(El meu article avui a elMón.cat.)
Molts es fan creus de la capacitat del MHP Puigdemont d'agitar les aigües ja per si arremolinades, de sorprendre el personal amb el pas canviat, de generar notícies. Ara, va, i zasca!, es mana mudar, estripa en públic el carnet del PDeCat perquè presideix un altre partit i és respectuós amb les incompatibilitats no només les legals sinó fins i tot, les caracterològiques. La realitat política és líquida, diu Baumann.
Bé, però, per tots els déus de l'Olimp!, aquests convergents no fan sinó divergir. Es complica la tasca del departament d'agitprop republicà de parlar de "l'espai convergent", tret que sigui un espai fractal; i no us dic res de recordar dia rere dia, diba rere diba, els "neoconvergents" que s'han tornat "neodivergents" sense demanar permís a Sergi Sol.
El president ha comunicat la seva decisió per tuiter. Realitat líquida. Hi ha gent, el meu batlle, sense anar més lluny, noi amb fusta de pensador, que diu que tuiter no és la realitat "real", veritable, que és una bombolla. I ho diuen normalment a tuiter, que és a on encara troben benaventurats que els escolten. La vida real es fa al carrer I per això, a la que poden pugen al tuiter el que fan al carrer perquè els altres se n'adonin, car, ja se sap, esse est percipi.
Puigdemont viu la realitat líquida, sense esquemes preconcebuts; la fa i la refà o desfà en un intercanvi viu, permanent, d'acció/reacció a tots els nivells. És una interacció contínua amb l'Estat que es nega a reconèixer-ho com a interlocutor perquè es nega a admetre la realitat. El seu és el dogma, el prejudici i el judici fals. No sap entendre la realitat líquida, que és on el president es mou com peix a l'aigua i mai millor dit, perquè quan un home sol té en escac un Estat sencer, quan l'individu s'enfronta a l'Estat, com volia Spencer, es garanteix l'evolució de l'espècie i el que és real és l'home, mentre que l'Estat és un constructe inversemblant, sigui amb la seva cara gloriosa, si n'hi ha, o la immunda, que hi és de segur. Es pot veure l'última entrega sobre les clavegueres de l'Estat espanyol, aquesta vegada en comandita amb Andorra i el Vaticà, al documental sobre L'estafa andorrana. Estan disposats a tot per tal d'aturar la independència de Catalunya. Cal estar disposats a tot per defensar-la.
A més de l'Estat, la interacció orientada a la independència es fa també amb la resta d'instàncies que intervenen a la revolució catalana a Espanya, a Catalunya, i a Europa com espai i institució. El "profeta desarmat" apareix avui més legitimat que mai com a president de la República a l'exili amb dret a ser-ho també de la República a la seva terra. Aquesta interacció, que no té model, ni pla, ni full de ruta, perquè és activa i reactiva en condicions d'informació imperfecta és la que el president titllava de "confrontació intel·ligent" amb l'Estat, provocant l'emprenyada resposta de les veus i portaveus i portaportaveus d'ERC que se sentien insultats i l'incòmode silenci dels inconformistes i equidistants pels que és article de fe que el "procesisme" (bèstia negra com el maligne) és una societat en comandita d'ERC i JxC.
Es pot dir que la manca d'una línia clara, ferma, programàtica, d'una tàctica coherent ens aboca a un oportunisme sense principis. Caldria demostrar que l'existència d'una tàctica ferma en condicions d'incertesa i nuvolositat variable ens porta al triomf. Pel que fa a aquest cas concret sembla haver-se provat, sobretot amb la publicació del seu llibre fins ara no desmentit, que l'únic principi que mou al president és la independència de Catalunya; l'únic principi i fi. La seva interacció té com a alfa i omega la independència aquí i ara, i no només a un boirós futur. La interacció, la tàctica, està al servei del principi i fi, i no a l'inrevés.
Alfa i omega. Quan arribem a aquesta nota cristològica hi hem d'admetre que parlem d'una figura carismàtica. Els mitjans del carisma són menys importants. L'episodi de JxC i la baralla amb el PDeCat és això, un episodi i anecdòtic. L'essencial és que JxC és la llista del president i seguirà sent la llista del president encara que es digui XYZ. Qui vulgui la DUI haurà de votar al president Puigdemont, es presenti com es presenti; com si ho fa al capdavant d'una associació vegetariana.
I com que parlem de lideratge carismàtic cal recordar que la proposta d'independència es fa sobre la base de la més estricta no-violència, l'ahimsa de les religions orientals, com punt de partida i d'arribada.
Si a l'interí hi ha una altra cosa, la història jutjarà.
