, ja que el resultat de la seva tàctica de la taula ha estat un fracàs. 

 

Però el desig ardorós d'anar a eleccions ensopega amb la negativa del president Torra a convocar-les. El camí del calvari, fins a la desfeta final, s'hi ha de recórrer del tot. La resposta a la inhabilitació que sembla més probable és declarar la institució "sedi vacant" i no proveir al relleu. Això és el que deu considerar la secretaria general d'ERC, Marta Rovira, que és una situació de desgovern i el que li fa demanar eleccions. 

 

Els republicans, però,tenen a llurs mans convocar les anhelades eleccions. Només han de trencar el govern de coalició i, si cal, plantejar una moció de censura. Seria una jugada mestra. 

 

Però no podrien tornar a sortir al carrer per haver posat fi al primer govern de majoria absoluta independentista de la història.

La Inquisició a Catalunya

Les paraules que fem valer ens defineixen millor que les oracions que componen. El llenguatge és el subconscient que tornassola a través del discurs conscient i diu més sobre el parlant del que ell mateix se n'adona. Al comissari polític d'ERC de guàrdia a tv3.cat, Sergi Sol, li agrada molt el terme "convers" que sovinteja als seus escrits i discursos. El lector el trobarà segur al seu últim article, L'Artur a Lledoners. El comissari està a la permanent cerca i captura de "conversos". Com Fra Tomàs de Torquemada. Un comissari polític (encarregat de la puresa ideològica de la línia del partit) i un inquisidor tenen molt en comú. El més evident, la cerca i captura de "conversos".

 I que dimonis (mai més millor dit) és un "convers"? En la primera accepció del diccionari català és qui "s'ha convertit a una altra religió, especialment del judaisme o l'islam al cristianisme". El problema dels "conversos" era que podien ser fingits, que podien continuar creient al judaisme o a l'islamisme d'amagatotis. La majoria dels "conversos" eren jueus i "moriscos" i per aixó la inquisició és una de les fonts de l'antisemitisme europeu. Calia disposar d'una eina per descobrir aquesta nefanda pràctica. A l'església, la inquisició; a la vida secular, els comissaris polítics. La seva missió: identificar els "conversos" i fer-los confessar la seva heretgia. La inquisició els torturava i, si de cas, els "relaxava" al "braç secular" que els cremava vius. Aleshores les formes s'han civilitzat una mica, però la finalitat de totes dues "agències" és la mateixa: suprimir la discrepància. Avui es fa de manera incruenta, però es fa. 

 Tot com la inquisició amb altres heretgies, el comissari identifica els textos herètics i els condemna. Ningú no pot llegir-los sense perill d'excomunicació o alguna cosa pitjor. Els llibres del MHP Puigdemont són llistes de retrets cap a ERC i el seu autor ha de ser cremat en absència. Fa un temps, els espanyols, sempre més avançats en coses de fe, ja ho havien afusellat, n'efigiï. I, amb l'autor, tots els seus seguidors pel camí de l'error, especialment els "conversos" que, com tothom sap, són els més perillosos perquè, per no llevar sospites, semblen els més independentistes del món mundial, com diu el màxim dirigent d'aquesta confraria de gens justes, bones i benèfiques. 

 A més a més de difamar el contingut del llibre per impedir la seva difusió, no permetrà cap ressò a l'esfera pública i no es permetrà parlar (bé) d'ell a cap de mitjan públic de comunicació i molts privats. Els comissaris volen ser més eficients que la inquisició perquè, en fi, som a l'època de les noves tecnologies. Per aïllar l'heretgia el millor és no deixar als seus portaveus cap accés als mitjans de comunicació, controlats per un partit, ERC amb voluntat manifesta de ser "hegemònic" a Catalunya i voluntat latent d'esdevenir partit d'Estat, partit institucional on no n'hi ha diferencia entre els càrrecs del partit i els de l'Estat o fragment d'Estat, que sembla ser la veritable aspiració d'ERC. 

 Quan un partit funciona com una secta i una oligarquia d'interessos; quan controla un munt d'institucions públiques i els mitjans de comunicació convertits en aparells de propaganda de la pròpia doctrina; quan se sotmet la societat a censura partidista per menystenir a l'adversari sense deixar-li defendre's amb igualtat d'oportunitats; quan es veu que la societat pateix aquesta negació del dret a la informació i la llibertat d'expressió sense reaccionar; quan ningú no gosa dir res davant aquests abusos per por a significar-se i perdre la feina i perquè funciona "l'espiral del silenci"; quan totes aquestes condicions es donen, es pot parlar d'una deriva feixista d'ERC. 

Quan això es planteja, surten veus més cavernoses i fragoroses que les de Vox. Quin desbarat! Una esquerra secular feixista!

Quin desbarat dir que UP no té res a veure amb l'esquerra i la revolució, sinó amb la casta!

Quin desbarat dir que ERC no és un partit independentista, sinó que és contrari a la independència! 

La veritat pren el seu temps, com el mussol de Minerva i tarda a arribar. Per a alguns no hi arriba mai. 

En aquest cas és possible que sigui així i no arribi mai perquè ERC perdrà les eleccions vinents. 

Si no fos així, tornaríem a parlar.

La taula de salvació no compareix

Molt bona la foto amb el jet d'eau del llac Leman al fons. Ginebra, Suïssa, terra refugi tradicional d'exiliats i perseguits polítics. 

 

És sorprenent l'allau de declaracions, entrevistes, presentacions d'ERC a tot arreu. El president d'ERC es passeja, encara que virtualment, per tvs, ràdios i periòdics. El mateix fa la secretària general, Marta Rovira. Tots dos presenten un llibre de doble títol: "Tornarem a vèncer. (I com ho farem)". El primer és impossible perquè encara no han vençut una vegada; el segon, doncs, és com un abracadabra, un elixir, una estafa. 

 

La revolució catalana sembla esperonar la inspiració de molta gent que, probablement perquè es vegi en una perspectiva històrica, vol debatre les grans qüestions que tenen el país encès així com deixar la seva escrita per a la posteritat. Passa sempre amb tots els moments revolucionaris. Les tres revolucions l'anglesa (segle XVII) i l'americana i francesa (segle XVIII) van produir centenars de millers de llibres, pamflets, manifests, etc. Avui afegim el tuiter. 

 

En aquesta mena de batalla dels llibres de la revolució catalana, els dos del MHP Puigdemont semblen haver guanyat en tots els nivells i ordres sense cap discussió. De l'altra part no hi ha cap llibre que pugui donar resposta a "M'explico"; encara menys desmentir-ho.

 

Per això, per amagar aquesta desfeta, multipliquen els dirigents d'ERC llurs aparicions als mitjans que monopolitzen sense vergonya. Per això i per tractar d'imposar a la població una tàctica que no només segueix trencant la unitat independentista sinó que ja ha fracassat palesament. Fa vuit mesos que ERC votà pel gobierno "d'esquerres", sota la promesa d'obrir una taula de diàleg i amb l'amenaça formulada pel portaveu d'Esquerra, Rufian, de fer-ho caure en cas d'incompliment. El gobierno no n'hi ha complit res i ERC no té cap possibilitat de fer-ho caure. Una situació ridícula la del que vol mossegar sense dents, que els farà perdre les eleccions a Catalunya; l'única cosa que els importa. 

 

Per evitar-ho, els caps republicans arrosseguen a Madrid demanant urgentment que el gobierno faci un gest, encara que sigui nuvolós que ells puguin vendre a Catalunya com un pas avant que els permetrà votar a favor dels pressupostos del gobierno d'esquerres, cosa que farien en qualsevol cas, encara que no hi hagués cap gest del gobierno.

 

 Ho diu la mateixa Marta Rovira: que demanen una taula de diàleg i no pensen renunciar a res. Això de no renunciar al que no tens no sembla difícil. El difícil és materialitzar una taula de diàleg en la que ningú no ha cregut mai i no és una altra cosa que una eina per aturar la independència.

Explicar-se amb intel·ligència

 Avui podria estalviar-me el Palinuro. Subscric totes les paraules del MHP Puigdemont en aquesta entrevista, on s'explica com un llibre obert, costum de la casa. Aquí posaria punt final a aquest post. Però això seria una descortesia cap a l'inquiet timoner d'Eneas.

El punt decisiu de la declaració del president no és que s'expliqui, sinó que li calgui explicar-se per mitjà d'un llibre. La càrrega de profunditat, sense retrets, és aquesta: "I jo no tinc a l'abast la freqüència d'invitacions mediàtiques que tenen altres, jo no ocupo el TN. La meva única possibilitat d'explicar-me és fer un llibre." Deixem a banda per irrellevant el fet que n'hi ha de llibres i llibres. Aquí i ara, "M'explico" no és un llibre; és una bomba. L'important, però, a la declaració és que planteja una situació de control d'ERC dels mitjans de comunicació (públics i bona part dels privats) que funcionen com aparells de propaganda republicana i de menysteniment permanent de JxC i el president Puigdemont. 

Això no és un retret (com els que diu que col·lecciona el president Torrent), sinó una denúncia d'un atac permanent i molt greu al dret a la informació de la ciutadania i la llibertat d'expressió. Com es pot justificar aquesta censura evident de caràcter partidista és un misteri. Hi ha qui pensa que l'esquerra no pot coartar la llibertat d'expressió. Però sí que pot; i ho fa. I ho fa sempre que pot. Sense retrets, per descomptat.

I sense sentit comú, també. Sotmetre a censura informativa, a manipulació, a la societat en temps d'internet i xarxes socials amb unes eleccions a la vista és un error. La situació d'"hegemonia" mediàtica d'ERC pot ser molt relaxant pels propagandistes de la secta, però la gent la veu com un anunci de què ens espera si es fa realitat la "República d'esquerres" que pretén ERC, els independentistes "d'esquerres". Un lloc on es podran censurar llibres. Per què no cremar-los?

Ens en sortirem

La prova, la Diada d'ahir. En condicions de precarietat, d'intensificació de la repressió, amb provocacions de tota mena d'espanyols, des dels de Vox als sipais catalans, els independentistes hem estat a l'altura. Catalunya sencera, l'interior i l'exterior, ha sigut un clam per la independència.

 

Això no farà canviar res a l'actitud de l'Estat i el seu gobierno "d'esquerres", tancats a tota mena de negociació amb Catalunya. El cos, diuen, no pot negociar res amb el braç. No és un argument brillant i si una mica primitiu, però és el que tenen al cap els espanyols, siguin del partit que siguin i també molts catalans. En termes més elaborats, el principi d'integritat territorial de l'Estat fa lògicament impossible que la totalitat negociï res amb una part sobretot si el que la part planteja és la separació tout court. L'Estat, expliquen els "integristes" més liberals, diguem "d'esquerres", pot tenir una flexibilitat màxima, però no a l'extrem de la desintegració. La línia vermella és la independència; fins i tot, la possibilitat de la independència.

 

Per als independentistes, la independència no és negociable; el negociable és la via per assolir-la. El referèndum ha de ser condició sine qua non a les negociacions. Hi ha qui diu que no cal fer un segon referèndum, atès que ja vam fer un primer i el vam guanyar. OK, cap problema. Però es vulgui o no, som en precampanya electoral i això vol dir que cal esperar el resultat de les eleccions. Si hi ha una majoria parlamentària independentista de debò, és dona per fet el referèndum i s'aixeca la DUI. Però i si no n'hi ha majoria parlamentària o és com la que patim ara mateix? Caldrà tornar a demanar un referèndum, oi? 

 

Mentrestant, el clam s'ha sentit. Es pot fer com si no, i la totalitat pot ignorar el clam d'una societat que lluita pel seu alliberament i la seva independència. Però el clam hi és, fins i tot en condicions adverses. No es pot aturar perquè és un moviment d'alliberament nacional. O una revolució, si preferiu.

 

Aquesta situació planteja dues qüestions d'interès. La primera és que el moviment independentista és d'ampli i sostingut d'abast social. La idea que els catalans ens resignaríem a viure normalment amb presos polítics com si no passés res es prova falsa. Cap esperança que la gent oblidi la injustícia dels presos/es i exiliades/ats. Aquí no va passar ni passarà com al País Basc, on, tot i la resistència dels nuclis de l'independentisme, la societat basca no va fer seva la causa dels presos, com sí que l'ha fet la catalana. L'alliberament dels presos i exiliats polítics catalans és part de l'objectiu d'alliberament nacional i funciona al mateix temps com un esperó del moviment. La presó i l'exili tracten d'atemorir la població, d'escarmentar-la; però es tornen en factors de major mobilització. 

 

La segona qüestió hauria de derivar-se lògicament de la primera. Una vegada més, la gent, amb el seu comportament pràctic, a un acte col·lectiu d'abast nacional, organitzat per tota mena de procediments i objectius ha palesat l'esperit de l'1 d'octubre. Ningú no demanava a ningú quin carnet tenia a la butxaca. Ha demanat, doncs, unitat. 

 

L'últim avís abans les eleccions.

 

La responsabilitat és històrica.

Diada 2020. "Sigeu realistes; demaneu l'impossible"

La maleïda pandèmia ens ha deixat sense Diada, aquell turó simbòlic anual de l'independentisme. Una mostra periòdica de muscle que es farà, si, però en condicions molt precàries.

 

La manca d'espectacularitat de la  tradicional festa nacional, es compensa, però amb l'esclat d'un discurs del MHP Torra que ningú no s'esperava, una andanada de salutació de la Diada amb foc real.

L'exigència del president té un insospitat abast. Mai s'havia dirigit en aquests termes un president de comunitat autònoma al cap de l'Estat. Segurament el gobierno d'esquerres li restarà importància i, en una mostra d'originalitat, recordarà que Espanya és un Estat de dret i que cal mirar al futur. Però l'exigència del president Torra mira cap al present i recorda la consigna de mai del 68 que, segons gents sabedores, és la més surrealista de totes i, per tant, la més perenne: "Sigueu realistes; demaneu l'impossible". 

L'exigència del president és d'impossible compliment i ell ho sap. No només perquè el rei pogués trobar l'exigència una desmesura inacceptable. Per conservar el tron, els Borbons estan disposats a fer el que calgui. Carles IV i Ferran VII van vendre la corona d'Espanya i les seves possessions a Napoleó. Sense oblidar que el primer Borbó fundador de la dinastia al tron de França, Enric IV de Navarra, que era hugonot, es va fer catòlic perquè "París val bé una missa". Ho porten a la sang.

Però no és aquesta la raó principal de la impossibilitat que el rei (i, ja de pas, el president del gobierno) demanin perdó. Més convincent és la referència a l'etern greuge comparatiu a Espanya. El president ha exigit que l'Estat demani perdó als catalans i a Catalunya. I hi haurà rebombori a l'esquerra catalana que criticarà que no s'exigeix que el perdó es demani a tots els espanyols i a Espanya sencera, per esperpèntic que sigui, car hi ha més de la meitat dels espanyols molt d'acord amb el franquisme. 

Però la raó més sòlida d'aquesta impossibilitat és que l'Estat no pot respondre a l'exigència del president ni tan sols acceptant-la perquè això equivaldria a reconèixer de facto allò que es nega de iure: la personalitat jurídica distinta de Catalunya. Si l'Estat demanés perdó a Catalunya, obriria la porta a un referèndum d'autodeterminació. I no vol caure en aquest parany saduceu. 

Perquè, doncs, plantejar l'exigència d'una impossibilitat metafísica? No només per donar a la Diada l'abast revolucionari que malauradament li mancarà. També per reafirmar la independència com a un objectiu immediat per damunt de les melopees dels retrets, els retrets dels retrets, els retrets dels retrets dels retrets e cosí via. Com que es tracta de la revolució, demanem l'impossible. 

És l'única forma de fer-ho possible.

Demanar el possible és claudicar.

La colònia i la metròpoli

A la colònia hi ha un parlament tan restringit que ni tan sols està segur de si les seves decisions seran publicades al DOGC o si les seves lleis seran aprovades pel Tribunal Constitucional que actua com a un superparlament català. 

 

Per compensar aquesta mena de rump Parlament, esdevé a vegades un lloc on hi ha centelleigs polítics d'alçada que ens reconforten de les mesquineses quotidianes. La sessió d'ahir va deixar moments espectaculars. Com quan el MHP Torra va posar al seu lloc al diputat Iceta, sens dubte; però la importància de la seva exposició consisteix a fer palesa una paradoxa que ningú no vol veure encara que és evident: la dreta catalana és més d'esquerres que l'esquerra. 

 

Mentrestant el gobierno de la metròpoli envia 200 antiavalots i provoca la indignació dels independentistes a la colònia perquè els fa veure que som el que som, una colònia que no pot prendre les seves decisions ni tan sols en ordre públic. Aquesta indignació hauria de ser permanent atès que vivim a un estat d'excepció de fet. Com s'entén sinó que la presidenta de l'ANC tingui el mòbil intervingut? I com Paluzie, Torrent i, probablement centenars de ciutadans. 

 

La presència dels antiavalots prova que, encara que el gobierno faci un gest cap a ERC per aconseguir l'aprovació dels pressupostos, la repressió continua a tot arreu i fins i tot obre noves línies d'atac, com el cas del tsunami o les amenaces als funcionaris. En comptes de desjudizialitzar la política, com van dir que farien, les esquerres espanyoles l'han judicialitzat encara més, han admès la validesa del judici-farsa de l'1 d'octubre i apliquen sense cap mena escrúpols el dret penal de l'enemic.

 

En conseqüència, no té cap sentit seguir amb la tàctica del diàleg perquè la metròpoli ja ha posat els dos límits que el fan inútil. De forma: la repressió continuarà de plus belle. De fons: no hi ha possibilitat de cap referèndum d'autodeterminació. Llavors, deixem d'embolicar a la gent i posem la directa cap a la independència. 

 

A la metròpoli, com sempre domina la ignorància dels assumptes catalans. La gran preocupació són els pressupostos. Al rigodon dels suports participen PSOE, Podem, PNB, C's, ERC, els quatre diputats del PDeCat i els fragments de la galaxia podemita. Sánchez té els auguris favorables. El portaveu d'ERC ja ve signes favorables al vot a favor del gobierno, com sempre. ERC està molt més interessada a l'estabilitat del gobierno espanyol que a la independència de Catalunya. La primera és una garantia de futur pel partit; la segona, no. 

 

Presentar-se a les eleccions catalanes en aquesta situació és un xic complicat, encara que els auguris que fabriquen en forma d'enquestes siguin favorables.

L'anticlímax del derrotisme

El meu article d'avui a elMón.cat.

 

La revolució catalana cap a la independència és de llarg abast. Quant? Ningú no ho sap. Ho sabrem un cop assolit l'objectiu perquè l'abast del moviment és el de la generació que l'ha posat en marxa i aquesta encara està fent camí. Al trajecte hi ha moments d'exaltació i moments d'anticlímax com el que vivim aleshores, quan una part del suposat independentisme preveu la seva desfeta i, per evitar-la, proposa acceptar-la, però s'emprenya si se'ls hi diu. 

 

En aquests moments, com que hi ha molt per amagar, tergiversar i falsejar, la batalla es lliura al terreny de la comunicació. El control d'ERC dels mitjans públics i una part dels privats és asfixiant i descarat. Els informatius semblen rodes de premsa del partit. Les tertúlies desborden de comissaris polítics i llurs escolanets, tots molt ben pagats amb diners públics, entonant els miracles del pactisme i el "gradualisme" i la renúncia, mentre ataquen l'independentisme "incendiari" com a "irracional" i perillós. Els covards són sempre molt realistes, racionals, avisats i no es deixen embolicar per il·lusions infantils. Impedeixen, sense dret a fer-ho, l'accés als mitjans de l'independentisme de debò, neguen la llibertat d'expressió dels discrepants i el dret a la informació al més pur estil totalitari. Volen assolir "l'hegemonia" a dins de l'independentisme. La pedanteria del terme només descriu la vella tàctica comunista de "treu-te tu, perquè m'hi posi jo". També ells creuen tenir dret a viure del conte d'administrar les engrunes dels colons espanyols com lacais obedients.

 

 Mentrestant els mitjans amics, com "La Vanguardia" o "El periódico" o alguns digitals, convenientment engreixats amb subvencions públiques, treuen dia rere dia enquestes cuinades a favor d'ERC, per tal d'embolicar l'opinió pública i fer possible el domini del derrotisme, avantsala de la desfeta final. I tot això per atacar la figura del MHP Puigdemont, l'home que ens ha dut a on som ara i sembla decidit a dur-nos encara més lluny, fins a la independència. 

 

Paradoxalment, el resultat d'aquesta pràctica totalitària és el desprestigi d'ERC, com va ser el cas a la fi del comunisme en Europa oriental. Tots els partits comunistes controlaven ferrament els mitjans públics de comunicació (no n'hi havia d'altres) i tots van perdre les primeres eleccions democràtiques. Aquest desprestigi republicà a les xarxes és aclaparador. Diuen que no hi ha motiu d'alarma, que el tuiter i les xarxes en general són bombolles i no tenen res a veure amb la "realitat real", plena de gom a gom de iaies/os que només s'informen per la TV i als que es pot enganyar de franc. Ho veurem a les eleccions.

 

 No oblidem la batalla dels llibres, que es planteja en un terreny gens familiar i aspre per als comissaris i llurs deixebles, ja que cal llegir, difícil tasca. El "M'explico" del president Puigdemont ha tingut l'impacte d'una bomba comunicativa. Fets, dades, evidències concretes, un relat, un informe detallat d'uns esdeveniments amb un fort contingut de denúncia que, si no és desmentida, és acceptada.

 

El llibre d'Oriol Junqueras i Marta Rovira no sembla ser cap desmentit, sinó un manual de doctrines i consignes buides que pretén informar els lectors de com fer el que els autors no sabien com fer un any abans. La segona part de "M'explico" treu ja el cap amb avanços de premsa i, pel que se'n dedueix, encara hi haurà més situacions d'anticlímax. 

 

Els llibres no són terreny adequat per a la propaganda republicana; però la societat de l'espectacle, sí. El fitxatge d'en Rufian al programa d'Ana Rosa Quintana prova que aquesta onada de polítics estil Podem prefereixen un minut de TV que mitja hora d'argumentació parlamentària entre d'altres coses perquè no saben ni parlar. El mateix Rufian s'ha vist forçat a explicar-se, car no vol ser menys que el president Puigdemont; però en un tuit, que és a on arriba la seva capacitat d'explicació. Diu que no ha fitxat com a tertulià sinó com a representant d'un partit en una taula de partits. Al cap i a la fi, el noi és expert en taules i no hi ha cap raó per a no aprofitar l'altaveu de la TV per difondre la línia i doctrina derrotistes del partit.

 

Una anècdota adient, crec, al cas: una vegada van demanar a l'actriu francesa Simone Signoret si estaria disposada a fer el paper d'una dona feixista en un film. Va respondre que estaria disposada a fer el paper d'una feixista en un film antifeixista, però no el d'una antifeixista en un film feixista. 

 

M'explico?

Quan la victòria és la desfeta

Sí, ja sé que la notícia és de l'1 d'agost passat. Un mes i escaig després, però, ERC segueix sent perfectament prescindible i l'estratègia encara no ha estat "repensada". Tret que ho hagi estat en trenta dies, el temps entre la declaració de Rufian i la publicació del llibre d'Oriol Junqueras i Marta Rovira on aquests dos dirigents ens expliquen com tornarem a vèncer, mirabile dictu, atès que encara no hi hem vençut per primera vegada. Per si de cas, el comissari polític i tertulià de guàrdia, Sol, il·lumina el camí. Tot el misteri consisteix a aniquilar el MHP Puigdemont, el maligne d'aquesta secta de buròcrates enganxats a la nòmina del partit.Per això intitula la seva homilia dominical, de temps ordinari, Com ho farem.

 

Com faran què? No tenen ni idea perquè, al fons, no volen l'objecte d'aquest "fer" que ens portarà a la segona victòria ben abans de la primera. No hi ha i no hi havia estratègia, perquè mai han cregut a la independència, que és l'únic objectiu estratègic. Quan Rufian diu que cal repensar l'estratègia, car ERC no és imprescindible, vol dir la tàctica. La tàctica de la taula rodona de Camelot que ERC no pot imposar però que és la sola seva taula de salvació. L'estratègia era la tàctica, com va dir MacLuhan del missatge i el mitjà. L'estratègia era fer valer la taula per passar el temps que fos necessari discutint fins a l'esgotament dels temps històrics, fins a calendas graecas. Mentrestant es pot viure tan ricament a Catalunya com a partit "hegemònic", el que talla el bacallà i administra les engrunes d'una autonomia "eficaç" lluny dels hiperventilats que només volen aventures. 

 

Això sona molt a convergent. Apa, calla, que els convergents són els de JxC que s'han tornat independentistes per amagar la seva intrínseca corrupció del 3% i el seu espanyolisme. La dreta de tota la vida que s'ha disfressat de novembre per a no infondre sospites, com va fer el conyac, segons el poeta, quan arriba la guàrdia civil. Però és la dreta de sempre, la de les retallades; i a nosaltres no ens enganya. La unitat independentista és una quimera i un parany burgès per impedir la justa hegemonia de l'esquerra. Preferim, doncs, una aliança amb les esquerres de tota mena: sobiranistes, basques, espanyoles. Qualsevol cosa abans que la unitat independentista perquè aquesta ens podria dur a la independència. 

 

L'ofensiva propagandística republicana dels darrers dies delata una situació a dins del partit pròxima al pànic. Volen eleccions quan més abans millor perquè perden vots a cada dia que passa. I exigeixen al MHP Torra que les convoqui, pretextant l'amenaça de la seva inhabilitació. No gosen forçar una convocatòria trencant el govern perquè haurien de carregar amb el retret d'haver-ho fet i no podrien acusar farisaicament al president de convocar-les, com fan d'ordinari; com van tractar de fer l'octubre de 2017, segons el relat del MHP Puigdemont, encara no desmentit. 

 

Es consolen fabricant una realitat paral·lela a còpia de cuinar enquestes que publiquen en mitjans amics, com La Vanguardia i creient que el fet de controlar i censurar els mitjans de comunicació públics i molts privats els servirà almenys per a no enfonsar-se completament.

Anem per feina. Carta oberta al MHP Puigdemont

Benvolgut president: Enhorabona pel que diu: "No es pot transaccionar amb un estat opressor, se l'ha de derrotar" Era hora que es digués. Defineix la situació en clars termes de guerra; incruenta i sense violència, però guerra. És a dir on impera la llei "amic/enemic". Tota negociació o pacte en temps de guerra és contraproduent i si es fa en posició de feblesa, a més a més, és destructiva.

 

El que tenim davant no és un Estat disposat a dialogar sinó a reprimir, espoliar i aniquilar Els que parlen de negociació ho fan enganyant. Saben molt bé que l'Estat mai negociarà res amb Catalunya tret que se l'obligui. I no sembla que ERC, amb el seu president a la presó i Rufian com portaveu tingui la més mínima possibilitat. A la investidura, aquest mateix Rufian, amb el seu inimitable estil de fanfarró, fent valer els seus 14 escons, amenaçava a Sánchez amb ominosa veu que si no hi havia diàleg, no hi hauria legislatura. 

 

Vuit mesos després, sense cap diàleg, la legislatura gaudeix de bona salut, ERC no pinta res a Madrid i Rufian, genuflex, suplica Sánchez que, almenys faci un gest. Que digui que s'asseurà a dialogar quan estimi convenient; si no és així, ERC perdrà les eleccions vinents en Catalunya i això els fa terror, perquè tots ells hi tenen el seu modus vivendi. Cal que l'Estat ajudi a ERC a assolir l'hegemonia política a Catalunya. A canvi, ERC serà l'enemic núm. u de la independència.

 

Però al vostre mateix camp hi ha motius de preocupació. Vostè reuneix les condicions necessàries, la legitimitat, universalment acceptada, fins i tot pels vostres enemics manifests i latents, per dur Catalunya a la independència. Sempre he cregut que no us caldria cap partit. La vostra dimensió carismàtica, com l'hom que no és polític, seria prou. Però heu triat un quasi partit amb sigles del passat. I els partits es ressemblen molt entre si. El desembarcament massiu de gent del PDeCat a JxC té beneficis i inconvenients, amb conseqüències desmobilitzadores per a molta gent que us votaria a vostè, però només a vostè, i aleshores se'l demana que voti a un partit. És veritat que el vostre carisma està per damunt d'això i que la majoria dels que us votarem, us votaríem encara que encapçaleu un orfeó xinès. Però n'hi haurà qui posarà la "reversa".

 

La resta la farà el partit. Però cal recordar que és un partit. No dubto de la bona voluntat, entrega i capacitat de tots/es els que us fan costat procedent del PDeCat. No es pot oblidar, però, que un partit és un àmbit d'interessos creats, de compromisos i aliances, on abunden els polítics professionals, gens aficionats a posar en risc el seu estatus i més en canvi a negociar, pactar i, si cal, rendir-se. Gent que potser val i val molt per a la política de partit, per guanyar eleccions i governar en situacions de normalitat; però potser no per a la política d'Estat, per guanyar un país i governar en situacions d'excepcionalitat. És humà, oi? Si ja us han traït una vegada, en podem fer-ho una segona.

 

La vostra declaració defineix la situació en termes durs, concrets, de confrontació "intel·ligent" al mateix temps que coincideix amb una recrudescència de la lluita de l'Estat per sotmetre Catalunya financerament, policialment, judicialment i políticament. Fins als vostres antics companys del PDeCat semblen haver-se adonat que els seus quatre diputats al Congrés poden ser decisius si se sumen als deu de Cs per aprovar els pressupostos en cas que ERC s'abstingués o votés en contra. Dos partits catalans rivalitzant per les engrunes dels espanyols. Anem bé.

 

La vostra posició, doncs, és transcendental. No sóc gens alarmista però el que teniu davant és un bloc antiindependentista tancat que va des d'ERC a Vox i resta de partits i la majoria dels mitjans de comunicació a Catalunya, sobretot els públics, controlats per ERC. Caldrà que la revolució catalana pacífica, la confrontació "intel·ligent" que demaneu tingui un suport social massiu i això dependrà de què el partit actuï com l'intel·lectual orgànic i sigui capaç d'elaborar la teoria i pràctica, la tàctica i l'estratègia que ens duguin a la independència.

 

Els republicans que proposen la negociació amb l'Estat, us acusen de rebutjar-la per l'amor a l'art, ja que ningú no sap quina és la vostra estratègia quan en realitat és palesa i esteu tips de repetir-la: anar tots els independentistes units a les eleccions i, si el resultat és majoria absoluta parlamentària, declarar la DUI. 

 

És camí llarg, sí; de resultat incert, sí. Però n'és l'únic.

El rinoceront republicà

(Els esdeveniments de les últimes hores ha deixat un seguit d'imatges tant depriments com indignants. Com que no vull embrutir Palinuro amb fotos de l'enèsima claudicació republicana, avui pujo un gravat de l'immens Albrecht Durer, titllat "Rinoceront", de 1515).

Per raons d'edat vaig gaudir una estona del "teatre de l'absurd" que florí a la segona meitat del segle passat. Com que el teatre és, i ha sigut sempre, fins i tot quan ha estat prohibit, el mirall de la vida i la societat del seu temps, el de l'absurd reflectia l'absurd de la vida i la societat. Era un teatre d'avantguarda, que mirava "endarrere amb ira" i per això ha esdevingut clàssic, etern, d'ahir, d'avui, de demà. Una de les peces més cèlebres del mestre Eugeni Ionesco s'anomena "Rinoceront" i és un atac al conformisme i la hipocresia socials. El fet que les persones sotmetin el seu judici personal a la moda imperant i no gosen contradir-la, encara que vegin que és errònia, dolenta, contraproduent o immoral. El personal fa el que s'espera que faci i s'espera que ho faci perquè és el que fa. Fins i tot dir que el blanc és negre o la mentida, veritat. Això que els sociòlegs coneixen com "llei de l'espiral del silenci", de Noelle-Neumann. Es diu el que cal dir i, si cal, pensar-ho. A mesura que s'adapten a la pauta dominant, els personatges de l'obra de Ionesco esdevenen rinoceronts.

 A la fi, l'escena és plena de rinoceronts. Com l'escena catalana. Una escena plena de rinoceronts de gom a gom, que diuen creure que ERC sigui un partit independentista. Componen la seva realitat a cops de consignes republicanes que ningú no gosa qüestionar per por a caure en desgràcia d'aquesta organització mafiosa que controla els mitjans públics de comunicació i part dels privats via subvencions, i domina bona part de les institucions en benefici propi i els seus endollats. Espiral del silenci i conformitat de rinoceronts. 

Hi ha qui es queixa amargament que l'independentisme escocès estigui unit en un únic partit mentre que el català està dividit. I ERC, mestra a l'art de dir una cosa i fer la contrària, també lamenta les baralles internes de l'independentisme mentre ataca sistemàticament els de JxC, titllant-los de convergents, neoconvergents, "trescenteners" i "dibers". L'engany arriba a parlar de "partits independentistes" quan és palès que no n'hi ha més que un partit independentista que és JxC, encapçalat pel MHP Puigdemont. ERC no és independentista perquè posa la independència com horitzó i, ja se sap que l'essència de l'horitzó és ser inassolible. Pel que fa a la CUP ningú sap el que és, ni ells mateixos/es. 

Aleshores, el vertiginós desprestigi d'ERC gràcies a la seva palesa submissió al projecte colonial Espanyol (coronat amb el fitxatge estel·lar del "quillo" Rufian, portaveu "independentista" al més espanyol dels programes televisius) i la seva agressivitat cap al MHP Puigdemont li està tornant en contra l'opinió pública independentista independent, no a sou del partit. I no, per descomptat, als mitjans públics de comunicació catalans, que són aparells de propaganda erkis, amb una legió de periodistes que saben que el seu sou depèn de què no critiquin a ERC o siguin equidistants amb un xic anti-Waterloo.

Aquesta situació de supressió de facto de la llibertat d'expressió i informació a Catalunya és insostenible en una societat europea, democràtica i oberta, i només pot entendre's com a una deriva feixista dels republicans que ve de les seves arrels espanyoles. Serà aleshores quan els últims rinoceronts, els que encara no gosen veure la realitat d'aquest escandalós naufragi de l'estafa republicana reconeixeran que ERC no només no vol la independència sinó que és el seu pitjor enemic.