Episodis tan ridículs com el de Collboni només són possibles a països de pandereta. Com Espanya i Catalunya, que, ai las, encara és part d'Espanya, gràcies, entre d'altres, a aquest servicial funcionari del PSOE/PSC.
En qualitat de què volia entrar a Israel el batlle barceloní? Com un turista anònim més? Ni en somnis. Un dels actes de la seva programada visita era inaugurar el carrer de Barcelona a Jerusalem. Els turistes anònims no inauguren carrers a les ciutats que visiten.
Era una visita oficial d'incògnit, una contradictio in adiecto atès que Collboni presideix un ajuntament que ha trencat tota mena de relacions amb Israel en perjudici de molts ciutadans particulars, empreses i negocis tant aquí com allà. Aquest home és un irresponsable, víctima del virus woke que està devastant les neurones d'Occident.
Israel, que és un estat sobirà, li ha tancat la porta als nassos. I no l'ha titllat oficialment de persona no grata potser perquè no el considera ni persona. El gobierno ha protestat enèrgicament, només faltaria, i els nostres mitjans, tots, eh?, tots, s'han esquinçat les vestidures, com els fariseus, acusant Israel de no sé què. I no sé què perquè, després d'haver-lo titllat de genocida, és difícil trobar-la de més grossa.
Per què vol Collboni entrar a Tel Aviv, ciutat germana de la qual s'ha desagermanat de facto, com Caín d'Abel, Ròmul de Rem, Ricard Cor de Lleó de Joan Sense Terra? Per què no viatja a la capital de Palestina que el govern del seu partit ha reconegut com a estat, igual que 146 països més? El més lògic seria aterrar-hi, parlar amb els seus amics i si, després, els malvats israelians no el deixaven entrar a Jerusalem a inaugurar el carrer, mostrarien la seva arbitrarietat, com quan aturen les vistoses flotilles de la llibertat, farcides de gais i trans que van al martiri a "Palestina".
Però això és impossible perquè aital estat no existeix, no té capital i tampoc aeroport. La voluntat de Sánchez i 140 companys no és prou demiürg per a convertir en realitat una quimera, la quimera dels dos estats. Després d'una guerra intermitent de setanta-cinc anys, saben o haurien de saber que aquesta solució és impossible perquè els palestins i els islamistes més fanàtics no l'accepten.
No volen ni un sol estat jueu ni mig estat jueu. Volen el no estat jueu. Que no hi hagi jueus. Del riu al mar. Abans pel gas i ara per l'aigua. És pur antisemitisme que coincideix amb el de l'esquerra occidental, avui rebatejat com a antisionisme, com si això els fes menys racistes judeòfobs.
Però hi ha quelcom de nou; que "mai més" és ara. Ara, Israel es defensa. Ja no es pot assassinar jueus impunement.
El reconeixement de Palestina com a estat, un acte indirecte d'hostilitat cap a Israel, no fa néixer l'estat palestí. Primer cal guanyar la guerra a l'estat jueu. La sobtada declaració de fam a Gaza per l'ONU sembla preparar l'opinió per a algun tipus d'intervenció al Pròxim Orient que vagi més enllà d'una hostilitat indirecta, car els àrabs, com sempre, són incapaços de guanyar una guerra que no sigui contra gent desarmada. Hi ha paràsits a l'esquerra, com el camarada David Cid, que demana bombardejar Israel.
Tanmateix, mentre hi hagi Consell de Seguretat i els Estats Units hi tinguin veto, això no passarà.
