Nostàlgia del genocidi

Què entendrà aquest home per "nostàlgia"? Té una tendència a la grandiositat impostada i buida, pròpia de la tradició castellana-imperial. La seva idea d'Espanya, idèntica a la d'Aznar, es mesura per la dimensió i ubiqüitat de les banderes borbòniques. Una de les seves consignes electorals, "Más España", palesa un tarannà imperial subconscient d'arrels franquistes. O no va dir fa uns dies que la constitució de 1978, segon acte del cop militar de 1936 i subseqüent dictadura, és la fita més important de la història d'Espanya?

 

Tota aquesta retòrica nacional espanyola, que fa ressò de la teatral grandiloqüència franquista es barreja al nostre personatge amb un esperit frívol, alegre, superficial, amb una mica de simpatia trilera i gens d'amiga de perdre's en cavil·lacions. 

 

Així, doncs, que entendrà aquest noi per "nostàlgia"? És de sospitar la intenció de treure gravetat al desig dels militars d'afusellar a 26 milions de fills de puta. No té gens de transcendència; es tracta d'unes velles glòries que sospiren per un passat que mai tornarà. Petiteses. Potser és la seva intenció, però, a la realitat, "nostàlgia" significa quelcom molt diferent. Si ens posem científics, és un desig malaltís de tornar a la llar; si literaris, és l'ideal que mou Ulisses al seu viatge cap a casa, a Ítaca. 

 

Quina és la casa, quina l'Ítaca, a quina llar anhelen tornar aquests nostàlgics? A un lloc que coneixen bé, al qual pertanyen en ànima: el genocidi; en aquest cas, de 26 milions de persones.

La brutícia que no cessa

L'endemà de la capitulació sense condicions d'ERC davant els PGE amb l'espoli de Catalunya, el TS nega el tercer grau a vint dies de les festes nadalenques, car els jutges espanyols són molt cristians. A l'instant l'espai audiovisual s'omple dels llastimosos gemits dels grans càrrecs institucionals republicans, Aragonès i Torrent. Tots dos trencant-se les vestidures, esgarrapant-se les poblades galtes i cobrint de cendra els seus majestàtics caps. "Això no es pot consentir!" (però es consentirà); "cal l'amnistia ja!" (no hi arribarà mai); "és una venjança!" (sí, una més); "el gobierno segueix amb la repressió!" (ho sap tothom). L'espectacle dels ploramiques colonials prova sense cap dubte, que ERC és, sí, una secta, però una secta saducea de sepulcres blanquejats. 

 

Tanmateix, l'exercici de fariseisme institucional no reïx a apaivagar una indignació creixent amb uns "negociadors" que van aprovar els PGE de l'espoli ex abundantia cordis, ja que els seus vots no eren necessaris. Una indignació que es fa tempestuosa en assabentar-se la gent que ERC va aprovar els PGE tot sabent que el TS negaria el tercer grau. És a dir, que els "negociadors" van abandonar els ostatges catalans a llur fosc destí per estabilitzar la legislatura espanyola i de pas les seves cadires i sous.

 

Calia cercar una cortina de fum més dens, més tòxic per sortir de l'embolic i vet aquí, caiguda del cel, la notícia publicada a un munt de periòdics que Josep Costa estava en una mena de conxorxa amb l'extrema dreta o, almenys, dedicava els seus moments d'oci a blanquejar l'extrema dreta. Sergi Sabrià, el Tartuf major d'ERC, un hipòcrita jesuític, es va llançar com a un rai a estripar a Costa i demanar, molt digne, la seva dimissió.

 

Fracàs total: les xarxes van engegar l'acció, deixant a cadascú al seu lloc en qüestió d'hores. Per cert, tota la història s'ha decidit a les xarxes; sí a la bambolla de la qual ningú no fa cas, segons els ideòlegs republicans.

 

L'anunciada brutícia de la campanya s'ha encastat al discurs d'ERC orientat bàsicament a fer la guerra total a JxC. Quan (rarament) no hi són, tracten de justificar la seva claudicació davant l'Estat (i el seu aprofitament personal de les circumstàncies) amb unes boiroses il·lusions iberorepublicanes trets del vell baül comunista de Tardà. S'afegeix un mumbo-jumbo sociotecnocràtic sobre l'eficàcia a la gestió d'engrunes. Res més. 

 

Aquesta campanya-cortina de fum té el mateix abast intel·lectual que l'intent de barrejar JxC amb C's, PP, VOX en comptes que haver votat contra els PGE. El qual ens torna a la veritable qüestió: l'aprovació dels PGE ha estat el pas decisiu, la confessió que ERC no té res a veure amb la independència. La seva política es fa a un horitzó espanyol i els seus projectes són tout au mieux ibèrics, no més catalans i no només catalans. A Espanya la qüestió dels presos/es és secundària i també ho és per a ERC, ja que ha aprovat els PGE sense condicions. La posició republicana a Catalunya és insostenible i promet ser ridícula. El vot independentista l'ha desertat i la representació que obtingui serà de vot unionista. Tanmateix no tindrà cap sortida que repetir govern de coalició amb JxC com a soci menor, en contra de l'opinió de la seva base electoral.

 

Definitivament, com va passar fa mil·lennis, quan el rei Cres de Lidia, va interpretar malament l'oracle de Delfos i va destruir el seu propi imperi, els d'ERC, llençant-se com feréstecs a la campanya més bruta que veieren els segles, s'han embrutit més del que ja estaven i n'hi estaven molt.

Els pressupostos de la presó

Els amics d'ERC hauran de fer esforços titànics per convèncer a la gent que entre l'aprovació dels PGE i la decisió del TS no hi ha cap relació, que és una coincidència quasi miraculosa, un meteor imprevisible, una jugada fosca del destí que ningú no podia preveure. Els caldrà tota la brutícia del món per amagar la crua realitat que l'aprovació dels PGE, seguint la línia del partit, s'ha fet sobre les esquenes dels presos i preses polítiques. 

 

Al seu "discurs" aprovatori en seu parlamentària, Rufián va exposar l'habitual mumbo-jumbo republicà en clau catalana. Fins i tot va rebutjar amb la indignació d'un Joan Baptista o un Savonarola ser un traïdor. Per cert, tot això sona a xinès i una mica pagès als seus aliats progres madrilenys que el van tranquil·litzar dient-li a correcuita que, de traïdor, res: un valent patriota espanyol. I, com bon patriota espanyol, en aprovar els PGE de l'espoli de Catalunya, ja sabia que el TS negaria el tercer grau i accessoris. Ho sabia tothom a la villa i corte. 

 

L'òbvia conclusió és que, en estabilitzant la legislatura, ERC assegura les cadires i sous públics dels seus diputats per a tres anys més, a costa no només que la situació dels pressos/es no millori, sinó que empitjori. L'excusa dels republicans és plantejar una qüestió contra fàctica: Potser seria millor per als presos/es polítiques i per a Catalunya rebutjar els PGE i tornar a la inestabilitat? Com sempre amb aquestes qüestions-trampes no té cap sentit discutir sobre el que no va passar. El que ha passat és que l'aprovació dels PGE s'ha fet a costa dels presos i preses polítiques. I cadascú ha de fer front a la seva responsabilitat. 

 

Descarto per improcedent qualsevol consideració sobre els aspectes personals d'aquesta decisió política de claudicació. Són moltes històries i molt tristes i pertanyen a un àmbit privat que mai ha de barrejar-se amb el públic. Com tampoc no perdré el temps responent a l'acusació republicana que els de JxC s'alineen amb C's, PP i Vox en votant contra els pressupostos. Fins i tot també a les campanyes brutes hi ha categories i nivells d'intel·liguentsia.

 

Encara estava fresca la tinta als papers, com es deia quan n'hi havia, i ja xerraven a les ones els capos d'ERC, els Torrents, Aragoneses, etc., encara més indignats que Rufián, més flamígers i cegats de santa ira. La seva mala consciència és aclaparadora. "Una injustícia més, una venjança, crueltat, sadisme"; bé, potser aquest darrer terme sigui del meu conreu que també ho penso. Però jo no hauria mai aprovat uns pressupostos amb els meus/meves companys/es tancats i retancades. Sobretot després d'haver promès no fer-ho. Mai. 

 

Està bé que ERC s'ensorri en la humiliació, la desfeta i la resignació, encara que sigui lamentable. Està al seu dret. Però no d'arrossegar-nos-hi I tampoc quan, amb l'orwellisme de la secta, el de "la desunió fa la força", pretén que la claudicació sigui la via a la independència. Ans al contrari, sembla una burla sinistra. 

 

El vot independentista està fragmentat, gairebé esmicolat. Potser molta gent no sabrà a qui votar. Però una cosa sembla ja prou clara: si se sap a qui no votar, oi?

 

 No hi ha -no hi ha hagut mai, n'hi haurà- més possibilitat que l'Estat espanyol respecti els drets dels catalans que la ferma voluntat d'independència unilateral.

Un batlle xafarder i feixista d'ERC

Primer de tot cal dir que és la segona vegada que hi he d'ocupar-me de l'alcalde d'ERC del meu poble, que, com que no té res a fer, es dedica a ficar-se amb mi a les xarxes, de les que no surt mai perquè, com dic, no fa res més, tret de cobrar el seu sou públic.

 

Aprofito per demanar que, per l'amor de Déu, algú em treu de sobre aquest home i la seva obssesió malaltissa amb mi. Fins i tot a enviarme missatges privats pel whatsaps amb les seves recriminacions. Un assetjador professional. 

 

Una vella teoria vol que la hipocresia sigui un vici propi de gent intel·ligent, però feble, una mica cínica i fracassada que es fa passar pel que no és i diu el que no pensa. Com totes les teories té excepcions. Es dóna el cas que un pocasolta (i, per tant, malvat) sigui un hipòcrita. És el cas del batlle de Sant Julià de Ramis que, com podeu veure, parla d'un acte que "no va de partits" al mateix temps que agredeix, retreu i acusa altres partits i altres persones com jo mateix que no tinc res a veure amb els partits o el president Puigdemont. L'alcalde ens retreu a JxC, Carles Puigdemont i jo mateix (barrejant-ho tot per atacar) que no féssim res per celebrar el seu heroic gest d'anar a Madrid a fer el seu deure com a batlle i de pas, a afalagar i arrossegarse com un cuc davant el seu superior, Rufián. És a dir, ens retreu, no el que fem, sinó el que no fem perquè, segons ell, els ciutadans som obligats a aplaudir que llurs representants facin el seu deure pel qual cobren. O es que aquest home s'ha pagat el seu bitllet cap a Madrid de la seva butxaca?

 

Fins aquí, la hipocresia. I després, la mania persecutòria. Puigtió es fica amb mi per raons ideològiques com a Alcalde, vulnerant d'aquesta forma el meu dret de llibertat d'expressió o no expressió. És a dir, els còmplices, els Sergis Sol i Vicents Sanchis, i resta de comissaris polítics em veten als mitjans públics de comunicació perquè no pugui defensar-me dels atacs constants dels seus i després, llencen aquests fadrins, com el Puigtió, a assetjar-me a les xarxes. Un paio incapaç de distingir entre la seva condició institucional d'Alcalde (i per tant representant de tots els ciutadans del poble, fins als d'altres opinions) i la seva condició de militant d'un partit espanyol a les ordres directes del covard Roger Torrent. 

 

Aleshores, imagineu que podria passar si aquesta secta de feixistes/comunistes/católics guanyés les eleccions. Els ciutadans haurien de passar el dia aplaudint una colla de venuts, corruptes com Sergi Sol, Rufiàn, Tardà, Torrent, Vilalta, Maragall, Sabrià, Rovira i resta de la tropa dee vividors i enemics de la independència de Catalunya.

Gents valentes i patriotes

Mai ha estat tan justificat el célebre adagi de l'acid Samuel Johnson "el patriotisme és el darrer refugi dels canalles", corregut amb més vidriol per Ambrose Bierce al Diccionari del diable: "El patriotisme no és el darrer refugi dels canalles. És el primer". Doncs, això. 

 

Laura Borràs i el president Puigdemont han escenificat el tàndem electoral cap a la victòria a les eleccions com a candidatura/llista del president legítim de la República catalana. No els cal fer cap campanya bruta. Ja n'hi ha prou amb la que els fan els adversaris... contra ells mateixos.

 

La diana és nítida: Borràs/Puigdemont o llista del president. Sona l'eco del Manifest: un fantasma recorre Espanya; el fantasma de la independència de Catalunya. Totes les potències del vell regne es conjuren en contra, totes: la corona, el govern, l'exèrcit, l'església, els mitjans, la patronal, les clavegueres de tots ells (que són diverses, encara que entrecreuades), els partits, la banca i els falsos independentistes catalans.

 

La primera andanada, el cant de guerra, "valents i patriotes" a l'hemicicle espanyol que literalment ha aixafat les minses esperances republicanes de presentar-se com independentistes catalans a Catalunya. A Madrid, ja se sap, és una altra cosa. Fins i tot Rufián passa per indepe entre els progres d'Unidas Podemos. 

 

Allò de patriotes està ben trobat, sona a la típica i buida grandiloqüència castellana i s'adapta al tarannà dels republicans lerrouxistes i els senyorets del PDeCat, sempre recordant al Dr. Johnson. El que crida l'atenció és això de "valents". 

 

Que té de valent aprovar uns pressupostos que perpetuen l'espoli fiscal de Catalunya? Uns pressupostos que garanteixen l'estabilitat del govern, el que vol dir la conservació de les cadires i sous dels diputats/des votants a favor. Cosa gens menyspreable a la vista de la incertesa del que pugui passar a les eleccions del 14 de febrer. Potser una actitud prudent, els mal pensats diran que fraudulenta i egoista, però valent? On rau la valentia?

Un heroi del nostre temps

Ramón Cotarelo (2020) 

 El manantial. La Biblia del Neoliberalismo  

Valencia: Tirant Lo Blanch

M'encanta aquest títol. Fins on sé ha estat el de dues novel·les, una de Mijail Lermontov (1840) i l'altra de Vasco Pratolini (1947), ambdues portades al cine diverses vegades. L'heroi del rus és byronià; el de l'italià, un feixista i tots dos relats són crítics, irònics. La fontana, una novel·la d'Ayn Rand (1943) i un film de King Vidor (1949), presenten una nova versió: l'heroi del nostre temps com el superhome nietzscheà, sense ironia. Tots dos, novel·la i pel·lícula, però sobretot la novel·la, objectes de "culte" de la feraç comunitat de seguidors/es d'Ayn Rand, anomenats "objectivistes", disseminats a tot arreu el món i amb arrels especials a l'angle-saxó. 

És la història d'un geni, un "superhome",  Howard Roark, jove arquitecte de força i inspiració creadora en lluita quasi artúrica contra l'esperit de mediocritat de la professió, sotmesa a la vulgaritat del mercat. Vol ser la història del combat entre l'individu i les forces col·lectives, la lluita del creador contra les imposicions de la vulgaritat, emparades en la intervenció de l'Estat. Un relat de glòria de l'esperit creador del capitalisme per sobre les forces col·lectivistes. És a dir, un resum, la bíblia del neoliberalisme. Cap altre text ha palesat amb tanta claredat l'esperit neoliberal com l'al·legat de Howard Roark en defensa pròpia al seu procés. És un text fidelment reproduït al film que tots els neoliberals coneixen. 

El meu assaig tracta de posar en context la novel·la i el film, investigant una mica sobre la personalitat de l'autora que també va ser la guionista de la pel·lícula. Crec que paga la pena saber que un dels llibres més llegits al món, només per darrere de la Bíblia als Estats Units, que hi ha exercit i encara exerceix una gran influència, hagi estat escrit per una jueva russa emigrada als Estats Units el 1926, Alisa Zinovievna Rosenbaum, Ayn Rand. 

La Fontana segueix objecte de crítiques sovint ferotges, com contrapunt al fet sorprenent que també sigui un best-seller al cap de 77 anys de la seva publicació i 38 de la mort de l'autora. Tan gran és el ressò de La fontana que ha estat tractat pels Simpson, els millors (i més benevolents) crítics el 2018. 

Tot això pertany al terreny de l'art i la ficció. El que no és art ni ficció, sinó la realitat més consistent, la natural naturalesa, la que segon Oscar Wilde imitava l'art, és el que va fer un ciutadà nord-americà el 2010 i que prova de l'empenta d'Ayn Rand. El ciutadà Nick Newcomen va fer un viatge en cotxe de 12.000 kms, per tot el país amb un GPS a la mà per pujar després aquesta imatge a Google Earth. Llavors, el nom d'Ayn Rand es pot llegir des d'Oregon fins a Nova Orleans, des de Califòrnia fins a Michigan.

La campanya bruta torna cómica

Que els burgesos de JxC presenten un tàndem? Doncs, nosaltres, l'esquerra, també, que no hem de ser menys! Si ells tenen un president Puigdemont, nosaltres tenim un vicepresident Aragonès i la nostra Laura Vilagràs no té res a envejar a la Laura Borràs. Tal per a com, oi? Si algú malparit pensa que, malgrat tot, s'hi tracta d'una reacció d'enveja tradicional, a l'altura de les xafarderies del mercat, és que oblida l'abast especulatiu dels republicans. Res d'enveja. ERC es duu pel que els sociòlegs anomenen "teoria del grup de referència", és a dir, les teves decisions depenen del grup al qual vols comparar-te. Al cas, com no, el front burgès de JxC. Òbviament, ERC esdevé un partit estràbic. Tot el que fa ho fa amb un ull posat a JxC i l'altre a l'electorat. Per això no veu el que té davant els nassos.

 

ERC ha trigat la seva segona per l'acreditat mètode de la designació digital, com ho va fer abans amb el primer de la llista, el "converso" a l'independentisme, Pere Aragonès. A ERC no li calen primàries, com als partits de la dreta burgesa. La democràcia real, de veritat, resideix al dit del líder suprem. Ai, ai, que no ha estat el dit del líder, sinó els cinc (o més) dits de la comissió executiva. I no us sona la meravellosa pràctica que Trotski va anomenar (abans de patir-la al seu cap) "substitutisme"? És infal·lible. El partit substitueix al poble; la comissió (o comitè) substitueix al partit; el líder suprem substitueix a la comissió (o comitè). E pluribus, unum, que diuen els bitllets de dòlar de gringolandia. De tots, un, el propietari del dit que ha fet candidats als components del tàndem de segona mà. 

 

Tota comparació és odiosa, diuen, i la que pot fer-se entre els quatre candidats enfrontats és desoladora. Si hi ha dubtes raonables (els dubtes són sempre raonables perquè són metòdiques) ja n'hi ha prou amb escoltar l'entrevista a tuiter de la candidata Vilagràs. Una persona que fa disset anys que ocupa càrrecs polítics afirma amb una mica de barra que no prové de la política i que s'ajusta al que cal avui: cares noves. En fi, mentir amb gallardia és cosa fàcil que s'aprèn amb l'experiència i la seguretat que dóna saber que, encara que es perdessin les eleccions, sempre hi haurà un càrrec. Qui ha estat alcaldessa, diputada, delegada, entre altres coses, també podrà ser directora general d'innovació laboral.

 

El que és una mica més difícil i, sense dubte, ha fet que la candidata guanyés la nominació digital, és la capacitat per començar un discurs dient una cosa i acabar-ho dient la contraria amb uns minuts de l'habitual xerrameca republicana sobre els patiments de la ciutadania i llur determinada voluntat de posar-les-hi fi. El mèrit està a iniciar la declaració parlant de la necessitat d'entesa de l'independentisme i la famosa "estratègia compartida" i tancar-la explicant, no el que faran, sinó el que no faran: enganyar a la gent prometent una independència a tocar que és un miratge. És a dir, no faran allò que, se suposa, sí que faran els altres: enganyar. Una bona forma de compartir estratègia. 

 

He llegit que aquesta mateixa candidata aconsella deixar enrere l'1-O. Sona a sacrilegi i com a tal ha estat rebut a les xarxes. Però no és més que la manifestació simptomàtica de l'actitud d'ERC al voltant de l'1-O. Mai ho van reconèixer com una fita del poble que dicta un mandat; mai ho van fer propi; sempre s'hi han sentit incòmodes parlant-ne; a Rufián el provoca arcades; mai han respectat el mandat; ans al contrari, han tractat d'amagar-ho sota una mitologia falsa i planyívola de les bones persones tancades injustament, feta de sentimentalismes i nua de tota empenta.

 

 Els caldrà una campanya molt, molt bruta per convèncer a la gent que el gir cap a l'autonomisme més desvergonyit no es deu a la por o la cobdícia de les cadires i sous públics (o ambdós) sinó a la prudència i la seva dedicació a la tranquil·litat i la prosperitat dels ciutadans. 

 

Com si això fos possible sense independència.

Twitter rules OK

La guerra bruta d'ERC contra Laura Borràs es torna verinosa, però no amb les exquisides formes d'emmetzinar que tenia Lucrècia Borgia, sinó a l'estil natural, rude, de castellà vell, que gasta la intel·liguèntsia erki, amb mata-rates. Si diumenge passat el portaveu Rufián deixava anar que Borràs, potser seduïda pel mesmèric Iceta, li regalaria la Generalitat, ahir, el comissari polític Sol va posar-la al seu lloc: el d'Ayuso. Però no temeu, amables lectors/es, que Palinuro se sumi a l'allau de reaccions negatives, fins i tot insultants que la comparació i la peça sencera del comissari ha suscitat. No paga la pena, tret d'observar que hi ha insults que es capgiren contra els insultadors, segon l'etern exemple de l'arrosseur arrossé. I sense oblidar que tota la brutícia contra Borràs és, al fons, brutícia contra el tàndem Borràs/Puigdemont. 

 

El més important de la peça del camarada Sol és el reconeixement franc, obert, palmari que "gana Twitter, empieza la fiesta". Un mestre i amic estimat deia que a tots els articles els  sobra un paràgraf: el primer. Aquí és a l'inrevés; sobra l'article sencer. La bomba està al títol: "Guanya twitter". 

 

Sí, és clar. Guanyen i guanyaran les xarxes dins la xarxa mundial, tuiter i totes les altres, una ciberesfera d'accés lliure. Que es pensaven? Que era veritat la seva doctrina difosa als quatre vents que el tuiter és una bombolla i que la vera veritas està al carrer, dominats pels mitjans de comunicació convencionals, dominats per la secta i el seu discurs únic? A tuiter no es pot imposar una doctrina contra la voluntat de la gent. No es pot manipular ni mentir, com als mitjans convencionals, perquè els desmentiments triguen segons a esclatar als nassos dels mentiders.

 

Els ideòlegs mediàtics d'ERC descobreixen de sobte que la realitat no obeeix llurs diktats; és una realitat en rebeldia. Fer valer els mitjans de comunicació com a aparell de propaganda del partit amb la complicitat directa o indirecta dels professionals és una forma de control social de caràcter feixista que donava bons resultats... llavors. Les xarxes www s'han fusionat amb les xarxes socials tradicionals formant una ciberesfera pública on es fa la ciberpolítica i que és una mar lliure que ningú no pot controlar, ni els pirates. 

 

Aquest Twitter que ha guanyat deixant bocabadats els comissaris, és la realitat. Hi ha judicis per tuits, es legisla cop rere cop sobre les xarxes, els mitjans de comunicació viuen bolcats a les xarxes com a objectes i subjectes, els bisbes prediquen la doctrina del Senyor a tuiter i fins i tot, els polítics fan debats a les xarxes de les quals, per cert, viuen més pendents que de la tv que ja saben el que dirà. 

 

Com que sembla inversemblant que hi hagi gent que cregui que es pot ser un fake del cap als peus i que ningú no se n'adoni, cabria la possibilitat que la segona part del títol, "empieza la fiesta", fos una mena d'avis o amenaça, cosa gens estranya amb aquesta tropa, una mena de "Hem entès el missatge; preparar-vos". Els republicans es preparen per "tornar a guanyar" les xarxes, com va proposar fa uns dies l'estrateg Rufián que avui es declara no-independentista i demà està disposat a donar la vida per la pàtria, sense preguntar quina. 

 

Això de "sortir a guanyar", que diuen els polítics, a les xarxes és una mica més atzarós. Pot ser que surtis a perdre. "Guanyar" les xarxes és un concepte absurd, propi de gents amb mentalitat patrimonial o hegemònic a l'estil del segle passat. La ciberesfera és la mar lliure i no es pot controlar, segons pràctica republicana ni amb milers de bots que són com pirates a alta mar; però pirates cecs. 

 

Sí, la revolució catalana és una revolució a internet i seran les xarxes les que donaran la victòria el 14 de febrer a la llista del president Puigdemont/JxC.

Els pressupostos: la Balaclava de la cavalleria republicana

El meu article d'avui a elMón.cat.

 

L'aprovació dels PGE és aleshores el cavall de batalla entre ERC i JxC; un més dels molts que tenen. I no tan sols un cavall, sinó una brigada de cavalleria d'enfrontaments, tothora, a tot arreu i per tots els motius. Sembla que no hi ha cap punt de trobada entre els dos partits independentistes, cosa que tothom lamenta amb to planyívol. Per què dimonis els dos partits independentistes no són capaços d'anar units?, ploriqueja la legió de tertulians i opinadors de tota mena en tota mena de mitjans.

 

Potser perquè un d'ells no és independentista? Que els mitjans, tertulians, intel·lectuals orgànics i inorgànics i altre gent del savoir vivre repeteixen com a lloros això de "partits independentistes" no fa independentista qui no ho és. Els "partits independentistes" no poden anar units perquè només hi ha un. ERC no és un partit independentista, encara que ho digui per enganyar l'electorat. 

 

L'aprovació dels PGE, òbviament, suposa garantir l'estabilitat del gobierno i l'Estat espanyol. I, si no ho he entès malament, per a tota la legislatura, perquè aquests comptes són plurianuals. Tota una victòria per al gobierno espanyol d'esquerres i un cop greu a les aspiracions de Catalunya. Dues raons encadenades s'esgrimeixen per justificar l'aprovació dels PGE: 1a) l'estabilitat del gobierno i de l'Estat espanyol és beneficiosa per a Catalunya. 2a) en especial si es tracta d'un gobierno d'esquerres que té una actitud més favorable a una solució pactada de la qüestió catalana. Òbviament, totes dues falses.

 

El govern del PSOE-UP no només no ha aturat la repressió policial, judicial i penitenciària contra Catalunya, sinó que l'ha intensificat. I no només l'ha intensificat al carrer, sinó també en el pla institucional, deixant clar que mai permetrà un referèndum d'autodeterminació a Catalunya. És fals que un gobierno espanyol d'esquerres sigui més favorable a una solució pactada per a Catalunya que respecti els drets fonamentals dels catalans. Absolutament fals. I els que ho defensen saben que és fals. Les esquerres espanyoles compren sempre a la dreta el seu dret a governar anant contra Catalunya encara amb més empenta repressiva nacional espanyola. 

 

L'aprovació dels PGE és beneficiosa per a Espanya i per a l'esquerra espanyola; no pas per a Catalunya i l'esquerra catalana. Per què doncs ERC aprova aquests pressupostos? Perquè també és esquerra espanyola, esquerra espanyola a Catalunya, quintacolumnistes d'una esquerra espanyola contra Catalunya, disfressada d'independentista per fer més mal, com les bales dumdum, que esclaten dins el cos de la víctima.

 

Això ens duu a la falsedat de la primera raó justificativa: l'estabilitat de l'Estat és beneficiosa per a Catalunya. Una falsedat històrica i actual perquè aquest ens de raó casernària/eclesial que es diu Espanya, està bastit sobre una relació desigual d'espoli colonial i opressió política que contradiu el principi essencial de tot Estat democràtic de dret: el lliure consentiment de la gent. A Catalunya hi ha una part molt considerable de la gent que no dona el seu lliure consentiment a l'Estat espanyol i vol la independència. No és possible saber quants perquè l'Estat no permet fer un recompte via referèndum, però, en qualsevol cas, no inferior a dos milions i escaig sobre una població de set milions i mig, una quantitat que obligaria uns governants responsables a prendre mesures per resoldre la desafecció. A Espanya, al contrari, l'Estat nega l'existència de la desafecció que es continuarà manifestant fent impossible allò que els experts anomenen "la governança".

 

La situació normal de l'Estat espanyol és la inestabilitat amb Catalunya com a conflicte enquistat. Si arriba el cas que el gobierno, l'Estat, assoleix l'estabilitat, serà sempre en detriment de l'independentisme i de Catalunya. No és altre el sentit de la nova normalitat de Sànchez, a la qual els republicans donen suport encara que cerca la destrucció de l'independentisme català o precisament per això, atès que ERC és la quinta columna nacional espanyola contra Catalunya.

 

ERC és un partit espanyol. Els republicans són espanyols fins al moll de l'os i Rufian parla dels seves arrells espanyoles perquè no en té d'altres. Consumeixen mitjans espanyols en castellà i s'interessen per qüestions espanyoles que moltes vegades no tenen res a veure amb Catalunya. No són físicament espanyols, però ho són mentalment. El seu marc mental és espanyol. Un partit "d'esquerres" que pacta amb altres partits de la mateixa condició a Espanya, però no amb un partit català independentista a Catalunya perquè és "de dretes", no és un partit independentista. 

 

És una visió espanyola del món. El mateix es pot dir d'una part important de la societat catalana. Però en el cas dels polítics, sobretot els que fan política a Madrid, es tracta d'una integració plena a l'univers espanyol. Els diputats republicans a Madrid i, per extensió, tota la direcció republicana, fa política en clau espanyola, en clau fraternal d'esquerra espanyola, per a la qual la "qüestió catalana" és una pedra a la sabata. Com es pot vendre això a Catalunya com el camí cap a la independència és una qüestió molt intrigant que es resoldrà el 14-F. 

 

Aquesta data es veurà si la càrrega de la brigada lleugera republicana contra les bateries independentistes de la llista del president Puigdemont té alguna possibilitat d'èxit o si el 14-F serà la derrota definitiva, la Balaclava d'ERC, i deixa lliure el camí cap a la independència.

Una campanya bruta i ximple

Ningú no esperava que els dirigents d'ERC es barallessin per felicitar a la candidata guanyadora de les primàries d'ERC. Els polítics no són coneguts al món per la seva politesse. Si sovint se'ls fa difícil felicitar els guanyadors del que sigui a dins de llurs partits, als partits adversaris, "ni aigua", com va dir Oriol Junqueras a una ocasió, mostrant el seu tarannà de "bona persona".

 

La salutació del portaveu republicà a la candidata electa Borràs té dos tempos. El primer, anomenat Diba-diba-do, és una cantarella popular amb la riquesa melòdica de "Bertol tenia una flauta", que no sé com es farà en català. 

 

El segon, més alegre, és un pizzicato intitulat tripartit-tit-toc, una miqueta febril amb un xic al·lucinatori.  Ens avisa que, si volem impedir que JxC regali la generalitat al PSC (cosa que ningú no ha fet mai) hem de votar ERC que l'ha fet dues vegades. 

 

El pretext per aquesta absurda previsió és que la Laura Borràs no s'hagi compromès a fer president a Pere Aragonès sense condicions i al molt improbable cas que guanyi les eleccions. Com és lògic; com fem tots, Rufián inclòs, n'estic segur. Qui es compromet a res de manera incondicional? Borràs ha deixat clar que demana la unitat als partits independentistes; no als no independentistes. No tindria cap sentit, si es donés el cas, fer president a qui vol governar amb partits no independentistes. Ni tan sols amb aquesta divertida troballa del "sobiranisme". 

 

Ens havien avisat/amenaçat que la campanya seria bruta. Caldria haver avisat que també seguiria ximple.