Des del famós J’accuse!, de Zola, al diari l’Aurore, la figura de l'intel·lectual s’ha consagrat. L'afer Dreyfus va donar origen a l'ús modern del terme, però la cosa ve d'antic. L'afició de la gent de lletres de ficar-se en política. La Viquipèdia il·lustra la veu "intel·lectual" amb una imatge de Goethe. I de més antic. Què és la lamentable aventura de Plató amb els Dionisis de Siracusa sinó la d'un intel·lectual que fracassa en el seu intent d'il·lustrar el poder polític?
L'intel·lectual zolià, però, aviat renunciaria a la seva autoimposada missió de lluitar per les causes justes, diguem-ne, d'ampli espectre, la llibertat, la igualtat, la justícia. Ho denunciava Julien Benda el 1927 a “La trahison des clecs”: els intel·lectuals s'havien fet intel·lectuals de partit. Al segle XX hi va haver una mena de conversió en massa dels intel·lectuals al marxisme i comunisme, com si fossin la legió tebana, la de Sant Maurici. Gramsci en va encunyar el terme. Eren intel·lectuals “orgànics”, cosa que semblava satisfer tothom, sense reparar que l'adjectiu procedia de l'organicisme feixista italià, el que havia empresonat l'autor del Príncep modern.
Fracassat el comunisme, els intel·lectuals “orgànics” de l'esquerra no van trigar a trobar una nova ideologia, un nou sistema de creences, una barreja de marxisme impenitent, postmodernitat anarquista, cosmopolitisme kantià, indigenisme universal, ecologisme apocalíptic i feminisme transgènere. Tot allò que ha cristal·litzat en el pensament woke que s'ha imposat com a pensament únic. Els seus dos grans enemics són l'imperialisme ianqui i el sionisme israelià. El seu aliat, el feixisme islàmic.
Els intel·lectuals orgànics militen en partits, com si això de militar, en lloc de ser una activitat d'obediència indiscutida al comandament, fos un acte de rebel·lia. Si no militen, són simpatitzants, fins i tot, mirabile dictu “independents” d'un partit o l'altre. Molts habiten el “tercer sector”, on es reparteixen estratègicament en una multiplicitat de fundacions, think tanks, observatoris i organismes similars que depenen directament dels partits o dels òrgans de l'administració gestionats pels partits.
El tercer sector és una amalgama d'organitzacions no governamentals finançades pel govern, però amb una àmplia independència i en contacte amb el sector privat. Una font de possible corrupció. O sigui, la DGAIA, de la qual ningú no en vol parlar. I menys que ningú, els mitjans.
Els mitjans, però, són on els intel·lectuals exerceixen el seu magisteri. Una sòlida tradició catalana. Així es va fer la Renaixença, el catalanisme, el modernisme i el noucentisme. L'aportació posterior, als nostres dies, encara s'ha de definir. No hi sembla res de notable. Potser ens cal perspectiva històrica.
Gràcies al processisme, l'última causa capaç d'unir la intel·lectualitat catalana, la independència, s'ha trencat com el càntir de la lletera. En el seu lloc, apareix un magma doctrinal força pedestre en què es barregen estratègies d'esquerra iberista, amb el pensament woke més fanàtic en matèria d'immigració i un retorn a un catalanisme difús que dona per impossible la independència.
Esperar dels orgànics alguna proposta de reconstrucció de l'esperit independentista és com esperar la tornada d'Artur d'Àvalon.
