La taula de salvació no compareix

Molt bona la foto amb el jet d'eau del llac Leman al fons. Ginebra, Suïssa, terra refugi tradicional d'exiliats i perseguits polítics. 

 

És sorprenent l'allau de declaracions, entrevistes, presentacions d'ERC a tot arreu. El president d'ERC es passeja, encara que virtualment, per tvs, ràdios i periòdics. El mateix fa la secretària general, Marta Rovira. Tots dos presenten un llibre de doble títol: "Tornarem a vèncer. (I com ho farem)". El primer és impossible perquè encara no han vençut una vegada; el segon, doncs, és com un abracadabra, un elixir, una estafa. 

 

La revolució catalana sembla esperonar la inspiració de molta gent que, probablement perquè es vegi en una perspectiva històrica, vol debatre les grans qüestions que tenen el país encès així com deixar la seva escrita per a la posteritat. Passa sempre amb tots els moments revolucionaris. Les tres revolucions l'anglesa (segle XVII) i l'americana i francesa (segle XVIII) van produir centenars de millers de llibres, pamflets, manifests, etc. Avui afegim el tuiter. 

 

En aquesta mena de batalla dels llibres de la revolució catalana, els dos del MHP Puigdemont semblen haver guanyat en tots els nivells i ordres sense cap discussió. De l'altra part no hi ha cap llibre que pugui donar resposta a "M'explico"; encara menys desmentir-ho.

 

Per això, per amagar aquesta desfeta, multipliquen els dirigents d'ERC llurs aparicions als mitjans que monopolitzen sense vergonya. Per això i per tractar d'imposar a la població una tàctica que no només segueix trencant la unitat independentista sinó que ja ha fracassat palesament. Fa vuit mesos que ERC votà pel gobierno "d'esquerres", sota la promesa d'obrir una taula de diàleg i amb l'amenaça formulada pel portaveu d'Esquerra, Rufian, de fer-ho caure en cas d'incompliment. El gobierno no n'hi ha complit res i ERC no té cap possibilitat de fer-ho caure. Una situació ridícula la del que vol mossegar sense dents, que els farà perdre les eleccions a Catalunya; l'única cosa que els importa. 

 

Per evitar-ho, els caps republicans arrosseguen a Madrid demanant urgentment que el gobierno faci un gest, encara que sigui nuvolós que ells puguin vendre a Catalunya com un pas avant que els permetrà votar a favor dels pressupostos del gobierno d'esquerres, cosa que farien en qualsevol cas, encara que no hi hagués cap gest del gobierno.

 

 Ho diu la mateixa Marta Rovira: que demanen una taula de diàleg i no pensen renunciar a res. Això de no renunciar al que no tens no sembla difícil. El difícil és materialitzar una taula de diàleg en la que ningú no ha cregut mai i no és una altra cosa que una eina per aturar la independència.

Explicar-se amb intel·ligència

 Avui podria estalviar-me el Palinuro. Subscric totes les paraules del MHP Puigdemont en aquesta entrevista, on s'explica com un llibre obert, costum de la casa. Aquí posaria punt final a aquest post. Però això seria una descortesia cap a l'inquiet timoner d'Eneas.

El punt decisiu de la declaració del president no és que s'expliqui, sinó que li calgui explicar-se per mitjà d'un llibre. La càrrega de profunditat, sense retrets, és aquesta: "I jo no tinc a l'abast la freqüència d'invitacions mediàtiques que tenen altres, jo no ocupo el TN. La meva única possibilitat d'explicar-me és fer un llibre." Deixem a banda per irrellevant el fet que n'hi ha de llibres i llibres. Aquí i ara, "M'explico" no és un llibre; és una bomba. L'important, però, a la declaració és que planteja una situació de control d'ERC dels mitjans de comunicació (públics i bona part dels privats) que funcionen com aparells de propaganda republicana i de menysteniment permanent de JxC i el president Puigdemont. 

Això no és un retret (com els que diu que col·lecciona el president Torrent), sinó una denúncia d'un atac permanent i molt greu al dret a la informació de la ciutadania i la llibertat d'expressió. Com es pot justificar aquesta censura evident de caràcter partidista és un misteri. Hi ha qui pensa que l'esquerra no pot coartar la llibertat d'expressió. Però sí que pot; i ho fa. I ho fa sempre que pot. Sense retrets, per descomptat.

I sense sentit comú, també. Sotmetre a censura informativa, a manipulació, a la societat en temps d'internet i xarxes socials amb unes eleccions a la vista és un error. La situació d'"hegemonia" mediàtica d'ERC pot ser molt relaxant pels propagandistes de la secta, però la gent la veu com un anunci de què ens espera si es fa realitat la "República d'esquerres" que pretén ERC, els independentistes "d'esquerres". Un lloc on es podran censurar llibres. Per què no cremar-los?

Ens en sortirem

La prova, la Diada d'ahir. En condicions de precarietat, d'intensificació de la repressió, amb provocacions de tota mena d'espanyols, des dels de Vox als sipais catalans, els independentistes hem estat a l'altura. Catalunya sencera, l'interior i l'exterior, ha sigut un clam per la independència.

 

Això no farà canviar res a l'actitud de l'Estat i el seu gobierno "d'esquerres", tancats a tota mena de negociació amb Catalunya. El cos, diuen, no pot negociar res amb el braç. No és un argument brillant i si una mica primitiu, però és el que tenen al cap els espanyols, siguin del partit que siguin i també molts catalans. En termes més elaborats, el principi d'integritat territorial de l'Estat fa lògicament impossible que la totalitat negociï res amb una part sobretot si el que la part planteja és la separació tout court. L'Estat, expliquen els "integristes" més liberals, diguem "d'esquerres", pot tenir una flexibilitat màxima, però no a l'extrem de la desintegració. La línia vermella és la independència; fins i tot, la possibilitat de la independència.

 

Per als independentistes, la independència no és negociable; el negociable és la via per assolir-la. El referèndum ha de ser condició sine qua non a les negociacions. Hi ha qui diu que no cal fer un segon referèndum, atès que ja vam fer un primer i el vam guanyar. OK, cap problema. Però es vulgui o no, som en precampanya electoral i això vol dir que cal esperar el resultat de les eleccions. Si hi ha una majoria parlamentària independentista de debò, és dona per fet el referèndum i s'aixeca la DUI. Però i si no n'hi ha majoria parlamentària o és com la que patim ara mateix? Caldrà tornar a demanar un referèndum, oi? 

 

Mentrestant, el clam s'ha sentit. Es pot fer com si no, i la totalitat pot ignorar el clam d'una societat que lluita pel seu alliberament i la seva independència. Però el clam hi és, fins i tot en condicions adverses. No es pot aturar perquè és un moviment d'alliberament nacional. O una revolució, si preferiu.

 

Aquesta situació planteja dues qüestions d'interès. La primera és que el moviment independentista és d'ampli i sostingut d'abast social. La idea que els catalans ens resignaríem a viure normalment amb presos polítics com si no passés res es prova falsa. Cap esperança que la gent oblidi la injustícia dels presos/es i exiliades/ats. Aquí no va passar ni passarà com al País Basc, on, tot i la resistència dels nuclis de l'independentisme, la societat basca no va fer seva la causa dels presos, com sí que l'ha fet la catalana. L'alliberament dels presos i exiliats polítics catalans és part de l'objectiu d'alliberament nacional i funciona al mateix temps com un esperó del moviment. La presó i l'exili tracten d'atemorir la població, d'escarmentar-la; però es tornen en factors de major mobilització. 

 

La segona qüestió hauria de derivar-se lògicament de la primera. Una vegada més, la gent, amb el seu comportament pràctic, a un acte col·lectiu d'abast nacional, organitzat per tota mena de procediments i objectius ha palesat l'esperit de l'1 d'octubre. Ningú no demanava a ningú quin carnet tenia a la butxaca. Ha demanat, doncs, unitat. 

 

L'últim avís abans les eleccions.

 

La responsabilitat és històrica.

Diada 2020. "Sigeu realistes; demaneu l'impossible"

La maleïda pandèmia ens ha deixat sense Diada, aquell turó simbòlic anual de l'independentisme. Una mostra periòdica de muscle que es farà, si, però en condicions molt precàries.

 

La manca d'espectacularitat de la  tradicional festa nacional, es compensa, però amb l'esclat d'un discurs del MHP Torra que ningú no s'esperava, una andanada de salutació de la Diada amb foc real.

L'exigència del president té un insospitat abast. Mai s'havia dirigit en aquests termes un president de comunitat autònoma al cap de l'Estat. Segurament el gobierno d'esquerres li restarà importància i, en una mostra d'originalitat, recordarà que Espanya és un Estat de dret i que cal mirar al futur. Però l'exigència del president Torra mira cap al present i recorda la consigna de mai del 68 que, segons gents sabedores, és la més surrealista de totes i, per tant, la més perenne: "Sigueu realistes; demaneu l'impossible". 

L'exigència del president és d'impossible compliment i ell ho sap. No només perquè el rei pogués trobar l'exigència una desmesura inacceptable. Per conservar el tron, els Borbons estan disposats a fer el que calgui. Carles IV i Ferran VII van vendre la corona d'Espanya i les seves possessions a Napoleó. Sense oblidar que el primer Borbó fundador de la dinastia al tron de França, Enric IV de Navarra, que era hugonot, es va fer catòlic perquè "París val bé una missa". Ho porten a la sang.

Però no és aquesta la raó principal de la impossibilitat que el rei (i, ja de pas, el president del gobierno) demanin perdó. Més convincent és la referència a l'etern greuge comparatiu a Espanya. El president ha exigit que l'Estat demani perdó als catalans i a Catalunya. I hi haurà rebombori a l'esquerra catalana que criticarà que no s'exigeix que el perdó es demani a tots els espanyols i a Espanya sencera, per esperpèntic que sigui, car hi ha més de la meitat dels espanyols molt d'acord amb el franquisme. 

Però la raó més sòlida d'aquesta impossibilitat és que l'Estat no pot respondre a l'exigència del president ni tan sols acceptant-la perquè això equivaldria a reconèixer de facto allò que es nega de iure: la personalitat jurídica distinta de Catalunya. Si l'Estat demanés perdó a Catalunya, obriria la porta a un referèndum d'autodeterminació. I no vol caure en aquest parany saduceu. 

Perquè, doncs, plantejar l'exigència d'una impossibilitat metafísica? No només per donar a la Diada l'abast revolucionari que malauradament li mancarà. També per reafirmar la independència com a un objectiu immediat per damunt de les melopees dels retrets, els retrets dels retrets, els retrets dels retrets dels retrets e cosí via. Com que es tracta de la revolució, demanem l'impossible. 

És l'única forma de fer-ho possible.

Demanar el possible és claudicar.

La colònia i la metròpoli

A la colònia hi ha un parlament tan restringit que ni tan sols està segur de si les seves decisions seran publicades al DOGC o si les seves lleis seran aprovades pel Tribunal Constitucional que actua com a un superparlament català. 

 

Per compensar aquesta mena de rump Parlament, esdevé a vegades un lloc on hi ha centelleigs polítics d'alçada que ens reconforten de les mesquineses quotidianes. La sessió d'ahir va deixar moments espectaculars. Com quan el MHP Torra va posar al seu lloc al diputat Iceta, sens dubte; però la importància de la seva exposició consisteix a fer palesa una paradoxa que ningú no vol veure encara que és evident: la dreta catalana és més d'esquerres que l'esquerra. 

 

Mentrestant el gobierno de la metròpoli envia 200 antiavalots i provoca la indignació dels independentistes a la colònia perquè els fa veure que som el que som, una colònia que no pot prendre les seves decisions ni tan sols en ordre públic. Aquesta indignació hauria de ser permanent atès que vivim a un estat d'excepció de fet. Com s'entén sinó que la presidenta de l'ANC tingui el mòbil intervingut? I com Paluzie, Torrent i, probablement centenars de ciutadans. 

 

La presència dels antiavalots prova que, encara que el gobierno faci un gest cap a ERC per aconseguir l'aprovació dels pressupostos, la repressió continua a tot arreu i fins i tot obre noves línies d'atac, com el cas del tsunami o les amenaces als funcionaris. En comptes de desjudizialitzar la política, com van dir que farien, les esquerres espanyoles l'han judicialitzat encara més, han admès la validesa del judici-farsa de l'1 d'octubre i apliquen sense cap mena escrúpols el dret penal de l'enemic.

 

En conseqüència, no té cap sentit seguir amb la tàctica del diàleg perquè la metròpoli ja ha posat els dos límits que el fan inútil. De forma: la repressió continuarà de plus belle. De fons: no hi ha possibilitat de cap referèndum d'autodeterminació. Llavors, deixem d'embolicar a la gent i posem la directa cap a la independència. 

 

A la metròpoli, com sempre domina la ignorància dels assumptes catalans. La gran preocupació són els pressupostos. Al rigodon dels suports participen PSOE, Podem, PNB, C's, ERC, els quatre diputats del PDeCat i els fragments de la galaxia podemita. Sánchez té els auguris favorables. El portaveu d'ERC ja ve signes favorables al vot a favor del gobierno, com sempre. ERC està molt més interessada a l'estabilitat del gobierno espanyol que a la independència de Catalunya. La primera és una garantia de futur pel partit; la segona, no. 

 

Presentar-se a les eleccions catalanes en aquesta situació és un xic complicat, encara que els auguris que fabriquen en forma d'enquestes siguin favorables.

L'anticlímax del derrotisme

El meu article d'avui a elMón.cat.

 

La revolució catalana cap a la independència és de llarg abast. Quant? Ningú no ho sap. Ho sabrem un cop assolit l'objectiu perquè l'abast del moviment és el de la generació que l'ha posat en marxa i aquesta encara està fent camí. Al trajecte hi ha moments d'exaltació i moments d'anticlímax com el que vivim aleshores, quan una part del suposat independentisme preveu la seva desfeta i, per evitar-la, proposa acceptar-la, però s'emprenya si se'ls hi diu. 

 

En aquests moments, com que hi ha molt per amagar, tergiversar i falsejar, la batalla es lliura al terreny de la comunicació. El control d'ERC dels mitjans públics i una part dels privats és asfixiant i descarat. Els informatius semblen rodes de premsa del partit. Les tertúlies desborden de comissaris polítics i llurs escolanets, tots molt ben pagats amb diners públics, entonant els miracles del pactisme i el "gradualisme" i la renúncia, mentre ataquen l'independentisme "incendiari" com a "irracional" i perillós. Els covards són sempre molt realistes, racionals, avisats i no es deixen embolicar per il·lusions infantils. Impedeixen, sense dret a fer-ho, l'accés als mitjans de l'independentisme de debò, neguen la llibertat d'expressió dels discrepants i el dret a la informació al més pur estil totalitari. Volen assolir "l'hegemonia" a dins de l'independentisme. La pedanteria del terme només descriu la vella tàctica comunista de "treu-te tu, perquè m'hi posi jo". També ells creuen tenir dret a viure del conte d'administrar les engrunes dels colons espanyols com lacais obedients.

 

 Mentrestant els mitjans amics, com "La Vanguardia" o "El periódico" o alguns digitals, convenientment engreixats amb subvencions públiques, treuen dia rere dia enquestes cuinades a favor d'ERC, per tal d'embolicar l'opinió pública i fer possible el domini del derrotisme, avantsala de la desfeta final. I tot això per atacar la figura del MHP Puigdemont, l'home que ens ha dut a on som ara i sembla decidit a dur-nos encara més lluny, fins a la independència. 

 

Paradoxalment, el resultat d'aquesta pràctica totalitària és el desprestigi d'ERC, com va ser el cas a la fi del comunisme en Europa oriental. Tots els partits comunistes controlaven ferrament els mitjans públics de comunicació (no n'hi havia d'altres) i tots van perdre les primeres eleccions democràtiques. Aquest desprestigi republicà a les xarxes és aclaparador. Diuen que no hi ha motiu d'alarma, que el tuiter i les xarxes en general són bombolles i no tenen res a veure amb la "realitat real", plena de gom a gom de iaies/os que només s'informen per la TV i als que es pot enganyar de franc. Ho veurem a les eleccions.

 

 No oblidem la batalla dels llibres, que es planteja en un terreny gens familiar i aspre per als comissaris i llurs deixebles, ja que cal llegir, difícil tasca. El "M'explico" del president Puigdemont ha tingut l'impacte d'una bomba comunicativa. Fets, dades, evidències concretes, un relat, un informe detallat d'uns esdeveniments amb un fort contingut de denúncia que, si no és desmentida, és acceptada.

 

El llibre d'Oriol Junqueras i Marta Rovira no sembla ser cap desmentit, sinó un manual de doctrines i consignes buides que pretén informar els lectors de com fer el que els autors no sabien com fer un any abans. La segona part de "M'explico" treu ja el cap amb avanços de premsa i, pel que se'n dedueix, encara hi haurà més situacions d'anticlímax. 

 

Els llibres no són terreny adequat per a la propaganda republicana; però la societat de l'espectacle, sí. El fitxatge d'en Rufian al programa d'Ana Rosa Quintana prova que aquesta onada de polítics estil Podem prefereixen un minut de TV que mitja hora d'argumentació parlamentària entre d'altres coses perquè no saben ni parlar. El mateix Rufian s'ha vist forçat a explicar-se, car no vol ser menys que el president Puigdemont; però en un tuit, que és a on arriba la seva capacitat d'explicació. Diu que no ha fitxat com a tertulià sinó com a representant d'un partit en una taula de partits. Al cap i a la fi, el noi és expert en taules i no hi ha cap raó per a no aprofitar l'altaveu de la TV per difondre la línia i doctrina derrotistes del partit.

 

Una anècdota adient, crec, al cas: una vegada van demanar a l'actriu francesa Simone Signoret si estaria disposada a fer el paper d'una dona feixista en un film. Va respondre que estaria disposada a fer el paper d'una feixista en un film antifeixista, però no el d'una antifeixista en un film feixista. 

 

M'explico?

Quan la victòria és la desfeta

Sí, ja sé que la notícia és de l'1 d'agost passat. Un mes i escaig després, però, ERC segueix sent perfectament prescindible i l'estratègia encara no ha estat "repensada". Tret que ho hagi estat en trenta dies, el temps entre la declaració de Rufian i la publicació del llibre d'Oriol Junqueras i Marta Rovira on aquests dos dirigents ens expliquen com tornarem a vèncer, mirabile dictu, atès que encara no hi hem vençut per primera vegada. Per si de cas, el comissari polític i tertulià de guàrdia, Sol, il·lumina el camí. Tot el misteri consisteix a aniquilar el MHP Puigdemont, el maligne d'aquesta secta de buròcrates enganxats a la nòmina del partit.Per això intitula la seva homilia dominical, de temps ordinari, Com ho farem.

 

Com faran què? No tenen ni idea perquè, al fons, no volen l'objecte d'aquest "fer" que ens portarà a la segona victòria ben abans de la primera. No hi ha i no hi havia estratègia, perquè mai han cregut a la independència, que és l'únic objectiu estratègic. Quan Rufian diu que cal repensar l'estratègia, car ERC no és imprescindible, vol dir la tàctica. La tàctica de la taula rodona de Camelot que ERC no pot imposar però que és la sola seva taula de salvació. L'estratègia era la tàctica, com va dir MacLuhan del missatge i el mitjà. L'estratègia era fer valer la taula per passar el temps que fos necessari discutint fins a l'esgotament dels temps històrics, fins a calendas graecas. Mentrestant es pot viure tan ricament a Catalunya com a partit "hegemònic", el que talla el bacallà i administra les engrunes d'una autonomia "eficaç" lluny dels hiperventilats que només volen aventures. 

 

Això sona molt a convergent. Apa, calla, que els convergents són els de JxC que s'han tornat independentistes per amagar la seva intrínseca corrupció del 3% i el seu espanyolisme. La dreta de tota la vida que s'ha disfressat de novembre per a no infondre sospites, com va fer el conyac, segons el poeta, quan arriba la guàrdia civil. Però és la dreta de sempre, la de les retallades; i a nosaltres no ens enganya. La unitat independentista és una quimera i un parany burgès per impedir la justa hegemonia de l'esquerra. Preferim, doncs, una aliança amb les esquerres de tota mena: sobiranistes, basques, espanyoles. Qualsevol cosa abans que la unitat independentista perquè aquesta ens podria dur a la independència. 

 

L'ofensiva propagandística republicana dels darrers dies delata una situació a dins del partit pròxima al pànic. Volen eleccions quan més abans millor perquè perden vots a cada dia que passa. I exigeixen al MHP Torra que les convoqui, pretextant l'amenaça de la seva inhabilitació. No gosen forçar una convocatòria trencant el govern perquè haurien de carregar amb el retret d'haver-ho fet i no podrien acusar farisaicament al president de convocar-les, com fan d'ordinari; com van tractar de fer l'octubre de 2017, segons el relat del MHP Puigdemont, encara no desmentit. 

 

Es consolen fabricant una realitat paral·lela a còpia de cuinar enquestes que publiquen en mitjans amics, com La Vanguardia i creient que el fet de controlar i censurar els mitjans de comunicació públics i molts privats els servirà almenys per a no enfonsar-se completament.

Anem per feina. Carta oberta al MHP Puigdemont

Benvolgut president: Enhorabona pel que diu: "No es pot transaccionar amb un estat opressor, se l'ha de derrotar" Era hora que es digués. Defineix la situació en clars termes de guerra; incruenta i sense violència, però guerra. És a dir on impera la llei "amic/enemic". Tota negociació o pacte en temps de guerra és contraproduent i si es fa en posició de feblesa, a més a més, és destructiva.

 

El que tenim davant no és un Estat disposat a dialogar sinó a reprimir, espoliar i aniquilar Els que parlen de negociació ho fan enganyant. Saben molt bé que l'Estat mai negociarà res amb Catalunya tret que se l'obligui. I no sembla que ERC, amb el seu president a la presó i Rufian com portaveu tingui la més mínima possibilitat. A la investidura, aquest mateix Rufian, amb el seu inimitable estil de fanfarró, fent valer els seus 14 escons, amenaçava a Sánchez amb ominosa veu que si no hi havia diàleg, no hi hauria legislatura. 

 

Vuit mesos després, sense cap diàleg, la legislatura gaudeix de bona salut, ERC no pinta res a Madrid i Rufian, genuflex, suplica Sánchez que, almenys faci un gest. Que digui que s'asseurà a dialogar quan estimi convenient; si no és així, ERC perdrà les eleccions vinents en Catalunya i això els fa terror, perquè tots ells hi tenen el seu modus vivendi. Cal que l'Estat ajudi a ERC a assolir l'hegemonia política a Catalunya. A canvi, ERC serà l'enemic núm. u de la independència.

 

Però al vostre mateix camp hi ha motius de preocupació. Vostè reuneix les condicions necessàries, la legitimitat, universalment acceptada, fins i tot pels vostres enemics manifests i latents, per dur Catalunya a la independència. Sempre he cregut que no us caldria cap partit. La vostra dimensió carismàtica, com l'hom que no és polític, seria prou. Però heu triat un quasi partit amb sigles del passat. I els partits es ressemblen molt entre si. El desembarcament massiu de gent del PDeCat a JxC té beneficis i inconvenients, amb conseqüències desmobilitzadores per a molta gent que us votaria a vostè, però només a vostè, i aleshores se'l demana que voti a un partit. És veritat que el vostre carisma està per damunt d'això i que la majoria dels que us votarem, us votaríem encara que encapçaleu un orfeó xinès. Però n'hi haurà qui posarà la "reversa".

 

La resta la farà el partit. Però cal recordar que és un partit. No dubto de la bona voluntat, entrega i capacitat de tots/es els que us fan costat procedent del PDeCat. No es pot oblidar, però, que un partit és un àmbit d'interessos creats, de compromisos i aliances, on abunden els polítics professionals, gens aficionats a posar en risc el seu estatus i més en canvi a negociar, pactar i, si cal, rendir-se. Gent que potser val i val molt per a la política de partit, per guanyar eleccions i governar en situacions de normalitat; però potser no per a la política d'Estat, per guanyar un país i governar en situacions d'excepcionalitat. És humà, oi? Si ja us han traït una vegada, en podem fer-ho una segona.

 

La vostra declaració defineix la situació en termes durs, concrets, de confrontació "intel·ligent" al mateix temps que coincideix amb una recrudescència de la lluita de l'Estat per sotmetre Catalunya financerament, policialment, judicialment i políticament. Fins als vostres antics companys del PDeCat semblen haver-se adonat que els seus quatre diputats al Congrés poden ser decisius si se sumen als deu de Cs per aprovar els pressupostos en cas que ERC s'abstingués o votés en contra. Dos partits catalans rivalitzant per les engrunes dels espanyols. Anem bé.

 

La vostra posició, doncs, és transcendental. No sóc gens alarmista però el que teniu davant és un bloc antiindependentista tancat que va des d'ERC a Vox i resta de partits i la majoria dels mitjans de comunicació a Catalunya, sobretot els públics, controlats per ERC. Caldrà que la revolució catalana pacífica, la confrontació "intel·ligent" que demaneu tingui un suport social massiu i això dependrà de què el partit actuï com l'intel·lectual orgànic i sigui capaç d'elaborar la teoria i pràctica, la tàctica i l'estratègia que ens duguin a la independència.

 

Els republicans que proposen la negociació amb l'Estat, us acusen de rebutjar-la per l'amor a l'art, ja que ningú no sap quina és la vostra estratègia quan en realitat és palesa i esteu tips de repetir-la: anar tots els independentistes units a les eleccions i, si el resultat és majoria absoluta parlamentària, declarar la DUI. 

 

És camí llarg, sí; de resultat incert, sí. Però n'és l'únic.

El rinoceront republicà

(Els esdeveniments de les últimes hores ha deixat un seguit d'imatges tant depriments com indignants. Com que no vull embrutir Palinuro amb fotos de l'enèsima claudicació republicana, avui pujo un gravat de l'immens Albrecht Durer, titllat "Rinoceront", de 1515).

Per raons d'edat vaig gaudir una estona del "teatre de l'absurd" que florí a la segona meitat del segle passat. Com que el teatre és, i ha sigut sempre, fins i tot quan ha estat prohibit, el mirall de la vida i la societat del seu temps, el de l'absurd reflectia l'absurd de la vida i la societat. Era un teatre d'avantguarda, que mirava "endarrere amb ira" i per això ha esdevingut clàssic, etern, d'ahir, d'avui, de demà. Una de les peces més cèlebres del mestre Eugeni Ionesco s'anomena "Rinoceront" i és un atac al conformisme i la hipocresia socials. El fet que les persones sotmetin el seu judici personal a la moda imperant i no gosen contradir-la, encara que vegin que és errònia, dolenta, contraproduent o immoral. El personal fa el que s'espera que faci i s'espera que ho faci perquè és el que fa. Fins i tot dir que el blanc és negre o la mentida, veritat. Això que els sociòlegs coneixen com "llei de l'espiral del silenci", de Noelle-Neumann. Es diu el que cal dir i, si cal, pensar-ho. A mesura que s'adapten a la pauta dominant, els personatges de l'obra de Ionesco esdevenen rinoceronts.

 A la fi, l'escena és plena de rinoceronts. Com l'escena catalana. Una escena plena de rinoceronts de gom a gom, que diuen creure que ERC sigui un partit independentista. Componen la seva realitat a cops de consignes republicanes que ningú no gosa qüestionar per por a caure en desgràcia d'aquesta organització mafiosa que controla els mitjans públics de comunicació i part dels privats via subvencions, i domina bona part de les institucions en benefici propi i els seus endollats. Espiral del silenci i conformitat de rinoceronts. 

Hi ha qui es queixa amargament que l'independentisme escocès estigui unit en un únic partit mentre que el català està dividit. I ERC, mestra a l'art de dir una cosa i fer la contrària, també lamenta les baralles internes de l'independentisme mentre ataca sistemàticament els de JxC, titllant-los de convergents, neoconvergents, "trescenteners" i "dibers". L'engany arriba a parlar de "partits independentistes" quan és palès que no n'hi ha més que un partit independentista que és JxC, encapçalat pel MHP Puigdemont. ERC no és independentista perquè posa la independència com horitzó i, ja se sap que l'essència de l'horitzó és ser inassolible. Pel que fa a la CUP ningú sap el que és, ni ells mateixos/es. 

Aleshores, el vertiginós desprestigi d'ERC gràcies a la seva palesa submissió al projecte colonial Espanyol (coronat amb el fitxatge estel·lar del "quillo" Rufian, portaveu "independentista" al més espanyol dels programes televisius) i la seva agressivitat cap al MHP Puigdemont li està tornant en contra l'opinió pública independentista independent, no a sou del partit. I no, per descomptat, als mitjans públics de comunicació catalans, que són aparells de propaganda erkis, amb una legió de periodistes que saben que el seu sou depèn de què no critiquin a ERC o siguin equidistants amb un xic anti-Waterloo.

Aquesta situació de supressió de facto de la llibertat d'expressió i informació a Catalunya és insostenible en una societat europea, democràtica i oberta, i només pot entendre's com a una deriva feixista dels republicans que ve de les seves arrels espanyoles. Serà aleshores quan els últims rinoceronts, els que encara no gosen veure la realitat d'aquest escandalós naufragi de l'estafa republicana reconeixeran que ERC no només no vol la independència sinó que és el seu pitjor enemic.

La banca guanya sempre

Els bancs m'impressionen. Em semblen éssers sobrehumans capaces de negociar amb els diners com a matèria primera, és a dir, capaces de materialitzar el valor, ja que els diners són el símbol del valor. Capaces, de prendre com matèria primera, com substància, el valor, una cosa que és immaterial perquè és un atribut. Taumaturgs sobrehumans, de vegades Molochs que trepitgen les persones a llur pas, i no és cap metàfora perquè els fan fora de llurs cases o feines o els estafen als llurs estalvis. Per descomptat, aquests Behemoths venen sempre del braç d'un Leviatan, que presta la cuirassa repressiva pràctica quan cal, que és sovint. 

 

El saber convencional veu els bancs com els motors de la indústria, el comerç i totes les benediccions del progrés. Els bancs són eines imprescindibles del desenvolupament no només econòmic. Que també tenen la seva cara fosca, fins i tot de vegades delictiva? Sense cap mena dubte. Els bancs són obra d'éssers humans que, com se sap, som fets de fusta torta i, com Hèrcules, hem de triar entre el bon camí i el dolent i, com Hèrcules, de vegades ens equivoquem.

 

Sobre o infrahumans, els bancs són convenients per tal que una nació esdevingui un Estat. Convenients i no sempre, i molt menys necessaris. L'assoliment de la independència de Catalunya, la revolució catalana, és cosa de societat sencera i els bancs hi tenen una influença major del què sembla i menor del què els sembla. 

 

Si la informació de premsa és correcta, la fusió entre CaixaBank i Bankia es fa en condicions molt favorables a la primera que triplica el valor a la borsa de la segona. Pel que fa als temors que la fusió sigui una pèrdua de possibilitats de CaixaBank com a banca nacional catalana cal recordar que l'entitat no es defineix pel seu caire independentista. 

 

Deu ser part de la taumatúrgia bancària però no arribo a entendre perquè presidirà la nova entitat el president de la part minoritària. Tret que sigui un anunci d'intencions: vosaltres pagueu i nosaltres tallem el bacallà. Però això no té cap lògica bancària, encara que sí que la té política. La de sempre.

Mori la intel.ligència!

Disculpeu. Vaig dir-ho des del primer moment, quan el MHP Puigdemont va proposar, com via d'acció de l'independentisme, la "confrontació intel·ligent" amb l'Estat. Que no agradaria gens a la gent d'ERC que, en efecte, es va rebel·lar indignada com un sol home, per la insinuació, gairebé provocació, de la manca només de confrontació, sinó, d'intel·ligència. Tres dels caps pensants d'ERC, Rufian, Torrent i Aragonès obriren foc granejat sobre l'impertinent president que gosa insinuar que no hi ha intel·ligència a la taula del diàleg, amb la molt grollera excusa que no hi ha diàleg. Certes, com que no hi ha diàleg a la taula o a on sigui, no es pot saber si seria o no intel·ligent.

 

Al front pensant s'hi ha afegit el tertulià orgànic de la formació, el Sol omnipresent, amb ànims de tancar la discussió i treure els seus camarades del merder. No escriu al dictat de la indignació, sinó a la clara llum de la superioritat intel·lectual, amb un xic de cultivada ironia per concloure que, per a ell, la intel·ligència és una dimensió desconeguda. És evident.

 

L'assumpte estava destinat a pujar fins a la suprema autoritat, el papa d'aquest Palmar de Troia que té sempre l'última paraula en coses de tàctica, estratègia, doctrina i consigna; en tot, vaja. I aquesta autoritat ja s'ha pronunciat. En contra, com sempre. A ERC no només no desmenteixen el llibre del President, sinó que ho confirmen: la tasca d'ERC en general i Junqueras en concret és boicotejar la independència avui en nom de la independència demà. 

 

Junqueras i ERC són els pitjors enemics de la independència. Allò seu no són errors, equivocacions, inèrcies. És un pla deliberat per fer fracassar la independència. Un pla pervers: o la independència la fa ERC com ERC vol (independència "d'esquerres") o no es fa i, com que ERC no vol la independència no es farà. O això creuen.

 

La profecia d'en Junqueras té la clau: "La confrontació amb l'Estat ens porta a perdre". Però això evidentment no és veritat sense més. De confrontació ja n'hi ha prou. Tret que, per obra de l'esperit sant, seure a la presó no sigui una prova de confrontació sinó de col·laboració amb l'Estat. El que ens porta a perdre, vol dir el MHVP Junqueras, és que sigui intel·ligent. Que sigui capaç de llegir entre línies la falsedat de la proposta de la llegendària taula de Camelot i que, aprofitant la finestra d'oportunitat, la majoria independentista de la societat i el derrotisme confés d'ERC, vagi pel dret i proclami la DUI.

Llavors, ploura tota mena d'amenaces. Si algú vol fer-se una idea de fins on està disposat a arribar l'Estat espanyol per impedir la independència pot veure el vídeo "L'estafa andorrana". 

La conclusió d'en Junqueras està dictada per la por. La por no "a perdre" en abstracte, sinó a perdre en concret la situació d'hegemonia del seu partit a una comunitat autònoma de l'Estat espanyol.

Amb la proposta de "confrontació intel·ligent" podem perdre; però també podem guanyar.

Amb la taula de Camelot no anem enlloc.

La convergència divergent

(El meu article avui a elMón.cat.)

 

Molts es fan creus de la capacitat del MHP Puigdemont d'agitar les aigües ja per si arremolinades, de sorprendre el personal amb el pas canviat, de generar notícies. Ara, va, i zasca!, es mana mudar, estripa en públic el carnet del PDeCat perquè presideix un altre partit i és respectuós amb les incompatibilitats no només les legals sinó fins i tot, les caracterològiques. La realitat política és líquida, diu Baumann. 

 

Bé, però, per tots els déus de l'Olimp!, aquests convergents no fan sinó divergir. Es complica la tasca del departament d'agitprop republicà de parlar de "l'espai convergent", tret que sigui un espai fractal; i no us dic res de recordar dia rere dia, diba rere diba, els "neoconvergents" que s'han tornat "neodivergents" sense demanar permís a Sergi Sol. 

 

El president ha comunicat la seva decisió per tuiter. Realitat líquida. Hi ha gent, el meu batlle, sense anar més lluny, noi amb fusta de pensador, que diu que tuiter no és la realitat "real", veritable, que és una bombolla. I ho diuen normalment a tuiter, que és a on encara troben benaventurats que els escolten. La vida real es fa al carrer I per això, a la que poden pugen al tuiter el que fan al carrer perquè els altres se n'adonin, car, ja se sap, esse est percipi.

 

 Puigdemont viu la realitat líquida, sense esquemes preconcebuts; la fa i la refà o desfà en un intercanvi viu, permanent, d'acció/reacció a tots els nivells. És una interacció contínua amb l'Estat que es nega a reconèixer-ho com a interlocutor perquè es nega a admetre la realitat. El seu és el dogma, el prejudici i el judici fals. No sap entendre la realitat líquida, que és on el president es mou com peix a l'aigua i mai millor dit, perquè quan un home sol té en escac un Estat sencer, quan l'individu s'enfronta a l'Estat, com volia Spencer, es garanteix l'evolució de l'espècie i el que és real és l'home, mentre que l'Estat és un constructe inversemblant, sigui amb la seva cara gloriosa, si n'hi ha, o la immunda, que hi és de segur. Es pot veure l'última entrega sobre les clavegueres de l'Estat espanyol, aquesta vegada en comandita amb Andorra i el Vaticà, al documental sobre L'estafa andorrana. Estan disposats a tot per tal d'aturar la independència de Catalunya. Cal estar disposats a tot per defensar-la.

 

A més de l'Estat, la interacció orientada a la independència es fa també amb la resta d'instàncies que intervenen a la revolució catalana a Espanya, a Catalunya, i a Europa com espai i institució. El "profeta desarmat" apareix avui més legitimat que mai com a president de la República a l'exili amb dret a ser-ho també de la República a la seva terra. Aquesta interacció, que no té model, ni pla, ni full de ruta, perquè és activa i reactiva en condicions d'informació imperfecta és la que el president titllava de "confrontació intel·ligent" amb l'Estat, provocant l'emprenyada resposta de les veus i portaveus i portaportaveus d'ERC que se sentien insultats i l'incòmode silenci dels inconformistes i equidistants pels que és article de fe que el "procesisme" (bèstia negra com el maligne) és una societat en comandita d'ERC i JxC.

 

Es pot dir que la manca d'una línia clara, ferma, programàtica, d'una tàctica coherent ens aboca a un oportunisme sense principis. Caldria demostrar que l'existència d'una tàctica ferma en condicions d'incertesa i nuvolositat variable ens porta al triomf. Pel que fa a aquest cas concret sembla haver-se provat, sobretot amb la publicació del seu llibre fins ara no desmentit, que l'únic principi que mou al president és la independència de Catalunya; l'únic principi i fi. La seva interacció té com a alfa i omega la independència aquí i ara, i no només a un boirós futur. La interacció, la tàctica, està al servei del principi i fi, i no a l'inrevés. 

 

Alfa i omega. Quan arribem a aquesta nota cristològica hi hem d'admetre que parlem d'una figura carismàtica. Els mitjans del carisma són menys importants. L'episodi de JxC i la baralla amb el PDeCat és això, un episodi i anecdòtic. L'essencial és que JxC és la llista del president i seguirà sent la llista del president encara que es digui XYZ. Qui vulgui la DUI haurà de votar al president Puigdemont, es presenti com es presenti; com si ho fa al capdavant d'una associació vegetariana. 

 

I com que parlem de lideratge carismàtic cal recordar que la proposta d'independència es fa sobre la base de la més estricta no-violència, l'ahimsa de les religions orientals, com punt de partida i d'arribada. 

Si a l'interí hi ha una altra cosa, la història jutjarà.

Entendre's amb Espanya

Els líders polítics pateixen una mena de "historicitis" o desig desmesurat de passar a la història. Per llurs fets o llurs paraules. Els fets són durs, difícils i estan carregats de conseqüències potser dolentes. Les paraules són suaus, fàcils i se'n van amb el vent, tant de bo amb el vent de la història. I després hi ha històries i històries. No és el mateix la història d'Espanya que la d'Anglaterra. Totes dues han viscut els mateixos temps, però no de la mateixa forma i encara menys amb les mateixes conseqüències. 

Els fets d'Espanya són escassos; les paraules, en canvi, abundants. Sobretot als darrers dos segles hi ha hagut una allau, un diluvi de paraules totes solemnes, profundes, grandioses, totes al voltant del sublim pal de paller: Espanya. Espanya no fa res però parla i parla sobre si mateixa: la decadència d'Espanya; Espanya com a problema; Espanya sense problema; em dol Espanya; l'enigma d'Espanya; el ser i el qui dels espanyols; Espanya i jo som així, senyora; Espanya és una unitat de destí en l'universal. 

 

Bé, d'unitat sense parar parla el president del govern. Ens vol a tots units i units en tot i no només als espanyols sinó a la humanitat sencera. L'esperit del Tao sembla haver-ho visitat. La seva és una fe en el principi universal de la unitat, vespre del Nirvana. És l'u de Parmènides. 

 

El ritornello de la unitat ja cansa. Prova que quan aquests paios canten l'excel·lència de la diversitat reciten un capítol del vademècum dels pocavergonyes. S'entén l'obsessió, pròpia de gent que desconfia dels altres perquè desconfia de si mateixa; però ja cansa. 

 

A més, a més, que vol unir amb tanta il·lusió aquest bon home? Espanya; vol unir Espanya. El pal del paller. Sona una mica a unir "els homes i les terres d'Espanya", que deien els franquistes. La veritat, aquesta troballa que "Espanya ha d'entendre's amb Espanya", que sembla ser l'aportació de Sánchez al seguit d'expressions sobre Espanya està buida. Mai podrà competir amb el cèlebre Cánovas: "Són espanyols els que no poden ser una altra cosa". 

 

Però que la grandiloqüent expressió del president Sánchez sigui un buidor no vol dir que no tingui mala intenció. D'aquesta, una "jartà", Milord. 

 

Que Espanya s'entengui amb Espanya vol dir que hi ha dues Espanyes. Perquè si només hi ha una, no té cap sentit demanar-li que s'entengui amb si mateixa. Una altra cosa seria demanar-la que s'entengués, no "amb", sinó "a" si mateixa; però això és el que Espanya sembla incapaç de fer des de temps immemorials. La idea de les dues Espanyes ve de lluny i és una tradició falsa. No hi ha dues Espanyes. Hi ha una Espanya dominant, hegemònica com representació i uns projectes difusos d'una representació alternativa que mai s'ha materialitzat, tret d'uns deu anys en dos segles. Això està clar, com l'està que, en acceptant l'esquerra espanyola la monarquia, la constitució i resta de parafernàlia heretada del franquisme, no queda res de la suposada segona Espanya; ni la llegenda. Aquests nois de les esquerres noves i antigues estan integrats a l'única Espanya, la de sempre, la que no canvia ni pot canviar, perquè no és una nació, sinó el que resta d'un imperi que triga ja més de quatre-cents anys a enfonsar-se del tot.

 

Llavors, quina Espanya ha d'entendre's amb quina altra? 

 

Bingo. Catalunya. 

 

Hem arribat al moment en què la frase històrica revela la seva misèria. Comença per no poder formular-se d'acord amb el seu sentit: Espanya s'ha d'entendre amb Catalunya. I no pot per raons evidents i no tan evidents. El mateix orador armat amb els ferros mentals del "Santiago y cierra España" creu firmament que Catalunya és Espanya i qui pensi una altra cosa, no només no és espanyol sinó que simplement no és ningú. I qui pot entendre's amb ningú? El que pretén, doncs, és que Espanya s'entengui amb Catalunya, la no-Espanya, a força de negar que sigui la no-Espanya. 

 

És a dir a força de negar-li l'existència. 

 

És la forma espanyola, nacional-catòlica, d'entendre les coses: mortes.

La xerrameca del covard

Quan s'ocupen certs càrrecs es viu davant la història i se sap que se serà jutjat per aquesta. Convé doncs, estar a l'altura, sota risc de ser recordat com un pobre desgraciat o un covard. És fama que quan el gran mestre de cerimònies del rei Lluís XVI va presentar-se al Joc de Pilota de París el 20 de juny de 1789 amb ordre de desllogar-ho de revolucionaris, Mirabeau va negar-se i va dir-li que "Nosaltres som aquí per la voluntat del poble i no n'hi sortirem que par la força de les baionetes". 

 

Exactament el contrari del que va fer el covard del MHP del Parlament, senyor Torrent, davant les interferències espanyoles a la cambra, els drets de la qual ell hauria de defensar. I no una vegada, si no varies. Va permetre la imposició espanyola en no investint el MHP Puigdemont; va tornar a fer-ho, segrestant els sous dels diputats catalans inhabilitats pels espanyols; va fer-ho una altra vegada permitent que el MHP Torra fos despullat del seu escó; i va fer-ho recentment amagant la seva responsabilitat darrere uns funcionaris unionistes que, amb boiroses excuses, van censurar la publicació d'una decisió del ple al DOGC. 

 

És a dir, el MHP Torrent, com el diputat Mirabeau, passarà a la història, però no per ser l'heroi que lluita pels drets del parlament com seu de la sobirania nacional, sinó com un covard que ha empetitit el parlament i ha venut la sobirania del poble per por a perdre el seu càrrec i el corresponent sou públic. El mateix Torrent que, abans d'ocupar la presidència del Parlament i per la qual evidentment no serveix, xerrava a tot arreu Catalunya traient pit per fer la independència i demanant a qui "tingués dubtes, que s'apartés".

 

 Com que s'acosten eleccions i ERC té les enquestes d'esquena, l'oligarquia d'aquest partit de vividors ha donat ordre als militants i càrrecs d'omplir l'esfera pública de propaganda, amb mentides i falsedats. La missió és xerrar una altra vegada de la independència, demanar una unitat que han boicotejat sistemàticament i queixar-se que es maltracti a ERC que no deixa de parlar de la "dreta catalana", "l'espai convergent", "els convergents", el "3%", etc. Tenen un monopoli dels mitjans públics de comunicació a Catalunya, @tv3cat i @CatalunyRadio i comprada una bona part dels privats i esperen que la xerrameca que difonen acabarà donant fruits, si no per la seva qualitat, per la seva quantitat; sinó per la seva intel·ligència, per la seva estupidesa; sinó pel seu interès, pel seu avorriment. Com feia Goebbels.

 

L'elit d'ERC s'ha posat en marxa, en campanya electoral, per tal de torçar les fosques previsions. I han tret a l'escenari tota la bateria d'intel·ligència que disposen i que malauradament per a ella es redueix als senyors/es Aragonés, Rufian, Tardà, Torrent, Vilalta, Sol, Sabrià, un parell de pseudointel·lectuals i una cua d'escolanets fent mèrits. Sumant totes llurs veus no s'arriba a formular un discurs mitjanament coherent, molt menys alguna proposta racional, efectiva i sincera. 

 

La càrrega més gran sembla haver caigut aquest cap de setmana sobre el MHP Torrent, el petimetre més covard dels xerradors de la cosa nostra d'ERC que va fent entrevistes als mitjans com la verge va vessant gràcies al seu pas. El fil del "raonament" d'en Torrent, que sembla bastit per a nens amb necessitats especials, té quatre potes i successives, per no perdre's en complexitats discursives: 1) cal un govern bon, efectiu, el seu, que no fa res; 2) cal que l'Estat negociï d'una vegada la taula de negociació que es nega a negociar; 3) cal preservar una mobilització al carrer que ERC tracta de desmobilitzar com sigui, fins i tot anant contra els suposats aliats; 4) cal perseverar amb la internacionalització del procés car fins aleshores no han pogut destruir-la per ordre dels seus amos espanyols. 

 

El punt crucial d'aquest infame bla, bla, bla, aquesta xerrameca barata, que repeteix totes les mentides d'ERC sense cap variació, la perla de la intel·ligència torrentina, és l'afirmació que, després de les eleccions, ERC i JXC s'entendran cap a una estratègia compartida. I si això fos veritat, per què no fer la unitat abans les eleccions? Perquè el cap del Palmar de Troia d'ERC no vol. Prefereix tenir totes les opcions obertes, per fer el que més l'interessi (com ens il·lustra el llibre del MHP Puigdemont). Fins i tot, deixar caure l'aliança "estratègica" (el terreny del sinistre assessor Sergi Sol a 9.000 € al mes) i formar un govern tripartit "efectiu" a les ordres dels espanyols. Per a ells, els espanyols són més segurs que els de JxC, que s'han tornat bojos i volen fer el que diuen: assolir la independència. 

 

El covard d'en Torrent diu que no ha decidit el seu futur polític. Ho farà la història per ell: anirà al cubell de les escombraries. Això, sí, amb una jubilació de cinema obtinguda gràcies als seus esforços per aturar la independència de Catalunya. Esforços que seran inútils. 

 

La revolució catalana, la independència de Catalunya són inevitables, malgrat tots el Torrents i resta de botiflers i vividors republicans que no coneixen el tigre que cavalquen. Llur tasca és inútil. El mateix Mirabeau l'explicava així: "Quan hom es posa a dirigir una revolució, el fet difícil no és fer-la avançar, sinó aturar-la".  

Comença la venda d'elixirs botiflers

S'acosten eleccions. Fa gairebé tres anys de "govern efectiu" amb majoria absoluta al Parlament en què el govern no ha fet res, literalment res, per apropar-nos a la independència, ni per resoldre cap altre problema de la ciutadania. D'efectiu el govern té el que jo d'astronauta. Els dos partits "independes" no han fet una altra cosa que barallar-se; però, sense dubtes, el que més mal ha fet al projecte ha sigut ERC, no només perquè els seus consellers, siguin els més incompetents, quan no els més corruptes (cas Bosch), si no perquè ha posat en marxa una segona estratègia, pròpia del seu partit, distinta de la del govern sencer i, per tant divisionista, basada en una taula de diàleg que fins aleshores s'ha reunit una vegada i prou, però ha servit per postposar la independència i fins i tot el mateix referèndum ad calendas graecas i per investir un govern espanyol tan catalanofòbic com tots els altres, disfressat de progressista i d'esquerres.

 

Un cop investit el gobierno, que era el que interessava a ERC per garantir quatre anys d'estabilitat, val dir, quatre anys de cobrar uns sous fabulosos, fer-se els interessants amb la família i posar bastons a les rodes de l'independentisme, ens han explicat que no som prou, que cal eixamplar la base, ser bons minyons, no emprenyar a l'amo, fer-li costat en totes les seves injustícies vers l'independentisme, humiliar-se davant seu, ajudar-lo a reprimir els independentistes de debò i esperar que els colons tinguin la voluntat d'acceptar un referèndum.

 

Això és el que els propagandistes d'ERC prediquen a la gent, encara que saben molt bé que Espanya mai negociarà cap referèndum d'autodeterminació. Però, mentrestant, ja els va bé amb llur negoci, consistent en viure de fingir un independentisme oficial contra el qual lluiten realment. I viure molt bé: alcaldes, regidors, gent joveneta que no fa res sinó treure pit a les xarxes, conduir cotxes d'alta gamma, anar de vacances i no fotre pal a l'aigua. 

 

Com que s'acosten eleccions, de sobte, aquest grapat de pocavergonyes i vividors ha recuperat llur ànima més combativa, s'ha recordat de Companys, de la història de sacrifici i heroisme, i tornen a parlar d'independència. Han sortit a les ones, als mitjans, a les xarxes, que és on aquests valents almogàvers defenen Catalunya i no pas al carrer, per no embrutir-se la roba de combat. Com els senyors feudals deixaven anar els gossos i falcons quan albiraven la caça, ERC deixa anar tots els seus depredadors en formació tancada de combat, per tal de lluitar contra la independència al mateix temps que s'enganya als votants dient que es tracta de fer-la.

 

Torrent acusa Sánchez de tenir por a la dreta i extrema dretes espanyoles i no convocar la taula del diàleg. Torrent: aquest miserable que passarà a la història com el més covard president del Parlament que, acollonit per dos buròcrates, no ha gosat defensar la independència i sobirania de la Cambra; aquest ratolí, presumint de dandi no és més que un pobre home, paràsit sense coratge, incapaç de fer un gest que no sigui comptar els diners de la seva covardia.

 

Junqueras, el gran predicador del Palmar de Troia, afirma que no volen un triomf de partit, sinó de país. Ell i els seus escolanets més ximples, Rufian i Tardà, però, no deixen de parlar en clau de partit, aspirant a "liderar" la independència, ser "hegemonics" i atacant sense atur els independentistes "de dretes", "l'espai convergent", els postconvergents i menyspreant i insultant al MHP Puigdemont, al que voldrien "sacrificar", encara que aquesta tasca bruta es reserva pels "intel·lectuals orgànics", des del sinistre comissari polític Sergi Sol a l'aprenent de gosset mossegador, Roger Herèdia. Això de la victòria de país i no de partit, l'ha tret en Junqueras del majordom complaent Aragonès que, tot nervós, estava l'altre dia embolicant-se en les seves mentides. El Papa del palmar va interpretar-ho com Déu mana: la victòria de país sóc jo. Punt.

 

La resta d'ERC, l'associació de vividors dels sous públics, es passa el dia ploriquejant que se'ls ataca a tot arreu per a una espècie d'injusta mania d'anar tots a una amb el "putaerquisme". La realitat més palesa és justament la contrària: ERC no ha fet més que dividir l'independentisme (recordeu, "sumem més si anem separats") des de l'1-0, impedir la investidura del MHP Puigdemont, robar l'escó del MHP Torra, demanar la dimissió de Laura Borràs per una "ombra de dubte" i no publicar al DOGC les resolucions del ple que ella mateixa va aprovar. 

 

És una tàctica típicament autoritària i feixista. Com que monopolitzen els mitjans públics de comunicació, @tv3cat i @Catalunyaradio, i un munt de mitjans privats a través les subvencions atorgades com premis a la fidelitat canina dels periòdics, només ells tenen accés a l'esfera pública i l'omplen de les seves mentides: que són els altres els que divideixen l'independentisme, que són els altres els que insulten, que són els altres els dolents. Sense permetre que els atacats puguin defendre's. La cosa més repugnant i fastigosa que es pot fer: impedir la llibertat d'expressió.

 

Mala gent. Persones dolentes molt emprenyades perquè veuen que perden les eleccions i, amb les elecciones, els privilegis, els endolls, els càrrecs de confianza, les "assessories" a 9.000 € al més. Perden poder, riquesa i es pot veure la seva corrupció estructural. 

 

Tenen por i estan disposats a fer el que calgui per tal de conservar llur modus vivendi.

"Cagueu-vos als onze, majestat"

 

Quan vivia a Espanya, als anys 80 del segle passat, un veí meu a Madrid, Tinent-Coronel de cavalleria llavors retirat em va contar una anècdota sobre Alfons XIII que volia expressar el caràcter franc, obert, fins i tot "campechanu" de la seva majestat. En realitat mostrava el servilisme i l'abjecció en què viuen els espanyols, sense dignitat personal ni un xic d'autoestima. Un company del meu veí acabava de ser pare per onzena vegada i en unes maniobres militars el va comentar al rei, que va dir: "Sí, senyor **** (aquí el nom de l'"afortunat"), onze xicots. Ets un home, em cago en deu!" Al que el militar va respondre: "Majestat, pel mateix preu, cagueu-vos als onze". 

 

70 antics importants càrrecs polítics, exministres, exsecretaris d'Estat, directors generals, ambaixadors i grans cantelluts de les Índies, tots/totes absolutes nul·litats a la vida civil, gent sense la més petita rellevància o utilitat per als seus coetànies han signat una carta oberta a favor del rei emèrit quan aquest s'ha fugat del regne que havia jurat no abandonar mai. Diuen que ha prestat els millors serveis a Espanya i que aquest malaurat país mai no havia mai conegut un període d'estabilitat, progrés i riquesa com el que va conèixer sota el seu regne. Sobretot per a ell, que va pujar al tron sostingut per un genocida, sense patrimoni conegut i el va abandonar quaranta anys després amb una fortuna incalculable, obtinguda per procediments il·lícits i immorals, és a dir, robant. I això és públic i notori des de fa molt temps. Tothom ho sabia. Palinuro va denunciar-ho fa més de set anys, el 2013: "És impossible que l'opinió pública ignori tants óssos, elefants, milers de milions de fortuna segons Forbes, tractes foscs amb la Hisenda pública, amigues íntimes de propera residència, gendres presumptament lladres, familiars amb assumptes amb la justícia, iots, intervencions gens afortunades o directes ficades de pota diplomàtica o de l'altra" (La seva majestat el rei d'Espanya). El 2013 i, des de llavors, l'ha repetit moltes vegades, fins avui mateix. 

 

Com el que senti plover. Els espanyols accepten de bon grau que un rei indigne es cagui en tots ells. I per això els seus representants de la dreta i l'esquerra, els seus "bons ciutadans" signen una carta per fer costat a aquest pocavergonya, aquest brètol que cap d'ells voldria per gendre. I no només l'han signat setanta llepaculs del Borbó, sinó que, al camí fins a la Zarzuela, 40 càrrecs més han trobat adient afegir la seva signatura. 

 

"Cagueu-vos als onze, majestat". 

 

Però això han sigut les dretes espanyoles, oi? Les esquerres són una altra cosa i, sempre que es planteja la qüestió d'aquesta emmerdada corona, aquesta monarquia més podrida que els "putrefactes" de Dali i García Lorca, tracten de distanciar-se del suport desvergonyit a aquest home i família sota tota sospita. I com o fan? Abstenint-se, és a dir, amb la forma més covarda d'acció política. Com deia Carl Schmitt (avui tant à la page com fa més de cent anys) la política és un joc d'amic/enemic i abstenir-se en un conflicte polític és una forma covarda d'actuar.

 

És el que ha fet l'esquerra catalana dels Comuns/Podem, la delegació d'UP en Catalunya i la indescriptible senyora Colau. No podien votar a favor de la moció de JxC i ERC per què els seus aliats no s'ho permeten. La catalanofòbia de l'esquerra catalana l'ha convertit en ostatge de la dreta de C's. Això no té importància des del punt de vista d'Ada Colau que no pensa en res més que a seguir a la poltrona, cobrant un gran sou per aturar l'independentisme i embrutir Barcelona. Però la seva organització i els seus aliats de Podem han de trobar alguna altra raó per a l'abstenció que no sigui la pròpia butxaca. La raó que addueixen és que JxC i ERC presenten la moció antimonàrquica només que per desgastar el gobierno més progressista de la història d'Espanya. Un gobierno que no només no ha derogat la llei Mordassa, sinó que es finança amb les multes abusives recaptades amb ella. Un gobierno que impedeix tota mena d'investigació dels delictes de l'exrei i la seva família, un gobierno que encara persegueix les "ofeses" a la corona i ha estat còmplice en la fugida de l'exrei lladre.

 

Aneu-a què us caguin a sobre.

Els vells ganivets

Els vells ganivets ja no estan estremint-se sota la pols, sinó que creuen ferotges els aires enrarits de l'independentisme. Si els gestos, les paraules, les declaracions matessin, l'obituari polític pujaria com un coet. És la picabaralla dins de l'independentisme que els equidistants i independentistes de bona consciència denuncien periòdicament a les xarxes, el seu mur de les lamentacions. La jeremiada serveix sobretot per amagar un fet que ningú no pot negar: la immensa majoria dels atacs vénen d'ERC i en tots els fronts mentre que JxC es manté en una actitud reservada i insisteix en la necessitat de la unitat. 

 

Això, per descomptat, no és negar als republicans el dret a dir i jurar tot el contrari, que són ells l'objecte dels atacs i que, com que són bones persones, no tenen intenció de respondre'n. Se senten, però, molt ferits, fins i tot, insultats. Llavors, ganivets. 

 

Potser a JXC siguin incapaços de trobar la raó d'aquest sentiment d'ofesa de gairebé tot l'arc republicà, com si els haguessin cridat qualsevol cosa lletja. El judici, clar, és subjectiu. Recordeu la referència de Puigdemont a la intel·ligència en la confrontació amb l'Estat. Palinuro va advertir al seu moment que els dirigents esmentats s'ho prendrien personalment. L'eco de la paraula ha estat devastador. La primera línia d'ERC, Rufian, Torrent, Aragonès s'ha sentit interpel·lada negativament. Fins i tot l'intel·lectual orgànic, Sergi Sol, signa un còmic article contestant irònicament, com a les qüestions quodlibetals, el suggeriment del president amb un article dels que es coneixen a la professió com un refregit. No hi ha altra, car el sac de propostes està més buit que la capsa de Pandora ja que no hi resta ni l'esperança. 

 

El que tot això prova és que a ERC no hi ha discurs. Ni tan sols l'expectativa d'una taula de diàleg que ha tingut la mateixa consistència que un unicorn. I com que no hi ha discurs, volen els ganivets. L'elit del partit, assabentada que les perspectives electorals són fosques, ha embogit i, com un canyó Berta, sense control, dispara a tot arreu. Fins i tot contra Valtonyc per haver "fugit" que és com la dreta espanyola (no pas la catalana) descriu la decisió del raper. I, per extensió, l'atac arriba a les seves exiliades, Rovira i Serret. Els ganivets no distingeixen. 

 

La pica baralla interna a l'independentisme s'aprofundeix. Els equidistants sospiren perquè s'aturi, però és evident que l'agressivitat d'ERC és molt més intensa que la de JxC. 

 

El que es va publicar ahir sobre una maniobra de Junqueras per tal de trencar la comunicació interna de l'aliat és molt fort. Si no es desmenteix oficialment, l'atac a l'aliat té l'abast d'altres agressions, com la negativa a investir Puigdemont, el robatori de l'escó del MHP Torra o la no publicació de la decisió del Parlament sobre la monarquia. Des d'una perspectiva psicològica i després del que sabem del llibre del president Puigdemont (que tampoc no ha estat desmentit), és clar que aquesta nova prova de joc brut coincideix amb el retrat robot que tenim de Junqueras com el principal enemic de la independència.

 

La crida del MHP Puigdemont a compartir l'estratègia és una impossibilitat metafísica: és impossible compartir estratègia amb algú, que té com a estratègia la teva destrucció.

Els jocs florals de la ministra

 

 Doncs, sí, ministra, és moment de jocs florals. A Catalunya sempre és moment de jocs florals. Ahir, avui, sempre. No naturalment dels que tu deus pensar, que l'imagino, sinó dels jocs florals de veritat, que estan a les arrels de la nació. I no només dels que alimenten la Renaixença des de mitjans del nou-cents, sinó dels que van néixer i florir a Barcelona i Toulouse al segle XIV i la Gaya Ciència que han honrat els grans poetes catalans que, com se sap, són els legisladors desconeguts de la humanitat. Al teu gobierno hi ha ministres ben grollers i barroers. La teva col·lega, senyora Calvo, n'és un bon exemple. Hauríeu de tenir una mica més de respecte per la vostra imatge, ja que la manca de respecte és una prova d'ignorància. 

Però l'important no és la qüestió dels jocs sinó el manifest desdeny per la taula de negociació, que només s'ha reunit una vegada en sis mesos, però ja acumula un munt d'acudits i memes a les xarxes, el fòrum públic de la modernitat que són com una mena de fixatge de la política i els polítics d'ERC 

Està en marxa un projecte de la gran coalició, el somni del bipartidisme restaurat que gosa de la simpatia reial. La GC no només farà definitivament redundant qualsevol ajuda d'ERC sinó que també farà innecessària la presència d'UP al gobierno. La GC pot configurar un sistema de dos partits i mig Cada partenaire té el seu interès: el PSOE acabar amb el neoanguitisme d'UP, la "mordida" electoral a la seva esquerra; el PP acabar amb el neofranquisme de VOX, la seva "mordida" a la dreta; Cs., l'esperança de constituir un centre frontissa. Això hauria de ser prou perquè ERC es replantegés la tàctica de forçar l'Estat al diàleg en una situació en la qual ERC no té cap força per forçar a l'Estat a fer res perquè l'Estat és l'Estat de la força.

No obstant això, el MHVP Aragonès va regalar-nos el diumenge un discurs de tàctica, estratègia, logística i intendència aprofitant una entrevista al diari ara.cat, que fa costat al seu partit. La crida a la intel·ligència feta pel MHP Puigdemont va posar molt nerviós uns quants republicans que es van sentir com si hagués esmentat la soga a casa del penjat. El MHVP Aragonès, un dels ofesos, va conjurar el dogmatisme de la "puresa" amb el pragmatisme de la raó. Davant el sermó de la muntanya de Prades va lliurar un contra sermó on queda clar quina sigui la política contumaç d'ERC, però no que sigui intel·ligent. Ans al contrari, sembla una obcecació que no només rau en la incapacitat d'acceptar que l'independentisme de la "dreta" és de debò, sinó que s'acosta als termes d'una obsessió malaltissa provocada per la gelosia. Això de "la independència és meva o de ningú". 

La insistència impassible a l'adversitat en posar com a condició "sine qua non" una taula de diàleg que cap partenaire de l'altra banda pensa convocar al mateix temps que ERC ha perdut la feble capacitat de leverage que tenia abans del gir de Sánchez cap a Cs, la insistència impassible, dic, no sembla gens intel·ligent.

La idea que hem de posar el rumb cap a l'horitzó de més del 50% a còpia de convèncer als votants del PSC i Comuns és un parany com el llit del Procust, no tan cruel, però sí tan absurd, ja que allò que guanyem tirant per aquí ho perdem tirant per allí. Però no per absurda és la idea més intel·ligent, ja que el sol enunciat fa emergir de la boira del passat el record del maleït tripartit. 

Això que l'independentisme s'atura "quan discuteix entre ell" i que, per tant, ERC s'absté de barallar-se amb l'aliat és un exercici d'hipocresia difícil de superar i la hipocresia no és una forma d'intel·ligència. ERC no ha fet una altra cosa d'ençà de l'1-O que desunir l'independentisme i barallar-se a dins. I no només barallar-se, sinó atacar directament i negar l'exercici de drets com ser president de la Generalitat per via telemàtica o conservar l'escó davant una ingerència indeguda d'un òrgan no competent. 

L'entrevista sencera és una resposta hostil a la invitació a la intel·ligència del MHP Puigdemont.

El sermó de Prades

Al tuiter he llegit una crítica, feta sens dubte per un independentista de soca-rel, a la visita que els MHPs Puigdemont i Torra van fer a la tomba d'Antonio Machado. El punt de la crítica és que Machado era un espanyol centralista i amb un xic de catalanofòbia. Suposo que els dos presidents van honrar un aliat contra un enemic comú i un gran poeta, posant a banda altres qüestions. Si no n'hi ha prou, cal recordar que és el Machado del diàleg de gitanos: "Cómo vamos, compadrito?/Dando vueltas al atajo". Au, va, fer voltes a la drecera pot ser una bona imatge del procés. 

La qüestió és la drecera, oi? Per això el MHP Puigdemont ens ha il·lustrat amb una mena de sermó de la muntanya des de Prades. Una allau de conceptes, idees, propostes, crítiques, autocrítiques i consells desplegada com un jardí on es conrea aquesta planta exòtica que el President demanava ahir, anomenada intel·ligència. Una crida insolent que va encensar airades respostes dels senyors Aragonès, Torrent i Rufian que es van sentir insultats. 

Amb intel·ligència, i només una miqueta, el sermó del President s'entén a la primera. Si hi ha una segona, és per enfoscar. El raonament és perfecte. La causació, innegable, "tots els independentistes tenim el deure d'unir-nos". Incontrovertible, però té un defecte, el que s'anomena una "petició de principi", un cuc amagat no en la quantitat, "tots", sinó en la qualitat, "independentistes". Cal que els que es diuen independentistes ho siguin. I això no està gens clar. Si hom accepta la premissa sense advertir el cuc, tota la resta del raonament és impecable. Però és que la premissa no es pot acceptar perquè com prova l'experiència dels últims anys, part del cosi detto independentisme no és independentista. ERC en concret. 

Òbviament, ningú no nega que ERC sigui independentista a llarg termini i que fins i tot no rebutjarà la independència si aquesta tomba del cel com el mana sobre el poble elegit. El MHP Puigdemont parla de la independència aquí i ara, de la DUI, "hic Rodhus, hic salta!" Però ha de fer-ho amb cura, per tal de no donar pretext a més confrontació, fent valer la intel·ligència que reclama als altres. I això embolica el concepte. Els independentistes tenim el deure d'anar tots a una a l'assoliment de l'objectiu comú amb una estratègia compartida. És un objectiu per damunt qualsevol altra estratègia parcial. És l'objectiu d'aquesta generació que hi ha de perseverar per tal de sobreviure. No n'hi ha altra. 

Cap altra consideració personal, de grup, partit o secta pot interposar-se al camí que es va començar a fer l'1-O.

"El que tingui dubtes, que s'aparti". També el que tingui certeses no independentistes. No seguir-hi per afavorir a l'enemic i afeblir els suposats aliats, perquè això és el que es coneix com a "quintacolumnisme". 

Dante, que no tenia pèls a la llengua, reservava el lloc més profund del novè cercle de l'infern al centre mateix de la terra, i congelats, als traïdors.

Vés amb cura, President

Has d'anar amb més cura i escollir millor els termes per tal de no ofendre els teus suposats aliats que, com tots els aliats del món són els més propicis a treballar-t l'esquena. Però, home de Déu, com se t'acut demanar intel·ligència a aquest grapat de pocavergonyes i aprofitats d'ERC i el seu profús hinterland que només pensen als llurs diners i cadires, sense temps per resoldre uns mots creuats, que és l'única prova de la facultat intel·lectiva a la qual gosen afrontar-se?
Intel·ligència ve del llatí "intellegere" és a dir, facultat de "llegir entre línies". Per descomptat, aquests "aliats" teus mai llegeixen res si no és el whatsap o el tuiter i, doncs, no poden desenvolupar cap facultat intel·lectiva. Perquè el procés d'aprenentatge es fa sempre llegint entre les línies que la realitat ens dicta. Per això els anglesos (que són els que més van combatre la idea racionalista de la intel·ligència, heretada dels grecs, substituint-la per a la "comprensió") no diuen mai que "estudien" a la universitat sinó que hi llegeixen. Que no has vist les fotos que Roger Torrent es fa fer per a la posteritat, com si fos una model de Helmut Newton o una transfiguració del corsari negre, d'Emilio Salgari? Creus que un home que s'estima tant a si mateix disposa de temps per perdre'l fent el seu deure, del qual no té cap idea? Aquest gallard mosso creu que el seu engrescador físic l'estalvia tota mena d'expressió articulada racional, atès que tothom caurà rendit als seus peus tot just hagi vist la seva exquisida presència de petimetre. No li cal dir res més. Si de cas alguna ximpleria de l'estil que "cal anar-hi junts", una cosa tan elaborada com quan la mainada parla d'ajuntar-se o no ajuntar-se, a l'abast mental del noi. I que em dius del Rufian, l'home que no parla, sinó que piula sentències plúmbies com tesis de Sant. Tomàs d'Aquí que normalment plagia en la seva diària tasca de "roaming" a través les xarxes en cerca d'alguna cosa a dir per fer-se notar. Així també justifica el 8.000 € que es fica al mes a la butxaca per dir que ell és molt, molt d'esquerres en unes entrevistes on l'idea més profunda és que ell és d'esquerres i que, al teu lloc, ell no se n'hauria anat a l'estranger. Com si pogués posar-se al teu lloc quan qui li doni les ordres (i la paga) s'ha deixat tancar a la presó dels espanyols en una ficada de pota tant colossal com estúpida. O el Pere Aragonés ruminant amenaces contra l'anomenat "Deep State" espanyol (el que vol dir, sembla, que el "surface State" sigui menys feixista), darrere la masquareta com bon majordom complaent, minyó i escolanet de l'Opus. Que no veus que només miren pels seus sous i cadires i la independència de Catalunya i la mateixa Catalunya els importa un rave?? Està bé i és encomiable que insisteixes a la idea de l'estratègia compartida. També ells parlen d'"anar-hi junts". Però no dieu el mateix. Tu vols compartir el camí a la independència. Ells volen aturar-ho. Cal que la gent ho sàpiga i ho sàpiga de la teva veu perquè, a la que intervé algú mitjà, sigui del color que sigui, tractarà de tergiversar les teves paraules per tal d'ajudar a ERC i els espanyols a fer fracassar el procés. No poden esperar que l'Estat faci la seva tasca d'eliminar-te físicament a l'estil islàmic o al verinós estil rus, confitant-te la xocolata, ara que Frigo ja retola en català. Necessiten silenciar-te com sigui o, almenys, fer-te dir el que no dius. Si no poden matar-te físicament, tracten de fer-ho intel·lectualment perquè, malgrat tots els esforços de l'establishment espanyol (de Marchena fins a Junqueras, passant per Sánchez, el Rei i llur escolanet, Iglesias), cada cop que parles, trontolla l'esperpent d'una monarquia corrupta sostinguda per l'oligarquia espanyola i els seus sipais catalans d'ERC,Comuns, PSC, Cs, PP i Vox; i la turbamulta dels salva pàtries tuitaires, tots convençuts que la independència no serà possible fins que la gent no segueix les seves receptes.