El peix pragmàtic

Molt interessant aquest Perfil del MHP en funcions, Aragonès. Pragmatisme és la paraula clau. M'he permès traduir-la al català al seu sentit. Peix al cove i puta i Ramoneta, formes populars i molt conegudes del pragmatisme "bien entendu". En qualsevol cas, l'actitud ordenada, moderada, pactista, que es pot esperar de qui porta tota la seva vida laboral al servei del partit, que no ha fet res al món que no sigui dins i pel partit. De fet, el partit és el seu món. Un anodí buròcrata obedient i calladet al servei d'Espanya que, com els ninots del guinyol, parla per boca dels seus amos. Ara ho fa d'independència perquè hi ha eleccions i és el que pertoca per enganyar a la gent.

 

El perfil és un encert. En tot l'article la paraula "independència" no treu el cap ni una vegada. Obvi, no és necessària en parlant del vicepresident. La independència com probabilitat no entra al seu cap. Anar per feina; pas a pas; teixint complicitats (adoro l'expressió; sembla significar alguna cosa). Tota una lliçó de gradualisme fabià. El que ens durà a la independència quan els espanyols ens la regalin. El que en Catalunya es diu botifler es diu en Espanya "amb els peus a la terra". Cap possibilitat d'enteniment. 

 

I de pragmatisme, res. A menys que sigui sinònim d'oportunisme, pragmatisme vol dir mesurar la veracitat o falsedat de les teories segons llurs resultats pràctics. I el resultat pràctic de l'independentisme "pragmàtic", pel que fa a la independència és zero, fins i tot negatiu. L'independentista "pragmàtic" només està interessat al valor nominal de l'expressió; no al real.

 

El seu rol és justificar el joc espanyol com el partit independentista pragmàtic de l'autonomia catalana, i contribuir a "la unitat de destí en l'universal" fins a la fi dels temps.

La nit de sant Valentí

No cal ser el Funes el memoriós, de Borges per recordar l'avorrida melopea dels republicans encara fa uns dies demanant a hores i deshores consensuar la data de les eleccions. Es parlés del que es parlés, tots els membres acabaven les seves intervencions com si fossin Catons amb un "president consensuï la convocatòria d'eleccions". Unes eleccions que desitjaven amb més intensitat que la salvació de llurs ànimes de sectaris. Unes eleccions que el MHP Torra es negava a convocar fins que va ser necessari inhabilitar-ho per fer-les. I a la velocitat del llamp, passant per damunt de tota mena de formalitats, per interès de partit, cremant etapes, fins i tot oblidant les formes civilitzades. 

 

Consensuar amb JxC? Quin és el sentit de consensuar res quan podem imposar-nos sense perdre el temps? Els aliats del govern? Ja s'assabentaran per la premsa, caram. El president del parlament no és Déu que està a tot arreu, recaram. No pot mirar-se al mirall, compondre la figura, empolainar-se per passar a la història amb la seu transcendental, barbada i ridícula presència, obeir les ordres de la superioritat al partit i, a més a més, informar o consensuar res amb els aliats. Ja s'ho faran quan s'afrontin a un altre fet consumat, pràctica típica dels dèspotes.

 

És un avançament de què ens espera si aquesta secta guanya les eleccions. L'hegemonia del partit que només mira per si mateix i pretén dominar d'aquesta forma autoritària l'autonomia catalana, avortant la independència. 

 

Convocar eleccions el 14 de febrer, dia dels enamorats, omple el pit d'un dolç sentiment d'amor i pau. Les eleccions seran la treva de la fraternitat a la guerra dins l'independentisme. Tot anirà sobre rodes.

 

Al capdavall, al dia segueix la nit; potser la cèlebre nit de la matança de sant Valentí.

La veu del maligne: la unitat

No sé quan; no sé on. He tret la informació d'un tuit de Manuel Puerto i Ducet (@puerto_duc) amb una captura de TV3. A un discurs d'Elisenda Paluzie al qual assistien com auditori, entre d'altres, el MHP Torra i el MHVP Aragonès, ara en funcions de MHP accidental, l'oradora va demanar unitat als "partits independentistes", el públic va aplaudir i fer cadència d'aplaudiments amb la paraula "unitat", moment que el MHVP Aragonès ha aprofitat per rascar-se la barba i deixar d'aplaudir, perquè amb una sola mà no es pot aplaudir ni amb intercessió divina. 

 

Bé. Suposo coneguda l'opinió de Palinuro que l'expressió "partits independentistes" no només és falsa sinó que és deliberadament falsa, una consigna per falsejar la realitat. No hi ha "partits independentistes". Hi ha només un partit independentista, el del president Puigdemont, sigui JxC o el sursum corda, com sap tothom. La fàbula dels "partits independentistes" és una consigna d'ERC.

 

Demanar unitat als partits independentistes quan només hi ha un és parlar per parlar. Per això probablement es rasca la barbeta el MHVP en funcions de MHP. Què té ell a veure amb la unitat dels partits independentistes atès que el seu no és independentista? 

 

Una altra cosa és que de vegades calgui parlar de la independència com els primitius cristians esperaven la segona vinguda del Messies; però només en temps d'eleccions. I com a ham per pescar vots independentistes per a un programa autonòmic condimentat amb una confraternitat de les esquerres ibèriques, sense Portugal. 

 

Galeuzka i tira milles.

Un Parlament prestidigitador

De vegades, la història dels parlaments és la història de la humanitat. Des de les assemblees de les ciutats-estats grecs, on els membres sabien que, si votaven guerra, hi anirien, fins als Parlaments del segle XXI on els representants no només no van a la guerra que voten sinó que ni van al Parlament, hi ha hagut de tot. Parlaments llargs, curts, revolucionaris, reaccionaris, fins i tot oberts als animals, com el Parlament espanyol al cas del general Pavia al segle XIX i el coronel Tejero al segle XX.

 Pel que fa al Parlament de Catalunya i a banda de la seva impressionant història, avui és una mena d'espectacle de prestidigitació. Constituït amb una majoria absoluta per fer la independència no només no l'ha fet sinó que ha desfet les bases sobre les quals es podria assolir. És un joc conegut com el "vist/no vist" i, apa, el gat ha desaparegut; però no el seu somriure, com al cas del gat d'Alícia. La independència no hi és, però el seu somriure va flotar a l'ambient com el somni d'una nit d'estiu; una nit de tres anys i escaig on tothom va parlar d'independència però ningú no va fer-ne res.

 

Fins que, de sobte, els representants del poble català, en un acte de valentia, van decidir, més o menys, declarar-se contra la monarquia espanyola. I el somriure del gat d'Alícia es fa cinemascop quan els mateixos representants decideixen no publicar la decisió del ple als papers oficials. Voilà, una decisió no-decisió dins la mateixa decisió. Màgic, oi? Les coses poden ser i no ser, que deia Hamlet. És difícil, però, prendre's al seriós 135 Hamlets. El parlament ha fet un grandiós ridícul. Ha estat el preu a pagar perquè el seu prudent president, senyor Torrent, no hagués de fer-ho ell. Desprestigiar-se d'aquesta forma, però, és bogeria.

 

Tanmateix podria ser que hi hagués alguna mena de mètode dins la bogeria, per seguir amb el Hamlet. La bogeria de la supervivència. La tasca del Parlament s'ha reduït a acceptar les polítiques d'ERC i sobreviure. És el que fa aleshores, sobreviure aplicant racionalitat a la seva bogeria. 

 

Què vol dir que el Parlament declari il·legítima la sentència del Suprem i mantingui la confiança al president Torra si, de fet el govern ja l'hi ha substituït per decret sis hores abans? Vol dir que, segon el seu arrelat costum el Parlament accepta la decisió que no accepta, igual que el conill d'Alícia va a la festa del no aniversari. Si abans el Parlament convertia una decisió en no decisió, també pot convertir una no decisió en decisió o màgia boomerang. La decisió de seguir confiant en ell sempre que es retiri a les zones hiperbòries i deixi governar als que ja s'han proclamat governants sis hores abans. 

 

Quan el president en funcions diu que Catalunya estarà sense president fins que finalitzi aquesta situació d'excepcionalitat, diu el que diu la llei, ni més ni menys, no que ell no vulgui esdevenir president ja mateix.. Presentar-ho com un posicionament polític i menys de desobediència és part del llenguatge relliscós d'aquest relliscós personatge. Per descomptat l'excepcionalitat finirà quan el seu company de partit, MHPresident Torrent, convoqui eleccions, o sigui, quan el MHVP Aragonès digui. 

 

Les destrals són a dalt. Les eleccions, el nu gordià que tanca la via al futur.

L'ambició de poder

La xerrameca dels perepunyetes sobre a quin tauler d'anuncis ha de fer-se pública l'última ignomínia de l'Estat espanyol tindrà entretinguts els tertulians un parell de dies. I res no canviarà res. La decisió ja està presa i és eficaç.

 

Pel que fa al govern, a la velocitat del llamp. Encara no s'havia assecat la tinta de la inhabilitació del MHP Torra al DOGC a on sí que s'ha publicat, com correspon a l'autonomia de la colònia, quan el MHVP Aragonès convocava a correcuita reunió del Consell Executiu extraordinari l'endemà, hora tèrcia i no va convocar a laudes, per respectes mundans. És un cas similar al llegendari tigre més ràpid que les seves ratlles. Ja sé que comparar el vicepresident Aragonès amb un tigre sona una mica hiperbòlic. Més adient seria xacal. Però un xacal no és tan ràpid com el Vicepresident per fer-se investir president. 

 

La tasca d'aquest Consell Executiu extraordinari? Fer fora al MHP Torra i posar al seu lloc el MHVP Aragonès. Culmina aquí una fosca, sinistra història que va començar amb la constitució del govern després les eleccions, un govern de coalició que va materialitzar el que el MHP Puigdemont denuncia als seus llibres: una lluita per a l'hegemonia, bruta, sinistra, amb les obscuritats morals de les tragèdies shakespearians, on els que ambicionen el poder eliminen pels més diversos mètodes els rivals, siguin pares, germans, fills o convidats, mitjançant el verí, el ganivet, la destral, la soga o el foc. Més de tres llargs anys, plens de maniobres, deslleialtats i conspiracions, ha esperat l'ara MHP Aragonès per assolir la seva esperança de ser califa en lloc del califa o fer realitat el somni de Macbeth. 

 

Malauradament no pot convocar eleccions, però ho farà per la seva ordre i el propi interès el MHPresident del Parlament.

 

Hi haurà eleccions. I seran definitives. 

 

Els independentistes no hem perseverat al llarg de quasi quatre anys per afluixar ara. 

 

Recordeu el savi Hillel (citat amb llibertat): Si no és ara, quan? Si no som nosaltres, qui?

El batlle tafaner

Visc a un poble on l'alcalde, un home  d'ERC, es creu amb dret a fiscalitzar les opinions dels veïns i a barallar-se amb ells per raons ideològiques a les xarxes. Una situació ridícula que només s'explica pel nivell mental del paio i que recorda les aventures del mossèn don Camillo i el batlle comunista Peppone a les novelles de Giovanni Guareschi. Amb la diferència que jo no sóc mossèn i Peppone era molt millor persona que aquest tafaner tros de quòniam que, com es pot veure, la té presa amb mi . 

 

Aquestes dues captures de tuiter són d'ahir, però tinc més d'altres dies. Sóc l'obsessió de l'alcalde que es passa el dia al tuiter perquè deu pensar que la seva feina no és treballar pel poble, sinò afalagar els seus superiors jeràrquics a la secta (el seu TL és aclaparador) i fustigar i denigrar els veïns que no li agradin. 

 

No escriu molt perquè els de la secta rufianesca són de poques paraules i més si han de ser escrites. A canvi, posa moltes emoticones, com els nens; estil de la casa. 

 

En fi, espero que no passi de ficar-se amb els veïns per raons ideològiques a posar-les multes per llurs opinions polítiques.

 

Convindria que l'alcalde s'assabentés que d'ençà del segle XVI ja no hi ha principi "cuius regio, eius religio", o sigui, que la confessió dels subjectes ja no ha de ser necessariàment la del governant. 

 

Hi ha un dret dels ciutadans a dir i escriure en llibertat sense haver de suportar que les autoritats es fiquin amb ells per les seves opinions polítiques. 

 

Penseu prohibir-ho?

Més discursos intel.ligents

"Només contemplem un govern independentista", diu la regidora Altadi. 

 

Si ja el tenim fa gairebé quatre anys! Sorprès, el lector quasi s'ennuega amb el croissant. Fa gairebé quatre anys que hi ha una majoria absoluta independentista al parlament i un govern en consonància.

 

El que no tenim és la independència.

 

Aleshores, quin govern independentista contemplen a JxC? Un com el que tenim ara? A bon entenedor, poques paraules, oí? "Només contemplem un govern independentista" de debò. És el que la regidora volia dir. Tampoc no sap la regidora Artadi si ERC contempla només un govern independentista. Ho sap perfectament: ERC no només no contempla un govern independentista sinó que cerca desesperadament un tripartit "dependentista". Però no pot dir-ho per cortesia, encara que ho diu pel qui vulgui entendre.

 

Està clar que demanar eleccions amb el pretext de no deixar el calendari electoral al TS és fer el joc del mateix tribunal (i això ho diu Artadi amb totes les lletres), donar-l la feina bruta feta. Cosa gens intel.ligent quan es presumeix d'independentisme al bar.

 

La precisió d'ubicació ideològica al benaventurat "centre" és de rigor, però innecessària a parer meu. Al "centre" li cal una esquerra i una dreta per definir-se i ja estem parlant de partits, que és com parlar de les neiges d'antan. Una prova és que la mateixa concepció dels nous JxC, amb el concepte de la doble militància, no s'adapta gaire al joc partidista normal. Els partits no es roben la clientela. Es tracta més d'un moviment, titllat partit per raons legals. 

 

Oltra prova, molt més adient, la regidora Altadi defineix els nous JxC ras, curt, i català com al "partit del president Puigdemont". Quan es planteja la qüestió del carisma -i cal fer-ho perquè el MHP Puigdemont és el màxim actiu de la revolució catalana- totes les determinacions d'espais ideològics, esquerra, centre, dreta, perden llur sentit i han de quedar en suspens fins a resoldre una qüestió prèvia: la independència.

 

Sense independència, aquestes determinacions són fictícies perquè es fan valer a dos àmbits de legitimitat no només diferents, sinó fins i tot enfrontats.

 

 Només la independència donarà sentit a les posicions ideològiques a Catalunya. 

Els ratolins i les granotes

Continua l'esperpent hispànic. Davant dues crisis greus com són la quasi segura inhabilitació del MHP Torra i la bomba pandèmica de Madrid, l'Estat espanyol no té res millor a fer que ficar-se a una baralla institucional interna, com sempre a gran veus i, com sempre també, per un motiu fútil, qüestió de preferències, precedències, competències. La bombolla borgonyona de dignitats ferides i afronts que només es poden netejar amb sang, encara és més ridícula que la guerra dels ratolins contra les granotes, del seudohomer. Un esbronc descomunal i grandiloqüent a compte d'una trucada del rei al senyor Lesmes per excusar la seva absència. 

 

Tots dos bàndols, els ratolins (l'oposició encapçalada pels jutges nacionals) i les granotes (el primer gobierno d'esquerra no menys nacional) fan valer arguments contradictoris amb l'objectiu que persegueixen. Quan els jutges i altres veus d'extrema dreta defensen el dret del rei a fer el que vulgui, estan atacant la mateixa idea de monarquia parlamentària. Quan els més exaltats del gobierno critiquen i ataquen el rei, per extralimitar-se, ajuden a enfortir la monarquia. 

 

I al juste milieu de Montesquieu troben la sempre ocurrent vicepresidenta Calvo recordant a tothom que cal conservar la calma i tenir un capteniment dins la Constitució, fins i tot el rei, encara que no es digui. El monarca té la corona assegurada gràcies a la incompetència dels seus partidaris i al servilisme dels seus crítics. 

 

En mig d'aquest soroll esperpèntic el gobierno es veurà obligat a posar fi a la delirant (i potser criminal) gestió de la presidenta Ayuso i confinar Madrid. Al mateix temps el destacament judicial de l'Estat inhabilita al MHP Torra. 

 

Comunicat de guerra el dia d'avui: segueix la baralla de granotes i ratolins, mentre la gent pateix per llur ineptitud i els jutges nacionals continuen enfortint l'opció de la DUI a Catalunya.

 

 Perquè ja n'hi ha prou.

El cop d'Estatut del president

Home, home, home, President, no menteixes, que fa lleig i allarga el nas. Clar que no tens "poder de decisió per controlar el rellotge de les eleccions". Però no perquè, com tu dius, la llei sigui clara i t'obligui a convocar-les, sinó per la raó contrària, perquè la llei no en diu res, no preveu la situació si n'hi ha inhabilitació. Hi ha un buit legal que no preveu cap acte per la teva part. 

 

La mateixa situació que hi ha Espanya perquè, a més a més, Catalunya no té encara la seva pròpia llei electoral i fa valer l'Espanyola General i l'Estatut, tots dos muts al respecte. Fa un parell d'anys quan no hi havia candidat a la investidura al parlament espanyol, per se'n sortir-se, aquest va demanar el seu parer al Consell d'Estat que decidí que es convoquessin eleccions mitjançant la interpretació que Torrent, suposo, pretén aplicar a Catalunya. Però el Consell d'Estat és un òrgan consultiu i les seves decisions són meres opinions que hom pot tenir en compte o no.

 

Digues doncs la veritat, president, no tens poder per controlar, però no perquè la llei te n'obligui a convocar, car la llei no en diu res, sinó perquè t'obliga el partit o tu mateix, com fidel membre del partit i true believer de la seva línia.

 

Línia que consisteix a avançar les eleccions al més aviat possible, encara que sigui amb trampes, per impedir l'enfortiment de la candidatura independentista de debò, la del president Puigdemont. L'únic que posa en perill el vostre somni d'hegemonia a una Catalunya autonòmica.

 

I per això esteu disposats a donar un cop d'Estatut.

Visca el rei! Nou esperpent judicial

Add caption

El president del CGPJ i del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, que ha oblidat a casa la corbata verda (de viva el rey de España!), es queixa amargament de l'absència del rei, far i llum de la Justícia al món sencer. Tothom sabia que el monarca estava aleshores segrestat pels bolxevics del gobierno, tancat a La Zarzuela, com Dànae a la torre. Només ha pogut trucar al seu fidel Lesmes per ploriquejar que li hauria agradat estar a Barcelona, quan tothom sap que ha sigut ell mateix qui ha demanat ser tancat per no haver d'anar in partibus infidelium i veure a la Colau.

 L'esperpent ha continuat amb Lesmes queixant-se també perquè aquesta ignominiosa mesura trenca amb una tradició de... vint anys. Ok, res a dir. Ignominiós. Al país del Cid Campeador, vint anys són una tradició. Ho diu un paio que està en funcions perquè els propietaris de la judicatura espanyola no es posen d'acord sobre la renovació d'un CGPJ, sortit de l'hegemonia política de la dreta lladre. Pas mal, hein? 

A la fi, la indignació ha esclatat unànime als generosos pits dels nous jutges, que han coronat (mai millor dit) la seva idea de la justícia amb un clamorós Viva el Rey! El de la corbata.

Un micròfon obert a la bona de Déu (el dels camins torsos) ha palesat la bèstia bolxevic del gobierno quan el ministre de Justícia, a un lapsus ha dit que els patriotes s'havien passat quatre muntanyes. Muntanyes nevades sens dubte.

El mateix ministre de Justícia, si tingués una mica de dignitat, obriria expedient per canviar el nom del seu ministeri a ministeri d'Espanya; res de Justícia, home. Daria prova de seguir la doctrina exposada per la suprema autoritat judicial del país, quan, a la fi del seu esperpèntic, doncs, hispànic, discurs, ha demanat als nous jutges que donin el màxim, no per la justícia, sinó per Espanya. Una, grande y libre.