Un cop aprovat el pla de la invasió, els terroristes de Hamàs, que la premsa woke anomena “força de resistència” o “autoritat gaziana”, van acceptar a correcuita un pla d'alto el foc presentat per Qatar i Egipte que preveia alliberar la meitat dels ostatges a canvi d'algunes concessions d'Israel i la renúncia al pla d'ocupació.
Era una maniobra de propaganda que ha aconseguit dues coses aparentment contradictòries. D'una banda, obligar els terroristes a la cessió parcial d'alliberar la meitat dels ostatges. D'altra, demostrar que negociar amb els terroristes no serveix per a res perquè continuen es neguen a alliberar tots els ostatges per continuar amb la seva inhumana política de xantatge.
La presa d'ostatges és un acte de depravació que tothom hauria de condemnar, siguin quines siguin les circumstàncies. No obstant això, al cor mundial mediàtic i propagandístic de la imaginària causa palestina, no se'n demana l'alliberament. Plouen les pressions, les condemnes, les amenaces a Israel, però ningú no recorda els ostatges.
Quin país no faria el que fos per alliberar els seus ciutadans d'aquesta tortura que ja dura gairebé dos anys?
Es torna a discutir la qüestió sempiterna de què sigui millor, si negociar o no amb terroristes. És una situació amarga perquè el que està en joc és la vida d'uns éssers humans indefensos en mans de botxins. Només a títol d'exemple: Miguel Ángel Blanco va ser assassinat per ETA quan el govern espanyol d'Aznar es va negar a negociar. A Israel, en canvi, se li demana que negociï amb qui fa dos anys que tortura i assassina els ostatges.
L'oferta d'alto el foc es deu a l'amenaça -avui ja a una realitat- d'ocupar militarment Gaza. El que Hamàs pretén és guanyar temps i, sobretot, evitar el control israelià de Gaza perquè l'estat jueu podrà mostrar al món la maquinària de propaganda per a justificar aquest nou intent de solució final estil nazi que s'anomena “des del riu al mar”. I podrà provar, documents a la mà, la complicitat de les organitzacions internacionals, les ONG i l'esquerra woke amb aquest intent de genocidi.
L'única manera d'acabar la guerra és ocupar el territori militarment. L'operació israeliana porta el nom de "Carros de Gedeó". La història d'aquest cabdill es troba al Llibre dels Jutges 6 a 8. Com si fos un nou pas de les Termòpiles, Gedeó, amb tres-cents homes, va destruir l'exèrcit madianita i va alliberar Israel. Els jueus li van demanar que es convertís en el seu rei, però ell es va negar, retirant-se a la vida privada. El mateix que pretén Netanyahu, abandonar Gaza una vegada s'hagi derrotat completament Hamàs, una organització que l'ONU acaba d'incloure en la llista negra de crims sexuals.
El pla té aspectes de ser un èxit. Però queda per veure si Netanyahu el corona aplicant una altra astuta recomanació del padrí del teddy bear, Roosevelt, la de permetre a l'enemic salvar la cara a la derrota.
I és el punt més difícil.
