Trump i l'esquerra

The Washington Post

La victòria de Trump ha provocat una allau de protestes enceses de l'esquerra i extrema esquerra. Que si és d'extrema dreta, que si és racista, supremacista, masclista, ultranacionalista, etc. I un perill per a la resta del món. Tot això és molt possible, encara que no resulta revelador ni sembla gaire perspicaç. A més, la seva victòria ha estat aclaparadora, d'on se segueix que la majoria del poble nord-americà és d'extrema dreta, racista, supremacista, etc. Aquest argument no sols no és convincent, sinó que contradiu un dels sacrosants postulats de l'esquerra i l'extrema esquerra, és a dir, que l'extrema dreta ha de ser necessàriament minoritària i només pot arribar al poder mitjançant cops d'estat o eleccions falsejades.

Donald Trump ha guanyat netament en dues eleccions presidencials no consecutives.

Alguna cosa no encaixa en la valoració que fan del personatge els comentaristes i analistes d'esquerra, probablement per manca de discerniment i informació.

Després de la batalla de Magnèsia el 189 aC, amb què va concloure la tercera guerra macedònica, es va obrir pas a Roma un moviment “nacionalista” encapçalat per Cató el censor, el que havia aconseguit la destrucció de Cartago. Era un moviment contrari a que la República seguís ficant-se en les baralles entre els Estats hel·lènics, a l'altra banda del mar, que no eren assumpte seu si no era per convertir-los en províncies romanes; contrari també a la importació d'idees, obres i gent grega i partidari d'enfortir la república, fer-la gran en les essències dels seus usos tradicionals, la “mos maiorum”. I el seu lema va ser "Roma per damunt de tot". O sigui, pur “trumpisme” del MAGA.

Han passat 2.300 anys. Els Estats Units en tenen uns 250 i la Constitució escrita en vigor més antiga del món. En aquests 250 anys d'existència, un dels temes recurrents periòdicament ha estat el seu aïllacionisme. Va començar aquest amb la proclamació de la doctrina Monroe el 1823 i va aconseguir un punt culminant quan, després de la Primera Guerra Mundial, el país es va negar a formar part de la Societat de Nacions que el seu propi president, Wilson, havia postulat.

No seria gaire estrany si el nou govern nord-americà decideix abandonar l'ONU. Seria un estalvi considerable pel país, atès que finança entre el 22% i el 25% del pressupost de l'organisme. Pot semblar millor o pitjor, però,  si això passa, no és clar que el món fos un lloc més insegur. El que sí que és clar és que canviaria de base, cosa que l'esquerra fa més de 150 anys que predica sense aconseguir-ho.

Pitjor que en les enquestes

 

Les cares dels dirigents d'ERC eren de vetlla, amb algun rictus de desesperació, mentre l'MHP Aragonès s'empassava el gripau d'explicar la derrota. L'electorat ens ha retirat el seu suport, ja no vol que estiguem al seu costat, per la qual cosa ens reafirmem en la nostra idea i continuarem treballant amb els mateixos objectius. És el que s'anomena la lògica política. També coneguda com a autocrítica. 

A la pèrdua d'ERC s'hi afegeixen les de la CUP i Comuns. A banda de ser d'esquerra, aquestes organitzacions comparteixen wokisme, això és una política laxa en tots els ordres en matèria d'immigració i qüestions concomitants. Semblaria que la raó de la pèrdua de vots hagi estat aquesta qüestió immigratòria que ha fet molt de mal socialment, sobretot en intentar amagar-la. Per si no n'hi hagués prou, a més de baixar el suport als partits woke, la gent ha portat AC al Parlament. La mateixa AC que aquests partits han combatut per tots els mitjans, inclosos de vegades els violents. 

He defensat sempre el dret d'AC a parlar i he negat que fos d'extrema dreta. Tant que parlen d'unitat, els independentistes l'haurien d'integrar al cercle perquè ja ha quedat clar que és independentista i no és d'extrema dreta. La millor prova és que VOX no ha pujat, però AC ha entrat al parlament. 

Si només dels números depengués, hi ha dos tripartits possibles, el de les esquerres (PSC, ERC, Comuns) i el nacional espanyol (PSOE, PP, VOX). Però, de moment, no depèn només dels números. 

El tripartit més obvi és el que tothom esperava. Illa, líder de la recuperació nacional espanyola, ho veu com l'estricte mandat de les urnes. Els Comuns estaran a l'aguait per rendibilitzar la seva exigua existència. Aragonès, sulfurat pel lleig que li ha fet l'electorat, tindrà Illa agenollat a les portes del palau, com el papa Gregori VII a l'emperador Enric IV. Però, al final, s'inclinarà a perdonar-lo perquè el tripartit és com la Santíssima Trinitat, un misteri. També pot dir com el Sr. Antonio Maura, "que governin els que no deixen governar!" pensant en una coalició PSC-Junts, ara com ara quimèrica. Això seria com demanar una repetició d'eleccions en les quals el president Puigdemont podria fer campanya sense entrebancs de cap mena mentre que els republicans haurien de canviar el cap de llista, cosa sempre traumàtica. 

La pilota es troba a la teulada de la molt noble Casa de la República. Les eleccions han estat un triomf del president Sánchez, que s'ha afirmat a Catalunya. Al duel entre els dos presidents, correspon al president Puigdemont respondre i afirmar-se a Espanya. Per això, planteja la possibilitat d'un govern independentista (Junts, ERC) sostingut en l'abstenció del PSC. Seria crear una situació d'inestabilitat controlada similar a la que hi ha a Espanya, el govern de la qual no compta amb l'abstenció de Junts, sinó amb el seu vot favorable. Ambdues inestabilitats sumades poden generar una situació d'equilibri del conjunt que afavoreixi les dues parts o, si més no, permeti que Catalunya surti tan poc perjudicada com sigui possible d'unes eleccions catastròfiques per a l'independentisme; per a l'independentisme d'ERC. 

I la situació es fa més intrigant si es pensa en quin serà l'efecte d'aquestes eleccions sobre l'anunciat pla de tornada del president Puigdemont. Si no és investit president, acceptarà ser cap de l'oposició? Una oposició sui generis perquè la clau de la seva força es troba en un altre Parlament, l'espanyol, on els set diputats formen una minoria de bloqueig. Al mateix temps, una repetició electoral barraria el pas a una presidència espanyola de la Generalitat i obriria la possibilitat d'una presidència independentista. Però això no depèn només d'ell.

El cordó sanitari i la pujada d'AC

Els líders s'han prodigat als mitjans, s'han escampat a tot arreu, en actes, compareixences, entrevistes, manifestacions. L'espai s'ha omplert de soroll, talment un soc àrab, si ho puc dir així sense ser titllat de xenòfob, on cadascú predica la seva mercaderia i denigra, si també ho puc dir així sense ser titllat de racista, la del competidor. Els moments més espectaculars, malgrat que no més clarificadors, dos debats televisats amb tots els caps de llista, excepte l'alternança de la CUP i l'absència de l'MHP Puigdemont que es troba a Catalunya, però extramurs de la jurisdicció espanyola i és substituït pel flegmàtic Sr. Josep Rull.

El primer debat es va fer en castellà tot ell, sense pietat, encenent les ires de l'auditori independentista no només contra la Sexta (subvencionada pel Govern), sinó contra els partits independentistes per claudicants. Després del segon debat, perfectament prescindible, es veig que és impossible retenir amb algun detall els programes ni tan sols escoltant els líders que parlen sempre alliçonats pels assessors d'imatge, és a dir, com autòmats. La imatge dels polítics surt de les entrevistes al pas, les declaracions, llur manera de reaccionar quan la gent els xiula en comptes d'aplaudir-los. I aquesta imatge polièdrica és la que després la gent bolca a les enquestes.  

Les enquestes, l'oracle de Delfos, tan incertes com aquest, són element ritual decisiu a les campanyes. La immensa majoria reflecteix amb fidelitat el món com ho veu el que la paga, sigui institució, empresa o mitjà. Les publicades, és clar. Les no publicades es llegeixen a les cares dels líders. Serveixen, sobretot, perquè els columnistes i els bloguers ens entretinguem fent cavil·lacions. 

Només en un aspecte registren les enquestes un fenomen que no tenia padrí: contra tota previsió, Aliança Catalana s'introdueix al Parlament, empesa per l'ànim que li donen els atacs furibunds dels seus adversaris, per a desesperació dels d'Alhora que veien l'efecte Streisand de la pràctica. Però ningú no els va fer cas, com en tot el que expliquen amb llur estoica paciència.

Un veto a l'extrema dreta, centrat només en Aliança Catalana i no en VOX, evidencia que el problema no és l'extrema dreta sinó la voluntat de barrar el pas a una opció que se suposa emergent i pot restar vots. VOX té el seu espai reconegut; Sílvia Orriols, no. Per això, enraonen els vetadors, com bons fariseus, el millor és no deixar-la accedir als mitjans, silenciar-la. Resultat: han passat la campanya parlant-ne. De vegades han fet més que parlar (malament) d'Orriols i han escomès els seus seguidors, cosa que no fan amb els de VOX per raons òbvies. 

La tasca dels mitjans públics i privats subvencionats n'ha estat exemplar. Han mantingut la narrativa als límits que el govern i el seu partit han fixat. Només el president Aragonès, molt conscient del seu nefast destí demoscòpic, busca desesperadament la lluita cos a cos amb el president a l'exili. Però aquest ja està en un combat singular amb el Sr. Illa, testaferro del president Sánchez; el duel entre els dos presidents. En comptes de fer-se fonedís, el president Aragonès presumeix que Puigdemont té por. S'arrisca que l'altre li respongui que els cavallers no justen amb escuders.

Tothom parla d'un vot ocult important, que és una manera poètica de referir-se als indecisos, un 40 %, que no és una minúcia, i també als que diuen estar decidits però amaguen el seu veritable vot. Vot ocult que tothom  atribueix, en molt diferents proporcions, al president Puigdemont i a la Sra. Sílvia Orriols, dues candidatures  que comparteixen un element important en ser alienes a l’espai partitòcratic tradicional.

L’objectiu de l’una és restituir a la Generalitat el president il·legítimament destituït, cosa que té un gran valor simbòlic, de bufetada a l'Estat espanyol que pocs independentistes rebutjaran propinar-li, raó per la qual concentraran llur vot en el president a l’exili. L’objectiu de l’altra, permetre que una veu dissident que ha confrontat el govern i ha estat silenciada a tot arreu entri al Parlament.

Sembla que les dues sorpreses en aquestes eleccions poden ser el MHP Puigdemont i na Sílvia Orriols.

------------------------------------

(La foto és de l'article de Odei A. Etxearte, "Els independentistes aïllen Aliança Catalana dels pactes", publicat en Vilaweb el 08/05/2024.  

El president Puigdemont i el president Sánchez

 

El destí ha volgut que coincideixin el mateix dia la declaració de Pedro Sánchez sobre la seva continuïtat i la mort de la mare de l'MHP Puigdemont. Fa temps que sostinc que aquestes eleccions i aquesta legislatura seran un combat singular, mà a mà entre els dos presidents que es troben en nou tràngol, encara que, per desgràcia, hi estiguin implicades altres persones.

El que és sorprenent és la diferent actitud amb què els mitjans i molts polítics han abordat els dos casos. Mentre que pràcticament ningú no ha deixat de recolzar el president català en aquests moments difícils, fins i tot, els seus adversaris polítics, gairebé ningú ha tingut el menor gest de simpatia cap al president espanyol quan ell també es troba en un moment difícil i decisiu de la seva vida, bé que per raons molt diferents. 

En Sánchez s'hi ha concentrat tota la tírria, totes les sospites, les acusacions, els insults en pràctica unanimitat dels mitjans i periodistes, sobretot els catalans. És com si ara la maquinària de fang s'hagués estès a tots els mitjans, inclosos els d'esquerra. No hi ha comentarista que no s'hagi exercitat a menystenir el president del gobierno, atribuint-li cinisme, falsedat i instrumentalització de l'assetjament a la seva dona. I com més ignorant i groller és l'autor, més desagradables són els epítets. 

L'opinió més freqüent, la més compartida és que tot és "teatre". Deixant al marge la feble idea que aquí es trasllueix sobre què és el teatre, no ha aparegut ni un intent de comprensió, d'empatia, de proximitat a la persona. Cegats amb la idea, una mica estrafòlaria, que Sánchez pretén interferir en les eleccions catalanes, els opinadors i tertulians rebutgenen que la reacció presidencial neixi del fet que la seva dona estigui sent víctima d'una injustícia. 

Perquè aquesta és la qüestió de fons. És una injustícia, com sabem tots. Una injustícia descarada i emparada en l'imperi mediàtic i judicial de la dreta. Molts independentistes catalans recorden avui en vengança que les peripècies de l'esquerra espanyola "els agafen lluny". Una actitud lamentable car la injustícia, sigui a qui sigui, mai no ens pot "agafar lluny", hagin fet els altres el que hagin fet. Quan altres independentistes argumenten que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres donen ganes de capgirar dient que el més semblant a un català de dretes és un d'esquerres, incapaç d'actuar amb justícia i equitat. Cap dels opinadors que més durament ha carregat contra Sánchez ho ha fet mai de la mateixa manera amb Aznar a Rajoy. 

Sobre això caldrà parlar en el futur. La recepció que ha tingut la decisió de Sánchez no permet ser gaire optimista. Fins i tot els qui són víctimes d'aquests mètodes i haurien de saber una mica més i no deixar-se atabalar, i presumir-li objectius espuris, falsos, enganyadors. Perquè tothom sap que està dient la veritat. Que ho faci perquè ara li toca patir a ell no ens ha d'alegrar perquè, en el fons, també ens perjudica. 

Pedro Sánchez ha estat capaç de reconèixer que no va estar a l'altura de les circumstàncies quan els mateixos pistolers i matons de la dreta van atacar Podem. Hi ha oblidat que, abans de Podem, les víctimes han estat els independentistes catalans. Fins i tot els del seu partit, com va passar amb el cas de Demetrio Madrid als anys vuitanta. No és molt el que reconeix, però obre un camí per entendre'ns en una política de regeneració democràtica. Però ara ja no podem errar, i Sánchez ha d'entendre que si ja es va equivocar una vegada amb Podem, li pot passar una altra. 

A la TV ha dibuixat un panorama binari, maniqueu i fals i cal esperar que no es deixi arrossegar per ell. En el camp dels dolents, responsables de tots els excessos, situa els mitjans digitals (als quals no considera mitjans), les pàgines web, etc. i, a l'altre, òbviament tots els altres mitjans, els bons. És a dir, en la guerra actual entre els mitjans digitals i els convencionals adopta el punt de vista d'aquests sota la consigna molt ominosa que cal diferenciar llibertat d'informació i llibertat de difamació. No sé si per aconseguir aquest objectiu cal alguna cosa diferent de fer servir el Codi Penal, però, en tot cas, s'ha de demostrar a què recorren aquests fementits mitjans digitals que no facin altres convencionals, com El Mundo, El Español, l'ABC o la Razón o emissores com la Cope o Llibertat digital. 

Personalment, Pedro Sánchez mereix el suport de tota persona demòcrata de bona fe. Políticament, aquest desagradable assumpte ha de servir perquè deixi de practicar doble joc, forci la renovació del CGPJ, porti a bon terme la Llei d'Amnistia i derogui la llei Mordassa, tot molt més eficaç que ficar-se al vesper de limitar la llibertat de premsa, sigui o no digital.

Un discurs ple de llum amb una ombra

Subscric fil per randa el discurs de l'MHP Puigdemont. No m'aturaré a assenyalar els seus molts aspectes positius que ja estan sent encarits per gent amb més ofici que jo a l'hagiografia. Però sí que m'aturaré a valorar l'únic punt negatiu i a fer-ho amb tota la claredat que aquest perillós assumpte requereix. 

Es tracta de la reiterada reclamació presidencial de la unitat del moviment independentista, referint-se, no a la unitat de l'independentisme del carrer o dels grupuscles extraparlamentaris, sinó a la unitat entre els dos partits processistes. És un leitmotiv permanent que el president repeteix invariablement des de fa sis anys i mig (des que ERC la trenqués unilateralment per perseguir els seus objectius), gairebé com si fos un conjur màgic, un culte a un fetitxe.

L'experiència ja li hauria d'haver demostrat que aquest afany és absurd perquè ERC no és un partit independentista, sinó contrari a la independència, per més que, per raons de demagògia electoral i per enganyar la gent, digui que ho és. Quin sentit té continuar proposant aquesta unitat? Podria entendre's que es tracta d'un peatge que es paga quan es representa el lideratge de tot l'independentisme i no d'una part. Però aquest temps ja va passar. Després dels anys de desgovern d'ERC, a aquest partit no li queda ni un sol votant independentista. Només endollats i militants per la paga. 

El fetitxe de la unitat, que també ERC reclama, però torpedina sistemàticament, forma part de la seva estratègia desmobilitzadora. O és que ja hem oblidat com el talp republicà Jordi Sánchez, va posar tot el poder en mans d'ERC -inclosos els mitjans de comunicació- amb el conte de la unitat?  ¿No és prou clar que predicar la unitat amb el teu enemic és una ingenuïtat lamentable o una mica pitjor, una mena de parany saduceu, com sostenen els molts que desconfien del president Puigdemont? D'altra banda, el president no havia acabat el seu discurs i ja els liders d'ERC, Junqueras i Aragonès, havien rebutjat la idea de la llista unitaria amb l'excusa que es feia entre retrets.  

La causa no avançarà ni un mil·límetre si es continua sense voler veure que ERC no és "l'altre" partit independentista que s'ha de convèncer per caminar junts, sinó un enemic que s'ha de vèncer com s'ha de vèncer els espanyols. Hi ha unitat possible amb els espanyols? Doncs el mateix amb els republicans. Sé que, per a molta gent, és difícil veure a ERC un enemic de la independència, però no em sembla més difícil que entendre que, per molt catalana que sigui Dolors Montserrat, mai farà part de cap unitat independentista. 

La base d'aquest error tan comú és una extrapolació indeguda en què es basa la propaganda d'ERC: la idea, falsa, que Junts sola no pot assolir la majoria absoluta i que sempre necessitarà ERC. Però això no és veritat. Si Junts s'obre a ser una opció de nacional, amb inclusió d'independents en una llista de país, amb exclusió dels d'ERC, depenent de com es faci la campanya electoral, pot arribar a la majoria absoluta sola o amb l'afegit dels petits partits independentistes avui extraparlamentaris. O, almenys a aconseguir una diferència d'escons amb ERC que aquesta no tingui altra que sumar-se a la independència o desaparèixer.

Sobre la immigració

Al llarg de la història les migracions han estat font de riquesa i benestar. A banda que la major part de les vegades s'hagin produït per cataclismes naturals o humans, principalment guerres i persecucions, els països que les han rebut s'han beneficiat com també ho han fet els mateixos emigrants, que han trobat una segona oportunitat a la vida.

L'exemple més conegut és el dels Estats Units, un país fet per immigrants voluntaris de tot el món, sense perdre de vista l'aportació involuntària dels immigrants forçosos, els esclaus. En Nord-Amèrica els immigrants van trobar una societat estable d'oportunitats on van poder i van saber integrar-se. Així ha esdevingut el primer país del món, el país de la frontera, el del "go West, young man". 

Amb aquestes limitacions (que sempre es donaran) la immigració és un fenomen beneficiós per a tothom i que cal regular en interès públic. Així mateix, respon a l'exercici d'un dret que hauria de ser de reconeixement universal, encara que, per raons molt diverses, no ho és: el de lliure circulació dels éssers humans. 

Tanmateix, la immigració és un tema tabú a l'esfera pública catalana, del qual els "opinion makers" no gosen parlar. Tenen por als sàtrapes republicans que controlen amb mà de ferro els mitjans de comunicació, reparteixen les subvencions, paguen els silencis i silencien els que no poden comprar. 

Tothom ho sap, però pocs ho denuncien: la política immigratòria d'ERC és un desastre sense pal·liatius. Orientada a acollir el que vingui, amb una doctrina equivocada i el descarnat objectiu d'apujar els seus vots, només ha aconseguit crear un problema d'inseguretat pública que les autoritats s'obstinen a amagar, però que la gent experimenta a la seva vida quotidiana i denuncia a les xarxes. 

Per assolir el seu objectiu, el govern ha bastit un edifici de falsificacions orwellianes, una realitat Potemkin. Els mitjans tenen ordres d’amagar els fets i en cap cas donar la nacionalitat dels delinqüents per evitar, diuen, la xenofòbia, però, en realitat, per impedir que es tingui informació fefaent. La censura mai no ha servit de res i només aconsegueix que creixi més el temor de la població i, per tant, la xenofòbia. Això sense esmentar que aquesta odiosa pràctica infantilitza la població i estén entre tots l'estigma delictiu.

Mostra de la incompetència d'un govern compost per endollats que no ha fet més que fracassar en totes les gestions. La consellera Verges participa en un fòrum europeu sobre integració de migrants, mentre el seu cap Aragonès diu que no cal que els musulmans s'hi integrin. Però la integració és la peça clau de la gestió de la immigració. 

Perquè, en el cas de Catalunya, no és només una qüestió d'ordre públic sinó un problema de supervivència com a cultura i com a poble, o sigui, com a nació. Si la immigració, o una part majoritària, no s'hi integra perquè vol mantenir uns valors antagònics (per exemple, en matèria de drets fonamentals de les dones), la supervivència cultural/nacional de Catalunya està en perill. Sobretot perquè, a més, no té sobirania política ni recursos materials per a gestionar el problema. 

L'episodi de l'agressió del marroquí de la foto a una sèrie de dones al metro de Barcelona és la millor il·lustració del problema a què ens enfrontem de com gestionar a la vida quotidiana les conseqüències d'una política errònia en el plantejament teòric. Els mitjans que s'han vist obligats a donar la notícia suggereixen que es tracta d'un boig que, per raons incomprensibles i desconegudes, ha agredit un seguit de dones. 

Pot ser. Però també pot ser i, fins i tot, és més probable, que la raó sigui que, per als musulmans, tota dona que aparegui en públic amb el cap descobert ha de ser agredida (com ho fan a l'Iran) i fins i tot assassinada. L'ordena el seu déu. 

Retornant al pla general, això vol dir que cap dona que vagi descoberta pel carrer a la vista de musulmans està segura. 

******** 

Un altre dia parlem de la ideologia woke d'un món cosmopolita i una immigració basada en el supòsit que els països europeus (especialment els antics imperis) tenen una obligació d'acollir tots els immigrants de les antigues colònies per rescabalar-los de les injustícies que van patir en el passat.

Podemos, l'esquerra i l'espanyolització de Catalunya

La sortida de Lilith Verstrynge, amb independència de la seva causa immediata, és, objectivament, un pas més en l'esqueixada de Podem, l'en altre temps àngel del setè segell. Com ho és l'acomiadament de Juan Carlos Monedero del programa que feia a Canal Red, el canal temàtic amb què Pablo Iglesias combat la conspiració mediàtica permanent contra la veritable esquerra. 

Iglesias pensa que la batalla política essencial no es lliura a les institucions (singularment el Parlament) sinó als mitjans. La comunicació és un terreny escabrós, eriçat de ferams i dracs al qual, com un nou Amadís de Gaula, s'ha llançat l'exvicepresident del govern a la lluita per la justícia, portant al cor la imatge de la seva estimada Oriana, la flamígera exministra Montero. 

Expulsar del comú camp de batalla un dels seus col·laboradors més lleials no augura res de bo per a la causa de la veritable esquerra. En vista de les darreres baralles, pràcticament de família, amb elements de pati de veïns, aquesta proposta ensopega amb l'inconvenient amb què no hi ha un criteri universalment acceptat de què sigui l'esquerra, ni veritable ni falsa.

Escolteu el gran profeta de l'esquerra amb millors i més sòlides i tradicionals referències, Savater, el pilar d'aquella esquerra liberal, orteguiana i “conllevadora” de Catalunya que va ser i és “El País”, l'antic “enfant terrible” que sacsejava el mite de les dues Espanyes, a favor, és clar, de la bona, convertit en vell tonitronant en contra de l'autoimatge del temps: l'esquerra no existeix, és falsa, una mentida, un mite. Impossible deixar de recordar aquí els darrers anys de Gustavo Bueno, el filòsof oficial del marxisme espanyol que, en una evolució idèntica a la del basc, descobria fa vint anys que l'esquerra és un mite. Així que Savater és un Gustavo Bueno 2.0. Tots dos coincideixen en un punt essencial de la seva trajectòria que els situa fora de tot camp de discussió racional: tots dos han fet d'Espanya una idea filosòfica, una veritat apodíctica, inexpugnable. Espanya, alfa i omega del que va ser, del que és i del que serà. 

Vist el marasme d'una esquerra llançada a les escombraries de la història pel ressorgiment de l'Espanya imperial, llum de Trento, no té res d'estrany que a un conegut esquerrà català amb ànima espanyola, com Jordi Évole, el visiti la musa i pregunti què té de dolent espanyolitzar Catalunya, davant del mut esbalaïment del presentador que, al seu cop és precisament el que ell fa, espanyolitzar aquesta part tan important de Catalunya que és TV3. Es queixa Èvole que les xarxes han manipulat la seva intervenció, traient-la de context, mutilant-la, i anima tothom a veure el vídeo complet. Molts comentaristes ho han fet i la majoria arriba a la conclusió que el tall pujat a Twitter no és una manipulació, sinó una síntesi. 

A mi el que em crida l'atenció és que la queixa d'Évole vagi dirigida contra l'“elit twitera” o sigui contra Twitter, que tots els mitjans convencionals consideren un got del diable, un niu d'escurçons, un crim contra la llibertat de expressió. Tot perquè les xarxes no es poden controlar car corresponen a la imprevisible espontaneïtat de l'acció humana. Els polítics a les institucions i els periodistes als mitjans ja no poden mentir impunement perquè les xarxes triguen minuts a esbudellar les seves mentides. Perquè pràcticament la política es fa a les xarxes. L'agonia de Podem pot seguir-se a Twitter molt millor que als mitjans convencionals que a penes se n'ocupen. 

Però, per acabar, encara que tothom sembla entendre què es vol dir per "espanyolitzar", la veritat és que el terme no està gens clar i no ho està perquè no vol dir res que no sigui “castellanitzar” o, sigui, substituir la llengua catalana per la castellana. I res més. Al marge d'això, Catalunya ja està espanyolitzada des del moment en què, velis nolis, forma part d'Espanya. Amb les seves peculiaritats i particularitats, de les quals els espanyols “liberals” diuen que se'n senten orgullosos, però part constitutiva d'Espanya per la mateixa raó per la qual la Constitució diu que el català és una llengua espanyola. No hi ha res a espanyolitzar a Catalunya perquè Catalunya és, de fet, Espanya, precisament el punt que l'independentisme  tracta de resoldre. El que Évole està demanant és rematar la feina, “castellanitzar” Catalunya, que tothom pugui dir en llibertat “A por ellos!”

Sobre la immigració

 

Si, com vol el pensament woke, s'ha de reconèixer algun tipus de responsabilitat de les generacions actuals respecte al comportament dels seus avantpassats en el cas dels pobles colonitzats i esclavitzats, el nucli radicaria en les polítiques d'immigració que alhora, és una qüestió amb profundes arrels en el concepte occidental de drets humans. Perquè, en efecte, la lliure circulació de les persones és un dret humà fonamental, com ja s'admet a la Bíblia quan s'ordena al poble elegit que sigui hospitalari amb el pelegrí perquè també ell va ser pelegrí a Egipte. 

El problema és que el món està dividit per fronteres que impedeixen que aquest dret humà es pugui exercir lliurement. En conseqüència, hem d'arbitrar una política d'immigració que sigui justa i sostenible tant com sigui possible. 

Més en concret, ens referim a la qüestió de la delegació de competències en matèria immigratòria que Junts per Catalunya ha obtingut en la darrera negociació amb el govern del PSOE. En l'aspecte tècnic, s'ha fet dacord amb larticle 150.2 de la Constitució, que permet delegació de competències estatals que, per la seva naturalesa, siguin delegables. 

Es pot discutir quant es vulgui l'abast d'aquesta delegació, però el fet és que calia perquè la immigració a Catalunya, desproporcionada en relació amb altres parts de l'Estat, ocasiona problemes i tensions socials creixents. S'afegeix que, a més de la manca de recursos, la Generalitat està aplicant una política woke a la qüestió per raons purament electorals: s'obren els braços a una immigració creixent que, un cop assentada, es pugui convertir en un filó de vots. Ens estalviem la polèmica sobre si la immigració i la delinqüència van unides perquè no condueix a res i només serveix per enverinar l'ambient. Tant si van unides com si no, els poders públics han de regular la immigració perquè n'és el deure. Han de garantir que no ve terrorisme, que no hi ha il·legalitat, que no es formen màfies, etc. 

I, per descomptat, la forma de refutar aquella vinculació no és furtant a l'opinió pública el debat sobre l'assumpte, censurant els mitjans de comunicació i fabricant una neollengua orwelliana de què els periodistes s'han de servir obligatòriament per informar sobre aquestes matèries. La censura mai no ha aconseguit fer callar la veritat, però sí que ha deslegitimat els esforços dels qui la practiquen a l'extrem de mostrar-los com el que són: inquisidors, censors, dictadors. 

El govern d'ERC ha fet el ridícul amb reaccions contradictòries a una delegació que no esperava ni desitjava. En un primer moment va intentar rebutjar-la per no ser ell qui l'havia negociada; però, en adonar-se que això era molt impopular, atesa la sensibilitat social amb el tema, la va demanar després de parlar amb el govern espanyol i assegurar-se que les competències delegades eren simbòliques. I tot perquè el govern espanyol confirmava una cosa lògica: que la competència última d'expulsió d'immigrants pertany als jutges i no es pot delegar perquè es tracta de drets fonamentals.

És un consol mínim ja que, per bé o per mal, la resta de competències està delegada. I la primera de totes haurà de ser el control dels fluxos migratoris que ERC ja no podrà defugir i haurà de justificar en funció de les necessitats reals; no de les inventades. I dins aquesta competència, com un cuc en una fruita lluent, hi ha l'enutjosa qüestió de si els immigrants s'han d'integrar o no. L'afirmació de l'MHP Aragonès que no cal que els immigrants s'hi integrin perquè, pel fet d'estar aquí, ja són Catalunya que, sens dubte, és pura ortodòxia woke és el més estúpid que cal concebre perquè, si no hi ha integració, el que hi ha són guettos. 

Per raons històriques de tots conegudes, Catalunya, lluny de ser una societat estabilitzada culturalment, sòlida i reconeguda, lluita per la seva supervivència en una situació d'invasió cultural del país colonial. La proliferació de guettos no farà res més que accelerar la destrucció de la cultura catalana. Que ERC prioritzi l'increment de vots que pot suposar una immigració afavorida a la supervivència d'una de les cultures més antigues i riques d'Europa és una ignomínia que passarà a la història. ​

Israel, l'islam i el feminisme occidental

 

El xoc de les civilitzacions de Samuel P. Huntington es viu amb furiosa intensitat a les xarxes socials, el fòrum a l'abast de tothom on regna la més amplia llibertat d'expressió amb tots els avantatges i inconvenients. I les xarxes venen carregades de discursos islamistes amenaçadors, profundament misògins, que pronostiquen una Europa futura sotmesa a l'islam. La implantació universal de la Xaria, amb el seu tractament de les dones com a éssers de segona categoria, sense drets, esclaves dels homes, els amos de la creació. 

L'islam: viu l'any 1361, la baixa edat mitjana. Ja sé que aquest còmput és un disbarat, car pressuposa una interpretació eurocèntrica de la cronologia universal. Però val com a llicència poètica i té força expressiva. Ve a dir que l'Islam no ha arribat encara al moment de la Reforma, del qüestionament del dogma per la raó, de l'aparició de l'individualisme i el seu efecte concomitant dels drets humans, que són drets de l'individu. Recordeu la cèlebre cita d'Azaña: "la llibertat" (el dret humà per excel·lència) "no fa feliços els homes; els fa, senzillament, homes". Per a l'islam, la llibertat de l'ésser humà consisteix en la seva submissió absoluta als designis del Totpoderós, interpretats pels santons de torn; és a dir, la llibertat és l'absència de llibertat. Pel que fa a la igualtat, ni saben què és. 

A l'islam encara no li ha arribat el discurs sobre la dignitat de l'home, de Pic de la Mirandola. I no parlem del de la dignitat de la dona, que tampoc no ha acabat d'arribar a Occident. Perquè les dones islàmiques són esclaves, propietat dels homes, esposes o concubines, una o diverses, tant se val. Literalment, són ramat. I això és el que prediquen a les mesquites i a través de les xarxes socials uns fanàtics que es diferencien dels rucs en la quantitat de potes sobre les quals caminen. 

L'esquerra -i el feminisme amb ella- dona suport a l'islamisme en el context de l'actual guerra entre Israel i l'islam, cosa molt respectable. És dret de cadascú prendre partit a les guerres sobretot si toquen fibres tan profundes de la consciència -i la subconsciència- col·lectiva com aquesta. Però la presa de partit en un conflicte concret s'ha de separar analíticament de la qüestió més àmplia de la convivència entre la civilització occidental, bàsicament cristiana, i la islàmica. 

Per això és difícil entendre el silenci còmplice del feminisme amb la misogínia islàmica, amb la consagració del feminicidi. Les indescriptibles salvatjades perpetrades pels assassins de Hamàs, sobre les quals callen l'esquerra i el feminisme, són un avís de què espera els jueus si Israel cau. I, si Israel cau, del que tenen reservat per a tot Occident. 

En realitat, aquesta guerra proporciona un teló de fons propici per a una nova explosió de la xacra eterna d'Occident que sempre ha estat l'antisemitisme, avui disfressat d'una altra faula, la de l'antisionisme. L'odi als jueus, una pulsió col·lectiva/individual d'arrels molt fosques que va des de la diàspora i les expulsions en massa fins a l'holocaust, passant pel cas Dreyfus o els pogroms, un odi ancestral que, com el magma del nucli de la terra, acaba sempre sortint a la superfície omplint-la amb les seves mefítiques olors.

La guerra de Israel contra Hamas i l'islam en Occident

Arran de la guerra d'Israel contra Hamàs ha reverdit un altre problema que afecta els països europeus occidentals, el de la integració de copioses masses d'immigrants islàmics en les societats occidentals. Tot i que els dos fenòmens presenten elements en comú, no tenen una relació causal directa i, per tant, s'han de considerar per separat si no es vol sucumbir davant l’allau de demagògia i mala fe que provoquen.

La guerra entre Israel i Hamàs ha estat desencadenada i plantejada per l'organització islamista. Un vell adagi diu que a les guerres se sap com s'hi entra, però no com se'n surt. En iniciar una guerra hi ha el risc de perdre-la i serveix després de poc intentar evitar la derrota amb mobilitzacions polítiques en altres parts. 

És molt desitjable que callin les armes i s'obri un procés de negociació diplomàtica. El problema és que, per això, cal convèncer el que està guanyant la contesa amb l'empara del seu poderós aliat. Els EUA han vetat un projecte d'alto el foc al Consell de Seguretat de l'ONU i s’oposen a una resolució de l’Assemblea General en el mateix sentit. Sens dubte, és una actitud prepotent, però no sembla que els altres membres del Consell o de l’Assemblea estiguin disposats a enfrontar-se als americans a causa de Gaza, com no ho està la majoria dels països àrabs. 

Si es vol acabar amb la guerra a l'Orient pròxim no se m'acut millor idea que tots els països de la Lliga Àrab reconeguin i garanteixin el dret a existir de l'estat israelià, ja que ara no ho fan. Mentre això no passi i la seva política segueixi sent acabar amb "l'ens sionista" al costat dels seus amics occidentals que volen llençar els jueus “del riu fins al mar”, hi haurà guerra a la terra de la pau, amb totes les monstruositats que comporta. 

L'altre problema té dimensions molt diferents. Una immigració islàmica massiva de decennis, amb fills crescuts, però no culturalment integrats, a les societats d'acollida provoca problemes creixents de convivència. Han reaparegut guetos que els aguditzen amb esclats socials de diversa magnitud. I les recents manifestacions amb motiu de la guerra han intensificat un fons de xenofòbia a la població que ja es reflecteix en la disposició de les autoritats a adoptar mesures dràstiques sobre la immigració, particularment, la islàmica.

Ressorgeix un ànim excloent, típic de societats tancades, contràries a la llibertat de circulació i restrictives de la immigració. Societats que no admeten la integració que, paradoxalment, exigeixen als que arriben. És un deure lluitar contra aquestes tendències i defensar la condició de societats obertes. Però això no s'aconsegueix aplanant el camí a la immigració en les condicions actuals (i, molt menys, si no es tenen competències per canviar-les) ni dient bajanades com ara que no cal la integració cultural dels immigrants. Per descomptat, molt menys censurant la informació pública als mitjans per amagar la realitat sota pretext de no incrementar un ànim públic xenòfob. L'orwelliana manipulació del llenguatge, que contrasta amb l'experiència de la gent al carrer, acaba aconseguint el contrari del que es proposa. No es pot defensar la societat oberta amb la censura. És estúpid.

El debat ha de ser sobre la realitat i, a més, s'ha de fer deixant de banda rigorosament la religió. La laïcitat europea (no a tot arreu al mateix nivell) exigeix respecte a la llibertat de culte. Tothom té dret a practicar la seva religió, que pertany a l'àmbit privat, mentre segueixi a l'àmbit privat. Els musulmans, també. No em sembla acceptable la prohibició d'edificar mesquites. Els islamistes tenen tant dret als minarets com als cristians als seus campanars. 

El problema de la integració cultural és un altre. És a l'àmbit civil. L'islam es basa en el principi de la condició subalterna, si no servil, de la dona. Però això és inacceptable a les societats occidentals, on regeix (amb moltes mancances) el principi contrari de la igualtat de tots els éssers humans. Homes i dones. Olympe de Gouges va ser guillotinada per defensar els drets universals de la dona i la ciutadana. No hi ha marxa enrere. Europa no pot admetre de cap de les maneres que es tracti les dones com a ciutadans de segona.

És cert que Occident no ha fet respectar ni ha respectat ell mateix la universalitat dels drets. D'aquí la resignació relativista de la postmodernitat. Aquest és l'argument que fan valer els islamistes per predir el fracàs de les democràcies i la implantació de la Xaria. Tot és possible en aquesta vida, però hi ha una trinxera inexpugnable per continuar defensant la universalitat dels drets i la prohibició de discriminació de la dona digui el que digui l'islam: que hàgim fracassat en la seva aplicació no és un argument en contra de la universalitat dels drets. És un argument en contra de com hem fet les coses.

Què fer?

La setmana passada, en una entrevista sabonosa en la TV3 d'ús exclusiu d'ERC, Pere Aragonès va convidar JuntsxCat i la CUP a incorporar-se a la taula de diàleg de la que tres anys enrere va fer fora als primers amb maneres molt dolentes. Aquest gir copernicà vol dir que, com tothom sap, la taula de diàleg no ha estat mai més que una quimera, una andròmina a la golfa d'ERC; que l'única taula amb perspectives d'aconseguir alguna cosa és la taula de negociacions a Ginebra; que ERC i el govern no hi pinten res; i que Pere Aragonès ho sap; per això tracta desesperadament de fer quelcom, no importa què, per tal d'enganyar l'opinió fent veure que té alguna cosa a dir en el conflicte entre Catalunya i Espanya.   

Amb la finalitat de mitigar el ridícul del paperot d'Aragonès i, de pas, tractar d'afeblir la posició de Junts a les negociacions a la ciutat de Calvin i Rousseau, Pedro Sánchez anuncia que, als pròxims dies tindrà una trobada amb el MHP Aragonès. No se sap de què parlaran perquè tothom està assabentat que les coses que importen es discutiran a Ginebra i no a la Generalitat car, es posi com vulgui Pere Aragonès, el legítim president de Catalunya és Puigdemont. 

Després de sis anys d'embolicar la troca amb una taula de diàleg que és una presa de pèl i un acord de claredat que ha nascut en plena foscor i hi sobreviu, és obvi que mai s'havia arribat tan lluny en el conflicte Catalunya-Espanya. Per primera vegada, aquest té una projecció internacional de debò. Que el verificador sigui el Centre para el Diàleg Humanitari Henri Dunant és una garantia que es faran avanços reals. A sobre, els set diputats de JxC al Congrés (amb els set d'ERC no cal comptar, com que tampoc no calia comptar quan eren 14), són un factor de pressió molt forta per aconseguir aquest objectiu. Diguem que la unitat entre el front exterior i l'interior és decisiva.

Però l'independentisme està molt escarmentat després dels sis anys d'inactivitat i de burla espanyolista del govern d'ERC. Hi ha una gran decepció amb la partitocràcia que s'ha fet notar brutalment amb la pujada de l'abstenció a les darreres eleccions. En conseqüència, hi ha molta gent (sobretot a les xarxes, l'àgora del nostre temps) que diu que les negociacions ginebrines no ens portaran enlloc, que KRLS tornarà a deixar-nos plantats i els pitjors pensats creuen que el president no té cap altre objectiu que beneficiar-se personalment de l'amnistia com va fer al seu dia Oriol Junqueras amb els indults per a l'oligarquia partitocràtica.

Tot això és ben bé possible. Al cap i a la fi, entre el que es diu i el que es fa hi ha sovint diferències abismals i a Catalunya tenim experiències. Recordeu l'avui conseller Torrent parlant de fer la independència gairebé tot sol, com Gary Cooper a High Noon. Cal doncs prendre mesures per prevenir una altra estafa, blindar-nos contra les giragonses de la partitocràcia.

La meva proposta és donar un vot de confiança a Puigdemont perquè, encara que no és l'únic actiu que tenim, és de llarg el que té més suport popular i un marge real de maniobra. Però, com que l'esperit és fort i la carn és feble, caldrà preparar una alternativa popular pel cas que les negociacions de Ginebra fracassin, una alternativa que podria prendre la forma d'una llista de país. Just in case. O també una abstenció superior. Totes dues coses que també actuarien com un esperó per empènyer les negociacions en la bona direcció.

Si, el que seria de desitjar, les negociacions arribessin a bon port i es presentés després una opció de Junts que ens apropés a la independència de debò l'opció alternativa podria confluir amb ella sense problema per aixecar la DUI.

En cas contrari, l'opció hauria de ser l'alternativa de la llista de país o, a manca d'aquesta, una crida a l'abstenció superior a la de l'última vegada.

Més sobre la guerra entre Israel i els àrabs

Fa uns dies vaig publicar al meu bloc, Palinuro, un article sobre la guerra entre Israel i els àrabs, La guerra de Déu, on intentava explicar les arrels del conflicte i com l'ús dels termes "Palestina" i "palestins" és pura propaganda política dels àrabs i els seus aliats, l’esquerra europea i llatinoamericana. O Palestina no existeix i els palestins tampoc, perquè són àrabs, descendents dels que van arribar al segle VII, ja que els palestins originaris eren els filisteus. O Palestina existeix (car era el nom que van donar els britànics al seu mandat després de la I Guerra Mundial) i, aleshores, tots són palestins, inclosos els jueus. 

Tanmateix, la propaganda islàmica continua parlant de la guerra entre Israel i Palestina, acusant l'estat jueu d'ocupació il·legal del territori palestí, d'aplicar una política d'Apartheid sobre els palestins i fins i tot pretendre'n un genocidi, com si Palestina fos una entitat objectiva, sotmesa a un maltractament permanent. Els aliats dels islamistes, les esquerres, porten el seu deliri a demanar el reconeixement de Palestina com a estat. És obvi que una entitat que no té territori i població certs ni poder polític sobirà per protegir-los és qualsevol cosa menys un estat i aquesta ha estat la posició de l'ONU quan l'Assemblea General, per la resolució 67/19 de 2014, va reconèixer Palestina com a estat no-membre amb estatus d'observador, irònicament una situació semblant a la de la Santa Seu. El que això vol dir clarament és que Palestina no és un estat membre de l'ONU de ple dret, com sí que ho és l'estat d'Israel des del 1949. 

Aquesta situació pot semblar injusta i potser ho sigui, però és de l'exclusiva responsabilitat dels àrabs i els "palestins" que la resta dels àrabs diuen protegir des del començament. En efecte, els àrabs van perdre la guerra del 1948, que havien iniciat unilateralment mitjançant una invasió conjunta d'Israel per part dels exèrcits d'Egipte, Síria, el Líban, Transjordània i l'Iraq amb voluntaris libis, saudites i iemenites. És a dir, van decidir substituir unilateralment la lògica de la diplomàcia i la negociació per la de la guerra. I van perdre. De seguida van començar a reclamar la devolució dels territoris que Israel havia conquerit durant la conflagració. Resulta absurd que uns vençuts que han començat una guerra demanin després que el vencedor torni sense més allò que ha conquerit i parlin de “ocupació il·legal”. 

I el mateix van fer amb les guerres subsegüents, la del 1967, la del 1973 i l'actual, sense comptar les dues guerres del Líban del 1982 i del 2006. Demanar que se'ls torni el que han perdut per culpa seva i que, d'altra banda, Israel sempre conservarà, en previsió de futures guerres i invasions, resulta d'un cinisme insuperable. Per calibrar la barra d'aquesta pretensió es pot imaginar la situació contrària: si els àrabs haguessin guanyat qualsevol d'aquestes guerres, i aconseguit el seu objectiu permanent d'aniquilar l'estat d'Israel, quin cas farien a qui demanés que els tornessin als jueus? 

Però, com que la propaganda no reconeix cap lògica, els àrabs i els seus aliats, l'esquerra europea y llatinoamericana, sobretot l'hereva de l'extinta URSS, formacions com Podemos, Comunes, Sumar i bona part d'ERC, continuen reclamant la restitució dels territoris. És a dir, el que pretenen és que l'opinió pública, mobilitzada i enganyada per la propaganda islamista, torni als àrabs gratis et amore allò que aquests han perdut en les guerres que han iniciat i continuen iniciant. Per aconseguir aquesta finalitat, els àrabs compten amb dos principis ideològics essencials de l'esquerra europea: l'antisemitisme i l'antiamericanisme. 

Seria llarg indagar a les arrels d'aquestes dues fòbies esquerranes europees (ho faig en un assaig sobre l'esquerra que publicaré ben aviat) però n'hi ha prou d'assenyalar dos sentiments que la caracteritzen davant dels jueus i els nord-americans: la frustració i l'enveja. L'esquerra retòricament radical porta la vida morta d'un zombie després de l'enfonsament de l'URSS, però això no l’impedeix continuar alliçonant el món com quan deia que el marxisme era una ciència que ens ensenyaria les lleis de la història. 

Es veurà la desmesura d'aquesta pretensió fent una ullada a la il·lustració d'aquest post i la immensa asimetria, la desproporció de forces entre el món islàmic, amb 22 estats de la Lliga Àrab, 13 milions de km2 i 463 milions d'habitants (sense comptar Indonèsia i altres llocs), i Israel, amb 22.000 km2 i 9 milions d'habitants. Només sis països de la Lliga Àrab reconeixen l'estat jueu. Els altres continuen tenint com a objectiu acabar amb “l'ens sionista”, com anomenen l'estat jueu, llençar-ho al mar. I mantenen la seva solidaritat amb els àrabs de Palestina, encara que cap d'ells els admet al seu territori com a immigrants. 

Si la Lliga Àrab es comprometés a reconèixer i garantir el dret d'Israel a existir, aquest conflicte s'hauria acabat i els àrabs de Palestina veurien reconegut el seu territori sense necessitat d'acudir a superxeries. Però mentre aquest gegantí món àrab no reconegui aquest dret, hi continuarà havent guerres, els àrabs continuaran perdent-les i tractant de guanyar-les per mitjà de les campanyes de propaganda de l'esquerra i l'expansió de la jihad o guerra santa als països europeus, on estan ja creant problemes molt seriosos de convivència en societats democràtiques en què la seva finalitat última és implantar la xaria islàmica a tot arreu i l'extermini de les religions dels infidels. El famós Xoc de les civilitzacions que profetitzava Samuel P. Huntington el 1996 ja és aquí i condicionarà el desenvolupament polític d'Europa, tractant de sobreviure a les conseqüències d'unes polítiques d'immigració absolutament absurdes. 

Coda en defensa pròpia

 Fa un parell de dies vaig pujar un tweet que deia: “Amb tanta propaganda a favor dels palestins (o sigui, dels àrabs) ningú no recorda l'atemptat del 17 d'agost del 2017. Qui el va perpetrar? Per què?” De seguida em va venir a sobre una allau d'insults, desqualificacions, calumnies i amenaces dels esquerrans nostrats, encapçalats pels endollats d'ERC, al seu cop encapçalats pel noi Joan Mangues, un responsable del jovent republicà que, segons acabava els estudis a l'escola de formació de quadres en què ERC ha convertit les facultats de ciències polítiques, ja tenia un endoll a tv3cat, la televisió del règim com a tertúlia, com si aquest ignoramus tingués alguna cosa a dir.

L'acusació que em feia tota aquesta patuleia era la de racista/xenòfob perquè, deien, faig una generalització indeguda. Però, si es considera el tweet, es veurà que no hi ha cap generalització, sinó una simple juxtaposició de fets que estarà més o menys justificada, però no és cap generalització. 

On és, doncs, la generalització de què m'acusa el ramat de pseudoesquerrans? És obvi: és a llur cap; al llur subconscient. 

Els racistes són ells.

La guerra de Déu

Un cop més, guerra aferrissada a la terra de la qual, segons l'Èxode, "flueix llet i mel", promesa per Déu a Abraham, patriarca de les tres religions del llibre. Com sempre, des de temps immemorials.

Herència, de la resolució 181 (II) de l'ONU, del 1947, la regió ha patit tres guerres el 1948/49, 1967 i 1974 (la del 1956 es va donar en un context més ampli). Els països àrabs no van acceptar la resolució i les van engegar i van perdre totes tres. 

La situació dels tres cops vençuts en els setanta-cinc anys de guerra i ocupació ha anat empitjorant fins a extrems inversemblants que fa témer un final d'extermini dels palestins. La guerra freda es dirimia també a les sorres del desert del Neguev. L'URSS, que havia votat a favor de la resolució, ara s'alineava amb els països àrabs i, amb ella, l'esquerra comunista i assimilats. I així han continuat, encara que ja no hi ha guerra freda ni URSS. Sembla una tradició acrítica, amb arrels molt fosques.  

L'esquerra, que veu el conflicte com un cas d'alliberament nacional contra l'imperialisme, subscriu l'argument àrab que la terra és dels àrabs palestins i ha estat usurpada per l'intrús estat jueu, que ells prefereixen anomenar "ens sionista". Però això és fals. 

A la Bíblia, Déu promet reiteradament aquesta terra als israelites molt abans que Mahoma hagués nascut i s'haguessin vist àrabs a Palestina. Els que sí que hi vivien eren cananeus, filisteus, jebuseus, amorreus, etc., als quals els israelites van vèncer, ocupant llurs terres. Si justament o injusta, és cosa opinable, però molt abans de l'arribada dels àrabs. 

La Bíblia anomenava aquesta terra Canaan. De palestins (per la seva evident relació amb els filisteus) ja en parlaven els grecs i van continuar fent-ho els romans i els bizantins. Van ser precisament els àrabs, i després els turcs, els qui van abandonar el terme de Palestina fins a les acaballes de la I Guerra Mundial.

Si parlem d'espoliació i de persecució, l'asimetria és gran. Israel i Judea van patir dos captiveris a Assíria i Babilònia i, més tard, la diàspora de l'any 70 i la destrucció del Temple i Jerusalem. Els jueus viurien els següents mil set-cents anys a la diàspora, perseguits, expulsats, massacrats de vegades i conservant la seva consciència nacional. Com a colofó, han patit l'Holocaust. En aquest clima es va aprovar la resolució 181 (II), reconeixent llur dret a retornar a la seva terra. 

Es pot discutir la justícia de la partició, però és clar que van ser els àrabs els que van recórrer a la guerra en primer lloc. I, amb això, van plantejar l'assumpte en els termes crus de la Realpolitik. Probablement confiats en la seva ingent superioritat territorial i humana. Encara avui, una ullada a qualsevol mapa mostra una mota de 22.000 km² i nou milions d'habitants al centre d'un immens mar islàmic de 13 milions de km² i 450 milions d'habitants.

Seria molt desitjable que el tracte que Israel dispensa als palestins als territoris ocupats s'atingués a usos humanitaris i democràtics i, sobretot, que no es donés aquest soterrat projecte d'extermini dels palestins a base de fets consumats. Però, mentre Israel no tingui efectivament garantit el seu dret a existir dins d'unes fronteres segures, és poc probable que les coses canviïn. Israel deixa molt a desitjar en la pràctica política i dista de ser un estat perfecte. Però si ho comparem amb qualsevol dels 22 estats de la Lliga Àrab i molts d'altres, inclosa Espanya, surt molt ben parat en termes de democràcia, imperi de la llei i societat oberta, progressiva i igualitària. En darrer terme, i per als molt exigents o desconfiats, entre dos mals, el més raonable és triar el menor. 

Que jo sàpiga, els jueus, a diferència dels islamistes, no pretenen obligar els altres a sotmetre-se’n a la seva fe i la seva llei, ni imposar usos i costums que xoquen amb els valors de les societats que els acullen. L'Islam en sentit pur, en canvi, sí que té aquesta pretensió i es considera incompatible i en guerra amb qualsevol ordre social on no imperi la seva llei. Cosa del que ja comencen a ressentir-se societats democràtiques com Alemanya, Anglaterra, Dinamarca, Suècia, que s’adonen aleshores de les conseqüències d’una política d’immigració basada en uns valors universals que no poden fer respectar a dins de llurs societats.

Investir en fals?

Ramon Cotarelo 

La fallida investidura de Feijóo ha estat una mena de litúrgia parlamentaria. Com si, l’inici de la legislatura requerís una cerimònia sacrificial i el candidat gallec hagués acceptat el rol de víctima propiciatòria. A l’endemà del 23 de juliol tothom sabia que passaria el que ha passat. Fins i tot, el rei que, en anomenant Feijòo candidat, era, suposo, conscient que engegava una comèdia el final de la qual l'era conegut. Cap spoiler.

 

El monarca haurà d’anomenar un altre candidat per a una segona comèdia, però en aquesta ocasió potser una tragèdia. El que té de fascinant el moment és que deixa només dos personatges en l’escenari, els presidents Sánchez i Puigdemont. “Segons fora”, com diuen al box. Com quan, als temps antics, dos exèrcits dirimien la contesa mitjançant un duel entre els respectius caps.

 

El president Sánchez té prou talla política per afrontar aquestes converses. Les dues qüestions més emmetzinades, l’amnistia i l’autodeterminació, són dues mines. Li cal neutralitzar-les si vol evitar noves eleccions. Però té el temps en contra, car hi ha un termini el 26 de novembre. I també el seu tarannà ultranacionalista. Al capdavall, sense dubte, unes noves eleccions és una opció per considerar, atès que la seva campanya electoral seria patriòtica i segurament s’imposaria sobre el seu rival perquè li robaria el discurs.

 

Al seu torn, l’altre contendent, el MHP Puigdemont, és també un animal polític gairebé en estat pur i, per tant, digne adversari de l’espanyol. Al seu costat, tots els altres són comparses. Aquesta posició carismàtica reconeguda per tothom (a més dels set diputats de JxC) és la que ha forçat les concessions fetes per l’estat fins aleshores

 

Tots dos contendents estan molt igualats en la seva capacitat de condicionar el gobierno. Tots dos es juguen el seu lideratge a dins de llur país. Per descomptat, el president Puigdemont, tot com Sánchez, pot provocar noves eleccions i, també com Sánchez, fer una campanya patriòtica que permetria a Junts recuperar la seva hegemonia al si de l’independentisme

 

La posició que defensa el president Puigdemont té una zona minada que és la DUI. Si hi ha, com sembla que hi n’haurà, una llei d’amnistia, l’1-O no és cap delicte i el que toca és aplicar el seu mandat. Tot el que no sigui això serà vist com una concessió. Atès que hi ha el termini peremptori del 26 de novembre i que l’obtenció de l’amnistia és una necessitat urgent per a milers de persones, suposo que el més probable serà un acord que deixi l’autodeterminació al llimbs del document signat per les tres forces independentistes.

 

Aquest compromís permet la investidura del candidat Sánchez, però es poc probable que sigui acceptat per l’independentisme al carrer. No s’entén que, 48 hores desprès que el president Puigdemont digués que les propostes d’ERC no li concernien, aparegui aquest document. O sí que s’entén en termes de preservació de la partitocràcia. Hagués estat més adient especificar la imprecisa obligació de “treballar per fer efectives les condicions per a la celebració cel referèndum”. Posar terminis clars, determinar mitjans (reconeixement del mediador estranger), crear òrgans ad hoc per a gestionar les “condicions per a la celebració”. I encara, no hi seria prou per callar les crítiques independentistes més radicals i, sobretot, les dels partidaris de la vigència del mandat de l’1-O davant aquesta darrera rendició partitocràtica.

 

Aquesta acció comuna sembla brollar del fetitxe de la unitat, de la idea que val més la unitat que la independència. Per part d’ERC li permet netejar la seva imatge claudicant; per part de JxC, el compliment del seu vaticini que no es podrà assolir la independència sense l’ERC quan la veritat és l’inrevés. És molt significatiu que JxC renunci a anar a noves eleccions que, en qualsevol cas, enfortirien la seva posició en Catalunya, a canvi de preservar una unitat d’acció fictícia i, per tant, estèril.

 

El resultat serà probablement una nova decepció de la gent, una nova ruptura entre l’independentisme popular i l’institucional, una pujada de l’abstencionisme i una davallada, potser definitiva, del carisma del president Puigdemont.

 

 

 

Nova pausa provisional de Palinuro

Estimats, estimades, nova pausa provisional de Palinuro (PPP). Se'm gira feina i la jornada té una irritant tendència a mantenir la seva brevetat que no sé quin diable jesuïta va dir que multiplicava per dos la bondat quan el que multiplica són els nervis. 

 

Breu, que no bon, Palinuro torna a tancar una estona per mirar d'acabar d'una vegada un assaig que té a mig cuinar sobre l'interessant tema de la misogínia a l'art occidental. Un tema a primera línia de foc contra el patriarcat.

 

En realitat, Palinuro és un narrador intermitent. Suposo que emparentat amb el que s'anomena "narrador que no és de refiar". Perquè a les pauses s'amaga per re-fer-se i tornar canviat. Té força experiència de comiat; fins i tot jo diria que li agrada. És capaç de recitar allò tan sentit de "demà faltaré a la meva cita diària al quiosc" i modernitzar-ho a una cita diària a la pantalla. Els adeus són la porta del record.

 

Ens retrobarem, segur. A les xarxes. Donec perficiam.

 

La imatge, un gravat de Durer, de 1513, "El cavaller, el diable i la mort".