Balanç d'un any

Un any de funcionament és prou temps per parlar del govern. Malament, com manen els cànons. Piove, porco governo. Per a parlar bé, ja és ell mateix que, al començament de les vacances, el 8 d'agost, va qualificar la seva gestió de "positiva". De “negativa”, en canvi, la va qualificar a l'uníson l'oposició, assenyalant-ne els incompliments, encara que ningú va recordar el més sensible de tots, que Illa havia promès abaixar-se el sou si guanyava el 2021, cosa que no ha passat, probablement perquè el 2024 era un altre any.

Tots se'n van anar de vacances, feliços d'haver donat un exemple de política parlamentària. I el balanç del govern va quedar en mans de la gent, que és molt menys comprensiva, no se sent inclinada a la corretezza parlamentaria i s'expressa sense embuts a les xarxes socials.

La primera cosa que es va assenyalar és que el govern d'Illa és el més nombrós de la història recent amb 16 consellers i, per tant, el més car. El MHP Illa té fama de dispendiós, alguns diuen que de dilapidador. Potser per això ha trencat el costum dels trens de cessants i ha deixat en actiu (i passiu) un munt d'alts càrrecs d'ERC i Junts.

Això no vol dir que la gestió hagi estat més bona que la de l'infaust Aragonès. La situació de la llengua i els signes d'identitat catalans ha empitjorat fins al punt de la humiliació. Cada festival, cada pregó és un insult a la consciència nacional. Rodalies és un desastre, a l'altura de l'ordre i la seguretat públics. Les dades macroeconòmiques que presumeix el govern contrasten amb l'asfíxia fiscal que pateix la ciutadania i el deteriorament dels serveis públics. Sense mencionar descontrol de la immigració.

Per tapar tanta incompetència, el govern, com l'anterior d'ERC, necessita assegurar-se la lleialtat dels mitjans de comunicació. Però es veu que s'han passat i ara la CCMA és als tribunals per assumptes de diners derivats de l'informe de la sindicatura de comptes i altres de nomenaments dels capitostos de la televisió i la ràdio públiques.

Precisament quan una sèrie d'escàndols majúsculs tenen la Generalitat en estat d'alarma. Ningú ha donat explicacions sobre el presumpte malbaratament de diners públics de la Copa d'Amèrica que, par dessus le marchè, ara podria entrar en fallida. Cal esperar que no sigui fraudulenta.

I, sobretot, la prima dona de la corrupció, la mítica DGAIA, avui rebatejada com a DGPIIA amb el mateix responsable al capdavant. Són 2.000 milions de diners públics que semblen perduts al país de hi marxaràs i no tornaràs, mentre tots els responsables es fan l'orni i es neguen a donar explicacions. 

Mentrestant, el Parlament, a qui Illa el magnànim ha pujat l'assignació global, debat castigar els delictes d'odi. Amb la finalitat, és clar, de protegir la llibertat d'expressió. O sigui de posar fi al llibertinatge, com Franco.

És de suposar que els diputats deuen haver aprofitat les vacances per trobar una definició de discurs d'odi, cosa més difícil que esbrinar el sexe dels àngels. Ja no et dic el gènere.

 

Les portes de l'infern

Els tancs israelians estan a la ciutat de Gaza. És aquesta una guerra que afecta tothom. Els efectius militars en acció són petits comparativament amb altres conflictes. Però tenen un impacte polític mundial. La invasió ha aixecat un clam generalitzat en contra.

La guerra convencional estava perduda des de l'octubre del 2023. Però Hamàs ha mantingut una guerra de propaganda, amplificada per l'esquerra i els mitjans de comunicació occidentals, que consideren la formació terrorista una “organització de resistència”. L'ONU, el partidisme propalestí de la qual és palès, ha declarat situació de fam a Gaza, que atribueix a l'estat jueu. Així es podria justificar alguna mena d'intervenció al Pròxim Orient, tipus “cascos blaus”, cosa que evitaria la derrota definitiva de Hamàs.

Els mitjans fan costat publicant fotografies de nens morts per inanició. Fins i tot la BBC ha hagut de reconèixer que falsegen les notícies, atribuint a la fam morts degudes a altres causes. Igual que amb l'ajuda humanitària. Comencen a aparèixer els vídeos gravats per tropes israelianes que mostren els milers de tones d'aliments emmagatzemats per Hamàs i que l'ONU no ha repartit a través de la UNWRA, organització, presumptament col·laboradora de Hamàs.

La flotilla de la llibertat avança cap al seu inexorable destí de ser interceptada en entrar en aigües israelianes, com l'alcalde barceloní, Collboni, ho va ser a l'aeroport de Tel Aviv. Aquest ambient general, però, propicia l'aparició d'un antisemitisme creixent que afecta la convivència en les nostres societats.

Tot aquest front, aquesta allau de "resistents", o sigui, l'ONU, els governs europeus i llurs mitjans d'adoctrinament (@son3cat és literalment insuportable), desenes d'ONG corruptes, terroristes de Hamàs, Hezbollah, ISIS, Germans Musulmans i resta de llunàtics assassins, manifestants pro "palestins" provocant aldarulls a tot arreu, una "esquerra" woke, esdevinguda feixista i un feminisme feminicida, és el front agressiu que somnia amb la destrucció d'Israel i l'extermini dels jueus.

Però la propaganda no fa guanyar guerres. Els manifestants, els buròcrates corruptes, els "periodistes" mercenaris, els cretins "útils" de l'acadèmia, els comunistes fracassats i els trans "suïcides" no serveixen per a res quan s'ha d'entrar en combat. Les guerres es guanyen sobre el terreny, ocupant-ho. Netanyahu ha convertit la campanya en una lluita nacional. Ha cridat els reservistes i l'exèrcit de Gedeó avança sense dificultat. Sap que, davant del clam general contrari, té el suport dels EUA.

I això el porta a elevar el to prometent obrir les portes de l'infern sobre Gaza si Hamàs no allibera tots els ostatges i es desarma. Cosa que, d'altra banda, també l'hi demana un bon grapat de països àrabs, poc donats a considerar que Hamàs sigui les “autoritats palestines”, com diuen els mitjans occidentals.

Això de les portes de l'infern crida l'atenció. Em sembla que no és a la tradició judaica; almenys no com Gedeó. És a la tradició cristiana i, en concret, a la primera part de la Divina Comèdia. Les portes de l'infern s'obren al foc etern, a la guerra, amb un avís a la llinda: “Lasciate ogni speranza voi ch’entrate”.

Collboni, persona non grata

Episodis tan ridículs com el de Collboni només són possibles a països de pandereta. Com Espanya i Catalunya, que, ai las, encara és part d'Espanya, gràcies, entre d'altres, a aquest servicial funcionari del PSOE/PSC.

En qualitat de què volia entrar a Israel el batlle barceloní? Com un turista anònim més? Ni en somnis. Un dels actes de la seva programada visita era inaugurar el carrer de Barcelona a Jerusalem. Els turistes anònims no inauguren carrers a les ciutats que visiten.

Era una visita oficial d'incògnit, una contradictio in adiecto atès que Collboni presideix un ajuntament que ha trencat tota mena de relacions amb Israel en perjudici de molts ciutadans particulars, empreses i negocis tant aquí com allà. Aquest home és un irresponsable, víctima del virus woke que està devastant les neurones d'Occident.

Israel, que és un estat sobirà, li ha tancat la porta als nassos. I no l'ha titllat oficialment de persona no grata potser perquè no el considera ni persona. El gobierno ha protestat enèrgicament, només faltaria, i els nostres mitjans, tots, eh?, tots, s'han esquinçat les vestidures, com els fariseus, acusant Israel de no sé què. I no sé què perquè, després d'haver-lo titllat de genocida, és difícil trobar-la de més grossa.

Per què vol Collboni entrar a Tel Aviv, ciutat germana de la qual s'ha desagermanat de facto, com Caín d'Abel, Ròmul de Rem, Ricard Cor de Lleó de Joan Sense Terra? Per què no viatja a la capital de Palestina que el govern del seu partit ha reconegut com a estat, igual que 146 països més? El més lògic seria aterrar-hi, parlar amb els seus amics i si, després, els malvats israelians no el deixaven entrar a Jerusalem a inaugurar el carrer, mostrarien la seva arbitrarietat, com quan aturen les vistoses flotilles de la llibertat, farcides de gais i trans que van al martiri a "Palestina".

Però això és impossible perquè aital estat no existeix, no té capital i tampoc aeroport. La voluntat de Sánchez i 140 companys no és prou demiürg per a convertir en realitat una quimera, la quimera dels dos estats. Després d'una guerra intermitent de setanta-cinc anys, saben o haurien de saber que aquesta solució és impossible perquè els palestins i els islamistes més fanàtics no l'accepten.

No volen ni un sol estat jueu ni mig estat jueu. Volen el no estat jueu. Que no hi hagi jueus. Del riu al mar. Abans pel gas i ara per l'aigua. És pur antisemitisme que coincideix amb el de l'esquerra occidental, avui rebatejat com a antisionisme, com si això els fes menys racistes judeòfobs.

Però hi ha quelcom de nou; que "mai més" és ara. Ara, Israel es defensa. Ja no  es pot assassinar jueus impunement. 

El reconeixement de Palestina com a estat, un acte indirecte d'hostilitat cap a Israel, no fa néixer l'estat palestí. Primer cal guanyar la guerra a l'estat jueu. La sobtada declaració de fam a Gaza per l'ONU sembla preparar l'opinió per a algun tipus d'intervenció al Pròxim Orient que vagi més enllà d'una hostilitat indirecta, car els àrabs, com sempre, són incapaços de guanyar una guerra que no sigui contra gent desarmada. Hi ha paràsits a l'esquerra, com el camarada David Cid, que demana bombardejar Israel. 

 Tanmateix, mentre hi hagi Consell de Seguretat i els Estats Units hi tinguin veto, això no passarà. 

Israel i els carros de Gedeó

L'admiració de Netanyahu pels Estats Units el porta a imitar els seus presidents. El gabinet israelià continua amb l'ocupació militar de Gaza sense abandonar les negociacions amb Hamàs per aconseguir l'alliberament de tots els ostatges i la fi de la guerra. És una aplicació fil per randa de la famosa frase del primer Roosevelt, Theodor, “parla suaument i porta un bon garrot; arribaràs lluny”.

Un cop aprovat el pla de la invasió, els terroristes de Hamàs, que la premsa woke anomena “força de resistència” o “autoritat gaziana”, van acceptar a correcuita un pla d'alto el foc presentat per Qatar i Egipte que preveia alliberar la meitat dels ostatges a canvi d'algunes concessions d'Israel i la renúncia al pla d'ocupació.

Era una maniobra de propaganda que ha aconseguit dues coses aparentment contradictòries. D'una banda, obligar els terroristes a la cessió parcial d'alliberar la meitat dels ostatges. D'altra, demostrar que negociar amb els terroristes no serveix per a res perque es neguen a alliberar tots els ostatges per continuar amb la seva inhumana política de xantatge.

La presa d'ostatges és un acte de depravació que tothom hauria de condemnar, siguin quines siguin les circumstàncies. No obstant això, al cor mundial mediàtic i propagandístic de la imaginària causa palestina, no se'n demana l'alliberament. Plouen les pressions, les condemnes, les amenaces a Israel, però ningú no recorda els ostatges.

Quin país no faria el que fos per alliberar els seus ciutadans d'aquesta tortura que ja dura gairebé dos anys?

Es torna a discutir la qüestió sempiterna de què sigui millor, si negociar o no amb terroristes. És una situació amarga perquè el que està en joc és la vida d'uns éssers humans indefensos en mans de botxins. Només a títol d'exemple: Miguel Ángel Blanco va ser assassinat per ETA quan el govern espanyol d'Aznar es va negar a negociar. A Israel, en canvi, se li demana que negociï amb qui fa dos anys que tortura i assassina els ostatges.

L'oferta d'alto el foc es deu a l'amenaça -avui ja a una realitat- d'ocupar militarment Gaza. El que Hamàs pretén és guanyar temps i, sobretot, evitar el control israelià de Gaza perquè l'estat jueu podrà mostrar al món la maquinària de propaganda per a justificar aquest nou intent de solució final estil nazi que s'anomena “des del riu al mar”. I podrà provar, documents a la mà, la complicitat de les organitzacions internacionals, les ONG i l'esquerra woke amb aquest intent de genocidi.

L'única manera d'acabar la guerra és ocupar el territori militarment. L'operació israeliana porta el nom de "Carros de Gedeó". La història d'aquest cabdill es troba al Llibre dels Jutges 6 a 8. Com si fos un nou pas de les Termòpiles, Gedeó, amb tres-cents homes, va destruir l'exèrcit madianita i va alliberar Israel. Els jueus li van demanar que es convertís en el seu rei, però ell es va negar, retirant-se a la vida privada. El mateix que pretén Netanyahu, abandonar Gaza una vegada s'hagi derrotat completament Hamàs, una organització que l'ONU acaba d'incloure en la llista negra de crims sexuals.

El pla té aspectes de ser un èxit. Però queda per veure si Netanyahu el corona aplicant una altra astuta recomanació del padrí del teddy bear, Roosevelt, la de permetre a l'enemic salvar la cara durant la derrota.

I és el punt més difícil.

Adeu a l'eurocentrisme

No en tinc ni idea de cartografia, però la intenció de la Unió Africana sobre el mapamundi té interès en altres aspectes. L'organització demana substituir la projecció Mercator, d'ús general, per una altra més exacta de les diverses que hi ha disponibles, per exemple, la de Peters. Té raó en afirmar que aquesta projecció, en realitat, no és un mapa. Efectivament, és un símbol. El símbol de la visió eurocèntrica del món, generalitzat a partir del segle XVI.

Un mapa físic, el de Mercator, que, en certa manera, coincidia amb la narració històrica que l'acompanyava constituint la visió del món de generacions senceres. Inclosa la meva i també la de l'autor de la notícia, car el titular parla en primera persona del plural. És a dir, el mapa en qüestió ja no es fa servir per a la navegació marítima, però sí per a l'espiritual.

I mira que la projecció falseja la realitat i no només a l'aspecte quantitatiu, que és el gruix de la queixa africana, sinó també en el qualitatiu. Començant pels continents. Si per continent s'entenia convencionalment una massa de terra de grans proporcions envoltada d'aigua per tot arreu, Gerard Mercator ens en mostrava quatre, prenent les Amèriques com un de sol, sense comptar l'Antàrtida i admetent una separació entre Àfrica i Àsia que trigaria tres-cents anys a produir-se.

Tanmateix, la convicció general era que n'hi havia cinc, atès que Europa, nom de Dieu, és un continent. La vista deia el contrari, però la ideologia prevalia. Era una professió de fe a l'estil de Tertul·lià: credo quia absurdum. Els cinc cèrcols de la bandera olímpica, creada el 1913, representen cinc continents, inclosa Europa, que, evidentment, no n'és.

Europa es considera el quilòmetre zero del món i ha decidit que el meridià 0 passi per Greenwich, Matarranya, Vall d’Alba, Dénia i altres localitats europees. El còmput comença aquí i s'estén a dreta i esquerra, a l'oest i a l'est... d'Europa, l'òmfal del món.

I la divisió d'hemisferis en nord/sud, no és simpàtica? La terra és més aviat esfèrica; no té nord ni sud. He vist projeccions Mercator invertides. Per què no estarà Austràlia a l'hemisferi nord? Això és indiferent. La distinció nord-sud és cultural i, com tot el que és cultural hi ha esdevingut valoratiu. El nord global té més poder, per això engrandeix la seva representació i empetiteix la del sud global.

Si la proposta de la Unió Africana reïx, canviarà l'imago mundi de les generacions futures. L'eurocentrisme desapareixerà en mans d'un sud global que es vol prendre la revenja del que el nord global va fer amb ell durant segles.

L'imago mundi que els europeus van exportar als altres continents, conjuntament amb llurs llengües, religions i dret o falta de dret, en la qual s'han educat molts líders africans. 

 

Dos al Conflent

A la caiguda de la canícula han reaparegut els dos veterans líders del que a Madrid es coneix com “l'independentisme català”. Contagiats de l'ardor de Sírius, amenacen amb la caiguda del govern de l'abrasat Sánchez. En l'ambient tranquil de la universitat estival a Prades del Conflent, han exposat els seus quaderns de greuges davant del PSOE com a conclusió de dues conferències de caràcter doctrinal i històric. Quelcom de bo han de tenir deu anys de fracassos.

Junqueras ha dissertat sobre la importància de la demografia a l'esdevenir històric. S'ha remuntat al segle XIII en la revisió de les glòries catalanes i, si la ressenya periodística no és errònia, induït per la canícula, ha assegurat que “els catalans eren els únics europeus que no podien ser obligats anar a una guerra fora del seu territori". Tret de no considerar europeus els bascos i altres pobles del vell continent, això és fals.

I, en tot cas, com diuen els impenitents a les xarxes, a l'Estel de la Tramuntana se'l veu el plomall a la llegua. El pes de la demografia és la versió acadèmica de la consigna d'ampliar la base. Sumant a qui? Ell mateix contesta en recordar que la taxa de natalitat dels europeus autòctons és negativa: tots els nouvinguts. Tots. El que fa és treure partit d'una situació d'emergència per recaptar vots. Tanmateix, demanar nou (i més gran) finançament quan s'està a la llista de morosos pels desapareguts dos mil milions de la DGAIA sembla massa agosarat, gairebé goliardesc.

El discurs de Puigdemont ha estat un homenatge a Pompeu Fabra i al seu paper com a pare del català modern. La llengua com a pal de paller de la consciència de nació. La idea no és gaire nova, però l'ofrena a la tomba li va donar un toc de solemnitat. Aquesta lluita per la llengua és la que ell i els seus diuen portar endavant a les institucions europees i de portes endins pel control total de la immigració a fi de vetllar de debò per la llengua. El control de la immigració equival a la demografia de Junqueras.

La part doctrinal ha estat el marc solemne de la nova tàctica d'hostilitat cap al socialisme governant. Junqueras, que sembla acabat de sortir d'un curs Carneggie sobre lideratge, planteja una alternativa contundent: o nou finançament o no hi ha pressupostos. La borsa o la vida. Literalment.

Puigdemont, al cap i a la fi un petitburgès, ha estat més circumspecte i arriba a tons dèlfics amb la seva fórmula que al setembre passaran coses que mai no havien passat. Sona com un ressò d'una expressió semblant de García Margallo i és igual de buit. Sempre passen coses que no havien passat abans. Encara més, res del que passa ha passat abans, com pensava Heràclit, anomenat l'obscur.

L'aparició dels dos líders enmig dels seus devots, recitant el ja ancestral “preparem-nos” té un halo d'irrealitat, com a “L'any passat a Marienbad”, on no se sap què sigui real i què ficció.

 

La guerra de propaganda

Efectivament, aquesta guerra d'Israel contra Hamàs és una guerra de nou tipus. Totes ho són, més o menys, però algunes suposen un canvi transcendental. L'aparició de les armes de foc va posar fi al guerrejar cavalleresc; la de l'exèrcit de “nou tipus”, de Cromwell, va obrir l'època de les guerres ideològiques; la de l'aviació va inaugurar l'era de la guerra total.

En aquesta de Pròxim Orient hi ha un estat, Israel, i un exèrcit convencional, lluitant al seu propi país i en un altre territori adjacent d'incert estatus politicojurídic, Gaza. Però no s'enfronta a un altre exèrcit convencional, sinó a una organització, Hamàs, formació política que governa de facto el territori i és, també, una organització terrorista camuflada entre la població civil que fa valer com escut per protegir-se davant de les respostes als seus atacs que duen a terme des de les instal·lacions d'aquesta mateixa societat civil. És la millor manera d'acumular víctimes innocents que es carreguen al compte d'Israel, a qui es culpa de genocidi, encara que l'expresidenta del Tribunal Internacional de Justícia, Joan Donohue, digui que no n'hi ha.

Els membres de Hamàs només es posen l'uniforme quan fan activitats militars tipus guerrilla o quan escenifiquen manifestacions públiques de propaganda per a consum dels mitjans de comunicació occidentals. La propaganda és la part més important de l'estratègia de Hamàs, amb fort impacte polític als països occidentals on hi ha un avanç notori de l'antisemitisme, conjuntament amb un procés creixent d'islamització de les societats.

Aquesta nova proposta d'alto el foc, apadrinada per Qatar i Egipte, és més propaganda. Just quan els països àrabs demanen a Hamàs que rendeixi les armes, alliberi tots els ostatges i posi fi a la guerra, els terroristes fan una proposta la crueltat de la qual deixa clares les seves intencions. Lliuraran deu ostatges (sense especificar si vius o morts) a canvi d'una sèrie de concessions israelianes.

Per què deu i no tots? Obvi: per continuar la guerra i mantenir Israel sotmès a l'agonia moral de decidir entre alliberar deu, dotze, quinze ostatges o posar fi a la guerra mitjançant l'ocupació de Gaza. Aquesta podria suposar la mort de tots els ostatges, segons amenaça de Hamàs que respon així a l'amenaça de Netanyahu d'ocupació militar.

És una cruïlla d'amenaces. La proposta intenta aturar aquesta ocupació militar.

Tots dos contendents saben que l'amenaça només és eficaç si hi ha força i voluntat de complir-la. L'única possibilitat real d'acabar amb aquesta guerra és l'ocupació militar de Gaza per Israel i la destrucció de Hamàs.

L'antisemitisme és més viu que mai

Els cristians europeus han trobat sempre raons per perseguir els jueus. La llegenda del jueu errant el representa maleït per Jesús pel camí del calvari i condemnat a vagar pel món fins a la fi dels temps. A l'ínterim, el “jueu etern” ha comès tota mena de malifetes contra l'Església i el ramat del Senyor. Ha enverinat pous, sacrificats nens, celebrades misses negres, fet malbé aquí i allà, propiciades pestes i fams, prestat a interès usuari, instigat guerres, i conspirat amb els enemics de la Pàtria. Sempre hi ha un motiu per massacrar jueus, com el pogrom del call jueu de Barcelona del 1392, que recorda Joan Carretero en un magnífic article. L'últim pogrom el van patir els jueus el set d'octubre del 2023, fa dos anys.

Des de finals del XIX, per convenció, s'utilitza el terme antisemitisme reduït als jueus. I es considera una forma específica de racisme. L'antisemitisme que professa obertament l'islam i ocultament l'esquerra occidental és racisme. Del "riu al mar" és una solució final per l'aigua en comptes de pel gas. Canviar l'antisemitisme per antisionisme, com fa l'esquerra, és jugar amb les paraules.

Aquest front islam-esquerrà ha inventat recentment el terme "islamofòbia" per presentar tota oposició a l'islam com una forma de racisme. Un terme comprat a ulls tancats –i molt tancats– pels mitjans i els legisladors europeus. L'oposició a l'islam no pot ser una fòbia ni una forma de racisme perquè l'islam no és una raça, sinó una doctrina politicoreligiosa en expansió per qualsevol mitjà, pacífic, violent, legal o il·legal.

Com que antisemita, l'islam sí que és racista, a banda de misogin, com vam veure ahir. El racisme que absorbeix i justifica implícitament l'esquerra woke, una cinquena columna que alimenta el xoc de les civilitzacions. El seu ideal, que anomena “multiculturalisme”, sembla un magma cosmopolita en què conviuran cultures molt diferents pacíficament, cosa tan probable com la quadratura del cercle, quan es tracta de l'islam. No serveixen de res els valors i drets que diuen defensar si no poden fer-ho amb la força de la llei contra qui pretén imposar-se-hi per la llei de la força.

L'islam professa un odi absolut als jueus. Odi perquè n'han estat capaços de construir un estat democràtic de dret, després de xx segles de persecucions. L'únic en un oceà de règims autocràtics. Un odi basat en l'enveja. Un estat democràtic de dret que és capaç de defensar-se. Els líders europeus, Sánchez, Macron, Starmer, estan indignats que els jueus, en lloc de resignar-se a la desaparició, com ha estat tradicionalment la seva sort, se'n defensin.

Quan ja és clar que la guerra de Hamàs és una d'escenificació i propaganda que els mitjans wokes europeus compren sense dubtar; que Hamàs és a la llista d'organitzacions amb crims sexuals; que l'expresidenta del Tribunal Internacional de Justícia, Joan Donoghue, diu que no hi ha genocidi a Gaza; que la senyora Francesca Albanese és tan partidària de Hamàs com el seu marit d'acabar amb els jueus; que això de l'ajuda humanitària és un joc sinistre entre els terroristes de Hamàs i els seus altaveus a l'ONU; que, a Gaza, els periodistes son intercamviables amb members de Hamàs, segons necessitats del guió; que les víctimes del “genocidi” tenen tres mans i fins i tot ressusciten; i que la prestigiosa BBC informa de la mort per inanició d'una dona que, de fet, va morir de leucèmia; quan tot això passa és lògic pensar que, després de dos anys de mistificació i mentides orquestrades a tots els mitjans, alguna cosa està canviant.

L'antisemitisme de tota aquesta comparsa s'ha fet evident

Queda per saber quina explicació donarà l'esquerra a aquest episodi de lamentable antisemitisme quan l'exèrcit d'Israel controli Gaza i reveli el que n'hi ha.

 

La misogínia islàmica i el feminisme

La misogínia és l'únic tret cultural universal de debò. Claude Lévy-Strauss pensava que ho era el tabú de l'incest, però aquesta pràctica coneix massa excepcions al llarg de la història. La misogínia, en canvi, cap. Totes les cultures, totes les civilitzacions, totes les religions són patriarcals i misògines. Unes més, i d'altres, menys, certament, però totes ho són.

Al meu entendre, l'islam és la ideologia politicoreligiosa més misògina. Una misogínia tan profunda i extensa que té rivets de feminicidi. I, en alguns indrets, sense rivets. El que estan fent els Taliban a l'Afganistan és una mena de genocidi de les dones. Només la fisiologia de la reproducció de la espècie els impedeix dur-ho a feliç terme. I amb el vistiplau dels països occidentals, on l'anomenat dret internacional humanitari té menys vigència que el codi d'Hammurabi.

I què dir del moviment feminista de la tercera onada i el transgènere? Algú l'ha vist protestant per la situació de les dones a l'Afganistan com ho fa pels àrabs que anomena “palestins”, molts dels quals són tan misògins com els Taliban? Especialment, ara que l'ONU ha inclòs Hamàs a la llista negra de crims sexuals, cosa que hauria d'indignar-li. Però, no, el feminisme centra el conflicte en l'aspecte bèl·lic-polític, parla de l'alliberament d'un poble palestí imaginari i calla davant la misogínia feminicida de l'islam en general i Hamàs en concret.

El mateix amb el procés d'islamització de les societats occidentals. Per no afrontar-ho, el feminisme, sobretot el més woke, ho amaga barrejant-ho amb la resta de la immigració, i condemna com a extrema dreta tot intent de distingir-los. Però, encara que s'obstini a confondre'ls, al seu si, suposo, hi haurà dones. I aquestes no poden ignorar que el seu moviment dona suport a una cultura que té com a finalitat privar-les de la seva condició de ciutadanes de ple dret en igualtat jurídica amb els homes, d'una llibertat que ha costat segles de lluita. Aquest suport, per tant, és un suïcidi de gènere.

L'objectiu declarat de l'islam és substituir l'imperi de la llei (de tradició romana o de la common law) per l'imperi únic de la Xaria. Per això, tot s'hi val, inclòs l'engany. Quan l'actual alcalde de Londres, Sadik Khan, diu que l'islam és “pau, amor i tolerància” només pot estar fent ús del privilegi musulmà de mentir lliurement, segons la takiyya. Ja n'hi ha prou veient la tolerància que impera als més de cinquanta estats de la umma. Com quan alguna musulmana amb els cabells tapats manté que hi ha un feminisme islàmic, ser més fabulós que l'hipogrif.

Aleshores, si l'islam és brutal patriarcat i misogínia, i ho sap tothom, per què moltes feministes li fan costat directament o indirecta? Només hi ha dues possibles respostes, totes dues ignominioses: una venjança de les dones per la misogínia patida a mans dels homes occidentals o una evidència d'aquesta síndrome masoquista que, segons el masclisme més obtús, caracteritza les dones que, en el fons, els agrada que les facin violència. Vella llegenda de la “doma de la brava”.

Tot això és tan absurd que sembla un remake de les guerres de religió. Però alguna cosa és clara. La societat occidental superarà el tràngol si actua unida, sobretot, homes i dones. Si les dones fallen en aquesta tasca, la societat democràtica desapareixerà.

De la lluita de les dones a l'àmbit civil/social i d'Israel al militar, depèn ara la civilització occidental. Totes dues, dones i Israel, lluiten per la seva supervivència i la mútua. Haurien de ser-ne conscients.

No es pot oblidar l'advertència clarivident de Fourier ja fa més de dos-cents anys: "Els progressos socials i els canvis d'època s'operen per raó del progrés de les dones cap a la llibertat i les decadències de l'ordre social s'operen per raó del decreixement de la llibertat de les dones."

 

El nivell del debat públic a Catalunya IV

A la nostra època, l'esfera pública es compon del parlament, els mitjans de comunicació i les xarxes socials, tots els quals interaccionen entre si. El debat públic té quatre protagonistes: els polítics, els periodistes, els intel·lectuals i la gent en general. Analitzarem cadascú per separat a Catalunya. Hem parlat dels polítics, els periodistes i els intel·lectuals. Avui, de la gent.

Fins fa molt poc, la gent, el poble, es va assabentar del que deien els polítics a través de les cròniques dels periodistes i de les glosses dels intel·lectuals. Però no podia respondre als primers, ni comentar les cròniques, ni debatre les glosses. La gent era auditori. Pas locutori. Els mitjans escrits van tolerar una secció de "cartes al director" que el director de vegades escrivia a si mateix. Audiovisuals, més o menys, alhora. La gent, la gent com a tal, no tenia veu. L’havia delegat a polítics, periodistes i patums que parlaven en nom seu sense deixar-li respondre. La comunicació era adoctrinament.

Això ha canviat radicalment. Les xarxes socials són un atac a la doctrina semblant a la Reforma. La qualificació del periodisme universal referit a les xarxes, té una força emancipadora similar, mutatis mutandis, al sacerdoci universal dels creients. Un sacerdoci que compta amb cinc mil milions d’usuaris avui, proveïts amb un mòbil i aquesta arma d'última generació que és AI.

Els periodistes professionals i els intel·lectuals orgànics voldrien acabar amb les xarxes perquè perden el monopoli de la informació. Ja no poden mentir impunement. Ben cert, poden fer-ho i ho fan amb entusiasme. La informació de TV3 sobre Israel i Hamàs sembla un comunicat de guerra d'un bàndol. Però, ara, la gent pot refutar-la públicament i jutjar la seva feina.

Els mitjans convencionals es pleguen sota les ordres dels polítics. Tenen una obediència cega a la política woke sobre la immigració i l’islamisme per exemple. Aquesta complicitat amb el poder no es pot aconseguir a les xarxes, on les persones s’expressen lliurement i descobreixen les mentides dels governs i els seus mitjans subvencionats.

Acusen les xarxes de ser una mena de Wild West, sense llei ni ordre, on plouen com a calamarsada els insults, les calúmnies, les amenaces, les falses notícies, un femer de delictes. L'alternativa és una premsa professional, seriosa i sòlida, part de la qual es passa el dia al jutjat per causes similars.

Tanmateix, aquesta és l’excusa per atacar la llibertat d’expressió de nou. Si les xarxes no es poden tancar, almenys, que no es puguin dir certes coses. Que la gent no pugui parlar lliurement. L’habitual, vaja. Les persones s’expressen en xarxes com en la vida normal. No és cert que les xarxes siguin un àmbit d’impunitat. Com en la vida normal, els excessos es paguen per la via judicial corresponent.

L’excusa que es fa valer són els anomenats "discursos d’odi", convertits en un delicte per minerva del legislador. Com que la societat s'ha secularitzat i ja no accepta el suposat delicte de blasfèmia, es crea un de discurs d’odi, que és el mateix. Si el primer castigava un sentiment religiós, el segon castiga un sentiment tout court. Gran idea, castigar un sentiment.

El poder polític, que es nega a donar explicacions sobre l'escàndol DGAIA, ha infectat el seu mutisme als mitjans convencionals, als quals sona la DGAIA a nom d'asteroide. Però no hi ha manera de silenciar les xarxes socials que passen l’estiu més estiu de la història fent bromes sobre el mutis pel foc dels polítics.

És impossible restringir la llibertat d’expressió a les xarxes socials que són xarxes distribuïdes on circulen les "multituds intel·ligents", de Rheingold. No es poden manipular.

Fan ciberpolítica.

 

El nivell del debat públic a Catalunya III

 A la nostra època, l'esfera pública es compon del parlament, els mitjans de comunicació i les xarxes socials, tots els quals interaccionen entre si. El debat públic té quatre protagonistes: els polítics, els periodistes, els intel·lectuals i la gent en general. Analitzarem cadascú per separat a Catalunya. Hem parlat dels polítics i els periodistes. Avui, els intel·lectuals

Des del famós J’accuse!, de Zola, al diari l’Aurore, la figura de l'intel·lectual s’ha consagrat. L'afer Dreyfus va donar origen a l'ús modern del terme, però la cosa ve d'antic. L'afició de la gent de lletres de ficar-se en política. La Viquipèdia il·lustra la veu "intel·lectual" amb una imatge de Goethe. I de més antic. Què és la lamentable aventura de Plató amb els Dionisis de Siracusa sinó la d'un intel·lectual que fracassa en el seu intent d'il·lustrar el poder polític?

L'intel·lectual zolià, però, aviat renunciaria a la seva autoimposada missió de lluitar per les causes justes, diguem-ne, d'ampli espectre, la llibertat, la igualtat, la justícia. Ho denunciava Julien Benda el 1927 a “La trahison des clecs”: els intel·lectuals s'havien fet intel·lectuals de partit. Al segle XX hi va haver una mena de conversió en massa dels intel·lectuals al marxisme i comunisme, com si fossin la legió tebana, la de Sant Maurici. Gramsci en va encunyar el terme. Eren intel·lectuals “orgànics”, cosa que semblava satisfer tothom, sense reparar que l'adjectiu procedia de l'organicisme feixista italià, el que havia empresonat l'autor del Príncep modern. 

Fracassat el comunisme, els intel·lectuals “orgànics” de l'esquerra no van trigar a trobar una nova ideologia, un nou sistema de creences, una barreja de marxisme impenitent, postmodernitat anarquista, cosmopolitisme kantià, indigenisme universal, ecologisme apocalíptic i feminisme transgènere. Tot allò que ha cristal·litzat en el pensament woke que s'ha imposat com a pensament únic. Els seus dos grans enemics són l'imperialisme ianqui i el sionisme israelià. El seu aliat, el feixisme islàmic.

Els intel·lectuals orgànics militen en partits, com si això de militar, en lloc de ser una activitat d'obediència indiscutida al comandament, fos un acte de rebel·lia. Si no militen, són simpatitzants, fins i tot, mirabile dictu “independents” d'un partit o l'altre. Molts habiten el “tercer sector”, on es reparteixen estratègicament en una multiplicitat de fundacions, think tanks, observatoris i organismes similars que depenen directament dels partits o dels òrgans de l'administració gestionats pels partits.

El tercer sector és una amalgama d'organitzacions no governamentals finançades pel govern, però amb una àmplia independència i en contacte amb el sector privat. Una font de possible corrupció. O sigui, la DGAIA, de la qual ningú no en vol parlar. I menys que ningú, els mitjans.

Els mitjans, però, són on els intel·lectuals exerceixen el seu magisteri. Una sòlida tradició catalana. Així es va fer la Renaixença, el catalanisme, el modernisme i el noucentisme. L'aportació posterior, als nostres dies, encara s'ha de definir. No hi sembla res de notable. Potser ens cal perspectiva històrica.

Gràcies al processisme, l'última causa capaç d'unir la intel·lectualitat catalana, la independència, s'ha trencat com el càntir de la lletera. En el seu lloc, apareix un magma doctrinal força pedestre en què es barregen estratègies d'esquerra iberista, amb el pensament woke més fanàtic en matèria d'immigració i un retorn a un catalanisme difús que dona per impossible la independència.

Esperar dels orgànics alguna proposta de reconstrucció de l'esperit independentista és com esperar la tornada d'Artur d'Àvalon.

El nivell del debat públic a Catalunya II

A la nostra època, l'esfera pública es compon del parlament, els mitjans de comunicació i les xarxes socials, tots els quals interaccionen entre si. El debat públic té quatre protagonistes: els polítics, els periodistes, els intel·lectuals i la gent en general. Analitzarem cadascun per separat a Catalunya.Ahir vam parlar dels polítics.

Avui, dels periodistes.

Hi va haver un temps en què els mitjans de comunicació exercien com a vigilants dels poders públics, eren un element de control, vigilaven, com watch dogs (gossos guardians). Des de John Wilkins i la seva lluita per la llibertat de premsa, fins al cas Watergate, passant per L'Aurore del cas Dreyfus, llibertat de premsa ha significat sempre llibertat d'expressió.

L'imperi dels mitjans audiovisuals, especialment la TV, va provocar la caiguda en picat dels mitjans escrits. El control democràtic del procés polític era substituït per unes programacions dedicades fonamentalment a l'entreteniment, en molt poca mesura al control del govern. Els mitjans escrits, impresos o digitals, es van veure obligats a recórrer al finançament públic per sobreviure.

I el finançament públic, com el dels partits, condiciona el contingut dels mitjans que han passat de pitbulls, a chihuahuas per a diversió dels governants. Com també els mitjans audiovisuals públics, costejats amb els diners dels contribuents i dedicats a lloar el govern i atacar l'oposició.

Els periodistes emprats en aquestes empreses escriuen el dictat de l'empresari, sigui una persona privada o el partit del govern.

Al marge de la feina als mitjans, els periodistes gaudeixen d'altres oportunitats laborals molt lucratives sempre que siguin obedients a la veu del seu amo. Poden trobar feina als centenars de gabinets de premsa i comunicació de les empreses. I també als dels ministeris i la resta d'organismes públics. Per què tenen els ministeris i governs de tots els nivells gabinets de premsa és clar com l'aigua clara.

És una de les vies per les quals compren periodistes, les altres són els assessoraments i la política de nomenaments per la qual els partits poden designar càrrecs suculents com a director de ràdio o televisió pública. Es forma així una oligarquia, una mena de conjura politicomediàtica en què polítics i periodistes (que són polítics dissimulats al servei d'un partit o l'altre i pagats per ells), comparteixen papers i així uneixen dues corrupcions, la del polític i la del periodista.

Per descomptat si, com dèiem ahir, el nivell dels polítics és baixíssim, el dels periodistes no és gaire millor. Escriure a dins la línia d'un partit no deixa molt espai per a la creativitat. Les seves produccions solen ser gloses a les directrius dels partits que els mantenen.

Això no vol dir que no tinguin un esperit corporatiu més dens que les corporacions del feixisme. Una complaença que els porta a considerar-se hereus de la lluita democràtica per la llibertat d'expressió i construir-se com a minoria heroica sempre al capdavant de la lluita.

Un exemple de la degradació del periodisme general i català en particular és la notícia de la recent mort de quatre periodistes a Gaza en un atac israelià que els mitjans wokes més antisemites han presentat com un assassinat premeditat dels jueus.

Tothom sap que la guerra actual d'Israel contra Hamàs és, de la part àrab, una guerra de propaganda, que no s'ajusta a cap norma coneguda, que es basa en no diferenciar entre combatents i població civil, que, a Gaza, res no és el que sembla i que Hamàs fa els seus atacs sota qualsevol mena de cobertura, l'UNRWA, l'ONU, la Creu Roja, els hospitals o els “periodistes”, que, com el d'aquest cas, pot ser un dels seus agents.

Els periodistes occidentals donen per bona les informacions d'aquesta organització terrorista. Per què no les d'Israel? Perquè, diuen, són falses. I les de Hamàs, no?

No hi ha cap mena dubte que el wokisme, a banda de profundament immoral, és profundament estúpid.

(La il·lustració es de l'organització Civil Liberties Union for Europe, que investiga la llibertat de premsa a Europa).

El nivell del debat públic a Catalunya. I

A la nostra època, l'esfera pública es compon del parlament, els mitjans de comunicació i les xarxes socials, tots els quals interaccionen entre si. El debat públic té quatre protagonistes: els polítics, els periodistes, els intel·lectuals i la gent en general. Analitzarem cadascun per separat a Catalunya.

Els polítics actuen a través d'un sistema la característica més acusada del qual és el finançament públic dels partits, que monopolitzen l'acció política. No hi ha polítics independents. El finançament públic és un mitjà de selecció de la classe política. Els representants són –o intenten ser- professionals de la política. Els seus elevats salaris i altres privilegis fan que hi hagi ganivetades per ocupar bons llocs a les llistes electorals, assegurar-se un escó de diputat, regidor, etc. i repetir fins al dia de la jubilació.

Els partits controlen la composició del parlament (i de tota la resta) pel sistema electoral de llistes tancades i bloquejades, que permet tota mena de corrupteles i caciquisme. Així doncs, els polítics procuren estar a bones amb la direcció del partit. Si, per això, han de mentir, falsificar el seu CV o trair la seva mare, ho faran.

Els partits es reparteixen per quotes els llocs a les molt abundants tertúlies i els polítics que hi acudeixen són intercanviables, car sempre diuen el que el partit els ordena. Com tots parlen per boca d'oca, les tertúlies acaben sent un conjunt de gralls, una melopea monotemàtica a favor del govern de torn, que és el que paga, tant als mitjans públics com als privats mitjançant subvencions. Els polítics no tenen opinions pròpies. Se'ls reparteixen argumentaris perquè sàpiguen el que han de dir, igual que, al parlament, el portaveu aixeca un dit, dos o tres perquè les seves senyories sàpiguen què ha de votar. 

En conseqüència, el nivell dels polítics és baixíssim. El seu llenguatge, el “politiqués”, que deia Amando de Miguel, normalment una nebulosa d'imprecisions, convencionalismes, tòpics i vulgaritats rimbombants. El contingut, al nivell de xafarderia d'un pati de veïns.

La partitocràcia catalana és un règim basat en la corrupció, l'endollisme, el nepotisme i el caciquisme. No cal donar noms. Estan a l'ànim de tots. Al Parlament de Catalunya s'asseuen representants que porten tota la vida, vint, trenta anys, al servei del partit. Molts no han treballat mai en la societat civil que diuen representar, bé perquè són una mena de funcionaris del partit que aquest col·loca en altres llocs quan, perden unes eleccions, bé perquè són milionaris i rendistes com alguns militants dels partits ultrarevolucionaris, estil CUP, que lluiten contra els milionaris i els rendistes.

Limitats a l'àmbit municipal, els Comuns, al poder a Barcelona durant vuit anys gràcies al suport de la ultradreta de Manuel Valls, han deixat la capital de Catalunya convertida en una barreja de femer i disbarats urbanístics en què han desaparegut milions d'euros públics per a endollar els parents i cónjuges dels governants.

ERC, que presumia d'una història sense corrupció, ha resultat ser el partit més corrupte de Catalunya. Només el pressumpte robatori de la DGAIA del qual esperen sortir sense donar explicacions públiques ni acceptar responsabilitats, els situa al lloc preferent de la corrupció catalana.

La corrupció de Junts és quantitativament menor que la d'ERC, però qualitativament més gran. Només la figura de la dona del president Puigdemont endollada a la Diputació de Barcelona, deslegitima la lluita catalana per la independència.

La corrupció dels polítics a Catalunya té un tractament privilegiat als mitjans, generalment comprats per la partitocràcia que s'encarreguen d'ocultar-la. El truc que se'n valen és molt fàcil i evident, encara que poca gent ho veu: critiquen acerbament la corrupció a Espanya per ocultar la de Catalunya, de la qual viuen.

Sobre els periodistes catalans, Palinur de demà.

 

Els responsables de la DGAIA i llurs bots a les xarxes

Després de més de cinc-cents dies en què es destaparan les irregularitats de la DGAIA, ningú no ha donat cap explicació, ni ha assumit cap responsabilitat, ni ha dimitit. Els polítics se'n van de vacances esperant que la indignació pública s'apaivagui per continuar amb l'abús a la tornada. Però la gent no està disposada a oblidar. 2.000 milions són molts milions. Són escoles que no s'han construït, hospitals que no s'han atès, assistència sanitària que no s'ha prestat, ordre públic que no s'ha garantit, etc.

Els responsables han fet tot el que han pogut per a ocultar-la. Han canviat el nom de l'invent, de DGAIA a DGPIIA. Sembla un acudit, però és cert. I han posat al capdavant el mateix responsable del desastre anterior. Han muntat una comissió parlamentària d'investigació de què són membres els investigats. Fins i tot estan intentant legalitzar la presumpta malversació amb una llei ad hoc.

A escala política comunicativa s'han superat. La diputada islàmica Najat Driouech ha dit que parlar de la DGAIA és “fer el joc a l'extrema dreta”. Suposo que fa ús de la takiya, el privilegi dels musulmans de mentir als infidels. Al silenci unànime de la premsa es trenca amb el “clic, clic” de les monedes de les subvencions. Els mitjans públics només tenen de públics els diners que costen; en el seu funcionament són empreses privades de propaganda del PSC i ERC.

Com que no sembla prou per a fer callar l'escàndol, els responsables han enviat els seus a les xarxes a matar el missatger, a atacar els que denuncien la DGAIA/DGPIIA i fer-ho ad hominem, car no tenen arguments per defensar aquest presumpte lladronici.

En el meu cas, l'atac ha vingut d'un compte paròdia, @ricardustrell, que l'únic que ha aconseguit és que la gent digui el que opina d'Ustrell. Pel que fa a la paròdia, una anècdota. Preguntat una vegada Sant Tomàs d'Aquino com podia creure que els rucs volessin, com li havien dit els altres monjos, ell va contestar que s'estimava més creure que els rucs volen que un germà menteixi. Sé que això no ho entendran els del compte paròdia, però els lectors de Palinur, sí. Els del compte diran que Palinur es compara amb Tomàs d'Aquino.

Després, em vaig trobar @joeldiazbrah, que sembla ser un senyor de TV3 que es va fer famós pel seu enginyós sintagma de “violant Violant (o a l'inrevés). Aquest va per una altra via i m'ataca per haver canviat les meves opinions antiisraelianes de fa anys. És a dir, pur ad hominem. He canviat d'opinió en virtud de la regla que tot propalestí que s'informa degudament, deixa de ser-ho.

D'altra parta, quin tipus d'argument és retreure'n un altre que ha canviat d'opinió? Caldrà argumentar sobre l'opinió en si, no sobre si el que la sustenta abans en tenia una altra. D'això, silenci. Del que es tracta és de destruir la persona, no els seus arguments ara i aquí. És molt difícil defensar el que és indefensable.

Last but not least, els bots d'infanteria, una legió d'insultadors prou repetitius que em desitgen la mort, literalment, i semblen tenir la pitjor i més escatològica opinió sobre el pobre Palinur.

Però la DGAIA no es pot amagar.

 

Jumilla com a serpent d'estiu

Vagi per davant que no conec en detall el que passa a Jumilla, que té tothom esvalotat, discutint i fins i tot arribant a les mans. VOX apadrina una norma que prohibeix els cultes islàmics a espais públics. El PP s'absté. Els altres partits, en contra. Hi haurà recursos i la qüestió trigarà a resoldre's. Mentrestant, l'habitual aquelarre de racistes, bonistes, wokistes, xenófobs, islamófobs, islamo-feixistes, etc.

Tinc entès que la proposta de VOX és prohibir que als espais públics es realitzin activitats diferents de la seva finalitat, que sembla menys ofensiu. Però potser és més erroni. Per què es prohibirà l'ús d'espais públics per a altres activitats sempre que no obstaculitzin les pròpies de l'espai? És una manera de llençar els diners. Al contrari, el que interessa és que aquests espais siguin polivalents.

Alguns diuen que VOX, el que vol és prohibir els actes públics islàmics, és a dir, més o menys de contingut religiós. No sé si és cert, però, si ho és, és una altra equivocació. Per què es prohibiran activitats públiques confessionals en un país que té llibertat de culte? De fet, els primers que han protestat han estat els bisbes perquè saben que, si s'accepta aquesta prohibició, els següents seran ells. O no ocupen ells carrers, places i altres espais públics per a les seves cerimònies, processons, etc?

No és acceptable prohibir l'ús de lespai públic per a les confessions que ho sol·licitin pels procediments legals. Per a totes. A favor de prohibir s'addueix que, en el cas de les cerimònies islàmiques, sovint es trenca la llei de diverses maneres, per maltractament animal, discriminació per raó de sexe, les més freqüents.

Però això és un altre assumpte molt diferent. No ens hem de molestar a prohibir l'incompliment públic de la llei (tampoc el privat; però ara anem a bolets) perquè no en cal. Si una norma prohibeix un cert sacrifici animal o una determinada forma de discriminació sexual, la norma s'aplica i l'acte no es fa, encara que tingui la llicència deguda. Aquesta es revoca i demá serà un altre dia.

O no?

L'islam és una ideologia religiosa que té un enorme impacte a la societat. No té cap sentit pretendre amagar-ho barrejant-ho amb el problema de la immigració per obrir a continuació una Pandora d'anatemes d'escola de pàrvuls, racista, supremacista, xenòfob, islamòfob, etc., per tal d'amagar un debat que és avui més necessari que mai.

Aprofitant-se del marasme mental woke, aquesta ideologia politicoreligiosa no està interessada a conviure pacíficament i respectuosament amb altres confessions o concepcions del món, sinó a imposar les seves pautes culturals amb exclusió de totes les altres. I les autoritats cedeixen i no fan complir la llei quan aquestes pautes són clarament il·legals. Aquesta negligència és culpable perquè causa un perjudici objectiu al bé comú. La tolerància del burquini a les piscines és una vulneració de la legislació en matèria d'igualtat i en matèria sanitària. La desaparició del porc als menuts de centres escolars és una vulneració del dret dels no islamistes a la varietat alimentària.

Hi ha moltes altre pautes culturals que s'estan imposant per la força pura i la negligència de les autoritats. La més greu, l'existència de “tribunals” de la xaria als nostres països, fet que trenca un principi essencial de l'estat de dret, com és la unitat de jurisdicció. Però també són importants assumptes relatius a la vestimenta o normes de convivència ciutadana. L'odi dels musulmans als gossos (canis canis) no es pot imposar sobre el dret de la gent a tenir mascotes. I el suposat dret dels mascles a violar nenes al seu país no es pot imposar sobre el dret de les nenes a llur integritat física i a no ser violades.

I aquest és el problema, a Jumilla i a Reykjavik. 

I no voler veure-ho ens duu al desastre.

Guerra al jueu

El titular de VilaWeb no és del tot correcte. Els comuns no proposen bombardejar les tropes israelianes, sinó les posicions frontereres que, segons ells, bloquegen l'entrada d'ajuda a Gaza. Per cert, aquest verb “bombardar” deu ser de quan hi havia bombardes. Avui es fa altrament.

Però és igual, el cas és bombardejar Israel. Per fi ho diuen. Tenien l'antisemitisme reprimit, com un acte fallit freudià. Els neocomunistes, directes contra els jueus, típica herència soviètica de la guerra freda, que veu el Pròxim Orient dividit en dues parts: d'una banda, Israel (20.000 km² i 10 milions d'habitants), país capitalista i, de l'altra, els estats fronterers àrabs, sense comptar Gaza (1.294.000 km² i 157 milions d'habitants) països amics de la Unió Soviètica i dels seus hereus espirituals. És el que els polemòlegs anomenen un conflicte asimètric. La desproporció territorial, aclaparadora; la poblacional, de 15 a un. Menys que al pas de les Termòpiles.

Aquesta petició és una presa de posició dels Comuns a favor de Hamàs. Ells diuen que dels palestins, és clar. Mai parlen de Hamàs, ni li demanen que alliberi els ostatges. No entenen que la mera existència d'ostatges invàlida qualsevol suport que es pugui donar a Hamàs, fins i tot el silenci. No qüestionen Hamàs, només qüestionen Israel. Són part combatent.

Estaven a la reserva, secció propaganda civil, i han passat a primera línia per la decisió israeliana. Com que no es preveuen coets de l'Iran o del Iemen, volen que els substitueixi l'ONU, amb un bon bombardeig de les posicions israelianes i, suposo, la interposició d'una força de cascos blaus. Així, sense més ni més, com si l'ONU fos la diabòlica OTAN. S'entén l'exabrupte, producte de la por que produeix l'entrada d'Israel a Gaza, però revela una desorientació majúscula.

Per als Comuns, l'ONU és la seva Assemblea General, una celebració anual del pensament descolonial. Els més de cinquanta estats islàmics, la quarta part dels estats membres, reforça la major part del pensament únic woke i garanteix el triomf de la judeofòbia. Això explica per què moltes de les resolucions de tan august òrgan no es compleixen. En aquest cas, l'ONU no hi pot fer res perquè el veto dels Estats Units ho impedirà.

El que sí que es pot aconseguir amb aquest tipus de peticions és erosionar encara més el prestigi de l'ONU i alimentar el lobby nord-americà que pressiona perquè el país deixi de finançar l'organització. La quota dels Estats Units al pressupost ordinari de l'ONU és del 22%. El país ja ho va fer una vegada com que no va entrar a la Lliga de Nacions. Pot fer-ho una segona. Seria interessant veure com funciona un món sense ONU.

És evident que la decisió israeliana és molt greu, però també l'única resposta possible a l'estratègia islàmica d'exterminar Israel per esgotament, amb l'ajuda de l'esquerra islamòfila occidental, la del "riu fins al mar" que és com avui es diu la Endlösung, la solució final dels nazis.

Si això no és veritat, que algú proposi una estratègia millor per guanyar la guerra a Hamàs, objectiu en què, en principi, coincideixen tots, excepte els Comuns.

Gaza. El dau està tirat

Sembla que els plans d'Israel van endavant i, les pròximes hores envairà Gaza. La declaració de Netanyahu que és l'única via perquè Israel “s'alliberi a si mateix i a la gent de Gaza del terror horrible de Hamàs” reforça el comentari del post d'ahir, Cec a Gaza en què es portava a tomb la llegenda de Samsó i els filisteus. Efectivament, la llegenda s'interpreta com una història de recuperació, de retrobament amb ell mateix. Samsó amb Samsó. Israel amb Israel.

La resposta de Hamàs que la decisió israeliana suposa el “sacrifici dels ostatges” és l'habitual barreja d'estupidesa i perversitat d'aquests assassins. No hi ha garantia que els ostatges continuïn vius; només que els segrestadors continuaran usant-los com a moneda de canvi estiguin com estiguin. L'amenaça de matar-los ja no té eficàcia per aturar la invasió. Matar-los no milloraria les seves perspectives, però els enfonsaria per sempre entre els seguidors. Això, insisteixo, si encara són vius.

La invasió és precedida d'una xarxa de comunicacions que l'afavoreixen. Els Estats Units diuen que el que passi a Israel és cosa dels israelians. El Líban desarmarà les milícies de Hezbollah i un grup de països àrabs, començant per l'Aràbia Saudita exigeix que Hamàs lliuri els ostatges i les armes. Els països europeus que es proposaven reconèixer un estat palestí, Espanya, França, el Regne Unit, callats. L'ocupació de Gaza els aboca a reconèixer un estat sense existència material, sense territori, als núvols, cosa que faran encantats perquè és el seu costum: parlar de quimeres com si fossin dades científiques. En aquesta ocasió, però, sembla difícil bastir un estat a partir de la demagògia al·lucinada d'un programa polític fals, com l'"estat palestí".

És com si Israel hagués construït un consens, amb l'objectiu d'acabar amb Hamàs, compartit per tothom, excepte l'Iran, el Iemen i alguns altres llocs d'incerta localització. La pregunta és quina sigui la resposta d'aquests suports de Hamàs. Si tornen a la política de pluja de coets sobre Israel. A les guerres no es pot descartar res, ni tan sols l'obstinació a fer el ridícul.

En principi, mirant-ho amb fredor el d'Israel sembla un pla factible. Es tracta d'acabar militarment amb Hamàs, rescatar els ostatges i, després d'un temps, retirar-se i deixar al capdavant de la Franja una administració civil àrab. Res d'un estat palestí. 

Però potser no és tan factible. A més de terrorista, Hamàs és una organització política. Es nodreix d'afiliats gazians, se suposa que voluntaris. La societat gaziana està penetrada per Hamàs i és possible que la lluita contra l'organització atregui nous voluntaris. Al final, es pot convertir en una mena de persecució a l'estil de les dels cristians de l'imperi romà. De fet, la freqüent referència a la glòria del martiri, formulada sovint, curiosament, per les mares àrabs, en té alguna cosa.

És difícil imaginar quin tipus de règim establiran els israelians, però és clar que, per la seva naturalesa militar, serà autoritari. Fins a quin punt, es veurà amb el temps, però sí que és clar que l'ocupació replanteja radicalment l'exposició mediàtica d'aquesta guerra. Hamàs ja no controla el relat amb els seus fake news i els seus muntatges d'escenes truculentes als estudis de Palliwood. Els mitjans woke occidentals ja no podran difondre aquestes invencions antisemites sobre el "genocidi" i el senyor Joan Roura, que controla TV3, repeteix amb la insistència d'un Goebbels. És Israel qui controla ara l'entrada i el repartiment d'una ajuda que l'ONU ha estat incapaç de vigilar i que ja no es podrà fer servir per muntar campanyes sobre la fam dels nens que provoquen els mateixos assassins de Hamàs.

És important que Hamàs sigui completament derrotada, però més important per a nosaltres és que es descobreixi la mentida del front islàmic-esquerrà i que aquesta amenaça real a la cultura europea quedi reduïda al grapat de comunistes fracassats, racistes, cretins i masclistes que passa avui per esquerra.

 PS. Per a confirmar el que es diu al post, un diputat dels Comuns, un tal Cid, un neocomunista, demana que l’ONU bombardegi Israel. El paio ni tan sols sap que això és impossible mentre els Estats Units siguin membre del Consell de Seguretat. Aquest home és el que fa uns mesos va dir “nazi” a la Sílvia Orriols, al parlament, sota la mirada còmplice del seu president, un altre absolut inútil.  

Cec a Gaza

És el títol què alguns tenen per la millor novel·la d'Aldous Huxley. Ell ho pren d'una peça de Milton, “els antagonistes de Samsó”, encara que remet l'acció a l'època contemporània (1936). L'heroi, Anthony Beavis,  lluita per trobar-se a si mateix i es troba en una tasca d'introspecció filosòfica. És una novel·la al·legòrica.

En la història original del llibre dels jutges, Samsó és un jutge jueu terror dels filisteus a causa de la seva desmesurada força que resideix a la seva cabellera. Quan Dalila, la seva dona, el traeix i li talla els cabells, els filisteus l'agafen, li treuen els ulls i el posen a treballar en un molí. Un dia que es reuneixen al seu temple, a Gaza, en un banquet amb milers de comensals, en honor del seu déu, Dagón, Samsó, que n'ha recuperat el vigor, enderroca tota l'estructura sobre ell mateix i sobre els seus enemics. Destrucció total.

Cec a Gaza.

Sembla que la invasió militar de la Franja de Gaza és decidida i és qüestió d'hores. S'informa de tensions i enfrontaments al govern. L'oposició hi està radicalment en contra. El comandament militar considera la invasió un error estratègic, però l'exèrcit reafirma que farà allò que el govern li digui. I el govern va per totes. Netanyahu probablement considera que és la darrera oportunitat, tant per a ell com per al seu país.

Les raons adduïdes pels adversaris de la decisió són poderoses. Gravitarà sobre els recursos de l'exèrcit, les reserves dels quals s'estan esgotant. Empitjorarà la situació dels ostatges. Tensionarà més el suport popular al govern. Incrementarà la pressió internacional contra l'estat jueu.

Afegiu una qüestió avalada per l'experiència: ocupar un país militarment és més complicat del que sembla. Que s'ho diguin als francesos a Algèria, als ianquis al Vietnam, als russos a l'Afganistan.

Els falcons del gabinet, encapçalats per Netanyahu, fan una altra lectura després de gairebé dos anys d'una guerra que Hamàs no té intenció de posar fi. El cost de la invasió és alt; però el cost de la no invasió ho serà més. És perpetuar l'actual situació de guerra i inseguretat, car res no garanteix l'alliberament dels ostatges ni la fi de la contesa.

Es miri com es miri, és una guerra de nova planta, una en què no hi ha trinxeres, ni rereguarda, ni exèrcit i una en què no es fa diferència entre combatents i població civil. I no només per part israeliana sinó, sobretot, per part àrab. En aquestes condicions, l'exèrcit passa a ser una força de control de l'ocupació, és a dir, una mena de policia, tasca per a la qual no està preparat.

Portada la guerra al final, els gazaties poden triar un destí numantí, cosa que seria negativa per a Israel en el pla de la propaganda. Però aquesta és una guerra en què fins i tot el sentit de la propaganda clàssica ha canviat. La comunicació immediata i universal fa possible una propaganda que es confon amb la realitat, igual que els terroristes de Hamàs es confonen amb la població gazatina, sense que ningú sàpiga cert si es tracta de terroristes, periodistes o metges. La realitat es dissol en una allau de fake news, fabricades per Hamàs que, gràcies a l'antisemitisme tradicional d'Occident, sempre es donen per bones, a l'extrem que la revista Time publica una portada denunciant la fam a Gaza que és fabricació dels estudis cinematogràfics de Hamàs.

Occident està literalment inundat de propaganda proislàmica. En diuen propalestina, però la seva autèntica essència és l'islamisme, l'esperit guerrer del qual el porta a predicar guerra total fins a l'extermini d'Israel. Un esperit que glorifica el martiri com el fi sagrat de la vida terrenal.

Numància és un exemple d'heroisme, però la ciutat va deixar d'existir-hi.

 

Art degenerat

La retòrica nazi va posar de moda un concepte molt significatiu: “art degenerat” (entartete Kunst), invenció de Goebbels, que era el més culte de tots. El jerarca estava tan obsessionat amb la seva idea que va arribar a muntar una exposició d'“art degenerat” el 1938, a Múnic, on van anar a parar totes les obres dels expressionistes, futuristes, cubistes, supremacistes, constructivistes i altres avantguardes que aquests lladres van poder robar. Després, de l'exposició i d'explicar per què aitals monstruositats es devien al virus jueu, se les emportaven a casa seva.

En aquesta ocasió passa una cosa semblant, encara que en petita mesura, més danesa. Algú considera que l'estàtua de la Sireneta de Peter Bech, que es va erigir el 2006 a Copenhaguen, és una aberració i l'autoritat ha decidit retirar-la. Per descomptat, aquesta mola de 14 tones és una peça de mal gust, vulgar, afectada. Però suposo que, per a l'autor, serà excelsa. I per a les autoritats que van fer erigir aquest mastodont de feminitat segurament representava una versió nova i moderna de la Sireneta d'Andersen, la que vol convertir-se en un ésser humà.

Però els temps canvien i els costums. El que antany ha semblat bell resulta avui lleig i, en el cas d'aquesta estàtua, al meu entendre, cursi, kitsch. Una mirada masculina al cos d'una dona, gairebé comercial, com a una il·lutració de bestiar.

La polèmica s'ha centrat als pits de la sirena. El feminisme ha tornat a esgrimir la porositat entre art i pornografia. No calia. Pretendre que aquests pits són els de la Sireneta del conte és faltar a qualsevol harmonia i, per tant, a l'art. Cosa que passa molt a l'art.

En si mateix, la idea de la segona Sireneta de catorze tones era estranya. Com a símbol competia amb l'estàtua anterior, de mida molt menor i molt lleuger pes, icònica de Copenhaguen, erigida el 1913. Era com si a aquesta li hagués sortit un Doppelgänger desmesurat.

Hi ha una mica d'iconoclàsia en aquesta decisió d'apartar-la de la vista pública. La raó ja no és l'entartete kunst, sinó el patriarcalisme de la figura femenina, l'accentuació dels seus atributs sexuals en línia amb el gust social, tan pendent dels pits de les dones, com els homes del paleolític ho estaven de la vagina de Venus de Willendorf. Però, si objectem els pits, buidem les pinacoteques. I no només les pinacoteques. Vegeu una estàtua de la nimfa Calipso de cinc metres i mig d'alçada a Ceuta.

Des de la seva instal·lació, la mola no ha patit cap atemptat. Ha caigut, víctima d'un judici estètic. En canvi, la Sireneta tradicional, els pits de la qual ningú qüestiona, ha estat parallamps de tota mena de protestes i actes vandàlics durant més de mig segle. En el primer atemptat, el 1964, uns membres de la Internacional Situacionista li van tallar el cap, que mai no es va recuperar. Els seguidors de Guy Debord i Raoul Vaneigem segurament estaven moguts per una estranya circumstància: el cos de la dona reprodueix el de l'esposa de l'escultor, Edvard Eriksen, però el cap és el de la famosa ballarina Ellen Price. Ningú no sap quina va ser la motivació dels decapitadors, potser fetitxisme necròfil. Però el fet es va repetir. El 1998, nova decapitació. Aquesta vegada, el cap es va recuperar, però no se sap qui se'l va tallar. El 2003, algú va dinamitar l'estàtua sencera que es va haver de reposar, amb alguns desperfectes. Les pintades i vandalismes d'atrezzo són innombrables i amb les més diverses causes.

Per què la Sireneta i no la Sirenota? Potser perquè la Sireneta és un símbol de la ciutat i la Sirenota no és símbol de res, llevat de l'afany de l'autoritat sempre a fer-ho malbé tot.