El president del govern espanyol, en declaració formal, ha anunciat nou mesures contra Israel. Entre elles, l'embargament d'armes i la prohibició que dels ports o els aeroports espanyols es facin enviaments d'armament o combustibles a Israel.
La raó adduïda és que cal aturar el genocidi i els crims de guerra israelians. El govern del Regne Unit acaba de dir que no hi ha cap genocidi a Gaza i el mateix, fins ara, diu el Tribunal Penal Internacional. No importa. Hi ha genocidi i crims de guerra perquè ho diu el govern espanyol.
L'embargament és un gest buit, ja que, segons sembla, Espanya compra a Israel més armes que Israel a Espanya. La prohibició de l'ús dels ports i els aeroports espanyols, irrellevant, perquè des de les bases ianquis de Morón i Rota es pot enviar a Israel tot el material que es vulgui.
En realitat, aquestes mesures no tracten de parar cap genocidi. Pretenen debilitar unilateralment Israel en la seva guerra contra Hamàs i, si és possible, evitar que la guanyi, aprofitant un molt antic i profund antisemitisme espanyol.
Sánchez lamenta que “Espanya no té bombes nuclears, tampoc portaavions... Nosaltres sols no podem aturar l'ofensiva israeliana, però no vol dir que deixarem d'intentar-ho”. Si les tingués, les faria servir? Intervindria directament en la guerra?
Un diputat de l'esquerra, de Compromís, animat per un “furor heroic” com Giordano Bruno, encara que amb altres fins, demana que l'ONU autoritzi Espanya a enviar tropes a la zona en conflicte. Encara sort que això és impossible; Israel ho consideraria un acte de guerra i quin paper farien els soldats espanyols, l'última confrontació dels quals va ser la de Perejil, contra un exèrcit com l'israelià, que fa setanta-cinc anys que guerreja?
Altres mesures són apujar l'assignació espanyola a la UNWRA a Gaza en 10 milions i a les autoritats Gazianes fins a arribar als 150 milions. La sinistra ironia és que el mateix dia que anunciava aquestes esplèndides donacions propalestines, moria un espanyol en un atemptat terrorista perpetrat per palestins. Probablement es considera “foc amic”.
En realitat, aquesta solemne declaració presidencial obeeix a raons de política interna. El govern espanyol en fia la seva continuïtat al suport de l'esquerra més radical i de l'independentisme català. En defensa dels interessos dels empresaris, Junts impedeix la reducció de jornada laboral, proposta preferida de Yolanda Díaz. Fa veure que podria votar contra els pressupostos generals de l'Estat, tot i que Sánchez confia que no ho farà, entre altres coses perquè diu que continuarà governant amb els prorrogats. En el fons, va bé culpar Junts d'un vot contrari als interessos dels treballadors.
Alhora, consola la vicepresidenta Díaz pel seu fracàs, sortint com un Sant Jordi a destruir el Moloch jueu. Això permet a Sumar atribuir-se el mèrit de la bel·licositat antigenocida del govern davant de Podem amb qui lliura l'habitual batalla dels grupuscles de l'esquerra per l'hegemonia en la revolució.
Ni una menció que Hamàs deposi les armes ni que alliberi els ostatges. S'entén per què el grup terrorista, que anomena Israel “ens sionista”, el felicita efusivament. Només una referència a la solució dels dos estats, que és com demanar que l'aigua de l'oceà es converteixi en llimonada, segons proposava Fourier.
