La protesta propalestina s'ha carregat la tornada ciclista a Espanya. Més que propalestina, era una protesta antiisraeliana. Si Israel no hi hagués participat, la protesta no s'hauria produït. Es va produir, tanmateix, amb una violència que va superar les mesures de seguretat de la policia. Va ajudar molt una assistència multitudinària que alguns xifren en 100.000 persones. Espanya és un dels països més antisemites d'Europa.
Hi van ajudar les declaracions prèvies del president Sánchez, fent costat als manifestants. En altres declaracions prèvies, mostrava la seva hostilitat cap a l'estat jueu, lamentant que Espanya no tingui bombes nuclears ni portaavions. Li hauria agradat adoptar una política de canonera, aprofitant la "flotilla de la llibertat", que navega cap a Gaza. Però l'estol, que ha demanat protecció de l'armada espanyola, no passa de ser una performance de propaganda de Hamàs.
També de molta ajuda ha estat la participació directa als tumults de la diputada Belarra i l'eurodiputada Montero. Enceses totes dues del fervor antijueu dels seus avantpassats quan van expulsar els fills d'Abraham, es van saltar diversos preceptes de la legislació penal vigent. Per cert, si és veritat que hi van amb guardaespatlles, que passa si l'eurodiputada, dona vehement, es baralla amb un policia? A qui dels dos ajuda el guardaespatlles?
El govern sosté, i els seus aliats confirmen, que aquesta actitud antijueva (ells en diuen “antigenocida” i “antisionista”) compta amb suport majoritari entre el poble espanyol. No ho dubto; és evident. Però no hauria d'anar aquesta esquerra woke contra els tradicionals prejudicis antijueus? Perquè, senyors, li diguin vostès com li diguin, l'antisemitisme és un horror i una vergonya.
Per què, doncs, ho propicia? Perquè, després de l'enfonsament del comunisme (el Nepal és el darrer capítol, Cuba ve darrere), els únics objectius de l'esquerra woke, heretats de la guerra freda, són l'antiamericanisme i l'antisemitisme.
L'esquerra radical ha degenerat en una secta, perfectament analitzable amb els instruments que va proporcionar fa setanta-cinc anys Eric Hoffer al seu cèlebre El veritable creient. Aquesta esquerra, nascuda de les elucubracions finiseculars dels teòrics postmodernistes, postmarxistes i postpost, fa vint anys que està en mans dels fanàtics, la segona generació de Hoffer. El post d'ahir tractava d'aquests fanàtics.
Però, què fa fanàtica una persona? Bàsicament, l'absència de dubte, la seguretat que les seves conviccions, en comptes de ser fal·libles, com les de tots els éssers humans, són veritats apodíctiques. Si se segueix el déu, el partit, el líder correctes, el sectari no necessita res més ni ha de discutir res amb ningú. I com s'arriba a posseir aquestes veritats? Mitjançant la “certesa immediata” que Friedrich Heinrich Jacobi contraposava al racionalisme kantià. La raó del fanàtic és la fe.
Mentre continuï la guerra a l'Orient Mitjà les protestes aniran a més, com aniran a més els atemptats contra persones i béns jueus. Aquesta guerra es lliura en dos fronts: el militar sobre el terreny i el de la propaganda woke a les cancelleries i els mitjans de comunicació occidentals. L'única manera d'acabar la segona (que està provocant ruptures civils importants a les societats democràtiques) és acabar la primera. I aquesta només s'acabarà ocupant militarment tot el territori, atès que Hamàs es nega a alliberar els ostatges, lliurar les armes i dissoldre's.
