A mesura que s'acosta el final de la guerra de Gaza amb l'ocupació militar de la ciutat, s'agreugen les manifestacions antisemites, sobretot a Espanya. Els instigadors tenen por que no es pugui evitar la victòria d'Israel. El mateix president del govern s'ha posat simbòlicament al capdavant de les manifestacions. Ditirambe inclòs: “Espanya”, diu, “salva l'honor d'Europa”, a propòsit del desastre de la vuelta ciclista. Com als temps de la batalla de Lepant.
I no queda ací la cosa. El president proposa que es faci un boicot mundial a la presència d'Israel a qualsevol competició esportiva. Hi ha com un efluvi dels XI jocs olímpics a Berlín, el 1934, en què el corredor negre, Jesse Owen, va guanyar quatre medalles d'or. Curiosament, en aquella ocasió, van ser els jueus els qui van intentar boicotejar els jocs a l'Alemanya nazi. Però no ho van aconseguir.
Tanta fúria antiisraeliana fa pensar. No serà que el president Sánchez atia un conflicte internacional per desviar l'atenció de l'embolic que té a casa? Sembla exagerat, però és una temptació a què a vegades sucumbeixen els governants. Sense cap ànim comparatiu, el 1982, per desviar l'atenció dels conflictes interns, la junta militar que governava l'Argentina va muntar el desastre de la guerra de les Malvines.
El boicot no es limita a l'esport. El president de RTVE proposa no assistir a Eurovisió si apareixen els israelians Altres països tenen plans idèntics. Com s'esperava, tots els membres del gremi de l'espectacle formen pinya en l'atac als jueus, fins i tot el teatralitzen per donar-li més força dramàtica. Encara que l'ôscar a l'estupidesa i la demagògia antisemita correspon per dret propi a Bardem.
Davant d'aquesta condemna ferma i universal, el primer ministre, Netanyahu, parla d'aplicar una política d'autarquia. Tots dos contendents, Israel i Hamàs, estan disposats a arribar fins al final. Hamàs per la via numantina de sacrificar tothom. Israel per enfrontar-se a tothom, com Gedeó als madianites.
Això de l'autarquia, sona al “sang, suor i llàgrimes”, de Churchill. I porta la mateixa càrrega patriòtica. El darrer que la va intentar va ser Franco. També aïllat internacionalment, es va refugiar a l'autarquia entre 1939 i 1959. Un fracàs rotund del qual només la intervenció del Fons Monetari Internacional va salvar el país. Si no, els espanyols i els catalans hauríem acabat menjant terra.
És clar que l'Israel del 2025 no és l'Espanya del 1939. I, a més, serà una autarquia molt relativa, ja que els Estats Units no s'afegiran al bloqueig. I, amb ells, altres països.
D'altra banda, tal com van les coses, el més probable és que, quan la comunitat internacional acordi un bloqueig general, la guerra hagi acabat amb la victòria de l'estat jueu, la derrota de Hamàs i l'absorció de Gaza a l'estat d'Israel.
És a dir, els patrocinadors de l'aïllament es trobaran amb un fait accompli, al qual només es pot respondre militarment. Cosa ara per ara impensable, tret que es formi una coalició de països àrabs, com la que proposa Egipte, amb l'habitual hostilitat cap a l'estat jueu. Per a llavors, ja veurem, com deia Napoleó. De moment l'orfeó propalestí, mut i a la gàbia daurada dels sous públics.
