L'etern retorn de la persecució

Ahir, una jutgessa britànica va negar l'extradició de Julian Assange als EUA, on pretenen encolomar-li més anys de presó dels que va viure Matusalen. És una decisió humana que mitiga una mica l'increïble martiri de la vida del periodista australià. Però no em sembla justa pel que fa al fonament de la decisió que invoca "malaltia mental" i permet a la jutgessa mantenir engarjolat a Assange. Si no hi ha raó per a l'extradició, tampoc no pot d'haver-hi per no posar-li en llibertat i atorgar-li o no l'asil polític. Qualsevol altra decisió deixa al periodista en una situació de limbe i, per tant, de negació dels seus drets.

 

Mèxic ha oferit donar-li l'asil. És una oferta generosa i probablement convenient per a Assange. És d'esperar, tanmateix, que els mitjans mexicans de protecció dels asilats hagin millorat d'ençà de l'assassinat de Trotsky. Cal recordar que els EUA estan molt més propers a Mèxic que no ho estava Moscú i la tanatotecnològia molt més desenvolupada. Avui et maten amb una flor en 3D. 

 

A Espanya, en canvi, la tendència és la contrària, atès que la posició del país vis a vis les demandes d'extradició és, diguem, incòmode, frisant el patètic. Raó per la qual, la divisió cuirassada judicial continua la persecució de l'independentisme. El MHP Torra pot ser processat de nou pel mateix "delicte" o alguna de les variacions judicials que farien empal·lidir a Bach. Es palesa una vegada més que l'ànim de les autoritats espanyoles "d'esquerres", com el de les dretes, és perseguir sense límit l'independentisme. L'anomena "radical" per tal de contribuir a la mistificació que hi hagi o pugui haver-hi un independentisme que no sigui radical, és a dir, independentista. 

 

L'única sortida d'aquesta guerra permanent dels espanyols cap a Catalunya és la independència i aquesta depèn del resultat de les eleccions/referèndum del 14-F.

La soledat dels milions

El País gaudeix la fama de ser un periòdic democràtic, símbol i guia de la transició. El seu primer director, Cebrián, era un fill de règim que, com tots els fills del règim, als darrers temps d'aquest, es va passar a l'oposició democràtica. Fins i tot els franquistes es van fer demòcrates i es van oposar a si mateixos. És el cas d'Adolfo Suárez, darrer president del gobierno de la dictadura (amb Franco mort, va ser triat d'acord amb les seves lleis fonamentals) i primer de la democràcia. Una falsa democràcia tutelada pels militars, l'església catòlica, i l'oligarquia tradicional espanyola, però que cobria el mínimum que les potències estrangeres exigien per admetre Espanya al club dels països civilitzats. 

 

Suárez i Cebrián; RTVE (de la qual havia estat director general Suárez) i El País, els símbols de la renaixença espanyola. Reedició de la sempiterna sonsònia d'una Espanya progressista i liberal, germana bessona de la retardatària i nacionalcatòlica. El mite de les dues Espanyes, una llegenda blanca molt més falsa que la negra, que no és llegenda, sinó crònica. 

 

Però, igual que RTVE ha estat sempre un aparell xaró, d'un mal gust depriment i propagandista del nacionalcatolicisme més gruixut, El País no ha abastat mai el nivell de la sòlida premsa liberal europea i americana amb la qual pretenia colzar-se. En realitat era com un còmic escrit per una elit amb un concepte de si mateixa tan enlairat com irrellevant el seu impacte.

 

Pel que fa a Catalunya, si algú tingués la curiositat de recopilar els titulars més cridaners que El País ha dedicat a la peripècia del MHP Puigdemont, d'ençà de l'exili fins ara, tindria una mostra cabdal de la catalanofòbia de l'Espanya liberal, idèntica a la de la dreta, perquè totes dues són nacionals-espanyoles. Totes dues pretenen fer canviar d'opinió a la majoria dels catalans. La dreta, més bèstia, a hòsties; l'esquerra, més murri, amb afalacs.

 

La catalanofòbia, com totes les fòbies, obnubila l'enteniment fins a l'al·lucinació. Si un ciutadà amb el suport de dos milions de persones està sol, efectivament, Déu va partir en dos el mar vermell. Però, no, és clar, El País, periòdic laic, no parla de la soledat transcendental de l'home, ofegat sota la massa d'una multitud rònega i anònima. Això són filosofies i sociologies. No parla d'una mera soledat quantitativa, encara que no l'oblida: cliqueu a Google el lema "Puigdemont se queda solo" si voleu veure el MHP com un Lope de Vega, anant i venint de i a les seves "soledades". 

 

No, no, res d'això, la revelació d'El País, tira de la banda qualitativa, del significat, monsieur. El MHP Puigdemont es queda sol a causa de la seva posició d'independència unilateral. Sol a on? Al bel mitjà de l'independentisme, és obvi.

 

Hi ha una imatge més obtusa, menys escaient pels interessos antiindependentistes que El País diu defensar? Precisament el que interessa a l'independentisme és tenir un sol punt de referència perquè les eleccions vinents són un referèndum. Cal ser El País per no veure-ho. 

 

No paga la pena seguir la glossa. A tuiter he trobat una piulada (em sap greu no haver retingut l'adreça) que posa les coses a llur nivell racional, advertint que els altres independentistes, els que no es queden sols, proposen la independència bilateral. I perquè pas, afegeixo, la multilateral?

L'esquerra, la democràcia i els mitjans

Ja sé que la notícia és de 2018. De fet, començo el meu relat molt abans.

 

La democràcia es va inventar a Atenes fa uns 2.500 anys. Era una democràcia imperfecta perquè només ho era pels ciutadans, és a dir homes lliures, no per a les dones o els esclaus. Però va ser democràcia i, de fet, les democràcies actuals són el mateix amb la ciutadania eixamplada a tothom major d'edat.

 

I quina era la base de la ciutadania atenesa? La igualtat. No pas la igualtat material, sinó la igualtat davant la llei, la igualtat de drets i d'accés a l'espai públic, que els grecs anomenaven "isegoria" o igualtat de possibilitats d'expressar-se a l'espai públic.Tots els ciutadans tenian el mateix dret a dir la seva a aquest espai. A més a més, la pròpia condició de ciutadà depenia d'aquesta participació a l'esfera pública, a la vita activa, com deia Hannah Arendt. Qui no participava a la vida pública era un idiotes.

 

Es pot dir demòcrata qui no respecta el principi d'isegoria? Òbviament, no, prquè nega el dret dels altres a dir la seva en públic. I es pot dir d'esquerres si no s'és demòcrata? Alguns diran que sí; els que diuen que Stalin o els comunistes són d'esquerres. El contingut essencial i definitori de l'esquerra, però, és la igualtat. L'esquerra va néixer a la lluita contra els privilegis i desigualtats de l'antic règim. La igualtat davant la llei, la isegoria. Si algú no respecta la isegoria, no pot dir-se demòcrata ni d'esquerres. 

 

Anem a la realitat aquí i ara. No ja al segle V abans la nostra era ni tampoc a 2018. Aquí i ara és un fet comprovat i universalment reconegut que els mitjans públics de comunicació a Catalunya es troben sota control d'un partit polític, ERC, que els fa servir com a aparells de propaganda del partit, sense gens de respecte pel principi d'isegoria. El resultat pràctic és que els mitjans públics enlairen ERC mentre fan el buit a l'independentisme de debò, seguint les consignes dels dirigents republicans, Junqueras, Rufián i altres que volen reduir a l'ostracisme l'opció independentista de JxC/MHP Puigdemont. El benefici d'aquest atropellament no és minso perquè la funció de llurs mitjans és donar crèdit a una farsa i una mentida: que un partit que no és independentista, sinó que fins i tot està contra la independència, sigui presentat com a "partit independentista" al mateix temps que se silencia l'independentisme.

 

El rebuig al principi d'isegoria, la negació del dret d'igual accés a l'esfera pública és contrària a la democràcia i, per descomptat, a l'esquerra. És, en canvi, el vici comú del comunisme i el feixisme. Trieu el que vulgueu per entendre un partit que dient-se d'esquerres nega el principi d'isegoria.

 

És també una mostra de corrupció si per corrupció s'entén l'ús de recursos públics (RTV3 en aquest cas) per a interessos privats. Cal recordar que un partit és un ens privat, encara que transitòriament tingui funcions públiques. La propaganda pròpia i el rebuig a l'isegoria són les formes més detestables de la corrupció 

 

L'experiència és unànime: si un partit del govern controla els mitjans de comunicació, el resultat és sempre la dictadura, la tirania. 

 

Quan el ciutadà Thomas Jefferson deia preferir uns mitjans (llavors només premsa escrita) sense govern a un govern sense mitjans no se l'havia acudit una tercera i molt pitjor possibilitat: un govern "amb" mitjans de comunicació.

 

 I quan el filòsof Locke deia que només era legítim el govern basat en el consentiment de la gent i que, sense aquesta condició, el legítim era la rebel·lió, tampoc no se l'havia acudit que el govern pogués fabricar artificialment el consentiment a través el control dels mitjans.

 

 Això ha estat cosa del nostre temps.

D'on no hi ha, no en raja

Reina el desgavell a ca ERC. Com que ja disposen de dades confidencials (aquests tot ho fan d'amagatotis) que apunten a una monumental desfeta republicana, no saben que fer. Havien planejat una victòria el 14-F com a un passeig, propiciat per: a) la força de les idees d'ERC; b) la feblesa orgànica de JxC; c) el suport directe i indirecte del govern i els mitjans espanyols; d) el seu control dels mitjans de comunicació a Catalunya. Però ha resultat tot a l'inrevés i han caigut en un estat de pànic que encara farà més inevitable i estrepitós el seu enfonsament: a) ERC no té cap idea forta que pugui fer-se servir com a guia de l'acció; b) la feblesa orgànica de JxC ha estat compensada per la claredat de la seva idea/força, la independència; c) el suport del govern i els mitjans espanyols és contraproduent; d) poden controlar els mitjans de comunicació, com a aparells de propaganda republicana sense gens de vergonya, però han perdut la batalla a les xarxes, on JxC gaudeix un suport gairebé unànime, mentre el desprestigi d'ERC és total i ja no hi ha temps per revertir aquesta tendència.

 

L'estat de pànic del candidat Aragonès li fa desvariar. I el marriment que produeixen les seves murrieries a tota hora a través de TV3, la tv del règim, es compensen amb el goig de la seva total falta de sentit del ridícul. Diu el molt primparat republicà que si els deus li són favorables el 14-F farà un govern amb JxC, CUP i Comuns/Podem, això que el gran teòric del marxisme antediluvià, Tardà, anomena "govern d'àmplia base". L'àmplia base de Tardà inclou, clar, el PSC i el PSOE, atès que els Comuns/Podem governen amb els socialistes a Barcelona i Espanya. També s'amplia la base a la "dreta convergent" que el líder de Santako vol destruir com sigui. I tot això provocarà un desgavell encara major. 

 

Oi que les xarxes són avui essencials per contrastar opinions? No acabava el candidat Aragonès de fer públic el seu ampli i benèfic propòsit i ja tenia un enèrgic tuit de Jessica Albiach jurant que mai, mai, participarien en un govern amb JxC. Els republicans poden no tenir-ho clar, però els comuns/podemites sí que ho tenen: cap pacte amb cap partit independentista, es tracti d'una independència real, pragmàtica o sinal·lagmàtica. Les línies estan marcades al voltant de l'únic eix que importa: independència sí no. Doncs, les eleccions del 14-F es presenten molt polaritzades, perquè es tracta d'un referèndum. 

 

Tot plegat, és evident que el discurs d'en Pere Aragonès és un cúmul de mentides. Però té un fil fàcil d'esbrinar: l'intent de trencar la lògica de la polarització inventant-se un fals termini mitjà entre la independència i la no-independència. Aquesta quimera no serveix per a res a la causa de la independència de Catalunya. Només serveix per conservar les cadires, privilegis i càrrecs de la cinquena columna espanyola a Catalunya, ERC.

Cap a la independència

L'any nou es presenta amb perspectives molt favorables a la independència. Hem bastit una alternativa independentista, unitària transversal al voltant de la llista de país de JXC, llista del president Puigdemont. Aleshores, les coses han quedat prou clares. Els jutges de la lluita van partir el camp, com es feia a les justes medievals: a un costat el pol netament independentista de JXC i a l'altre, el batibull d'opcions espanyoles, de VOX, PP, C's, PSC, ERC i CUP, agombolat de propostes de referèndums, taules, pressupostos, repúbliques ibèriques, federacions, confederacions i els tercis de Flandes. Sembla que la sort està ja llençada i, a mes i mig de les eleccions hi haurà una victòria aclaparadora de JxC.

 

Les xarxes són totes contràries a ERC, que ha perdut la batalla de l'imatge i la reputació. No sé si els dirigents republicans pensen fer meetings, però que vagin amb cura amb els escratches. 

La Junta Electoral Central espanyola, un òrgan ple de feixistes, tracta d'impedir l'accés de la llista del país als espais dels mitjans públics de comunicació, amb tota mena de paranys i jocs bruts. El seu aliat, ERC, fa el mateix. Els indesitjables Junqueras, Aragonès i Rufián volen condemnar a l'ostracisme al president Puigdemont i JxC, fer-los desaparèixer, que no es parli d'ells, com si aquests tres mindundis poguessin eclipsar una figura com la d'en Puigdemont. Diu Rufián i repeteix tota la resta de sectaris, que el 14-F caldrà triar entre PSC i ERC. L'ànim evident d'aquesta bajanada és fer desaparèixer l'opció independentista. És un costum molt arrelat entre les tribus primitives: si no s'esmenta el que et fa nosa, no existeix.

 

En realitat, és molt més senzill, és veritat que el 14-F els unionistes i espanyolistes hauran de triar entre PCS i ERC i no ho tindran fàcil, atès que són la mateixa nyorda. Els independentistes ja hem triat JxC/llista de país del president Puigdemont. Que guanyarà, dit s'està, de manera aclaparadora. Quant d'aclaparadora dependrà de la brutícia, la censura, els vets i el feixisme que ERC faci valer. A més brutícia, més aclaparadora; a més monopoli dels mitjans de comunicació, TV3, etc.,en una societat digital, més gran la desfeta.

 

La llista de JxC o llista del president Puigdemont funciona com el pal de paller de la independència. Després de l'adhesió de Demòcrates, ara és el Moviment d'Esquerres, que també s'esqueixa d'ERC i s'afegeix a JxC. I, pel que sembla, Solidaritat catalana per la independència farà el mateix. Així, doncs, arribarem al 14-F amb un potent focus independentista de caràcter unitari i la unitat és, precisament el que ERC ha estat boicotejant des de fa anys. La independència es farà a desgrat d'ERC.

Els partits i la independència

Catalunya viu una elevada volatilitat interpartits. D'ERC cap a JxC; de C's cap al PP; dels comuns cap al PSC, etc., sembla un episodi del joc de la cadira vacant. Que no ens agafi el termini sense lloc segur a la llista! A la partitocràcia, l'essencial, l'únic, és guanyar les eleccions per ocupar els càrrecs representatius i administratius. La mateixa raó inspira els transvasaments de major abast decidits pels estrategs dels partits, el darrer dels quals ha estat la substitució de Miquel Iceta com cap de llista del PSC pel ministre Illa. Des del punt de vista de la campanya sembla una mesura raonable, atès que l'Iceta no gaudeix d'una imatge atractiva a Catalunya. Està per veure si Illa la té millor.

 

En qualsevol cas és clar que les eleccions catalanes forcen canvis al gobierno de l'Estat i aquests canvis palesen el grau de dependència del PSC davant del PSOE del qual n'és una sucursal. Si el candidat socialista a la Generalitat es decideix a Madrid (per cert, aprovat per unanimitat, només faltaria), vol dir que Madrid considera Catalunya una comunitat autònoma i és també lògic que l'excandidat Iceta digui que el PSC mai pactaria amb cap partit que demani la independència. El noi està fent mèrits per etzibar-se un ministeri a Madrid, després del fracàs seu al Senat. 

 

Això tanca tota possibilitat de pacte postelectoral entre el PSC i cap força independentista. Sobren, per tant, les promeses republicanes, reiterades amb tanta insistència com falta de crèdit. Són els socialistes els que no volen cap pacte, tret, de segur que els independentistes deixen públicament de ser-ho, tret que es penedeixen, com reclama el Tribunal Suprem espanyol del Sant Ofici. Que farà ERC davant aquest dilema? Atès que els republicans no tenen més projecte ideològic i estratègic que les boiroses ambigüitats d'en Junqueras, faran el que més (creguin que) convingui al partit. Perquè per a ERC, el que convé al partit és el que convé a Catalunya per la mateixa raó per la qual Charlie Wilson, president de la General Motors, deia que el que era bo pels EUA era bo per a la GM i viceversa; perquè és una empresa; la empresa i modus vivendi de una colla de funcionaris, endollats i familiars del partit.

 

Molt lamentable, tot plegat. L'ambient electoral a Catalunya no només és brut, sinó també empastifat d'un electoralisme gallinaci, d'un partidisme atabalat de personalismes. A les circumstàncies és molt d'agrair el vídeo amb el missatge de cap d'any del MHP Torra, com s'agraeix l'aire fresc en sortint del tuf d'una reunió de partits. Un discurs de nivell europeu, lliurat amb elegància, respecte, fermesa i empatia. En sis minuts es fa un balanç rigorós dels greuges de Catalunya cap a l'Estat; es posa l'accent sobre la política de desmantellament de l'autogovern; es deixa clar que no hi ha cap possibilitat d'entesa amb l'Estat; es reafirma que Catalunya només reeixirà amb la independència; i s'anima a la ciutadania a fer un salt endavant cap a la independència. Un discurs en clau positiva, sense malparlar de ningú ni fer cap retret als altres. 

 

Més tard, al for intern, cadascú interpretarà el president com vulgui, però, almenys, tenim un president que parla clar i no s'amaga darrere els núvols de les mirades llargues o curtes, les mans esteses o arraulides o el deliri de tornar a vèncer quan ets un ostatge en mans de l'enemic. Un president, amb qui es pot debatre racionalment; millor dit, dos, perquè el MH Puigdemont també ho és, de president.

 

La campanya d'ERC pretén invisibilitzar el president Puigdemont i, amb ell, JxC i tothom al seu voltant, tel que el president Torra. La consigna de la superioritat, que repeteix tota la secta a tota hora, és que caldrà triar entre el PSC i ERC. És un triatge que rellisca els votants independentistes. Pel que fa als altres, als unionistes, sí, hauran de triar entre ERC i PSC tots dos cada cop més versemblants i en competició pels mateixos vots.

L'independentisme "pragmàtic": ni peix, ni cove, ni independència

Zero. Queda clar que el grau de compliment dels acords d'investidura amb ERC és zero. Tota la resta d'aquest post necrològic serà una glossa a un zero. Els acords d'investidura (per aconseguir l'abstenció d'ERC) parlaven d'una taula de negociació que no inclouria el dret d'autodeterminació, com va dir expressament el president Sánchez al seu discurs d'investidura, gener 2020. Deu mesos després, ERC va aprovar els PGE malgrat que la buida i fantasmagòrica taula de "negociació" no es va reunir mai ni hi ha esperances raonables que ho faci algun dia abans de la vinguda del Messies, el de debò. 

 

La taula de "negociació" és una òbvia estafa amb ànims de tallar el vol de l'independentisme "hiperventilat". A tota estafa li cal una escenificació, encara sigui pobra. Els trilers tenen sempre còmplices. S'esperava que l'Estat fes algun gest, alguna cosa que els republicans poguessin vendre a Catalunya com a resultat pràctic, tangible, del seu pragmatisme a fi d'eixamplar la base. Doncs, res, de l'àcida esquerperia castellana no es pot esmunyir ni l'ombra d'un favor. Ans al contrari, el gobierno de l'esquerra espanyola, l'aliat, diu, de l'esquerra catalana, en un exercici de "transparència" empírica i positivista, com cal a gent que sap els seus deures cap a la ciutadania, revela que l'índex de compliment amb ERC és zero. El que ha deixat ERC amb el seu col·lectiu cul a l'aire a Catalunya.

 

El resultat d'onze mesos de negociacions, d'una abstenció que possibilitava la investidura i una aprovació dels PGE és zero. Un zero llardós per a Catalunya, però llaminer per als diputats republicans perquè els garanteix tres anys més de cadires i sous. I sense oblidar la part del zero que pertoca als presos/es. No hi ha campanya bruta ni cortina de fum que pugui amagar aquest desastre sense pal·liatiu. La paorosa ineptitud dels càrrecs republicans al govern no és res comparada amb la incompetència del portaveu, ideòleg i home fort del partit, Gabriel Rufián, la personificació de la insubstancialitat com a coronació del principi de Peter.

 

No hi ha TV3 tampoc capaç de capgirar l'opinió, dominant a Catalunya, que votar ERC és votar a l'inrevés, cap a l'autonomisme. El mitjà s'esforça heroicament per fer-ho, com bon aparell de propaganda republicana, però avui els audiovisuals no manen. La informació, l'opinió, la crítica corren al llarg d'un sistema de xarxes distribuïdes que els mitjans convencionals no poden controlar i encara menys si són de partit, com TV3 i Catalunya Radio. L'experiència és inequívoca: la premsa de partit no va ser capaç de sobreviure. Els audiovisuals de partit tampoc no guanyen eleccions, com es va provar sense cap dubte als primers comicis lliures als països excomunistes, celebrats sota monopoli dels mitjans pel partit comunista, partit que va perdre a tot arreu tret de Bulgària, si no me'n recordo mal.

Considereu la peça sobre la incorporació de Demòcrates a JxC. El 324 ha donat gairebé al peu de la lletra la versió d'ERC, amb evident menyspreu dels drets dels altres a la igualtat de tractament i, per descomptat, d'expressió. Les xarxes, que són una mena de Cató el censor comunitari, anònim i permanent l'han denunciat com un exemple de corrupció de la professió periodística. I això s'acumula a la convicció, cada cop més generalitzada, que no es pot votar un partit que monopolitza els mitjans de comunicació, els fa valer com aparells de propaganda i nega el dret dels altres a la llibertat d'expressió i la igualtat d'oportunitats.

 

Les xarxes, diuen, són una bombolla. Són una bombolla, sí, que els ha esclatat als nassos.

El "buen español"

Quin enrenou! Quin terrabastall amb un programa de TVE i l'exabrupte catalanòfob de Verónica Forqué! Les xarxes bullien d'indignació. Plovien insults, sarcasmes, befes. Gent que l'havia admirat fins aleshores es deia amargament desencisada. La tenien enlairada com a musa del progressisme iconogràfic almodovarià. I es feien creus com algú que es diu "vermell i republicà" (ella mateixa ho va subratllar) pot ser tan ignorant i mostrar tanta mala fe. 

 

Sembla que els histerismes mediàtics, les baralles grolleres són la norma a aquests tipus de programes que gaudeixen de grans audiències a Espanya. El que no s'entén prou bé és perquè se'ls miren els catalans, fins i tot independentistes. Que se n'esperen? A banda de les formes, molt de pel·lícula del seu mestre i de qualsevol "corrala" madrilenya, aquesta senyora "vermella i republicana" és tan obtusa i ignorant com els militars afuselladors. 

 

Perquè el problema no és l'evident mentida que a Catalunya hi hagi gent jove que no parli "espanyol". Això és una bajanada típicament espanyola a l'estil de l'Arrimadas o els de VOX. El problema és el que aquesta senyora entén per "espanyol". Quan exigeix a la gent que "parli un bon espanyol" ho diu amb un gest (mireu el vídeo) rotundament flamenc, com si fos una "manoletina". I la pobra dona no s'adona que, segons la constitució de 1978, la més, etc., etc., el català és espanyol: 

 

Art. 3,1. "El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla." Art. 3,2. "Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos." Doncs, resulta que els catalans parlen el doble d'espanyol que la senyora Forqué que, per cert ho parla de pena. Això és una ximpleria, una bogeria, oi? Exactament la que ella té ficada al cap.

Tothom sembla haver acceptat per mor de la pau la incorrecta sinonímia espanyol-castellà que és un desbarat com si els britànics o els ianquis diguessin que parlen "britànic". Tanmateix la incorrecció es fa palesa quan es diu que el català, el basc, el gallec són llengües "espanyoles", fins i tot l'euskera que ni tan sols és llengua llatina. Fer entendre aquest matís a la senyora Forqué, evidentment, és impossible. Com tots els que condemnen sense apel·lació tota mena de nacionalisme perquè fa bonic i cosmopolita i internacionalista, però imposen la seva llengua a altres nacions, està més enllà de tota racionalitat.

Ah, dirà la senyora Forqué, és que els catalans no són una nació!

Fins aquí arriba el tarannà vermell i republicà de la senyora Forquè.

Que no ho sabíeu?

Visitar els malalts

És una de les set obres corporals de misericòrdia. Segons la doctrina cristiana, tan arrelada a ERC, hi ha dues maneres de practicar-les: una discreta, privada, sense publicitat, la dels bons cristians; una altra pública, ostentosa, cridanera, la dels fariseus. Altres obres de misericòrdia també es presten al fariseisme, com la de visitar els presos o donar menjar a l'afamat. Aquest cas, però, aquesta visita amb premsa i seguici, és particularment fastigós. 

 

Per molt que els ideòlegs del príncep ens expliquin que les institucions segueixen protocols i bla, bla, bla, és obvi que la visita obeeix a una malaltissa febre electoral. Dos dels visitants són candidats i, per tant, estan fets de cristall com es pensava estar el llicenciat Vidriera, de Cervantes. La gent veu a llur través llurs intencions, que no són, òbviament, interessar-se per a la salut d'una senyora a la qual no coneixen de res, sinó fer-se fotos per a la campanya electoral que, de bruta, ha passat a immoral. Directament.

 

Tanmateix, el fariseisme no és el pitjor d'aquesta "visita del príncep". Al ca i a la fi tothom admet que els governants facin una mica d'ostentació de la seva magnanimitat. El pitjor és que els visitants no només han comès una immoralitat sinó també un il·lícit en estripar totes llurs disposicions siguin del rang que siguin en matèria de sanitat i seguretat per tal de fer-se la foto. Totes. Mentre que la gent per a la qual aquestes mesures han estat preses no poden fer el mateix ni de lluny. Possiblement la mateixa senyora objecte de la performance electoral dels governants-candidats no pugui rebre els seus familiars sinó d'u en u i a dos metres de distància. 

 

Aquesta lacerant injustícia, aquesta arbitrarietat va fer bullir les xarxes minuts després que el vicepresident de la Generalitat pugés la foto, molt orgullós, al seu TL a tuiter. Gairebé com els exhibicionistes que pugen a les xarxes vídeos de les seves bogeries. Va ser com a un esclat d'indignació. Li van dir de tot i li van demanar la dimissió. Està clar que la colla de sectaris d'ERC desconeixen el més elemental del funcionament de les xarxes. Després de revelar-se com a "patriotes espanyols", ficar-se ara amb els mítics avis i àvies catalanes, els que pensaven vots segurs, és un disbarat colossal. Com si cada dia, els republicans cavessin la seva fossa més i més profunda. Amb una falta absoluta de consideració, els governants palesen que no prediquen amb l'exemple perquè no els rota.

 

Quina, sinó, és la finalitat d'aquesta obra electoral de misericòrdia?

La campanya bruta d'ERC, cada cop més bruta i més tanoca

Ahir, festivitat de St. Esteve, feia servidor el seu habitual tomb a les xarxes, quan vaig ensopegar un tuit al TL d'en @baphomed75, on es denunciava una típica mistificació republicana. Un tal Marc pujava una piulada declarant que, malgrat ser votant de JxC "de tota la vida", ara votaria ERC. Volia fer una gracieta perquè, seient candidat d'ERC el 2019, pensava que tothom ho coneixia. I no és el cas. El tal Marc (que, per cert, em té bloquejat al seu TL, presidit per a una foto de l'inimitable Junqueras), no és universalment conegut en aquest malversat món, ni tan sols parcialment. El fet cru és que un republicà es fa passar per votant de JxC "de tota la vida" que, en veient la llum, trasbalsa la seva fidelitat a ERC. Sembla un xic absurd que un jovenet que era candidat el 2019 parli de "tota la vida", però, en tractant-se d'ERC, tot és possible.

 

El mateix @baphomed75 va reproduir també dos altres piulades republicanes amb idèntic text: "Cada cop conec més gent que el 2017 va votar JUNTS i que el 2021 votaran ERC". És obvi que es tracta d'una campanya bruta a la qual ERC ha ficat els seus militants/trolls per veure de capgirar l'ànim aclaparadorament contrari a ERC de les xarxes. Els mateixos genis que diuen que les xarxes són "bombolles", tenen la seva mainada mentint a tot arreu amb una eficàcia similar a la que proven al govern. I desesperats perquè saben que les xarxes són el baròmetre de l'opinió a la societat de la informació.

 

Els republicans han perdut la batalla digital, que és una batalla d'imatge i reputació, els dos punts essencials de tota comunicació política orientada a una campanya electoral. No els resta gaire crèdit dins l'independentisme i amb prou feines mantenen el vot d'una esquerra espanyola a Catalunya que es refia més del PSC. I les coses els aniran a pitjor el mes i mig que resta abans les eleccions. Estan a dejú de propostes positives que no llevin rialles a Catalunya i no tenen cap altre remei que atabalar-se de la brutícia més negativa sabent que els cau sempre a sobre.

 

La pèrdua galopant de crèdit a Catalunya, que s'accelera amb el fracàs de gestió republicana al govern, es tradueix a les xarxes a un degoteig continu de desercions de votants d'ERC, que es consideren estafats. Fins i tot, alguns militants estripen el carnet i ho fan públic, deteriorant encara més la imatge de perdedors que projecten els republicans. No hi ha cap campanya de JxC. És evident que JxC no n'hi fa, de campanyes brutes. No s'hi dóna cap consigna a les xarxes i encara menys amb trolls pujant tuits redactats en termes idèntics. Això és cosa d'ERC a la que tuiter va cancel·lar cent cinquanta comptes falsos que es feien valer per assetjar adversaris polítics. Així doncs, un cop més la campanya bruta que fa es gira contra ERC.