Els vells ganivets ja no estan estremint-se sota la pols, sinó que creuen ferotges els aires enrarits de l'independentisme. Si els gestos, les paraules, les declaracions matessin, l'obituari polític pujaria com un coet. És la picabaralla dins de l'independentisme que els equidistants i independentistes de bona consciència denuncien periòdicament a les xarxes, el seu mur de les lamentacions. La jeremiada serveix sobretot per amagar un fet que ningú no pot negar: la immensa majoria dels atacs vénen d'ERC i en tots els fronts mentre que JxC es manté en una actitud reservada i insisteix en la necessitat de la unitat.
Això, per descomptat, no és negar als republicans el dret a dir i jurar tot el contrari, que són ells l'objecte dels atacs i que, com que són bones persones, no tenen intenció de respondre'n. Se senten, però, molt ferits, fins i tot, insultats. Llavors, ganivets.
Potser a JXC siguin incapaços de trobar la raó d'aquest sentiment d'ofesa de gairebé tot l'arc republicà, com si els haguessin cridat qualsevol cosa lletja. El judici, clar, és subjectiu. Recordeu la referència de Puigdemont a la intel·ligència en la confrontació amb l'Estat. Palinuro va advertir al seu moment que els dirigents esmentats s'ho prendrien personalment. L'eco de la paraula ha estat devastador. La primera línia d'ERC, Rufian, Torrent, Aragonès s'ha sentit interpel·lada negativament. Fins i tot l'intel·lectual orgànic, Sergi Sol, signa un còmic article contestant irònicament, com a les qüestions quodlibetals, el suggeriment del president amb un article dels que es coneixen a la professió com un refregit. No hi ha altra, car el sac de propostes està més buit que la capsa de Pandora ja que no hi resta ni l'esperança.
El que tot això prova és que a ERC no hi ha discurs. Ni tan sols l'expectativa d'una taula de diàleg que ha tingut la mateixa consistència que un unicorn. I com que no hi ha discurs, volen els ganivets. L'elit del partit, assabentada que les perspectives electorals són fosques, ha embogit i, com un canyó Berta, sense control, dispara a tot arreu. Fins i tot contra Valtonyc per haver "fugit" que és com la dreta espanyola (no pas la catalana) descriu la decisió del raper. I, per extensió, l'atac arriba a les seves exiliades, Rovira i Serret. Els ganivets no distingeixen.
La pica baralla interna a l'independentisme s'aprofundeix. Els equidistants sospiren perquè s'aturi, però és evident que l'agressivitat d'ERC és molt més intensa que la de JxC.
El que es va publicar ahir sobre una maniobra de Junqueras per tal de trencar la comunicació interna de l'aliat és molt fort. Si no es desmenteix oficialment, l'atac a l'aliat té l'abast d'altres agressions, com la negativa a investir Puigdemont, el robatori de l'escó del MHP Torra o la no publicació de la decisió del Parlament sobre la monarquia. Des d'una perspectiva psicològica i després del que sabem del llibre del president Puigdemont (que tampoc no ha estat desmentit), és clar que aquesta nova prova de joc brut coincideix amb el retrat robot que tenim de Junqueras com el principal enemic de la independència.
La crida del MHP Puigdemont a compartir l'estratègia és una impossibilitat metafísica: és impossible compartir estratègia amb algú, que té com a estratègia la teva destrucció.
