A les eleccions autonòmiques catalanes del 2021, va demanar el vot, com a candidat a la presidència de la Generalitat, per “culminar la independència”. La gent va respondre i el va donar 33 escons, que juntament amb els 32 de Junts i els vuit de la CUP feien una majoria absoluta de 74 vots. Prou per culminar la independència al matí i anar a escalar el Mont-Blanc a la tarda. Tot i això, no només no va culminar la independència, sinó que va deixar l'independentisme reduït a 59 esquàlids escons, perdent-ne ell personalment 13. És a dir, va deixar les coses molt pitjor que les havia trobat.
Ara renuncia al sou d'expresident per dedicar-se, diu, al negoci familiar, ja que el pare es jubila. I presumeix que no és una porta giratòria. Com si encarregar-se d'un negoci amb 800 treballadors i diversos hotels fos equivalent a donar-se d'alta com a autònom de l'electricitat. En tot cas, és de desitjar, pel bé de la plantilla, que la seva gestió del negoci heretat no sigui tan desastrosa com la de la Generalitat.
Fa bé de renunciar al sou d'expresident que tampoc no es guanyava quan era president. Perquè el balanç del govern no pot ser més lamentable. Després d'aconseguir de Junts tot el que pretenia, fins i tot el control dels mitjans públics de comunicació i formar un govern d'unitat independentista, se les va enginyar per fer fora els juntaires i quedar-se sol, amb els seus 33 diputats, el 24% de la cambra. Situació ridícula que no li permetia governar, cosa que tampoc no li importava gaire perquè posava en pràctica els seus projectes, encara que la càmera hagués votat en contra, com aquell inenarrable “Acord de Claredat”, que va ser la rialla de tothom.
Igual que la resta de la gestió del seu govern en què la incompetència dels consellers/es només era superada per l'endollisme, el nepotisme i les presumptes corrupteles, com la DGAIA o el groller ús dels mitjans de comunicació, públics i privats subvencionats, com a aparells de propaganda.
Propaganda que repetia incansable a totes les seves declaracions públiques quallades de vulgaritats i llocs comuns del promptuari de l'esquerra woke, repetint com un lloro que volia fer una societat més democràtica, més feminista, més ecologista, culminant amb aquell inefable “no cal que us integreu”, dirigit a immigrants musulmans. Aquesta sí que era una culminació, la de la descatalanització de Catalunya.
Era evident que no tenia fust de governant ni d'un consell veïnal. Per això Junqueras ho va apadrinar com a candidat a president, ja que ell no podia ser-ho per la seva situació judicial. Pensava que podria manejar-ho al seu gust. Error sovintejat dels poderosos. Cap segon que vol ser visir en lloc del visir és lleial. I ell no va ser lleial a Torra com a vicepresident, ni a Junqueras com a president. Resultat: el govern de Catalunya és avui a les mans d'un partit espanyol antiindependentista. No només no va culminar cap independència, sinó que ha enfonsat Catalunya.
Amb aquesta experiència, el nostre home diu ara que concentrarà les seves energies a atendre tres tasques (tres “reptes”, en llenguatge woke): l'empresarial del negoci familiar; el polític com a expresident de la Generalitat de franc; i l'acadèmic com a professor universitari. Ni tan sols se l'acut que gestionar una empresa privada i fer política des d'una oficina de ex-president (encara que no cobri, només faltaria) és d'una immoralitat absoluta.
Com tots els ximples mal intencionats no té cap principi moral.
