Tothom sap que, pels catalans, la llengua és la clau de volta de la seva identitat nacional. És allò que els diferencia dels espanyols, el fet diferencial cristal·litzat en paraules. La llengua és el finestral que permet veure un país diferent. Unes tradicions, unes institucions, costums diferents; una cultura espiritual i material diferent. Perquè els països només s'entenen a través llurs llengües. Imposeu-les una llengua estrangera i veureu un altre país. Ho veureu amb ulls de colons.Això ho sap tothom a Catalunya, però no a Espanya. Els espanyols pensen que el català és una nosa per l'avançament de la nació espanyola, una reminiscència, un atavisme que cal erradicar en benefici del progrés. Als pitjors casos, els períodes de dictadura de dretes a Espanya, és a dir, gairebé sempre, s'imposa el castellà a sang i foc i es prohibeix l'ús del català. Als millors, als breus interludis liberals o d'esquerra, es tolera un bilingüisme sovint presentat com a una mostra de bona voluntat, empatia i comprensió cap a les llengües i cultures minoritàries, que cal protegir com a tresors de pluralisme del país i bla, bla, bla. En realitat, es tracta d'una forma suau d'imposició del castellà que, com a llengua política i jurídicament dominant, perpetua la subalternitat del català a la terra seva. Si voleu protegir les llengües i cultures minoritàries, permeteu-les ser majoritàries, que ho seran si disposen d'un Estat propi que faci per elles, el que l'Estat espanyol fa pel castellà.
Fins avui, ERC ha aconseguit endarrerir l'acció per la independència fins al 2050, amb tota mena de tripijocs retòrics i boiroses declaracions sense perdre massa suport col·lectiu. El nou atac directe dels tribunals a la immersió lingüística, però, pura ingerència indeguda en una competència exclusiva de la Generalitat, li força a donar la resposta a l'altura del repte. És la llengua la que està en joc.
La proposta de Laura Borràs pot sonar a fórmula màgica o dèria hiperventilada sobretot a oïdes de qui no gosa fer res per defensar el català; però és una proposta que obre el camí a la desobediència. Els que la rebutgen, titllant-la de màgica i partidista, els que es neguen a assumir la responsabilitat política de la desobediència i la carreguen sobre els funcionaris i centres, hauran d'explicar quina és la seva proposta.
A propòsit, el Consell per la República posa a disposició de la comunitat educativa la defensa jurídica per blindar el català. Si cal desobeir s'ha de fer amb garanties.
Perquè, agradi o no, sense desobediència no hi haurà independència.
