Una guerra bruta que "et cagues"

Ho va dir Rufián fa uns dies: espereu-vos la màxima brutícia de la història. Era un eco d'en Jordi Cañas -aquest Rufián sempre està en sintonia amb els més espanyols dels espanyols- quan va prometre muntar "un Ulster que et cagues". A tuiter guanya JxC per golejada. A les enquestes del CIS, el CEO, organismes del Gobierno i el govern respectivament, és a l'inrevés. Com també als resultats de les empreses demoscòpiques que venen llurs dades als periòdics. 

 

Si algú demana la raó d'aquesta discrepància, sona una rialla d'autosuficiència al fons a la dreta. Només els tronats gosen comparar la conya de les "enquestes" a tuiter amb la seriositat dels estudis demoscòpics, que fan públics les dades amb objectivitat.

 

Vaja, pura ideologia. Les enquestes públiques i privades projecten sempre el punt de vista dels que els paguen, siguin governs de partit, partits aspirants als governs o llurs aparells de propaganda als mitjans de comunicació. No vull dir que es falsifiquen descaradament, encara que de vegades o sembli. Allò seu és més professional, es diu "cuina", però, tot plegat, arriba al mateix, la projecció d'un desig, un wishful thinking, millor o pitjor cuinat.

 

Al seu torn, la internet, les xarxes, i sobretot tuiter, són el mar lliure, la terra de tots i ningú, on tothom pot ficar cullerada, un àmbit sense límits ni condicionants, on es barregen ideòlegs, provocadors, pirates, policies amb autorització i sense, gent del comú, fantasmes i tota mena de creatures que el bon Déu ha posat sobre la terra. Un àmbit on ningú no pot donar cap ordre ni imposar cap criteri. Per això mateix, les seves enquestes, improvisades, fetes al llarg del camí, són més creïbles que els sondeigs cuinats fins i tot pels millors chefs ideològics.

 

Au, va, bon home! És evident que ERC ha perdut la batalla a les xarxes, però això és un mal menor, car el tuiter és una "bombolla", segon dictamen de Rufián, que es passa el dia a tuiter i, com Charlot als Temps moderns, quan no tuita, quan parla, també tuita i, a més, guinyola. La gran majoria no està a tuiter, les iaies, les simbòliques iaies del catalanisme, envoltades de calats i records, no estan al tuiter. A aquest terreny de la majoria i les iaies reina incontrovertible l'aparell de propaganda d'ERC, de TV3 i RadioCatalunya, dirigides amb mà de ferro per Vicent Sanchis, a les ordres del comissari polític republicà, Sergi Sol. Nosaltres definim la realitat. La realitat és nostra. Les iaies són nostres. Les nostres enquestes són les vàlides.

 

Davant l'aclaparador monopoli partidista republicà dels mitjans de comunicació, castell temible en defensa de la castellanitat de Catalunya, les reivindicacions del tuiter són això: piulades d'ocells quasi espirituals, sense cap ressò entre les masses de votants de les majories i les iaies televisives. 

 

OK. És el repte del nostre temps: qui té més impacte a l'opinió pública, les xarxes socials o els mitjans convencionals? 

 

En tres mesos ho sabrem. No em direu que no és un repte ben interessant.

Si us plau, atureu el ridícul

Els persistents escarafalls d'ERC no fan més que atiar les passions al pati de grillats del govern. No hi passa dia sense algun escàndol d'incompetència o negligència. L'espectacle és lamentable i de vegades, esgarrifós. Que, per amagar la ineptitud a la gestió de les seves conselleries de partit, el president vicari no tingui altra solució que teatralitzar un altre escàndol trencant un comitè de la COVID mostra un grau màxim d'irresponsabilitat. I té un punt d'ironia, llevar-se de l'única taula a la qual mai s'ha assegut. 

 

Res de nou sota el sol, business as usual a la maquinària de propaganda d'ERC. Sembla que han estat els mateixos republicans a fer les filtracions que han aprofitat per trencar la taula demanant lleialtat com si sabessin quina cosa és. Hores més tard de l'espectacle calderonià, molt dolents per les ferides morals rebudes, els republicans recomponen la taula trencada sempre que no hi hagi retrets. No és magnífic?

 

Per cert, el conseller de Treball tenia preparada una altra mostra de la munificència i larguesse del poder cap a la Cultura pel molt avisat mètode conegut com "el primer que hi arribi, se l'endut!" i la va retirar a correcuita. Les magres ajudes vindran segur, però cal pensar el mètode. Mentrestant es demanen disculpes i es promès que no tornarà a passar, cosa molt tranquil·litzadora. 

 

Tot plegat pot ser veritat, no que no torni a passar un desastre, sinó que no passi res. El president vicari de Catalunya no té gens d'interès a governar-la, sinó a guanyar unes eleccions a les quals ell és candidat. Res se l'en fa el govern "efectiu", ja que aspira a presidir-ne el nou. 

 

La seva figura no té empenta ni tan sols entre els seus que el consideren, a la rufianesca, gasosa; per no parlar dels adversaris que l'anomenen "cigró". Conscient de la situació, l'endiumenjat i repentinat homenet ha decidit assolir per setge pacient i avorrit l'objectiu que sap que no pot assaltar. Per això conclou els seus tuits, com si fos un Cató el censor, recordant, parli del que parli, que Catalunya demana un Estat propi, no a la manera que Carles V demanava Milan, sinó a la dels cristians quan demanen el "pa nostre de cada dia".

La guerra bruta d'ERC

Quina mandra! Fa uns dies que el xicot d'ERC al parlament espanyol, el seu portaveu, ha descendit al camp clos de l'honor a defensar a braç armat la seva causa i atacar a l'enemic. Cert que ho fa amb el to barroer, el gest agressiu i l'estil masclista i prepotent del seu tarannà d'escuder. Tanmateix, al clos també es barallaven els escuders amb els escuders. 

 

Dues preguntes cal fer a aquest brau lluitador: quina és la seva causa i qui l'enemic? En termes de l'interès general, col·lectiu, la causa és un discurs nuvolós i incomprensible, un mumbo-jumbo de vaguetats, un llenç incoherent on es fiquen pêle mêle propostes sovint contradictòries: govern efectiu, república, diàleg, amnistia, referèndum, independència a les calendes gregues, esquerra, hegemonia, aixecar majories, unanimitat, pragmatisme, sense cap lligament ni sentit. En termes generals, col·lectius, no hi ha causa; no hi ha programa.

 

Sí que n'hi ha, de causa, en termes concrets, de partit, de casta, personals. Es tracta d'aconseguir que res no es mogui, que no hi hagi independència (que és cosa d'"hiperventilats") i que es mantingui l'statu quo. En roman paladí: hegemonia de partit, cadires i sous públics assegurades per quatre anys. Això es mereix una guerra, si cal. 

 

Pel que fa a l'enemic, res d'ambigüitat ni incerteses; clar i meridià: l'enemic principal a batre pels guerrers d'ERC és JxC i molt específicament, el MHP Puigdemont. L'enemic no és el gobierno espanyol, amb el qual els republicans fan mans i mànigues perquè són "d'esquerres" i l'esquerra, ja se sap, és internacionalista. Tampoc no ho és la dreta espanyola. A Rufian l'encanta confraternitzar amb gents del PP o VOX i fer-se fotografies de fira amb els seus geníssers. Sembla motiu d'orgull per a ell i amb prou feines aconsegueixen els seus col·legues que no faci manifestacions catalanòfobes entre tuit en castellà i tuit en castellà.

 

El bel·licós portaveu no amaga el seu acendrat patriotisme espanyol que, diu, és part de les seves arrels, i es queda curt perquè no és part, sinó l'única arrel. No en té d'altres. I per això mateix diu que ell no és independentista. Amb aquests antecedents, és clar que l'avís del portaveu a JxC sobre la brutícia de la campanya electoral és molt més que un avís. És una amenaça. Cal estar preparats perquè als pròxims temps es deslluiran sobre nosaltres totes les potències del cel enfurismades. 

 

Ai dels vençuts! 

 

El més fascinant de tot plegat és que ni tan sols aquest anunci de brutal confrontació "bruta" farà reflexionar als abduïts de la secta. Seguiran ploriquejant que els crítics d'aquesta política de farsants són "infiltrats que divideixen l'independentisme." Són ànimes beneites de les que serà el regne del cel, ja que el de la terra...

El discurs del colon

Fa uns anys, Alfonso Guerra va publicar unes memòries i un dels volums es titllava "Cuando el tiempo nos alcanza". Els malintencionats sospitaran que, atesa la mitomania del personatge, hi ha una referència soterrada a l'univers proustià, a la cerca del temps perdut. Perquè això sembla ser el temps que Guerra diu que l'assolit: un temps perdut; un temps perdut pel que fa a la saviesa que, des de Sèneca i Ciceró, es presumeix a la gent gran.

Sentir-ho en aquest vídeo, amb el to seriós, preocupat, fins i tot indignat, sense fer cap dels seus insuportables acudits, fa palesa la distància abismal que hi ha entre els colons espanyols i els colonitzats catalans. Una distància infranquejable, una oposició sencera, total, dos mons a part. Escandalitzat, esquinçant-se les vestidures de l'ànima espanyola, brama, en un grit d'angúnia, com el súmmum de l'afront nacional, que a Catalunya, a Barcelona, tot està en català.

 

Ja, clar, i a França en francès, a Alemanya en alemany i a la Xina en xinès. 

 

Ja, clar, reconeixerà Guerra, que és home conreat, però França, Alemanya i la Xina són nacions. 

 

I també Catalunya! 

 

Això és el que els espanyols mai acceptaran. De fet, cal recordar-ho?, som aquí per una sentència del Tribunal Constitucional negant la condició nacional de Catalunya. Mai, mai acceptaran els espanyols que Catalunya sigui una nació. Si l'ONU els obliga a reconèixer-la com a tal, abandonaran l'ONU. No ho reconeixeran mai no perquè no n'estiguin convençuts a llur fòrum intern, sinó perquè materialment no poden. Sense Catalunya, Espanya deixa d'existir.

 

Com que no poden permetre-ho, tracten, com han fet sempre, de liquidar la consciència nacional catalana atacant el seu cor: la cultura i la llengua. I per això emboliquen tot el que poden amb la qüestió lingüística, l'educació, els drets dels ciutadans i les fantasies del "bilingüisme" que és el nom de la colonització lingüística. Per aquesta tasca són imprescindibles els bufons ideològics d'un patriotisme espanyol "d'esquerres", centralista, partitocràtic i monàrquic. I Guerra, el del temps perdut, ho fa molt bé, encara que els xicots de la veritable esquerra communard i llurs cosís, els republicans catalans, ja li donen lliçons.. 

 

No podem oblidar que darrere aquests bufons ideològics de l'Espanya eterna està l'exèrcit, el pilar de l'oligarquia espanyola i el seu minvant imperi, el veritable partit polític dels espanyols, siguin de dretes o d'esquerres. 

 

Pregunteu a la ministra socialista de Defensa.

La llista del president

Fa uns dies que Palinuro insisteix que la llista del president sigui la llista del president i aquesta fórmula de posar-l'hi com a candidat simbòlic per damunt el candidat "efectiu" sembla encertada perquè fa palès que "l'efectivitat" depèn de la legitimitat. Els electors som com un sant Tomàs col·lectiu; volem tocar. Amb el MHP Puigdemont al capdavant es basteix una llista de president, formalment de partit, però oberta a tothom, és a dir, una llista de país amb dos objectius prioritaris: lluitar contra la pandèmia i fer la independència per la via unilateral.Al mateix temps.

 

Una altra notícia i símptoma de la situació política a Catalunya és la sortida d'ERC de l'expresident de Súmate, Eduardo Reyes, que es suma al seu torn a Demòcrates, una organització molt més independentista que ERC, cosa gens difícil. Atès que Reyes va ser el "pare" ideològic de Gabriel Rufian, segons llegenda urbana, es tractaria d'un cas de complex d'Èdip però vet aquí que l'Egist va ressuscitar a un altre projecte polític. 

 

Ignoro el ressò que la decisió de Reyes tindrà a Súmate, però sigui el que sigui, tampoc no hi serà beneficiós per als republicans. Malgrat el control gairebé asfixiant d'ERC sobre els mitjans de comunicació, hi ha una percepció general que la seva tàctica ha estat una estafa i, a més a més, una estafa fracassada. Els atacs ferotges, fora de tota mida, al MHP Puigdemont no amaguen pas la por a perdre les eleccions. Una possibilitat que mai se'ls havia ocorregut, ensuperbits com eren amb la victòria de 2019. 

 

Resten tres mesos per a les eleccions amb la campanya electoral de fet més llarga de la història.

Que no ens abandoni la intel·liguèntsia

No tinc cap mena dubte que els dos candidats a presidir JxC són partidaris de la independència sense embuts, sense jocs de paraules, ambigüitats, contextos, repúbliques de Peter Pan, mentides, pragmatismes i taules de tafur. Clar i català: la independència. Ja li ho he escoltat a Laura Borràs i, sense dubte, Damià Calvet també ho expressarà al seu torn.

Suposo que, com estan les coses ara mateix, independència vol dir per la via unilateral. Ni hi ha cap alternativa perquè totes les altres, totes, han fracassat i, qui els proposi, no pot fer-ho de bona fe. Suposo; però convé dir-ho, com ja ho ha fet el MHP Puigdemont.

 Declaració unilateral d'independència, DUI. Molt senzill. No calen més paraules que només poden servir per embolicar i obrir el camí a debats sobre el sentit, el re-sentit, el rere sentit, el context i resta de litúrgies d'ERC. I tot per acabar conreant l'hortet autonòmic una altra vegada i munyint les vaques afamades.

 Per això em sembla un error que els dos diputats hagin contestat a dues entrevistes a "La Vanguardia" com ho han fet a la pregunta capciosa de com s'assoliria la independència. Calvet diu que hi calen abans unes victòries parcials fins a arribar a un "referèndum acordat". Borràs diu que "marcar-se objectius temporals és lligar-se de mans i peus". Tanmateix no vaig escoltar-ho al vídeo que, per altra part torna a afirmar l'objectiu d'independència amb claredat, però si l'Ara l'afirma, serà veritat.

És a dir, tots dos van caure al parany saduceu, tractant de sortir-se'n amb l'habitual nuvolositat argumental d'ERC, o fent voltes a la drecera, com diu el poeta: paraules inútils. I això no és gens intel·ligent, em sembla.

És clar: ningú no pot posar data a la independència perquè depèn de factors fora de l'abast de tothom, d'imponderables. El que sí que es pot és posar data a la declaració d'independència perquè només depèn d'un factor que estarà clar el 14-F: si hi ha prou majoria parlamentària per fer-la. Si n'hi ha, serà a les 24 hores de la proclamació dels resultats. I d'això es tracta i això és el que cal dir. 

Aquest és el nus gordià de les eleccions i cal tallar-ho. Ho deixa caure el conseller Calvet al parlar al final d'una ruptura a un to de gestor benèfic. 

Sí, una ruptura com la del nus gordià, a la manera alexandrina.

D'heroi a malvat

El viatge del major Trapero a través els tribunals espanyols ha acabat amb bon resultat per a ell, reconegut innocent. El vaixell ha tocat a bon port. Guaita que a la travessia de tres anys, el que partí com a heroi ha arribat com a malvat! Quan el van fer fora de la feina, els independentistes l'acomiadaren lloant la seva competència i professionalitat al cas dels atemptats del 17 d'agost de 2017. Fins i tot van presentar el seu processament com una persecució política. Els mateixos independentistes que treuen foc pels queixals amb les declaracions de l'interessat a l'acte de restitució al càrrec, posant-se a disposició de les forces d'ocupació a Catalunya. 

 

No hi ha raó per a la sorpresa, encara que si per a la indignació. Trapero no ha estat mai independentista ni tan sols per aproximació. Coneixem la conversa entre ell i el MHP Puigdemont abans de l'1-O. El policia va comunicar al president que, si rebia ordre de detenir-ho, ho faria, i el president li va dir que fes el seu deure. Tot clar i meridià: d'independentisme res de res.

 

Mentrestant, el Major va patir la injusta persecució judicial del lunatic fringe de les forces d'ocupació en connivència amb els jutges més franquistes; la part que li pertocava de la causa general contra l'independentisme. Una persecució per acabar amb la seva carrera, engrescada pels mateixos cossos a disposició dels quals es posa amb to solemne, ara que la seva gestió ha estat exonerada pels tribunals espanyols. 

 

Es tractava d'una injustícia flagrant, i calia una reparació. Sens dubte és la raó per la qual el conseller d'Interior l'ha restituït al càrrec. No ha estat una decisió política, però si justa pel que fa a la persona, encara que el resultat sigui decebedor pel que fa a la causa.

 

I perquè decebedor? Perquè en posar-se a disposició dels seus acusadors, en lloc de querellar-se contra ells per fals testimoni, el Major s'hi ha abaixat, s'hi ha humiliat sense necessitat. Ha parlat per la seva íntima submissió personal a l'Estat que primer l'ha perseguit i després l'ha perdonat. I, amb ell,  ha humiliat el cos dels mossos, i deixa veure una intenció de sotmetre-ho a la seva doctrina. En fer-ho, però, ha palesat que només no és independentista sinó que aquests tres anys d'injustícia judicial espanyola han fet d'ell un nacionalista espanyol.

 

Les eleccions estan properes. Cal no perdre el temps en petiteses. És essencial que el vot independentista es concentri a una candidatura compromesa amb la via unilateral.

 

I que el Major faci el seu deure. Pot triar entre tornar a ser heroi o seguir de malvat.

El discurs de la unitat independentista

Sembla que fa uns dies es van reunir els cervells, els que trenquen el bacallà ideològic a ERC, per tal d'endurir el to de la campanya electoral, de fotre'n més veu. La veu (vox) és important. Això s'aprèn a Madrid. Els bacallaners ideològics van concloure que hi calia recuperar el terreny perdut amb una campanya més agressiva, més incisiva que no es pot deixar als apocats i pobres d'esperit com Pere "l'emprenyat". El seu pla és un triangle: 1) les eleccions són una confrontació entre Iceta i "l'emprenyat". 2) el MHP Puigdemont, no existeix. 3) es ressuscita el fantasma de la independència. Total, ens surt de franc. Com la taula. És un triangle pervers com el de les Bermudes i tan real com ell. 1) Iceta no és ningú; "l'emprenyat", menys que ningú; 2) No es pot ocultar la figura del president Puigdemont i molt menys endarrere d'Iceta, de "l'emprenyat" o d'ambdós superposats; 3) la independència d'ERC no se la creu ningú, ni tan sols les famoses "iaies que només s'informen per TV3".

Rufian va posar en pràctica la nova línia de combat contra JxC ahir al Parlament espanyol. La sessió era per debatre sobre les esmenes a la totalitat dels PGE. Com que ERC ha d'amagar el seu vot contrari, preludi del vot final favorable, que farà soroll a Catalunya, aprofita l'ocasió per fer el soroll abans. Amb aquest atac, quasi càrrega de cavalleria, directe a JxC, és prova la voluntat d'unitat "estratègica" de la que parlen els corifeus d'ERC i reciten els cors als mitjans públics de comunicació i propaganda. Atac de vademècum republicà (Pujol, Majestic, investidura d'Aznar, 3%, Diba) concentrat després en la persona de Laura Borràs, cercant-li la jugular, com els gossos, però sense mencionar el seu nom.

 

Les belles consciències diran que va ser un discurs lamentable per què els draps bruts es renten a la casa pròpia. És una apreciació errònia car el parlament espanyol és la casa pròpia de Rufian, polític més que molt espanyol i molt més espanyol que polític. 

 

Breu digressió: Rufian, que té una xarxa de seguidors al tuiter i tuitea per a la seva parròquia tot tipus de plagis i provocacions elementals, diu sovint que el tuiter és una bombolla i no reflecteix el món real. Tanmateix, el seu discurs ha estat una resposta obsessiva als atacs que rep a les xarxes, on no li passen ni una. 

 

Com a pretext ha pres la Laura Borràs. No va aconseguir treure-la de la campanya electoral en complicitat amb els tribunals espanyols, seguint el costum d'ERC de fer fora als independentistes amb l'ajuda del lawfare espanyol, però va aprofitar l'ocasió per un discurs plagat d'atacs personals contra la diputada. L'acusa de viure d'un sou públic; ell, que cobra encara més per fer molt menys, gairebé res. I de ser una política professional; ell que la sola professió que té és la política i de taverna. Fins i tot, va ficar-se amb la indumentària i el preu de la bossa de la diputada en una prova de la tafaneria de corrala madrilenya, grollera i masclista. És molt adient que el noi digui que "això és el Parlament", voldria dir, amb molt orgull, "d'Espanya". Però no li fa falta. 

 

Un discurs de macarra. Idees, cap ni una. Arguments, encara menys. Només afirmació de principis tot fals, inventats. Diu que ERC és indepe. Però és mentida. Ell mateix, el portaveu del partit, diu que no és independentista. I, per dissimular aquesta ficada de pota, addueix el que li sembla una idea intel·ligent: que ser independentista és una condició transitòria fins que s'hagi aconseguit la independència i es pugui deixar de ser-ho. És un joc de paraules infantil que aquest home és incapaç d'entendre perquè és incapaç d'entendre que, per deixar de ser el que sigui, abans has de ser-ho. I si dius que no ho ets, no podràs deixar de ser el que no ets. Si, ja sé que això és massa complicat per a segon qui. 

 

Palinuro és un desvergonyit partidari de la llista del president Puigdemont. Per consegüent no tinc més que paraules de felicitació pel primer discurs de combat guerrer d'ERC a la campanya electoral catalana; lliurat, és clar, a la casa del Pare, a la corrala madrilenya. On correspon, sense dubte. I afegeixo a la felicitació un desig: 

 

seguiu parlant! 

 

keep talking!

La llista del president és la llista del president

Avui podria estalviar-me el Palinuro. La declaració que el MHP Puigdemont va penjar al You Tube dissipa qualsevol dubte sobre el sentit de les primàries al si de JxC. És el discurs d'un líder que té una visió i marca un camí. Que actua com a líder i no com a ploraire. El que els militants de JxC elegiran com a candidat a president de la Generalitat és el candidat a presidir l'equip del president Puigdemont. El que es presenta a les eleccions és el president Puigdemont per persona interposada. El que assumeix la direcció del projecte, el compromís clar amb la independència i la responsabilitat de fer-la és el president Puigdemont. Un compromís total i una responsabilitat total. 

 

Calia dir-ho i calia dir-ho així, directament a la gent. El guió legal exigeix que la llista del president sigui una llista de partit. Però és el partit del president, de l'equip del president. La llista del president. No li calen més explicacions. 

 

Ha estat el primer discurs electoral d'aquesta campanya tan estranya a la qual el candidat real és virtual i el candidat virtual és real. Mireu-ho com al contrapunt a la Carta Oberta del president interí, Pere l'Emprenyat, que fa un parell de dies presentava la seva candidatura amb un discurs cosmètic ple d'estereotips, popurri de generalitats i figures d'engalipadors professionals com allò de la "mirada llarga".

 

El candidat Puigdemont es presenta per culminar la feina iniciada l'1-O i fer efectiu el seu mandat, paralitzat durant tres anys de govern "efectiu". Tres anys amb un balanç demolidor. Cap de les iniciatives proposades per l'independentisme ha trobat resposta a l'Estat que, tanmateix, ha intensificat la repressió. Tres anys més per comprovar per enèsima vegada que l'Estat no té cap intenció de resoldre la qüestió catalana sinó per a la repressió i la violència. Tres anys per comprovar també per enèsima vegada que el govern de la colònia catalana no té capacitat de maniobra i no pot ser "efectiu", encara que fos capaç; que, almenys a les conselleries d'ERC no sembla ser el cas.

 

L'única efectivitat real, molt clar al discurs del president, és fer efectiu el mandat de l'1-O i això vol dir declaració unilateral d'independència si els resultats de les eleccions ho permetin que és com dir que n'hi obliguen. Una fita i una responsabilitat històrica.

 

El president demana el vot per assolir un objectiu nacional, no de partit; no de classe; no d'ideologia. 

 

El meu el té.

El bàlsam de l'efectivitat

L'efectivitat ha estat l'autojustificació del govern que Catalunya ha patit als tres últims anys. Tothom se'n recorda la monòtona doctrina d'ERC, difosa com el tam-tam de la tribu per tots els mitjans de comunicació i propaganda, sobre la necessitat d'un govern "efectiu". Un govern que oblidés les quimeres de la "turboindependència" i es dediqués a resoldre els problemes "reals" de la gent, la sanitat, l'educació, la intendència, etc. La humil eficàcia de la gestió callada de la vida quotidiana, sense caure a paranys "hiperventilats". 

 

Doncs, una mentida, un hocus pocus com el del mag d'Oz. El govern ha estat un desastre. I encara, mentre ho presidia el MHP Torra, hi havia un relatiu ordre, s'adoptaven decisions més o menys exitoses, però adients i es feia una política coherent de confrontació amb l'Estat. Això molestava als espanyols i aquests, amb la inestimable ajuda d'ERC, li van fer fora. Amb aquesta "jugada mestra", ERC va assumir a correcuita la responsabilitat del govern "efectiu". Era l'ocasió d'engrescar la campanya electoral comptant amb dos actius essencials: el govern i el control tancat dels mitjans de comunicació.

 

Doncs, ni amb aquest control ha aconseguit ERC amagar els escàndols de paorosa ineficàcia, gairebé ineptitud, de les seves conselleries. Després de l'espectacle de la censura al Dr. Mitjà, la consellera responsable, un prodigi d'incompetència, es fica en un conflicte del temps de la inquisició, tancant teatres, cines, bars, però permetent una missa de 600 persones. La consellera va balbucejar unes "explicacions" sobre que el dret a la religió és superior al dret a la cultura i no se li ocorre que no és, ni pot ser, superior al dret a la vida. Després, el torn del conseller de treball i afers socials que no té ni idea de ciberpolítica. Una activitat probablement pensada com propaganda electoral va provocar un conflicte amb un col·lectiu de mig milió de persones. A més inri, autònoms, els més afectats per la pandèmia; o cal dir per la gestió de la pandèmia? 

 

Ningú dels responsables d'aquests desastres va dimitir, per descomptat; ni tan sols va donar explicacions formals. El president vicari va dir que s'havia "emprenyat" molt amb l'assumpte dels teatres i les misses i després es va encarregar, sembla, de la gestió de la conselleria de Treball, com si això fos garantia de res. Els portaveus van reconèixer que s'hi havien comès errors però que no es repetirien. I aquí pau i després, glòria.

 

És clar, el govern "efectiu" ha estat un desastre, mitigat al temps del president Torra i sense pal·liatius després. L'efectivitat sembla un bàlsam. El bàlsam de Fierabràs. 

 

Per això no sona bé la idea que la llista del president Puigdemont sigui encapçalada per algú que no sigui el president Puigdemont, amb el pretexte que cal un president "efectiu". Si, per causa de força major, aquest lloc ha de ser ocupat per un altre, haurà de ser per qui designi el president legítim. Només així serà del president la llista del president, encara que formalment sigui de partit. 

 

Qualsevol altre president ho serà de la llista del partit. Amb el perill que també es cregui un president "efectiu".