A la nostra època, l'esfera pública es compon del parlament, els mitjans de comunicació i les xarxes socials, tots els quals interaccionen entre si. El debat públic té quatre protagonistes: els polítics, els periodistes, els intel·lectuals i la gent en general. Analitzarem cadascú per separat a Catalunya. Hem parlat dels polítics, els periodistes i els intel·lectuals. Avui, de la gent.
Fins fa molt poc, la gent, el poble, es va assabentar del que deien els polítics a través de les cròniques dels periodistes i de les glosses dels intel·lectuals. Però no podia respondre als primers, ni comentar les cròniques, ni debatre les glosses. La gent era auditori. Pas locutori. Els mitjans escrits van tolerar una secció de "cartes al director" que el director de vegades escrivia a si mateix. Audiovisuals, més o menys, alhora. La gent, la gent com a tal, no tenia veu. L’havia delegat a polítics, periodistes i patums que parlaven en nom seu sense deixar-li respondre. La comunicació era adoctrinament.
Això ha canviat radicalment. Les xarxes socials són un atac a la doctrina semblant a la Reforma. La qualificació del periodisme universal referit a les xarxes, té una força emancipadora similar, mutatis mutandis, al sacerdoci universal dels creients. Un sacerdoci que compta amb cinc mil milions d’usuaris avui, proveïts amb un mòbil i aquesta arma d'última generació que és AI.
Els periodistes professionals i els intel·lectuals orgànics voldrien acabar amb les xarxes perquè perden el monopoli de la informació. Ja no poden mentir impunement. Ben cert, poden fer-ho i ho fan amb entusiasme. La informació de TV3 sobre Israel i Hamàs sembla un comunicat de guerra d'un bàndol. Però, ara, la gent pot refutar-la públicament i jutjar la seva feina.
Els mitjans convencionals es pleguen sota les ordres dels polítics. Tenen una obediència cega a la política woke sobre la immigració i l’islamisme per exemple. Aquesta complicitat amb el poder no es pot aconseguir a les xarxes, on les persones s’expressen lliurement i descobreixen les mentides dels governs i els seus mitjans subvencionats.
Acusen les xarxes de ser una mena de Wild West, sense llei ni ordre, on plouen com a calamarsada els insults, les calúmnies, les amenaces, les falses notícies, un femer de delictes. L'alternativa és una premsa professional, seriosa i sòlida, part de la qual es passa el dia al jutjat per causes similars.
Tanmateix, aquesta és l’excusa per atacar la llibertat d’expressió de nou. Si les xarxes no es poden tancar, almenys, que no es puguin dir certes coses. Que la gent no pugui parlar lliurement. L’habitual, vaja. Les persones s’expressen en xarxes com en la vida normal. No és cert que les xarxes siguin un àmbit d’impunitat. Com en la vida normal, els excessos es paguen per la via judicial corresponent.
L’excusa que es fa valer són els anomenats "discursos d’odi", convertits en un delicte per minerva del legislador. Com que la societat s'ha secularitzat i ja no accepta el suposat delicte de blasfèmia, es crea un de discurs d’odi, que és el mateix. Si el primer castigava un sentiment religiós, el segon castiga un sentiment tout court. Gran idea, castigar un sentiment.
El poder polític, que es nega a donar explicacions sobre l'escàndol DGAIA, ha infectat el seu mutisme als mitjans convencionals, als quals sona la DGAIA a nom d'asteroide. Però no hi ha manera de silenciar les xarxes socials que passen l’estiu més estiu de la història fent bromes sobre el mutis pel foc dels polítics.
És impossible restringir la llibertat d’expressió a les xarxes socials que són xarxes distribuïdes on circulen les "multituds intel·ligents", de Rheingold. No es poden manipular.
Fan ciberpolítica.
