La síndrome del pont sobre el riu Kwai

(El meu article d'avui a elMón.cat)

La famosa pel·lícula de David Lean el 1957, protagonitzada per a Alec Guinnes, és una paràbola sobre conflictes estratègics i el rol de la voluntat humana al seu destí. El coronel britànic Nicholson, presoner de guerra amb el seu batalló a un camp de presoners dels japonesos a Birmània, al llarg de la línia fèrria que aquests estan construint per unir Rangun amb Saigon, haurà de construir un pont de fusta vital per al ferrocarril. El coronel japonès, Saito, vol fer treballar a tots els presoners, fins i tot els oficials, cosa contrària a la Convenció de Ginebra que el Japó no havia signat. Nicholson es nega i ell i tots els seus oficials són arrestats en condicions duríssimes mentre els soldats treballen a la via sota direcció d'oficials japonesos. 

Com que els britànics boicotegen els treballs i el pont no avança, Saito es veu obligat a acceptar que els oficials no hi treballin i dirigeixin la construcció del pont. Llavors, els anglesos recuperen les seves energies i aconsegueixen que el pont estigui llest dins el termini fixat.

 D'altra banda, un comando angle-americà està tractant de dinamitar el pont, abans que el creui el primer tren. Nicolson descobreix el sabotatge i ho comunica als japonesos per tal d'impedir que els aliats dinamitin el pont que s'ha convertit en el seu orgull com a mostra visible de la superioritat moral dels britànics. Se segueix una lluita entre el comando atacant i els japonesos defensant el pont, amb Nicholson fent-los costat, fins que es va adonar que, en defensant el seu pont, està lluitant contra el seu país i, finalment contribueix a la destrucció de la seva obra. 

La moralitat de la història és senzilla i té dos aspectes. El primer i més específic: si hi ha un conflicte estratègic entre la teva part concreta, el teu mitjà, fins i tot la teva obra dins un esforç col·lectiu (un pont, per exemple, o un partit o una organització social) i la fi estratègica que vols assolir (la victòria a la guerra, per exemple, o la independència del teu país) no té cap sentit sacrificar l'objectiu final al mitjà que tracta de fer-ho possible. Al camp 16, l'essencial pels britànics no era construir el millor i més fort pont d'Àsia, sinó guanyar la guerra. A Catalunya, avui, l'essencial no és que el teu partit (ERC, per exemple) sigui el millor, sigui hegemònic, sigui el que té un passat i un present i un futur superferolitic, com tampoc no és que la teva organització (l'ANC, per exemple) sigui la més visible, la més coherent, la que més mobilitza i fa per a la independència. Tot això, si té alguna justificació, està al passat i peertaany a l'inèrcia de la supervivència colonial. Però, ara per ara, tenim només  quatre mesos per fer realitat l'objectiu estratègic i les coses han canviat radicalment. 

L'essencial avui a Catalunya no és seguir amb el procés cap a la independència, no és continuar amb un govern efectiu de caràcter autonomista, sinó fer efectiva la independència. El patriotisme català aleshores és el patriotisme de la pàtria, de la nació catalana i no el patriotisme de partit o d'organització.

El segon aspecte, més genèric i conegut, però no menys important, obvi a la pel·lícula i a qualsevol enteniment humà per primitiu que sigui des del principi dels temps, és que si vols assolir un objectiu estratègic i ho fas amb forces dividides davant un enemic unit no aconseguiràs res. I, si insisteixes, no només no assoliràs res sinó que et podran dir que treballes per l'enemic des del moment que contradius una veritat que està a la base de l'experiència de la humanitat i és que la unitat fa la força i la desunió, la desfeta. Quan negues aquesta conclusió tradicional i tractes de mostrar que, com que ets més savi o espavilat que la humanitat sencera, podràs sortir-te'n amb la teva mitjançant càlculs electorals i tripijocs d'escrutini, el que estàs fent és joc brut contra la teva causa de la independència.

 És a dir, estàs fent el joc als japonesos o als espanyols.

Tragicomèdia d'Espanya

Doncs, l'habitual pompa i circumstància espanyola, amb la parafernàlia imperial a l'ús: crits de rigor (contra el gobierno), bandera flamejant, himne a tota màquina encara que interrupta i uns gloriosos avions d'aquests de milions de dollars equivocant els colors i creant una bandera nova. 

 

Bé, fins aquí la inevitable part còmica, que és tradició a la parròquia i explica l'atàvica desconfiança dels espanyols cap als espanyols. Resta la part tràgica, que escala el dramatisme fins a esdevenir farsa tràgica.

 

 El 12 d'octubre commemora el descobriment d'Amèrica. No ens barallem pels noms; va ser un descobriment com el de la cara oculta de la lluna. Una altra cosa són les conseqüències. Tampoc serem perepunyetes dient que no va ser cap descobriment perquè el que van "descobrir" eren les Índies. No val la pena. Sigui Amèrica, les Índies o Eldorado, descoberta està. I el 12 octubre ho celebra. I les xarxes s'omplen de protestes a tot arreu, a Espanya i Amèrica, contra la crueltat, el salvatgisme dels conquistadors. Correcte. L'anomenada llegenda negra no menteix. I cal recordar-ho una i mil vegades. Recordar que es tracta d'un genocidi, no sé si el primer de la història però sí el que més empremta ha deixat. Però és insuficient, no arriba a l'arrel del problema. 

 

Tots els comentaristes que he llegit denuncien les atrocitats dels espanyols i molts parlen de genocidi. Però ningú no parla d'una qüestió prèvia: amb quin dret van conquistar els espanyols Amèrica? És a dir, totes les condemnes accepten el descobriment com un fet i ja no es pregunten amb quin dret, sota quina llei van els espanyols a ocupar, envair i apropiar-se una terra habitada. Era un tema controvertit. Els partidaris del dret dels espanyols invocaven les butlles d'Alexandre VI i el "dret comú", mentre que els adversaris, com el monjo Francisco de Vitòria negaven que el Papa tingués cap jurisdicció a Amèrica i aplicaven el dret de gents. Carles V va convocar la controvèrsia de Valladolid el 1550/51 però llavors Vitòria ja havia mort, la controvèrsia no va resoldre res i els espanyols van continuar amb l'extermini i el robatori i espoli dels aborígens. 

 

Però ho sabien. Ja n'hi ha prou parlar que no n'hi eren conscients, que eren els mètodes de l'època, etc. Sabien que no tenien dret a fer el que, malgrat tot, van fer. Un genocidi. Van assassinar la població per robar-li la terra.  I aquesta és la mota negra a la memòria i la consciència col·lectiva dels espanyols. Basar la glòria de la teva pàtria sobre un espoli i un genocidi no és gens elegant. Per això reaccionen amb ràbia, ira i impotència. Per més banderes que ondegin i patxangues musicals retronin els aires, un genocidi és un genocidi. I no prescriu. Això és el que pesa sobre l'ànima col·lectiva espanyola i del qual aquesta no és capaç de sortir-se-ne

 

 La prova, la presència del vicepresident i ministres de Podem, en aquesta glorificació d'un genocidi conegut com a Hispanitat.

Visca el rei avui és dir visca Franco

Aprofitar el dia de la Hispanitat per proclamar la submissió dels vassalls no és una molt bona idea. No és molt greu perquè als signants d'aquest videomanifest no els paguen per tenir idees, sinó per cridar ¡Viva el Rey! Sí, monsieur, amb tota la valentia i coratge d'aquest "¡viva!" en una Espanya a la vora de l'abisme i el caos provocat pels republicans, els separatistes i tota mena d'espanyols dolents si no directament antiespanyols. El maligne aguaita sempre envejós de la glória d'Espanya. 

 

 Sens dubte, un error. La idea de palesar la servitud voluntària d'aquesta colla de polítics, intel·lectuals, empresaris, funcionaris, periodistes i vividors el dia de la Hispanitat, és un error. Els organitzadors haurien d'haver demanat també un vigorós ¡Viva el Rey! a les nacions germanes d'Amèrica. Un ¡Viva el Rey!, collectiu i unitari. Al cap i a la fi, Carmen Iglesias, directora de la Reial Acadèmia de la Història, diu que, digui el que digui la llegenda negra, Espanya ha deixat a Amèrica el tresor d'una llengua que la uneix. Una unitat que es comprova a simple vista de les més de vint nacions hispàniques. 

 

I que em diu del lema que aquesta dreta espanyola tan ben pensant com mal parlant ha escollit? Lliures i iguals. Sense dubte una ocurrència del que va crear la "Marca Espanya" a un país on no hi ha marques ni patents ni llicències, ni res. 

 

Els espanyols són lliures sempre que no es fiquin en una política que no agradi a l'Estat, que no facin vídeos contra la monarquia, que no blasfemin, que no cantin impertinències, que no insultin al rei, que no siguin independentistes, que no votin pacíficament el que vulguin.I, sobretot, que no tinguin l'intolerable barrut de dir que no són espanyols, sinó altres coses, com catalans, bascs o gallecs. És a dir, els espanyols són lliures sempre que no confonguin la llibertat amb el llibertinatge, com deia Franco. 

 

Els espanyols tampoc no són iguals de cap manera. Hi ha una llei pels discrepants i una altra pels partidaris del règim, fins i tot els matons i terroristes; i uns jutges disposats a fer valer aquesta distinció en tota la seva cruesa. Els demòcrates que es fiquin en política corren un risc real d'acabar en presó; els feixistes i altres delinqüents de dretes no la trepitgen, encara que estiguin condemnats.

 

Però el més delirant, gairebé surrealista, és el fet de vincular la llibertat i la igualtat a la figura d'aquest monarca, successor del dictador Franco, que va restaurar la dinastia dels Borbons, una línia de lladres, dèspotes i depravats, imposada per la força de les armes. Molt propi d'aquest ramat de llepaculs. 

 

Que qui és subjecte d'un privilegi de naixement, com ser rei, amb exclusió de tota la resta de la ciutadania, sigui l'exemple i símbol de la igualtat dels espanyols es prova d'una estupidesa insondable. Sí, és veritat que, al món d'avui, alguns Estats democràtics són monàrquics (una mitja dotzena a Europa i Japó) en la forma i repúblicans al contingut. Però aquí som a Espanya, un país sense cap tradició democràtica i on el rei ni tan sols té legitimitat dinàstica sinó provinent de la dictadura franquista. 

 

Volen que vivi el rei per perpetuar el poder de l'oligarquia franquista.

L'Estat fallit i l'esquerra

La premsa internacional es demana el mateix que deia Palinuro fa un parell de dies, si Espanya no és un Estat fallit. Al capdavall, Palinuro no s'ho demana, sinó que l'afirma, encara que per raons diferents de la premsa. Aquesta parla de la situació econòmica, el deute, el risc de default, una fallida en termes econòmics, financers. Palinuro ho fa de la crisi política de l'Estat, que no respecta els drets fonamentals dels ciutadans, no té cap proposta per a Catalunya que no sigui la repressió, i és incapaç de garantir la seguretat i la vida de la població, fins i tot davant la seva incompetència. 

 

La inepta gestió de la pandèmia, el desprestigi de la monarquia, i la submissió de les esquerres a la prepotència d'unes dretes embravides perquè saben que compten amb el suport de l'exèrcit, les forces de seguretat, el capital, l'església, la judicatura i els mitjans de comunicació presenten un quadre més a prop de la nit de Walpurgis que de la nova normalitat del president Sánchez. (Interludi: la nova normalitat és la vella i arbitrària normalitat. El gobierno decreta l'estat d'alarma a Madrid i, a correcuita, mitja dotzena de ministres signants del decret, hi inclòs el president, agafen avions, helicòpters, cotxes per tal de sortir d'allò que han confinat). 

 

La fallida política i moral d'Espanya és un enfonsament sense precedents que replanteja fins i tot el problema hobbesià de l'ordre social. L'Estat no només no protegeix a la població dels atacs de l'extrema dreta organitzada, sinó que tampoc ho fa dels atacs provinents de les seves institucions, l'exercit, la policia, el sistema judicial; ans al contrari, totes aquestes institucions i d'altres es fan valer per atacar a la població. Com que no garanteix la seguretat de la població, sinó que l'ataca, l'Estat ha perdut l'escassa legitimitat que encara tingués i fins al pacífic Locke diria que, en aquesta situació, el poble té el deure de resistir-se i fins i tot deposar el govern tirànic. És un deure de supervivència.

 

 És una crisi profunda i té caire dolent pel futur de l'Estat espanyol. En conseqüència, les esquerres espanyoles, molt més espanyoles que esquerres, tanquen files en suport d'un Estat en risc de fallida. El pack conté també el suport a la monarquia i el dia de la Raça. Llurs amics diuen que es tracta d'una concessió tàctica, el que els periodistes anomenen "un gripau", per donar la imatge d'unitat i estabilitat que el país necessita a l'exterior. D'altres, menys amics, sospiten que a l'esquerra espanyola li fa secreta il·lusió alternar amb la gent d'ordre, militars, mossens, policies, jutges, empresaris, grans comunicadors, i agafen l'ocasió de fer-se veure també com a gent moderada i de bona família. 

 

No van assaltar els cels, però si la tribuna presidencial de l'acte militar-patriòtic, no com els bolxevics a les desfiles de Plaça Vermella, sinó com a espanyols responsables de la continuïtat de la gesta històrica que la nació va assolir en benefici de la humanitat. (Nou interludi: li diuen "l'obra d'Espanya a Amèrica", però no poden justificar-la als ulls del món, ni dels descendents dels aborígens, ni tan sols dels descendents dels conquistadors). El 12 d'octubre, aquest 12 d'octubre, es fa la reconciliació de les "dues Espanyes"; com sempre, a costa dels catalans. 

 

Hi ha molta gent per a la qual aquesta readmissió de l'esquerra espanyola a la unitat de destí en l'universal, en realitat, implica la seva definitiva claudicació i la seva acceptació del règim del 78, el règim de "la casta". Però això és una ximpleria, el gobierno d'esquerres no pretén salvar el règim del 78 perquè ell mateix és règim del 78. El projecte és de major abast; es tracta d'assumir sense ambages el projecte nacional espanyol de la dreta, entre altres raons perquè mai no hi ha hagut un projecte nacional espanyol d'esquerres. El que el comunista Carrillo va començar fa gairebé mig segle, acceptant la bandera borbónica i resta de la parafernàlia franco-monàrquica, ho rematen avui els neocomunistes lloant les glòries de la Hispanitat.

Els tres presidents i el mossèn Niemöller

Té o no té força mediàtica el triumvirat? La roda de premsa dels tres presidents ha estat una bomba mediàtica que sense dubte serà silenciada per tots els mitjans espanyols. TV3.cat l'ha posat sencera al 324. Enhorabona.

 

I perquè és una bomba quan es tracta d'una trista roda de premsa a un espai relativament reduït, davant periodistes, quasi un acte clandestí? Un acte contrapunt a una visita reial, amb seguit, pompa i circumstància. Perquè palesa una injustícia històrica i actual: un rei il·legítim que imposa la seva presència a una Barcelona buida de gent i omplida de policies i franctiradors de gom a gom, com si el monarca vingués al post d'avantguarda d'un front de guerra mentre les institucions li fan també un tortosa.

 

A l'altra banda de la muga, els tres presidents represaliats simbolitzen la legitimitat de la república catalana en un exemple d'unitat gairebé icònica. És el que han deixat clar els tres als seus discursos, tots tres encertats, engrescadors, intel·ligents i amb força i convicció. Trobo la declaració (llegida en tres llengües, anglès, francès i català) una mica verbosa i repetitiva. Té menys força que els discursos. I, per descomptat, les respostes a les preguntes no deixen lloc a dubtes.

 

El nu dels discursos del triumvirat ha estat que a Espanya no hi ha justícia, no es respecten els drets fonamentals dels ciutadans i no hi ha Estat de dret, raó per la qual l'unica justícia que l'independentisme pot esperar és l'europea. Que a Espanya no hi ha justícia és, a hores d'ara, una obvietat. L'anomenada Justícia espanyola és una eina del poder polític per reprimir l'independentisme aplicant-l el dret penal de l'enemic, també conegut com a "lawfare". No hi ha doncs separació de poders. En conseqüència, no hi ha constitució, segons l'article 16 de la Declaració universal de drets de l'home i del ciutadà. "Tota societat en què la garantia de drets no estigui assegurada, ni la separació dels poders determinada, no té Constitució". 

 

Al ciutadà vicepresident del gobierno d'Espanya li repeteixen els antics amics els versos del mossèn Niemüller: "quan van venir..., etc". Fa mesos que ell i el seu partit vicepresideixen un país on hi ha persones preses i exiliades per raons polítiques i on millers estan judicialment o administrativament represaliades. Ell mateix i el seu partit es van abstenir arran de l'infame suplicatori de la diputada Laura Borràs. A més de recitar-li a Niemöller el personal li recorda la figura del cèlebre arrosseur arrossé dels germans Lumière, que va ser el goix dels nostres avantpassats.

 

El perseguidor perseguit té menys gràcia però el mateix valor exemplificador. Tanmateix, el valor depèn a última instància de la capacitat de reconèixer-ho i no sembla ser el cas del vicepresident. Quan aquest diu que a "la nostra democràcia no s'ha condemnat mai a ningú per raons polítiques", la mentida és colossal: no és "nostra", no és "democràcia" i sí que s'ha condemnat i es condemna per raons polítiques i aviat podrà patir-ho ell directament amb l'actuació de Marchena que ja té experiència en farses judicials.

 

 No sap el que diu, però no per això té perdó.

Un Estat fallit

Aquest virus, senyors del govern d'esquerres, sí que entén de territoris. Els que semblen una mica més curts de gambals sou vostès. Si el virus entén de territoris al mes d'octubre, també n'entenia al mes de mars passat. Em sembla recordar que llavors vau aparèixer envoltats de banderes, militars i guàrdies civils per tal de tranquil·litzar la població, dient que no, que el virus estava peix en geografia i no entenia de territoris. Per si de cas, la ministra de Defensa havia posat l'exèrcit en estat d'alerta.

 

Militars, guàrdies civils, banderes i una firma voluntat unionista de frenar aquest virus-que-ignorava-territoris tots ben juntets, de tornar a la vella tradició de centralitzar-ho tot, de mostrar als catalans que el millor és que s'oblidin de l'autogovern. Aprofitar aquest virus babau que es podia matar a canonades per "resoldre" la sempiterna "qüestió catalana" Era un disbarat absolut que va accelerar la difusió de la covid a tot arreu en Espanya i els senyors del govern "d'esquerres" n'haurien d'en respondre.

 

Ara per ara han cantat la palinòdia. Aquest estat d'alarma és una resposta a l'estat de guerra de fet, no declarada, de la banda (als dos sentits del terme) de la Comunitat i l'Ajuntament de la dreta. El conflicte presenta dos moments, l'u, diguem, habitual a la casa i l'altre amb una mica més d'abast.

 

El casolà apareix amb unes polítiques tan absurdes, delirants i obscenament classistes que és difícil creure que siguin resultats d'un cap racional. Potser té alguna cosa a veure el fet que la senyora Ayuso, en una vida anterior treballava portant el tuiter del gos de la senyora Aguirre. L'ésser humà és un misteri i és possible que bordar a les xarxes sigui un mèrit per assolir la presidència de la Comunidad de Madrid. Aquest moment és, com dic, l'habitual a la casa i, si afegim un xic de corrupció i vandalisme d'extrema dreta som a l'escenari madrileny (doncs, espanyol, segons la senyora Ayuso) fet de barrejar a Mackie el ganivet amb la corrala de la Pacheca. 

 

El moment de més abast posa en qüestió la capacitat de l'Estat espanyol per garantir la vida dels seus ciutadans que és el seu primer deure. Sí, de l'Estat perquè el fracàs afecta a totes dues corrents del nacionalisme espanyol. Les "esquerres" ja van fracassar al mes de març i tornen a fer-ho ara. Les dretes palesen el seu fervent desig de fracassar amb les seves mesures de la casa dels horrors del Km. 0, la ubicació de la sinistra DGS de Franco. Però aquest fracàs no pot sortir-les de franc perquè s'ha fet sobre les esquenes dels pobles d'Espanya, que pateixen contagis i mortes a una ràtio molt superior a qualsevol altre país.

 

L'Estat és fallit perquè no pot complir la seva primera obligació de protegir la vida dels seus ciutadans, és a dir, no pot defendre el primer dret de l'ésser humà, el dret a la vida. Hi ha un deure d'obediència a l'autoritat en situacions de normalitat. Però si l'autoritat no protegeix els ciutadans, ans al contrari, els ataca i els porta a una situació hobbesiana de salve's qui pugui, els ciutadans tenen el dret, gairebé l'obligació de desobeir, resistir-se i fins i tot derrocar un Estat fallit que, per incompetència, oportunisme o odi de classe, assassina al seu poble.

Els tres presidents

Fa un temps vaig escriure que potser era una bona idea presentar una llista unitària de país encapçalada pels tres presidents independentistes represaliats. La proposta no va tenir cap ressò favorable. Ans al contrari, va suscitar comentaris ferotges a les xarxes, posant en qüestió tot el que humanament es pot qüestionar de cada president, del pack dels tres i de l'autor de la proposta. Doncs, no vaig insistir, entre altres raons, perquè si defendre la llista unitària (no única) amb un president legítim és complicat en un país que fa realitat la vella dita llatina de "tantes opinions com persones", defendre tres sembla impossible, encara que tots tres tenen la mateixa base de legitimitat: la independència de Catalunya. 

 

Tanmateix, segueixo pensant que és una bona idea. Pareu-vos a considerar la força de la imatge dels tres presidents independentistes fent el contrapunt a la provocadora visita del rei a la seva colònia, ara que està "descapçalada", com diria la musa de M. Rajoy, Sáez de Santamaría. Amb el rei, el president del gobierno d'esquerres que s'ha revelat el més sòlid pilar de la monarquia. I, a l'altra banda de la muga, els tres presidents represaliats, escollits pels catalans, simbolitzen a ulls del món el dret d'autodeterminació, trepitjat per un Estat i un rei que ven a reafirmar la seva dominació de la colònia. Un rei il·legítim contra un trio de presidents legítims.

 

Era i és una bona idea, com es prova amb la trobada de Perpinyà. El tres té poders màgics, està en la base de poderoses religions, com la Trimurti hindú i la trinitat del cristianisme, on les virtuts cardinals són també tres; tres les etapes de la dialèctica hegeliana, i tres els estadis de desenvolupament de la humanitat, salvatgisme, barbàrie, civilització. Políticament hi ha hagut dos moments que el tres va ser el nu del govern durant la República romana, els dos triumvirats. Encara que l'exemple és ominós a la vista de la seva fi, la figura és possible i el nom, adient, si prescindim de la seva arrel masclista. 

 

El triumvirat, la llista dels tres presidents, hauria estat un símbol com a Perpinyà, però permanent. Sap greu que consideracions partidistes ancorades al passat no la facin possible. Els independentistes es deuen al país, no als partits. 

 

Cap president de la Generalitat, ni cap vicepresident o conseller ha fet més per la independència que el triumvirat de Perpinyà. Per descomptat, també hauran fet moltes altres coses, ja que l'ésser humà no és unidimensional, com advertia Marcuse. I el judici que mereixessin aquestes altres coses és lliure. Però cal no barrejar-ho amb l'independentisme dels tres presidents, fora de qualsevol dubte.

Res no és el que sembla

Ja som al bel mitjà de la campanya electoral. El cornetí d'ordres ha donat el toc curt de càrrega, amb la baioneta calada. Senyor, quina gallardia la dels diputats que van publicar al DOPC la resolució condemnant la inhabilitació del MHP Torra! Els mateixos que no van publicar la seva prèvia resolució contra la monarquia. Creieu que eren com aquests escriptors exquisits que no publiquen per no embrutir-se les mans? Mai. Aquí estan condemnant l'arbitrarietat de l'Estat unes hores després de fer-la efectiva mitjançant un decret de substitució del president Torra pel vicepresident Aragonès.

 

No es pot dir que el parlament de majoria absoluta independentista no hi hagi estat un parlament autonòmicament "modèlic". Gràcies a la mà ferrada del seu President Torrent que mai no ha permès qualsevol decisió que pogués semblar de lluny una tímida insinuació de trencar ni tan sols una miqueta amb la legalitat espanyola. Perquè, com bon espanyol, és més espanyol que els espanyols. 

 

Però, no home, no li cridis coses lletges, que va explicar al espanyols a la seva la televisió que ell i els seus són independentistes per naturalesa. S'oblida mencionar que el portaveu del seu partit, senyor Rufian, diu que ell no és independentista. I, si és portaveu, serà que la veu és i no és indepenentista al mateix temps.

 

Que un partit sigui una cosa i la seva contrària, no és gaire estrany. Cal adaptar el discurs a l'auditori i, sobretot, al moment. És una vella consigna leninista: la situació concreta al moment concret. És a dir, ras i curt: tot si val.

 

I tot és tot. Un tribunal espanyol condemna la Universitat de Barcelona per un manifest de suport als presos polítics catalans. És un atac d'arrel medieval. Abans eren les universitats les que condemnaven els poders públics; ara és a l'inrevés i tots feliços. Perquè en què consisteix la condemna? En deixar sense efecte el manifest i obligar la universitat a publicar la condemna. Que voldrà dir deixar sense efecte les paraules, donar-les per no pronunciades, com si el món fos la sala d'un tribunal? En condemnar, el jutjat ordena a la Universitat a difondre el contingut del manifest que vol prohibir. No només és una decisió injusta sinó també estúpida. 

 

I en Europa tenim el president de guàrdia, prest a plantejar la qüestió dels drets fonamenta'ls a Espanya.

 

Som al bel mitjà d'una campanya per unes eleccions que els unionistes veuen com a eleccions autonòmiques normals mentre que els independentistes del partit del MHP Puigdemont els veuen com a un plebiscit; sí o no a la independència. Només resta per saber quina serà la posició dels republicans que, en haver estibat la càrrega malament, corren risc de naufragar si s'inclinen massa d'un costat.

 

És normal que qui es veu en perill cerqui a fora un suposat culpable de la seva misèria. Però cal molta retòrica per dir que l'exigència de claredat i veritat al voltant de la DUI sigui un "presssing".

 

Recordeu: la veritat ens farà lliures. I no hi ha llibertat sense independència.

Treure'l el títol, ja que no els diners

Si la informació de premsa és correcta, la moció presentada al Parlament basc per Podem i aliats demana al gobierno d'Espanya que tregui a Joan Carles el títol de rei i el tractament de "majestat". Pot ser aprovada si el PNB no vota en contra i pot ser que no el faci perquè pensarà que al capdavall, la moció neix morta, ja que el gobierno no té competència per treure un títol que no hi ha atorgat ell. Però la demanda pot tenir conseqüències impensades.

 

Hi haurà gent que digui que el títol de rei no es pot treure perquè pertany a una tradició dinàstica i no hi ha cap procediment jurídic per fer-ho. Doncs, n'hi ha procediment polític, ja assajat amb èxit a altres ocasions en forma de destronament amb decapitació o sense. Sembla, però, que no és aquesta la direcció dels esdeveniments.

 

D'altres diran que la moció no té cap sentit perquè Joan Carles ja no és rei, sinó exrei i no es pot treure a ningú el que no és. 

 

No mancaran els pragmàtics que recordaran el gasto innecessari a canviar els rètols d'un munt d'institucions des d'hospitals a universitats, escoles o vaixells.

 

El problema de fons és un altre. És clar que el gobierno pot demanar al Parlament treure el títol de rei, exrei o el que sigui i el Parlament és competent per fer-ho. De fet fa quaranta anys que ho és, encara que no hi hagi fet res. 

 

El títol de rei en qüestió ha trencat amb qualsevol legitimitat dinàstica i ha estat atorgat per Franco quan en 1969 va proclamar al noi successor seu "a títol de rei", en compliment de la LLei de Succesió al cap de l'Estat. Molts comentaristes de l'època van dir que Franco havia creat una nova dinastia. Doncs, aquesta llei va ser derogada expressament per la Constitució de 1978. En conseqüència, el títol de rei era invàlid. La magistratura tenia un vici d'origen, ja que el règim de Franco era il·legítim. Però ningú no ho va dir i tots van esperar que la monarquia es legitimés per l'exercici.

 

La moció del parlament basc obre la via per deslegitimar una monarquia il·legítima d'origen també per raó de l'exercici. I ja que hi som, perquè no reconèixer la illegitimitat d'origen? La monarquia és una institució dinàstica. El rei és el fill del rei; si el rei no és rei, el fill tampoc, i hauria de dimitir. No abdicar, ja que no hauria estat mai rei.

 

Colofó: no passarà res. El gobierno no farà res tret d'un discurset de la insofrible vicepresidenta recordant-nos que el Cap de l'Estat és més intocable que el dogma de Santíssima Trinitat.

Els vincles electius

Quin diable va fotre la intel·liguèntsia al mig de l'esfera pública, quan ja estava a punt d'assolir un estat catalèptic fet de murmuris de confessionari i baralles tavernàries? Però, home de Déu, heu destrossat la serenitat i la pau del personal! Per seguir com ovelles les consignes de la infal·libilitat pontifícia i assetjar com llops els discrepants no cal pensar. Que diables ve  a fotre la intel·liguèntsia? 

 

Aquests de JxC semblen haver-hi pres l'idea com a consigna. Vet aquí unes declaracions intel·ligents al sentit més estricte de la paraula perquè cal llegir entre línies. "Una victòria independentista ha de tenir conseqüències polítiques vinculants". Per què és una declaració intel·ligent? No pel que diu, que és una obvietat, ja que tots els resultats són vinculants, sinó pel que no diu, però està implícit a l'expressió "victòria independentista" i posa el negre dit del dubte sobre la llaga de la claudicació. Quina és la seguretat que tots els que es diuen independentistes siguin independentistes?

 

A les eleccions passades va haver-hi una majoria de vots independentistes, el resultat era, clar, vinculant. I?

 

Aleshores, per si algú no havia entès el sentit de la declaració, l'essencial no és si els resultats seran o no vinculants perquè ho seran en qualsevol cas. L'essencial és aclarir d'una vegada si els que es diuen independentistes estan disposats a fer la independència que no van fer a la passada legislatura.