La retòrica nazi va posar de moda un concepte molt significatiu: “art degenerat” (entartete Kunst), invenció de Goebbels, que era el més culte de tots. El jerarca estava tan obsessionat amb la seva idea que va arribar a muntar una exposició d'“art degenerat” el 1938, a Múnic, on van anar a parar totes les obres dels expressionistes, futuristes, cubistes, supremacistes, constructivistes i altres avantguardes que aquests lladres van poder robar. Després, de l'exposició i d'explicar per què aitals monstruositats es devien al virus jueu, se les emportaven a casa seva.
En aquesta ocasió passa una cosa semblant, encara que en petita mesura, més danesa. Algú considera que l'estàtua de la Sireneta de Peter Bech, que es va erigir el 2006 a Copenhaguen, és una aberració i l'autoritat ha decidit retirar-la. Per descomptat, aquesta mola de 14 tones és una peça de mal gust, vulgar, afectada. Però suposo que, per a l'autor, serà excelsa. I per a les autoritats que van fer erigir aquest mastodont de feminitat segurament representava una versió nova i moderna de la Sireneta d'Andersen, la que vol convertir-se en un ésser humà.
Però els temps canvien i els costums. El que antany ha semblat bell resulta avui lleig i, en el cas d'aquesta estàtua, al meu entendre, cursi, kitsch. Una mirada masculina al cos d'una dona, gairebé comercial, com a una il·lutració de bestiar.
La polèmica s'ha centrat als pits de la sirena. El feminisme ha tornat a esgrimir la porositat entre art i pornografia. No calia. Pretendre que aquests pits són els de la Sireneta del conte és faltar a qualsevol harmonia i, per tant, a l'art. Cosa que passa molt a l'art.
En si mateix, la idea de la segona Sireneta de catorze tones era estranya. Com a símbol competia amb l'estàtua anterior, de mida molt menor i molt lleuger pes, icònica de Copenhaguen, erigida el 1913. Era com si a aquesta li hagués sortit un Doppelgänger desmesurat.
Hi ha una mica d'iconoclàsia en aquesta decisió d'apartar-la de la vista pública. La raó ja no és l'entartete kunst, sinó el patriarcalisme de la figura femenina, l'accentuació dels seus atributs sexuals en línia amb el gust social, tan pendent dels pits de les dones, com els homes del paleolític ho estaven de la vagina de Venus de Willendorf. Però, si objectem els pits, buidem les pinacoteques. I no només les pinacoteques. Vegeu una estàtua de la nimfa Calipso de cinc metres i mig d'alçada a Ceuta.
Des de la seva instal·lació, la mola no ha patit cap atemptat. Ha caigut, víctima d'un judici estètic. En canvi, la Sireneta tradicional, els pits de la qual ningú qüestiona, ha estat parallamps de tota mena de protestes i actes vandàlics durant més de mig segle. En el primer atemptat, el 1964, uns membres de la Internacional Situacionista li van tallar el cap, que mai no es va recuperar. Els seguidors de Guy Debord i Raoul Vaneigem segurament estaven moguts per una estranya circumstància: el cos de la dona reprodueix el de l'esposa de l'escultor, Edvard Eriksen, però el cap és el de la famosa ballarina Ellen Price. Ningú no sap quina va ser la motivació dels decapitadors, potser fetitxisme necròfil. Però el fet es va repetir. El 1998, nova decapitació. Aquesta vegada, el cap es va recuperar, però no se sap qui se'l va tallar. El 2003, algú va dinamitar l'estàtua sencera que es va haver de reposar, amb alguns desperfectes. Les pintades i vandalismes d'atrezzo són innombrables i amb les més diverses causes.
Per què la Sireneta i no la Sirenota? Potser perquè la Sireneta és un símbol de la ciutat i la Sirenota no és símbol de res, llevat de l'afany de l'autoritat sempre a fer-ho malbé tot.