Les xarxes, sempre les xarxes. Són un baròmetre de què pensa la gent. Un baròmetre perquè reflecteixen la pressió de l'opinió pública. Els mitjans convencionals les odien, però és el primer que miren, per a veure com van les coses.
En aquest cas, les xarxes han esclatat contra la diputada Ione Belarra i l'eurodiputada Irene Montero i tenen raons, encara que em sembla que incorren en un overkilling, un excés. Cert, resulta curiós i una mica irritant que, els qui s'han inventat l'anomenat delicte dels “discursos d'odi”, aprofitin la primera ocasió no només per pronunciar-los, sinó també per actuar-los. Les imatges, que valen per mil paraules, d'unes persones vociferants, amb cares crispades i gestos amenaçadors són la teatralització de l'odi i inspiren rebuig.
Però no reflecteixen la comissió d'un delicte.
L'anomenat delicte de discurs d'odi és una imposició ideològica woke pura, un atemptat contra la llibertat d'expressió. Perquè un discurs sigui delictiu, cal que l'odi sigui un delicte. Però l'odi és un sentiment, una passió, si volen vostès i, per naturalesa, il·legislable. És una passió de l'ànima, en el sentit de Descartes i no fatalment dolenta; ans al contrari, degudament tractada, pot ser la font de la felicitat.
Qui no odia la injustícia, l'esclavatge, la guerra o, en el cas dels creients, el pecat? “Odia el delicte i compadeix el delinqüent”, deia la jurista Concepción Arenal. Hi ha, doncs, odis bons i odis dolents? Com i qui els distingeix? És clar que l'important no és el com, ja que tothom sap que distingir-los és impossible. L'important és qui els distingeix. Perquè aquest és qui defineix l'odi i sempre serà odi tot allò que a ell o ella no els agradi.
Cadascú odia allò que li sembla odiable, igual que estima allò que li sembla amable. I cadascú ha de poder manifestar el seu odi o amor lliurement, sense interferència de l'autoritat, perquè això és la llibertat d'expressió. Molta gent odia els seus veïns per les raons que siguin, per religió, color o manera de seure. Molta també mostra prejudicis contra pobles sencers i els odia. El tradicional odi dels cristians europeus als jueus només és superat pel que els professen els àrabs.
Però aquest sentiment, que s'ha de poder expressar lliurement, no és delicte.
Delicte pot ser el que es fa mogut per l'odi. Les amenaces, les injúries, les calúmnies, les agressions, les violacions, els assassinats o les pintades a les botigues dels jueus, per exemple. Però aquests comportaments ja estan tipificats com a delicte i de vegades amb agreujant per raó d'odi.
Aleshores, com pot ser delicte un discurs d'odi? Quina és la il·licitud de la paraula si no hi ha fets? Òbviament, el contingut. Ja ho vam dir: és delicte tot discurs que ofengui qui decideix què és i què no és odi, cosa que pot ser humana i fins i tot, lògica, però no necessàriament justa. Aquest deliri woke ens apropa a ressuscitar el delicte de blasfèmia i això és un retrocés de segles que no ens podem permetre.
D'altra banda, aquestes dues diputades fan molt bé expressar el seu odi als jueus. La gent ha de saber quines passions mouen els qui li demanen el vot per legislar i governar.
