És vella dita popular: cadascú parla de la fira segons li va anar-hi. I cadascú també pretén que la seva visió sigui la que s'imposi, sobretot, en l'àmbit de la comunicació. Aconseguir que una visió s'imposi és l'essencial; l'anecdòtic, que aquesta visió s'ajusti al fet. Moltes vegades, els qui avancen una visió, ni tan sols hi creuen. És com un exemple viu de la paradoxa del comediant, de Diderot.
De la Diada d'ahir hi ha varietat de visions, encara que no molt gran. Van de la resignada decepció a l'alleujament en veure que encara som vius. L'habitual estira-i-arronsa sobre l'assistència es mou en un arc modest, entre 42.000 segons la policia i 100.000 segons els organitzadors de l'ANC. No són gaire per a tres manifestacions, a Barcelona, Girona i Tortosa. Són xifres de mínims i la comparació amb els anys anteriors indueix a la malenconia. El freqüent ús del terme “resiliència” resumeix la situació.
Tot i això, és una assistència respectable. La Diada mesura el pols de Catalunya. La flama és viva i, en qualsevol moment, pot originar una conflagració. El que es necessita és un objectiu i una direcció.
L'objectiu, la independència, ara com ara, no és clar. L'ofrena floral a Casanova, reconeixement de la nació catalana, no ho és de la seva independència, atès que hi participen els socialistes. En aquest acte, com en els discursos dels organitzadors de la marxa posterior, la qüestió central va ser la defensa de la llengua davant del nou atac judicial. Però de la independència, fora dels crits de la gent demanant-la, ningú no va dir res concret.
Per a més confusió sobre quina independència es tracta, a la marxa hi havia força banderes palestines, encara que els mitjans tenien ordres de no mostrar-les. I també de no mostrar l'estrepitosa xiulada a Junqueras a l'ofrena a Casanova. Un passeig humiliant d'ERC entre xiulets als crits de feixistes, traïdors i botiflers. És una consigna: silenciar tot allò que pugui qüestionar la visió partitocràtica de la Diada. "Del que no es pot parlar, cal callar", diu Wittgenstein.
I si l'objectiu no és clar, la direcció, menys. Els dos líders ja tradicionals de l'independentisme, absents. L'un, residenciat per força major a Waterloo, es va solidaritzar amb un tuit subratllant això de la resiliència. L'altre, Junqueras, fart de xiulets es va fer fonedís. S'estima més anar a entrevistes als seus mitjans (tots) on ningú pot contradir-lo.
L'única dirigent d'una formació parlamentària assistent a la marxa va ser Sílvia Orriols, una jugada que ningú esperava. I va trobar molt bona acollida, tot i que els mitjans tenen ordre d'amagar-ne la presència. Continuen sense adonar-se que la força d'Aliança Catalana no és als mitjans del règim, sinó a les xarxes que no poden controlar. Tampoc van informar sobre l'acte d'aquell partit el dia anterior al fossar de les Moreres que, tanmateix, va córrer com la pólvora per les xarxes, animant la gent jove a assistir a la marxa l'endemà.
Aquest és el relleu que s'ha obert amb aquesta Diada, el relleu a la direcció de l'independentisme.
