A la caiguda de la canícula han reaparegut els dos veterans líders del que a Madrid es coneix com “l'independentisme català”. Contagiats de l'ardor de Sírius, amenacen amb la caiguda del govern de l'abrasat Sánchez. En l'ambient tranquil de la universitat estival a Prades del Conflent, han exposat els seus quaderns de greuges davant del PSOE com a conclusió de dues conferències de caràcter doctrinal i històric. Quelcom de bo han de tenir deu anys de fracassos.
Junqueras ha dissertat sobre la importància de la demografia a l'esdevenir històric. S'ha remuntat al segle XIII en la revisió de les glòries catalanes i, si la ressenya periodística no és errònia, induït per la canícula, ha assegurat que “els catalans eren els únics europeus que no podien ser obligats anar a una guerra fora del seu territori". Tret de no considerar europeus els bascos i altres pobles del vell continent, això és fals.
I, en tot cas, com diuen els impenitents a les xarxes, a l'Estel de la Tramuntana se'l veu el plomall a la llegua. El pes de la demografia és la versió acadèmica de la consigna d'ampliar la base. Sumant a qui? Ell mateix contesta en recordar que la taxa de natalitat dels europeus autòctons és negativa: tots els nouvinguts. Tots. El que fa és treure partit d'una situació d'emergència per recaptar vots. Tanmateix, demanar nou (i més gran) finançament quan s'està a la llista de morosos pels desapareguts dos mil milions de la DGAIA sembla massa agosarat, gairebé goliardesc.
El discurs de Puigdemont ha estat un homenatge a Pompeu Fabra i al seu paper com a pare del català modern. La llengua com a pal de paller de la consciència de nació. La idea no és gaire nova, però l'ofrena a la tomba li va donar un toc de solemnitat. Aquesta lluita per la llengua és la que ell i els seus diuen portar endavant a les institucions europees i de portes endins pel control total de la immigració a fi de vetllar de debò per la llengua. El control de la immigració equival a la demografia de Junqueras.
La part doctrinal ha estat el marc solemne de la nova tàctica d'hostilitat cap al socialisme governant. Junqueras, que sembla acabat de sortir d'un curs Carneggie sobre lideratge, planteja una alternativa contundent: o nou finançament o no hi ha pressupostos. La borsa o la vida. Literalment.
Puigdemont, al cap i a la fi un petitburgès, ha estat més circumspecte i arriba a tons dèlfics amb la seva fórmula que al setembre passaran coses que mai no havien passat. Sona com un ressò d'una expressió semblant de García Margallo i és igual de buit. Sempre passen coses que no havien passat abans. Encara més, res del que passa ha passat abans, com pensava Heràclit, anomenat l'obscur.
L'aparició dels dos líders enmig dels seus devots, recitant el ja ancestral “preparem-nos” té un halo d'irrealitat, com a “L'any passat a Marienbad”, on no se sap què sigui real i què ficció.
