El cas Colau

Fa uns set anys vaig tenir l'ocasió de parlar amb Ada Colau que aleshores estava engegant la seva campanya política. Era un programa de la SER. Colau estava en Barcelona i jo a Madrid. Vaig arribar a aquesta mateixa conclusió: em va semblar prepotent, arribista i falta de tota mena d'escrúpols. Tot això es va evidenciar als seus anys com a batllessa de Barcelona. A més a més, la pràctica política ha revelat també una personalitat megalòmana i egòlatra amb un ridícul discurs centrat en la seva persona.

 

Les darreres fites de Colau apunten totes en la mateixa direcció: tanca el seu compte a tweet, tipa de rebre crítiques que amb prou feines tolera, dient que l'insulten, i es trasllada a Instagram, una xarxa d'intercanvi de fotos i vídeos, sense cap contingut crític, per enlairar la seva imatge, sense haver de respondre a les queixes dels barcelonins.

 

Contracta un suposat gurú de les xarxes per la quantitat de 10.000 € al mes, diu que per racionalitzar la política de comunicació de la batllia. És a dir, per a millorar la seva reputació a les xarxes i embellir la seva imatge, molt deteriorada per la seva caòtica gestió. 

 

Part d'aquesta tasca propagandística de la seva persona ha estat la recent performance de València, on cinc dones de l'esquerra més o menys podemita (entre elles, Colau) han parlat de la necessitat de "noves polítiques" a Espanya. Cal llegir "necessitat de noves dones polítiques". L'acte va ser una escenificació del més cru arribisme personal de les participants. Sobretot Colau i Oltra. 

 

El tarannà mistificador, autoritari, narcisista i caciquil de la batllessa Colau es va palesar des de l'inici del seu mandat. La seva manca d'escrúpols i principis es va veure quan va acceptar els vots dels ultradretans de Valls a l'ajuntament. Sense esmentar la bruta campanya electoral, difamant l'alcalde Trias, que la va portar a la batllia.

 

I mentre tot això es produïa, on estaven aquestes quatre persones escindides que ara troben "prepotent" a Ada Colau?

El tripartit ja està aquí

I potser no només el tripartit, sinó un tetrapartit i fins i tot, un pentapartit, amb tots compromesos amb el govern, uns a dins i altres donant suport des de fora, ERC, JxC, CUP i fins i tot Comuns i PSC. El cas és estar al govern, tocar el poc poder que la metròpoli permet a la colònia i, sobretot, omplir-se les butxaques amb els sous desproporcionats que cobren els polítics sovint per no fer res.

 
La política catalana té un punt de triler. Com que la CUP ha presentat una esmena a la totalitat dels pressupostos de la Generalitat i amenaça deixar Catalunya sense comptes, el MHP Aragonès, mentre continua negociant amb ells, s'ha reunit amb els comuns i els socialistes per separat. Les xarxes han carregat contra ERC, parlant del nou tripartit amb legions de "jojes" i "jajos", "jo ja ho deia" o "ja jo ho deia".
 

Aragonès pot haver anat pel dret sense consultar els seus socis de govern i fins i tot pot haver-ho fet el partit ERC, però el que està clar és que es tracta del president d'un govern de coalició que, com tot govern, és un òrgan col·legiat. El president, doncs, representa a tots, per tant, la decisió de parlar amb comuns -enemics jurats de la independència i de JxC- i socialistes vincula també a JxC. Si aquests no volen pactes amb els comuns, hauran de dir-ho, desvincular-se del govern i/o trencar-ho.
 

La justificació del govern de coalició segons la qual, si no es feia, hi havia risc de tripartit, és una mentida més; una mentida per amagar que l'única raó per formar govern amb ERC era la conservació de la menjadora, les cadires, càrrecs i endolls de la partitocràcia pseudoindependentista; és a dir, continuar omplint-se les butxaques amb diners públics.

 
Si no és amb els vots de la CUP, el govern aprovarà els pressupostos amb els dels comuns i si la forma d'evitar que Aragonès també negociï els vots amb l'altre partit del tripartit és continuar al govern, el tetrapartit serà un fet.

Palinuro es fa editor

I editor de les seves pròpies obres. La seva posició a favor de la independència de Catalunya l'ha tancat totes les portes, els mitjans i, sobretot, les editorials espanyoles. La mateixa raó, la independència de Catalunya, la denúncia dels partits que es diuen independentistes sense ser-ho i la d'ERC com a partit unionista i antiindependentista, han tingut el mateix efecte a Catalunya.

ERC controla els mitjans públics de comunicació i alguns privats, com aparells de propaganda, per tal de fer realitat la seva "hegemonia" (el somni de Joan Tardà), i ha vetat Palinuro a tot arreu; les editorials i llibreries li fan el buit i tracten com sigui de silenciar-ho. No debatre en públic els seus arguments, no refutar-ho, sinó impedir que pugui parlar i publicar. Recordeu el fiscal feixista italià que va demanar la condemna d'Antonio Gramsci: hem d'impedir que aquest home pugui parlar durant vint-cinc anys. Par dessus le marchè, a més de l'ostracisme, ERC ha engegat una campanya d'assetjament a les xarxes contra Palinuro amb difamacions i calumnies que, per descomptat, el pilot d'Eneas té documentada.

Com que Palinuro no accepta la política de la censura i el vet que considera essencialment feixista, ha decidit fer-se editor independent. Publicarà els seus llibres i treballs en català i castellà i també les seves traduccions. El primer llibre, ja al carrer, ha estat l'assaig sobre La llibertat d'expressió en Catalunya, disponible en Amazon en versió kindle (per a mòbils, tauletes, etc.) i en paper, en català i en castellà. El va escriure originalment en català i l'ha traduït ell mateix al castellà. Una curiosa experiència atès que es tracta de traslladar a la teva llengua materna un original que has escrit en una altra.

El títol no és molt afortunat. Hauria de ser La falta de llibertat d'expressió a Catalunya; però no volia escriure una peça d'escàndol. Tanmateix, el llibre tracta de la llibertat d'expressió al món contemporani en teoria i exposa la realitat pràctica de la falta de llibertat d'expressió a Catalunya. I ho fa amb noms i cognoms dels responsables d'aquesta situació. És una panoràmica de la corrupció de la comunicació política a Catalunya.

Palinuro també publicarà obres alienes bàsicament traduccions seves, edicions crítiques amb una intencionalitat fonamentalment feminista. Està traduint un text revolucionari d'un filòsof francès del segle XVII, Poullain de la Barre, sobre "la igualtat dels dos sexes". Després publicarà un text propi que ja té molt avançat sobre la misogínia a l'art occidental. És un pla de treball per tornar a la labor publicística i guanyar-se la vida mentre la independència de Catalunya desapareix darrere un horitzó d'enganys, mentides i estafes d'una classe política catalana de vividors professionals. És un campi qui pugui en meitat d'un gran parany amb el qual els dirigents d'ERC i JxC fa anys que s'enriqueixen personalment mentre la gent del carrer, tota una generació, se sent frustrada, burlada, deprimida.

Sense dubte, els independentistes seguirem al peu del canó; però és evident que hi ha molta gent desmotivada i desmobilitzada gràcies als pseudoindependentistes. I això s'ha de dir.

Més sobre l'assemblea de representants del CxR

El meu article avui a elMon.cat que surt amb un nou disseny

****************** 

 La constitució de l’assemblea de representants del CxR recorda l’avarada de l’Argo, el vaixell que va portar els argonautes fins a la Còlquida, en cerca del velló d’or, que aquí es diu la independència de Catalunya. L’origen de la història és semblant: Jàson vol recuperar el seu regne de Tesalia, que l’ha estat arravatat per l’engany i la força, com el MHP Puigdemont aspira a recuperar la seva presidència de la Generalitat, de la que se l’ha despullat per la força i l’engany; il·legítimament. 

 Jàson, l’arquetip de l’hèroe, marxa a l’estranger, a les terres dels bàrbars, com Puigdemont a l’exili a bord del Consell per la República, i s’enfrontarà a perills mortals en la seva navegació. ERC i el gobierno “d’esquerres”, com els penya-segats mòbils dels Simplegades, amenacen destrossar el vaixell al seu pas. El velló d’or, la independència, està custodiada per un terrible drac que, en lloc d’escopir foc, escup euroordres totes mullades. Aconseguirà el nostre heroi tornar amb el velló d’or de la independència? Recuperarà el seu regne, la seva presidència legítima? Què faran els tesaliotes/catalans quan el vegin tornar triomfant? 

Els argonautes de l’assemblea de representants estan solcant aigües desconegudes. Per primera vegada es basteix formalment un parlament amb els representants d’un país intervingut, colonitzat i que, per tant, només poden constituir-se a l’exili. Hi ha una mena de tradició catalana. Després de la guerra civil, el malaurat Consell Nacional de Catalunya sembla un antecedent del Consell per la República; un antecedent heroic.

 

Això del parlament constituït fora dels murs, invenció dels plebeus romans amb la “retirada a l’Aventí”, el parlament en rebel·lia, acaba palesant sempre la superior legitimitat de l’assemblea que s’autoconstitueix en depositari de la sobirania popular o nacional. És el que va fer el tercer estat amb la retirada al Joc de Pilota, d’on va néixer la Declaració de drets de l’home i del ciutadà. Les declaracions d’independència són sempre declaracions parlamentàries.

Els argonautes de l’assemblea de representants del Consell per la República tenen una tasca fonamental: articular l’existència d’una república catalana digital, donar-li una Constitució que es debati al si de l’assemblea i es posi després a votació de la ciutadania. Al segle XXI, internet està substituint l’espai públic tradicional i els seus mitjans. Els argonautes de l’assemblea de representants són internautes i molt competents. Són el cos d’enginyers de la constitució republicana.

La interacció social es fa en bona part a les xarxes; l’opinió pública, també. Es pot dubtar, i es dubta, del seu abast, però no de la seva representativitat. No és una opinió “publicada” als mitjans convencionals, sinó que és una opinió pública forjada a un cresol on intervenen lliurement representants polítics de tota mena, periodistes, càrrecs i militants dels partits i la gent del carrer, sense prohibicions ni manipulacions. L’opinió de les xarxes compta, incita els mitjans tradicionals i critica sense embuts la seva performance i la dels òrgans representatius, estatals, autonòmics, municipals. La ciberpolítica és avui una part essencial de la política. Per què creieu que la batllessa Ada Colau ha contractat un cibergurú de l’esquerra per la minúcia de 10.000 € al mes cinc mesos? Per millorar la comunicació municipal barcelonina; és a dir, per fer propaganda d’Ada Colau en internet.

Com que la majoria dels representants de l’assemblea tenen residència legal a Catalunya, llur posició és dual, són titulars d’una doble ciutadania: la de la comunitat autònoma de Catalunya i la d’una república catalana independent al mateix temps; dos plans, el real i el virtual, que no es barregen. L’enllaç entre els dos són ells, precisament. I llur feina és difondre la representació de l’assemblea per mitjans digitals, donar cos a la república digital i aconseguir que el Consell per la República, que avui compta amb 101.593 inscrits, esdevingui el cens de la república que volia ser en un primer moment.

L’assemblea és un òrgan de debat i decisió; i la mesa, representativa de moltes orientacions polítiques, o de cap, determinarà el contingut de l’ordre del dia de la sessió constituent. El vaixell del Consell per la República ha de tornar amb el velló d’or de la independència.

No hi ha forma

Gran crónica la de VilaWeb. Un sic transit gloria mundi renovat. L'invent de l'España Global, una secretaria d'Estat de propaganda d'inspiració franquista era un exemple de manual del que els estructuralistes anomenaven "aparells ideològics de l'Estat". L'adaptació als temps de les noves tecnologies d'un altre quiosc concebut pel geni Rajoy, la Marca España. No només una presa de pèl sinó també un impossible metafísic, perquè es tractava de consolidar la reputació d'Espanya com a país de creativitat, patents, marques industrials, comercials, etc. 

 

España Global tenia una finalitat més política, fins i tot romàntica, era l'avantguarda de la nova reconquista, de la recuperació del prestigi espanyol a l'exterior, soscavat per les insídies independentistes catalanes i, deus ens guardi, les vergonyoses complicitats dels espanyols antiespanyols de sempre. Calia reanimar la nació espanyola, posar fi a la claudicació i el desistiment, enlairar l'orgull del ser espanyol, menyscabat per un complex davant els nacionalismes perifèrics.

 

Els dos cervells d'aquesta ridícula maquinària, l'exministre Borrell i l'exsecretària d'Estat, Irene Lozano, dedicaven el seu temps a tres tasques fonamentals: tractar de manipular els mitjans de comunicació estrangers, boicotejar tota iniciativa exterior de l'independentisme i dictar normes de contingut ideològic nacional-espanyol al personal de les ambaixades. I tot en nom d'una ideologia nacionalcatòlica tridentina, com es veu en les consideracions del senyor Borrell sobre la colonització del nou món i la dèria de la senyora Lozano amb la falsedat antiespanyola de la llegenda negra. 

 

Tota una prova de l'adaptació d'Espanya a la modernitat.

La constitució de l'assemblea constituent

Ahir es va fer història a Catalunya. La constitució de la mesa de l'assemblea de representants del Consell per la República és un pas decisiu en la revolució catalana cap a la independència. El poder constituent originari ha constituït una assemblea constituent. 

 

Amb peculiaritats: 1/3 dels representants són càrrecs i militants dels partits i 2/3 són ciutadanes. Hi ha un sobrepès dels partits. El parlament no es constitueix al mode liberal clàssic, amb dret universal de sufragi actiu i passiu. És més abans un model mig-corporatiu, amb sufragi passiu parcialment estamental. La intenció és garantir la coordinació entre els partits i la ciutadania o reservar una representació a la partitocràcia. Va en opinions. En qualsevol cas, suposo que això es justifica invocant la transversalitat i l'extraordinari de les circumstàncies. 

 

Tanmateix la CUP (tret de poble lliure) i ERC (tret d'algun dissident històric) s'han abstingut de participar-hi, denunciant que es tracta d'un esdeveniment de JxC. Adeu transversalitat, doncs. El sobrepès es concentra als representants de JxC. La profecia s'autocompleix.

 

És inútil fer veure que la composició de la mesa és efectivament plural i transversal, car només una membre, Titon Laïlla, té una relació indirecta amb JXC. Fins i tot, aquesta composició també podria ser el resultat d'una consigna als militants de JXC: "no us presenteu i no voteu pels nostres". Segur que els ideòlegs estan remugant l'argument. Al cap i a la fi, el domini juntaire de l'Assemblea és incomptable amb l'ambició hegemònica d'ERC.

 

La importància de l'Assemblea rau en la representació popular. I, un cop constituïda, té la tasca de constituir la República; passar d'un govern de facto a un de iure; fer del Parlament l'òrgan que exerceix la sobirania popular sense límits. O sigui, tirar endavant la revolució catalana cap a la independència, cosa que els òrgans autonòmics de la Generalitat, sotmesos a la legalitat espanyola, no poden fer. Suposat que volguessin, que és massa suposar.

Feminisme a l'espanyola

Sembla que ha estat una idea de Mónica Oltra i el seu partit, Iniciativa del Poble Valencià. Una convocatòria per vies de relacions personals de cinc dones amb responsabilitats polítiques: la vicepresidenta del Gobierno, Yolanda Díaz; la batllesa de Barcelona, Ada Colau; la portaveu de Más Madrid, Mónica García, i la portaveu del Moviment per la Dignitat i la Ciutadania en Ceuta, Fàtima Hamed Hossain, amen de la mateixa Oltra, vicepresidenta de la Generalitat valenciana. 

 

No estan totes les que són, encara que totes les que estan, són. Els comentaris sobre absències i presencies omplen paper, però són irrellevants. Es tracta d'un acte original, una iniciativa amb una empenta feminista forta que busca engegar una renovació de la política. Així al seu lema, refinadament ambigu d'Altres polítiques, vol dir que es reclamen noves mesures o noves persones; elles mateixes, per exemple. És, per tant, un acte de promoció personal sobre tot de Colau, Díaz i Oltra. S'entén perquè Yolanda Díaz va ser rebuda als grits de "presidenta, presidenta!" 

 

Només per això, l'acte és digne d'encomi, encara que la seva "transversalitat" es redueix a l'àmbit "podemita" fins a suscitar la sospita que es tracti d'un intent de reunificar Más Madrid amb el mainstream de Podemos. Ha estat la primera materialització del projecte de la mateixa Díaz de constituir un moviment d'esquerra a l'esquerra del PSOE, és a dir, revifar el vell pla de Podemos, però en clau feminista. 

 

I, sobretot, espanyola. L'independentisme, fins i tot el sobiranisme, han quedat fora de la trobada. Això és comprensible. La política espanyola, la més patriarcal, la tradicional de la dreta i l'esquerra, es fa sempre en ignorància i negació de l'independentisme català. La qüestió és si un moviment que es vol transversal, feminista i d'esquerra en Espanya, avui, es pot permetre la mateixa ignorància sense palesar la seva naturalesa colonial.

La distopia del 2050

La política es pensa sovint dins un horitzó utòpic. De fet, La República, de Plató, el primer text de política occidental, és una utopia filosòfica. Les utopies dibuixen sempre una societat ideal a un indret més o menys remot o un futur més o menys allunyat. A molts anys vista. 

 

De vegades les dades de les prediccions arriben al calendari i es pot comparar el resultat amb la predicció. En 1860, Juli Verne va escriure una utopia, París l'any 1960, cent anys després. En 1960 París no tenia res a veure amb el que Verne havia previst. En 1948, George Orwell va publicar la novel·la 1984. En 1984 gairebé res era com la novel·la preveia. Afortunadament no hi ha més Gran Germà que a la TV. Ambdues utopies, la de Verne i la d'Orwell eren distopies.

 

Exactament el que proposa ERC que, per fi, parla clar, una distopia pel 2050. La utopia de la independència s'ajorna trenta anys mentre ERC transforma la societat mitjançant unes fabulacions teòriques que mai podrà implantar per falta de recursos al ser una colònia. Això serà el producte de la feliç hegemonia republicana, garantida per un control ferri dels mitjans de comunicació.

 

Tanmateix, aquesta estafa serà un fracàs. Trenta anys és massa temps per qualsevol previsió política. A la velocitat de canvi social contemporani, trenta anys equivalen a 300 de l'edat mitjana. Planificar un objectiu polític a trenta anys és ridícul. Qualsevol cosa és possible.

 

Un dels resultats possibles, fins i tot probable a les circumstàncies actuals, és la pràctica extinció de la cultura catalana i la integració de Catalunya al comú d'Espanya. Amb les seves peculiaritats vernaculars, ja se sap, però part d'Espanya. És obvi que la contradicció entre l'unilateralisme i DUI ja d'una part, i la taula del diàleg i el per a què volem la independència de l'altra rau en el diferent sentit d'urgència de l'acció per garantir la supervivència de Catalunya com a nació.

 

El problema és que els d'ERC prefereixen garantir la seva supervivència com a partit, i com a partit hegemònic, que la supervivència de la nació catalana.

El robatori del segle

Déu n'hi do! Llegiu la notícia sencera. Fa un any, uns desconeguts en un 4x4 negre van assaltar una furgo de repartiment i se la van endur per cremar-la després de robar tota la parafernàlia informàtica de la família Pujol. Segons el Vila Web quinze llapis de memòria, vuit ordinadors, uns quants monitors, telèfons mòbils, targetes de memòria, tauletes i DVD. Sense dubte, un veritable hub digital. 

 Són professionals. El relat que tenim recorda escenes de pel·lícules de De Palma, Tarantino, Coppola, etc. Un hold up, un robatori a mà armada executat netament, eficaçment. Professionals. El que està per saber és de quina professió. I no sembla gaire complicat esbrinar-ho. Per les dades, la hipòtesi més probable és la que apunten Oriol Pujol i Guillem d'Occam, el de la navalla: la mateixa policia. 

El material informàtic havia estat comissat fa uns anys i dipositat al jutjat i és ara, quan l'Audiencia Nacional ordena sigui tornat a la família, que apareixen els assalta-camins. Fins aquí, de cine. Però en flash back perquè com és possible que aquest delicte comès a ple llum del dia, amb testimonis, una cremà a un descampat, una víctima viva, el conductor de la furgo, hagi estat amagat durant un any? La societat de la informació és opaca. Hi haurà temps per aclarir el cui bono del delicte i per parlar de la "policia patriòtica" estil Eliot Ness. 

La qüestió immediata és: quina informació contenien els discs durs, llapis de memòria, DVDs, etc.? I aquí es remou a la memòria alguna ocasió que algú va dir (i no sé qui) que si Pujol parlés, tremolarien els fonaments de l'Estat. El fonament de l'Estat a Espanya, com a unitat de destí a l'universal, és la corona. 

Tanmateix, després de tot el que es coneix de la rocambolesca vida de l'exrei, es fa difícil imaginar quines noves ignomínies i infàmies pot haver-hi perpetrat i no se sàpiguen.

El femer de twitter

Ahir, passejant al vespre pel pantà d'immundícies, la minibombolla de caníbals que és el twitter, vaig ensopegar amb el twitt que es veu a l'esquerra. Una tuitaire, Adelaidamar, em defensava d'una crítica o un atac d'un tal @FraJeremies, òbviament un compte anònim. El tal @FraJeremies malparlava de mi a la meva esquena i no posava el meu enllaç per tal que jo no m'assabentés del que deia. Ho va fer la tuitera en la seva resposta. Resum: un paio ataca a un altre en públic, però assegurant-se que l'altre no s'assabenti. D'aquesta forma queda com un atacat que no es defensa; o sigui, com un covard. 

 

Aquesta immoralitat -que pateixo sovint sempre del costat d'ERC- és premeditada: el tal @FraJeremies em té blocat al twitter, com es veu en la captura de la dreta. És a dir, el covard és ell.

No discuteixo el dret del tal @FraJeremies a blocar a qui li roti. Com si bloca el món sencer, fins i tot ell mateix. No sé qui és el tal @FraJeremies ni m'importa, ni m'importa que em tingui blocat. Només afirmo que blocar a algú per malparlar d'ell en públic, mirant que no s'assabenti, és una immoralitat absoluta, una abjecció, un joc d'una baixesa abissal. 

 

Al twitter he llegit de vegades que el tal @FraJeremies és un compte del comissari polític Sergi Sol. Sembla estrany que un home de tanta presència mediàtica no tingui cap compte oficial. En qualsevol cas, si el tal @FraJeremies és l'alter ego de Sergi Sol, s'entén perquè aquest considera que twitter és un femer. El seu.