Recordeu el comissari polític Sergi Sol titllant la xarxa de l'ocellet de "femer"; i la presentadora del FAQs, Cristina Puig, per la qual Twitter és un pandemònium on impera la grolleria, l'abús i la llei del més fort; i innombrables tertúlies plenes de polítics i periodistes, escandalitzats del llibertinatge de la xarxa; els mateixos que, a correcuita comentaran notícies d'OK Diari, o La Razón, o la COPE, etc., com si fossin respectables. Per a determinats polítics i periodistes (de vegades no se'n poden diferenciar, però generalment són els més incompetents), el millor Twitter és el Twitter mort, tancat, silenciat. És un odi virulent. Però, per què tant d'odi, si es tracta d'una xarxa social, una humil xarxa social, a l'estil de Facebook o Instagram, o altres xarxes d'interaccions privades? I per què precisament twitter? Sense cap mena dubte, perquè és la que té major transcendència pública. Una prova més de l'encert de la dita feminista que "el privat és sempre públic".
I aquí rau el problema, aquesta és la raó de l'odi: que Twitter és un espai de llibertat d'expressió que ningú no pot censurar, ni adoctrinar, ni tancar, ni monopolitzar, ni orientar ni vetar; un espai lliure on és crítica tota mena de figures públiques, siguin comunicadors o comunicats. Esgarrifós, oi? Un escàndol! Tothom sap que la llibertat d'expressió és patrimoni dels comunicadors dels mitjans i els seus amics els polítics. Tots endollats als partits polítics o a les empreses de comunicació, periódics, televisions, ràdios, Això de demanar responsabilitats a tots dos lliurement, al marge dels mitjans convencionals i els partits, no es pot permetre. Odien Twitter perquè és el fòrum públic més important, l'àgora de la ciutadania crítica que no poden controlar.
I, al mateix temps, la xarxa de l'ocellet, és un àmbit de formació de l'opinió, de judici públic més encertat que qualsevol think tank perquè juga amb metadades i milions d'interaccions, sense cap ideologia o doctrina prèvia. Twitter té publicat un estudi intern, on sintetitza l'opinió pública dominant a la xarxa. I, pel que fa a Espanya, la clava.
