El patriotisme i els diners

Patriotisme, altura de mires, generositat, millora de les condicions de vida de tothom, progresso, reducció de l'atur juvenil, pujada de les pensions, ingrés mínim vital, la presidenta del PSOE, Cristina Narbona, ha fet una ditiràmbica defensa del projecte de pressupostos del gobierno. No li manca pràctica. La també senadora del PSOE porta gairebé quaranta anys ininterromputs a la política a tota mena de càrrecs, ministerials, diplomàtics, parlamentaris, municipals. És una política professional. Domina la retòrica, fa valer els aspectes positius i amaga els negatius.

 

 Aquests comptes porten una pujada dels diners de la casa reial, compensacions injustes als bancs, grans empreses, compres desbaratades d'armament inútil en milers de milions), finançament il·legítim de l'església (no només finançament directe, sinó també lucre cessant; més milers de milions), de l'exèrcit (els privilegis dels militars són escandalosos), la injustícia de l'ensenyament concertat, prossecució del tractament fiscal injust de la població i resta de desequilibris econòmics i financers d'un país tradicionalment governat per i per a l'oligarquia. I ací segueix. 

 

Encara que la xerrameca de la Senadora contingués un xic de veritat (al cap i a la fi, ha de veure's que es tracta d'un gobierno "d'esquerres"), els pressupostos mantenen les desigualtats actuals, l'espoli fiscal i l'infrafinançament de Catalunya. Els pressupostos, doncs, seran bons per a l'oligarquia espanyola i dolents per a Catalunya. 

 

Els darrers mesos de la col·laboració d'ERC amb el gobierno han mostrat que la investidura va ser de franc o a canvi d'una taula de diàleg més difícil de trobar que el sant grial. A més a més, està clar que el gobierno no té cap intenció d'aturar la repressió; ans al contrari, l'intensifica. "L'esquerra" espanyola creu possible acabar políticament amb l'independentisme fomentant l'autonomisme d'ERC, al mateix temps que destrueix el moviment per mitjans repressius, policials i judicials amb el segell de la "marca Espanya".

 

L'experiència diu que només hi ha una actitud independentista digna: dir no als pressupostos. Votar si és perpetuar l'actual situació colonial, enfortir la metròpoli i afeblir Catalunya, deixant-la indefensa davant una repressió creixent i que es farà insuportable al voltant de les eleccions. Part del xantatge que fa valer la política professional Narbona és que, sense pressupostos, Espanya no tindrà accés als fons europeus extraordinaris. Doncs, si l'independentisme vota no als comptes, el gobierno l'acusarà d'insolidari i gens "patriòtic", cosa que farà al capdavall, sigui quin sigui el vot. Però això tampoc no és veritat. Els fons europeus es concedeixen segons criteris objectius per països i no tenen res a veure amb els pressupostos. Una altra qüestió serà la seva administració, gestió i distribució i, en tractant-se d'Espanya, seria convenient que l'UE fos molt a prop i controlés com es fan.

 

Patriotisme. Recordeu: el patriotisme és el darrer refugi dels canalles, segons el molt vitriólic Dr. Johnson.

Les responsabilitats del ministre

Les relacions del ministre Grande Marlaska amb Europa mai han estat bones. Hauria de figurar al Guiness de jutges rebutjats per la justícia europea per no investigar tortures a les seves instruccions. El ministre Grande Marlaska, com bon basc, serà admirador del seu paisà Unamuno i voldrà "espanyolitzar Europa", continent d'enemics d'Espanya.. 

 

Aleshores, com la persecució judicial del MHP Puigdemont ha fracassat al mig del riure universal, el ministre Grande Marlaska demana en seu parlamentària que el president torni "per assumir responsabilitats". Com a ministre, el ministre Grande Marlaska és un acudit i com a jutge, una calamitat. En comptes de demanar-se com és possible que un govern de la UE persegueix un ciutadà exonerat per la justícia de la mateixa UE, el ministre es posa al costat dels tribunals com prova de la divisió de poders a Espanya perquè el seu objectiu és el mateix: sotmetre el president Puigdemont a una farsa judicial com la del judici de l'1-O.

 

La persecució judicial a Puigdemont és, en realitat, una persecució política com es prova precisament per la intervenció d'aquest pintoresc ministre, Grande Marlaska. Vol que el president torni per "assumir responsabilitats". A un país on ningú no assumeix mai cap responsabilitat, des del rei emèrit fins a l'última consellera d'un govern autonòmic. L'expresident M. Rajoy no ha assumit cap responsabilitat pel desastre sense pal·liatius del seu govern de lladres, incapaços d'esbrinar qui era el suposat delinqüent M. Rajoy. Ningú. Mai, tret dels que no tenen cap altra sortida perquè els seus desmanes són als papers. 

 

D'altre costat, quines responsabilitats vol el ministre Grande Marlaska que assumeix el president Puigdemont? Una pregunta ociosa. Que no sabeu que a Espanya, país de conquistadors, molt abans de la "justícia de l'enemic" ja hi havia la "justícia de Peralvillo", a la qual primer s'executa el reu i després s'instrueix la causa? Aquí és el mateix: primer, el president ha de lliurar-se a Peralvillo i, després la guàrdia pretoriana farà les acusacions que algun jutge donarà per bones sense més proves que el relat de la guàrdia del pretori. 

 

El rei emèrit, en canvi, també autoexiliat, i por suposats delictes comuns, no només no assumeix cap responsabilitat, sinó que el ministre Grande Marlaska es preocupa per la seva seguretat i ens la fa pagar a tots sense revelar ni la raó ni el coste. Al cap i a la fi, el fiscal tanca la seva investigació i diu que no hi ha cap prova de delicte comés per l'exrei després de la seva abdicació; sí, en cavi, abans, quan era cap de l'Estat i, per tant, inviolable. 

 

Al ministre Grande Marlaska no li consta que el nom d'"operació Volkshov", triat per la guàrdia del pretori tenga res a veure amb la Blau Divisió. Mai és tard per aprendre, ministre: està al himne de la Blau Divisió. 

 

Et ve gran el Grande, ministre.

 

Post Scriptum afegit a les 13:12, 30/10/2020.

 

Suposo que, amb l'expressió "responsabilitats" del president Puigdemont, el ministre Petit Marlaska es refereix a les penals. Però, en tractant-se d'aquest altre tros de quòniam, potser es refereix a les "responsabilitats" que dimanen del càrrec que li pertany de President de la República catalana.

La guerra de l'Estat contra Catalunya no s'atura

Ha estat assabentar-se la penya de les motivacions de la nova razzia de la guàrdia pretoriana i esclatar la befa a les xarxes, amb memes genials. La novella de la Russian Connection té els seus triennis. La ministra de Defensa, De Cospedal va descobrir el 2017 que el MHP Puigdemont era, en realitat, el temible espia rus "Cipollino". El mateix any, un trio d'experts espanyols en espionatge, guerra digital, etc., va comparèixer davant una comissió del Parlament britànic per demostrar que hi havia hagut una decisiva influència russa als resultats del referèndum de l'1-0. (La compareixença es troba en aquest deliciós vídeo a You Tube). La senyora Mira Milosevich (Reial Institut Elcano), i els senyors David Alandete (El País) i Borja Las Heras (ECFR, que no sé què és) van reconèixer que no, que no tenien cap prova.

 

I, com que aquests experts no tenien proves de les seves acusacions d'interferència de Russia a Catalunya, la guàrdia pretoriana ha decidit trobar-les i ho fa amb l'esperit en què va cercar les urnes. Porta ordre judicial perquè ha trobat un jutge que creu el conte de Cipollino i la Russian Connection. La guàrdia pretoriana deixa clares les seves intencions polítiques titllant la seva operació d'operació Volkhov, en honor a la Blau Divisió i per això, també, procedeix a les detencions als domicilis, de sobte, in der Nacht und Nebel, com feien els nazis.

 

La burla i el riure a les xarxes són sans, però cal no oblidar que aquesta guàrdia pretoriana, pràcticament independent del poder polític, sota comandament directe de jutges franquistes, és una molt greu amenaça a la llibertat en Catalunya. Per dir-lo ras i curt, sense circumloquis de polítics, és una prova de la situació colonial de Catalunya. 

 

L'estat d'alarma de sis mesos comença amb escorcolls de la guàrdia civil tot arreu i ningú no sap com terminarà. Si termina. Tres mesos i escaig per a unes eleccions catalanes decisives amb uns resultats que faran trontollar el malmès règim del 78. La "nova normalitat" és massa perillosa. Cal denunciar a Europa la deriva de l'Estat espanyol cap a una dictadura pretoriana, com han fet JxC i ERC. 

 

I cal fer-li front, des de les institucions i la ciutadania.

The Russian connection

És fascinant. La història que ha excogitat la cúpula de la seguretat nacional i sembla que ha comprat el jutge, és absolutament fascinant. No per la història en si mateixa, que és un mena de conjura dels savis de Sion actualitzada a l'era digital, sinó pel fet que hi hagi algú que doni crèdit a aquesta bestiesa. Gents molt ufanes amb càrrecs altisonants a departaments de "seguretat", "intel·liguèntsia", etc., amb temps i mitjans per deixar anar llur fantasia, barreja de pulp fiction i notícies mal traduïdes i pitjor enteses del fenomen Trump.

 

En qualsevol cas, no són els primers governants espanyols que visiten el jardí de la imaginació oriental. Fa uns anys, la llavors ministra de Defensa (Defensa) ja sabia de molt bona tinta que sota l'aparença del MHP Puigdemont s'amagava l'espia rus conegut com a "Cipollino". Doncs, Cipollino, pensa el jutge i els membres del Consell de Seguretat, ha tornat a fer de les seves. 

 

Amb quina finalitat? Només els fanàtics de la llegenda negra poden ignorar-ho: amb la finalitat d'aprofitar la força, solidesa i prestigi internacional d'Espanya per desestabilitzar l'UE i l'OTAN. És la mateixa fantasia d'omnipotència infantil que va convèncer Aznar a les Azores que portar el cafè a la taula dels dos pirates internacionals, Bush Jr. i Blair, faria d'ell un líder mundial. 

 

La seguretat dels espanyols depèn d'aquests genis. Cap problema, però, perquè ningú no amenaça Espanya. Espanya no és ningú a Europa i el món. Una altra cosa és Catalunya. Aquest consell sap que l'autèntica amenaça a Espanya ve de Catalunya.

 

Quan la Llei de Seguretat Nacional es va aprovar amb els vots del PSOE, llavors a l'oposició (de fet, es va aprovar a la seva iniciativa) el gobierno i el PSOE van negar que fos una llei contra Catalunya. Ja es veu. El Consell de Seguretat és un Consell d'Inseguretat, un estat major de la guerra contra Catalunya. Els seus oficials són els jutges i els seus soldats, la policia i la guàrdia civil, que és una guàrdia pretoriana del gobierno d'Espanya.

La crítica i l'atac

Per a ningú no és un secret que ERC boicoteja sistemàticament la independència, ja abans l'1-O. Si hi restaven dubtes, els llibres del MHP Puigdemont els han escombrat com l'aurora dissol els últims esquinçalls de la boira. Als moments decisius, escriu el president, els líders republicans es feien enrere o desapareixien, com l'home invisible. I ningú no ha desmentit aquestes informacions. Ploriquegen a cor que els llibres són plens de retrets. Però ningú n'hi ha desmentit res. Ergo, les informacions són certes i fa més de tres anys que ERC boicoteja la independència amb una tàctica hipòcrita, atès que al mateix temps afirma ser-ne d'independentista.

 

A l'inici, aquesta doble parla va ser un èxit. Fins i tot els va fer guanyar eleccions. Tot era triomf i, llavors, no es podia criticar a ERC. Era intocable. Havia creat un relat fals de sacrificis i heroïcitat al servei del poble sense fonament real, inventant-se tot. I quan els esdeveniments van fer palès el que estava amagat darrere la doble parla, que els republicans no només no volen la independència sinó que hi estan en contra, van reaccionar amb virulència. 

 

Tota crítica es vista com a un "atac" i, llavors, els  que van gosar criticar en públic, jo mateix, es van guanyar un assetjament brutal durant ja dos anys a tot arreu: insults a les xarxes, mentides, difamacions i calúmnies dels cents de trolls d'ERC, vet absolut a tots els mitjans públics de comunicació, pressions i amenaces incloses. Una màfia. Penseu: tot un aparat de partit amb milers de militants, controlant tots els mitjans i un munt d'institucions, amb diputats, consellers, regidors, contra una sola persona reduïda al tuiter i un parell de digitals. I no han pogut evitar que es fes manifest el que estava latent, amagat i ningú no en parlava.

 

De vegades, els més simples reprodueixen les "raons" de Franco contra la llibertat d'expressió: la llibertat és permissible; el llibertinatge, no. Per descomptat era ell qui decidia què era que. Aleshores, "raonen" els republicans una cosa és la crítica (sempre sana, sempre benvinguda, etc., etc.) i una altra, els atacs. Per descomptat, ells mateixos decideixen què és que i, s'arroguen el dret a perseguir per terra, mar i aire els que anomenen "atacs".

 

Cal recordar que quan els ciutadans critiquen els governants als termes que vulguin estan al seu dret i els governants tenen el deure d'acceptar les crítiques, siguin quines siguin. O és que no es pot dir que el exrei espanyol és un presumpte lladre o el seu fill un catalanòfob d'extrema dreta? No es pot dir que Trump està boig o que Sánchez és un irresponsable i ha fet una gestió criminal de la pandèmia? No es pot dir que Podemos és casta, casta corrupta, fastigosa i prepotent? Per què doncs no es pot dir que ERC és una colla de buròcrates i endollats que viuen d'estafar a la gent? No es pot dir perquè la colla d'endollats considera un "atac" tota crítica a ERC o el seu govern fent passar les crítiques al govern com a atacs al partit i les crítiques al partit com a atacs al govern.

 

Fins ara, la mentida els ha funcionat: el personal estava callat i ningú no gosava dir en públic que els republicans són uns estafadors que viuen d'enganyar a la gent amb allò que n'estima més: la independència de Catalunya.. Ningú no podia dir res crític d'ERC perquè perdia la feina amb la política de terror psicològic d'ERC. Feien valer l'espiral del silenci. 

 

Com a govern i com a partit, ERC fa tres anys lluita contra l'independentisme. La prova els discursos sobre "l'espai convergent", el 3%, "la dreta", la negativa a investir en president Puigdemont, la inhabilitació del president Torra, etc. Tres anys atacant al president Puigdemont, al qual volien "sacrificar" com a víctima propiciatòria. Sembla un acudit que, sense solució de continuïtat, els mateixos acusen els crítics de voler "dividir l'independentisme".

 

Als estats democràtics, l'únic que pot atacar la gent és el govern i és el que fa sovint mitjançant tota mena d'eines: declaracions, normes, persecucions, manipulacions, clavegueres, etc. Correspon a la ciutadania criticar i resistir-se als atacs dels governants, fins a fer-les fora, si s'escau i es pot. Els ciutadans no "ataquen" el govern ni al seu partit; els critiquen perquè és el seu dret i prohibir-ho, justament, és el feixisme.

El pres polític Cuixart

El cobrefoc encén el foc. Ahir, Ricard Ustrell va fer un "hit" grandiós. Una molt esperada entrevista a Jordi Cuixart que va petar l'audiència. Tant que, gratament sorprès, l'entrevistador va trencar amb la tradició de l'omertà als mitjans i es va queixar de les dificultats que se li havien posat, sembla que des de la conselleria de Justícia, d'ERC.

 

D'ERC? Doncs, ja tenim un altre affaire Mitjà amb els republicans fent el rol del malvat, atacant la llibertat d'expressió i el dret a la informació. A la lluita de tv3cat contra l'independentisme, el destí ha posat l'Ustrell al costat equivocat, el del censurat, quan ell ha estat sempre un bon noi. Els bons nois saben que criticar ERC té un costo. Ell mateix s'ho va dir al Dr. Mitjà, enemic públic núm. 2 d'ERC. De segur la cosa no passarà d'una advertència, però Ustrell saura que hi ha de vigilar les seves formes. 

 

El que no em sembla bé és que es digui que Cuixart no és cap pres polític perquè "no és un polític". Es vol dir, sense dubte, que no pertany a cap partit polític, perquè polític n'és fins als cabells, possiblement, el més polític de tots ells. La confusió neix en entendre falsament l'expressió "pres polític". "Polític", aquí, no és substantiu, sinó adjectiu. El substantiu és "pres", que ho és per raons polítiques; per tant Cuixart, n'és. I encara més que "pres polític", ja que és pres de consciència. Amb això no vull dir que els altres no ho siguin perquè, per exemple, fossin presos per raons de partit, però podria passar.

 

Òbviament no és el cas de Cuixart, pres polític, pres de consciència. Un esperit lliure.Vet aquí l'origen de les "dificultats"

Cap a la catàstrofe

Per fi el gobierno ha gosat prendre les mesures que el president Torra venia demanant inútilment fa sis mesos. Les ha preses després d'haver inhabilitat a qui les havia proposades. Una prova més de la lògica hispànica. Es menysprea, ignora i condemna una persona, però se li copien les idees.

 

Com hispànica ha estat la visita del president Sánchez i Sra. al Vaticà, que ha obligat a ajornar un dia el consell de ministres urgent i extraordinari. Sí, el que havia d'aprovar el decret de l'estat d'alarma. A un moment que els dies, les hores compten per salvar vides, es posterga la decisió quaranta-vuit hores perquè el matrimoni Sánchez vol fer-se una foto amb el Papa i regalar-li algú còdex miniat, algú Beato de Lièbana, i sense mascaretes. Això de les mascaretes és només per a la xusma i ells són casta, oi?

 

El grau d'irresponsabilitat dels governants espanyols va ser gran amb la primera onada i ha estat immens a la segona, quan van repetir els errors i també van arribar tard. D'altra banda, no van fer cap política d'esquerres, encara que fos nominal. Tampoc no van fer res per enfrontar el problema de Catalunya amb un sentit constructiu, ans al contrari. I han provat ser un gobierno catastròfic per a la salut de la població. Tot un balanç pel primer govern d'esquerres d'Espanya.

 

Els mitjans europeus adverteixen horroritzats de la greu situació a Espanya, una amenaça per a tot el continent, i anuncien una catàstrofe sanitària i seguidament una catàstrofe econòmica. Mentrestant el president Sánchez segueix parlant de "guanyar batalles" quan té el país a punt de col·lapsar. Recorda el general boig Jack D. Ripper ("el destripador") del film Dr. Strangelove.

 

I els seus aliats catalans de l'ERC? Bé, tan hispànics com llurs cosins espanyols. L'affaire Mitjà ha fet públic que la consellera de Sanitat, d'ERC i el seu cap, Pere Aragonès, fa mesos que van rebutjar la intervenció del Dr. Mitjà, proposada pel president Torra. Amb les conseqüències que veurem aviat perquè sembla que la conselleria de Sanitat no ha fet res per eixamplar el nombre de llits i espais a les UCIs, que no ha fet res per enfrontar la segona onada. Que el "govern efectiu" no ha fet més que l'inefectiu gobierno espanyol per preservar els drets dels ciutadans.

 

El primer, el dret a la vida.

La guerra bruta d'ERC contra el MHP Puigdemont

Encara queden quatre mesos i els republicans ja estan en plena campanya electoral contra el MHP Puigdemont. Controlen els mitjans de comunicació i els han omplert de fidels a la causa, des dels comissaris polítics fins als més ximples sicaris. I com que tots diuen el mateix i gairebé amb les mateixes paraules, cosa típica de les sectes, l'esfera pública catalana sembla un cant gregorià, monòdic, un gori-gori amb l'avorrit discurs derrotistes de les expectatives decreixents. 

 

Unes jeremiades confoses sobre la prudència, el realisme, la conveniència de mantenir el cap sobre les espatlles, com deia el vers de Kipling i la necessitat d'acabar amb el MHP Puigdemont o, almenys, sotmetre-ho a l'ostracisme mediàtic, silenciar-ho. Aquesta censura mediàtica, aquest abús de poder i negació del principi d'isegoria (o igualtat de dret a l'expressió) és una mostra especialment repugnant del joc brut d'ERC contra el MHP Puigdemont i l'independentisme de debò. Especialment repugnant perquè ho és el fet d'atacar a qui no pot defensar-se en igualtat de condicions.

 

Al programa de Preguntes Freqüents de la il·lustració (que he tret del tuiter de Marc Portet Bruguera), el MH Vicepresident en funcions de president, va anunciar la seva candidatura a les eleccions vinents. A prime time. Aquesta oportunitat no l'ha tingut Carles Riera, de la CUP, ni la tindrà el que sigui a JxC. Perquè la TV3 és seva, és la televisió orgànica d'ERC. Per descomptat, la resta de declaracions, a l'altura: balons a fora i simples mentides. Un majordom complaent, però verinós. 

 

Atac també al president Puigdemont de la secretària general de l'ERC a l'exili, que no ha mogut un dit per la independència, però surt sempre a dir el que li ordenen dir. En aquest cas toca defensar la incompetent consellera de Sanitat d'ERC perquè és d'ERC contra el Dr. Mitja. I, tot plegat, atribueix tot al "soroll" de JxC!

 

Publiquen enquestes del departament corresponent d'agit prop "académic", el CEO, que també controlen i que els donen sempre la majoria i deixen en mal lloc els independentistes de debò. És obvi que, qui està disposat a defendre la incompetència política per raons partidistes contra l'opinió d'experts, també ho està per manipular el que sigui, enquestes o dades oficials.

 

Com que no van poder "sacrificar" el president Puigdemont, com volia, Joan Tardà, cecina del vell estalinisme català van impedir que fos investit president i ara cal silenciar-ho, invisibilitzar-ho. És la tasca del portaveu Rufian, l'anti-independentista Rufian, típic "pícaro" espanyol, que viu d'enganyar al personal: explicar al públic que les eleccions vinents aniran entre Iceta i Aragonès. Com fan les tribus primitives: si no s'esmenta el nom del perill, el perill desapareix. Un típic wishful thinking, propi del seu caràcter infantil, encara que cobdiciós.. 

 

Estan desesperats. És una guerra a mort per preservar l'autonomia colonial davant l'onada revolucionària de la independència.

Compartint catàstrofes

Fa dos mesos ningú no hauria previst el retorn a l'estat d'alarma i molt menys, la restricció nocturna. El ritme dels esdeveniments supera les autoritats que només trontollen endarrere dels fets amb la llengua fora, improvisant malament mesures pels quals no tenen ni nom. "Toc de queda", diuen alguns; "queda", diuen altres i d'altres precisen "queda nocturna". Si es pogués, jo faria valer la traducció de l'anglés "curfew", cobre foc, és breu i recorda els temps dels bombardeigs aeris. 

 

En qualsevol cas, el desori, la confusió de les administracions és la conseqüència previsible de la desastrosa gestió de la pandèmia per part del gobierno espanyol. Ho diu el director de "The Lancet", que té força autoritat a la matèria i no es tracta de la llegenda negra sinó la llegenda habitual que té a tothom en Europa bocabadat i indignat. Una vegada més, els europeus s'assabenten que a Espanya es combat la pandèmia amb una bandera com un camp de futbol. No és cosa d'ideologia, ni de política, és cosa de neurones. 

 

La gestió del gobierno no ha estat només catastròfica sinó d'una incompetència, ineptitud, negligència gairebé criminals. I és que és impossible que un Estat fallit pugui protegir la seva població. El grau d'irresponsabilitat dels governants espanyols i específicament madrilenys és aclaparador. 

 

I que dir de la gestió del govern de la Generalitat? És un govern, sorgit d'una bruta maniobra dels espanyols en connivència amb ERC per fer fora al legítim president Torra i posar al seu lloc al molt més "raonable" Pere Aragonès amb la missió de guanyar les eleccions vinents i tornar Catalunya al camí de la sana autonomia. És un govern de caretakers, de delegats. 

 

El problema és que, faci el que faci, el govern no té cap autoritat moral. Pel que fa a l'ERC, és un govern de partit que només mira pel partit, que exerceix un control absolut sobre els mitjans de comunicació i tota mena d'institucions amb la complicitat d'un munt de periodistes; que imposa un discurs únic de claudicació i nega la llibertat d'expressió; que practica una política clientelar consistent en posar incompetents als llocs de responsabilitat, però fidels militants del partit i guardians de la seva línia general. 

 

La notícia que els republicans van rebutjar les recomanacions del Dr. Mitjà per raons partidistes ha tret tota mena de credibilitat al govern. I no en guanyarà amb un president en funcions que és un buròcrata partidista sense cap projecte que no sigui impedir la independència.

El MHP Puigdemont com a Fu-Manchú

Ahir vaig trobar al tuiter, jardí dels cents flors de la tradició xinesa, un interessant debat entre partidaris de "Tintin" i partidaris d'"Astèrix". Són genials còmics generacionals que han obert el camí a molts altres, a un esclat de còmics. El món s'hi ha "comicitat" fins a envair terrenys tradicionalment més circumspectes.

 

"La Razón" és un còmic diari o un periodicómic. Aquest titular és una peça d'autor que es fa passar per notícia amb molta imaginació literària, com volia el venerable "nou periodisme". En realitat, és un article d'opinió i d'opinió incendiària molt escorada contra el president Puigdemont. Se'l presenta com un sinistre conspirador, una mena de Fu-Manchú, capaç dels més intrincats i artificiosos plans per dominar el món o, almenys la part més sana d'aquest, ERC. 

 

La fabulosa invenció que ens permet donar com notícia el coneixement dels plans secrets del malèvol Dr. No pel futur i pel futur del futur té el seu mèrit.  Lògic que hagi descobert la intenció dels conspiradors d'incloure a les llistes a Palinuro. El vell timoner d'Eneas vessarà una llàgrima per les neiges d'antan i es farà creues del poder de la imaginació.

 

No perdem el món de vista. Apagats els focs d'artifici, es fa palesa la voluntat espanyola: un enemic a batre, el president Puigdemont i un aliat al qual fer costat, ERC. Això és el que s'anomena "nova normalitat" que els republicans han comprat al per major i al detall. No s'adonen els unionistes que com més ataquin el president, fins a fer-ho l'enemic públic nº 1, més gran ho fan; i com més suport donin a ERC, titllada d'independentisme pragmàtic, més l'empetiteixen.