(Els esdeveniments de les últimes hores ha deixat un seguit d'imatges tant depriments com indignants. Com que no vull embrutir Palinuro amb fotos de l'enèsima claudicació republicana, avui pujo un gravat de l'immens Albrecht Durer, titllat "Rinoceront", de 1515).
Per raons d'edat vaig gaudir una estona del "teatre de l'absurd" que florí a la segona meitat del segle passat. Com que el teatre és, i ha sigut sempre, fins i tot quan ha estat prohibit, el mirall de la vida i la societat del seu temps, el de l'absurd reflectia l'absurd de la vida i la societat.
Era un teatre d'avantguarda, que mirava "endarrere amb ira" i per això ha esdevingut clàssic, etern, d'ahir, d'avui, de demà. Una de les peces més cèlebres del mestre Eugeni Ionesco s'anomena "Rinoceront" i és un atac al conformisme i la hipocresia socials. El fet que les persones sotmetin el seu judici personal a la moda imperant i no gosen contradir-la, encara que vegin que és errònia, dolenta, contraproduent o immoral. El personal fa el que s'espera que faci i s'espera que ho faci perquè és el que fa. Fins i tot dir que el blanc és negre o la mentida, veritat. Això que els sociòlegs coneixen com "llei de l'espiral del silenci", de Noelle-Neumann. Es diu el que cal dir i, si cal, pensar-ho. A mesura que s'adapten a la pauta dominant, els personatges de l'obra de Ionesco esdevenen rinoceronts.
A la fi, l'escena és plena de rinoceronts.
Com l'escena catalana. Una escena plena de rinoceronts de gom a gom, que diuen creure que ERC sigui un partit independentista. Componen la seva realitat a cops de consignes republicanes que ningú no gosa qüestionar per por a caure en desgràcia d'aquesta organització mafiosa que controla els mitjans públics de comunicació i part dels privats via subvencions, i domina bona part de les institucions en benefici propi i els seus endollats. Espiral del silenci i conformitat de rinoceronts.
Hi ha qui es queixa amargament que l'independentisme escocès estigui unit en un únic partit mentre que el català està dividit. I ERC, mestra a l'art de dir una cosa i fer la contrària, també lamenta les baralles internes de l'independentisme mentre ataca sistemàticament els de JxC, titllant-los de convergents, neoconvergents, "trescenteners" i "dibers". L'engany arriba a parlar de "partits independentistes" quan és palès que no n'hi ha més que un partit independentista que és JxC, encapçalat pel MHP Puigdemont. ERC no és independentista perquè posa la independència com horitzó i, ja se sap que l'essència de l'horitzó és ser inassolible. Pel que fa a la CUP ningú sap el que és, ni ells mateixos/es.
Aleshores, el vertiginós desprestigi d'ERC gràcies a la seva palesa submissió al projecte colonial Espanyol (coronat amb el fitxatge estel·lar del "quillo" Rufian, portaveu "independentista" al més espanyol dels programes televisius) i la seva agressivitat cap al MHP Puigdemont li està tornant en contra l'opinió pública independentista independent, no a sou del partit. I no, per descomptat, als mitjans públics de comunicació catalans, que són aparells de propaganda erkis, amb una legió de periodistes que saben que el seu sou depèn de què no critiquin a ERC o siguin equidistants amb un xic anti-Waterloo.
Aquesta situació de supressió de facto de la llibertat d'expressió i informació a Catalunya és insostenible en una societat europea, democràtica i oberta, i només pot entendre's com a una deriva feixista dels republicans que ve de les seves arrels espanyoles. Serà aleshores quan els últims rinoceronts, els que encara no gosen veure la realitat d'aquest escandalós naufragi de l'estafa republicana reconeixeran que ERC no només no vol la independència sinó que és el seu pitjor enemic.
