La premsa internacional es demana el mateix que deia Palinuro fa un parell de dies, si Espanya no és un Estat fallit. Al capdavall, Palinuro no s'ho demana, sinó que l'afirma, encara que per raons diferents de la premsa. Aquesta parla de la situació econòmica, el deute, el risc de default, una fallida en termes econòmics, financers. Palinuro ho fa de la crisi política de l'Estat, que no respecta els drets fonamentals dels ciutadans, no té cap proposta per a Catalunya que no sigui la repressió, i és incapaç de garantir la seguretat i la vida de la població, fins i tot davant la seva incompetència. La inepta gestió de la pandèmia, el desprestigi de la monarquia, i la submissió de les esquerres a la prepotència d'unes dretes embravides perquè saben que compten amb el suport de l'exèrcit, les forces de seguretat, el capital, l'església, la judicatura i els mitjans de comunicació presenten un quadre més a prop de la nit de Walpurgis que de la nova normalitat del president Sánchez. (Interludi: la nova normalitat és la vella i arbitrària normalitat. El gobierno decreta l'estat d'alarma a Madrid i, a correcuita, mitja dotzena de ministres signants del decret, hi inclòs el president, agafen avions, helicòpters, cotxes per tal de sortir d'allò que han confinat).
La fallida política i moral d'Espanya és un enfonsament sense precedents que replanteja fins i tot el problema hobbesià de l'ordre social. L'Estat no només no protegeix a la població dels atacs de l'extrema dreta organitzada, sinó que tampoc ho fa dels atacs provinents de les seves institucions, l'exercit, la policia, el sistema judicial; ans al contrari, totes aquestes institucions i d'altres es fan valer per atacar a la població.
Com que no garanteix la seguretat de la població, sinó que l'ataca, l'Estat ha perdut l'escassa legitimitat que encara tingués i fins al pacífic Locke diria que, en aquesta situació, el poble té el deure de resistir-se i fins i tot deposar el govern tirànic. És un deure de supervivència.
És una crisi profunda i té caire dolent pel futur de l'Estat espanyol.
En conseqüència, les esquerres espanyoles, molt més espanyoles que esquerres, tanquen files en suport d'un Estat en risc de fallida. El pack conté també el suport a la monarquia i el dia de la Raça.
Llurs amics diuen que es tracta d'una concessió tàctica, el que els periodistes anomenen "un gripau", per donar la imatge d'unitat i estabilitat que el país necessita a l'exterior. D'altres, menys amics, sospiten que a l'esquerra espanyola li fa secreta il·lusió alternar amb la gent d'ordre, militars, mossens, policies, jutges, empresaris, grans comunicadors, i agafen l'ocasió de fer-se veure també com a gent moderada i de bona família.
No van assaltar els cels, però si la tribuna presidencial de l'acte militar-patriòtic, no com els bolxevics a les desfiles de Plaça Vermella, sinó com a espanyols responsables de la continuïtat de la gesta històrica que la nació va assolir en benefici de la humanitat. (Nou interludi: li diuen "l'obra d'Espanya a Amèrica", però no poden justificar-la als ulls del món, ni dels descendents dels aborígens, ni tan sols dels descendents dels conquistadors). El 12 d'octubre, aquest 12 d'octubre, es fa la reconciliació de les "dues Espanyes"; com sempre, a costa dels catalans.
Hi ha molta gent per a la qual aquesta readmissió de l'esquerra espanyola a la unitat de destí en l'universal, en realitat, implica la seva definitiva claudicació i la seva acceptació del règim del 78, el règim de "la casta". Però això és una ximpleria, el gobierno d'esquerres no pretén salvar el règim del 78 perquè ell mateix és règim del 78. El projecte és de major abast; es tracta d'assumir sense ambages el projecte nacional espanyol de la dreta, entre altres raons perquè mai no hi ha hagut un projecte nacional espanyol d'esquerres. El que el comunista Carrillo va començar fa gairebé mig segle, acceptant la bandera borbónica i resta de la parafernàlia franco-monàrquica, ho rematen avui els neocomunistes lloant les glòries de la Hispanitat.
