Els líders polítics pateixen una mena de "historicitis" o desig desmesurat de passar a la història. Per llurs fets o llurs paraules. Els fets són durs, difícils i estan carregats de conseqüències potser dolentes. Les paraules són suaus, fàcils i se'n van amb el vent, tant de bo amb el vent de la història.
I després hi ha històries i històries. No és el mateix la història d'Espanya que la d'Anglaterra. Totes dues han viscut els mateixos temps, però no de la mateixa forma i encara menys amb les mateixes conseqüències.
Els fets d'Espanya són escassos; les paraules, en canvi, abundants. Sobretot als darrers dos segles hi ha hagut una allau, un diluvi de paraules totes solemnes, profundes, grandioses, totes al voltant del sublim pal de paller: Espanya. Espanya no fa res però parla i parla sobre si mateixa: la decadència d'Espanya; Espanya com a problema; Espanya sense problema; em dol Espanya; l'enigma d'Espanya; el ser i el qui dels espanyols; Espanya i jo som així, senyora; Espanya és una unitat de destí en l'universal.
Bé, d'unitat sense parar parla el president del govern. Ens vol a tots units i units en tot i no només als espanyols sinó a la humanitat sencera. L'esperit del Tao sembla haver-ho visitat. La seva és una fe en el principi universal de la unitat, vespre del Nirvana. És l'u de Parmènides.
El ritornello de la unitat ja cansa. Prova que quan aquests paios canten l'excel·lència de la diversitat reciten un capítol del vademècum dels pocavergonyes. S'entén l'obsessió, pròpia de gent que desconfia dels altres perquè desconfia de si mateixa; però ja cansa.
A més, a més, que vol unir amb tanta il·lusió aquest bon home? Espanya; vol unir Espanya. El pal del paller. Sona una mica a unir "els homes i les terres d'Espanya", que deien els franquistes. La veritat, aquesta troballa que "Espanya ha d'entendre's amb Espanya", que sembla ser l'aportació de Sánchez al seguit d'expressions sobre Espanya està buida. Mai podrà competir amb el cèlebre Cánovas: "Són espanyols els que no poden ser una altra cosa".
Però que la grandiloqüent expressió del president Sánchez sigui un buidor no vol dir que no tingui mala intenció. D'aquesta, una "jartà", Milord.
Que Espanya s'entengui amb Espanya vol dir que hi ha dues Espanyes. Perquè si només hi ha una, no té cap sentit demanar-li que s'entengui amb si mateixa. Una altra cosa seria demanar-la que s'entengués, no "amb", sinó "a" si
mateixa; però això és el que Espanya sembla incapaç de fer des de temps
immemorials. La idea de les dues Espanyes ve de lluny i és una tradició falsa. No hi ha dues Espanyes. Hi ha una Espanya dominant, hegemònica com representació i uns projectes difusos d'una representació alternativa que mai s'ha materialitzat, tret d'uns deu anys en dos segles.
Això està clar, com l'està que, en acceptant l'esquerra espanyola la
monarquia, la constitució i resta de parafernàlia heretada del
franquisme, no queda res de la suposada segona Espanya; ni la llegenda.
Aquests nois de les esquerres noves i antigues estan integrats a l'única Espanya, la de sempre, la que no canvia ni pot canviar, perquè no és una nació, sinó el que resta d'un imperi que triga ja més de quatre-cents anys a enfonsar-se del tot.
Llavors, quina Espanya ha d'entendre's amb quina altra?
Bingo. Catalunya.
Hem arribat al moment en què la frase històrica revela la seva misèria. Comença per no poder formular-se d'acord amb el seu sentit: Espanya s'ha d'entendre amb Catalunya. I no pot per raons evidents i no tan evidents. El mateix orador armat amb els ferros mentals del "Santiago y cierra España" creu firmament que Catalunya és Espanya i qui pensi una altra cosa, no només no és espanyol sinó que simplement no és ningú. I qui pot entendre's amb ningú? El que pretén, doncs, és que Espanya s'entengui amb Catalunya, la no-Espanya, a força de negar que sigui la no-Espanya.
És a dir a força de negar-li l'existència.
És la forma espanyola, nacional-catòlica, d'entendre les coses: mortes.
