Doncs, l'habitual pompa i circumstància espanyola, amb la parafernàlia imperial a l'ús: crits de rigor (contra el gobierno), bandera flamejant, himne a tota màquina encara que interrupta i uns gloriosos avions d'aquests de milions de dollars equivocant els colors i creant una bandera nova.
Bé, fins aquí la inevitable part còmica, que és tradició a la parròquia i explica l'atàvica desconfiança dels espanyols cap als espanyols.
Resta la part tràgica, que escala el dramatisme fins a esdevenir farsa tràgica.
El 12 d'octubre commemora el descobriment d'Amèrica. No ens barallem pels noms; va ser un descobriment com el de la cara oculta de la lluna. Una altra cosa són les conseqüències. Tampoc serem perepunyetes dient que no va ser cap descobriment perquè el que van "descobrir" eren les Índies. No val la pena. Sigui Amèrica, les Índies o Eldorado, descoberta està.
I el 12 octubre ho celebra. I les xarxes s'omplen de protestes a tot arreu, a Espanya i Amèrica, contra la crueltat, el salvatgisme dels conquistadors. Correcte. L'anomenada llegenda negra no menteix. I cal recordar-ho una i mil vegades. Recordar que es tracta d'un genocidi, no sé si el primer de la història però sí el que més empremta ha deixat. Però és insuficient, no arriba a l'arrel del problema.
Tots els comentaristes que he llegit denuncien les atrocitats dels espanyols i molts parlen de genocidi. Però ningú no parla d'una qüestió prèvia: amb quin dret van conquistar els espanyols Amèrica? És a dir, totes les condemnes accepten el descobriment com un fet i ja no es pregunten amb quin dret, sota quina llei van els espanyols a ocupar, envair i apropiar-se una terra habitada. Era un tema controvertit. Els partidaris del dret dels espanyols invocaven les butlles d'Alexandre VI i el "dret comú", mentre que els adversaris, com el monjo Francisco de Vitòria negaven que el Papa tingués cap jurisdicció a Amèrica i aplicaven el dret de gents. Carles V va convocar la controvèrsia de Valladolid el 1550/51 però llavors Vitòria ja havia mort, la controvèrsia no va resoldre res i els espanyols van continuar amb l'extermini i el robatori i espoli dels aborígens.
Però ho sabien. Ja n'hi ha prou parlar que no n'hi eren conscients, que eren els mètodes de l'època, etc. Sabien que no tenien dret a fer el que, malgrat tot, van fer. Un genocidi. Van assassinar la població per robar-li la terra. I aquesta és la mota negra a la memòria i la consciència col·lectiva dels espanyols. Basar la glòria de la teva pàtria sobre un espoli i un genocidi no és gens elegant. Per això reaccionen amb ràbia, ira i impotència. Per més banderes que ondegin i patxangues musicals retronin els aires, un genocidi és un genocidi. I no prescriu.
Això és el que pesa sobre l'ànima col·lectiva espanyola i del qual aquesta no és capaç de sortir-se-ne
La prova, la presència del vicepresident i ministres de Podem, en aquesta glorificació d'un genocidi conegut com a Hispanitat.
