Fa un temps vaig escriure que potser era una bona idea presentar una llista unitària de país encapçalada pels tres presidents independentistes represaliats. La proposta no va tenir cap ressò favorable. Ans al contrari, va suscitar comentaris ferotges a les xarxes, posant en qüestió tot el que humanament es pot qüestionar de cada president, del pack dels tres i de l'autor de la proposta. Doncs, no vaig insistir, entre altres raons, perquè si defendre la llista unitària (no única) amb un president legítim és complicat en un país que fa realitat la vella dita llatina de "tantes opinions com persones", defendre tres sembla impossible, encara que tots tres tenen la mateixa base de legitimitat: la independència de Catalunya.
Tanmateix, segueixo pensant que és una bona idea. Pareu-vos a considerar la força de la imatge dels tres presidents independentistes fent el contrapunt a la provocadora visita del rei a la seva colònia, ara que està "descapçalada", com diria la musa de M. Rajoy, Sáez de Santamaría. Amb el rei, el president del gobierno d'esquerres que s'ha revelat el més sòlid pilar de la monarquia. I, a l'altra banda de la muga, els tres presidents represaliats, escollits pels catalans, simbolitzen a ulls del món el dret d'autodeterminació, trepitjat per un Estat i un rei que ven a reafirmar la seva dominació de la colònia. Un rei il·legítim contra un trio de presidents legítims.
Era i és una bona idea, com es prova amb la trobada de Perpinyà. El tres té poders màgics, està en la base de poderoses religions, com la Trimurti hindú i la trinitat del cristianisme, on les virtuts cardinals són també tres; tres les etapes de la dialèctica hegeliana, i tres els estadis de desenvolupament de la humanitat, salvatgisme, barbàrie, civilització.
Políticament hi ha hagut dos moments que el tres va ser el nu del govern durant la República romana, els dos triumvirats. Encara que l'exemple és ominós a la vista de la seva fi, la figura és possible i el nom, adient, si prescindim de la seva arrel masclista.
El triumvirat, la llista dels tres presidents, hauria estat un símbol com a Perpinyà, però permanent. Sap greu que consideracions partidistes ancorades al passat no la facin possible. Els independentistes es deuen al país, no als partits.
Cap president de la Generalitat, ni cap vicepresident o conseller ha fet més per la independència que el triumvirat de Perpinyà. Per descomptat, també hauran fet moltes altres coses, ja que l'ésser humà no és unidimensional, com advertia Marcuse. I el judici que mereixessin aquestes altres coses és lliure.
Però cal no barrejar-ho amb l'independentisme dels tres presidents, fora de qualsevol dubte.
