El genocidi i la inhumanitat

Efectivament, aquesta guerra mou les passions més pregones a molts estaments i moltes societats. La condemna a Israel i la defensa de Palestina es troba a tota hora al carrer, als mitjans de comunicació, a les activitats institucionals i fins i tot a les cerimònies religioses. L'afortunat guanyador d'aquest premi de cinema, sens dubte, parla ex abundantia cordis quan acusa de “manca d'humanitat” els que no pensin o sentin com ell.

La llibertat consisteix a pensar o sentir allò que cadascú vulgui, sense veure's acusat d'inhumà pels que pensen d'una altra manera per molt il·luminats que estiguin per la deessa Raó. Això sembla elemental, no? O m'equivoco i alguns tenen dret a negar humanitat a altres per raó de sentiments o idees?

Doncs sí, m'equivoco. La majoria dels mitjans de comunicació i molts governs occidentals han pres partit a favor d'un dels costats a aquesta guerra. Encara més, són combatents a la rereguarda, la de la propaganda. Defensen una quimera que anomenen Palestina per no dir que defensen Hamàs, que és el nom real de l'altre costat. I el que mana. El qui no allibera els ostatges, sinó que amenaça en públic d'executar-los, transferint hipòcritament la culpa a l'atac israelià, car els ostatges estan disseminats pel territori. Vostès em perdonaran, però és difícil ser més malparit. 

En realitat, aital fúria gairebé bíblica contra els que neguen que Israel estigui cometent un genocidi anuncia el pas següent en aquests casos d'assetjament col·lectiu. Consisteix a dir que negar el genocidi no és una opinió, sinó un il·lícit. A imatge d'alguns països, com ara Alemanya, on negar l'Holocaust és delicte.

Els lluitadors aguerrits contra el negacionisme del genocidi hauran d'acceptar que, abans de tot, haurem de posar-nos d'acord sobre que sigui genocidi. És el civilitzat. Qualssevol altra cosa no té nom per molts crits que es donin i banderes s'onegen. Resulta que el genocidi està tipificat com a delicte a l'article II de la vigent Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi, de 1948.

L'assumpte és, doncs, molt senzill: s'analitzen les circumstàncies de Gaza en aquesta guerra (la novena) d'Israel contra els àrabs. A continuació, es comprova si encaixen en la tipificació legal esmentada. Si encaixen, hi ha delicte de genocidi; si no encaixen, no n'hi ha. Ni l'ONU com a organització, ni el Tribunal Penal Internacional, ni la Comissió Europea no han declarat genocidi la guerra de Gaza. Són tots negacionistes? De cap manera. El que passa és que no hi ha cap genocidi i no n'hi haurà encara que els wokes pro-Hamàs continuen amb la seva murga antisemita.

Només un fanàtic pot considerar inhumà qui pensa de manera diferent de la d'ell. Si pensa és perquè és un ésser humà. Igual que el que li nega aquesta condició. Potser una mica més.

Qui tem la Sílvia Orriols?

Caram, quin titular! Alguna gent, suposo, em farà veure que The Objective no és objectiu. Com si els altres mitjans ho fossin. És que ni ho pretenen. L'objectivitat és allò que el poder diu que n'és. I punt rodó, segons vella dit, avui reduït a un breu “i punt”.

Sigui el mitjà com sigui, aquest titular era impensable fa dos anys, quan ningú no donava un duro per la nova Aliança Catalana. Ignorada pels mitjans de comunicació on només se l'esmentava negativament i sense permetre-li la defensa, sotmesa a un cordó sanitari a la vida partidista, agredida per violència de pinxos del carrer, menyspreada i titllada de feixista per personalitats de rellevància pública, tot això la va catapultar al Parlament a l'estela d'un efecte Streisand demolidor.

Aliança Catalana és un partit fet a les xarxes. El seu fortíssim lideratge, la claredat del seu discurs i la novetat tendeixen a la viralitat en un món fart de falta de lideratge, discursos ambigus i promeses trillades. Si és que les promeses es poden trillar. I no en parlem de la perpetuació de lideratges caducats.

Les xarxes són els principals mitjans de comunicació del partit amb els seus simpatitzants i votants. Si a algun lloc es pot ampliar la base, és a les xarxes. I aquest partit al qual es va voler ofegar al bressol com les serps d'una Juno partitocràtica a l'infant Hèrcules, va sortir viu i reforçat del cordó sanitari. El seu pas per les enquestes deixa olor de terra cremada. Les borses de fidels votants dels partits consagrats s'estan buidant a favor de Sílvia Orriols, com els accionistes retiren els diners de l'empresa que va a la baixa.

Però el problema és que no hi ha cap solució. Els dos partits, preocupats per l'efecte sifó, posterior a l'Streisand, podrien tractar d'aturar la sagnia provocant la caiguda del govern Sánchez i guanyant una mica del pedigrí independentista perdut. El sacrifici no serviria de res, comparativament parlant, perquè AC no es presenta a les eleccions espanyoles. I, en canvi, potser haurien d'empassar-se un govern de dreta extrema dreta.

Una mica més els interessarien unes eleccions a Catalunya, abans que AC superi les expectatives més optimistes. Però no és a llur abast. Una retirada del suport d'ERC no impediria que el PSC governés amb els seus 44 diputats com ho va fer ERC amb 34. Podria formar-se un govern minoritari independentista amb la benevolència del PSC, que va ser la proposta originària de Puigdemont, però aquesta benevolència no es va donar llavors ni es donaria ara.

És poc previsible que, encara que ploguin les amenaces, les coses canviïn. I, si les coses no canvien, Sílvia Orriols continuarà pujant a les enquestes.

L'odi no delinqueix

Les xarxes, sempre les xarxes. Són un baròmetre de què pensa la gent. Un baròmetre perquè reflecteixen la pressió de l'opinió pública. Els mitjans convencionals les odien, però és el primer que miren, per a veure com van les coses.

En aquest cas, les xarxes han esclatat contra la diputada Ione Belarra i l'eurodiputada Irene Montero i tenen raons, encara que em sembla que incorren en un overkilling, un excés. Cert, resulta curiós i una mica irritant que, els qui s'han inventat l'anomenat delicte dels “discursos d'odi”, aprofitin la primera ocasió no només per pronunciar-los, sinó també per actuar-los. Les imatges, que valen per mil paraules, d'unes persones vociferants, amb cares crispades i gestos amenaçadors són la teatralització de l'odi i inspiren rebuig.

Però no reflecteixen la comissió d'un delicte.

L'anomenat delicte de discurs d'odi és una imposició ideològica woke pura, un atemptat contra la llibertat d'expressió. Perquè un discurs sigui delictiu, cal que l'odi sigui un delicte. Però l'odi és un sentiment, una passió, si volen vostès i, per naturalesa, il·legislable. És una passió de l'ànima, en el sentit de Descartes i no fatalment dolenta; ans al contrari, degudament tractada, pot ser la font de la felicitat.

Qui no odia la injustícia, l'esclavatge, la guerra o, en el cas dels creients, el pecat? “Odia el delicte i compadeix el delinqüent”, deia la jurista Concepción Arenal. Hi ha, doncs, odis bons i odis dolents? Com i qui els distingeix? És clar que l'important no és el com, ja que tothom sap que distingir-los és impossible. L'important és qui els distingeix. Perquè aquest és qui defineix l'odi i sempre serà odi tot allò que a ell o ella no els agradi.

Cadascú odia allò que li sembla odiable, igual que estima allò que li sembla amable. I cadascú ha de poder manifestar el seu odi o amor lliurement, sense interferència de l'autoritat, perquè això és la llibertat d'expressió. Molta gent odia els seus veïns per les raons que siguin, per religió, color o manera de seure. Molta també mostra prejudicis contra pobles sencers i els odia. El tradicional odi dels cristians europeus als jueus només és superat pel que els professen els àrabs. 

Però aquest sentiment, que s'ha de poder expressar lliurement, no és delicte.

Delicte pot ser el que es fa mogut per l'odi. Les amenaces, les injúries, les calúmnies, les agressions, les violacions, els assassinats o les pintades a les botigues dels jueus, per exemple. Però aquests comportaments ja estan tipificats com a delicte i de vegades amb agreujant per raó d'odi.

Aleshores, com pot ser delicte un discurs d'odi? Quina és la il·licitud de la paraula si no hi ha fets? Òbviament, el contingut. Ja ho vam dir: és delicte tot discurs que ofengui qui decideix què és i què no és odi, cosa que pot ser humana i fins i tot, lògica, però no necessàriament justa. Aquest deliri woke ens apropa a ressuscitar el delicte de blasfèmia i això és un retrocés de segles que no ens podem permetre.

D'altra banda, aquestes dues diputades fan molt bé expressar el seu odi als jueus. La gent ha de saber quines passions mouen els qui li demanen el vot per legislar i governar.

"Delenda est Gaza"

Aquesta guerra entre Israel i Hamàs, que es lliura en un petit territori del pròxim Orient, d'uns 365 km², està trastocant el món. Enfronta estats amb estats, famílies amb famílies i fins i tot els membres d'una mateixa família.

El punt més controvertit gira al voltant d'una paraula. Si el que està fent Israel a Gaza és genocidi o no, segons la Convenció Internacional sobre el Delicte de Genocidi. S'entén que, si aital fos el cas, es justificaria algun tipus d'acció de la comunitat internacional que no podria ser judicial, atès que l'estat jueu no reconeix la jurisdicció del Tribunal Penal Internacional. Hauria de ser forçosament armada.

L'assumpte, però, és controvertit i no hi ha gaire consens. La premsa propalestina que és pràcticament tota l'occidental, aireja un informe d'una comissió independent de l'ONU segons el qual hi ha un genocidi en marxa a Gaza.

D'altra banda, la Comissió Europea no admet que hi hagi un genocidi a Gaza. En tot cas, prepara sancions comercials contra Israel, però les deixa a l'arbitri dels estats. Alhora, incongruentment, el govern britànic també nega que hi hagi genocidi, però Starmer reconeixerà l'estat palestí en uns dies, com Macron i alguns altres.

Hi ha en general un clima molt hostil als jueus, cosa que tampoc no és una novetat a Europa. Fins i tot Erdogan compara Netanyahu amb Hitler en les estones lliures de perseguir kurds al seu país.

En aquest esperit antisemita, el rei d'Espanya, de visita a Egipte, ha regalat l'oïda dels seus amfitrions proposant la solució dels dos estats en pau i bon veïnatge. El palestí, a més, compost per Cisjordània, Gaza i Jerusalem oriental. Fil per randa, el mateix que pensa el president Sánchez, però dit pel rei d'Espanya que també és rei de Jerusalem i deu pensar que pot fer miracles.

En realitat, tota aquesta parafernàlia de l'omnipresent propaganda de Hamàs, el free Palestina, la qüestió de si genocidi sí o no, les sancions d'anada i tornada, els embargaments, etc., són simples pretextos per evitar que Israel guanyi la guerra amb una victòria total. No hi ha cap esperança que la guanyi Hamàs, per tant, es tracta d'aturar-la i deixar Israel, com sempre, en una situació d'alarma permanent amb uns veïns l'únic objectiu dels quals és acabar amb l'estat jueu del riu al mar.

La diplomàcia ja no compta. Ha esdevingut guerra, com preveia Clausewitz. I la guerra té les seves pròpies lleis, la primera de les quals és que no n'hi ha lleis. L'estratègia d'Israel, recolzada pels Estats Units, és la victòria total, amb la rendició incondicional de Hamàs. Atès que al terreny sobre el qual opera l'exèrcit israelià, on els objectius militars estan inserits a les estructures civils del país, les baixes de no combatents seran nombroses, sobretot si s'imposa la política de Hamàs que la població no abandoni la ciutat.

A Israel s'ha declarat un “Delenda est Gaza” i no em sembla que això pugui aturar-se amb informes i debats sobre si hi ha genocidi o no.

Tornada a la casa del pare

A les eleccions autonòmiques catalanes del 2021, va demanar el vot, com a candidat a la presidència de la Generalitat, per “culminar la independència”. La gent va respondre i el va donar 33 escons, que juntament amb els 32 de Junts i els vuit de la CUP feien una majoria absoluta de 74 vots. Prou per culminar la independència al matí i anar a escalar el Mont-Blanc a la tarda. Tot i això, no només no va culminar la independència, sinó que va deixar l'independentisme reduït a 59 esquàlids escons, perdent-ne ell personalment 13. És a dir, va deixar les coses molt pitjor que les havia trobat.

Ara renuncia al sou d'expresident per dedicar-se, diu, al negoci familiar, ja que el pare es jubila. I presumeix que no és una porta giratòria. Com si encarregar-se d'un negoci amb 800 treballadors i diversos hotels fos equivalent a donar-se d'alta com a autònom de l'electricitat. En tot cas, és de desitjar, pel bé de la plantilla, que la seva gestió del negoci heretat no sigui tan desastrosa com la de la Generalitat.

Fa bé de renunciar al sou d'expresident que tampoc no es guanyava quan era president. Perquè el balanç del govern no pot ser més lamentable. Després d'aconseguir de Junts tot el que pretenia, fins i tot el control dels mitjans públics de comunicació i formar un govern d'unitat independentista, se les va enginyar per fer fora els juntaires i quedar-se sol, amb els seus 33 diputats, el 24% de la cambra. Situació ridícula que no li permetia governar, cosa que tampoc no li importava gaire perquè posava en pràctica els seus projectes, encara que la càmera hagués votat en contra, com aquell inenarrable “Acord de Claredat”, que va ser la rialla de tothom.

Igual que la resta de la gestió del seu govern en què la incompetència dels consellers/es només era superada per l'endollisme, el nepotisme i les presumptes corrupteles, com la DGAIA o el groller ús dels mitjans de comunicació, públics i privats subvencionats, com a aparells de propaganda. 

Propaganda que repetia incansable a totes les seves declaracions públiques quallades de vulgaritats i llocs comuns del promptuari de l'esquerra woke, repetint com un lloro que volia fer una societat més democràtica, més feminista, més ecologista, culminant amb aquell inefable “no cal que us integreu”, dirigit a immigrants musulmans. Aquesta sí que era una culminació, la de la descatalanització de Catalunya.

Era evident que no tenia fust de governant ni d'un consell veïnal. Per això Junqueras ho va apadrinar com a candidat a president, ja que ell no podia ser-ho per la seva situació judicial. Pensava que podria manejar-ho al seu gust. Error sovintejat dels poderosos. Cap segon que vol ser visir en lloc del visir és lleial. I ell no va ser lleial a Torra com a vicepresident, ni a Junqueras com a president. Resultat: el govern de Catalunya és avui a les mans d'un partit espanyol antiindependentista. No només no va culminar cap independència, sinó que ha enfonsat Catalunya.

Amb aquesta experiència, el nostre home diu ara que concentrarà les seves energies a atendre tres tasques (tres “reptes”, en llenguatge woke): l'empresarial del negoci familiar; el polític com a expresident de la Generalitat de franc; i l'acadèmic com a professor universitari. Ni tan sols se l'acut que gestionar una empresa privada i fer política des d'una oficina de ex-president (encara que no cobri, només faltaria) és d'una immoralitat absoluta.

Com tots els ximples mal intencionats no té cap principi moral.

 

"Mai més" és ara

A mesura que s'acosta el final de la guerra de Gaza amb l'ocupació militar de la ciutat, s'agreugen les manifestacions antisemites, sobretot a Espanya. Els instigadors tenen por que no es pugui evitar la victòria d'Israel. El mateix president del govern s'ha posat simbòlicament al capdavant de les manifestacions. Ditirambe inclòs: “Espanya”, diu, “salva l'honor d'Europa”, a propòsit del desastre de la vuelta ciclista. Com als temps de la batalla de Lepant.

I no queda ací la cosa. El president proposa que es faci un boicot mundial a la presència d'Israel a qualsevol competició esportiva. Hi ha com un efluvi dels XI jocs olímpics a Berlín, el 1934, en què el corredor negre, Jesse Owen, va guanyar quatre medalles d'or. Curiosament, en aquella ocasió, van ser els jueus els qui van intentar boicotejar els jocs a l'Alemanya nazi. Però no ho van aconseguir.

Tanta fúria antiisraeliana fa pensar. No serà que el president Sánchez atia un conflicte internacional per desviar l'atenció de l'embolic que té a casa? Sembla exagerat, però és una temptació a què a vegades sucumbeixen els governants. Sense cap ànim comparatiu, el 1982, per desviar l'atenció dels conflictes interns, la junta militar que governava l'Argentina va muntar el desastre de la guerra de les Malvines.

El boicot no es limita a l'esport. El president de RTVE proposa no assistir a Eurovisió si apareixen els israelians Altres països tenen plans idèntics. Com s'esperava, tots els membres del gremi de l'espectacle formen pinya en l'atac als jueus, fins i tot el teatralitzen per donar-li més força dramàtica. Encara que l'ôscar a l'estupidesa i la demagògia antisemita correspon per dret propi a Bardem.

Davant d'aquesta condemna ferma i universal, el primer ministre, Netanyahu, parla d'aplicar una política d'autarquia. Tots dos contendents, Israel i Hamàs, estan disposats a arribar fins al final. Hamàs per la via numantina de sacrificar tothom. Israel per enfrontar-se a tothom, com Gedeó als madianites.

Això de l'autarquia, sona al “sang, suor i llàgrimes”, de Churchill. I porta la mateixa càrrega patriòtica. El darrer que la va intentar va ser Franco. També aïllat internacionalment, es va refugiar a l'autarquia entre 1939 i 1959. Un fracàs rotund del qual només la intervenció del Fons Monetari Internacional va salvar el país. Si no, els espanyols i els catalans hauríem acabat menjant terra.

És clar que l'Israel del 2025 no és l'Espanya del 1939. I, a més, serà una autarquia molt relativa, ja que els Estats Units no s'afegiran al bloqueig. I, amb ells, altres països.

D'altra banda, tal com van les coses, el més probable és que, quan la comunitat internacional acordi un bloqueig general, la guerra hagi acabat amb la victòria de l'estat jueu, la derrota de Hamàs i l'absorció de Gaza a l'estat d'Israel.

És a dir, els patrocinadors de l'aïllament es trobaran amb un fait accompli, al qual només es pot respondre militarment. Cosa ara per ara impensable, tret que es formi una coalició de països àrabs, com la que proposa Egipte, amb l'habitual hostilitat cap a l'estat jueu. Per a llavors, ja veurem, com deia Napoleó. De moment l'orfeó propalestí, mut i a la gàbia daurada dels sous públics.

La volta revolta

La protesta propalestina s'ha carregat la tornada ciclista a Espanya. Més que propalestina, era una protesta antiisraeliana. Si Israel no hi hagués participat, la protesta no s'hauria produït. Es va produir, tanmateix, amb una violència que va superar les mesures de seguretat de la policia. Va ajudar molt una assistència multitudinària que alguns xifren en 100.000 persones. Espanya és un dels països més antisemites d'Europa.

Hi van ajudar les declaracions prèvies del president Sánchez, fent costat als manifestants. En altres declaracions prèvies, mostrava la seva hostilitat cap a l'estat jueu, lamentant que Espanya no tingui bombes nuclears ni portaavions. Li hauria agradat adoptar una política de canonera, aprofitant la "flotilla de la llibertat", que navega cap a Gaza. Però l'estol, que ha demanat protecció de l'armada espanyola, no passa de ser una performance de propaganda de Hamàs.

També de molta ajuda ha estat la participació directa als tumults de la diputada Belarra i l'eurodiputada Montero. Enceses totes dues del fervor antijueu dels seus avantpassats quan van expulsar els fills d'Abraham, es van saltar diversos preceptes de la legislació penal vigent. Per cert, si és veritat que hi van amb guardaespatlles, que passa si l'eurodiputada, dona vehement, es baralla amb un policia? A qui dels dos ajuda el guardaespatlles?

El govern sosté, i els seus aliats confirmen, que aquesta actitud antijueva (ells en diuen “antigenocida” i “antisionista”) compta amb suport majoritari entre el poble espanyol. No ho dubto; és evident. Però no hauria d'anar aquesta esquerra woke contra els tradicionals prejudicis antijueus? Perquè, senyors, li diguin vostès com li diguin, l'antisemitisme és un horror i una vergonya.

Per què, doncs, ho propicia? Perquè, després de l'enfonsament del comunisme (el Nepal és el darrer capítol, Cuba ve darrere), els únics objectius de l'esquerra woke, heretats de la guerra freda, són l'antiamericanisme i l'antisemitisme.

L'esquerra radical ha degenerat en una secta, perfectament analitzable amb els instruments que va proporcionar fa setanta-cinc anys Eric Hoffer al seu cèlebre El veritable creient. Aquesta esquerra, nascuda de les elucubracions finiseculars dels teòrics postmodernistes, postmarxistes i postpost, fa vint anys que està en mans dels fanàtics, la segona generació de Hoffer. El post d'ahir tractava d'aquests fanàtics.

Però, què fa fanàtica una persona? Bàsicament, l'absència de dubte, la seguretat que les seves conviccions, en comptes de ser fal·libles, com les de tots els éssers humans, són veritats apodíctiques. Si se segueix el déu, el partit, el líder correctes, el sectari no necessita res més ni ha de discutir res amb ningú. I com s'arriba a posseir aquestes veritats? Mitjançant la “certesa immediata” que Friedrich Heinrich Jacobi contraposava al racionalisme kantià. La raó del fanàtic és la fe.

Mentre continuï la guerra a l'Orient Mitjà les protestes aniran a més, com aniran a més els atemptats contra persones i béns jueus. Aquesta guerra es lliura en dos fronts: el militar sobre el terreny i el de la propaganda woke a les cancelleries i els mitjans de comunicació occidentals. L'única manera d'acabar la segona (que està provocant ruptures civils importants a les societats democràtiques) és acabar la primera. I aquesta només s'acabarà ocupant militarment tot el territori, atès que Hamàs es nega a alliberar els ostatges, lliurar les armes i dissoldre's.

 

Com hem arribat a això?

Arran de l'assassinat de Charlie Kirk, als Estats Units molta gent va mostrar públicament la seva alegria. Una altra gent ha confeccionat llistes dels que celebraven el crim per demanar que els acomiadin de la feina. Per cert, n'hi ha un munt de docents.

A Catalunya un d'aquests celebrants, també docent, pujava un tuit pregant que es despatxés de la mateixa expeditiva manera Sílvia Orriols. Un docent fanàtic. Quina pedagogia! Ferrer Guàrdia deu estar revoltant-se a la seva tomba d'afusellat.

I com hem arribat fins aquí, amb fanàtics com a professors?

El desastre té dos responsables principals, els polítics i els mitjans de comunicació. Els primers detenten el poder compensant la seva incompetència amb la seva corrupció. Els segons, finançats pels polítics, viuen d'amagar la realitat i de propalar una imaginària consistent en un pensament únic de tipus panglossià.

Tanmateix, per saber quina és la realitat, la que viu la gent al dia a dia, en relació amb el problema més urgent, el de la immigració, especialment la musulmana, només cal sortir al carrer i preguntar. O mirar les xarxes socials, que són la veu i la imatge del carrer.

Quin grau de seguretat de les coses i les persones hi ha als barris de les ciutats i pobles? Ah!, però qualsevol intent de relacionar la inseguretat i la delinqüència amb la immigració il·legal es considera racista.

Què passa amb els serveis socials de tota mena? Desbordats per l'atenció als immigrants il·legals en detriment manifest de la població autòctona. I ja no es parli del problema de l'habitatge i la inenarrable xacra de les okupacions.

Entreu als llocs de treball. Pregunteu als sanitaris, als policies, als funcionaris de presons, als bombers, etc., en quines condicions treballen. Pregunteu als comerciants. Als pagesos.

I l'ensenyament. Pregunteu en quines condicions treballen els docents.

I aquí ve la sorpresa. Entre els docents, sotmesos a la mateixa barreja d'incompetència i corrupció de la resta, hi ha un suport majoritari a la política woke que els ha portat a treballar en circumstàncies insuportables.

Un deliri com el de l'aital Roger Jofré només és comprensible perquè es tracta de fanàtics, al nivell dels Hare Krishna o els adoradors de la deessa Kali. Això no deixaria de ser graciós si no fos perquè aquests fanàtics procedeixen com l'Església catòlica, colonitzant la ment dels nens, els adolescents i els joves amb els seus dogmes i fantasies. L'antisemitisme, per exemple.

No s'oblidi que, al cap i a la fi, “fanàtic” ve de fanum, temple, santuari.

Com hem arribat a això?

Els dos estats i el jueu errant

Nova resolució de l'Assemblea General, aprovada per aclaparadora majoria amb el vot en contra d'Israel, els Estats Units i una dotzena més de països. Patrocinada per França i l'Aràbia Saudita, demana un alto el foc i l'aplicació de la solució dels dos estats.

Com qui demana un unicorni. Israel  no accepta cap estat palestí. Considera Cisjordània part de l'estat jueu i la seva estratègia a Gaza s'orienta al mateix. Es basa en el dret de (re)conquesta. Semblarà just o injust, però és el que hi ha.

Amb el veto dels Estats Units al Consell de Seguretat, com es materialitzarà aquesta solució? L'acció militar queda descartada per raons evidents, tret que es vulgui anar a la tercera guerra mundial. Només hi ha l'acció diplomàtica, que sovint es confon  amb la inacció, però al llarg de molt de temps. Alguns mal pensats insinuen que aquest és el propòsit secret dels patrocinadors, enviar el conflicte als Camps Elisis de les comissions mentre es presenten com a defensors de la causa palestina, més que res perquè els de Hamàs no els esvalotin el galliner.

Un altre resultat d'aquesta procrastinació evident de l'Assemblea és que, a l'interior d'Occident, l'antisemitisme, atiat pels mitjans de comunicació, s'intensifica. L'esquerra woke, carregada de raó i passió fa sonar tambors de guerra civil. L'assassinat de Kirk, a qui la dreta ja ha convertit en el seu Sant Esteve, el protomàrtir, va en aquest camí. I, com sap tot ciutadà informat, els incidents d'agressions i violència contra les persones i els béns jueus van in crescendo.

Tot i així, la parsimònia diplomàtica no és acceptable per als que donen suport a la resolució. Exigeixen que aquesta s'apliqui immediatament i amb contundència. Sense força armada per aconseguir-ho, no se m'acut cap altra mesura que fer universal l'embargament d'armes i la ruptura de relacions comercials amb Israel.

Tenint en compte que el messies triga a complir la seva paraula el món sencer s'uneix per acabar amb el “jueu errant” de la llegenda medieval; el “jueu etern” de la propaganda nazi; el “jueu internacional”, d'Henry Ford.

Alhora, l'estat jueu podria ressuscitar una fórmula com la cèlebre doctrina Hallstein, del temps de la guerra freda, quan Alemanya estava dividida en dues. És dubtós que Israel pugui trencar diplomàticament amb tothom, però ja no ho és tant si a aquesta doctrina se sumen els Estats Units. Recordeu el MWC i feu comptes.

La Diada del relleu

És vella dita popular: cadascú parla de la fira segons li va anar-hi. I cadascú també pretén que la seva visió sigui la que s'imposi, sobretot, en l'àmbit de la comunicació. Aconseguir que una visió s'imposi és l'essencial; l'anecdòtic, que aquesta visió s'ajusti al fet. Moltes vegades, els qui avancen una visió, ni tan sols hi creuen. És com un exemple viu de la paradoxa del comediant, de Diderot.

De la Diada d'ahir hi ha varietat de visions, encara que no molt gran. Van de la resignada decepció a l'alleujament en veure que encara som vius. L'habitual estira-i-arronsa sobre l'assistència es mou en un arc modest, entre 42.000 segons la policia i 100.000 segons els organitzadors de l'ANC. No són gaire per a tres manifestacions, a Barcelona, ​​Girona i Tortosa. Són xifres de mínims i la comparació amb els anys anteriors indueix a la malenconia. El freqüent ús del terme “resiliència” resumeix la situació.

Tot i això, és una assistència respectable. La Diada mesura el pols de Catalunya. La flama és viva i, en qualsevol moment, pot originar una conflagració. El que es necessita és un objectiu i una direcció.

L'objectiu, la independència, ara com ara, no és clar. L'ofrena floral a Casanova, reconeixement de la nació catalana, no ho és de la seva independència, atès que hi participen els socialistes. En aquest acte, com en els discursos dels organitzadors de la marxa posterior, la qüestió central va ser la defensa de la llengua davant del nou atac judicial. Però de la independència, fora dels crits de la gent demanant-la, ningú no va dir res concret.

Per a més confusió sobre quina independència es tracta, a la marxa hi havia força banderes palestines, encara que els mitjans tenien ordres de no mostrar-les. I també de no mostrar l'estrepitosa xiulada a Junqueras a l'ofrena a Casanova. Un passeig humiliant d'ERC entre xiulets als crits de feixistes, traïdors i botiflers. És una consigna: silenciar tot allò que pugui qüestionar la visió partitocràtica de la Diada. "Del que no es pot parlar, cal callar", diu Wittgenstein.

I si l'objectiu no és clar, la direcció, menys. Els dos líders ja tradicionals de l'independentisme, absents. L'un, residenciat per força major a Waterloo, es va solidaritzar amb un tuit subratllant això de la resiliència. L'altre, Junqueras, fart de xiulets es va fer fonedís. S'estima més anar a entrevistes als seus mitjans (tots) on ningú pot contradir-lo.

L'única dirigent d'una formació parlamentària assistent a la marxa va ser Sílvia Orriols, una jugada que ningú esperava. I va trobar molt bona acollida, tot i que els mitjans tenen ordre d'amagar-ne la presència. Continuen sense adonar-se que la força d'Aliança Catalana no és als mitjans del règim, sinó a les xarxes que no poden controlar. Tampoc van informar sobre l'acte d'aquell partit el dia anterior al fossar de les Moreres que, tanmateix, va córrer com la pólvora per les xarxes, animant la gent jove a assistir a la marxa l'endemà.

Aquest és el relleu que s'ha obert amb aquesta Diada, el relleu a la direcció de l'independentisme.