Tornada a la casa del pare

A les eleccions autonòmiques catalanes del 2021, va demanar el vot, com a candidat a la presidència de la Generalitat, per “culminar la independència”. La gent va respondre i el va donar 33 escons, que juntament amb els 32 de Junts i els vuit de la CUP feien una majoria absoluta de 74 vots. Prou per culminar la independència al matí i anar a escalar el Mont-Blanc a la tarda. Tot i això, no només no va culminar la independència, sinó que va deixar l'independentisme reduït a 59 esquàlids escons, perdent-ne ell personalment 13. És a dir, va deixar les coses molt pitjor que les havia trobat.

Ara renuncia al sou d'expresident per dedicar-se, diu, al negoci familiar, ja que el pare es jubila. I presumeix que no és una porta giratòria. Com si encarregar-se d'un negoci amb 800 treballadors i diversos hotels fos equivalent a donar-se d'alta com a autònom de l'electricitat. En tot cas, és de desitjar, pel bé de la plantilla, que la seva gestió del negoci heretat no sigui tan desastrosa com la de la Generalitat.

Fa bé de renunciar al sou d'expresident que tampoc no es guanyava quan era president. Perquè el balanç del govern no pot ser més lamentable. Després d'aconseguir de Junts tot el que pretenia, fins i tot el control dels mitjans públics de comunicació i formar un govern d'unitat independentista, se les va enginyar per fer fora els juntaires i quedar-se sol, amb els seus 33 diputats, el 24% de la cambra. Situació ridícula que no li permetia governar, cosa que tampoc no li importava gaire perquè posava en pràctica els seus projectes, encara que la càmera hagués votat en contra, com aquell inenarrable “Acord de Claredat”, que va ser la rialla de tothom.

Igual que la resta de la gestió del seu govern en què la incompetència dels consellers/es només era superada per l'endollisme, el nepotisme i les presumptes corrupteles, com la DGAIA o el groller ús dels mitjans de comunicació, públics i privats subvencionats, com a aparells de propaganda. 

Propaganda que repetia incansable a totes les seves declaracions públiques quallades de vulgaritats i llocs comuns del promptuari de l'esquerra woke, repetint com un lloro que volia fer una societat més democràtica, més feminista, més ecologista, culminant amb aquell inefable “no cal que us integreu”, dirigit a immigrants musulmans. Aquesta sí que era una culminació, la de la descatalanització de Catalunya.

Era evident que no tenia fust de governant ni d'un consell veïnal. Per això Junqueras ho va apadrinar com a candidat a president, ja que ell no podia ser-ho per la seva situació judicial. Pensava que podria manejar-ho al seu gust. Error sovintejat dels poderosos. Cap segon que vol ser visir en lloc del visir és lleial. I ell no va ser lleial a Torra com a vicepresident, ni a Junqueras com a president. Resultat: el govern de Catalunya és avui a les mans d'un partit espanyol antiindependentista. No només no va culminar cap independència, sinó que ha enfonsat Catalunya.

Amb aquesta experiència, el nostre home diu ara que concentrarà les seves energies a atendre tres tasques (tres “reptes”, en llenguatge woke): l'empresarial del negoci familiar; el polític com a expresident de la Generalitat de franc; i l'acadèmic com a professor universitari. Ni tan sols se l'acut que gestionar una empresa privada i fer política des d'una oficina de ex-president (encara que no cobri, només faltaria) és d'una immoralitat absoluta.

Com tots els ximples mal intencionats no té cap principi moral.

 

"Mai més" és ara

A mesura que s'acosta el final de la guerra de Gaza amb l'ocupació militar de la ciutat, s'agreugen les manifestacions antisemites, sobretot a Espanya. Els instigadors tenen por que no es pugui evitar la victòria d'Israel. El mateix president del govern s'ha posat simbòlicament al capdavant de les manifestacions. Ditirambe inclòs: “Espanya”, diu, “salva l'honor d'Europa”, a propòsit del desastre de la vuelta ciclista. Com als temps de la batalla de Lepant.

I no queda ací la cosa. El president proposa que es faci un boicot mundial a la presència d'Israel a qualsevol competició esportiva. Hi ha com un efluvi dels XI jocs olímpics a Berlín, el 1934, en què el corredor negre, Jesse Owen, va guanyar quatre medalles d'or. Curiosament, en aquella ocasió, van ser els jueus els qui van intentar boicotejar els jocs a l'Alemanya nazi. Però no ho van aconseguir.

Tanta fúria antiisraeliana fa pensar. No serà que el president Sánchez atia un conflicte internacional per desviar l'atenció de l'embolic que té a casa? Sembla exagerat, però és una temptació a què a vegades sucumbeixen els governants. Sense cap ànim comparatiu, el 1982, per desviar l'atenció dels conflictes interns, la junta militar que governava l'Argentina va muntar el desastre de la guerra de les Malvines.

El boicot no es limita a l'esport. El president de RTVE proposa no assistir a Eurovisió si apareixen els israelians Altres països tenen plans idèntics. Com s'esperava, tots els membres del gremi de l'espectacle formen pinya en l'atac als jueus, fins i tot el teatralitzen per donar-li més força dramàtica. Encara que l'ôscar a l'estupidesa i la demagògia antisemita correspon per dret propi a Bardem.

Davant d'aquesta condemna ferma i universal, el primer ministre, Netanyahu, parla d'aplicar una política d'autarquia. Tots dos contendents, Israel i Hamàs, estan disposats a arribar fins al final. Hamàs per la via numantina de sacrificar tothom. Israel per enfrontar-se a tothom, com Gedeó als madianites.

Això de l'autarquia, sona al “sang, suor i llàgrimes”, de Churchill. I porta la mateixa càrrega patriòtica. El darrer que la va intentar va ser Franco. També aïllat internacionalment, es va refugiar a l'autarquia entre 1939 i 1959. Un fracàs rotund del qual només la intervenció del Fons Monetari Internacional va salvar el país. Si no, els espanyols i els catalans hauríem acabat menjant terra.

És clar que l'Israel del 2025 no és l'Espanya del 1939. I, a més, serà una autarquia molt relativa, ja que els Estats Units no s'afegiran al bloqueig. I, amb ells, altres països.

D'altra banda, tal com van les coses, el més probable és que, quan la comunitat internacional acordi un bloqueig general, la guerra hagi acabat amb la victòria de l'estat jueu, la derrota de Hamàs i l'absorció de Gaza a l'estat d'Israel.

És a dir, els patrocinadors de l'aïllament es trobaran amb un fait accompli, al qual només es pot respondre militarment. Cosa ara per ara impensable, tret que es formi una coalició de països àrabs, com la que proposa Egipte, amb l'habitual hostilitat cap a l'estat jueu. Per a llavors, ja veurem, com deia Napoleó. De moment l'orfeó propalestí, mut i a la gàbia daurada dels sous públics.

La volta revolta

La protesta propalestina s'ha carregat la tornada ciclista a Espanya. Més que propalestina, era una protesta antiisraeliana. Si Israel no hi hagués participat, la protesta no s'hauria produït. Es va produir, tanmateix, amb una violència que va superar les mesures de seguretat de la policia. Va ajudar molt una assistència multitudinària que alguns xifren en 100.000 persones. Espanya és un dels països més antisemites d'Europa.

Hi van ajudar les declaracions prèvies del president Sánchez, fent costat als manifestants. En altres declaracions prèvies, mostrava la seva hostilitat cap a l'estat jueu, lamentant que Espanya no tingui bombes nuclears ni portaavions. Li hauria agradat adoptar una política de canonera, aprofitant la "flotilla de la llibertat", que navega cap a Gaza. Però l'estol, que ha demanat protecció de l'armada espanyola, no passa de ser una performance de propaganda de Hamàs.

També de molta ajuda ha estat la participació directa als tumults de la diputada Belarra i l'eurodiputada Montero. Enceses totes dues del fervor antijueu dels seus avantpassats quan van expulsar els fills d'Abraham, es van saltar diversos preceptes de la legislació penal vigent. Per cert, si és veritat que hi van amb guardaespatlles, que passa si l'eurodiputada, dona vehement, es baralla amb un policia? A qui dels dos ajuda el guardaespatlles?

El govern sosté, i els seus aliats confirmen, que aquesta actitud antijueva (ells en diuen “antigenocida” i “antisionista”) compta amb suport majoritari entre el poble espanyol. No ho dubto; és evident. Però no hauria d'anar aquesta esquerra woke contra els tradicionals prejudicis antijueus? Perquè, senyors, li diguin vostès com li diguin, l'antisemitisme és un horror i una vergonya.

Per què, doncs, ho propicia? Perquè, després de l'enfonsament del comunisme (el Nepal és el darrer capítol, Cuba ve darrere), els únics objectius de l'esquerra woke, heretats de la guerra freda, són l'antiamericanisme i l'antisemitisme.

L'esquerra radical ha degenerat en una secta, perfectament analitzable amb els instruments que va proporcionar fa setanta-cinc anys Eric Hoffer al seu cèlebre El veritable creient. Aquesta esquerra, nascuda de les elucubracions finiseculars dels teòrics postmodernistes, postmarxistes i postpost, fa vint anys que està en mans dels fanàtics, la segona generació de Hoffer. El post d'ahir tractava d'aquests fanàtics.

Però, què fa fanàtica una persona? Bàsicament, l'absència de dubte, la seguretat que les seves conviccions, en comptes de ser fal·libles, com les de tots els éssers humans, són veritats apodíctiques. Si se segueix el déu, el partit, el líder correctes, el sectari no necessita res més ni ha de discutir res amb ningú. I com s'arriba a posseir aquestes veritats? Mitjançant la “certesa immediata” que Friedrich Heinrich Jacobi contraposava al racionalisme kantià. La raó del fanàtic és la fe.

Mentre continuï la guerra a l'Orient Mitjà les protestes aniran a més, com aniran a més els atemptats contra persones i béns jueus. Aquesta guerra es lliura en dos fronts: el militar sobre el terreny i el de la propaganda woke a les cancelleries i els mitjans de comunicació occidentals. L'única manera d'acabar la segona (que està provocant ruptures civils importants a les societats democràtiques) és acabar la primera. I aquesta només s'acabarà ocupant militarment tot el territori, atès que Hamàs es nega a alliberar els ostatges, lliurar les armes i dissoldre's.

 

Com hem arribat a això?

Arran de l'assassinat de Charlie Kirk, als Estats Units molta gent va mostrar públicament la seva alegria. Una altra gent ha confeccionat llistes dels que celebraven el crim per demanar que els acomiadin de la feina. Per cert, n'hi ha un munt de docents.

A Catalunya un d'aquests celebrants, també docent, pujava un tuit pregant que es despatxés de la mateixa expeditiva manera Sílvia Orriols. Un docent fanàtic. Quina pedagogia! Ferrer Guàrdia deu estar revoltant-se a la seva tomba d'afusellat.

I com hem arribat fins aquí, amb fanàtics com a professors?

El desastre té dos responsables principals, els polítics i els mitjans de comunicació. Els primers detenten el poder compensant la seva incompetència amb la seva corrupció. Els segons, finançats pels polítics, viuen d'amagar la realitat i de propalar una imaginària consistent en un pensament únic de tipus panglossià.

Tanmateix, per saber quina és la realitat, la que viu la gent al dia a dia, en relació amb el problema més urgent, el de la immigració, especialment la musulmana, només cal sortir al carrer i preguntar. O mirar les xarxes socials, que són la veu i la imatge del carrer.

Quin grau de seguretat de les coses i les persones hi ha als barris de les ciutats i pobles? Ah!, però qualsevol intent de relacionar la inseguretat i la delinqüència amb la immigració il·legal es considera racista.

Què passa amb els serveis socials de tota mena? Desbordats per l'atenció als immigrants il·legals en detriment manifest de la població autòctona. I ja no es parli del problema de l'habitatge i la inenarrable xacra de les okupacions.

Entreu als llocs de treball. Pregunteu als sanitaris, als policies, als funcionaris de presons, als bombers, etc., en quines condicions treballen. Pregunteu als comerciants. Als pagesos.

I l'ensenyament. Pregunteu en quines condicions treballen els docents.

I aquí ve la sorpresa. Entre els docents, sotmesos a la mateixa barreja d'incompetència i corrupció de la resta, hi ha un suport majoritari a la política woke que els ha portat a treballar en circumstàncies insuportables.

Un deliri com el de l'aital Roger Jofré només és comprensible perquè es tracta de fanàtics, al nivell dels Hare Krishna o els adoradors de la deessa Kali. Això no deixaria de ser graciós si no fos perquè aquests fanàtics procedeixen com l'Església catòlica, colonitzant la ment dels nens, els adolescents i els joves amb els seus dogmes i fantasies. L'antisemitisme, per exemple.

No s'oblidi que, al cap i a la fi, “fanàtic” ve de fanum, temple, santuari.

Com hem arribat a això?

Els dos estats i el jueu errant

Nova resolució de l'Assemblea General, aprovada per aclaparadora majoria amb el vot en contra d'Israel, els Estats Units i una dotzena més de països. Patrocinada per França i l'Aràbia Saudita, demana un alto el foc i l'aplicació de la solució dels dos estats.

Com qui demana un unicorni. Israel  no accepta cap estat palestí. Considera Cisjordània part de l'estat jueu i la seva estratègia a Gaza s'orienta al mateix. Es basa en el dret de (re)conquesta. Semblarà just o injust, però és el que hi ha.

Amb el veto dels Estats Units al Consell de Seguretat, com es materialitzarà aquesta solució? L'acció militar queda descartada per raons evidents, tret que es vulgui anar a la tercera guerra mundial. Només hi ha l'acció diplomàtica, que sovint es confon  amb la inacció, però al llarg de molt de temps. Alguns mal pensats insinuen que aquest és el propòsit secret dels patrocinadors, enviar el conflicte als Camps Elisis de les comissions mentre es presenten com a defensors de la causa palestina, més que res perquè els de Hamàs no els esvalotin el galliner.

Un altre resultat d'aquesta procrastinació evident de l'Assemblea és que, a l'interior d'Occident, l'antisemitisme, atiat pels mitjans de comunicació, s'intensifica. L'esquerra woke, carregada de raó i passió fa sonar tambors de guerra civil. L'assassinat de Kirk, a qui la dreta ja ha convertit en el seu Sant Esteve, el protomàrtir, va en aquest camí. I, com sap tot ciutadà informat, els incidents d'agressions i violència contra les persones i els béns jueus van in crescendo.

Tot i així, la parsimònia diplomàtica no és acceptable per als que donen suport a la resolució. Exigeixen que aquesta s'apliqui immediatament i amb contundència. Sense força armada per aconseguir-ho, no se m'acut cap altra mesura que fer universal l'embargament d'armes i la ruptura de relacions comercials amb Israel.

Tenint en compte que el messies triga a complir la seva paraula el món sencer s'uneix per acabar amb el “jueu errant” de la llegenda medieval; el “jueu etern” de la propaganda nazi; el “jueu internacional”, d'Henry Ford.

Alhora, l'estat jueu podria ressuscitar una fórmula com la cèlebre doctrina Hallstein, del temps de la guerra freda, quan Alemanya estava dividida en dues. És dubtós que Israel pugui trencar diplomàticament amb tothom, però ja no ho és tant si a aquesta doctrina se sumen els Estats Units. Recordeu el MWC i feu comptes.

La Diada del relleu

És vella dita popular: cadascú parla de la fira segons li va anar-hi. I cadascú també pretén que la seva visió sigui la que s'imposi, sobretot, en l'àmbit de la comunicació. Aconseguir que una visió s'imposi és l'essencial; l'anecdòtic, que aquesta visió s'ajusti al fet. Moltes vegades, els qui avancen una visió, ni tan sols hi creuen. És com un exemple viu de la paradoxa del comediant, de Diderot.

De la Diada d'ahir hi ha varietat de visions, encara que no molt gran. Van de la resignada decepció a l'alleujament en veure que encara som vius. L'habitual estira-i-arronsa sobre l'assistència es mou en un arc modest, entre 42.000 segons la policia i 100.000 segons els organitzadors de l'ANC. No són gaire per a tres manifestacions, a Barcelona, ​​Girona i Tortosa. Són xifres de mínims i la comparació amb els anys anteriors indueix a la malenconia. El freqüent ús del terme “resiliència” resumeix la situació.

Tot i això, és una assistència respectable. La Diada mesura el pols de Catalunya. La flama és viva i, en qualsevol moment, pot originar una conflagració. El que es necessita és un objectiu i una direcció.

L'objectiu, la independència, ara com ara, no és clar. L'ofrena floral a Casanova, reconeixement de la nació catalana, no ho és de la seva independència, atès que hi participen els socialistes. En aquest acte, com en els discursos dels organitzadors de la marxa posterior, la qüestió central va ser la defensa de la llengua davant del nou atac judicial. Però de la independència, fora dels crits de la gent demanant-la, ningú no va dir res concret.

Per a més confusió sobre quina independència es tracta, a la marxa hi havia força banderes palestines, encara que els mitjans tenien ordres de no mostrar-les. I també de no mostrar l'estrepitosa xiulada a Junqueras a l'ofrena a Casanova. Un passeig humiliant d'ERC entre xiulets als crits de feixistes, traïdors i botiflers. És una consigna: silenciar tot allò que pugui qüestionar la visió partitocràtica de la Diada. "Del que no es pot parlar, cal callar", diu Wittgenstein.

I si l'objectiu no és clar, la direcció, menys. Els dos líders ja tradicionals de l'independentisme, absents. L'un, residenciat per força major a Waterloo, es va solidaritzar amb un tuit subratllant això de la resiliència. L'altre, Junqueras, fart de xiulets es va fer fonedís. S'estima més anar a entrevistes als seus mitjans (tots) on ningú pot contradir-lo.

L'única dirigent d'una formació parlamentària assistent a la marxa va ser Sílvia Orriols, una jugada que ningú esperava. I va trobar molt bona acollida, tot i que els mitjans tenen ordre d'amagar-ne la presència. Continuen sense adonar-se que la força d'Aliança Catalana no és als mitjans del règim, sinó a les xarxes que no poden controlar. Tampoc van informar sobre l'acte d'aquell partit el dia anterior al fossar de les Moreres que, tanmateix, va córrer com la pólvora per les xarxes, animant la gent jove a assistir a la marxa l'endemà.

Aquest és el relleu que s'ha obert amb aquesta Diada, el relleu a la direcció de l'independentisme.

 

La fi de la dictadura woke

Fa dos dies vaig pujar un post sobre el conflicte al Regne Unit entre l'estat de dret i la xaria que intenta substituir la common law anglesa per la "llei" islàmica. Ahir va aparèixer un grafit de Banksy (a l'esquerra de la imatge) a la façana d'un tribunal de justícia de Londres. El govern va ordenar tapar-lo, va posar un paravent custodiat per dos policies mentre un funcionari ho esborrava. No ho va aconseguir i, al final, la peça va quedar com es veu a la dreta. Absolutament simbòlic.

El grafit s'ha fet viral a les xarxes, que són les que encapçalen la revolució contra uns polítics, periodistes i jutges tant woke com corruptes en lluita contra la llibertat d'expressió a Occident. A més, ha provocat un altre grafit de Banksy, millor que l'anterior, escenificant el ridícul procediment d'esborrament del primer.

L'última víctima d'aquesta degeneració dels mitjans ha estat la refugiada ucraïnesa Iryna Zarutska. Ara tothom coneix el cas, un altre cop gràcies a les xarxes perquè la premsa convencional no va dir una paraula. Alguns continuen sense fer-ho. I per descomptat, res d'informar que la jutgessa que va posar en llibertat l'assassí multireincident, ni tan sols és llicenciada en dret, però sí membre d'una organització acollida al DEI (Diversitat, Equitat, Inclusió). I té una empresa de rehabilitació de gent problemàtica. Típica corruptela woke amb resultat de mort.

No s'ha assecat la sang d'Iryna i un franctirador ha assassinat Charlie Kirk mentre parlava en un campus en Utah. Res més contundent contra la llibertat d'expressió que matar l'orador. Per descomptat, els mitjans wokes d'allà i d'aquí, perquè no poden amagar el crim, com volien fer amb Iryna, ja insinuen que s'ho mereixia per ser cristià, sionista, d'extrema dreta, blanc i, suposo, “islamòfob”.

Als mitjans woke no els agrada gens informar sobre el que està passant al Nepal, on hi ha una revolució contra els sàtrapes comunistes que, per fer callar les crítiques a la seva tirania volien prohibir les xarxes socials. Sí, les que els wokes catalans també volen tancar per impedir que s'airegin els seus privilegis, les seves corrupteles, les seves DGAIAs. Però les xarxes socials són imparables i demostren que els mitjans convencionals són la cinquena columna de l'islamisme.

No podran parar la revolució popular que, recolzada per la victòria d'Israel a la novena guerra contra el terrorisme àrab (Hamàs, Hezbollah, ISIS, germans musulmans, houthis, "palestins", etc) i la lluita contra el wokisme que avança als Estats Units, està arribant a Europa. A Anglaterra, Alemanya, Irlanda, França, Dinamarca, la gent està responent. Els europeus no volem que un grapat de corruptes, mentiders i criminals ens faci retrocedir quatre-cents anys a les guerres de religió. Volem servar les nostres societats liberals i democràtiques amb llurs arrels jueves, greques, romanes i cristianes.

Sursum corda, ciutadans!

Apliquin tot això a la ridícula performance de la flotilla antisemita al servei de l'ego desmesurat de dues mitòmanes, Greta Thunberg i Ada Colau. La segona és un cas de revetlla: una dona sense principis que, dient-se d'esquerra, va encapçalar un govern municipal corrupte amb els vots de l'extrema dreta per impedir que ho fes l'independentisme. Si aquesta farsant arriba a les aigües territorials de Gaza sota control legal d'Israel, cal esperar que l'estat jueu, l'únic democràtic de la regió, li apliqui tot el pes de llei. Si no hi arriba, que serà el més probable, aquí l'estarà esperant un lloc en una tertúlia d'“esquerrans” per adoctrinar la població. Amb ella, el paleocomunista Joan Tardà i el neocomunista Pablo Iglesias que, segons sembla, envia els seus fills a una escola privada, no a l'escola pública. Per això, perquè deu ser un comunista a l'estil del Nepal.

Aturar el genocidi, diu

El president del govern espanyol, en declaració formal, ha anunciat nou mesures contra Israel. Entre elles, l'embargament d'armes i la prohibició que dels ports o els aeroports espanyols es facin enviaments d'armament o combustibles a Israel.

La raó adduïda és que cal aturar el genocidi i els crims de guerra israelians. El govern del Regne Unit acaba de dir que no hi ha cap genocidi a Gaza i el mateix, fins ara, diu el Tribunal Penal Internacional. No importa. Hi ha genocidi i crims de guerra perquè ho diu el govern espanyol.

L'embargament és un gest buit, ja que, segons sembla, Espanya compra a Israel més armes que Israel a Espanya. La prohibició de l'ús dels ports i els aeroports espanyols, irrellevant, perquè des de les bases ianquis de Morón i Rota es pot enviar a Israel tot el material que es vulgui.

En realitat, aquestes mesures no tracten de parar cap genocidi. Pretenen debilitar unilateralment Israel en la seva guerra contra Hamàs i, si és possible, evitar que la guanyi, aprofitant un molt antic i profund antisemitisme espanyol.

Sánchez lamenta que “Espanya no té bombes nuclears, tampoc portaavions... Nosaltres sols no podem aturar l'ofensiva israeliana, però no vol dir que deixarem d'intentar-ho”. Si les tingués, les faria servir? Intervindria directament en la guerra?

Un diputat de l'esquerra, de Compromís, animat per un “furor heroic” com Giordano Bruno, encara que amb altres fins, demana que l'ONU autoritzi Espanya a enviar tropes a la zona en conflicte. Encara sort que això és impossible; Israel ho consideraria un acte de guerra i quin paper farien els soldats espanyols, l'última confrontació dels quals va ser la de Perejil, contra un exèrcit com l'israelià, que fa setanta-cinc anys que guerreja?

Altres mesures són apujar l'assignació espanyola a la UNWRA a Gaza en 10 milions i a les autoritats Gazianes fins a arribar als 150 milions. La sinistra ironia és que el mateix dia que anunciava aquestes esplèndides donacions propalestines, moria un espanyol en un atemptat terrorista perpetrat per palestins. Probablement es considera “foc amic”.

En realitat, aquesta solemne declaració presidencial obeeix a raons de política interna. El govern espanyol en fia la seva continuïtat al suport de l'esquerra més radical i de l'independentisme català. En defensa dels interessos dels empresaris, Junts impedeix la reducció de jornada laboral, proposta preferida de Yolanda Díaz. Fa veure que podria votar contra els pressupostos generals de l'Estat, tot i que Sánchez confia que no ho farà, entre altres coses perquè diu que continuarà governant amb els prorrogats. En el fons, va bé culpar Junts d'un vot contrari als interessos dels treballadors.

Alhora, consola la vicepresidenta Díaz pel seu fracàs, sortint com un Sant Jordi a destruir el Moloch jueu. Això permet a Sumar atribuir-se el mèrit de la bel·licositat antigenocida del govern davant de Podem amb qui lliura l'habitual batalla dels grupuscles de l'esquerra per l'hegemonia en la revolució.

Ni una menció que Hamàs deposi les armes ni que alliberi els ostatges. S'entén per què el grup terrorista, que anomena Israel “ens sionista”, el felicita efusivament. Només una referència a la solució dels dos estats, que és com demanar que l'aigua de l'oceà es converteixi en llimonada, segons proposava Fourier.

 

The rule of law

El Regne Unit és un estat de dret, al qual impera la llei. Quina llei? La llei del país, la common law. Un dret desenvolupat al llarg dels segles sobretot mitjançant les decisions dels jutges, basat en el principi de l'stare decisis.

I què passa si el dret, la llei del país, la common law, en comptes d'estar, es canvia per un altre dret, una altra llei, per exemple, la xaria?

Al Regne Unit acaba de prendre possessió del càrrec de ministra de l'interior una dona musulmana. Abans ho va ser de justícia i d'hisenda. Jura per l'Alcorà i assegura que, per a ella, l'islam ho és tot a la vida. 

La seva presència al gabinet pot resultar una mica extravagant i té el vell John Bull a punt de perdre les seves english manners. Però tampoc no és tan original. La reina Victòria estimava molt un seu primer ministre, Benjamin Disraeli, més jueu d'aspecte que Shylock. Tanmateix, l'autor de Sybil (perquè també era novel·lista) no exercia com a jueu perquè era anglicà. Cap conflicte entre la religió i la política, doncs.

La senyora Mahmud és musulmana d'obediència estricta. L'islam és religió i política alhora o sigui, la xaria, a la qual, com a musulmana, la senyora ministra ha d'atorgar primacia. I la xaria s'assembla a la common law com un ànec a la torre de Pisa. De totes maneres, és admirable per a un país que fins al 1829 no va reconèixer els drets civils i polítics dels catòlics.

A l'ordre de la Realpolitik bismarckiana, algun aliat del Regne Unit, com els Estats Units, expressa malestar davant la idea que hi hagi una musulmana al govern d'un país amb bombes atòmiques. La política i la guerra, ja se sap, són qüestions de confiança. I de la confiança només se'n parla quan es perd.

És clar que una única ministra no en té prou poder per enderrocar l'ordre yahili (infidel) que l'ha posat al govern. Haurà de fer una suspensió fenomenològica del judici, mentre arriben temps més favorables a Al·là. És a dir, seure a la porta de la casa seva fins a veure passar el cadàver de l'enemic.

Però què passaria si el musulmà fos el primer ministre i tot el govern? El senyor Karim Khan, actual alcalde musulmà de Londres, ha formulat el seu desig de ser primer ministre. Com Disraeli, vaja, però sense abandonar la fe islàmica, aquella que el fa mentir a la cara de tothom quan diu que l'islam “estima la diversitat”, cosa que és falsa de tota falsedat.

En qualsevol cas, això és perfectament possible, atès que la condició de diputat o ministre no depèn de cap confessió. En principi, un govern amb una majoria parlamentària musulmana podria canviar per llei la common law per la xaria. El Parlament és totpoderós. Recordeu-vos al bo de Jean-Louis de L’Olme, en una frase que en temps trans sona antiquada: “el Parlament ho pot fer tot, excepte convertir un home en una dona o una dona en un home”.

Però hi ha un punt de dubte. Anglaterra té una església oficial (established) el cap de la qual, o suprem governador, és el rei. Canviaria el rei de religió i església per convertir-se en el califa britànic, com Enric IV de Navarra es passà del protestantisme al catolicisme? Seria com si s'invertís la vella fórmula de Westfàlia que va donar origen als estats moderns, canviant "la religió del rei és la dels súbdits” per “la religió dels súbdits és la del rei”.

L'Umma, la comunitat mundial dels creients, serà la fi no només de la modernitat, sinó també de la postmodernitat.  

La venjança del bon salvatge

Fa uns dies un ciutadà negre, DeCarlos Brown, de trenta-quatre anys, expresidiari, amb 13 detencions prèvies, dues per delictes sexuals i problemes mentals va assassinar a ganivetades al coll, sense cap motiu aparent, una immigrant blanca ucraïnesa, Irina Zarutska, de vint-i-tres anys en una línia de metro de Charlotte-Mecklenburg, Carolina del Nord, EUA.

Respireu.

No és un cas aïllat, ni una percepció. És un comportament com més va més sovintejat. Sembla una pauta. Persones blanques agredides, violades o assassinades a l'atzar en qualsevol moment a qualsevol país americà o europeu, per ser blanques. Per descomptat, la premsa no diu res. Els periodistes i els polítics que els paguen intenten amagar-ho per evitar, diuen, tensions racials o conflictes comunitaris.

Si el delinqüent és un blanc, la notícia es passa un mes a les portades. Si és un negre o un musulmà, la notícia ni apareix. I, si apareix, el delicte s'atribueix a una patologia psíquica. 48 hores després de l'assassinat de Charlotte, cap mitjà ianqui d'importància no l'havia cobert. A Espanya i Catalunya, gairebé el mateix.

Sortosament, existeixen les xarxes socials i ja no es pot mentir com abans. L'assumpte és greu i ve de lluny.

Arran dels descobriments geogràfics del segle XVI, va aparèixer la llegenda del “bon salvatge”. Rousseau li va donar la seva forma filosòfica: el bon salvatge és l'home primigeni, creat bo i corromput després per la civilització.

La història li donaria la raó. La civilització va sotmetre a esclavitud tots els “bons salvatges” que va trobar a Amèrica i lÀfrica. L'esclavisme és l'etapa més vergonyosa del desenvolupament de la civilització occidental i mira que n'hi ha hagut de sinistres. Però sempre amb bona consciència. A “Paul i Virgínia”, el best-seller de Bernardin de Saint Pierre, publicat el 1788, un any abans de la revolució, els dos protagonistes, ànimes innocents i pures, tenen esclaus amb la mateixa naturalitat amb què es tenen pigues a la cara. Entre els signants de la declaració d'independència dels Estats Units, segons la qual els homes han estat creats “lliures i iguals”, alguns posseïen esclaus.

Europa i Amèrica s'han fet en part esclavitzant milions de persones, envaint llurs terres, espletant els seus recursos, aniquilant les seves religions i cultures. A canvi, diuen els defensors de la colonització, els vam evangelitzar, els vam civilitzar, els vam incorporar a la història, al present, i compartim amb ells els nostres valors, la nostra idea de la universalitat dels drets humans, un dels quals és el de lliure circulació.

En exercici d'aquests drets, els descendents dels esclaus envaeixen ara les metròpolis amb esperit de venjança. A més de l'exigència de reparacions col·lectives pel passat colonial, molts prenen venjança pel seu compte, a l'atzar, en qualsevol moment, al carrer, al transport públic, a classe, al cinema, en un enterrament. Si hi ha un inconscient col·lectiu, com deia Jung, el dels descendents dels esclaus està mogut per la ràbia davant dels blancs que no estan segurs als seus països. Si, a més, són jueus, encara menys.

Sí, és un problema que no es pot resoldre a força d'ideologia. Ni de manipulació de la informació.