La xerrameca del 50% contra

El discurs d'en Junqueras, d'universal abast per la falta de principis i un oportunisme feixuc i aclaparador, és un prodigiós exercici de fariseisme. Totes les propostes positives, constructives són seves; tots els errors, deslleialtats, retrets, ineficàcies, contradiccions i corrupcions, inclosa l'inevitable DIBA, són de l'adversari. Un adversari que viu obsessionat amb la idea de destruir ERC. Sort que l'entrevistat aclareix que mai parla de "les propostes dels altres". Podríem arribar a pensar que pateix l'obsessió que vol encolomar a JxC.

 

 El punt essencial de la seva proposta, l'eix que guia és el diàleg, un diàleg perpetu, obert, sense límits. El diàleg ideal, com forma platònica, que imprimeix caràcter com persona "dialogant" (i bona, sigui dit de pas) participant en el "diàleg universal dels creients", una mena de "sacerdoci universal dels cristians", de Luter. Diàleg fins a quan? Obvi, fins que siguem prou, molts, molts més que el 50%. Fins que la gent es cansi de patir greuges colonials de l'Estat. Ho diu gairebé literalment. Mentrestant, si de cas guanyessin les eleccions els partidaris de la via unilateral, el fariseisme recorda que a ERC també li agrada la via unilateral perquè, com bona opció vaticana, posa un far a Déu i una vela al diable. 

 

Som independentistes, però hem d'esperar a ser més del 50% car tenim un altre 50% en contra. Aquí rau el nucli de la qüestió. Al meu article d'avui a elMón.cat, titulat "La pragmàtica era retòrica" va del tema. Dir que a Catalunya hi ha un 50% contrari a la independència és tan fals que resulta immoral. Tothom sap, inclòs Junqueras, que, pel que fa als recomptes i en enquestes, l'independentisme representa 47% i escaig mentre que el no-independentisme només arriba al 35% (i no és gens ni mica clar); la resta és indiferent, s'absté o vota nul. 

 

No hi ha doncs un 50% contra la independència. Hi ha entre un 75% i un 80% de partidaris del referèndum. En som prou per fer la independència i tan sols ens cal provar-ho mitjançant unes eleccions amb garanties com les del 14-F que, pel seu significat, seran referendàries. Això només es pot negar fent trampes de trilers, com l'intent d'exigir que el 80% de partidaris del referèndum sigui de partidaris de la independència; o fent-les més refinades, jesuítiques, d'estil vaticà, dient que no podem fer la independència contra el 50%, és a dir, reproduint el fals discurs del president Sánchez que Catalunya està dividida al 50%. 

 

Dues qüestions més que Junqueras coneix, però, òbviament, amaga, una sobre la xifra i una altra sobre el grup de referència. Pel que fa a la xifra, si el 50% va ser prou en Quebec i Escòcia, ha de ser-ho en Catalunya. Pel que fa al grup de referència, a les democràcies parlamentàries, el parlament pren les decisions per majoria d'escons. Barrejar la majoria parlamentària amb l'electoral i la censal és una trampa més que farisea; és saducea. Com que a la legislatura passada, una majoria absoluta independentista no va proclamar la DUI, la inconfessa intenció de la xerrameca d'en Junqueras és evitar que ho faci el nou si la majoria es repeteix. 

 

Per això es vol canviar la xifra mínima des de la democràtica 50% +1 fins a altres quantitats que depenen de l'arbitrarietat dels partits.

L'ajornament és una decisió política i... irrellevant

És clar que no, que la ciència no pot posar dades electorals. Això és una competència política i els polítics no poden relliscar llur responsabilitat sobre els científics. La ciència és políticament neutra. Les eleccions estan convocades i han de celebrar-se a la data prevista tret una catàstrofe que ho faci impossible. 

 

Es pot preveure catastròfica la situació el 14-F? El 14-F no es farà res que la població no faci cada dia: cues a supermercats i tota mena de llocs, anar a treballar en transports públics omplits de gom a gom, o recollir els nens a les escoles, obertes i refrigerades per ordre de dalt. Els experts diuen que l'efecte de les festivitats nadalenques ha estat menor del que es preveia. A més a més hi ha temps per garantir la seguretat general amb mesures addicionals, com permetre el vot en dos dies, cridar per grups d'edat, habilitar més punts de votació, etc. A Portugal hi ha convocades eleccions presidencials pel 24 gener i ningú no parla d'endarrer res. 

 

Científicament no es pot preveure una situació catastròfica que justifiqui l'ajornament. La decisió última és política i, pel que sembla, el govern ja l'ha presa, encara que ho digui amb la seva habitual boirosa ambigüitat. Les eleccions s'ajornaran si no hi ha cap alternativa consensuada. Quina pot ser aquesta alternativa a l'ajornament sinó el no-ajornament? I com es donarà un consens al voltant del no ajornament si el mateix govern està per l'ajornament?

 

Aleshores, quan es diu "govern" s'està parlant dels dos partits dits independentistes, JxC i ERC. Però n'hi ha diferències abismals entre tots dos. JxC es deixarà arrossegar a la posició d'ERC, encara que podria oposar-se i provocar una crisi sense precedents, perquè sigui quina sigui la decisió les seves expectatives electorals són favorables.

 

El problema, el dilema, sembla afeixugar ERC que no havia previst que les coses d'aquest món són mudables i la fortuna capritxosa. Els mateixos que van insistir fins a l'avorriment al MHP Torra perquè convoqués eleccions i que van aprofitar la seva inhabilitació per convocar-les a correcuita, són aleshores els més interessats a ajornar-les. Així passen les glòries del món. Sense dubte esperen que tres o quatre mesos més serà prou temps per fer una remuntada cap a l'opinió pública. La remuntada, però, pot acabar en una caiguda encara més greu. 

 

El cel és immisericorde i forçarà ERC a esgotar el calís de fel: prendre una decisió política per raons partidistes i que sigui irrellevant. Amb ajornament o sense, les expectatives electorals d'ERC són desfavorables com són favorables les de JxC.

La reial esquerra corrupta espanyola

Ningú no se'n dubta que la mesa del congrés rebutjarà la petició d'Unidas Podemos, ERC, Bildu i altres esquerres més o menys espanyoles. És una evidència tan enlluernadora que fa sospitar si la proposta no s'haurà presentat precisament perquè se sabia que seria rebutjada. Un dels icones electorals de l'esquerra sistèmica és el beautiful loser, el que perd totes les votacions, però deixa constància que ha votat heroicament en sentit contrari a la majoria. I mereix per tant seguir votant de la mateixa forma fins al llindar de l'altra vida.

 

Aleshores, però, el problema és que l'esquerra que perd la votació pertany a un govern la major part del qual li vota en contra i li guanya. UP, doncs, és govern i oposició al mateix temps i guanya com a govern el que perd com a oposició. L'electorat d'UP és crític, d'esperit opositor i és impossible que s'empassi aquesta mistificació i no vegi que el que la gent perd com oposició ho guanya UP com a govern i com a partit parlamentari. Ras i curt: els que venien a combatre la casta són esdevinguts casta. 

 

UP es menjarà tots els gripaus vius o morts, des dels pressupostos de l'oligarquia de lladres (als que enlaira com una fita històrica), fins a la conservació de la monarquia, passant per les abusives pujades del preu dels serveis bàsics en plena pandèmia amb onada de fred. L'alternativa a tan vergonyosa claudicació seria trencar el govern. Però això potser abocaria el país Espanya a unes eleccions anticipades com a resultat dels quals UP encara perdria més escons. Cal demanar si aquest encaparrement amb la supervivència com a casta parlamentària justifica perpetuar la corrupció del règim del 78.

Pel que fa al PSOE, el seu vot contrari a la investigació ja només és un vot per a la monarquia sinó pel conjunt del corrupte règim del 78. El rei no és investigable, malgrat no ser ja rei, òbviament perquè és la pedra angular del règim; la pedra angular que va posar Franco quan el 1969 va proclamar hereu seu "a títol de rei" a Juan Carlos I. És a dir, el PSOE protegeix el règim del 78 en qualitat d'hereu d'un dictador genocida. 

 

La submissió, l'aclimatació al règim corrupte de la segona restauració assoleix nivells d'identificació mística amb el franquisme. Aquell "títol de rei" que el general va atorgar al Borbó és el mateix que avui proclama vitalici el PSOE. Els tristos balbotejos seudoteòrics dels ideòlegs de l'esquerra sobre el tarannà republicà de Felip VI no poden amagar el fet que l'esquerra espanyola ha esdevingut monàrquica. Els socialistes amb orgull; els d'UP una mica empegueïts. Però tots monàrquics. 

 

Aquesta confluència patriòtica al voltant del pal de paller monàrquic del règim es deu, no cal dir-ho, al repte de la independència de Catalunya. Davant el perill per a la unitat de la pàtria, esquerres i dretes espanyoles obliden les ideologies i fan pinya darrere el símbol de la unitat nacional, el rei. És a dir les esquerres espanyoles amb les quals ERC pacta, negocia, acorda, són espanyoles abans que esquerres. Precisament el que ERC hauria de ser (catalana abans que esquerra) si fes honor a la seva autonominació de partit "independentista".

El dilema grouchomarxista d'ERC

És fama que el més famós dels germans Marx, Groucho, va definir la política com "l'art de buscar baralla, trobar-la a tot arreu, diagnosticar-la incorrectament i aplicar les mesures equivocades". Al capdavall, si no ho va dir, podria haver-ho dit, com diria el propi Groucho. La ridícula posició a la que s'ha ficat de quatre potes el govern apunta en la mateixa direcció amb agreujants deguts a les peculiaritats culturals. 

 

El govern diu que s'afronta al dilema de si ajorna o no les eleccions, però que ho farà mogut per un criteri estrictament científic/sanitari, sense caure en baixos interessos polítics. Però això és com jurar als quatre vents que un és una bona persona i té el mateix valor. Un govern és un òrgan polític i totes les seves decisions són polítiques, tant si es prenen per raons sanitàries com si no. Són decisions polítiques pels efectes, perquè impacten sobre interessos en conflicte. 

 

En aquest cas, a més de política, la decisió d'ajornar o no les eleccions és irrellevant per als partits que son decisius a l'hora d'adoptar-la, JxC, ERC i la CUP. Els altres aquí no compten. Tant si les eleccions s'ajornen com si no, el resultat que avui es preveu a les xarxes i s'intueix al carrer no variarà prou. La tendència és a un triomf de JxC i una desfeta d'ERC. El que està en debat es la magnitud de la desfeta. No sembla probable que la tendència s'inverteix. Si ERC no va saber realitzar el que deia tenir planejat com a govern eficaç, encara menys sabrà sortir-se'n en tres o quatre mesos més sense cap mena de planificació i en perpetua baralla electoral bruta. 

 

Quant a JxC la decisió també és indiferent: si les eleccions no s'ajornen, compta amb l'impacte dels èxits de l'acció exterior del independentisme "juntaire"; si s'ajornen, tindrà més temps per enfortir-se orgànicament i trencar el mur d'ostracisme als mitjans erigit per ERC. 

 

L'ideal des del punt de vista de l'interès comú és que la decisió es prengui per criteri científic. En aquest cas, això ha de venir garantit no perquè els polítics siguin éssers angelicals, sinó perquè sigui quina sigui la decisió, serà políticament irrellevant. Pel que fa a ERC, la seva desfeta sembla inevitable en qualsevol cas; pel que fa a JxC, el seu triomf. Mireu per on la "jugada mestra" de treure's de sobre el MHP Torra va ser un greu error que ha palesat l'absoluta incompetència d'ERC al govern.

  Un resultat que hauria entusiasmat a Groucho Marx.

L'estratègia del labirint

Dedicat a la memòria del mon amic Joan Safont, mort sobtadament ahir. Faig meves les paraules de la seva vídua: Mireia Canicio.

--------------------------------

La paraula màgica és "sociovergència". La va fer valer Pere Aragonès com a sintagma mobilitzador al seu bel·licós discurs del dissabte i la va repetir i ampliar disciplinadament la seva núm. dos, Laura Vilagrà, en aquesta entrevista. La "sociovergència" és un nom "epocal", com quan es parla dels anys de la violència o els de l'abundància. En aquest cas es tracta d'un període de foscor, angúnia, misèria, caracteritzat per una confusa conxorxa entre els socialistes i els convergents, un regne de les tenebres del qual ens alliberarà la republicana espasa del gran lluitador contra la corrupció, o sigui, una pura invenció. La num dos ja veu al num u de president de la Generalitat, al capdavant d'un govern independentista basat en l'aliança JxC i ERC. Un govern que ens portarà a la independència amb un full de ruta que els republicans tenen prest al calaix.

 

El grau de versemblança d'aquests propòsits es mesura al fet que, dels quaranta anys de "sociovergència" que cal tancar para sempre, set han sigut d'aliança entre socialistes, republicans i comunistes. JxC no ha col·laborat mai amb els socialistes a escala nacional. En canvi, ERC va fer presidents de la Generalitat a dos socialistes. És a dir, els únics que ha col·laborat amb els socialistes són els republicans. I ho tornaran a fer si se'ls presenta l'ocasió. No hi ha sociovergència; hi ha socio-republicanisme del que Vilagrà és militant/funcionària.

 

Llegir l'entrevista és un exercici de paciència i autodomini per no riure de la quantitat de desbarats, mitges veritats, mentides i contradiccions a dintres d'un discurs buit i garrulo d'una política professional. Professional sobretot per la capacitat de fugir d'estudi, no dir res i deixar-ho tot en una boira d'incerteses presidides per un perpetuo "nosaltres" que no és altre que la línia general del partit: tots els balons, fora. 

 

Qui pretengui esbrinar una mica de sentit al mumbo-jumbo de l'entrevistada trobarà abans la pedra filosofal. D'aquest laberint, teixit per les incongruències de la dama, només es pot sortir invocant la fórmula màgica: "sociovergència"!, una mena d'abracadabra per a iniciats.

 

Al llarg de l'entrevista, que sembla un diàleg d'Ubu roi, l'entrevistada parla de l'independentisme en clau unitària i anuncia que aquest té l'obligació de governar (si assoleix més del 50%, encara que no sigui clar si de vots o escons) unitàriament. El que l'entrevistada no pot explicar racionalment, com tampoc no pot fer-ho el seu partit, és perquè, seient el govern unitari l'objectiu comú, no volen presentar-se amb una candidatura unitària, com mana el sentit comú. I no volen fer-ho perquè estan compromesos fins a les nines dels ulls amb la política espanyola a dins d'Espanya; perquè el seu marc mental és l'espanyol.

 

I això els farà perdre les eleccions a Catalunya.

El candidat pragmàtic treu veu

I sempre contra l'independentisme, car l'enemic d'ERC no és l'Estat, sinó JxC. 

Els auguris són foscs. El desprestigi d'ERC a les xarxes, al qual s'atansa el lamentable pandemònium de la seva gestió al govern, l'han tornat en contra l'opinió pública que bufa com la tramuntana. L'oligarquia dirigent treu foc pels queixals, no sap que fer i, com sempre, va pagar-la amb l'últim de la fila, el candidat Pere Aragonès. L'han cridat a capítol perquè faci alguna cosa, es doni a conèixer, cridi l'atenció, que tregui veu i parli fort. No volen un homenet primparat i pentinat, però gris, encara que sigui el gris del guineu. Volen un lleó, un líder apropiat a la brutícia de la campanya.

Però la qüestió no és només el volum o el to de veu, sinó el contingut del què es diu. Es pot ser suaviter in modo, fortiter in re. Però cal tenir un "res", qualsevol "res". Alguna cosa tangible, versemblant. Bé n'hi ha la DIBA, el demoníac, luciferí pacte de la DIBA, la cabòria de la DIBA, que turmenta els republicans com un incubo maligne. Dissortadament, no sembla que hi hagi cap d'altres sacrilegis perquè ja els haurien denunciat i excomunicat els responsables. 

Doncs, es diu el nostre projecte de líder, si no hi ha res més que la DIBA, som-hi i desperta ferro! Assalt a la corrupció de la DIBA. No cal molta originalitat ni enginy, al cap i a la fi, totes les diputacions són institucions clientelars de distribució de prebendes i sovint corruptes. M. Rajoy va començar la seva brillant carrera delictiu-política a la diputació de Pontevedra. 

Per altra banda, fa temps que JxC va proposar ERC desfer tots els pactes d'aquesta mena (amb PSC i/o comuns) a tot arreu i ERC es negà. Quin és el sentit, doncs, que Aragonès denunciï la corrupció a la DIBA i a qualsevol altra institució quan es va negar a desfer els pactes que la fan possible? Cap, és clar. Però això no importa. El que importa és l'aura d'honestedat que de sobte volteja el candidat, basada sobre una falsedat. 

Embadalit, enlluernat, astorat de la seva retòrica, que ni ell se sospitava, Aragonès, com a un nou sant Jordi, ha agafat la senyera i s'ha llençat a la càrrega contra l'aliança "sociovergent" de quaranta anys que ha patit el país. El llenguatge al Rufián no pot amagar que, dins els quaranta anys, set (2003-2010, dos tripartits) són a descomptar a una aliança sociorepublicana. L'únic que ha fet president de la generalitat als socialistes (Maragall i Montilla) ha estat ERC. A més a més, van ser els socialistes els que van anunciar abans les eleccions de 2010 que no reeditarien el tripartit. O sigui que, si per ERC fos, hi hauria tripartit. El tripartit és el seu objectiu. 

El candidat només demana que li deixen a ell ser president mesell de la generalitat espanyola.

Tots contra la independència

Amb l'esperadíssima ingerència de la JEC a Catalunya es curulla la ferma unitat de totes les forces de la vella i la nova Espanya, que ja era nova el 1939. Cridat per l'esperit doceañista, el bloc de la nació s'ha llevat davant l'enemic comú: JxC, el MHP Puigdemont, la independència, vaja. 

Un cop identificat l'enemic públic núm. 1, cada unitat del cos nacional el combatrà amb les armes al seu abast: els jutges amb la seva lawfare a l'interior i exterior de Catalunya puix que es pensen viure al temps dels Terços de Flandes, on es va amagar el sol; el govern amb la seva repressió dels presos/es polítiques i la cerca de l'enemic pensant-se Wyatt Earp contra Billy el noi; els mitjans amb l'unànime denuncia del fracàs històric de l'independentisme "radical"; la JEC amb l'exclusió de JxC de l'esfera pública catalana per a invisibilitzar-les; els socialistes espanyols i llur delegació catalana amb la vacuna contra l'independentisme; l'esquerra espanyola en Catalunya amb la seva anatematització de la independència; i l'esquerra catalana amb el mateix ostracisme de la JEC. 

Està clar, oi? Tots contra JxC. Tots contra la independència. 

Invocar aquí les regles tradicionals del fair play i la igualtat d'oportunitats és com demanar maneres a una llamborda. Però pot ser, s'imposi un criteri de conveniència i utilitat. Si els altres participants aprofiten la desigualtat d'oportunitats per guanyar punts a la campanya i ningú no reclama la presència dels absents, el resultat pot ser contraproduent. Per tant, és probable que hi hagi una decisió dels mitjans públics de permetre la participació de JxC, encara que no a totes les possibilitats, atès que la JEC vigilarà

Tanmateix, tot això és irrellevant. Tant si es vol com si no, la campanya tornarà al voltant de l'opció independentista del president Puigdemont.

L'evolució dels esdeveniments ha fet del 14-F un referèndum, una elecció polaritzada entre una opció netament independentista, personificada pel president Puigdemont i una opció no independentista composta per una sèrie de subopcións, des d'una subopció d'independentisme "pragmàtic" amb el 80% de la població d'ERC, fins a la reducció de Catalunya a les quatre províncies, de VOX.

 Sí o no a la independència.

Nou clatellot als botxins espanyols i el seu govern "d'esquerres"

La notícia del nou rebuig de la justícia belga/europea a l'Estat feixista espanyol ha caigut com una bomba. El silenci, vellut i relliscós, als mitjans n'és bona prova. A Catalunya, els mitjans de propaganda d'ERC, TV3 i Catalunya Ràdio, s'han vist forçats a esmentar la notícia de passada, com si no tingués res a veure amb el país. Un parell de felicitacions desnerides d'Aragonès i Junqueras, qualificant-la de "gran notícia", no poden amagar llur desencís en comprovant una vegada més que l'estratègia de l'exili és la que prepara l'esdevenidor de la independència en contra de la claudicació que representen ells amb tota la seva garrularia. 

 

Tant com es critica l'actitud d'Europa, vet aquí el que Europa i només Europa pot fer: protegir els drets dels ciutadans europeus fins i tot contra l'arbitrarietat dels seus Estats. És el que els exiliats van entendre des del primer moment: que Europa és una mena de "superestat" de dret i que el concepte de "ciutadania europea" no és un mot buit. Els ciutadans europeus com a titulars de drets existim. És el que els "jutges" espanyols en canvi no van entendre mai. Per a ells, "ciutadania europea" és una mera consigna sense cap contingut concret ni valor davant un tribunal de justícia. La seva "justícia" comença i acaba on comencen i acaben les casernes espanyoles. No són jutges; són botxins. 

 

De vegades es diu que quan al govern d'octubre de 2017 el va caldre triar entre anar-se'n a l'exili o lliurar-se a la "justícia" de l'enemic, uns, els de l'exili, van mostrar més valor i decisió que els altres, els que es van lliurar. Valor o no valor, això són coses personals, subjectives. El que és irrefutable, a tres anys de l'inici de l'aventura, és que els de l'exili la van encertar en l'eficàcia de la lluita per a la independència que és el que es tracta. Van forçar l'Estat feixista espanyol a jugar en igualtat d'oportunitats davant tribunals independents i, clar, van guanyar. 

 

És tot el contrari del que es van lliurar, que han hagut de jugar sense igualtat d'oportunitats davant de tribunals parcials i hostils i, clar, van perdre. Només els idiotes o els feixistes poden creure a la independència dels tribunals d'un Estat feixista.

 

Una última paraula pel que fa a l'usatge sentimental dels presos/es a la campanya electoral. Els presos/es estan patint una injustícia brutal i cal que siguin posats en llibertat al més aviat. Però no es pot oblidar que es van lliurar voluntàriament... i van equivocar-se causant un perjudici gran a l'independentisme. Seria molt de desitjar que deixessin d'invocar els seus indubtables patiments personals per causar-ne encara més perjudici, per endarrerir o fins i tot avortar la via a la independència, que és un interès general, de tots els catalans/es.

Fake cop d'Estat

"Els mitjans són els enemics del poble", deia Donald Trump al zenit del seu poder. Es negava a deixar-los treballar amb normalitat, discriminava entre mitjans amics i enemics i ho envernissava tot de "fake news" subvertint les regles més elementals de la comunicació política i, fins i tot, de la comunicació humana.

 

Per a ningú era un secret que el president Trump, ja de candidat, estava tocat del bolet. Semblava un polític "maverick", una mica bocamoll, però inofensiu. No passa sovint, però de vegades ens trobem un de la confraria al timó del vaixell i els resultats deixen empremta per a una estona. Aleshores, l'estona pot durar tota l'eternitat si es recorda que aquest desequilibrat és el comandant suprem de les forces armades i té el botó vermell al seu abast.

 

Procediment d'urgència. Res no ens garanteix que el món no se'n vagi en orris per causa d'un llunàtic. Trump serà inhabilitat pel Senat sota l'esmena vint-cinc, paràgraf quatre de la Constitució. El vicepresident, Mike Pence farà la transmissió de poders el 20 gener. Hi ha analistes molt avesats i amb molt de senderi que es neguen a parlar de cop d'Estat, per tal de no "banalitzar" el concepte. No és l'opinió de la Fiscal General de Nova York, James, que parla expressament del cop d'Estat de Donald Trump. 

 

"Els mitjans són els enemics del poble", tret que estiguin al servei del poder. Trump no l'ha aconseguit i, per tant, ha dedicat la seva administració a destruir qualsevol convenció racional de comunicació. És el mateix que va fer Hitler i el va reeixir a causa de la manca de tradició democràtica d'Alemanya.

 

En Catalunya els mitjans estan al servei del govern, més concretament d'un dels partits que ho formen, ERC. Per això també són enemics del poble, ja que l'adoctrinen amb la línia del partit i l'amaguin la informació sobre opcions alternatives. No hi ha gaire diferència entre les fake news i la informació sobre els resultats de la política d'ERC. Els mitjans públics són esdevinguts "oficials" del partit per difondre les seves consignes i menystenir les del seu adversari. 

 

Un model de la vella escola de monopoli feixista o comunista de l'esfera pública de discussió, sense adonar-se que els temps han canviat i avui el debat i la informació no roden a l'àmbit audiovisual convencional, sinó a l'àmbit digital, a les xarxes que no es poden censurar de cap manera. Un àmbit obert de lliure accés per a tothom no només com a auditori sinó com a comunicador. Una esfera pública on tothom pot dir la seva i ningú no pot callar-lo. Un lloc on una fake news no resisteix un retuit i la propaganda no té "likes", un terreny on els comissaris polítics de la secta, els Sols, Sanchis i resta de la púrria no tenen res a fer, raó per la qual ni tan sols gosen obrir-se comptes, per tal de no escoltar el que la gent té a dir-les. Com si el fet de no escoltar-les fes desaparèixer les critiques, com si no hagés crítiques.

Mira tu per on, el feixista fracassat Trump l'encertava de ple: els mitjans són el pitjor enemic del poble quan estan manipulats per una màfia d'incompetents, només interessats en les seves butxaques, com ERC.

JxC a l'ull de l'huracà unionista

L'Estat espanyol és conscient que es juga molt el 14-F, potser la seva supervivència. Necessita una desfeta rotunda de l'independentisme que permeti acabar d'una vegada per totes amb la perpètua insubordinació catalana. Necessita excloure l'independentisme del govern de la Generalitat i substituir-ho per un altre d'aliança d'esquerres espanyoles i catalanes inequívocament compromesa amb el retorn a l'autonomisme. Si aquesta desfeta no es produeix i el resultat dóna una majoria independentista, encara que sigui tan inoperant com la de la legislatura passada, el desgavell s'enquistarà, com ho farà la inestabilitat espanyola.

 

Doncs, l'Estat ha declarat xafarranxo de combat a totes les seves unitats, polítiques, mediàtiques, institucionals. Tot el foc s'ha de concentrar sobre la llista de país de JxC, o llista del president Puigdemont. No esmentar-la, fer-la desaparèixer, com si no existeix, com pretenia Junqueras quan vaticinava que caldria triar entre ERC i PSC, no duu enlloc. No hi ha manera de silenciar la candidatura de JxC/Puigdemont ni tan sols comptant amb els entrebancs reglamentaris dels espanyols. 

 

S'imposa una revisió de l'estratègia. L'inútil ostracisme deixa pas a un atac frontal, públic expresso a JXC. Sense dubte l'agressivitat donarà més relleu a la candidatura que es vol vèncer, però, a la vista del canvi d'opinió a favor de la independència, no hi ha una altra opció. Si no pots ignorar-los, tracta de destruir-los, encara que sigui al preu de la dignitat. Ens havien avisat que la campanya electoral seria bruta. I per cert que ho és. L'acusació de "nacionalisme excloent" a JxC revela dos ordres de cinisme: el de demanar l'exclusió d'algú acusant-lo d'excloure; i el de fer-ho amb el suport dels vots del senyor Valls, gran deportador xenòfob del país veí.

 

La consigna és clara: a l'enemic de JxC, ni aigua. Cal bastir un govern d'esquerres no independentista, "sense complexos". El candidat Illa crema els vaixells i ofereix a ERC els vots del PSC de franc per tal que no hi hagi un govern amb JxC. Això deixa molt malament la imatge d'en Junqueras parlant de triar entre ERC i PSC. Ja no pot amagar més l'existència d'un pacte dels republicans amb els comuns que s'ha manifestat en l'aprovació dels pressupostos municipals i que es tractarà de repetir a la Generalitat. 

 

Aquest pacte que governa Barcelona sella un destí molt fosc per a la llavors brillant ciutat mediterrània, sotmesa a una degradació urbana sense límit. És l'opinió majoritària dels barcelonins. L'ombra que projecta sobre Catalunya sencera és anguniosa: la nova normalitat del presidente Sánchez i els seus aliats de Podemos i ERC.

 

 Només una majoria de vots netament independentistes pot aturar aquesta deriva cap enrere.