Aragonès vençut per KO al primer assalt

Al seu discurs de Sant Esteve, el MHP Aragonès va parlar amb tota la contundència que li permet el seu tarannà relliscós. Exigia al president Sánchez resultats "tangibles" a curt/mig termini al mateix temps que ploriquejava sobre els atacs a la llengua i fugia d'estudi a l'hora de recolzar la desobediència dels centres educatius.

 

El president Sánchez va contestar-li a correcuita, aprofitant una conferència de premsa per fer saber urbi et orbi, que les coses havien canviat i les promeses se les havia endut el vent. L'ordre de prioritats s'invertia, la taula del diàleg que, sense dubte es reunirà, no és urgent perquè la pandèmia reclama tota la seva atenció i, a més a més, encara cal posar-se d'acord sobre l'abast de la tangibilitat dels resultats. Un tema que promet pel seu xic filosòfic.

 

Una clatellada a mà oberta a la mel·líflua galta del president, que cada cop recorda més el personatge que rep les plantofades de la Commedia de l'Arte. Les xarxes van fer sang amb el ridícul del president.

 

Tanmateix, això és irrelevant La pregunta aleshores és: per què se sent tan fort el gobierno? Doncs perquè ja no necessita els seus aliats, car tenen aprovats els PGE Ans al contrari, ara, l'associació amb ERC li fa molta nosa perquè es prepara per a les eleccions generals de 2023. Per arribar-hi amb expectatives de guanyar, al PSOE li cal provar que és el partit dinàstic més lleial a la monarquia, està en plena forma hispana i ningú no li supera en la defensa de la Constitució i la sagrada unitat de la pàtria. És a dir, li cal provar que és més catalanòfob que la dreta i l'extrema dreta. Així, doncs, com més impositiva i colonial sigui la seva política a Catalunya, més vots arramblarà a Espanya.

 

Compta amb el suport -i més que suport, incitació- del seu partit. Llegíeu l'article de Rodríguez Ibarra, Oh, los independentistas: abandonad toda esperanza. Publicat a vozpópuli, mostra la unitat profunda de la dreta i l'esquerra espanyola, la unitat del macizo de la raza contra Catalunya. Abandonad toda esperanza. Sense melindros. Lasciate ogni speranza, voi qui volete uscire. 

 

La pregunta a hores d'ara és: els negociadors republicans dels pressupostos, no albiraven pas que aquesta seria l'actitud del gobierno un cop els tingués aprovats? Per descomptat que sí, però el que els interessava més que res era l'aprovació, fins a l'extrem d'haver-ls aprovat literalment de franc. L'excusa era que calia aprovar les comptes per tal d'estabilitzar el gobierno "d'esquerres", en l'entesa que, en cas de no ser així, vindria el llop de la dreta-extrema-dreta o faula de Pere i el llop. 

 

Al fons, com tothom sap, no hi ha diferència entre la dreta i l'esquerra espanyola pel que fa a Catalunya. Fins i tot hi ha qui manté que l'esquerra n'és encara pitjor. I no ho sabien els negociadors republicans? Ho sabien, però ja els va bé perquè l'estabilitat del gobierno és la seva estabilitat als càrrecs i cadires.

Valtònyc o la còlera del poble

Aquest Valtònyic és un preferit dels Dèus. La seva és una història de fermesa, independència, audàcia i honestedat. Afegiu, si us plau, el xic artístic, la capacitat de comunicar i ja teniu el terrabastall garantit. Valtònyc connecta de forma immediata, gairebé instintiva amb la gent que en veu un dels seus, dient el que ells pensen en un rap de rebel·lia.

 

Puta Espanya!, diu el raper a la ràdio per boca de milers d'independentistes. És l'estil Pepe Rubianes actualitzat. L'exabrupte poètic és un tret dels artistes. Als foscs anys seixanta del segle proppassat, Fernando Arrabal es va "cagar en la pàtria" i el van processar al Tribunal d'Ordre Públic. Per se sortir-ne, el dramaturg va argumentar que es tractava d'un malentès, atès que ell s'havia cagat "en la Patra", que era el nom de la seva gata. Fa poc i, per cagar-se en Déu o en la Verge (no recordo ben bé), Willy Toledo comparegué davant uns jutges que, òbviament, consideren Déus "incagable". 

 

La situació no ha millorat a la democràcia "consolidada" d'Espanya. Valtònyc està en llibertat, encara que pendent del reecurs de cassació de la fiscalia belga, per trobar-se fora de les urpes de la iniqua justícia espanyola, amb la que té una condemna pendent de tres anys i mig. Si estigués a Espanya, estaria engarjolat, com el seu company Pablo Hásel.. 

 

Aquest feliç cas oficia com a herald dels triomfs a l'esdevenir amb un abast polític que deixa prou clara la profunda esquerda dins de l'independentisme. Ahir les xarxes bullien de felicitacions de polítics i personalitats independentistes i dels piulaires del comú; no dels Comuns; i encara menys de gent d'ERC. Ans al contrari, l'univers republicà atacava a Valtònyc com abans l'havia fet amb Lluís Llach, de formes més o menys directes o amagades. Odien tot el que no controlen; odien la independència i, sobretot, odien les persones independents que no viuen dels sous públics que la mafia administra.

 

El MHP Puigdemont va apujar un tweet d'enhorabona amb unes consideracions sobre la justícia i la libertat. Com tothom sap, el president ajudà Valtònyc des del primer moment, a diferència del que van fer altres, que el van abandonar, segons les seves declaracions, com, per exemple, Òmnium Cultural. 

 

El triomf judicial del raper sobre l'Estat espanyol confirma la tesi del president que, davant el dilema exili o presó, el revolucionari, l'independentista de debò, triarà sempre l'exili, on es pot continuar la feina. La victòria de Valtònyc és la victòria de tots, però sobretot, de l'exili. Vindica la decisió del president Puigdemont davant els seus companys de govern, engarjolats i després indultats sota condició de bon comportament.

 

També anuncia la victòria judicial definitiva a Europa. Si aquesta esdevindrà una victòria política, està per veure.

Pura catalanofòbia

En qualsevol cas, serà el "Far East". Aquest prodigi de l'art oratòria no es detura en petiteses geogràfiques. A més, ves a saber on és Catalunya. El que està clar és que, sigui a on sigui, és el mal absolut, la ciutat sense llei. L'esclat del cap de la dreta espanyola, només una de les manifestacions del seu culte al macizo de la raza, palesa el sofisma de l'esquerra espanyola que l'independentisme hi havia desvetllat l'extrema dreta espanyola. Ok. L'extrema dreta i, com es veu, la dreta i, si se sent als seus dirigents, també l'esquerra, fins i tot la que feia l'advertència, que ja va dir fa un temps que qualsevol cosa és possible dins el marc constitucional, o sigui, que res no és possible. 

 

El més curiós és que aquest exabrupte de Casado és resposta al discurs del MHP Aragonès. La virulència de la reacció no té cap proporció amb el contingut de l'al·locució presidencial, més aviat moderada i si fa no fa poruga. El que demostra que la dreta està sempre en cacera electoral, posant a la diana els catalans i revifant l'eterna catalanofòbia espanyola. Als lladrucs del líder del PP, s'uneix l'habitual campanya dels mitjans espanyols contra Catalunya i tot plegat esdevé un terrabastall provocat per un discurs esmaperdut, una confessió d'inoperància. 

 

S'entén la incomoditat del president entre una Espanya que el veu com un perillós separatista probablement afusellable i un independentisme que el considera un autonomista de cor, un botifler. El seu discurs en defensa d'una alternativa en la qual no creu, com tampoc no creu en la que ell mateix proposa, ha estat el discurs d'una figura fantasmagòrica; un personatge en cerca d'autor.

In-de-pendència!

Impressiona sentir el clam d'independència de l'auditori del Palau. És el clam del poble. Des del galliner a la platea. Transversal. Únic. In-de-pendència. La paraula resumeix l'esperit popular; no per ella mateixa, sinó per la seva persistència. Cada cop que la gent pot dir la seva, demana independència, ras i curt. No taula, ni mesa, ni diàleg, ni Generalitat republicana, ni pragmatisme, ni pressupostos al dia, ni la resta de slogans de la botiga d'ERC, pensats per endarrerir fins al 2050 la independència. In-de-pendència. La cadència és mnemotècnica.

 

Tinc entès que TV3 ha donat un cop de mà, tallant la retransmissió del Concert de Sant Esteve abans del clam per donar pas al discurs del MHP Aragonès des d'una escola primerenca en la immersió. La TV del règim fa la seva part; l'escenografia és simbòlica i encertada. El problema és el contingut. No és només falta de carisma; és falta d'esma. Predica el president el diàleg, sense esmentar la taula, que ja sona tan avorrida com un conte contat deu vegades, que diu Shakespeare de la vida. De la taula parla Oriol Junqueras, fitxat com a tertulià a la ràdio (això comença a ser asfixiant) i se'n dol que els de JxC no hagin volgut seure-hi. En realitat, els han vetat els d'ERC, però això es perd a la traducció.

 

Com que el president Aragonès es refia tant del diàleg com jo de les profecies de Nostradamus, assegura, per tranquil·litat de tothom, que "no estem disposats a renunciar a la independència de Catalunya." El problema segueix el contingut, o la falta de contingut. Perquè no estar disposat a renunciar al que sigui no significa que hi hagi voluntat de fer-ho realitat. Jo tampoc no estic disposat a renunciar a fer un cafè amb l'hipogrif.

La partitocràcia catalana contra la independència

El meu article a La República.cat aquest cap de setmana.

A hores d'ara no hi ha cap democràcia sense llibertat de partits polítics. És raonable que tinguin finançament públic. El problema apareix quan aquest perd la proporcionalitat amb les condicions socials mitjanes al seu voltant i el partit esdevé un fi en si mateix, un modus vivendi d'una oligarquia que només cerca perpetuar-se i, de ser possible, com a oligarquia hegemònica. L'interès general no té gens d'interès; el que cal és la línia del partit, o sigui dels que remenen les cireres.

La partitocràcia és un règim oligàrquic, amb sous excessius i privilegis pels representants i càrrecs públics (l'anomenada classe o casta política) sense cap prova d'idoneïtat; amb llistes electorals tancades i bloquejades; funcionament intern no democràtic; estructures clientelars; monopoli dels mitjans públics de comunicació, control dels privats, via subvencions; i control també de qualssevol institucions i organismes de la societat civil, les universitats, les fundacions, les associacions, etc. 

La partitocràcia "independentista" vol fer impossible la independència asfixiant la democràcia.

L'article de La Rep.cat, aquí.

Això sí que és una amenaça

Veiem. Es pot estar més o menys, o gens d'acord amb les mesures preses per les autoritats europees, estatals o comunitàries al voltant de la pandèmia. De fet, l'esfera pública ara mateix és un bullidor d'opinions de tota mena, sovint antagòniques. En una cosa, però,  sembla haver-hi unanimitat: que cal prendre mesures. Els polítics estan per això, per prendre mesures orientades a l'interès general o el bé comú, com es diu a l'època dels comuns. Si després accepten o no les responsabilitats que se'n deriven és una altra qüestió.

 

En qualsevol cas el que sembla una absoluta irresponsabilitat és no adoptar cap mena de mesures davant una crisi tan greu com la pandèmia COVID. Cert que aquesta inacció, gairebé budista, té arrels en la dreta espanyola. Es recordarà, el filòsof M. Rajoy sentenciant que no adoptar cap decisió és també una decisió.Al cas de la presidenta Ayuso, partidària del més mortífer laissez-faire, la decisió de convertir la capital de l'Estat en un focus de contagis a tot arreu. 

 

Fins els liberals més ximples saben, perquè s'ho va revelar el seu pare Stuart Mill, que el límit dels drets són els drets dels altres, sobretot, el dret a la vida i la salut. Un dret trepitjat per l'arbitrària decisió/no decisió de la Sra. Ayuso, que converteix Madrid en el portaavions del virus. I una amenaça per a la resta de l'Estat i més enllà.

 

Vet aquí un motiu per aplicar a Madrid una mena de 155 d'urgència via Llei de Seguretat Nacional. Una ocasió única de provar que aquesta llei no es va fer només contra Catalunya.

Desobeir per defensar la llengua

Les coses com són. La immersió ha estat un èxit; el que és un fracàs és la inacció i la negligència del govern i la feinada espanyolitzant de TV3. Ho sap tothom i que ho digui Joaquim Arenas li dona el pes de l'autoritat. La seva observació sobre els nens que parlen castellà al carrer, però dominen el català, sembla una trivialitat, però prova la competència de qui no jutja pas per les aparences.

 

I, és clar, com que ha estat un èxit, esdevé l'objectiu numero 1 dels atacs al català. TV3 no només és un aparell de propaganda d'ERC sinó que també (i precisament per això) és la cinquena columna de l'Estat en la seva tradicional dèria de substituir el català pel castellà. ERC. JxC i el PSC s'han repartit els òrgans de govern dels mitjans públics de comunicació i no sembla que hi hagi un projecte de canviar la trajectòria castellanitzant i antiindependentista de TV3 que ERC promou d'amagatotis, mentre fa escarafalls i s'esquinça les vestidures ploriquejant per l'agressivitat de la campanya d'imposició del castellà. 

 

El govern no sap per a on tirar. Sembla arrupir-se darrere la urgència de la COVID (en bona part causada per la seva deixadesa els mesos passats) per no donar la cara en la qüestió de l'atac del 25% i abandonar els centres insubmisos. Mentrestant, l'adversari segueix la seva feina de demolició i l'estament dels advocats barcelonins fa costat a la iniqua sentència del 25%, recorda al govern que les sentències estan per a complir-les i li retreu la seva inacció. 

 

La veu de la dignitat parla, com és habitual, per boca de Clara Ponsatí que, al seu torn retreu al govern la seva incapacitat de donar resposta a l'atac del 25% i de fer costat els centres educatius insubmisos.

 

La immersió funciona i s'ha de defensar. Amb la insubmissió, si cal.

El govern que venia a "culminar la independència" té una ocasió d'or per començar a fer-ho. Hic Rodhus, hic salta!"

Exigències compartides

Si alguna cosa queda clara amb aquesta pandèmia és que res no està clar. L'opinió pública es veu confrontada dia rere dia a informacions contradictòries d'ordre polític, econòmic i, fins i tot, científic. Les contradiccions dels experts científics deixen els responsables polítics en la inòpia i, amb la responsabilitat d'explicar per què segueixen un criteri i no un d'altre. Amb la seva consuetud de veure-ho tot en termes electorals, el més probable és que prenguin mesures també contradictòries, sense poder fer res d'altre perquè tothom pressiona precisament perquè facin alguna cosa. I la cosa que fan pot generar més caos en una societat ja sotmesa al caos de la pandèmia mateixa.

 

La presidenta Ayuso es declara en rebel·lia contra els criteris defensius més o menys compartits. Aquesta nova Joana d'Arc representa el macizo de la raza i declara Madrid territori lliure de mesures repressives de la pandèmia. Ni vaccines, ni tests, ni antígens, ni PCRs, ni passaports ni res. La fórmula contra la COVID és el liberalisme i el dret dels madrilenys a escampar el virus a tot arreu.

 

A l'altra banda, el president Aragonès per tal d'amagar el caràcter caòtic, erràtic i moltes vegades injust de les mesures del seu govern, treu pit i exigeix al gobierno de l'Estat el pagament del fons COVID pel 2022. Diu que se l'acostaran els bascs i els gallecs, crec, però no diu quina és la força dels tres per obligar Sánchez a complir el que ja ha dit que no vol complir. I, com diria Cató, el censor, encara hem de parlar de la independència.

 

Afegim les activitats econòmiques al voltant de la pandèmia, els interessos de les empreses farmacèutiques i d'altres tipus, mogudes per la regla de la maximització del benefici a les que suposem capaces de qualsevol joc brut. Cosa que, de vegades, passa. Ja tenim l'argamassa per bastir tota mena de teories conspiratives que, al seu torn, es barallen entre elles amb un grau considerable de fanatisme.

 

Una crítica sovintejada és que els governs aprofiten el caos i la por de la pandèmia per a retallar drets fonamentals i llibertats públiques. Cert. Confrontats amb problemes que no saben, no poden o no volen resoldre, els governs redueixen al màximum la complexitat social i el pluralisme democràtic, sobretot si es justifiquen invocant criteris de seguretat pública. L'autoritarisme és el darrer refugi de la incompetència.

 

L'Estat i les seves delegacions territorials han de garantir la seguretat de la població sense minva de la seva llibertat.

Els insults a Lluís Llach

 

El concert de Lluís Llach del dia 18 va rebre dues classes de crítiques, unes per raons sanitàries i les altres, polítiques. Com que no em considero amb competència sobre les primeres, parlo de les segones. I, de pas, una altra vegada de Twitter. Del terrible Twitter, que treu de polleguera a un munt de polítics i periodistes (no a tots, ben entès), pel seu caràcter crític, sarcàstic, irrespectuós i fins i tot ofensiu i insultant. Cal tancar Twitter per a què els mandarins de la política i la comunicació, en feliç comunió, puguin fer de les seves. Tancar Twitter, espai de llibertinatge, on tothom es creu amb dret a dir la seva, fins i tot a criticar les manifestacions del mandarinat. I qüestionar el seu dret a monopolitzar l'emissió de missatges. 

Twitter és un "femer"!, s'indignen els ideòlegs d'ERC. No veuen que les millores roses neixen sovint als femers. No veuen més que el fem. I tampoc no demanen qui n'és responsable del femer. Perquè aquesta joia publicada ahir al Twitter de XXX-KW2, efectivament, és representativa de la rabiosa reacció republicana al concert de Llach. El twitt és tan primitiu i tan brutal que, sense dubte, mereix la consideració de joia del femer. 

I tot perquè Llach ha posat paraules al sentir generalitzat a l'independentisme: que la taula del diàleg ha estat una estafa.

La lluita per la llengua

Tres salves pel Gironès! Girona sempre al capdavant de l'independentisme. Perquè avui la lluita per la independència és la lluita per la supervivència de la llengua. Sí, parlem de la llengua, que és el pal de paller de la identitat catalana. Com ho ha estat des de fa segles d'una forma natural i, des de la Renaixença, d'una forma conscient, proposada amb l'objectiu final de la plenitud de la independència. Ho sap tothom, ja abans de Prat de la Riba, que la llengua és la pàtria. Tothom, tret dels que no coneixen d'altra pàtria que llur partit i llurs privilegis.

 

I sí, també parlem de supervivència perquè la llengua està greument amenaçada. No és alarmisme; és una realitat que també coneix tothom. Venir a negar que el català estigui en perill i mantenir, en canvi, que ho està el castellà, és l'eix de l'atac colonial al poble català. Quelcom que el poble sembla sentir com un nou intent d'aniquilar la nació catalana. Aquests tres instituts del Gironès, assenyalen el camí de resposta de la societat catalana a la imposició del 25%: la desobediència i la insubmissió. 

 

El problema és que aquesta hauria de ser l'actitud del govern per tal de no deixar els centres educatius a mercè de la repressió estatal; però no sembla ser-ho. És d'esperar que l'exemple dels tres instituts gironins (abans ha estat un centre de Salt), s'escampi a tot arreu i, mentre la situació es mantingui en "stand by" o punt mort, no hi esclatarà cap conflicte, encara que no hi hagui cobertura institucional. Però si la repressió s'enceba amb un o més dels instituts, la realitat es plantejarà amb tota cruesa: es farà responsable el govern de la defensa i protecció dels centres educatius?