Tornar a fer el préssec

El dissabte és un dia quasifestiu. No té el caràcter de jornada de repòs sant, absolut, total, com entre els jueus, però, com que preval l'oci, la gent pot passar l'estona fantasiant. Així, el president Aragonès se n'ha anat a la manifestació de Som Escola, a Barcelona a passar l'estona i, com que és un valent, s'ha llençat de cap al femer de Twitter amb un twitt fabulant, molt satisfet de la vida, que "ho hem tornat a fer".  

Aquesta dèria de tornar a fer el que no s'està segur d'haver fet abans és un dels trets més singulars i absurds de la retòrica de l'independentisme d'esquerra filistea. És un etern "tornar a fer" el que mai es fa i el que més s'assembla a un dolce far niente, però cobrant. El trèmolo presidencial s'il·lustra amb una foto que no es pot descriure. Cal mirar-la per creure-la. Uns governants i representants polítics "plantant cara" a l'Estat amb uns guants de pallasso. Està clar: tornen a fer l'enze. 

 

I el mateix president que el dissabte "plantava cara" a l'Estat fent el préssec, el dimecres vinent participarà en una conferència telemàtica de presidents autonòmics. Per continuar la feinada de plantar cara. L'última vegada que es va convocar aquest òrgan, el president Torra es negà a anar-hi. Aleshores, i, com diu el president Aragonès, hem tornat a fer-ho, hem tornat a ser una comunitat autònoma d'Espanya. O sigui, hem actualitzat l'estatus de colònia.

La llengua pot cremar-ho tot

La manifestació d'ahir, convocada per  Som Escola, una plataforma dins d'Òmnium  i a la que s'afegí l'ANC, és polièdrica, amb facetes de diferents colors: que si l'acte és iniciativa cívica perquè les institucions procrastinen; que si la convocatòria d'Òmnium és més esmorteïda i la de l'ANC més combativa; que si els partits no són capaces de reaccionar davant el nou atac espanyol del 25% contra el català; que si la Generalitat va participar-hi amb el que es diu "perfil baix"; que si els polítics van fingir una unitat (amb la capçalera del MH Aragonès, la MH Borràs i Junqueras) que no existeix pas; que si la presència de Junqueras mostra la seva tutela del govern, etc. 

 

Sigui com sigui, el que s'ha tornat a palesar és que la gent hi és; si se la convoca, va. El suport a qualsevol acció del govern de confrontació amb l'Estat hi és. La gent no defrauda pas. I les institucions, els partits, els polítics, què fan? Sembla que estan pensant querellar-s contra Casado per una de les seves ximpleries incendiàries contra Catalunya. Però, tot i ser necessària, aquesta no és una resposta a l'altura del repte perquè individualitza en un personatge d'òpera bufa un conflicte col·lectiu d'una fondària insondable. 

 

L'atac a la llengua, temple de la identitat catalana, no és un fet aïllat, un exabrupte d'un governant que hagi perdut els papers, sinó que respon a un pla sistemàtic de tots els poders de l'Estat, gobierno, legislatiu i judicial, encapçalats per la Corona, per anorrear la cultura catalana, com diu molt bé Elisenda Paluzie. 

 

El moment és greu. L'agressivitat del bloc espanyolista s'intensifica en el que considera l'assalt a l'últim baluard independentista. Cal que la resposta sigui proporcional. Els polítics no poden arrupir-se darrere els funcionaris i fugir d'estudi derivant en els subordinats les seves responsabilitats. Un institut de Salt es declara insubmís al 25% en castellà. Caldrà donar-li suport, oi? I és que ja n'hi ha prou de demanar a la gent que surti al carrer per enviar després els mossos a reprimir-la. 

 

Ara toca cridar a la insubmissió. I, per això, cal donar exemple.

Per què odien Twitter?

Recordeu el comissari polític Sergi Sol titllant la xarxa de l'ocellet de "femer"; i la presentadora del FAQs, Cristina Puig, per la qual Twitter és un pandemònium on impera la grolleria, l'abús i la llei del més fort; i innombrables tertúlies plenes de polítics i periodistes, escandalitzats del llibertinatge de la xarxa; els mateixos que, a correcuita comentaran notícies d'OK Diari, o La Razón, o la COPE, etc., com si fossin respectables. 

 

Per a determinats polítics i periodistes (de vegades no se'n poden diferenciar, però generalment són els més incompetents), el millor Twitter és el Twitter mort, tancat, silenciat. És un odi virulent. Però, per què tant d'odi, si es tracta d'una xarxa social, una humil xarxa social, a l'estil de Facebook o Instagram, o altres xarxes d'interaccions privades? I per què precisament twitter? Sense cap mena dubte, perquè és la que té major transcendència pública. Una prova més de l'encert de la dita feminista que "el privat és sempre públic".

 

I aquí rau el problema, aquesta és la raó de l'odi: que Twitter és un espai de llibertat d'expressió que ningú no pot censurar, ni adoctrinar, ni tancar, ni monopolitzar, ni orientar ni vetar; un espai lliure on és crítica tota mena de figures públiques, siguin comunicadors o comunicats. Esgarrifós, oi? Un escàndol! Tothom sap que la llibertat d'expressió és patrimoni dels comunicadors dels mitjans i els seus amics els polítics. Tots endollats als partits polítics o a les empreses de comunicació, periódics, televisions, ràdios, Això de demanar responsabilitats a tots dos lliurement, al marge dels mitjans convencionals i els partits, no es pot permetre. Odien Twitter perquè és el fòrum públic més important, l'àgora de la ciutadania crítica que no poden controlar.

 

I, al mateix temps, la xarxa de l'ocellet, és un àmbit de formació de l'opinió, de judici públic més encertat que qualsevol think tank perquè juga amb metadades i milions d'interaccions, sense cap ideologia o doctrina prèvia. Twitter té publicat un estudi intern, on sintetitza l'opinió pública dominant a la xarxa. I, pel que fa a Espanya, la clava.

Rufián: 126.000 € l'any

És el que ens costa als contribuents la bombolla retòrica d'aquest individu. Li paguem 126.000 € l'any per plagiar tweets, escriure en castellà amb errades d'ortografia, parlar com un pinxo tavernari al Parlament, enganyar als catalans i anar contra la independència de Catalunya seguint les consignes del seu cap, Oriol Junqueras. Aquest, també conegut com "l'estel de la tramuntana", apel·latiu que el va dedicar un dels seus creients, del sector intel·lectual,  com Gabriel Rufian, segueix fil per randa la regla d'or de tot tirà: envoltar-se de gent encara més mediocre que ell (que ja ho és de valent) perquè no li faci ombra.

 

Ha estat la negociació més dura i complicada que jo he viscut mai, diu el pocavergonya en el primer tweet que fa en català en una llarga estona. I per mentir, com sempre. La negociació no ha estat tal i ell ho sap, però ha de treure pit per amagar que ha aprovat com un mesell els pressupostos del saqueig de Catalunya de franc, sense benefici real pel país i la prova és que, per molt que gallegi, no quantifica els resultats perquè són literalment res. Cinc milions per doblar al català pelis de FilmIn i Moviestar, mentre 18.000 milions se'n van cap a Madrid amb l'aprovació d'aquesta colla de sipais dels espanyols que són els republicans catalans. Els mateixos que el 2005 deien que havien negociat un acord amb el PSOE per doblar al català tot el cine espanyol. Una de les seves habituals mentides. 

 

El pinxo que representa l'"independentisme" a Madrid, sense ser independentista ell mateix, que ja té mèrit, presenta com un triomf "dur i complicat" reduir el 100% al 5% que, en realitat, serà el 2%. Però ell seguirà embutxacant-se 126.000 € l'any que de cap manera es mereix. Mentrestant el seu protector, Oriol Junqueras, cada vegada més semblant al Papa Clemente del Palmar de Troia, càrrega contra Laura Borràs per les seves declaracions sobre l'escola de Canet de Mar. 

 

Aquest nou atac dels espanyols a la llengua catalana treu als republicans de polleguera perquè els obliga a donar una resposta a l'alçada de l'atac. I, com que en cap cas arriscaran llurs paguetes i cadires, prefereixen atacar als seus aliats de govern que afrontar als espanyols. I ho fan amb tota la seva artilleria (prova que estan espantats), primer han fet foc amb l'escopeta de Marta Vilalta; després han engegat la metralladora del suposat president de la Generalitat, Aragonès i, per últim s'han vist forçats a treure el Gran Berta, Oriol Junqueras. I tot per amagar que no són capaços de defensar la llengua perquè no volen perdre llurs paguetes.

 

Els de Junts per Catalunya no són pas millors. Borràs parla d'assumir les responsabilitats de les escoles amenaçades pel 25%. Miriam Nogueras prova que la negociació dels pressupostos/llei de l'audiovisual ha estat una nova estafa d'ERC, cosa que tothom veu. Però cap de les dues fa res per trencar l'aliança del seu partir amb els unionistes d'ERC; ans al contrari, els legitimen. Probablement per la mateixa raó per la qual ERC s'empassa el que els espanyols li diguin: per no perdre paguetes i cadires.

Esgarrifós

Aquest element deixa el nivell del Congrés, que mai ha estat molt a dalt, a l'alçada de les fires, mercats i tavernes del regne. Recorda un venedor d'elixirs, llevat del do de la paraula. El seu resum que "al final es protegeix la producció audiovisual en català i en llengües cooficials, que era l'objectiu" és això que els espanyols diuen "un brindis al sol". 

 

Quin era l'objectiu? Oblidem la taula del diàleg, el referèndum, l'autodeterminació i resta d'andròmines de la golfa republicana. L'objectiu reduït a la seva mínima expressió era protegir la producció audiovisual en català. I es considera assolit amb una subquota de la quota d'un 2% i cinc milions d'euros per a plataformes amb seu a Espanya, FilmIn i Movistar? De debò? Ningú no pensa que aprovar els pressupostos a canvi d'això és com aprovar-los a condició que estiguin en paper, o sigui, de franc? 

 

Però que pot dir el noi? Que ha fracassat i que els espanyols l'han pres el pèl una vegada més? No pot fer-ho perquè no és veritat o no és tota la veritat. Ha fracassat pel que fa als interessos de Catalunya, però ha triomfat al seu objectiu real, que era aprovar els pressupostos per donar estabilitat al gobierno i, de pas, a la seva condició de portaveu parlamentari d'ERC. 

 

De fet, se'l veu feliç, radiant i, com de l'abundància del cor parla la boca, ja diu a qui vol escoltar-li que aquests pressupostos seran bianuals i arribaran fins a les eleccions de 2023. Això el garanteix que no haurà de passar una altra vegada la vergonya i l'angúnia de fer com que negocia uns pressupostos que està disposat a aprovar de franc.

 

El que ha fet.

Casus belli

Tothom sap que, pels catalans, la llengua és la clau de volta de la seva identitat nacional. És allò que els diferencia dels espanyols, el fet diferencial cristal·litzat en paraules. La llengua és el finestral que permet veure un país diferent. Unes tradicions, unes institucions, costums diferents; una cultura espiritual i material diferent. Perquè els països només s'entenen a través llurs llengües. Imposeu-les una llengua estrangera i veureu un altre país. Ho veureu amb ulls de colons.

 

Això ho sap tothom a Catalunya, però no a Espanya. Els espanyols pensen que el català és una nosa per l'avançament de la nació espanyola, una reminiscència, un atavisme que cal erradicar en benefici del progrés. Als pitjors casos, els períodes de dictadura de dretes a Espanya, és a dir, gairebé sempre, s'imposa el castellà a sang i foc i es prohibeix l'ús del català. Als millors, als breus interludis liberals o d'esquerra, es tolera un bilingüisme sovint presentat com a una mostra de bona voluntat, empatia i comprensió cap a les llengües i cultures minoritàries, que cal protegir com a tresors de pluralisme del país i bla, bla, bla. En realitat, es tracta d'una forma suau d'imposició del castellà que, com a llengua política i jurídicament dominant, perpetua la subalternitat del català a la terra seva. Si voleu protegir les llengües i cultures minoritàries, permeteu-les ser majoritàries, que ho seran si disposen d'un Estat propi que faci per elles, el que l'Estat espanyol fa pel castellà. 

 

Fins avui, ERC ha aconseguit endarrerir l'acció per la independència fins al 2050, amb tota mena de tripijocs retòrics i boiroses declaracions sense perdre massa suport col·lectiu. El nou atac directe dels tribunals a la immersió lingüística, però, pura ingerència indeguda en una competència exclusiva de la Generalitat, li força a donar la resposta a l'altura del repte. És la llengua la que està en joc. La proposta de Laura Borràs pot sonar a fórmula màgica o dèria hiperventilada sobretot a oïdes de qui no gosa fer res per defensar el català; però és una proposta que obre el camí a la desobediència. Els que la rebutgen, titllant-la de màgica i partidista, els que es neguen a assumir la responsabilitat política de la desobediència i la carreguen sobre els funcionaris i centres, hauran d'explicar quina és la seva proposta.

A propòsit, el Consell per la República posa a disposició de la comunitat educativa la defensa jurídica per blindar el català. Si cal desobeir s'ha de fer amb garanties.

 

Perquè, agradi o no, sense desobediència no hi haurà independència.

La Generalitat al servei dels espanyols

D'ençà que ha començat el nou atac espanyol contra el català, el MHP de la Generalitat, Pere Aragonès, ha estat amagat a saber on gairebé una setmana. I hi ha deixat la víctima, l'escola de Canet de Mar, en mans del seu conseller d'Educació, Josep Gonzàlez Cambray que, al seu torn va deixar-la en mans del seu director perquè, va dir, la Generalitat no hi pot fer res. Aleshores, les xarxes van bullir, sobretot el tweeter criticant la desaparició d'Aragonés i la seva covardia. I el van dir de tot. Amb raó al meu punt de vista.

Fins que, al dilluns següent, ahir, Aragonès va apareixer en públic. Per donar explicacions de la seva absència? No. Per respondre a l'atac dels espanyols com mereixen? No. Per donar suport a l'escola amenaçada o alguna mena de solució? No. Per atacar als seus aliats de JxC en línia amb la vella dita que la millor defensa és un bon atac. I un atac als aliats, en concret a la presidenta del Parlament, Laura Borràs; no al gobierno, ni a l'Estat. ERC mai ataca el Estat espanyol, amb el que colabora; ataca sempre, desde fa anays i panys als independentistes de JxC perquè la independència és l'enemiga real per a ERC.

I quina forma pren l'atac? Aragonès retreu a Borràs que utilitzi el català per fer "partidisme". Partidisme i res més que partidisme és el que porta anys fent ERC que sempre ha donat preferència al seu joc de partit que a la independència. Partidisme sense cap vergonya. Han acabat amb l'unitat independentista, han torpedejat el govern anterior del president Torra, al que han inhabilitat en colaboració amb els espanyols i han plantejat la seva acció política no cap a la independència, sinò cap a l'hegemònia a dins dels partits dits independentistes..

I, a més d'atacar la Laura Borràs, Aragonès anuncia que el seu govern està treballant per tal de trobar una solució permanent al problema del català a les escoles. Però no diu res del que estan fent, sense dubte perquè no estan fent res, com sempre. Fins a que trobin alguna mentida com las que fa valer Rufian a les negociacions i que normalment li duren hores.

Perquè no saben fer res ni els interessa. Només els interessa cobrar a fi de mes el sou per impedir la independència de Catalunya.

Les divisions del Vaticà

Terrabastall al cor nacionalcatòlic de l'Espanya consagrada al cor de Jesús. Els hereus de l'invicte caudillo, que entrava als temples sota pàl·lium, com el santíssim, treuen foc pels queixals de veure una vicepresidenta del gobierno social-comunista rebuda afablement pel Papa Bergoglio. Si ja us dèiem que un papa argentí i, a més a més, jesuïta, qui sap si seguidor de la teologia de l'alliberament, és un criptoenemic d'Espanya! Què temps aquells en què el Papa anterior rebia a la vicepresidenta del gobierno i la ministra de defensa, ambdues del PP, amb mantellina i peineta negres com si anessin a la processió del Corpus! 

 

D'això ha parlat el portaveu d'ERC, Gabriel Rufian. La seva lliçó binària sobre el bé i el mal arrossegant les paraules amb un feixuc accent texà ha estat un tweet que diu textualment: Yolanda Díaz yendo al Vaticano para visitar a un Papa que habla y reivindica Derechos Humanos en el mundo./Pablo Casado yendo a una misa para honrar a un dictador fascista que violentó durante 40 años Derechos Humanos en España. 

 

Això que Bergoglio "habla y reivindica Derechos Humanos en el mundo" (sic) sona una mica ridícul en tractant-se d'un Papa que parla de la igualtat de gènere, però es nega a admetre-la al si de l'església; que parla de drets humans, però és tou amb la pràctica molt expandida d'abusos del clergat; parla de democràcia a tot arreu, però no fa res per moderar el radicalisme polític reaccionari dels mitjans de l'Església. És a dir, que té un xic de chanta, la seva aportació al casuisme jesuític. 

 

La vicepresidenta, però, va a la seva i fa bé. Es presenta descoberta i afirmant un comportament civil, sense fer gestos de submissió de dona creient. Al cap i a la fi, representa l'esquerra de debò, l'esquerra més a l'esquerra a Espanya, atès que procedeix del Partit Comunista, un partit intrínsecament materialista. En conseqüència tots dos van xerrar quaranta minuts sobre qüestions terrenals, encara que des d'un punt de vista celestial, com es veu al concepte de "treball decent". Com pot ser "decent" el que la Bíblia presenta com a una maledicció de Déu? Tanmateix, la vicepresidenta va trobar la trobada "emocionant". Un terme més a prop del cor que del càlcul racional. 

 

En una ocasió algú va advertir Stalin que el Vaticà s'emprenyaria amb una de les seves decisions i el dictador va contestar, i quantes divisions té el Vaticà? Si non e vero, è ben trovato. La vicepresidenta, antiga militant comunista, s'ha anat a passar revista a les divisions del Vaticà. És això probablement el que troba "emocionant". Sobretot perquè afavoreix la seva aspiració a presidir el gobierno d'Espanya. Val més tenir les divisions del Vaticà a favor que en contra.

El "pobre nen"

Casado, l'enze verinós de la dreta espanyola, de visita en Xile, ha fet el que d'ordinari fan els líders franquistes, malparlar a l'estranger del govern quan no és el seu. Una llarga declaració en clau absolutament espanyola. Un discurs sobre els caps dels presents, dirigit a un auditori a l'altra banda del toll. Un seguit de les seves bajanades amb trèmolos demagògics parlant del "pobre nen" de Canet de Mar un lloc del qual la immensa majoria dels xilens no sabran res; i, probablement Casado, tampoc. Com també és dubtós que sàpiga el que diu quan parla d'"Apartheid".

 

No importa, el líder del PP no es dirigeix als xilens, sinó als muy i mucho espanyoles. Sap que atacar a Catalunya és una fons de vots a Espanya. Quant als xilens, si de cas han sentit el seu discurs, probablement pensaran que és el discurs tradicional dels espanyols, el que varen sentir ells fa dos-cents anys, els cubans fa una mica més de cent i els catalans des de sempre. El discurs colonial. Probablement, no és un encert diplomàtic. Com tampoc ho serà la vinculació entre l'independentisme i el nazisme a un país al qual les forces armades fan el pas de l'oca germànic. 

 

Quan s'exigeix al gobierno espanyol que apliqui l'art. 155 i assumeixi les competències en educació, és difícil que la gent vegi les diferències entre el PP i VOX. La resta de la xerrameca casadiana ha estat un intent fracassat de provar-les al mateix temps que es declara la disponibilitat per a la formació d'una coalició de govern que els mitjans, amb la seva fabulosa capacitat de mistificació, ja anomenen "de centredreta".

L'Estat contra Catalunya

No cal perdre el temps amb coses evidents. Hi ha una recrudescència de la campanya dels espanyols contra Catalunya aprofitant la feblesa d'un govern que no sap ni de bon tros per a on tirar. L'atac demagògic dels mitjans espanyols en compte de protegir els drets d'un nen amenaçat per les hordes independentistes, que és una mentida com un castell, és part de la campanya tots azimuts contra Catalunya. No només els periodistes (des dels becaris fins als divos dels magazins i els todòlegs de les tertúlies), també els polítics (d'extrema dreta, de dreta i de dreta moderada que es diu esquerra), tota la jerarquia eclesial, els empresaris, els policies i els jutges, alguns dels quals ronden d'incògnit les xarxes, com Jack l'esbudellador, a la cerca i captura de "nazionalistes".

 

És un muntatge de gran plasticitat, una poderosa imatge. Tot un Estat amb les seves forces armades, jutges, policies, ideòlegs, predicadors, comunicadors etc. per protegir un sol nen. Aquesta és la grandesa de l'Estat de dret, diuen. Els nens castellanoparlants aniran a l'escola  protegits per la força pública democràtica, tot just com els nens negres anaven a l'escola en Alabama als anys seixanta del segle passat.

 

Tanmateix, tothom sap que el nen no ha rebut cap amenaça als seus drets, sinó que ha estat instrumentalitzat pel seu pare, antic candidat de Ciutadans a unes eleccions municipals, per crear un conflicte a on no n'hi havia i atacar el català, menystenint de pas els drets de la resta dels escolars. 

 

No és la campanya, nom de déu, sinó el fet que l'atac és possible perquè és legal. Aquest és el problema. No hi ha cap lloc per a una Catalunya plenament catalana dins la legalitat espanyola que, pel que fa als catalans, és injusta i iniqua. 

 

No és una qüestió de legalitat; és una qüestió de legitimitat. Una qüestió ara per ara oberta a la iniciativa de la gent, atès que els partits han fet palesa la seva incapacitat per dur a terme el que havien promès.