L'imperi dels mitjans audiovisuals, especialment la TV, va provocar la caiguda en picat dels mitjans escrits. El control democràtic del procés polític era substituït per unes programacions dedicades fonamentalment a l'entreteniment, en molt poca mesura al control del govern. Els mitjans escrits, impresos o digitals, es van veure obligats a recórrer al finançament públic per sobreviure.
I el finançament públic, com el dels partits, condiciona el contingut dels mitjans que han passat de pitbulls, a chihuahuas per a diversió dels governants. Com també els mitjans audiovisuals públics, costejats amb els diners dels contribuents i dedicats a lloar el govern i atacar l'oposició.
Els periodistes emprats en aquestes empreses escriuen el dictat de l'empresari, sigui una persona privada o el partit del govern.
Al marge de la feina als mitjans, els periodistes gaudeixen d'altres oportunitats laborals molt lucratives sempre que siguin obedients a la veu del seu amo. Poden trobar feina als centenars de gabinets de premsa i comunicació de les empreses. I també als dels ministeris i la resta d'organismes públics. Per què tenen els ministeris i governs de tots els nivells gabinets de premsa és clar com l'aigua clara.
És una de les vies per les quals compren periodistes, les altres són els assessoraments i la política de nomenaments per la qual els partits poden designar càrrecs suculents com a director de ràdio o televisió pública. Es forma així una oligarquia, una mena de conjura politicomediàtica en què polítics i periodistes (que són polítics dissimulats al servei d'un partit o l'altre i pagats per ells), comparteixen papers i així uneixen dues corrupcions, la del polític i la del periodista.
Per descomptat si, com dèiem ahir, el nivell dels polítics és baixíssim, el dels periodistes no és gaire millor. Escriure a dins la línia d'un partit no deixa molt espai per a la creativitat. Les seves produccions solen ser gloses a les directrius dels partits que els mantenen.
Això no vol dir que no tinguin un esperit corporatiu més dens que les corporacions del feixisme. Una complaença que els porta a considerar-se hereus de la lluita democràtica per la llibertat d'expressió i construir-se com a minoria heroica sempre al capdavant de la lluita.
Un exemple de la degradació del periodisme general i català en particular és la notícia de la recent mort de quatre periodistes a Gaza en un atac israelià que els mitjans wokes més antisemites han presentat com un assassinat premeditat dels jueus.
Tothom sap que la guerra actual d'Israel contra Hamàs és, de la part àrab, una guerra de propaganda, que no s'ajusta a cap norma coneguda, que es basa en no diferenciar entre combatents i població civil, que, a Gaza, res no és el que sembla i que Hamàs fa els seus atacs sota qualsevol mena de cobertura, l'UNRWA, l'ONU, la Creu Roja, els hospitals o els “periodistes”, que, com el d'aquest cas, pot ser un dels seus agents.
Els periodistes occidentals donen per bona les informacions d'aquesta organització terrorista. Per què no les d'Israel? Perquè, diuen, són falses. I les de Hamàs, no?
No hi ha cap mena dubte que el wokisme, a banda de profundament immoral, és profundament estúpid.
(La il·lustració es de l'organització Civil Liberties Union for Europe, que investiga la llibertat de premsa a Europa).
